Varietat de l'idioma espanyol en territoris catalanófono

Dialectes de l'espanyol parlats en Espanya. Les varietats de l'idioma espanyol dels territoris catalanófono solen classificar-se més propenca a les varietats de l'espanyol septentrional.

La varietat de l'idioma espanyol en territoris catalanófono és el conjunt de varietats llingüístiques del castellà parlades en territoris catalanoparlantes, que inclouen: Catalunya, Comunitat Valenciana, les Illes Balears, Andorra i la Franja Oriental d'Aragó. Les seues traces sorgixen pel contacte llingüístic entre els idiomes espanyol i català.

Molts de les traces d'esta varietat es deuen a traces pròpies del idioma català, encara que també existixen traces que no es deuen a este idioma. Alguns de les traces morfosintàctiques del català són transferits inconscientment per alguns parlants quan parlen en castellà. En molts parlants que la seua llengua materna és el català també existixen certes influències de realisació alofónica de certs sons, lo que informalment es coneix com a part de el "accent català".

Característiques llingüístiques

Deu senyalar-se que la variació llingüística de l'espanyol dels territoris catalanófono depén molt de variables sociollingüístiques individuals relacionades en l'edat, la llengua materna i el nivell dels àmbits d'us de cada parlant. Per lo que en cert sentit no deu pensar-se que es tracta d'una varietat diastráticament uniforme i en poca variació. Molts de les traces mencionades a continuació es donen en freqüències molt distintes en diferents parlants, podent aplegar a estar absents alguns de les traces en molts parlants (particularment aquells la llengua materna dels quals és el castellà i en parlar esta llengua transferixen menys traces típiques del català).

Des d'un punt de vista d'adscripció la major part de parlants de castellà en els territoris catalanoparlantes usa formes llingüístiques similars a les del dialecte septentrional de l'espanyol peninsular o castellà septentrional. Encara que existix un número no desdeñable de parlants que usen formes típiques del castellà meridional o del dialecte andalús.

Fonètica

Les traces fonètiques mencionades a continuació es donen en major freqüència entre parlants la llengua materna de les quals és el català que en parlants la llengua materna dels quals és el castellà. Tots ells poden considerar-se transferència alofónica de traces fonètiques del català a l'espanyol:

• En freqüència la -d final castellana s'articula com a sorda [t]: autorida[t], verda[t], amista[t], Madri[t].
• Articulació velarizada [ɫ] de /l/ especialment en posició implosiva.
• Us d'alòfons oberts [ɛ, ɔ] per a les vocals /i, o/ en sílaba tònica.
• Conservació del sò [ʎ] para ll, és dir, no es dona yeísmo tan estés en atres regions hispanófonas. Si be esta característica està en regressió, i el yeísmo existix també en català al final de paraula (eixemple castei per castell) en certs dialectes.
• En els llocs a on es conserva el fonema [v] en català, tant en valencià com en balear, també es transferix esta diferència en castellà entre b [b]/[β] i v [v] a les paraules cognadas.
• Articulació de la s sonora [z] en major freqüència, i inclús entre vocals.
• Articulació d'alguns diptongos creixents com hiat seguint els hàbits articulatoris del català, és dir, la seqüència vocal dèbil + vocal forta es pronuncia com dos vocals en dos sílabes separades. Eixemples: tu-i-ne, du-i-li.
• Articulació del diptongo creixent iu [ju] com a decreixent [iw]. Eixemple: cIu-doneu [θiwˈðat], en lloc de ciU-doneu [θjuˈðad].

Morfologia

• Creació de diminutivos al modo català, en els sufixos -ete (-et en català) i -eta. Encara que estes formes són més freqüents en territoris catalanófono, també es donen en atres regions a on es parla castellà.
• Major freqüència d'us del sufix nominalizador d'adjectius -eza encara en adjectius de tres sílabes que en espanyol més freqüentment usen -ez. Eixemple: esbelteza per esbeltez.
• L'us de veus com a imperatiu del verp anar en lloc del normatiu veu: Veus casa i dus-me la jaqueta (= 'Veu casa i dus-me l'abric').

Sintaxis

Són freqüents:

• L'us de la preposició sense en el valor de l'adverbi del català sense: '-¿Dus la raqueta? -He vingut sense.'
• L'aparició de l'interjecció que a l'inici de les oracions interrogativas: ¿Que t'agrada el pis? en lloc de «¿T'agrada el pis?»
• L'us del pronom possessiu en lloc del personal: * Vés-te davant meu ('Vés-te davant de mi'), * Anem darrere seu ('Anem darrere d'ell'). El fenomen es registra també en atres varietats del castellà; es deu a una analogia entre l'equivalència entre "esquerra de mi" i "esquerra meua".
• Tendència a usar l'artícul en noms propis, vulgarisme en el restant de modalitats castellanes: el Jordi, l'Elena. Existixen regions de parla hispana no influenciades pel català en les que també s'utilisa l'artícul definit abans dels noms.
• La preferència, en ocasions, de la perífrasis d'obligació he de + INFINITIVO (= 'tinc que + INFINITIVO'). Pese a que la forma "haver de" existix en castellà, la forma més comuna és “tindre que”.
• El canvi a la forma personal de la construcció impersonal en el verp «haver».

  Havien quatre juges en la competició

Encara que en algunes zones en marcades traces dialectals de l'espanyol també es dona esta construcció. La raó no és tant per l'influència del català
sino per evolució i substitució llingüística. És un error típic de hispanohablante natiu que haja naixcut en zones a on un atre dialecte llatí haja tingut un fort pes històric (Zamora, Càceres, Navarra, Múrcia). És pràcticament inexistent en el corredor Burgos-Segòvia-Madrit-Taca-Andalusia.

Hi ha dos pomes en la taula

Oració impersonal, de la qual “dos pomes” és l'objecte directe.

Si es realisa un anàlisis comparatiu entre l'espanyol i el francés pot observar-se com este error és casi impossible que ocórrega en la llengua francesa degut a que el subjecte de l'oració ve ben diferenciat:

(esp): Hi ha dos pomes en la taula.

(fra): Il i a deux pommes sur la table; a on « il» és el subjecte.

• També es presenten interferències en l'us de les preposicions, frut de l'influència del règim preposicional en català:

  Estic ací, a Barcelona; per Estic ací en Barcelona.

• Dequeísmo: Pens d'anar al teatre / Considere de que deuria vindre el teu germà. Existixen motius interns de gramàtica castellana que propicien l'aparició d'este fenomen fòra d'esta zona llingüística.
• Us indegut de 'fer' en expressions perifràstiques: fer un café en algú 'prendre un café en algú', fer pinya 'mantindre's units', fer país 'ser patriota', etc. No obstant l'espanyol està evolucionant cap a l'us de perífrasis verbals que són hui molt més freqüents que fa cent vint anys.

Lèxic

• Poden donar-se construccions com fer vesprada (pel català fer tard), fer un café 'prendre un café', traure'm la camisa ('llevar-me la camisa'), tampoc no (per 'tampoc') o plegar del treball 'eixir del treball'.
• És molt comú, sobretot en Catalunya, l'us de la construcció "Déu n'hi do!" (exclamació de conformació, suficiència o admiració: '¡No està res mal!, ¡Vaja!, ¡És prou!, lliteralment en català antic '¡Deu va donar (prou)!') ya que no existix traducció exacta al castellà.
• També és comú l'us de la paraula Adéu, a voltes acurtada com déu, en lloc d'adeu.
• A voltes usen expressions valencianes com "che" (xe, interjecció valenciana) o "prou!" (com a substitució de el "¡basta!") en el seu castellà habitual. També s'ampra "no calç" per "no fa falta" (pese a que existix el castellanisme en la llengua catalana "No fa falta", a on fa és fa).

• En les Illes Balears és molt comuna per a manifestar objeccions incloure el "pero" en una pronunciació aguda ("peró" < cat. però) al final de l'oració, com

  "no vares vindre, peró"

  "yo no he segut, peró".

• També s'observa l'us prestache (< cat. prestatge [pɾəsˈtaʤə]) per a referir-se a el "estant" en llengua castellana, rachola (< cat. rajola [rəˈʒɔlə]) per a referir-se a la "taulell" o a el "rajoleta" en llengua castellana. i tocho (< cat. totxo [ˈtoʧo]) per a referir-se a un "rajola" o un llibre gros.
• Atres eixemples són enchegar (< cat. engegar) en lloc d'encendre o capcionar, o vaga en lloc de folga.

Vore també

• Idioma espanyol en Catalunya

Referències

Bibliografia

• Guillermo Herández García, José Manuel Cabrales Arteaga (2006). Llengua i Lliteratura 2, Madrit, SGEL-Educació. ISBN 84-7143-926-3.
• 'Alvar, Manuel' (director). Manual de dialectologia hispànica. L'espanyol d'Espanya. Ed. Ariel, 1999.
• 'Zamora Vicente, Alonso'. Dialectologia espanyola. 2ª ed. (ampliada). Ed. Gredos, 1967. 6ª reimpressió. 1996.