Anemofilia

Anemofilia

Les anteres s'agiten pel vent en l'inflorescència del llantén (Plantago mija)

En botànica es denomina anemofilia a l'adaptació de moltes plantes espermatofitas que asseguren la seua polinisació per mig del vent. El terme s'aplica també a qualsevol dispersió d'esporas realisat pel vent, com ocorre en molts foncs o en els falagueres.

Espècies anemófilas

Inflorescència de Dactylis glomerata (pastura ovillo, una poaceae). La anemofilia és típica de les gramíneas.

La anemofilia és pròpia d'espècies que constituïxen poblacions denses en formacions vegetals monoespecíficas o pauci específiques (en una o poques espècies), en a on són les espècies dominants del ecosistema. Solament aixina pot ser eficaç la polinisació pel vent. Les plantes que creixen disperses, perdudes entre peus d'atres espècies, solen ser polinizadas per insectes o atres animals és dir zoófilas, perque necessiten vectores especialisats capaços de trobar successivament als pocs individus existents en un àrea determinada. Les espècies anemófilas tenen que produir en canvi cantitats molt grans de polen, lo que és a voltes molt perceptible en boscs de pins, quan el sol s'teñir de groc per la gran cantitat de polen que estes espècies produïxen durant la floració. Solament quan es donen estes dos condicions pot assegurar-se la polinisació.

Entre els arbreés la condició anemófila és pròpia de les coníferes, que tendixen a formar boscs monoespecíficos en les latitut fredes i les montanyes, o dels arbres dominants en els boscs de les latitutés templades, com roures o hages. La anemofilia no es troba en els arbres dels boscs rics en espècies propis de les regions tropicals. La anemofilia és també característica de les gramíneas i atres plantes pròximes (com les ciperáceas) que constituïxen formacions herbáceas obertes, a on no troba obstàculs el vent.

Un atre grup de polinisació anemófila és la família Juglandaceae, constituïda pels gèneros Juglans, que agrupa les espècies de nogal, Carya i Pterocarya.
En Amèrica del Sur, la família Nothofagaceae que forma densos boscs, són polinizados pel vent. Eixemples són la Lenga, el Coigüe i el Ñire. Un dels eixemples més coneguts és el de la planta Cànnabis sativa, esta planta posseïx chicotetes flors les quals són polinizadas per oragets de vent.

Síndrome floral abiótico

Gra de polen de pi (Pinus sylvestris) mostrant els dos sacs d'aire laterals que li permet surar millor en el vent.

La anemófilia involucra una gran cantitat d'adaptacions a nivell d'inflorescèncias, florés i gametófitos. Aixina, les espècies anemófilas solen presentar flors poc vistoses, sense pétals atractius o, directament, sense pétal algun, com en els fresnos. Esta desaparició del periant també s'aplica a atres estructures prou típiques tals com nectario, osmóforos i guies de néctar, els quals es tornen innecessaris en estes espècies. Ademés, les flors es disponen en inflorescència freqüentment péndulas (com per eixemple en els aments masculins péndoles de Corylus, Alnus i Quercus).

Aixina mateix, les espècies anemófilas caducifolias solen florir enjorn, abans que el fullage aparega, de modo tal que el mateix no obstaculise la circulació del polen (eixemple, en els roures, alisos, fresnos, sauces, àlbers i oms).

Este particular modo de polinisació requerix que el polen siga chicotet o en una relació superfície/volum molt gran, lo que reduïx la seua velocitat de sedimentación i facilita que aplegue més llunt quan és arrastrat pel vent. Aixina, per eixemple, les compostes del gènero Artemisia presenten un polen menut, pla i sec, mentres que la majoria dels membres de la família ho presenten més gran, ornado i cobert d'olis, lo que facilita l'aglutinació i la adherencia a vectores animals. En els pins la llaugerea es conseguix per mig de dos sacs aéreus buits, lo que reduïx la seua densitat i aumenta la superfície de rozamiento. Aixina mateix, els grans de polen de les espècies anemófilas carixen de ciment polínico, són secs i freqüentment de exina plana, per això se separen fàcilment uns d'uns atres.

La producció de gran cantitat de polen en estes espècies es conseguix a través de l'increment en el número de flors masculines o d'estams (per eixemple, en Corylus, es produïxen 2 millons i mig de grans de polen per cada estam). L'expulsió del polen és facilitada per la movilitat dels filaments dels estams (poáceas) o per mecanismes de tensió de les anteras dins del pimpollo floral que determinen lliteralment la "explosió" de la flor i la lliberació concomitant d'un núvol de polen en el moment de la antesis (Urtica, Pilea).

Flores en antesis de Holcus mollis, observen-se els estigmes plumosos adaptats per a "atrapar" els grans de polen que estan suspesos en l'aire, i els estams péndoles, fàcilment movedores pel vent.

Els estils i estigmes de les espècies anemófilas estan molt engrandits en l'objecte de facilitar la captura del polen que és transportat en l'aire. El número d'òvuls en els carpelos, pel contrari, sol ser molt reduït en relació en el fet de que la polinisació usualment la porten a terme grans de polen aïllats.