Idioma espanyol en Catalunya

Dialectes de l'espanyol parlats en Espanya. Les varietats de l'idioma espanyol de Catalunya sol classificar-se més propenca a les varietats de l'espanyol septentrional.

La llengua espanyola en Catalunya és una de les llengües oficials, junt al català i al occità en la seua variant aranés.

L'espanyol va escomençar a introduir-se en el territori al començament de el XV. Les principals causes de la seua extensió han segut dos: per un costat, l'espanyol va ser l'única llengua oficial durant casi tot el periodo que va des de el XVIII fins a finals de el XX; per un atre costat, va haver una immigració massiva des de zones exclusivament hispanohablante durant el XX. Dita política d'única llengua oficial no ha segut exclusiva d'Espanya; la modernisació dels grans estats europeus, com França o Regne Unit, va dur aparellada una llengua oficial i una educació en eixe idioma.

Actualment, l'espanyol és la llengua materna, la llengua habitual i la llengua d'identificació majoritària entre la població de Catalunya. Segons una enquesta realisada per la Generalitat de Catalunya en 2013, el castellà és la llengua materna del 57,58% dels ciutadans censats majors de 15 anys, mentres que el català ho és d'un 33,46%, incloent en abdós casos als bilingües perfectes per lo que la suma supera el 100%. Segons la mateixa enquesta, un 57,55% dels ciutadans majors de 15 anys usa com a llengua habitual el castellà, mentres que un 43,11% el català (incloent en abdós casos als bilingües habituals).

En sifres absolutes segons la Generalitat de Catalunya en 2007 el castellà era la llengua materna de 4.061.900 catalans, mentres que el català lo era de 2.786.400 (incloent en abdós casos als bilingües perfectes). El restant de la població parlava com a natives atres llengües.

Història

L'idioma sorgit en Catalunya despuix de les invasions àraps de el VIII derivat del llatí va ser el català, que es va desenrollar de forma paralela al restant de llengües romançades.

Introducció del castellà en la Corona d'Aragó

L'introducció de l'idioma castellà en la Corona d'Aragó s'assumix es va deure principalment al resultat del Compromís de Casp. Despuix de la mort de Martín el Humà sense descendència en 1410 va seguir un periodo d'interregne en el que els compromisaris de cada regne o principat varen debatre sobre els possibles successors. Els compromisaris varen elegir per majoria a Fernando I, cridat el d'Antequera (per la seua conquista d'esta plaça en 1410) i pertanyent a la dinastia dels Trastámara. Era l'únic dels candidats al tro en experiència monàrquica (corregencia en Castella) i estava relacionat en la Corona d'Aragó per la seua mare, Leonor d'Aragó, filla de Pedro IV d'Aragó i Leonor de Sicília, abdós aragonesos per naiximent. No obstant esta argumentació, que és un dels punts centrals de la teoria coneguda com Decadència varis historiadors de la llengua han plantejat l'oposició de que seria com supondre "que els espanyols s'hagueren posat a escriure en francés a conseqüència de l'entronisació dels Borbones en Felipe V", assumint que varen ser un conjunt de causes diverses les que varen impulsar l'adopció del castellà en Catalunya com a llengua d'alfabetisació.

Juan de Valdés afirmava en 1535 que «la llengua castellana es parla no solament per tota Castella, pero en el regne d'Aragó, en el de Múrcia en tota el Andaluzía i en Galizia, Astúries i Navarra, i açò encara fins a entre la gent vulgar, perque entre la gent noble tant be es parla en tot el restant de Spaña».

El castellà es va convertir en la llengua de la cort pero també els interessos materials, econòmics i comercials, i inclús l'encert varen contribuir a això: A mitan de el XIV, la Corona d'Aragó era una potència comercial i naval en el Mediterràneu. El tràfic navier dels ports de Barcelona i Valéncia era incessant, i alcançava fins a les costes d'Orient Mig, important foc comercial, a on tenien consulats comercials. Pero precisament d'allí, cap a 1350, varen escomençar a aplegar rates que viajaven en els cellers dels barcos i que varen provocar una successió d'epidèmies de pesta negra que varen assolar les zones portuàries del Mediterràneu occidental. Se sap que en Itàlia varen perir un terç dels venecians, la mitat dels florentinos,... L'epidèmia va afectar a tota la península ibèrica, pero en cap lloc va ser tan amoladora i mortífera com en les zones costeres de la Corona d'Aragó. Barcelona, que en 1340 era una metròpoli de 50.000 habitants, en 1477 a penes aplegava als 20.000 (Sevilla, en el mateix periodo, va passar de 12.000 a 32.000). Esta brutal i persistent mortantat va provocar enormes trastorns econòmics i socials en territori de la Corona aragonesa: la falta de mà d'obra, l'abandó del camp i l'afonament dels negocis que varen desnugar una gravíssima crisis econòmica que va forçar la cessació de la seua expansió mediterrànea. El Regne d'Aragó, la parla local del qual estava més emparentada en el primitiu castellà va adoptar molt ràpidament l'idioma, de tal manera que en la major part del territori de l'actual província de Terol i de la zona occidental del Regne de Valéncia (repoblat per aragonesos principalment) es parlava principalment castellà des de la seua conquista i repoblament. En el nort d'Aragó encara perdura la llengua aragonesa, considerada, per ser coetáneas, un dialecte constitutiu del castellà.

En 1474 es va produir l'unió de Castella i Aragó per l'enllaç d'Isabel i Fernando, si ben abdós regnes eren políticament independents. Castella ocupava llavors més de dos terços del territori i tenia quatre quintes parts de la població de la nova unió. En 1492 Antonio de Nebrija va fixar l'ortografia del castellà, la primera llengua romançada en contar en ortografia pròpia.

Baixa Edat Mija i época dels Austrias en Catalunya

La mateixa imprenta del monasteri de Montserrat va iniciar molt pronte l'impressió de llibres en castellà: aixina, per eixemple en 1500 es varen publicar dos obres de García de Cisneros, Directori de les hores canòniques i Exercitatorio de la vida espiritual. Més recentment la professora titular de l'Universitat del País Vasc, Mº Milacres Ronc López va afirmar que "la tendència castellanizadora del mercat editorial barcelonés des de finals del sigle XVI i durant el periodo següent es va produir, sobretot, per interessos de mercat dels editors i llibrers de Barcelona."

En el XV la noblea, el clero, els lliterats i els comerciants catalans ya dominaven el castellà. No era, no obstant, la llengua habitual en Catalunya. El català Manuel Milá i Fontanals (XIX) referix que les romançades castellanes eren tradicionals en Catalunya ya en la Baixa Edat Mija i com afirma Rafael Lapesa en la seua «Història de la Llengua Espanyola», al floriment del castellà en el XVI "varen contribuir catalans com Boscán, companyer de Garcilaso en la renovació de la nostra poesia".

En el XVI el tortosino Cristòfol Despuig (en la seua obra «Col·loquis de l'insigne ciutat de Tortosa») comenta que en les ciutats grans i en els pobles que estan junt als camins reals a penes queda ya ningú que no sàpia parlar castellà. En eixe sigle i durant els dos següents desapareix progressivament i casi per complet la lliteratura culta en català, reemplaçat principalment pel castellà.

El prestigi del que gojava el castellà ho demostra el fet de que en 1640 (74 anys abans dels Decrets de Nova Planta) despuix de la mort del conseller Pau Claris en la Sublevació de Catalunya, se li varen dedicar unes emotives "Nenias" fúnebres en castellà. Un any despuix, en 1641, es comença a publicar per l'impressor Jaume Romeu la Gazeta baix l'epígraf Notícies generals vingudes a Barcelona el periòdic més antic de la península.

Época dels Borbones en Catalunya

Nova Planta de la Real Audiència del Principat de Catalunya.

En acabar la Guerra de Successió (1700-1714), el nou rei Borbón (provinent d'una França centralista) establix el Decret de Nova Planta de la Real Audiència del Principat de Catalunya. Ademés d'atres implicacions polític-administratives, el Decret establix el castellà com a idioma per a us normal en la reformada Real Audiència de Catalunya, quedant el català relegat en este àmbit a un segon pla. No obstant esta imposició del castellà, se seguirà usant el català en atres administracions [com els ajuntaments] i encara en la pròpia Real Audiència serà necessari l'us del català i l'existència d'uns funcionaris que ho coneguen, ya que es continuaran aplicant lleis no derogades escrites en llengua catalana. En 1768 s'implementaran les primeres ordenances per a impondre l'us del castellà en l'ensenyança, pero no obstant estos reals decrets, no es produirà una pèrdua de hegemonia del català en l'ensenyança de primeres lletres fins a el XIX.

Despuix dels decrets de Nova Planta, la prensa en Catalunya ha segut editada de forma majoritària en castellà. La prensa periòdica apareix en 1641, en el semanari Gazeta, traducció al català de la gasseta de la cort francesa, considerada la primera publicació periòdica de tota Espanya. En una data tan primerenca com 1716 apareix en gran èxit el periòdic Notícies de diferents parts vingudes a Barcelona que en 1748 abrevia el seu nom a Gazeta de Barcelona i continua publicant-se fins a el XIX. ^{cita requerida} En 1792 sorgix el Diari de Barcelona que es va publicar en èxit fins a ser expropiat durant la guerra civil pel partit independentiste Estat Català. Posteriorment va ser tornat als seus amos originals i va seguir editant en castellà. El Diari de Girona es va editar exclusivament per a la província de Girona i en castellà des de 1807 i encara hui poden vore's eixemplars en alguns museus de la província. Eixa tradició de preponderancia de la prensa catalana en castellà s'ha mantingut fins als nostres dies. La Vanguardia, fundada en 1881 en espanyol, ha segut durant tot el XX el periòdic més venut de Catalunya.

El castellà va continuar guanyant prestigi durant esta época en l'àmbit lliterari. No obstant açò, se seguiran imprimint llibres - i un atre tipo de publicacions - en català durant tot el XVIII, no existint llimitació llegal alguna al respecte.

La llimitació dels usos oficials de l'idioma català va reforçar durant este sigle l'antiga consideració de que el català havia acabat convertint-se en una llengua popular no apta per a la lliteratura, una llengua "curta", proseguint la disminució de la producció lliterària iniciada en el XVI fins a la Renaixença de fins de el XIX. Això també va ser un factor que va possibilitar que la població alfabetizada aumentara l'us del castellà en tots els àmbits, i va conseguir d'igual manera una penetració en les capes socials no alfabetisades que varen acabar familiarizándose en l'idioma en les seues formes orals. El castellà s'havia convertit ya des de l'últim terç de el XVI en l'idioma preferentment usat per a la gran majoria d'obres impreses. En les classes populars, es va reforçar el paper popular, caser i poc cult del català, que es va moderar en el referit moviment lliterari.

Tot això va succeir a pesar de certs intents de recuperació de la llengua catalana, impulsats a iniciativa privada o inclús des d'institucions públiques, com les redaccions de ortografia, [diccionaris] o gramàtiques: les de Carles Ros [1751], l'elemental de Baldiri Reixach [1749] dedicada a l'ensenyança de primeres lletres, o la més extensa per encàrrec de la Real Acadèmia de les Bones Lletres obra de Josep Pau Ballot publicada entre 1813 i 1821.

Edat Contemporànea

Durant el XIX l'espanyol va ser la llengua de l'ensenyança en Catalunya, fins que el català va escomençar a resorgir en motiu de la Renaixença. Des dels inicis de el XX Espanya va desenrollar l'escolarisació obligatòria i inicialment en Catalunya l'educació era en castellà, ya que era l'única llengua oficial llevat en curts periodos, com la Segona República Espanyola.

Durant la dictadura de Cosí de Rivera es torna a prohibir el català per a us públic i oficial, fet lligat en la derogació de la Mancomunidad de Catalunya. Els governs de la Restauració havien permés una tímida autonomia, en realitat una unió de les quatre províncies, quan entre atres coses es va intentar fixar la normativa ortogràfica del català (per Pompeu Fabra entre uns atres), que va tindre que suspendre's fins a la Segona República.

Segona República Espanyola

La Generalitat de Catalunya va presentar davant les Corts Generals un estatut que garantisava que, obligatòriament, devia haver escoles d'ensenyança primària en llengua vehicular en castellà en qualsevol població de Catalunya en més de 40 chiquets castellanohablantes.

“Artícul 31 En totes les escoles primàries de Catalunya serà obligatòria l'ensenyança de l'idioma castellà. La Generalitat mantindrà escoles primàries de llengua castellana en tots els núcleus de població a on, segons l'últim trieni, hi haja un mínim de 40 chiquets de llengua castellana. En estes escoles s'ensenyarà la llengua catalana."^{cita requerida}

Finalment es va decidir aplegar a un consens per l'igualtat per a que tots els espanyols tingueren la mateixa ensenyança en tot el país, per tant l'ensenyança no seria una competència exclusiva de la Generalitat, en lo que el Govern de la República mantenia les seues escoles (en llengua vehicular castellana) dins de Catalunya i la potestat de crear noves, pero es permetia que la Generalitat poguera crear una ret paralela per a garantisar l'educació en llengua vehicular en català per a aquell que la volguera.

Tot això devia estar subjecte a l'artícul 50 de la constitució republicana que garantisava el castellà com a llengua vehicular en l'ensenyança, encara que no necessàriament en exclusiva:

”Artícul 50 Les regions autònomes podran organisar l'ensenyança en les seues llengües respectives, d'acort en les facultats que es concedixquen en els seus Estatuts. És obligatori l'estudi de la llengua castellana, i esta s'usarà també com a instrument d'ensenyança en tots els centres d'instrucció primària i secundària de les regions autònomes. L'Estat podrà mantindre o crear en elles institucions docents de tots els graus en l'idioma oficial de la República.”

La dictadura franquista

Despuix de la guerra civil espanyola i la victòria del bando sublevat (1939), es va iniciar una etapa de marginació de la llengua catalana en molts àmbits. Fins a 1960, la dictadura va suprimir el català en qualsevol tipo de manifestació pública durant els anys 1940^{cita requerida} i el castellà es va convertir en la llengua única de l'administració i l'ensenyança. Els factors favorables a l'extensió social del català varen desaparéixer o varen ser frenats, mentres que els adversos varen ser molt numerosos.^{cita requerida} No obstant, esta política llingüística de facto no es va basar en la prohibició llegal sino en l'exclusió efectiva.

Els efectes d'esta política llingüística d'exclusió varen ser diversos. Mentres a penes va incidir en les zones rurals, la castellanisació va ser intensa en els núcleus urbans; el factor que va contribuir decisivament a este procés va ser l'entrada, en la década dels anys 1950 i dels 1960, de numerosos immigrants procedents del restant d'Espanya, sobretot de la zona meridional. Generalment, els immigrants es varen situar en la perifèria de les grans ciutats. Numèricament, constituïen un percentage elevat de la població de Catalunya i l'us del català en eixes àrees no es va expandir notòriament fins a l'arribada de la democràcia.

En els últims anys de la dictadura la política llingüística estatal va ser menys repressiva i es varen autorisar escoles privades en català, premis lliteraris i varen aparéixer numeroses publicacions en català. A partir de mediats dels anys 1950 es varen permetre més publicacions en català. En 1962 naix el consorci editorial Grup 62 (encara hui líder en llengua catalana), la primera editorial exclusivament en català des de 1939. Pero el castellà es va vore favorit aixina fins a l'arribada de la democràcia en 1978, quan es varen postular polítiques de discriminació positiva del català, per a revitalisar l'us de la llengua.

Transició i democràcia

En 1983 es va crear TV3, el primer canal de televisió íntegrament en català.

En el final de la dictadura del general Franco i l'instauració de la monarquia constitucional, va escomençar una nova etapa en que l'autonomia de Catalunya va dur al reconeiximent i la cooficialitat del català, sense que l'espanyol deixara de ser oficial en tot l'Estat. Esta nova etapa va permetre estendre el coneiximent del català normatiu i del seu us com llengua vehicular, encara que no exclusiva en un principi, en el sistema educatiu.

L'estatut de 1979 traspassava a la Generalitat les competències en matèria d'educació, i va procedir a l'implantació d'una nova política llingüística escolar. L'evolució d'esta política llingüística es pot resumir en dos moments importants: 1. En 1978, es promulga el Decret del Català (Decret del Català) que va introduir l'assignatura de català en les escoles. 2. En 1983, es promulga la Llei de Normalisació Llingüística, que regula la presència de la llengua catalana en l'ensenyança. Esta llei establia que el català fora la llengua vehicular de l'ensenyança, açò és, que el català és la llengua en la que s'impartixen totes les matèries i assignatures (llevat l'ensenyança d'atres llengües).

“- Els llibres de text triats pels centres, llevat els de llengua castellana i els de llengua estrangera, han de ser en català, llengua vehicular de l'ensenyança en Catalunya.”

Esta política s'ha aplicat tant en els centres en els que els alumnes tenen majoritàriament el català com a llengua materna com en els que hi ha present una majoria castellanohablante (programa d'immersió). Actualment el català és la llengua majoritària en els àmbits acadèmics, inclosa l'universitat. Com a senya ilustrativo, en l'Universitat de Barcelona, en l'Universitat Politècnica de Catalunya i en l'Universitat Pompeu Fabra (tres de les majors universitats de Catalunya), la presència del català com a llengua instrumental en la docència ronda el 80-85%. També és la llengua de comunicació de l'administració universitària.

Certs moviments cívics han protestat des de llavors contra l'immersió llingüística en català, com per eixemple el Manifest dels 2.300 de 1981 firmat per intelectuals i professionals que per llavors vivien i treballaven en Catalunya. Posteriors lleis aprovades pel parlament català han blindat l'immersió llingüística, com la cridada Segona Llei de Normalisació Llingüística de 1997. Davant les denúncies de tres famílies castellanohablantes, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va publicar un fallo en 2008 que obligava a impartir a lo manco 3 hores lectives en castellà a la semana, pero la Comissió d'Educació del Parlament de Catalunya va aprovar un informe de la ponència de la Llei d'Educació de Catalunya a on no preveen aplicar la tercera hora en castellà. Des del restant de l'estat, vàries personalitats i associacions s'han mostrat solidàries en la demanda de més presència de la llengua castellana en les aules, per eixemple, en la redacció d'un “Manifest per la Llengua Comuna” fet públic en juny de 2008 en defensa dels drets dels castellanohablantes en Espanya, firmat i respalat, entre atres personalitats, per Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, o la ministra de cultura espanyola, Àngels González-Sinde, respal oferit abans de ser ministra; mentres que també conta en el respal de mijos de comunicació com els diaris ABC o El Món, la cadena de televisió Telecinco i partits polítics com UPyD, Ciutadans i Partit Popular.

Per una atra part, els restants partits polítics d'àmbit català han mostrat la seua voluntat de no establir una atra norma d'ensenyança que la present. Aixina, varis dirigents polítics com Bernat Joan , d'ERC, o el mateix President de la Generalitat, Artur Mas, han expressat la seua oposició a otorgar al castellà el ranc de llengua vehicular en l'ensenyança. Ademés, el Parlament de Catalunya sempre ha votat a favor de l'immersió llingüística del català, posició que sempre ha gojat de majoria absoluta en el respal de CiU, PSC, ERC, ICV i CUP. Entre els defensors de l'immersió llingüística del català, destaca també el director de la Real Acadèmia Espanyola de 2010 a 2014, José Manuel Blecua.

Actualitat

El castellà és, segons les últimes enquestes, la llengua majoritària dels ciutadans de Catalunya, tant com a llengua materna o habitual, en totes les franges d'edat.

En les llibreries i quioscs el castellà representa el 85% de l'oferta i la demanda del mercat català, mentres que alguns diaris publiquen una edició en castellà i una atra en català, com és el cas d'El Periódico de Catalunya (des d'octubre de 1997), i de La Vanguardia (des de maig de 2011), diari que edita en castellà ininterrompudament des de la seua fundació en 1881. Barcelona, ciutat editorialment molt potent, era fins a fa pocs anys líder en número de llibres publicats en castellà, i conta en el major grup editor en castellà del món: El Grupo Planeta. Entre 2002 i 2006 es varen vendre 2882 millons de periòdics en castellà en Catalunya i atres 655 millons en català.

Sobre els cines, l'oferta i la demanda del cine en castellà és superior al 90%. Les sis grans productores espanyoles es neguen a emetre i distribuir películes doblades al català arguyendo l'escassa viabilitat econòmica.^{cita requerida} El Govern de la Generalitat ha anunciat la seua intenció d'aplegar a la proyecció d'un 50% de películes en català. El Gremi d'Exhibidors de Cine de Catalunya, per boca del seu portaveu Pilar Serra, s'ha mostrat contrari, anunciant que provocaria pèrdues d'ocupació i tancaments forçats.^{cita requerida}

Sobre el rotulat de comerços, existix l'obligatorietat d'estar redactats preferentment i de manera més destacada en català. Plantilla:Falta cita Rotular únicament en espanyol està per tant prohibit; i l'única manera d'eludir la sanció administrativa és fer-ho també en català preferentment i de manera més destacada. Plantilla:Falta cita Aixina mateix és obligatori redactar en català l'informació de caràcter fix (ròtuls exteriors i interiors) i es contemplen infraccions pel seu incompliment.

En l'ensenyança superior, els estudis impartits per entitats privades en llengua castellana no obtenen subvencions per part de la Generalitat. l'UOC (universitat privada a distància, creada justament per la negativa de l'UNED a impartir també estudis en català) només rep subvencions per les titulacions i màsters en català, de manera que, en la pràctica, cursar els mateixos estudis en esta universitat, en castellà pot costar entre el doble o el triple. En les universitats públiques s'utilisen tant el català com el castellà, depenent del professorat l'us d'una o una atra llengua, llevat en aquells títuls o assignatures a on l'universitat obliga a l'us vehicular de l'anglés.

En juny de 2012 el Tribunal Suprem d'Espanya va resoldre que, si els pares ho desigen, les escoles públiques deuen també usar l'espanyol com a mig d'instrucció i no es pot obligar a l'ensenyança en català en tota la població, que en la seua majoria és de parla espanyola, citant la desventaja de l'incapacitat a ser educats en la llengua nacional i la necessitat de mantindre la capacitat dels ciutadans per a passar d'una part d'Espanya a una atra sense obstàculs.

Castellanohablantes en Catalunya

L'idioma espanyol en Catalunya

Coneiximent	Persones	Percentage
Ho entén	6.973.500	99,0&#;%
Ho sap parlar	6.793.900	96,4&#;%
Ho sap llegir	6.440.300	91,4&#;%
Ho sap escriure	6.258.200	88,8&#;%
Població total major de 2 anys	7.049.900	100&#;%

Demografia llingüística de Catalunya

En Catalunya el factor més important del bilingüisme social és l'immigració des del restant d'Espanya durant el XX. S'ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya haguera passat d'uns 2 millons de persones en 1900 a 2,4 en 1980, en lloc dels més de 6,1 millons censats en eixa data (i superant els 7,4 millons en 2009); és dir, la població sense migració haguera segut solament el 39&#;% en 1980.

L'espanyol és actualment la llengua més parlada de Catalunya, encara que en importants diferències entre àrees rurals i urbanes i inclús entre barris de la mateixa ciutat. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya en 2003 el català era la llengua materna del 36,2&#;% de la població, el castellà del 56,2&#;% i abdós llengües del 2,5&#;%. En 2008 el resultat és del 31,6&#;% per al català, el 55&#;% per al castellà i un 3,8&#;% de bilingües. Esta reculada del català es deu a l'important arribada d'immigrants a Catalunya, molts dels quals (36&#;%) tenen l'idioma espanyol com a llengua materna. L'informe sobre política llingüística 2013 de la Generalitat de Catalunya sifra en un 31% la població que té el català com a llengua materna i un 55,1% la població de llengua materna castellana.

Segons un estudi realisat conjuntament per professors de les universitats de Princeton, Comillas i Clemson presentat l'1 de juny de 2009 el 80&#;% dels immigrants preferix utilisar el castellà independentment del país d'orige.

Sobre la llengua materna hi ha sifres oficials de la població major de quinze anys: En sifres absolutes la població en llengua catalana com a materna s'ha reduït de 2003 a 2008 en 86.000 persones, passant del 36,23&#;% al 31,64&#;%, mentres que el castellà ha aumentat en el mateix periodo en 234.000 persones.

La cantitat de catalanoparlants com a llengua materna més la cantitat bilingües català-castellà s'ha reduït del 38,72&#;% en 2003 en 2.178.000 persones al 35,48&#;% en 2008 en 2.187.000 persones, permaneixent estable en sifres absolutes en una diferència de el +0,41&#;% (+9000 persones). El castellà en sifres absolutes ha aumentat en el mateix periodo entre castellanohablantes com a llengua materna i bilingües en 329.000 persones.

Entre 2003 i 2008 l'idioma català ha sofrit una reculada com a llengua habitual en sifres relatives i ha permaneixcut estable en sifres absolutes, passant del 46&#;% en 2003 al 35,6&#;% en 2008, mentres que el castellà es manté des del 47,2&#;% en 2003 al 45,9&#;% en 2008. Per la seua banda els que s'identifiquen a sí mateixos com a bilingües seguixen incrementant-se fins al 12&#;% en 2008 i el restant ho completen atres llengües en la seua majoria no peninsulars.

L'anuari estadístic de la Generalitat de Catalunya en 1996 indicava que hi havia 301.097 catalans que no entenien el català ascendint en 2001 a

343.079 persones. Segons la mateixa font per a 2009 s'estima que la sifra pot haver-se incrementat fins a les 800.000 persones degut a que el cens de població de Catalunya ha reflectit un aument d'1.148.173 habitants en 8 anys, de l'1 de giner de 2001 a l'1 de giner de 2009, la majoria dels quals són estrangers. Dels 623.947 immigrants registrats en 2003 en Catalunya s'ha passat en 2008 a 1,2 millons.

El castellà des de la primera mitat de el XX és entés per casi la totalitat de la ciutadania catalana.

Política llingüística del govern català

La Generalitat de Catalunya ha portat a terme una llabor de foment i potenciació de l'us del català com a llengua prioritària en Catalunya. La Secretaria de Política Llingüística de la Generalitat contava en un presupost anual en 2008 de 174 millons d'euros fent d'este punt un dels eixos prioritaris del govern. Entre les mides adoptades per a potenciar el català està instar als immigrants a deprendre a lo manco el català per a regularisar-se fer que l'única llengua vehicular en l'educació en tots els nivells i modalitats siga el català, en dos hores de castellà a la semana, o publicar tots els mijos de comunicació públics de Catalunya només en català. Actualment, solament el 26&#;% dels ajuntaments de Catalunya té la seua web traduïda a l'espanyol i més del 74% la té en català i atres idiomes, pero no en espanyol.

Anàlisis socials i fets recents

Per a el sociolingüista Avel·lí Flors, professor de l'Universitat de Barcelona, la causa principal de la reculada del català és factor producte també de la globalisació: els fluix migratoris. “La reducció en l'exposició a l'idioma juga un paper rellevant”, manifesta. Catalunya ha rebut en els últims 20 anys 1,5 millons d'immigrants que no coneixen el català. Esta proporció tan alta reduïx les possibilitats de que un catalanoparlant es relacione en català, una senya preocupant si se sumixca a la tendència de canviar d'idioma. Aixina, la sifra de població que té el català com a primer llengua es manté en les enquestes, pero cau la seua “presència relativa” en aumentar la població.

Ademés, en opinió de Flors, s'ha reduït l'us del català en tots els terrenys, inclosa l'escola, que ya no actua de referent motivador, i la tecnologia (Alexa, Siri) o s'usa Google en castellà. També hi ha reducció en la pròpia administració catalana, com la sanitat, per l'escassea de professionals.

L'us social del català retrocedix en els jóvens. Els adolescents es relacionen més que abans en persones que no coneixen la llengua de la seua comunitat. El Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, orgue consultiu del Departament d’Educació, va constatar per mig d'una enquesta una senya que desmonta la que podria ser una motivació per a deprendre català si no és l'afectiva: el 50% dels alumnes creu que no necessitaran esta llengua per a treballar.

Finalment, no existixen estudis, segons Flors, sobre les conseqüències que el procés independentiste ha deixat en part de la població. En la seua opinió, si hi ha ciutadans que consideren que el castellà s'ha tolerat pero que no sempre s'ha considerat una herència cultural llegítima, no ha segut frut del procès que no va tindre el propòsit d'excloure, sino que és una creència anterior a este.

El Consell Europeu, en el seu dictamen de les llengües, ha denunciat també la passivitat de l'Estat espanyol, més procliu a tolerar la diversitat pero poc proactivo en exigència de més coneiximent de les llengües del seu territori.

La riquea cultural de les llengües semblen preservar-la solament els governs autonòmics a on es parlen (la llei Audiovisual es va pactar per exigència de ERC i per a aprovar els presuposts). Ademés hi ha una escassa presència de les llengües autonòmiques en l'administració espanyola fora de les comunitats històriques i inclús dins. Ni tan sols a títul simbòlic (web, ròtuls en museus nacionals, empreses públiques...).

Pacte per a protegir i impulsar el català

Catalunya va optar en els noranta per dotar a tots els alumnes de la capacitat de dominar dos llengües. En opinió d'alguns sociòlecs, «esta “escola comuna” i única per a tots va evitar la segregació i va favorir la cohesió social en un moment en el que Catalunya rebia una onada d'emigrants, majorment nacionals de parla castellana». Des de llavors, el català és la llengua en la que s'impartix l'ensenyança en horari escolar, des d'educació preescolar fins a l'educació postobligatoria, a excepció de les matèries de castellà i anglés.

La comunitat educativa, a través del consell escolar en el que estan representats professors i famílies, té capacitat per a flexibilisar els proyectes llingüístics del centre introduint, a partir d'este model, més assignatures en castellà o en anglés en funció de les necessitats presents o futures dels alumnes. No s'ha evaluat l'efecte d'esta ampliació en la competència del català en els alumnes i s'ignora quàntes escoles han elegit esta opció. En el 2014 era del 13% de les escoles.

En tot cas, la finalitat de l'immersió es complix por cuanto els estudiants terminen l'educació obligatòria sent competents en castellà i català segons les evaluacions periòdiques realisades pel Departament d’Educació. També els resultats dels informes PISA, de 2019 i 2023, mostren una comprensió llectora mija o baixa, llunt dels primers llocs a nivell estatal (vore Resultats de l'Informe PISA 2019 per comunitats).

Pero una cosa és el coneiximent de la llengua i una atra és l'elecció de l'us social del parlant, sobre la que l'escola no té responsabilitat directa. A diferència de les décades dels huitanta i noranta, que l'us del català favoria l'ascens social, ara, en les noves generacions, ya no es percep aixina. I els últims estudis reflectixen una reculada de l'us social entre els més jóvens. El Govern ho atribuïx a múltiples factors, entre ells, a una relaixació de l'us de català dins de les escoles (inclosos els professors).

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el català seguix sent una llengua minoritària com a llengua materna i d'us habitual (el 31,5% de la població). En els jóvens entre 15 i 29 anys ha aumentat, alcançant el 33,7%, i un 4% considera que la seua llengua materna són les dos per igual. El predomini seguix sent el castellà, llengua familiar per al 42,7% dels catalans.

Esta societat no ha qüestionat el model d'immersió. Solament 80 famílies en 10 anys han demanat més castellà en els centres, lo que ha generat les famoses sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En novembre, el Suprem va ratificar la sentència del 25% per a totes les escoles.

El Govern s'enfronta a un repte, no solament judicial. Aplegar a un consens social per a repensar un nou model llingüístic adaptat als temps, que impulse el català i permeta l'aprenentage d'atres llengües. El primer pas està donat: el Pacte per la Llengua, que inclou a el PSC, que ha expressat tindre una visió distinta de les forces nacionalistes.

Vore també

• Varietat de l'idioma espanyol en territoris catalanófono, artícul que descriu les característiques llingüístiques d'esta varietat.
• Castellanisació
• Catañol