Itàlia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Repubblica Italiana

República Italiana

Flag of Italy.svg Emblem of Italy.svg
EU-Italy.svg

Capital: Roma
Ciutat més poblada: Roma
Forma de Govern: República Parlamentària
President: Giorgio Napolitano
Llengües: italià
Ubicació: 41°54′ N 12°29′ E
Altitut:
Superfície: 301 338
Població: 59.762.887
Densitat: 198 hab/km2
Gentilici: Italià/ana
Moneda: Euro
Prefix Telefònic: +39
Us Horari: CET (UTC+1)
Domini de Internet: .it
Membre de: Unió Europea, OTAN, ONU, OCDE, OSCE, G-8, COE


Itàlia, oficialment la República italiana (en italià Repubblica Italiana), és un país d'Europa que forma part de l'Unió Europea.

El seu territori consistix principalment en la Península Itàlica i dos grans illes en el mar Mediterràneu: Sicília i Sardenya. Per el nort està bordejat pels Alps, per a on llimita en França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marí i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dins del territori italià. Itàlia forma part del G8 o grup de les huit nacions més industrialisades del món. Situat en el cor de l'antic Imperi Romà, està plena de tesors que reconstruïxen l'història de les bases de la civilisació occidental.

Itàlia ha segut la llar de moltes cultures europees com els etruscs i els Romans i també fon el breçol del moviment del Renaiximent, que començà en la regió de Toscana i pronte es va estendre per tota Europa. La capital d'Itàlia, Roma, ha segut durant sigles el centre polític i cultural de la civilisació occidental, i també és la ciutat santa per a l'Iglésia Catòlica, puix dins de la ciutat se troba el microestat del Vaticà.

Orige etimològic

La paraula Itàlia designava en el sigle V a. C., segons l'historiador grec Antioco de Siracusa, la part meridional de l'actual regió italiana de Calàbria -l'antic Brucio-, habitada pels itals. Dos escritors grecs un poc més recents Helanico i Timeo, relacionen el mateix nom en la paraula indígena vitulus ('vedell'), del qual el seu significat explicaren pel fet de ser Itàlia un país ric en ganado bobí. En el sigle I a. C., el bou, símbol dels pobles sublevats contra Roma, es representat en les monedes emeses pels insurrectes abatent a una lloba, símbol de Roma: la llegenda viteliú (dels itals) confirma que vinculaven el nom d'Itàlia en el vedell-bou. Per atra banda també es possible que els itals prengueren el seu nom d'un animal-totem, el vedell, que, en primavera sagrada, els havia guiat fins els llocs en els que s'assentaren definitivament. En el tems, el nom se va estendre per tota l'Itàlia meridional per a abarcar despuix tota la península. En el sigle II a. C., l'historiógraf grec Plibio li diu Itàlia al territori comprés entre el estret de Mesina i els Apenins septentrionals, encara que el seu contemporàneu Canto estén el concepte territorial d'Itàlia fins l'arc alpí. Sicília, Sardenya i Còrsega no passaran a formar part d'Itàlia fins el sigle III, com conseqüència de les reformes administratives de Diocleciano, encara que els seus estrets llaços culturals en la península permeten considerar-les com part integrant.

Atra teoria sosté que la denominació <<Itàlia>> derivaria casi en tota seguritat d'una colonia grega en el Brucio (actual Calàbria),la dels itals (referible alsitaliotes). Per la seua banda la paraula itals en grec antic aludia al bou jove, quan va concloure la hegemonia dels rasena (etruscs) en Itàlia i escomença la romana, els pobles peninsulars que se coaligaren contra la incipient potencia romana adaptaren com emblema al bou.

Història

Mapa d'Itàlia
Coliseu Romà
Torre de Pisa

L'història d'Itàlia es a lo millor la més important per al desenroll de la cultura i societat de l'àrea mediterrànea i de la cultura occidental com un tot. El país ha segut anfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, d'ací que s'han trobat numerosos jaciments arqueològics en distintes regions: Lacio, Sicília, Toscana, Umbria i Basilicata. Despuix de la Magna Grècia, la civilisació etrusca i especialment l'imperi romà, que va vindre a dominar el Mediterraneu per molts sigles, despuix la seua caiguda naixqué Itàlia com estat (Odoacro proclamà rei de Itàlia) aplegaren el humanisme migeval i el Renaiximent, que ajudà en la formació de la filosofia i el art europeu. La ciutat de Roma conté alguns dels eixemplars d'estil barroc més importants de tota Europa.

Entre els sigles XIV i XVI, Itàlia no era una unitat política, fragmentà en múltiples estats. En el nort existien les ciutats com la República de Venècia, la República de Florència o la República de Gènova. En torn a la ciutat de Roma els Estats Pontificis, i al sur el Regne de Nàpols, posteriorment conformant de la Corona d'Aragó i per tant de la Monarquia Hispànica. Degut a la seua fragmentació, fon escenari dels interessos de les potencies europees durant els sigles XVI, XVII i XVIII, tals com les Guerres italianes, la Guerra de Successió Espanyola, el conflicte hispano-austríac per les possessions napolitanes, aixina com les guerres revolucionaries franceses i napoleòniques. Encara hagué conflictes durant la primera mitat del sigle XIX, sigle en el que aparegué el sentiment nacionaliste italià que desembocarà en l'Unificacio d'Itàlia, materialisà el 17 de març de 1861, quan els estats de la península itàlica i les Dos Sicilies se varen unir formant el Regne d'Itàlia, el qual seria organisat pel monarca Victor Manuel II, de la dinastia Saboya, fins a llavors governant en Piamonte i rei de Sardenya. L'artifici de l'unificació italiana, per contra, fon el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap del rei. Roma, per sa part, se va mantindre separà del rest de Itàlia baix el mandat del Papa i no fon part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final de l'unificació italiana, despuix fon fet un plebiscit en el canal se trià a Roma com la capital de dit Regne. El Vaticà és un enclavament independent rodejat completament per Itàlia, al igual que San Marí.

La dictadura fascista de Benito Mussolini ocorreguda en l'any 1922 portà a Itàlia a una aliança en l'Alemanya nazi i l'Imperi del Japó, lo que la conduí a la derrota d'Itàlia en acabant de la Segona Guerra Mundial. Durant el transcurs d'esta guerra i en els anys posteriors, mils d'italians emigraren fora del país tenint com a destí principalment Amèrica, França i Alemanya.

El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia establí la república com a sistema de govern italià, adoptant el país una nova constitució l'1 de giner de 1948. Els membres de la família real foren portats a l'exili, per la seua relació en el regim fasciste, fins al 10 de novembre de 2003, quan pogueren regressar a Itàlia gràcies a la modificació de la constitució pel parlament italià.

Els Tractats de Roma de l'any 1957 firmats per sis països europeus han fet d'Itàlia u dels membres fundadors de l'Unió Europea.

Els Tractats de Roma de 1957 firmats per sis països europeus han fet d'Itàlia u dels membres fundadors de l'Unio Europea.

Govern i Política

La política d'Itàlia es basa en un sistema republicà parlamentariste en democràcia representativa. El primer ministre es el cap de govern. Ademés, és un sistema multipartidiste.

Itàlia es troba divida en 20 regions administratives, dividides en províncies i estes ademés en municipis o comunes. De les vint regions, cinc (Vall d'Aosta, Friuli-Venecia Julia, Sicília, Sardenya i Trentino-Alt Adigio) tenen un estatus especial en raó a la seua naturalea geogràfica, cultural o social. Els restants es someten a un estatut comú d'administració.

Encara que Itàlia ha experimentat un desenroll econòmic admirable des de la Segona Guerra Mundial, i ara li la considera entre les set nacions més riques del món, en el aspecte polític Itàlia deixa molt que desijar. I a pesar dels esforços que s'han fet per "netejar" la política italiana, encara perviu una sensació generalisada de que es el país més caòtic i corrupte d'Europa. La política italiana sol ser fosca, i en el parlament es teixen tot tipo d'aliances i pactes secrets. En el sur de la península i en l'illa de Sicília, la mafia te tant o més poder que el Estat, arribant a controlar diaris, juges i policies. En l'any 1992, el assessinat de Giovanni Falcone, un magistrat que investigava el crim organisat, i la subsegüent campanya de mans netes que se desatà conmocionaren a les institucions italianes, pero en acabant d'anys d'intenses investigacions, els resultats han segut magres. Sobre el primer ministre de Itàlia, Silvio Berlusconi, sempre ha sobrevolat el fantasma de la corrupció, pero això pareix no importar-li als italians, que li triaren primer ministre dos voltes.

Geografia

El relleu presenta quatre grans unitats regionals: al Nort, un sector continental dominàt pels Alps; als seus peus, la planura del Po, al Sur un sector peninsular articulat pels Apenins; i finalment les terres insulars.

El sistema alpí s'extén pel territori italià en la casi totalitat de la seua vertent meridional. En este gran conjunt montanyós destaquen les formacions calcàrees dels Dolomites (Marmolà, 3.342 m d'alt.) i en el sector cristalí, de formes més agrestes, alguns dels principals caps de tot el sistema alpí: Mont Rosa, Cervino. Alguns passos de montanya (Mont Cenis, Simplon, Brennero) faciliten la comunicació en les regions veïnes. La regió prealpina presenta llarcs i profunts valls, en numerosos llacs: Garda, Mayor, Como, Iseo. Al sur dels Alps, entre estos i els Apenins, s'exten la planura del Po (el riu més llarc del país), fosa tectònica reomplida pels depòsits sedimentaris aportats pels rius que descenen dels Apenins i, especialment, dels Alps, i que avenen la planura que s'obri al mar Adriàtic pel llitoral NE de Itàlia.

La climatologia italiana, si be te caràcter mediterràneu, presenta notables variacions regionals. En primer lloc, per efecte de la seua considerable extensió en latitut: miges anuals en Milà de 23 °C en juliol i 1,5 °C en giner, mentres que en Palermo, dites miges són de 26,2 i 11 °C. Per atra banda, degut a les condicions orogràfiques: els Alps, que actuen de barrera front als vents del Nort, registren les majors precipitacions (de 3.000 a 3.800 mm anuals); els Apenins, per la seua part, establixen una clara distinció fins a les dos seues vertents: la tirrénica, que queda exposta a les corrents humides de l'Oest, i la vertent adriàtica, a sotavent de dites influencies (menys de 500 mm anuals en Apulia).

El restant de planures italianes, encara que són numeroses, són d'escassa extensió, i se localisen preferentment en el llitoral tirrenic, formades per importants rius (Arno, Tiber) o per planures costeres (Maremma, Agro Pontino). La cadena dels Apenins constituïxen la espina dorsal de la península italiana, i en ella se distinguixen tres sectors: Els apenins septentrionals, els de menor altura i de formes més suaus; els Apenins centrals, també denominats Abruzos, que constituïxen el sostre de la cadena, i presenten models de tipo carstic; per últim, els Apenins meridionals, que tenen el seu punt culminant en el mont Pollino. En les dos vertents de la cadena s'estenen formacions de montanyes, nomenades Subapenins o Antiapenins, destacant les de rebora 0, a on s'eleven alguns volcans (Vesubio, mont Amiata, Camps Flegreos).

Ecologia

La major part d'Itàlia correspon al bioma de bosc mediterràneu, encara que també estan presents el bosc temperat de frondoses, en el vall del Po i en els Apenins, i el bosc temperat de coníferes en els Alps.

Segon WWF, el territori d'Itàlia es repartix entre huit ecoregions diferents:

  • Bosc temperàt de frondoses
  • Bosc mixt dels Alps Dinarics, en el extrem est, en la frontera en Eslovènia.
  • Bosc mixt del vall del Po, en la planura padana.
  • Bosc montà caducifoli dels Apenins.
  • Bosc temperat de coníferes
  • Bosc dels Alps.
  • Bosc mediterràneu
  • Bosc caducifoli de Iliria, en la costa de la regio de Trieste.
  • Bosc mixt montà dels Apenins meridionals.
  • Bosc mixt i esclerofil del Tirreny i el Adriatic, en les terres baixes costeres de la mitat sur de la península Itàlica i Sicília. Inclou també la totalitat de Sardenya, l'archipèlec Toscà (entre Còrsega e Itàlia continental), Pantelaria i les illes Pelagies.
  • Bosc esclerofil i semicaducifoli de Itàlia, en el rest del país.

Economia

Exportacions a Importacions de
País Percentage País Percentage
Alemanya 14,5% Alemanya 17,7%
França 12,2% França 11,1%
EEUU 9,7% Països Baixos 6,2%
Regne Unit 6,7% Regne Unit 5,1%
Espanya 6% EEUU 4,9%
Atres 50,9% Atres 55%

L'activitat industrial ha segut el motor del desenroll italià, i el actual eix de la seua economia. Front a allò, les activitats agrícoles han experimentat un considerable retrocés, tant en ocupació de la població activa (7,3%), com en la seua participació en el PIB (3,7%). La producció agrícola no abastix la demanda alimentícia de la població, i és especialment escassa en la rama ganadera: bobi (Sardenya), porcí (Emilia-Romanya). La agricultura es troba més extesa en cultius de cereals (blat, arròs -primera productora europea-, dacsa), lleguminoses, plantes industrials (remolacha sucrera), hortalices (pimentó, albargina, tomata i cebes) i flors. Menció especial mereix la fruticultura (peres, bresquilles i pomes en Emilia, Veneto i Campania; agris en Sicília), l'olivo (en Liguria i el Mezzogiorno), que fa la segon producció mundial d'oli, i finalment, cep, el seu cultiu situa a Itàlia al cap de la producció mundial de vins, reconeguts internacionalment per la seua calitat.

Demografia

Itàlia és un país molt homogéneu tant llingüística com religiosament, pero es divers cultural, econòmica i políticament. Itàlia te la quinta major densitat poblacional en Europa, en un promig de 198 persones per quilómetro quadrat.

A partir dels anys xixanta del sigle XX la població italiana experimentà un canvi en el seu ritme de creiximent, que va decreixer fins al 0,0% de la mija anual entre 1985-1990: el descens de la taxa de mortalitat fon acompanyat per un descens considerable que fins a llavors havia fet d'Itàlia una de les majors reserves de ma d'obra d'Europa i Amèrica. Itàlia passà a convertir-se en un punt d'arribada d'immigrants del Tercer món, pero sobre tot, se establiren importants corrents migratòries internes, en un moviment massiu de població del Sur cap Roma i el Nort industrialisat (Torí, Milà, Gènova, Florència i Bolonya), pero no fea el nordest, que encara era molt pobre, que no ha fet sino radicalisar les diferencies entre el nort i el sur. La concentració de la població italiana en els núcleus urbans (69% de població urbana) ha generat una ret homogénea de grans ciutats, que desempenyen el paper de centres regionals (Nàpols, Torí, Palermo, Gènova, Bolonya i Florència), en dos destacats núcleus a nivell nacional; Roma, la capital política, i Milà, la capital econòmica.

Els grups minoritaris són chicotets, sent el major d'estos el de parla alemana en el Tirol del Sur (segon el cens de 1991, la població se troba composta per 287.503 persones de parla alemana i solament 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant del Trieste.

Atres grups minoritaris en llenguages parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa de la regió del Vall d'Aosta; els sarts, els sicilians, el idioma ladí en les montanyes dolomites i el català en l'Alguer.

A pesar de ser la religió Catòlica romana la religió predominant (85% de la població), existixen comunitats madures de protestants i judeus i una comunitat creixent d'orige musulmà.

Itàlia te 59.762.887 habitants (llistat 04.2008), i està composta ètnicament (senyes 2006) per 97,6% d'europeus (Italians 95,5% + atres europeus 2,1%), 1,1% d'africans (majoria de marroquins), 0,7% d'asiàtics (majoria de chinencs), 0,4% d'americans (majoria d'equatorians) i 0,2% d'atres.

Cultura

Festes
Data Nom en valencià Nom local
1 de giner Cap d'any Capodanno
6 de giner Epifania Epifanía
Mòvil Dumenge de Pasqua Domenica di Pasqua
Mòvil Dilluns de Pasqua Lunedì dell'Angelo
25 d'abril Aniversari de la Lliberacio Liberazione
1 de maig Dia del Treball Festa del Lavoro
2 de juny Festa de la República Festa della Repubblica
15 d'agost Assunció de Maria Assunta (Ferragosto)
1 de novembre Dia de Tots Els Sants Tutti i Santi
8 de decembre Immaculada Concepció Immacolata Concezione
25 de decembre Nadal Natale
26 de decembre Dia de Sant Esteve Santo Stefano
Davit de Miguel Angel.

Itàlia és reconeguda pel seu art, cultura i numerosíssims monuments, entre ells la Torre de Pisa i el Coliseu romà, aixina com per la seua gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seua pintura, el seu disseny, cine, teatre, lliteratura i música, en particular l'òpera.

El periodo de Renaiximent europeu començà en Itàlia durant el sigle XIV i sigle XV.

Gastronomia

La gastronomia d'Itàlia es molt variada, el país fon unificat en l'any 1861, i les seues cuines reflexen la varietat cultural de les seues regions aixina com la diversitat de la seua història. La cuina italiana està inclosa dins de les denominades gastronomies mediterrànees i es imitada, aixina com practicada en tot lo món. Es molt corrent que es conega a la gastronomia d'Itàlia pels seus plats més famosos que són la pizza, la pasta i el risotto, pero lo cert és que és una cuina a on existixen els abundants aromes i els sabors del mediterràneu. Es tracta d'una cuina en la que s'ha sabut perpetuar les antigues receptes com la polenta (aliment de les legions romanes) que hui en dia poden degustar-se en qualsevol trattoria italiana.

Lliteratura

La lliteratura italiana es tota aquella lliteratura que s'haja escrit en l'idioma italià. La configuració política d'Itàlia i la seua unificació com estat únic fon en el sigle XIX, moment en el qual s'adopta el dialecte toscà com llengua oficial en la denominació d'idioma italià; esta decisió fon presa fonamentalment degut a la llarga tradició lliterària i a les grans figures de la lliteratura que havien utilisat dita llengua prèviament. Per allò, se considera com autors en italià a tots aquells que hagen utilisat dita llengua, independentment de que en la seua época Itàlia existira ya com un estat únic independent en idioma oficial propi.

Durant l'Edat Mija i el Renaiximent autors com Dante Alighieri i Francesco Petrarca varen eixercir una gran influencia sobre la lliteratura europea en general i espanyola en particular, sent adoptades algunes formes estrofiques com el sonet, la lira o la octava real, al popularisar-se els versos endecasílaps i octosílaps.

Deports

Itàlia és un país que també posseïx tradició deportiva. Especialment el fútbol es la rama deportiva predominant en la nació italiana, ya que se practica des del sigle XVI el dit calci florentí (que consistia en dos equips de 27 jugadors en 22 jugadors i 5 porters, a on el objectiu era sumar més punts que l'equip rival). Esta era la variant del fútbol que se coneix hui en dia.

El calci s'ha intensificat a nivell local, arribant a fundar-se en l'any 1898 la Federació Italiana de Fútbol, que s'encarrega dels campeonats de fútbol de clubs i de la selecció nacional. A nivell de clubs, Itàlia conta en tres clubs campeons de Europa, com ho són el AC Milan, Inter de Milan i Juventus. El AC Milan és el club que més títuls internacionals ostenta (18 fins a la data); el Inter és el atre més gran encara que últimament no ha fet campanyes acceptables en Europa. Juventus és el club que més títuls ha conseguit a nivell nacional, i a nivell internacional és l'únic club en guanyar totes les competicions oficials de clubs (Copa d'Europa, Recopa, Copa UEFA, Supercopa Europea, Copa Internacional i Copa Intertoto). Tampoc se deu oblidar a clubs com la AS Roma, la SS Lazio, Fiorentina, SSC Napoli, i la UC Sampdoria, clubs que també lograren títuls europeus.

La Selecció de fútbol d'Itàlia és la selecció que ha guanyat quatre Copes del Mon FIFA, apart d'una Eurocopa, en l'any 1968. De fet, ha conseguit atényer el número 1 del ranquing de la FIFA en els anys1993 i 2007.

També, el automovilisme forma part de la nutrida historia deportiva d'Itàlia. És la sèu de la famosa escuderia Ferrari, la escuderia més reconeguda en disciplines com la Formula 1. També, el Gran Premí de Itàlia és una de les competències més importants a escala internacional.

El ciclisme és l'atra disciplina que ha tengut importància. Este país també posseïx la seua pròpia competició, com es el Giro d'Itàlia.

Llengües d'Itàlia

Mapa llingüístic de l'italià

El idioma italià és el idioma oficial de Itàlia, que és una llengua neolatina formà a base d'una série de llengües del mateix grup tals com: Sicilià, Napolità, Toscà...

El italià tal i com es coneix i digam dialecte oficial és el toscà. A part de les llengües italianes també es parlen el provençal, alemà, eslové, francoprovençal, grec, albanés, català, venecià i sart. Itàlia en els Jocs Olímpics.

Enllaços externs

Commons

Països d'Europa
Albània    Alemanya    Andorra    Armènia    Àustria    Bèlgica    Bielorrússia    Bòsnia i Herzegovina    Bulgària    Chipre    Ciutat del Vaticà    Croàcia    Dinamarca    Eslovàquia    Eslovènia    Espanya    Estònia    Finlàndia    França    Geòrgia    Grècia    Hongria    Irlanda    Islàndia    Itàlia    Kosovo    Letònia    Liechtenstein    Lituània    Luxemburc    Malta    Moldàvia    Mónaco    Montenegro    Noruega    Països Baixos    Polònia    Portugal    Regne Unit    República de Macedònia del Nort    República Checa    Romania    Rússia    San Marino    Sèrbia    Suècia    Suïssa    Ucrània



Portal UE Unió Europea (UE) Flag of Europe.svg

Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre

Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia

Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort

Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia