Temple Major

Temple Major

El Temple Major o Gran Temple de Mèxic (denominació amprada per fra Bernardino de Sahagún) és un recint que comprén una série de construccions, edificis, torres (a cada una d'estes construccions piramidals la denomina ell torre o cu —este seria l'adoratorio indígena, podent haver varis adoratorios per torre— i fra Toribio de Benavente les descriu com un gran cep quadrat i esquinada coronada per un o dos altars) i un pati, l'espai físic a on s'ubicaven les mateixes, cercat per una paret que contava en unes portes que donaven accés a les calçades principals de la ciutat.

En l'actualitat a la principal torre de totes (que té dos adoratorios, dos teocalli) se li coneix com a Temple Major (Huey Teuccalli 'Temple Principal' en náhuatl) i l'espai físic a on s'ubicava, com a Recint del Temple Major i varen anar el centre absolut de la vida religiosa mexica, açò és, la dels aztecas de Mèxic-Tenochtitlan.

En el Recint del Temple Major confluïen els aspectes més importants de la vida política, religiosa la seua mitologia i econòmica dels mexicas, ací tenien lloc des de les festes que el tonalpohualli marcava fins a l'entronisació de tlatoanis i funerals de vells governants.

La construcció del temple principal d'este recint es va realisar en sèt etapes i va alcançar una altura aproximada de 45 metros.

El Temple Major va ser el centre simbòlic de la gran ret tributària de l'Imperi Mexica, un lloc en a on es reunien les ofrenes sagrades i depòsits funeraris; un adoratorio a les deidades de la guerra i la pluja; un símbol dels guanys dels azteca davant els seus enemics.

Els temples bessons coronen la base piramidal reflectixen l'antiga i persistent visió cosmológica d'una série d'oposicions coincidentes, entre elles: cel / terra, sequia / pluja, solstici d'estiu / solstici de hivern i els cults als deus Tláloc – Tlaltecuhtli /Cihuacóatl-Coatlicue Coyolxauhqui.

Cada u d'estos dos altars del Temple Major estava dedicat a un deu (o a varis), a Huitzilopochtli del costat esquerre (sur), a on es troba el monolit de Coyolxauhqui. L'atre altar està dedicat a Tláloc i als Tlaloques, del costat dret (nort) a on està el Chac Mool. Al costat d'este es troba la pedra dels sacrificis.

I cada una d'estes 78 construccions, siguen torres o edificis, que formaven part del gran temple de Mèxic tenia un nom. En cada ciutat del Mèxic prehispánico solia existir un recint delimitat en este tipo de construccions i destacava el temple dedicats al Deu Huitzilochtli denominat «tlacatecco».

El Recint del Temple Major (maqueta del MNA).

Ubicació

El Recint del Temple Major era un quadrat aproximat de 500 metros de costat (250 000 m² = 25 hectàrees) que se situava en el centre de l'illa de Tenochtitlán i en ell confluïen les tres calçades principals cap als punts cardinals: la d'Ixtapalapa que anava al Sur i tenia un forcall que dirigia a Coyoacán; la de Tacuba que anava al Oest i la de Tepeyac que dirigia al Nort, una dels seus forcalls dirigia a la ciutat de Tlatelolco que seria posteriorment absorbida per Tenochtitlán.

En l'actualitat, l'àrea que ocupava recint ceremonial colindar cap a l'est en el carrer de Correu Major, al nort en Luis González Obregón, a l'oest en el carrer de Palma i al sur en el circuit vehicular que dividix la Catedral Metropolitana del Zócalo.

Construcció

El Temple Major va ser reconstruït sèt voltes, posant una capa sobre l'anterior, com una ceba.

El Temple Major era la major estructura de la ciutat, ubicat en el centre ceremonial de la capital de l'imperi, en lo que va anar l'illot original de la seua fundació. En realitat era un temple doble, format per la típica piràmide trunca, pero de doble escalinata i en un templete anex en cada cantó frontal de la seua base, que tenia uns 42-45 metros d'alt, i en el seu cim els dos temples, dedicat un al cult de Tláloc, deu de la pluja (al nort, en pintura blava), i l'atre a Huitzilopochtli, deu de la guerra (al sur, en pintura roja).

Etapes

Els restants més intactes són els de l'Etapa II. S'observa al fondo una estàtua del Chac Mool.

Chac Mool, restants de l'Etapa II.

La construcció es va realisar en sèt etapes i va tindre quatre ampliacions, estes successives construccions s'anaven amontonant una sobre una atra de manera que cada una recobria l'anterior fins a alcançar una altura aproximada de 45 metros.

1. De la primera etapa, l'original, no queda cap evidència degut a que hauria segut alçada en un material peridor.

1. De la segona etapa sabem que és anterior a 1428 i coneixem be la seua part superior, s'han trobat els dos adoratorios del cim aixina com un chac-mool front al adoratorio de Tláloc i una pedra de sacrificis front al de Huitzilopochtli. Ademés es conserven pintures murals del adoratorio de Tláloc.
   Per una atra part en l'últim escaló front a la pedra de sacrificis es troba un glifo que de ser numeral estaria datant esta capa a l'any 1390.
2. La tercera etapa està datada en 1431 (4 canya) del regnat de l'emperador Itzcóatl, es conserven les escalinates aixina com partix del paviment.
3. De la quarta etapa, cap a 1454 en Moctezuma I, s'han trobat numerosos elements no arquitectònics, estava completament rodejada de braseros en atribucions a Tláloc i a Huitzilopochtli. La quarta capa va ser ampliada per la seua banda davantera en una plataforma adornada en serps ondulantes, les alfardas de l'escala també terminen en serps. Ademés en la base del temple de Huitzilopochtli es va fer la troballa d'un disc pétreo en relleu de Coyolxauhqui, que va germinar el desig de començar les excavacions del temple.
   L'ampliació potser dona't del regnat d'Axayácatl.
4. La quinta etapa solament va deixar la plataforma general estucada i part del pis ceremonial. Dataria del 1470 aproximadament.
5. La sexta etapa va ser construïda cap a 1500 i d'ella permaneix part de la frontera principal en un mur en tres testes de serps.
6. Finalment la sèptima està datada entre 1500 i 1521, és la que varen contemplar els primers espanyols i d'elles a penes es conserva el pis de lajas del recint ceremonial.

Els 78 edificis del Gran Temple de Mèxic

Possible reconstrucció segons arqueòlecs.

Ací es mostra una llista dels edificis en el Centre Ceremonial. Els noms designen, més que edificis concrets i singulars, les distintes categories d'edificis existents, lo que es comprova en constatar que hi ha varis cuauhxicalli o varis tzompantli. Per la mateixa raó trobem els mateixos noms en el recint existent en Tlatelolco o en atres ciutats:

Alguns edificis posseïxen noms castellanizados o són part dels anteriorment mencionats, els quals es troben en la llista següent:

1. Casa de les àguiles. Provablement era un Cuauhxicalli
2. Temple Rojo del Nort o l'Edifici C. Xochipilli
3. Temple Rojo del Sur o l'Edifici F. Xochipilli
4. Xochiquétzal
5. Chicomecóatl
6. Temple de Ehécatl
7. Calmécac. Era l'escola per als fills dels nobles azteca.
8. Tozpalatl
9. Tonatiuh

El Tlacatecco

Hem aclarit dalt que no és el nom propi d'una determinada construcció singular sino més be una categoria que definix un determinat tipo d'edifici o temple. És el temple principal, dedicat al deu Huitzilopochtli i per extensió a l'emperador.

En el Mèxic prehispánico hi havia un sistema polític que podem catalogar com una Teocràcia en la que el poder polític (o sobirania) residia en la persona de l'emperador, que rebia el nom de tlacateuctli o tlahtoani.

Si be la paraula tlahtoani podem traduir-la com a sobirà, la paraula tlacateuctli va referida al emperador. Aixina l'utilisa Alfonso Case.

El fet de que Rémi Simeón arreplegue el tlacatecco com un temple dedicat al deu solar Huitzilopochtli nos dona una idea clara de que el tlacateuctli (l'emperador) tenia la consideració d'autèntic deu. La mateixa etimologia de la paraula, que significa deu vivent, deixa clara clara la seua naturalea divina. El titular del poder eixercia el seu dret a governar en base en dita condició.

El terme compost tlaca-teuctli indica que es tractava d'un teuctli (un deu), com lo era el Mictlanteuctli (deu de l'infern o Mictlan), el Xiuhteuctli (deu del fòc)... L'anteposició de la paraula tlacatl indica que es tractava d'un deu, pero també d'un ser viu en forma humana. Ho trobem en la paraula cihua tlacamichin que significa sirena (serena per a fra Alonso de Molina) i es referix a un ser que és mitat peix i mitat ser viu en forma humana.

Els noms dels emperadors asteques feyen referència per metàfora al sol, divinitat que identificaven en Huitzilopochtli. Aixina Cuauhtemoctzin, que significa Àguila que cau, Chimalpohpoca (Chimalpopoca), que significa Escut humeante, o Cuitlahuactzin, que significa sediento (en a on el prefix cuitla- no deriva de cuitlatl sino de cuitlatecomatl).

El Temple Major s'erigix allí a on la llegenda diu que el deu solar en forma d'àguila ataca a la serp sobre un nopal. Si la serp representa al captiu, l'àguila representa al deu solar. O lo que és lo mateix, l'emperador recorre a la guerra per a fer captius. La seua supremacia guerrera troba justificació en la llegenda.

És important resaltar la doble condició de l'emperador (deu i home) en la religió asteca per a entendre qué significava exactament el temple major, quin va ser la relació que es va produir en Hernán Cortés (al que com ell, li va atribuir Motecuhzomatzin (Moctezuma) una condició divina en confondre-ho en Quetzalcóatl, quin va ser la relació en els sacerdots que venien a impondre una fe basada en un deu únic i verdader i per qué els espanyols varen destruir les chafades més sobreixents de la cultura mexica.

Els primers franciscanos que varen acodir a Mèxic venien d'una Espanya a on l'emperador Carlos I d'Espanya no tenia la consideració de deu vivent. L'idea va poder ser considerada blasfema inclús. Cert que en Europa hi havia tensions entre el poder del papat i el poder dels distints reis, per lo que els sacerdots estaven decidits a tallar tota idea que poguera socavar el poder del papat.

D'este tema es va ocupar fra Jerónimo de Mendieta:

___protected_title_23___^p.99

Sembla ser que els espanyols no podien permetre's mantindre en peu un edifici que proclamava la deidad de l'emperador asteca i en el qual cimentava est el seu poder polític i religiós superior front a qualsevol atra autoritat terrenal.

Temple de Ehécatl

Com molts atres temples dedicats a Ehécatl, que era el deu del vent i es considerava una de les formes de la Serp emplumada Quetzalcóatl, té una estructura circular orientada cap al temple major en una possible altura de fins a 32 metros d'alt que data de 1486-1502 ubicat entre el carrer de Guatemala, arrere de la Catedral Metropolitana. La planta de la seua plataforma consistix en un círcul que té adossat al front un rectàngul, mentres que la planta del propi temple era circular en al voltant de 14 metros de diàmetro i tancat en un sostre cònic coronada en almenas.

El Temple de Ehécatl se situava en una posició privilegiada, estava front al Temple Major. Algunes fonts consideren que, de la mateixa manera que per eixemple la piràmide de Chichén Itzá en la que durant el equinoccio s'allumenava una de les serps de les albardas, potser també es produïra algun joc de llum: lloc que el Temple de Ehécatl mirava de front a l'Est, a l'alce, en elevar-se el Sol la llum passaria entre els dos adoratorios del Temple Major. Està documentat que la seua plataforma contenia una única escala en xixanta escalons.

La seua entrada tenia la forma d'unes fauces de serps i atres diversos elements decoratius, com a grans gorcs d'acort a les cròniques de el XVI de Bernal Díaz del Castell. També és important recordar que Ehécatl "és una deidad del vent, la funció del qual era provocar corrents d'aire per a ajudar als deus de la pluja, Tláloc i Tlaloques".

Derrocament de Temple Major i edificis del recint sagrat

Despuix de la rendició de Cuauhtémoc, el 13 d'agost de 1521 i davant l'importància cultural i econòmica que representava Mèxic-Tenochtitlan, Hernán Cortés va decidir establir la recent caiguda urbs mexica com la nova capital de la posterior coneguda Nova Espanya. En la subsecuente destrucció de les edificacions asteques per a obrir pas a l'establiment dels temples i palaus dels conquistadors, la destrucció del Temple Major, centre de la cosmovisión del poble mexica, va anar un pas clau en la conquista ideològica i espiritual que va seguir i va acompanyar la conquista militar.

D'acort en les cròniques de la conquista, des de la seua arribada Cortés i els seus soldats varen intentar persuadir als natius en favor al cristianisme, reclamant ademés els temples en a on veneraven als seus deus, d'ahí l'émfasis en edificar iglésies sobre els temples destruïts.

En relació en la destrucció de Temple Major, Bernal Díaz del Castell declara en el capítul LXXVI en la seua Història Verdadera de la Conquista de la Nova Espanya:

Ací hi havia ben que dir que perill nos vàrem vore els uns els atres en guanyar-los aquelles fortalees, que ya he dit moltes atres voltes era molt alta (....) encara els vàrem posar fòc, i es varen cremar els seus ídols, i alcem les nostres banderes i vàrem estar batallant en lo pla (...) digam com Cortés i els seus capitans varen vore un atre dia des d'a on anaven batallant (...) llunt de l'alt cú, i les llamaradas que el cú major s'ardia, que no s'havien apagat, i les nostres banderes que varen vore damunt.

Al respecte, fra Toribio de Motolinía relata com es va ser traçant la nova urbs novohispana:

La sèptima plaga va ser l'edificació de la gran ciutat de Mèxic, en la qual els primers anys (...) a penes podia home trencar per alguns carrers i calçades, encara que són ben amples; i en les obres, a uns prenien els voltons, i uns atres caïen d'alt, sobre uns atres caïen els edificis que desfeen en una part per a fer en atres (...) que no va faltar soberba alçar tals edificis que per als fer hagueren de derribar les cases i pobles d'indis gentils, com a la lletra va ocórrer desfer molts edificis.

D'esta manera, el pla urbanístic espanyol va començar progressivament a substituir els rastres de l'antiga capital mexica.

Descobriment

Escultures almagasenades que estaven en posició de «vigilància», zona arqueològica del Temple Major.

Durant l'época novohispana i posterior varen ser descoberts molts vestigis prehispánicos, des de 1790 es té la troballa de Coatlicue, al poc temps va ser el descobriment de la Pedra del Sol, esta és una de les bases per a calcular la seua ubicació, també, en base en les cròniques i els testimonis documentals Alfredo Chavero havia propost en el XIX l'ubicació del mateix en el creuament de les principals avingudes de l'antiga urbs. Les primeres excavacions de la zona aledaño al Temple Major varen ser realisades per Manuel Gamio en l'any de 1913 despuix del derrocament d'un edifici en Seminari i Santa Teresa (hui República de Guatemala).

Entre el 6 i 16 de maig de 1914 Gamio va descobrir part del cantó suroest de l'Etapa III, quedant confirmada l'ubicació del principal recint ceremonial mexica, ell va tindre la sospita de dita ubicació basant-se per a esta cultura i que no devia faltar en el recint. Manuel sempre va saber que no havia descobert el temple com a tal, pero si sospitava que es tractava dels recints d'Huitzilopochtli i Tláloc, temps despuix es confirmaria la seua sospita, açò perque es varen trobar cràneus (en els que es decorava el recint d'abdós deus), va deduir que el Temple Major devia estar baix de les cases modernes d'eixa época i volia comprovar-ho, el problema era que no podia perque les persones no estaven dispostes a desestajar les seues residències i/o treballs sol per a ajudar a la ciència, per lo que per a giner de 1915 es varen vore interrompudes les excavacions. El treball de Gamio es va recomençar aproximadament (no s'han trobat senyes exactes) en novembre de 1915, per a evitar que les cases entorn o que el temple sofriren colapses, sempre evitant la molèstia de les persones que habitaven prop.

Manuel es va encarregar de que es permetera l'accés a persones tant nacionals com a estrangeres al descobriment arqueològic mentres es continuaven les excavacions per a 1916, des d'abril d'eixe any fins a l'actualitat es du un registre de persones que assistixen. Alguna cosa per lo que es va caracterisar Gamio va ser que sempre va demanar protecció per als vestigis arqueològics trobats, es va preocupar per la recuperació i conservació del temple.

La zona arqueològica va ser descoberta el 21 de febrer de 1978, per un grup de treballadors de la Companyia de Llum i Força del Centre, dirigits pel Ing. Felipe Curcó Bellet, que realisaven treballs d'excavació en la finalitat de colocar cablejat subterràneu del metro. En baixar el nivell del pis un dels treballadors va colpejar una pedra circular en relleus. Immediatament es va comunicar en el Ing. Curcó, qui a la seua volta es va contactar en Eduardo Matos Moctezuma al INAH. La pedra era una representació de la deesa de la lluna (Coyolxauhqui), esta es trobava ubicada en l'escala dreta de la piràmide del temple major, el qual era el centre ceremonial asteca. Posteriors excavacions varen rescatar gran part del temple i el recint ceremonial que ho rodejava, que estava sepultat al noreste de la Plaça de la Constitució baix dels carrers de Guatemala i Argentina, i es creïa perdut des de temps de la colónia, despuix de la conquista de Mèxic, puix Hernán Cortés va ordenar utilisar els seus materials per a construir en el seu lloc una atra ciutat, ya que ademés devia acabar en els cults aliens a la religió catòlica.

La troballa va despertar gran interés en el llavors president José López Portillo, donant començ a un de les fites més interessants en el història de l'arqueologia mexicana ya que va reunir a arqueòlecs, restauradores, químics, geólogos, biòlecs i atres especialistes en la finalitat d'estudiar els vestigis del passat que havien segut descoberts de manera completament fortuïta.

Exprópiense les cases. Derriben-se. I descobrixca's, per al dia i la nit, el Temple Major dels azteca

José López Portillo

Interpretació

L'interpretació del sentit d'este complex deu entendre's basant-se en les concepcions religioses mesoamericanas en general i després a la llum de les aztecas en particular per la mescla d'elements d'atres cultures que es troben presents en el lloc.

La primera pàgina del Còdex Mendocino contenint una representació alegórica de Tenochtitlan.

En la cosmografía mesoamericana cada punt cardinal tenia un significat: aixina el món tenia forma de quadrat dividit en quatre parts i el centre de les quals és l'eix de l'univers, com lo podem determinar en la primera làmina del Còdex Fejérváry-Mayer. Igual en el Còdex Mendoza que representa simbòlicament a Tenochtitlán en el centre en l'image de la seua glifo, l'àguila en el nopal, representant al mateix temps a Huitzilopochtli (que va ordenar la fundació de la ciutat) i al seu santuari. Abdós santuaris en el cim correspondrien a l'últim nivell dels cels asteques; Omeyocan (és dir el «lloc de la dualitat»; vore Ometéotl).

Relleu circular de la deesa Coyolxauhqui descuartizada, trobat en el Temple Major.

Certes característiques de l'edifici s'associen en el mit originari asteca sobre el naiximent del seu deu tribal Huitzilopochtli en el cerro Coatepec Plantilla:Eti. En este mit, l'embaràs "miraculós" de la deesa mare Coatlicue enfurix a la seua filla Coyolxauhqui i als seus quatrecents fills, els Centzon Huitznahua. Quan decidixen matar a la seua mare, ella parirà en el mateix cim de Coatepec a Huitzilopochtli que desmiembra a la seua germana i tira els péntols per la montanya. Després perseguix als seus germans i els extermina. El adoratorio d'Huitzilopochtli en el cim del Temple Major simbolisaria Coatepec. Aixina comprenem la presència al peu de l'escala que duya al cim la famosa escultura que representa a Coyolxauhqui desmembrada. Quan una víctima era sacrificada en el cim del temple, el seu cos era tirat escales avall, com una repetició simbòlica del mit.

Ademés per un atre costat, el Temple Major calmaria la set de llegitimitat del poble asteca: certs autors consideren que esta tribu nouvinguda a l'escenari de la vall de Mèxic sofria una espècie de «complex d'inferioritat» pel seu inferior desenroll cultural respecte a les civilisacions conquistades i per això desijaven aparéixer com a successors de les grans civilisacions mesoamericanas, les ruïnes de les quals encara es trobaven baix els seus peus, com les de Teotihuacán i les dels toltecas; per a això per eixemple varen enterrar baix el Temple Major caraces que varen extraure de les ruïnes de Teotihuacán i també varen imitar detalls arquitectònics com el perfil talús-tauler de Teotihuacán o els Chac Mool de Tula).

A l'esquerra, els dos adoratorios en els seus deus representats, i a la dreta simbòlicament d'acort a una visió ya occidental el Tzompantli, altar recobert de calaveres humanes, d'acort al Còdex Tovar (XVI).

El Tzompantli, altar recobert de calaveres humanes en el Museu del Temple Major.

L'acabament del Temple Major era el d'una piràmide doble: doble escala i dos santuaris en el seu cim. Segons Ester Pasztory, esta forma arquitectural, present en atres llocs, permetia als azteca associar al seu deu tribal, Huitzilopochtli, en una divinitat principal del panteón mesoamericano, el deu de la pluja, Tláloc. En este binomi ric en simbologia alguns veuen l'associació de la chicoteta tribu nómada nouvinguda a la vall de Mèxic en les antigues poblacions sedentarios del replanell central. L'arqueòlec mexicà Matos Moctezuma veu ademés allí l'expressió sacralizada de dos funcions econòmiques: Huitzilopochtli dirigix la guerra que permet obtindre tribut dels vençuts, mentres que Tláloc dirigix les activitats agrícoles. També podem vore allí l'associació del Nort àrit representat per Huitzilopochtli i orige de la tribu asteca; i l'Est humit i aquàtic representat per Tláloc.

El Temple Major era el lloc per excelència de les cardiotomías, el sacrifici humà baix la seua forma més corrent que era l'extirpació del cor. El mit asteca del Quint Sol explica esta pràctica: l'univers és inestable perque depén de la continuïtat del moviment del sol i seria destruït si este es para, per això contínuament els hòmens deuen imitar als deus que es varen sacrificar en Teotihuacán per a que el sol es posara en moviment. Encara que el sacrifici humà sempre va existir en Mesoamérica, podem preguntar-nos per qué va prendre un caràcter tan cru en els azteca: segons els cronistes, en 1487 entre 3,000 i 84,000 persones varen ser sacrificades durant els quatre dies que va durar la reconsagraació del Temple Major en el regnat d'Ahuízotl, encara que estes sifres els semblen exagerades a certs autors per la dificultat tècnica de matar tantes persones en tan poc temps.

Una de les teories més difoses per a explicar este hecatombe és el gir ideològic que es va efectuar durant una jagantesca hambruna cap a 1450, se li atribuïx a Tlacaélel l'idea de que es va deure a la còlera dels deus perque no se'ls abastia suficientment de sanc humana, que els azteca designaven en una metàfora: «Chalchiuatl» ('aigua preciosa'). Per a poder assegurar este aprovisionament de víctimes, varen inventar l'institució de les «guerres floridas», una forma de guerra ritual a on en lloc de matar es procurava capturar als guerrers enemics per a sacrificar-los.

Una atra teoria (^{[enllaç trencat]}) planteja que el sacrifici humà es va imprimir en la cultura Asteca, perque este poble tenia una profunda por a que el quint sol en veritat deixara d'existir, ya que havia quedat impresa en la seua memòria cosmogónica, l'experiència de la desaparició de l'anterior cicle de cultures, representat en l'extinció dels quatre sols anteriors. Per això, cada sacrifici humà constituïa en realitat un sacre-oficie voluntari; un acte màgic prolongador de la vida humana en la terra, el tlalticpac. ¿Cóm és que es va imprimir en la cultura asteca este verdader horror a el hecatombe còsmica? El mateix Ferrer (2015) apunta en la seua teoria que els azteca en realitat "són part del restant dels atlantes", els mateixos dels que parlen el Critias i el Timeo, que varen conseguir sobreviure a la gran hecatombe còsmica provocada per l'impacte fragmentat del cometa Clovis en Norteamérica, farà uns 12 mil anys.

Orientació

En l'obra ___protected_title_0___ de fra Toribio de Benavente o Motolinía, de el XVI, es troba un comentari que es relaciona en el Temple Major i que es va fer molt famós, ya que sembla ser l'única referència documental que de manera explícita relaciona un temple mesoamericano en observacions astronòmiques. Allí llegim que la festa de Tlacaxipehualiztli "caïa estant el sol en mig de ___protected_title_1___ que era equinoccio". Les medicions en el Temple Major varen confirmar la veracitat d'este comentari. L'orientació de l'etapa II, la més primerenca de les atestades arqueológicamente, manifesta una orientació diferent de la que va adoptar l'etapa III i la qual va ser conservada en totes les etapes posteriors. Una de les dates de posada del Sol que corresponen a l'eix este-oest de les etapes tardanes, incloent l'última, és 4 d'abril, que en el calendari juliano de el XVI equivalia al 25 de març. En 1519, est era l'últim dia de Tlacaxipehualiztli, és dir, precisament el dia de la festa del més. Per una atra part, el 25 de març, Festa de l'Anunciación, en l'Europa medieval comunament s'identificava en el equinoccio vernal. És dir, Motolinía no es va referir al equinoccio astronòmic (de que la seua data algú no especialisat en l'astronomia en aquella época difícilment haguera estat enterat), sino que solament va apuntar la correlació observada entre el dia de la festivitat mexica, que en els últims anys abans de la Conquista coincidia en el fenomen solar en el Temple Major, i la data del calendari cristià que corresponia al dia tradicional de equinoccio.

Vore també

• Mèxic-Tenochtitlan
• Caiguda de Mèxic-Tenochtitlan
• Imperi asteca
• Aztecas
• Centre històric de la Ciutat de Mèxic

Bibliografia

• Serrato-Combe, Antonio. The Aztec Temple Major - A Visualization, The University of Utah Press, Salt Lake City 2001, ISBN 0-87480-690-9
• Alcina Franch, José. Història de l'art hispanoamericà: Art Precolombino, Editorial Alhambra 1987, ISBN 978-84-205-1561-8.

• Bonifaz Nuño, Rubén: L'Art del Temple Major. Mèxic-Tenochtitlan, INAH-SEP, Mèxic, 1981.
• Cue Avalos, Lourdes. 100 anys del temple major: història d'un descobriment. Mèxic: INAH. 2014.
• David Carrasco, City of Sacrifice. The aztec Empire and the Role of Violence in civilization, Beacon Press, Boston, 1999
• Dahlgren, Barbara; Emma Pérez Rocha i Lourdes Suárez: Cor de Copil: El Temple Major i el Recint Sagrat de Mèxic-Tenochtitlan segons fonts del sigle XVI, INAH, Mèxic, 1982.
• Franco, María Luisa. Conservació del Temple Major de Tenochtitlan. INAH-GV Editors-Associació d'Amics del Temple Major, Colecció Divulgació, Mèxic, 1990.
• Guilliem Riera, Salvador. Ofrenes a Ehécatl-Quetzalcóatl en Mèxic-Tlatelolco, INAH, Colecció Científica, Serie Arqueologia, Mèxic, 1999.
• Jiménez Badillo, Diego. Ofrendata. Aplicació d'un sistema de base de senyes per a controlar una colecció arqueològica. INAH, Colecció Texts Bàsics i Manuals, Mèxic, 1997.
• Johanna Broda, David Carrasco i Eduardo Matos Moctezuma. The Great Temple of Tenochtitlan. Center and Periphery in the Aztec World. University of Califòrnia Press, Berkeley, 1987.
• León Portilla, Miguel. The Aztec Temple Major. A simposium at Dumbarton Oaks. Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Washington, D.C., 1987.
• León Portilla, Miguel i Eduardo Matos Moctezuma i José López Portillo: El Temple Major. Bancomer, Mèxic, 1981.
• López Austin, Alfredo i Leonardo López Luján, Mont Sagrat-Temple Major, Institut Nacional d'Antropologia i Història - Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Mèxic, 2010.
• López Luján, Leonardo. Les ofrenes del Temple Major de Tenochtitlan. INAH, Mèxic, 1993.
• López Luján, Leonardo. The Offerings of the Temple Major of Tenochtitlan. Translated by Bernard R. Ortiz de Montellano i Thelma Ortiz de Montellano. University Press of Colorat, 1994.
• López Luján, Leonardo, Vida Mercat i Eduardo Matos Moctezuma. Camí al Mictlan..., INAH-Associació d'Amics del Temple Major, Mèxic, 1997.
• López Luján, Leonardo. Treasures of the Great Temple, Fundació Univers Veintiuno, A.C., Alti Publishing, La Jolla, Califòrnia, EUA, 1990.
• Matos Moctezuma, Eduardo. El Temple Major de Mèxic: cròniques del sigle XV, Associació Nacional de Llibrers, Mèxic, 1981.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Una visita al Temple Major, INAH, Mèxic, 1981.
• Matos Moctezuma, Eduardo. El Temple Major: excavacions i estudis, INAH, Mèxic, 1982.
• Matos Moctezuma, Eduardo i Víctor Rangel (dibuixant): El temple Major: Plans, corts i perspectives, INAH, Mèxic, 1982.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Els Asteques - Tesors de Mèxic antic: Temple Major Brusseles, 1982 pág. 37 a 41.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Els deus que es varen negar a morir. Arqueologia i cròniques del Temple Major, SEP, Col. Cent de Mèxic, Mèxic, 1986.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Obres Mestres del Temple Major, Foment Cultural Banamex, Mèxic, 1988.
• Matos Moctezuma, Eduardo. The Great Temple of the Aztecs. Treasures of Tenochtitlan. Thames and Hudson, Londres, 1988.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Ofrenes, Hewlet Pakard, Mèxic, 1988.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Guia oficial del Temple Major, INAH-Salvat, Mèxic, 1989.
• Matos Moctezuma, Eduardo. (Coordinador). Treballs arqueològics en el Centre de la Ciutat de Mèxic, INAH, Serie Arqueologia, segona edició, Mèxic, 1990.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Una visita al Temple Major. JGH, Editors, primera edició, Mèxic, 1992,

segona reimpressió, Mèxic, 1996.

• Matos Moctezuma, Eduardo. The Great Temple of the Aztecs, Thames and Hudson, Londres, 1994.
• Matos Moctezuma, Eduardo. Vida i Mort en el Temple Major. INAH-GV Editors-Associació d'Amics del Temple Major, Colecció Divulgació, Mèxic, 1994.
• Matos Moctezuma, Eduardo. (Coordinador). Museu del Temple Major, 10 anys. INAH, Mèxic, 1997.
• Matos Moctezuma, Eduardo. (coordinador). Excavacions en la Catedral i el Sagrario metropolitans, INAH, Colecció Obra Diversa, Mèxic, 1999.

• Museu del Temple Major, Sales de Huitzilopochtli i Tláloc: Museu del Temple Major, INAH, Mèxic, 2015.
• Olmedo, Bertina i Carlos Javier González. Escultures de Mezcala en el Temple Major. INAH-GV Editors-Associació d'Amics del Temple Major, Colecció Divulgació, Mèxic, 1990.
• Polac, Óscar. La fauna del Temple Major, INAH-GV Editors-Associació d'Amics del Temple Major. Colecció Divulgació, Mèxic, 1991.
• Proyecte Temple Major, Memòria gràfica. Museu del Temple Major, CNCA, INAH, Mèxic, 1998.
• Del Olmo Frese, Laura. Anàlisis de l'ofrena 98 del Temple Major de Tenochtitlan, INAH, Colecció Científica, Serie Arqueologia, Mèxic, 1999.
• Román Berrelleza, Juan Alberto. El sacrifici de chiquets en el Temple Major, INAH-GV Editors-Associació d'Amics del Temple Major, Colecció Divulgació, Mèxic, 1990.
• Velázquez Castro, Adrián. Tipologia dels objectes de closca del Temple Major de Tenochtitlan, INAH, Colecció Científica, Serie Arqueologia, Mèxic, 1999.