Anar al contingut

Tumults samaritanas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tumults samaritanas

Els tumults samaritanas varen ser una série de insurrecció durant els sigles V i VI en la província de Palaestina Primera, llançades pels samaritanos contra l'Imperi bizantí. Els tumults varen estar marcats per una gran violència en abdós bandos, i la seua brutal repressió a mans dels bizantino i els seus aliats gasánidas va reduir greument la població samaritana. Els acontenyiments varen canviar irreversiblement la demografia de la regió, convertint als cristians en l'únic grup dominant en la província de Palaestina Primera durant moltes décades.

Alguns historiadorsPlantilla:Qui establixen comparacions entre les conseqüències dels tumults samaritanas dels sigles V i VI sobre els samaritanos i les conseqüències de les guerres judeo-romanes dels sigles I i II sobre els judeus de la regió.

Antecedents del conflicte

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Bava Rabba.
Una moneda en l'inscripció de les escales romanes de Neapolis al mont. Gerizim

Despuix del periodo de les guerres judeo-romanes, la comunitat judeua, abans dominant, es va extinguir pràcticament en tota Judea i en la costa del alce meridional, sent majoritària només en el sur de Judea, Galilea i Golán. Els samaritanos i els cristians bizantins varen omplir este buit en les regions centrals de l'Alce meridional, mentres que els nabateos i els àraps cristians gasánidas àraps es varen assentar en la perifèria.

Este periodo es considera una edat d'or per a la comunitat samaritana. El temple de Gerizim va ser reconstruït despuix de la rebelió de Bar Kojba en Judea, al voltant de l'any 135 de l'era cristiana. En la retirada de les legions romanes, Samaria va gojar d'una espècie d'independència llimitada durant els sigles III i IV. Bava Rabba (ca. 288-362), el líder dels samaritanos, va dividir els territoris samaritanos en districtes i va establir gobernant locals a partir de famílies aristocràtiques samaritanas. També va portar a terme una série de reformes i va instalar institucions estatals. Gran part de la llitúrgia samaritana va ser establida per Bava Rabba durant esta época. No obstant, este periodo de semi-independència va ser breu, ya que les forces romanes varen invadir Samaria i varen dur a Bava Rabba captiu a Constantinopla, a on va morir en presó varis anys despuix, al voltant del 362 CE.[1]

Alçament de Justa

[editar | editar còdic]

Durant el regnat del emperador romà d'Orient Zenón (r. 474-475 i 476-491), les tensions entre la comunitat cristiana i els samaritanos de Neapolis, Siquem, varen créixer de forma dramàtica. Segons les fonts samaritanas, Zenón, al que les fonts criden Zait el rei de Edom, va perseguir als samaritanos sense pietat. L'emperador va ser a Neápolis, va reunir als vells i els va demanar que es convertiren; quan es varen negar, Zenón va manar matar a molts samaritanos i va reconstruir la sinagoga en una iglésia. Zenón va prendre llavors per a sí el mont Gerizim, a on els samaritanos adoraven a Deu, i va construir varis edificis, entre ells una tomba per al seu fill recent fallit, sobre la que va posar una creu, per a que els samaritanos, adorant a Deu, es postraren davant la tomba.

Més vesprada, en l'any 484, els samaritanos es varen rebelar, provocats pels rumors de que els cristians pretenien traslladar els restants dels fills i nets d' Eleazar, Itamar i Fineas. Els samaritanos varen reaccionar entrant en la catedral de Neápolis, matant als cristians que hi havia dins i tallant els dits del bisbe Terebinto.


Els samaritanos varen elegir a Justa, o Justasas, com el seu rei i es varen traslladar a Cesarea, a on vivia una notable comunitat samaritana. Allí molts cristians varen ser assessinats i l'iglésia de Sant Procopio va ser destruïda.[2] Justa va celebrar la victòria en jocs en el circ.[2]

Segons Juan Malalas, Asclepíades, el dux Palaestinae (comandant de les tropes del Llimes Arabicus de la província), les unitats de la qual varen ser reforçades pels Arcadiani de Rheges, el lestodioktes (cap de policia) en sèu en Cesarea, va derrotar a Justa, ho va matar i va enviar el seu cap a Zenón.[2][3] Terebinto, mentrestant, va fugir a Constantinopla, solicitant una guarnició de l'eixèrcit per a evitar nous atacs. Segons Procopio, Terebinto va acodir a Zenón per a demanar-li venjança;[2] l'emperador va ser personalment a Samaria per a sofocar la rebelió.[4]

Com a resultat del tumult, Zenón va erigir una iglésia dedicada a la Verge María en el mont Gerizim. També va prohibir als samaritanos viajar a la montanya per a celebrar les seues cerimònies religioses, i va confiscar la seua sinagoga allí. Estes accions de l'emperador varen avivar encara més l'ira dels samaritanos cap als cristians.[5]

Alguns historiadors moderns creuen que l'orde dels fets conservats per les fonts samaritanas deuria invertir-se, ya que la persecució de Zenón va ser una conseqüència de la rebelió i no la seua causa, i deuria haver ocorregut despuix del 484, al voltant del 489. Zenón va reconstruir l'iglésia de Sant Procopio en Neápolis i es va prohibir als samaritanos l'accés al mont Gerizim, en el cim del qual es va construir una torre de senyalisació per a alertar en cas de disturbis civils.[3]

Tumults samaritanas de 495

[editar | editar còdic]

Els samaritanos es varen rebelar de nou en l'any 495, durant el regnat de l'emperador Anastasio I Dicoro, tornant a ocupar el mont Gerizim. Es diu que la turba samaritana, comandada per una dòna samaritana, es va apoderar de l'iglésia de Santa María i va massacrar a la guarnició.[2] El tumult va ser posteriorment reprimida pel governador bizantí d'Edesa, Procopio,[3] i els líders samaritanos varen ser assessinats.[2]

Tumult de Ben Sabar (529-531)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Juliano ben Sabar.

Baixe una autoritat carismàtica i mesiánica cridada Juliano ben Sabar (o ben Sahir), els samaritanos varen llançar una guerra, a voltes referida com el tumult samaritana final,[2] per a crear el seu propi estat independent en 529. Esta va anar potser la més violenta de tots els tumults samaritanas. Segons Procopio, la violència va esclatar per les restriccions impostes als samaritanos per les autoritats bizantines a través dels edictes de Justiniano, mentres que Cirilo de Escitópolis senyala les tensions sectàries entre cristians i samaritanos com la causa principal del tumult.[6]


Despuix dels disturbis massius en Escitópolis i la campiña samaritana, els rebels varen poder conquistar ràpidament Neápolis i ben Sabar va sorgir com el seu líder, sent proclamat rei.[7] Ben Sabar va seguir una estricta política anticristiana: El bisbe de Neápolis i molts sacerdots varen ser assessinats i va perseguir als cristians, va destruir iglésies i va organisar guerrilles en el camp, expulsant als cristians.[7] Segons les fonts bizantines, el nom del bisbe era Ammonas (també Sammon o Ammon).cita requerida Com a resposta, les forces del dux Palaestinae, combinades en les unitats dels governadors locals i l'àrap gasánida Filarca, varen ser enviades per a fer front a l'alçament.[7] Ben Sabar va ser rodejat i derrotat despuix de retirar-se en les seues forces de Neapolis.[7] Despuix del seu captura, va ser decapitat i el seu cap, coronada en una diadema, va ser enviada a l'emperador Justiniano.[7]

Per a l'any 531 la rebelió havia segut sofocada.[8] Les forces de l'emperador Justiniano I varen sofocar el tumult en l'ajuda dels gasánidas àraps; decenes de mils de samaritanos varen morir o varen ser esclavizados, sent el seu número de morts possiblement entre 20 000 i 100 000.[2] A partir de llavors l'Imperi bizantí cristià pràcticament va proscriure la fe samaritana. Segons Procopio, la majoria dels llauradors samaritanos varen elegir ser desafiants en este tumult i "varen ser dilacerats".[2] Ademés, Samaria, la «terra més fèrtil del món, es va quedar sense ningú que la cultivara»".[2]

Tumult samaritana de 556

[editar | editar còdic]

L'emperador Justiniano I es va enfrontar a un atre gran tumult en l'any 556. En esta ocasió els judeus i els samaritanos semblen haver fet causa comuna, començant la seua rebelió en Cesarea a principis de juliol.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Varen caure sobre els cristians de la ciutat, matant a molts d'ells, despuix de la qual cosa varen atacar i varen saquejar les iglésies. El governador, Estéfano, i el seu escolta militar varen ser durament pressionats, i finalment el governador va ser assessinat, mentres es refugiava en la seua pròpia casa.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Amancio, el governador de la Diòcesis d'Orient va rebre l'orde de sofocar el tumult, en acabant de que la viuda de Estéfano aplegara a Constantinopla.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 

A pesar de la participació judeua, la rebelió sembla haver reunit menys respal que el tumult de Ben Sabar.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  La Basílica de la Natividad va ser incendiada, lo que sugerix que la rebelió s'havia estés cap al sur fins a Belén. Es diu que 100 000 o 120 000 persones varen ser massacrades despuix del tumult. Uns atres varen ser torturats o expulsats a l'exili. No obstant, açò és provablement una exageració, ya que el castic sembla haver-se llimitat al districte de Cesarea.[10]

Tumult del 572

[editar | editar còdic]

No obstant, les tensions encara no havien terminat. L'emperador Justino II (r. 565-578) es va queixar dels ___protected_title_0___.[9]{rp|31}} Provablement en resposta a este acontenyiment, Justino II va emetre una orde en maig de 572 que anulava la restauració dels drets concedits per Justiniano.[9]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where [11] En resposta, va tindre lloc un segon tumult conjunt de samaritanos i judeus en l'estiu de 572 i de nou a principis de 573 o alternativament en 578.[11][12] Juan de Éfeso i Juan de Nikiû poden haver descrit este tumult.[11]

Conseqüències

[editar | editar còdic]

La fe samaritana va ser proscrita i d'una població de casi un milló de persones, la comunitat samaritana va disminuir fins a casi extinguir-se. La situació dels samaritanos va empijorar encara més en el fracàs de la tumult judeu contra Heraclio i la matança de la població judeua en l'any 629.

El número de samaritanos va seguir sent molt baix en l'época islàmica, similar al periodo bizantí tardà, com a resultat dels tumults anteriors i les conversió forçades.[13] Les fonts contemporànees afirmen que entre 30 000 i 80 000 samaritanos vivien en Cesarea abans de l'invasió musulmana, en comparació a uns 100 000 judeus, i eixes minories de la població provincial total de 700 000,[14] la majoria dels quals eren cristians en eixe moment. A principis del periodo islàmic la diàspora samaritana desapareix dels registres, llevat les chicotetes comunitats d'Egipte i Damasc.[13] La comunitat samaritana egipcíaca provablement es va engrossar pels refugiats de les ciutats costeres de Palestina com a resultat de l'invasió musulmana.

Despuix de la conquista musulmana de l'Alce en l'any 636, els samaritanos varen sofrir més discapacitats que els cristians i els judeus, ya que els governants àraps a sovint dubtaven de que els samaritanos estigueren inclosos en la definició musulmana de " Poble del Llibre", encara que segons Nathan Schur, l'invasió islàmica àrap havia beneficiat inicialment a la comunitat.[15] Els samaritanos seguien convertint-se a l'islam per raons econòmiques, d'ascens social i teològiques, per lo que el número de la comunitat es va desplomar encara més.[15] La dura persecució dels samaritanos va ser, no obstant, dirigida pels califes més fanàtics, com Al-Mansur (754-775), Harún al-Rashid (786-809) i Al-Mutawákkil (847-861).[16] Els líders religiosos islàmics havien intentat periòdicament consolidar el seu poder avivant els sentiments antisamaritanos i, en ocasions, demanant la seua aniquilació.[17] Com a resultat, la riquea samaritana va ser pràcticament eliminada.[17]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Loewenstamm, Ayala. "Bava Rabba". Enciclopèdia Judaica. Ed. Michael Berenbaum i Fred Skolnik. 2nd ed. Detroit: Macmillan Reference USA, 2007. Gale Biography in Context. Web. 22 de decembre de 2011.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Kohen, Elli (2007). History of the Byzantine Jews: A Microcosmos in the Thousand Year Empire, University Press of America, pp. 26–31. ISBN 978-0-7618-3623-0.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Crown, Alan David (1989). The Samaritans, Mohr Siebeck, pp. 72–73. ISBN 978-3-16-145237-6.
  4. ↑ Procopio, Edificis, 5.7.
  5. ↑ «Neapolis - (Nablus)». Studium Biblicum Franciscanum - Jerusalem. Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2016. Consultat el 19 d'abril de 2008.
  6. ↑ Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. Mohr Siebeck. Pàgina 140: https://books.google.com/books?aneu=_iMnzhSSbowC - "[...] Cirilo de Escitópolis senyala com a motiu principal dels tumults la fricció entre les comunitats cristianes i samaritanas."
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. Mohr Siebeck. p. 140.
  8. ↑ Irfan Shahîd Byzantium and the Arabs in the Sixth Century, Volume 2, Part 2, Harvard University Press (2010) p8
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Elli Kohen (2007). Història dels judeus bizantino: Un microcosmos en l'imperi dels mil anys, University Press of America. ISBN 9780761836230.
  10. ↑ (1989) Alan David Crown (ed.). The Samaritans, Mohr Siebeck, p. 76. ISBN 9783161452376. Consultat el 2014-03-15.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Reinhard Pummer (2002). Early Christian Authors on Samaritans and Samaritanism: Texts, Translations and Commentary, Mohr Siebeck, p. 318. ISBN 9783161478314. Consultat el 2014-03-11.
  12. ↑ Jacob Neusner (1975). A History of the Jews in Babylonia. Part v: Later Sasanian Claves, Brill Archive, p. 122. Consultat el 2014-03-11.
  13. ↑ 13,0 13,1 Mohr Siebeck. Editorial d'Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. p70-71.
  14. ↑ Mohr Siebeck. Editorial d'Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. p70-45.
  15. ↑ 15,0 15,1 Russel, G. Hereus de regnes oblidats: Viages a les religions desaparegudes d'Orient Mig. 2014.
  16. ↑ Mohr Siebeck. Editorial d'Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. p2.
  17. ↑ 17,0 17,1 Mohr Siebeck. Editorial d'Alan David Crown, Reinhard Pummer, Abraham Tal. A Companion to Samaritan Studies. p83-84.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tumults_samaritanas&oldid=876548»