Anar al contingut

Batalla de Normandia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:1944 NormandyLST.jpg
Batalla de Normandia


La batalla de Normandia, cridada en clau operació Overlord, va ser l'operació militar efectuada pels Aliats durant la Segona Guerra Mundial que va culminar en la lliberació dels territoris d'Europa occidental ocupats per l'Alemània nazi. L'operació amfíbia va donar començ el 6 de juny de 1944, més conegut com el Dia D, en el desembarc de Normandia; el conjunt de les operacions navals va rebre el nom clau d'operació Neptú. Un assalt aerotransportado portat a terme per mil doscentes aeronaus va precedir al desembarc amfibi, que va involucrar a 5000 barcos. El 6 de juny, 160 000 soldats varen creuar el canal de la Taca d'Anglaterra a França i cap a finals d'agost les tropes aliades en sol francés eren més de tres millons.

La decisió de mamprendre una invasió a través del canal de la Taca en 1944 es va prendre en la Conferència Trident de Washington D. C., en maig de 1943. El general nortamericà Dwight D. Eisenhower va ser nomenat comandant del Quarter General Suprem de la Força Expedicionaria Aliada (SHAEF) i el general britànic Bernard Montgomery comandant de el ORD Grup d'Eixèrcits, que aglutinava totes les forces terrestres que prendrien part en l'invasió. El lloc elegit va ser la costa de la regió francesa de Normandia, a on es varen seleccionar cinc plages a les que es varen donar noms en clau: Utah i Omaha, que serien atacades pels nortamericans, Sword i Gold, objectiu dels britànics, i la plaja Juno, lloc de desembarc dels canadencs. Els ports francesos estaven fortament defesos, lo que va motivar la creació de dos molls artificials, denominats Mulberry, i per a superar les dificultats que s'esperaven en les plages es varen amprar carros de combat especialment modificats. En els mesos previs a l'operació, els Aliats varen portar a terme una elaborada maniobra de distracció militar, l'operació Bodyguard, usant desinformació tant electrònica com a visual. En això varen conseguir evitar que els alemans saberen la data i localisació dels desembarcs. Adolf Hitler havia encarregat al reputat mariscal de camp Erwin Rommel la supervisió i millora d'una cadena de fortificacions costeres coneguda com el «Mur Atlàntic», en previsió de l'ataque enemic.

Els Aliats no varen ser capaços d'alcançar els objectius planejats per al primer dia, pero sí varen assegurar una precària cap de plaja que varen expandir en tenacitat en els cinc dies següents.[1] Després les forces militars aliades varen capturar el port de Cherburgo el 26 de juny i de la ciutat de Cauen el 21 de juliol. El contraatac alemà del 8 d'agost va fallar i va deixar a 50 000 soldats de el VII Eixèrcit de la Wehrmacht atrapats en la denominada bossa de Falaise. El 15 d'agost, els Aliats varen llançar una invasió del sur de França, l'operació Dragoon, i el 25 d'agost es va produir la Lliberació de París. Les forces alemanes es varen retirar per la vall del riu Sena el 30 d'agost, lo que va marcar el final de l'operació Overlord.

Preparatius per al Dia D

[editar | editar còdic]

En juny de 1940 va finalisar la batalla de França, considerada per Hitler com «la victòria més famosa de l'Història».[2] La Força Expedicionaria Britànica, de caràcter defensiu, va quedar atrapada a lo llarc de la costa septentrional francesa per l'espente alemà, pero va ser capaç de retirar a 338 000 soldats a Anglaterra entre el 27 de maig i el 4 de juny, durant l'evacuació de Dunkerque.[3] Els militars britànics varen informar el 4 d'octubre al seu primer ministre, Winston Churchill, de que inclús en l'ajuda d'atres països de la Commonwealth i dels Estats Units, no seria possible lliberar l'Europa continental en un futur propenc.[4] En acabant de que els nazis iniciaren l'invasió de l'Unió Soviètica en juny de 1941, Iósif Stalin va començar a pressionar als Aliats per a que obriren un segon front en l'Europa Occidental. Churchill ho va descartar perque, inclús en respal nortamericà, sentia que els britànics no contaven en forces suficients per a una ofensiva d'eixe tamany[5] i, ademés, volia evitar assalts frontals com els que havien tingut lloc de manera desastrosa en les batalles de Passchendaele i del Somme en la Primera Guerra Mundial.[6] En 1942 i 1943 es varen expondre dos proyectes de plans, les operacions Roundup i Sledgehammer, pero els britànics no varen considerar que cap anara pràctica o tinguera verdaderes possibilitats d'èxit.[7] En canvi, els Aliats varen mamprendre l'invasió del Nort d'Àfrica francés en 1942, la conquista de Sicília en el més de juliol i del restant d'Itàlia en setembre de 1943.[8] Estes operacions varen donar a les tropes Aliades una valiosa experiència en guerra amfíbia.[9]

La decisió d'invadir a través del canal de la Taca es va prendre en maig de 1943 durant la Conferència Trident, que va tindre lloc en Washington D. C.[10] Churchill preferia que l'espente aliat es concentrara des del Mediterràneu, pero la proposta va ser rebujada pels nortamericans, que eren els que proporcionaven la major part de les tropes i el material.[11] El tinent general britànic Frederick E. Morgan va ser nomenat cap de l'Estat Major, Comandant Suprem Aliat (COSSAC), per a traçar un pla detallat.[10] Les idees inicials es varen vore llimitades per l'escàs número de llanches de desembarc disponibles, la majoria de les quals estaven usant-se en els teatres de guerra del Mediterràneu i el Pacífic.[12]

Archiu:Bodies of Canadian soldiers - Dieppe Raid.jpg
La derrota en la batalla de Dieppe (19 d'agost de 1942) va dissuadir als Aliats d'intentar un assalt directe als ports francesos.[13]

Les lliçons depreses en la batalla de Dieppe del 19 d'agost de 1942 varen dissuadir als Aliats d'intentar un assalt directe als ports francesos fortament defesos.[13] El fracàs en Dieppe també va evidenciar la necessitat de contar en una artilleria adequada, respal aéreu propenc i barcos especialisats capaços de navegar més prop de la costa.[14] Els caces britànics, com el Spitfire i el Typhoon, tenien poca autonomia de vol, lo que llimitava molt les localisacions potencials per al desembarc, ya que un respal aéreu eficaç depenia del temps que els avions pogueren permanéixer en l'aire, sobrevolant els llocs de combat.[15] Morgan va considerar quatre emplaçaments en França per al desembarc: Bretanya, la península de Cotentin, Normandia i el Pas de Calais. ya que Bretanya i Cotentin són penínsules, als alemans els haguera resultat relativament fàcil dificultar l'alvanç aliat en la estrechez dels seus istmes, per lo que abdós varen ser descartats.[16]

Calais és el punt de l'Europa continental més propenc a Gran Bretanya i el punt des del que els tudescos llançaven els seus eixidas V1 cap a Anglaterra. De fet, l'Alt Mando alemà va ordenar fortificar a consciència la zona, que considerava el lloc de desembarc més provable.[17] A pesar de la seua proximitat a la costa anglesa, la regió oferia poques provabilitats d'èxit per a una invasió amfíbia per l'abundància de rius i canals,[18] mentres que la costa normanda permetia amenaçar de manera simultànea el port de Cherburgo i uns atres més occidentals, en Bretanya, facilitant aixina l'alvanç terrestre cap a París i finalment cap a la pròpia Alemània. Com a conseqüència, Normandia va resultar el lloc elegit per al desembarc.[19] L'inconvenient més greu d'esta costa, l'absència d'instalacions portuàries, se superaria en la construcció de nous ports artificials.[20]

Archiu:Meeting of the Supreme Command, Allied Expeditionary Force, London, 1 February 1944 caps block 11 .jpg
Reunió del COSSAC en 1944. D'esquerra a dreta: assentats, el mariscal de l'aire Arthur Tedder, el general Dwight D. Eisenhower i el general Bernard Montgomery; i de peu, el tinent general Omar N. Bradley, l'almirant Bertram Ramsay, el mariscal de l'aire Trafford Leigh-Mallory i el tinent general Walter Bedell Smith.

L'Estat Major de el COSSAC va planejar escomençar l'invasió l'1 de maig de 1944.[18] El borrador inicial del pla va ser acceptat en la Conferència de Quebec en agost de 1943. Es va nomenar al general nortamericà Dwight D. Eisenhower comandant del Quarter General Suprem de la Força Expedicionaria Aliada (SHAEF)[21] i es va designar al general britànic Bernard Montgomery comandant de el ORD Grup d'Eixèrcits, que aglutinava totes les forces terrestres que prendrien part en l'invasió.[22] El 31 de decembre de 1943, Eisenhower i Montgomery varen vore per volta primera el pla de el COSSAC, que proponia desembarcs amfibis de tres divisions i el llançament en paracaigudes d'atres tres per a permetre operacions en un front més ampli i accelerar la captura del vital port de Cherburgo.[23] La necessitat d'adquirir o construir un gran número de llanches de desembarc per a una operació d'est calibre va obligar a retardar la seua realisació fins al més de juny.[23] Finalment, varen anar trentanou les divisions Aliades que varen participar en la batalla de Normandia: vintidós nortamericans, dotze britàniques, tres canadencs, una polaca i una francesa, que sumaven un milló de soldats,[24] tots baix mando britànic.[25]

Pla d'invasió dels Aliats

[editar | editar còdic]

Overlord va ser la denominació assignada a l'operació de gran magnitut planejada en el continent.[26] La seua primera fase, el desembarc amfibi i la creació d'un cap de plaja segura, va rebre el nom en clau d'operació Neptú.[20][27] En l'objectiu d'alcançar la superioritat aérea necessària per a assegurar l'èxit en l'invasió, els Aliats varen llançar una campanya de bombardejos —baix el nom en còdic d'operació Pointblank— que pretenia destruir la producció alemana d'aeronaus, el suministrament de combustible i els seus aeròdroms. Aixina, les infraestructures de comunicació, les carreteres i les vies férrees varen ser bombardejades per a aïllar el nort de França i dificultar l'enviament de reforços als alemans. Estos atacs varen ser prou dispersos per a no donar pistes sobre la localisació dels desembarcs.[20] Aixina mateix, es varen planejar maniobres de distracció per a evitar que els nazis averiguaren el lloc i la data de l'ofensiva aliada.[28]

Archiu:Allied Invasion Force.jpg
Rutes d'assalt a les costes de Normandia el Dia D, segons les previsions dels Aliats.

La costa de Normandia es va dividir en dèsset sectors que varen rebre noms en clau usant un alfabet per paraules: des de Able, a l'oest de la plaja Omaha, fins a Roger, en el flanc oriental de la plaja Sword. Quan el pla d'invasió va passar a incloure la península de Cotentin i la plaja Utah, es varen afegir atres huit sectors. Estes seccions de costa es varen dividir a la seua volta en plages identificades pels colors vert, roig i blanc.[29]

Abans del desembarc en les plages de Normandia, vàries divisions de paracaigudistes serien llançades al nort de Carentan, en el flanc occidental, i prop de Cauen, en el flanc oriental de la zona d'actuació, per a assegurar els ponts sobre el riu Orne. L'objectiu inicial era prendre Cauen, Carentan, Isigny i Bayeux. Els nortamericans, als que s'havia assignat les plages Utah i Omaha, tenien com a missió aïllar la península de Cotentin i capturar les instalacions portuàries de Cherburgo. Els britànics, en les plages Sword i Gold, i els canadencs, en la plaja Juno, devien intentar la captura de Cauen, establir aeròdroms en les seues rodalies i crear un front de batalla en Caumont-l'Éventé, al surest de Cauen, per a protegir el flanc nortamericà. La pren de Cauen i les seues afores otorgaria a britànics i canadencs una zona estable des de la que llançar la seua ofensiva contra Falaise. Durant les tres primeres semanes, crearien una zona segura i intentarien controlar tot el territori conquistat al nort de la llínea Avranches-Falaise, per a permetre als eixèrcits aliats virar a l'esquerra i alvançar cap al riu Sena.[30][31][32] Montgomery estimava que els combats es prolongarien durant tres mesos i que l'operació finalisaria quan totes les forces aplegaren al Sena.[33]


La flota d'invasió, manada per l'almirant sir Bertram Ramsay, es va dividir en la Força Naval Occidental i l'Oriental. La primera, baixe el mando de l'almirant Alan G. Kirk, recolzaria els sectors nortamericans i la segona, dirigida per sir Philip Vian, als anglocanadienses.[34][35] Les forces nortamericanes del Primer Eixèrcit, dirigides pel tinent general Omar Bradley, comprenien els cossos V (plaja Omaha) i VII (plaja Utah). En el costat britànic, el tinent general Mills Dempsey encapçalava el Segon Eixèrcit, que comprenia els cossos XXX (plaja Gold) i I (plages Juno i Sword).[36] Totes les forces terrestres estaven baix el mando suprem de Montgomery i les forces aérees es varen assignar al mariscal de l'aire Trafford Leigh-Mallory.[37] El Primer Eixèrcit Canadenc contava també en personal i unitats polaques, belgues i neerlandeses.[38] Atres nacions aliades també varen participar en l'operació.[39]

Reconeiximents

[editar | editar còdic]
Archiu:Plan aéreo para el desembarco de Normandía, junio de 1944.jpg
Diagrama del pla dissenyat pels Aliats per a iniciar l'operació Overlord.

La Força Aérea Expedicionaria Aliada va realisar tres mil doscents vols de reconeiximent fotogràfic des d'abril de 1944 fins al començ de l'invasió. Es varen prendre fotografies de la costa a molt baixa altitut per a cartografiar el terreny, els obstàculs en les plages i les estructures defensives com búnkerés i nius d'ametralladores. Per a evitar donar pistes als alemans sobre el lloc del desembarc, els vols es varen prolongar per tota la costa atlàntica europea. També es varen prendre imàgens aérees terra adins, de ponts, ubicacions d'unitats militars i edificis, en molts casos des de distints ànguls per a obtindre tota l'informació possible.[40] Els membres del Quarter General d'Operacions Combinades varen preparar clandestinament mapes detallats de les instalacions portuàries, utilisant inclús sondejos de profunditat.[41]

En resposta a una petició d'enviament de fotografies vacacionals i postals d'Europa anunciada en la BBC, els militars aliats varen rebre dèu millons d'imàgens, algunes de les quals varen resultar molt útils per a obtindre informació del terreny. L'informació recolectada per la Resistència francesa va ajudar a obtindre detalls sobre els moviments de tropes i sobre les tècniques de construcció amprades pels alemans en els seus búnkeres i atres instalacions defensives.[42]

Els tudescos usaven la màquina Enigma i atres dispositius de sifrat per a codificar molts mensages de radi, els còdics del qual canviaven en freqüència. Un equip d'descodificador aliats instalats en Bletchley Park, Anglaterra, era responsable de dessifrar cada nou còdic alemà tan pronte com fora possible per a aixina oferir informació actualisada sobre els plans nazis. L'informació obtinguda es denominava «inteligència Ultra», puix solament es podia revelar als comandants suprems. El còdic Enigma usat pel mariscal de camp Gerd von Rundstedt, comandant suprem del Comando de l'Eixèrcit Oest alemà i, per tant, militar al càrrec de tot el front occidental, va ser dessifrat a finals de març de 1944. Els còdics varen canviar just despuix del desembarc del 6 de juny, pero el dia 17 del mateix més els Aliats varen ser capaços d'interpretar una volta més les senyals interceptades.[43]

Tecnologia

[editar | editar còdic]
Archiu:The Mulberry artificial harbour off Arromanches in Normandy, September 1944. caps block 24 .jpg
Vista aérea (setembre de 1944) del port artificial Mulberry construït pels Aliats front a Arromanches.

Basant-se en les lliçons depreses en la desastrosa batalla de Dieppe, els Aliats varen desenrollar noves tecnologies que asseguraren l'èxit de l'operació Overlord. Per a complementar el bombardeig coster previ al desembarc i els assalts aéreus, algunes de les llanches de desembarc es varen equipar en artilleria i canons contracarro en els que oferir fòc de respal propenc.[44] Els Aliats havien decidit no atacar immediatament cap dels fortament defesos ports francesos, per lo que es varen dissenyar dos ports artificials, cridats Mulberry, composts per dics de formigó que es varen dur surant des d'Anglaterra i es varen encallar front a les costes franceses, i varis molls flotants que aplegaven fins a la plaja.[45] Els ports Mulberry es varen complementar en varis barcos de bloqueig que devien oferir protecció front a l'artilleria enemiga.[46] Per a solucionar la dificultat del suministrament de combustible en el continent, els Aliats varen posar en marcha l'operació PLUTO, que consistia en la creació d'un oleoducte submarí compost per canonades específiques de 7,6 cm de diàmetro que tindrien que colocar-se des de l'illa de Wight fins a Cherburgo en els díhuit dies posteriors al Dia D. Problemes tècnics i el retart en la pren de la ciutat francesa varen determinar que este conducte no estiguera llest fins al 22 de setembre. A finals d'octubre es va tendir una segona canonada des de Dungeness a Boulogne.[47]

Per a afrontar les especials condicions de la campanya de Normandia, es varen desenrollar una série de carros de combat cridats Hobart's Funnies, baixe la supervisió del general Percy Hobart. Eren tancs M4 Sherman i Churchill als que s'havien afegit antiminas, lanzallamas o útils especials que permeteren tendir ponts o rampes que ajudaren a salvar els penya-segats.[48] En algunes zones, l'arena de la plaja era tan blana que impediria el creuament d'un carro de combat, per lo que es va crear un vehícul especial capaç de colocar una estora d'estora sobre la que podrien creuar atres tancs convencionals.[49] Els vehículs acorazar dels ingeniers reals britànics es varen modificar per a complir diverses funcions, com tendir ponts i disparar càrregues explosives a gran distància contra fortines enemics.[50] Els tancs de doble direcció, un atre invent del grup del general Hobart, eren carros de combat amfibis autopropulsados que suraven gràcies a una lona estanca inflada en aire comprimit.[51] No obstant, estos vehículs varen demostrar afonar-se en massa facilitat abans d'aplegar a la costa i molts es varen perdre durant les operacions del Dia D, especialment en la plaja Omaha.[52]

Maniobres de distracció

[editar | editar còdic]

En els mesos previs a l'invasió, els Aliats varen posar en marcha l'operació Bodyguard, una estratègia de distracció global dissenyada per a enganyar als alemans sobre la data i localisació del desembarc.[53] l'operació Fortitude es subdividió en Fortitude Nort, una campanya de desinformació a través de falses radiotransmisiones que feren creure als nazis que l'atac es produiria en Noruega,[54] i Fortitude Sur, una enorme artimaña per a que els alemans pensaren que el desembarc tindria lloc en el Pas de Calais i en juliol. També varen desenrollar un fictici Primer Grup d'Eixèrcit d'Estats Units, supostament acuartelado en Kent i Sussex, i dirigit pel general George Patton. Con este fin, es varen construir falsos carros de combat, camions i llanches de desembarc, i es varen ubicar prop de la costa. Algunes unitats militars, entre elles el II Cos i la 2.ª Divisió canadenques, es varen instalar en la mateixa zona per a reforçar l'ilusió de que allí s'estava concentrant un gran eixèrcit.[28][55] Ademés de les radiotransmisiones falses, es varen emetre mensages reals de el ORD Grup d'Eixèrcit a Kent per a donar l'impressió als alemans de que era allí a on es reunia la major part de les tropes.[56] Patton va permanéixer en Anglaterra fins al 6 de juliol per a conferir credibilitat a l'engany de que es produiria un segon atac en Calais.[57] Tant els soldats com els civils eren perfectament conscients de la necessitat de guardar el secret i les tropes d'invasió es varen mantindre aïllades, especialment en el periodo immediatament anterior a l'operació. A pesar de totes les precaucions, un general nortamericà va ser enviat de regrés al seu país en acabant de que revelara la data de l'invasió en el transcurs d'una festa.[28]

Els alemans ignoraven la situació de la seua extensa ret d'espies distribuïts pel Regne Unit, que havien segut capturats o convertits en agents dobles al servici dels Aliats. Entre ells es trobava Joan Pujol, un espanyol contrari al règim d'Hitler conegut en el sobrenom de «Garbo», que va estar els dos anys anteriors a l'operació Overlord desenrollant una falsa ret de informantes que fingien estar al servici dels tudescos. En els mesos previs a l'invasió, Pujol va enviar centenars de mensages als seus superiors en Madrit, especialment preparats pel servici d'inteligència britànic, per a convéncer a l'alt mando alemà de que l'atac tindria lloc en Calais durant el més de juliol.[56][58]

Gran part de les estacions de radar alemanes heretades en la costa francesa varen ser destruïdes per a preparar el desembarc.[59] En la nit anterior al Dia D, en l'operació Taxable, l'Esquadró n.º 617 de la Royal Air Force va llançar fulls de metal que varen crear una senyal errònea en els radars, interpretada pels alemans com un comboi naval. Este ardid es va vore reforçat pel desplegament de menuts grups de llanches que arrastraven globos, aparentant ser navío de guerra. També es va recórrer a l'argúcia de les tires metàliques en el transcurs de l'operació Glimmer, durant la que l'Esquadró n.º 218 de la RAF les va tirar sobre Boulogne-sur-Mer en el mateix objectiu. Eixa mateixa nit, un reduït grup de membres del Servici Aéreu Especial britànic va deixar caure maniquins camuflats de paracaigudistes sobre les localitats franceses d'El Havre i Isigny, lo que va induir als nazis a creure que allí s'havia produït un atre assalt aerotransportado.[60]

Simulacres i seguritat

[editar | editar còdic]
Archiu:Invasion Training in England 04.jpg
Eixercicis d'entrenament, en munició real, per al Dia D.


Els eixercicis d'entrenament per a l'operació Overlord varen començar casi un any abans de l'invasió, en juliol de 1943.[61] Per la seua similitut en les plages de Normandia, la vila costera anglesa de Slapton, en Devon, va ser desestajada en decembre de 1943 i ocupada per les forces armades per a realisar allí els seus eixercicis, que varen incloure l'us de llanches de desembarc i el sorteig d'obstàculs en les plages.[62] Prop d'este lloc, el 28 d'abril de 1944, varen morir 749 soldats i mariners nortamericans per l'atac d'un buc torpedero alemà que va sorprendre als membres de la Força d'Assalt O en el transcurs de l'operació Tigre.[63] En el Centre d'Entrenament Combinat d'Inveraray (Escòcia) també es varen portar a terme eixercicis en llanches i munició real.[64] Les maniobres navals preparatòries es varen realisar en Irlanda del Nort, i els equips mèdics de Londres —entre atres llocs— varen fer simulacres per a saber cóm actuar davant una remugada de ferits.[65] Els paracaigudistes també varen realisar pràctiques, entre elles una gran demostració de bot el 23 de març de 1944 en la que varen estar presents Churchill, Eisenhower i atres alts oficials.[66]

La sorpresa tàctica es va considerar un element necessari en la planificació del desembarc.[67] L'informació sobre la localisació i la data exactes tan sol era coneguda per l'alt escalafó militar. L'eixèrcit va ser aïllat en els seus quarters a finals de maig i es va prohibir qualsevol contacte en l'exterior.[68] Per a informar als soldats dels seus objectius se'ls varen mostrar autèntics mapes del terreny en noms modificats. Ademés, a la majoria no se li varen comunicar els seus destins reals fins que ya estaven creuant el canal de la Taca.[69] L'efectivitat de la maniobra de distracció va ser encara major gràcies a un apagó informatiu general en tota Gran Bretanya.[28] Es varen prohibir els viages i comunicacions en la veïna Irlanda, i es va restringir la navegació front a les costes britàniques.[70]

Previsió meteorològica

[editar | editar còdic]
Archiu:6thAirdivnormandybriefing.jpg
Paracaigudistes britànics de la 6.ª Divisió Aerotransportada rebent instruccions per a l'invasió (4-5 de juny de 1944).

Els planificadores de l'invasió varen exigir unes condicions climàtiques ideals per a portar-la a terme, de modo que solament uns pocs dies de cada més es donaven els requisits indispensables per a passar a l'acció. Es necessitava plenilunio, que milloraria la visibilitat dels pilots i provocaria mareas altes. Els Aliats volien programar el desembarc per a poc abans de l'amanecer, a mig camí entre la bajamar i la pleamar, en plena fase d'ascens de les aigües. Aixina, podrien vore millor els obstàculs plantats pels alemans i reduirien el temps d'exposició de les tropes a l'enemic. També es varen establir uns criteris específics per a la velocitat del vent, visibilitat i nuvolositat.[71] Eisenhower va seleccionar en principi el dia 5 de juny com a data de l'assalt, pero el dia 4 les condicions no eren les idònees per culpa del fort vent i de la mar grossa, que impedirien salpar a les llanches, i d'una nuvolositat que dificultaria que els avions trobaren els seus objectius.[72]


Per la vesprada del 4 de juny, l'equip meteorològic dels Aliats, encapçalat pel capità James Stagg de la Royal Air Force, va predir que el temps milloraria lo suficient com per a que es poguera iniciar l'invasió el dia 6. Es va reunir en Eisenhower i atres comandants en el seu quarter general en Southwick House per a discutir la situació.[73][74] Els generals Montgomery i Walter Bedell Smith —cap de l'Estat Major de Eisenhower— estaven ansiosos per començar l'invasió. L'almirant Bertram Ramsay estava dispost a salpar, pero al mariscal de l'aire Trafford Leigh-Mallory li preocupava que les condicions atmosfèriques foren desfavorables per als avions. Despuix de molta discussió, Eisenhower va decidir que l'operació seguiria alvance.[75] El control que els Aliats tenien sobre l'oceà Atlàntic impedia als meteoròlecs alemans accedir a tanta informació climatològica com els seus enemics.[59] Per esta raó, el centre meteorològic de la Luftwaffe en París va predir dos semanes de temps tormentoso. A conseqüència del part, molts comandants de la Wehrmacht varen deixar els seus llocs per a assistir a unes maniobres militars en Rennes i numerosos soldats varen obtindre permissos.[76] El mariscal de camp Erwin Rommel va retornar a Alemània en motiu del natalici de la seua esposa i per a reunir-se en Hitler, en intenció de solicitar l'enviament de més carros de combat.[77]

Si Eisenhower haguera pospost l'invasió, les següents dates en la correcta combinació de marees hagueren segut entre el 18 i el 20 de juny, pero eixos dies no tindrien lluna plena. D'haver segut aixina, els Aliats s'haurien trobat en una gran tormenta que va durar quatre dies, del 19 al 22 de juny, i que hauria impossibilitat el desembarc.[72]

Preparatius i defenses alemanes

[editar | editar còdic]
Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 30 , Atlantikwall, Inspektion Erwin Rommel mit Offizieren.jpg
El mariscal de camp Erwin Rommel supervisant les defenses costeres del Mur Atlàntic en abril de 1944.

La Wehrmacht tenia desplegades cinquanta divisions en França i els Països Baixos, i atres díhuit en Dinamarca i Noruega. En Alemània s'estaven reunint atres quinze divisions, pero no hi havia cap reserva estratègica.[78] La regió de Calais estava defesa pel 15.º Eixèrcit i Normandia pel 7.º Eixèrcit, comandado pel coronel general Friedrich Dollmann.[79][80] Les baixes en combat en el transcurs de la guerra, particularment en el front oriental, varen deixar a Alemània sense hòmens jóvens per a reclutar. Per lo general, els soldats alemans eren sis anys majors que els de el bando aliat. Gran part dels destinats pel Tercer Reich en Normandia eren Ostlegionen —legions orientals—, procedents de reclutament o voluntaris del Turquestán,[81] Rússia, Mongòlia i atres llocs. Estaven armats en equip capturat i carien de transports motorisats.[82] Unitats que varen aplegar despuix, com la 12.ª SS Divisió Panzer Hitlerjugend, estaven formades en la seua majoria per jóvens molt millor equipats i entrenats que el restant de tropes estacionades a lo llarc de la costa.[83]

Mur atlàntic

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Mur atlàntic.


Alarmat pels atacs dels Aliats en Dieppe i Saint-Nazaire en 1942, Hitler havia ordenat la construcció de fortificacions a lo llarc de tota la costa Atlàntica, des d'Espanya a Noruega, com a protecció davant una hipotètica invasió. Va planejar crear 15 000 quarters defesos per 300 000 hòmens, pero per les retallades —sobretot en formigó i mà d'obra—, la majoria d'estos punts fortificados mai es varen construir.[84] El lloc millor defés, com a ubicació més provable per a un desembarc per la seua proximitat a les costes britàniques, era el Pas de Calais.[84] En la zona de Normandia, les millors fortificacions estaven al voltant de les instalacions portuàries de Cherburgo i Saint-Mal.[23]

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 33 , Atlantikwall, Geschütz.jpg
Canó alemà de 155 mm del Mur Atlàntic (21 de març de 1944).

Un informe enviat per Von Rundstedt a Hitler en octubre de 1943 en referència a la debilitat de les defenses en França, va supondre el nomenament d'Erwin Rommel com a supervisor de la construcció de més fortificacions a lo llarc del previsible front de batalla, que s'estenia des dels Països Baixos fins a Cherburgo.[84][85] Rommel va rebre el mando del recent reformat Grup d'Eixèrcits B, que aglutinava al 15.º i 7.º Eixèrcits, aixina com les forces desplegades en els Països Baixos.[86][87] La complexa estructura de mando de l'eixèrcit alemà va dificultar a Rommel el compliment de la seua tasca, puix no podia donar órdens a l'Organisació Todt, dirigida pel ministre d'Armament Albert Speer, per lo que en algunes zones es va vore obligat a assignar soldats llabors de construcció.[23]

Rommel sospitava de Normandia com a provable lloc de desembarc, per lo que va ordenar construir numeroses estructures defensives per tota la seua costa. Ademés de búnkeres i nius d'ametralladores de formigó armat, va manar colocar en les plages estacas de fusta, erizos checs, mines i enormes obstàculs antitanque, per a dificultar i retardar l'aproximació a la costa de les llanches de desembarc i entorpir el moviment dels carros de combat.[88] Esperant que els Aliats desembarcaren durant la pleamar per a reduir el temps d'exposició de l'infanteria en les plages, va manar ubicar els obstàculs a l'altura que marcaven les marees altes.[71] Aixina, es varen colocar arams de espinos i trampes explosives, i es va procedir a la poda de la vegetació costera per a complicar l'alvanç de l'infanteria.[88] Per orde de Rommel, el número de mines en les costes es va triplicar.[23] Per l'enorme superioritat aérea del seu enemic —4029 avions Aliats assignats a les operacions en Normandia i atres 5514 per a bombardeig i defensa, contra 570 aeronaus de la Luftwaffe estacionades en França i els Països Baixos—[71] en els prats i camps es varen colocar maderos verticals units per arams denominats Rommelspargel o «espárragos de Rommel», per a que impediren l'aterrisage d'aeronaus aliades.[23]

Reserves mòvils

[editar | editar còdic]
Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 34 , Frankreich, caps block 35 Division "Hitlerjugend", Panzer caps block 36 .jpg
Formació de tancs Panzer IV de la 12.ª SS Divisió Panzer Hitlerjugend (març de 1944).

Erwin Rommel creïa que la millor oportunitat de frustrar l'invasió enemiga era detindre-la en les plages, i per això va demanar que les reserves mòvils, especialment els carros de combat, es reuniren lo més prop de la costa que fora possible. No obstant, els generals Gerd von Rundstedt i Leo Geyr von Schweppenburg —comandant del 5.º Eixèrcit Panzer—, aixina com atres alts càrrecs de la Wehrmacht, pensaven que no podrien detindre l'invasió amfíbia. Geyr va advocar per una doctrina convencional: mantindre a les formacions panzer concentrades en una posició central al voltant de París i Ruan, i solament desplegar-les quan ya s'haguera identificat el principal cap de plaja dels Aliats. Geyr també va senyalar que, en la campanya d'Itàlia, les unitats ubicades prop de la costa havien resultat danyades per bombardejos navals. L'opinió de Rommel era que, per la marejant superioritat aérea de l'enemic, no serien possibles els moviments de carros de combat a gran escala una volta començada l'invasió. Hitler va prendre la decisió final, que va ser deixar tres divisions baixe el mando de Geyr i donar-li a Rommel el control operacional de tres divisions panzer com a reserva. El Führer va prendre el control personal de quatre divisions estratègiques a les que no es podria recórrer sense órdens directes seues.[89][90][91]

L'invasió

[editar | editar còdic]
Archiu:Soldiers-english-coast.jpg
Soldats nortamericans en Weymouth a punt d'embarcar per a invadir Normandia (juny de 1944).
Estan a punt d'embarcar en la Gran Creuada, per a la que nos hem estat preparant estos mesos. Els ulls del món estan sobre vostés. Les esperances i oracions de les persones amants de la llibertat en tots els llocs marchen en vostés. En companyia dels nostres valents aliats i companyers d'armes en atres fronts, conseguiran destruir la maquinària de guerra alemana, l'eliminació de la tirania nazi sobre els pobles oprimits d'Europa i seguritat per a nosatres mateixos en un món lliure.
Dwight D. Eisenhower, Carta a les Forces Aliades.[92]

En maig de 1944 hi havia un milló i mig de soldats nortamericans en el Regne Unit.[42] La majoria s'estajaven en campaments temporals alçats en el suroest d'Anglaterra, en espera de creuar el canal de la Taca cap al sector occidental de les zones de desembarc. Les tropes anglocanadienses estaven acampades a l'est, repartides entre Southampton i Newhaven. Un complex sistema denominat Control de Moviment va assegurar que els hòmens i els vehículs partien cap als vint punts d'embarque segons lo previst.[68] Alguns soldats varen tindre que montar en les seues llanches una semana abans de l'operació.[93] Els barcos es varen trobar en un punt de reunió —malnomenat «Piccadilly Circus»— al surest de l'illa de Wight per a formar els combois que creuarien el canal.[94] Els bucs dragaminas varen començar a rebujar les rutes a seguir en la nit del 5 de juny,[72] i uns mil bombarders varen desapegar abans de l'amanecer per a atacar les defenses costeres tudescas.[95]

Archiu:Preinvasion bombing of Pointe du Hoc.jpg
Bombardege aéreu sobre els canons alemans en la Punta del Hoc per varis A-20 nortamericans en maig de 1944.


Al voltant de mil doscentes aeronaus varen partir d'Anglaterra just abans de la mijanit per a traslladar a tres divisions aerotransportadas fins a les seues zones de bot, darrere de les llínees enemigues, vàries hores abans del desembarc.[96] A les divisions aerotransportadas 82.ª i 101.ª de l'Eixèrcit nortamericà se'ls varen assignar objectius en la península de Cotentin, a l'oest de la plaja Utah. La 6.ª Divisió Aerotransportada britànica tenia com a missió prendre intactes els ponts sobre el canal de Cauen i el riu Orne.[97] El 4.º Batalló SAS de la França Lliure, compost per 538 hòmens, tenia assignats objectius en Bretanya —operacions Dingson i Samwest—.[98][99] En el Dia D, 6 de juny de 1944, uns 132 000 soldats varen creuar el canal de la Taca per mar i atres 24 000 per aire.[68] El bombardeig naval preliminar, efectuat per cinc acorazars, vint travessias, sesenta y cinco destructorés i dos monitors, va començar a les 5:45 i es va prolongar fins a les 6:25 del matí, hora local.[68][100] L'infanteria va començar a aplegar a les plages poc despuix, a les 6:30.[101]

Les plages

[editar | editar còdic]
Archiu:Omaha Beach Landing Craft Approaches.jpg
Soldats nortamericans a bordo d'una llancha de desembarc mentres s'aproximen a la plaja Omaha.

Les llanches que transportaven a la 4.ª Divisió d'Infanteria nortamericana, que devia assaltar la plaja Utah, varen ser arrastrades per la corrent fins a un lloc situat a mil huitcents metros al sur de la posició prevista. Les tropes es varen topar en poca resistència de l'enemic i varen sofrir menys de doscentes baixes.[102] Els punts que varen alcançar terra adins varen estar molt llunt de lo planejat, pero aixina i tot varen alvançar 6,4 km i varen contactar en la 101.ª Divisió Aerotransportada.[103][104] Els llançaments de paracaigudistes a l'oest de la plaja Utah no varen tindre molt èxit, puix tan sol el 10 % dels soldats varen aterrisar en els llocs prevists. Reunir als hòmens per a formar unitats de combat va ser molt difícil per l'escassea de radis per a comunicar-se i pel terreny, poblat de vegetació, murs de pedra i zones pantanosas.[105][106] La 82.ª Aerotransportada va conseguir prendre el seu objectiu primari en Sainte-Mère-Église i va tractar de protegir el flanc occidental,[107] pero el seu fracàs en la captura dels ponts sobre el riu Merderet va retardar considerablement el bloqueig de la península de Cotentin.[108] La 101.ª va ajudar a protegir el flanc meridional i va capturar la esclusa del riu Douve en La Barquette,[106] pero va ser incapaç de fer-se en el control de tots els ponts propencs el primer dia.[109]

Archiu:Cliffs at Pointe du Hoc 01.jpg
El 2.º Batalló Ranger escalant la Punta del Hoc.

L'objectiu dels doscents hòmens del 2.º Batalló Ranger, comandado pel tinent coronel James Rudder, era destruir una bateria de canons ubicada sobre uns penya-segats de 30 m en Pointe du Hoc. Despuix de soportar el fòc enemic procedent de la part alta, els soldats nortamericans varen conseguir ascendir els penya-segats en cordes i escales, pero varen descobrir que els canons ya havien segut retirats. Els rangers varen localisar les peces d'artilleria, sense guàrdia, pero encara operatives, i les deshabilitaron. El posterior atac alemà va aïllar a les tropes i alguns soldats varen ser capturats. En amanecer del dia 7 de juny, Rudder solament disponia de noranta hòmens capaços de combatre. No varen rebre ajuda fins al dia 8, quan varen aplegar membres del 743.º Batalló Acorazar.[110]


Archiu:Omaha Beach First Wave.jpg
Primer assalt nortamericà a la plaja Omaha, a les 06:30 hores del Dia D.

Omaha, la plaja millor defesa, es va assignar a la 1.ª Divisió d'Infanteria nortamericana, complementada en tropes de la 29.ª Divisió.[111] Allí es varen enfrontar a la 352.ª Divisió d'Infanteria de la Wehrmacht, en lloc del regiment que esperaven trobar-se.[112] Les fortes corrents marines varen forçar a moltes llanches a desembarcar a l'est dels punts prevists o les varen retardar. Ací, les baixes aliades varen superar en créixens a la suma de les registrades en el restant de plages, a causa de l'intens fòc rebut des del cim dels penya-segats.[113] Els problemes per a sortejar els obstàculs costers varen obligar a demanar un alt en l'arribada de noves llanches a les 8:30 del matí. Sobre eixa hora es varen aproximar un grup de destructors per a oferir respal artillero.[114] La pren d'esta plaja solament va ser possible a través de cinc barrancs i, cap al final del matí, a penes siscents hòmens havien alcançat el terreny superior.[115] Per al migdia, quan el bombardeig naval havia fet el seu efecte i els alemans s'estaven quedant sense munició, els nortamericans varen ser capaços de rebujar alguns camins. També varen començar a netejar els obstàculs de les defenses tudescas per a permetre l'alvanç dels vehículs.[115] L'estret cap de plaja es va eixamplar en els dies posteriors i els objectius prevists per a la primera jornada d'invasió no es varen complir fins a tres dies despuix.[116]

En la plaja Gold, els forts vents varen dificultar l'arribada de les tropes aliades i els tancs amfibis es varen desembarcar prop de la costa o directament en la plaja, encara que el pla era fer-ho en punts més alluntats.[117] Els atacs aéreus no havien conseguit destruir la fortificació de li Hamel i el seu poderós canó de 75 mm va estar disparant fins a les 16:00. En el flanc occidental, el Regiment Real d'Hampshire va capturar la localitat d'Arromanches —futura ubicació d'un dels ports Mulberry— i, en la seua zona oriental, va establir contacte en les forces canadenques de la plaja Juno.[118]

Archiu:Bundesarchiv Bild 101 caps block 45 , Nordfrankreich, Rauchschwaden, Posten mit caps block 46 15.jpg
Soldat alemà disparant en una ametralladora MG 15 en direcció a un búnker en flames (Normandia, juny de 1944).

El desembarc en la plaja Juno es va retardar a causa de la mar grossa, i les tropes varen aplegar abans que els barcos de protecció antiartillería, raó per la que el fòc enemic va ocasionar numeroses baixes entre els soldats mentres abandonaven les llanches. Gran part del bombardeig naval havia errat els seus objectius i moltes de les defenses alemanes permaneixien intactes. En total, en la plaja Juno varen morir 961 soldats aliats.[119] No obstant, les forces canadenques varen rebujar la plaja en rapidea i varen crear dos eixides cap a les poblacions més pròximes de l'interior. El retart en la pren de Bény-sur-Mer va causar un emboç en la costa, pero a la caiguda de la nit els caps de plaja contigües de Juno i Gold comprenien 19 km d'ample i s'ocupaven 7 km terra adins.[120]


En la plaja Sword, veintiuno dels vinticinc tancs amfibis varen aplegar indemnes a la costa per a oferir protecció a l'infanteria, que va començar a desembarcar a les 7:30 del matí. Els soldats varen rebujar ràpidament la plaja i varen crear vàries eixides per als carros de combat. En el fort vent, la marea va pujar més ràpit de lo previst i va complicar les maniobres per a ubicar les proteccions antiartillería.[121] L'Infanteria Llaugera del Rei de Shropshire va començar a marchar cap a Cauen a peu, pero va tindre que retrocedir per la falta de protecció blindada despuix d'haver alvançat varis quilómetros.[122] A les 16:00, la 21.ª Divisió Panzer alemana va montar un contraatac entre les plages Juno i Sword que va estar a punt d'aplegar a la costa, pero es va topar en una forta resistència per part de la 3.ª Divisió Mecanisada britànica i els alemans varen tindre que retirar-se per a oferir respal a atres unitats en la zona entre Cauen i Bayeux.[123][124]

Archiu:NormandySupply edit.jpg
Desembarc de suministraments en la plaja Omaha en juny de 1944. Entre uns atres, destaquen els bucs de desembarc de tancs, globos de barrera i vehículs semioruga.

Les primeres parts dels ports Mulberry es varen transportar a través del canal de la Taca el dia 7 de juny i varen estar en us a mitan de més.[46] U d'estos ports va ser construït front a Arromanches pels britànics, i l'atre front a la plaja Omaha pels nortamericans. Les fortes tormentes del 19 de juny varen interrompre el desembarc de suministraments i varen destruir el port artificial de Omaha.[125] El de Arromanches, que va tindre que ser reparat, va ser capaç de rebre al voltant de sis mil tonellades diàries de material i es va mantindre operatiu durant els següents dèu mesos, encara que la majoria dels suministraments es varen descarregar en les plages fins que varen concloure les llabors de desminado i neteja d'obstàculs en el port de Cherburgo, el 16 de juliol.[126][127]

Les baixes totals dels Aliats durant el Dia D varen ser unes 10 000, en 4414 morts confirmades.[128] Per la seua banda, els alemans varen sofrir mil baixes.[129] Els plans d'invasió dels Aliats tenien com a objectiu per al primer dia la captura de les localitats de Carentan, Saint-Lô, Cauen i Bayeux, aixina com la conexió de totes les plages per una llínea de front que s'adinsara entre 10 i 16 km terra adins, pero cap d'estes metes es va alcançar.[103] Els cinc caps de plaja no varen estar conectades fins al 12 de juny, quan els Aliats tenien ya en el seu poder una llínea de front de 97 km de llongitut i 24 km d'esgambi.[130] Cauen, un objectiu vital, seguia en mans alemanes al final del Dia D i no va ser capturada per complet fins al 21 de juliol.[131] Al voltant de cent xixanta mil soldats varen creuar el canal de la Taca el 6 de juny i, per a finals d'agost, hi havia en sol francés més de tres millons de militars aliats.[132]

Cherburgo

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de Cherburgo.
Archiu:Cherbourg1944-Combat avParis.jpg
Soldats nortamericans combatent en Cherburgo.


En el sector occidental de la zona d'invasió, els nortamericans estaven ocupant la península de Cotentin i, en especial, la ciutat de Cherburgo, que brindaria als Aliats el control d'un port d'aigües profundes. El terreny despuix de les plages d'Utah i Omaha es caracterisa pel bocage, un paisage compost de chicotetes parceles irregulars separades entre sí per bardices vives, muretes, terraplens i arbres.[133] Moltes zones es trobaven protegides per nius d'ametralladores.[134] La majoria dels camins eren molt estrets per als carros de combat,[133] i els alemans havien inundat els camps en aigua de mar fins a dos quilómetros terra adins de la plaja d'Utah.[135] Les forces alemanes en la península incloïen la 91.ª, la 243.ª i la 709.ª divisions d'infanteria.[136] Tres dies despuix del desembarc, els comandants aliats ya eren conscients de que Cherburgo seria difícil de prendre i varen decidir aïllar la península per a evitar l'arribada de reforços enemics.[137] Despuix de varis intents fallancs per part de la inexperta 90.ª Divisió d'Infanteria, el general J. Lawton Collins va assignar la missió a la 9.ª Divisió, que va conseguir aplegar a la costa occidental de la península el 17 de juny i aïllar aixina Cherburgo.[138] La 9.ª divisió, a la que es varen sumar la 4.ª i la 79.ª, es varen fer en el control de la península el 19 de juny despuix d'ardus combats. Para quan els Aliats varen prendre Cherburgo el dia 26, el port havia segut destruït i no va poder utilisar-se de nou fins al més de setembre.[139]

Cauen

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de Cauen.
Archiu:British Sherman tanks and a 6-pdr anti-tank gun in the centre of Caen, Normandy, 10 July 1944. caps block 51 .jpg
Tancs M4 Sherman (al fondo) i canó de 6 lliures (en primer pla) defenen posicions els carrers de Cauen el 10 de juliol de 1944.

En Cauen i les seues proximitats, la 21.ª Divisió Panzer i la 12.ª SS Divisió Panzer Hitlerjugend varen detindre l'alvanç dels Aliats.[140] Durant l'operació Perch, el XXX Cos va intentar alvançar cap al sur a través del mont Pinçon, pero va abandonar ràpidament el seu objectiu inicial per a efectuar un moviment de pinça davant l'oportunitat de rodejar Cauen. El XXX Cos d'Eixèrcit va efectuar una maniobra de flanquege des de Tilly-sur-Seulles cap a Villers-Bocage, mentres que l'I Cos va fer lo propi per l'est de Cauen. L'atac de l'I Cos va ser detingut molt pronte i, encara que el XXX Cos va capturar breument Villers-Bocage, la seua vanguarda acorazar va ser emboscada pels alemans en la batalla de Villers-Bocage, que es va prolongar durant tot el dia. La Wehrmacht va obligar als britànics a retirar-se en Tilly-sur-Seulles.[141][142]

El dia 26 de juny, despuix d'un retart provocat pel mal temps entre el 17 i el 23 de juny, es va llançar l'operació Epsom, un intent de el VIII Cos britànic d'envoldre Cauen i atacar-la des del suroest per a establir una cap de pont al sur del riu Odón.[143] Encara que l'operació no va conseguir prendre la ciutat, els alemans varen perdre molts carros de combat.[144] Von Rundstedt va ser despedit l'1 de juliol despuix d'asseverar que la guerra ya estava perduda i Günther von Kluge ho va reemplaçar en el Comando d'Eixèrcit Oest.[145] Cauen va sofrir un bombardeig molt intens en la nit del 7 de juliol, i despuix els Aliats varen ocupar la vora septentrional del Orne en l'operació Charnwood, desenrollada entre els dies 8 i 9 de juliol.[146] Dos ofensives, les operacions Atlantic i Goodwood, entre el 18 i el 21 de juliol, varen capturar el restant de Cauen i les zones altes al sur de la població, pero para llavors la ciutat havia segut arrasada.[147]

Alvanços dels Aliats

[editar | editar còdic]
Archiu:Normandy-barrage.jpg
Bombarders nortamericanes Douglas A-20 Havoc destruint vies férrees en Domfront per a dificultar l'arribada de reforços alemans (juny de 1944).

Una volta assegurada la península de Cotentin fins al sur de la localitat de Saint-Lô, el 25 de juliol els Aliats varen llançar l'operació Cobra en direcció meridional i varen conseguir traspassar Avranches l'1 d'agost.[148] El Tercer Eixèrcit del general George Patton, que es va incorporar al front a partir de l'1 d'agost, es va fer ràpidament en el control de Bretanya fins al riu Loira, mentres que el Primer Eixèrcit va pressionar cap a l'est en direcció a Li Mans per a protegir el seu flanc. Per al 3 d'agost, el Tercer Eixèrcit es va escindir i va mantindre una chicoteta guarnició en Bretanya, mentres que el restant d'efectius va prendre rumbo este en intenció d'enfrontar a les forces alemanes al sur de Cauen.[149] Al mateix temps, el 30 de juliol, els britànics varen posar en marcha l'operació Bluecoat per a assegurar Vire i les altures del mont Pinçon.[150] El 4 d'agost, a pesar de les objeccions de Kluge, Hitler va ordenar una contraofensiva des de Vire cap a Avranches, denominada operació Lüttich.[151]

El 8 d'agost, mentres el II Cos canadenc pressionava al sur des de Cauen cap a Falaise en l'operació Totalize,[152] els generals Bradley i Montgomery es percataron de que hi havia una oportunitat d'atrapar al gros de les forces alemanes en Falaise. El Tercer Eixèrcit de Patton va continuar el seu moviment envolvente des del sur i va alcançar Alenzón l'11 d'agost. Encara que Hitler va seguir insistint fins al dia 14 en que les seues forces devien contraatacar, Kluge i els seus oficials varen començar a planejar la retirada general cap a l'est.[153] L'eixèrcit alemà va resultar molt perjudicat per l'insistència del Führer de prendre ell mateixa totes les decisions importants, lo que deixava a les seues forces sense órdens per periodos de fins a vintiquatre hores, mentres l'informació anava i venia de la residència del dictador alemà en les montanyes Obersalzberg de Baviera.[154] En la nit del 12 d'agost, Patton va preguntar a Bradley si les seues forces podrien continuar cap al nort per a tancar la brecha i rodejar a les forces alemanes. Bradley es va negar perque Montgomery ya havia assignat al Primer Eixèrcit canadenc l'ocupació del territori septentrional,[155][156] a on varen trobar una forta resistència, pero varen ser capaces de prendre Falaise el 16 d'agost. El círcul aliat es va tancar el 21 d'agost, atrapant a cinquanta mil soldats tudescos, encara que més d'un terç del 7.º Eixèrcit i nou de les onze divisions panzer alemanes ya havien escapat en direcció oriental.[157]

Archiu:Normandybreakout.jpg
Mapa que mostra els moviments d'alvanç dels Aliats des de les plages de Normandia, en agost de 1944, i la formació de la bossa de Falaise.


Els comandants nortamericans, especialment Patton, varen criticar les decisions de Montgomery sobre la bossa de Falaise, encara que Bradley opinava que Patton no haguera segut capaç de tancar la brecha.[158] Este tema ha segut objecte de disensión entre els historiadors.[159][160][161] Hitler va rellevar a Kluge del mando el 15 d'agost i li va reemplaçar pel mariscal de camp Walter Model. Kluge es va suïcidar el 19 d'agost en acabant de que Hitler s'enterara de que havia participat en el seu intent d'assessinat del 20 de juliol.[162][163] El 15 d'agost els Aliats varen iniciar l'invasió del sur de França, coneguda com operació Dragoon,[164] una ofensiva del 7.º Eixèrcit d'Estats Units en la regió de Provença que va seguir el mateix esquema que Overlord: primer el llançament de forces aerotransportadas i despuix un desembarc amfibi.[165] L'obertura d'este segon front en França va ser un èxit per als Aliats, puix va obligar als alemans a mamprendre la retirada en grans pèrdues i es va aliviar la pressió en el front normando.[166]

La Resistència francesa es va alçar contra els alemans en París el 19 d'agost.[167] En un principi, Eisenhower va voler pospondre la captura de la capital per a perseguir atres objectius, pero les notícies sobre les privacions que estaven sofrint els parisino i l'intenció declarada d'Hitler de destruir la ciutat varen dur al general francés Charres de Gaulle a insistir en la seua lliberació.[168] Les forces franceses de la 2.ª Divisió Blindada dirigida per Philippe Leclerc varen aplegar des de l'oest el 24 d'agost, sent recolzades des del sur per la 4.ª Divisió nortamericana. Despuix d'una série d'enfrontaments la nit anterior, la ciutat va ser lliberada durant el matí del 25 d'agost.[169]

Les operacions varen continuar en els sectors anglocanadienses fins a finals de més. El 25 d'agost, la 2.ª Divisió Acorazar nortamericana es va obrir camí fins a Elbeuf, a on va entrar en contacte en les divisions blindades britàniques i canadenques.[170] La 2.ª Divisió d'Infanteria canadenca es va adinsar en el bosc de la Londe en el matí del 27 d'agost, a on es va topar en una forta resistència alemana. En tres dies de combats, les brigades 4.ª i 6.ª canadencs varen sofrir numeroses baixes en els seus enfrontaments contra la Wehrmacht, en un terreny molt apte per a la defensa. Finalment, les tropes alemanes es varen retirar el dia 29 i varen creuar el riu Sena el 30 d'agost.[170] En eixa mateixa vesprada, la 3.ª Divisió d'Infanteria canadenca va creuar el Sena prop de Elbeuf i va ser rebuda en goig en Ruan.[171]

Fi de la campanya

[editar | editar còdic]
Archiu:Waves of paratroops land in Holland.jpg
Centenars de paracaigudistes dels Aliats descendixen sobre terres de Països Baixos en setembre de 1944 durant la fallanca Operació Market Garden.


Eisenhower va prendre el mando directe de les forces terrestres aliades l'1 de setembre. Preocupat per un possible contraatac alemà i pels escassos suministraments que aplegaven a França, va decidir continuar les operacions en un front més ampli en lloc d'intentar penetrar profundament en territori enemic.[172] La trobada entre les forces aliades procedents de Normandia i les que venien del sur de França es va produir el 12 de setembre com a part del alvanç cap a la llínea Sigfrido.[173] El 17 de setembre, Montgomery va llançar l'operació Market Garden, un intent fallanc d'assalt aerotransportado anglo-nortamericà que pretenia capturar els ponts dels Països Baixos i permetre a les forces terrestres creuar el riu Rin per a entrar en Alemània.[172] L'alvanç aliat es va ralentisar per la resistència tudesca i l'escassea de combustible. El 16 de decembre, la Wehrmacht va llançar una contraofensiva coneguda com batalla de les Ardenas, el seu últim gran atac en la guerra. El 12 de giner, els soviètics varen encadenar varis atacs exitosos en l'Ofensiva del Vístula-Óder. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril mentres les tropes del Eixèrcit Rojo cercaven el seu Führerbunker en Berlín, i Alemània es va rendir a penes una semana despuix, el 7 de maig de 1945.[174]

Archiu:Canadiannaziflag1944.jpg
10 d'agost de 1944: dos soldats canadencs chancegen davant una bandera de l'Alemània nazi.

El desembarc de Normandia va ser la major invasió marítima de l'Història, en la que es varen utilisar casi 5000 llanches d'assalt, 289 bucs d'escolta i 277 dragaminas.[94] L'operació va accelerar el final de la Segona Guerra Mundial en Europa i va supondre el traspàs de numeroses tropes alemanes des del front oriental, que haurien retardat l'alvanç soviètic. L'obertura d'un segon front en Europa va ser un trement colp moral per a l'eixèrcit alemà, que temia la repetició d'una atra guerra en dos fronts similar a la Primera Guerra Mundial. L'inici de l'operació Overlord també va desencadenar la «Carrera per Europa» entre l'Eixèrcit Roig soviètic i les potències occidentals, que molts historiadors consideren com l'orige de la Guerra Freda.[175]

La victòria aliada en Normandia es va deure a varis factors: per a escomençar, la construcció del Mur Atlàntic no havia finalisat en el moment de l'invasió, ya que, segons Erwin Rommel, en algunes zones a penes havien alcançat un 18 % de l'obra a causa de la desviació de recursos, destinats a atres menesters;[176] ademés, la maniobra de distracció efectuada en l'Operació Fortitude va donar resultat i va obligar als alemans a preparar la defensa en un enorme tram de costa.[177] Els Aliats varen conseguir i varen conservar la superioritat aérea, lo que va impedir a la Wehrmacht tindre constància dels preparatius que es feyen en Gran Bretanya i recórrer a la Luftwaffe per a interferir en el seu desenroll.[178] Les infraestructures de transport de França varen resultar greument danyades tant pels bombardejos aliats com pels sabotages de la resistència francesa, lo que va entorpir l'enviament de suministraments i reforços des d'Alemània.[179] Gran part de la descàrrega d'artilleria prèvia a l'invasió va errar els seus objectius i va tindre un escàs impacte,[180] pero el soport artillero propenc va funcionar prou be durant el desembarc, llevat en la plaja Omaha.[181] La Wehrmacht va adolir d'indecisió i d'una estructura de mando excessivament complexa, lo que també va contribuir a l'èxit dels Aliats.[182]

Baixes

[editar | editar còdic]

Aliats

[editar | editar còdic]
Archiu:Omaha Beach American Casualty.jpg
Un soldat nortamericà yacer mort en la plaja de Omaha despuix del desembarc.


Des del Dia D fins al 21 d'agost, els Aliats varen traslladar 2 052 299 hòmens al nort de França. El cost en vides de la campanya de Normandia va ser molt alt per a abdós bandos.[183] Entre el 6 de juny i finals d'agost, els eixèrcits nortamericans varen sofrir 124 394 baixes, dels que 20 668 varen ser morts. Les baixes del Primer Eixèrcit canadenc i del Segon britànic varen ser 83 045: 15 995 fallits, 57 996 ferits i 9054 desapareguts. D'estos, les baixes canadenques varen ascendir a 18 444, de les que 5021 varen ser morts en acció.[184]

Les forces aérees aliades, que varen realisar 480 317 eixides en apoyo de l'invasió, varen perdre 4101 aeronaus i 16 714 hòmens (8536 de l'USAAF i 8178 de la RAF).[183][185] Uns quatre mil carros de combat aliats varen ser destruïts durant la campanya, repartits de manera similar entre els nortamericans i les forces anglocanadienses.[186] Els historiadors diferixen llaugerament en el número de víctimes totals que va supondre l'operació, puix les seues sifres oscilen entre 225 606[187][188] baixes per a l'estimació més baixa i 226 386 per a la més alta.[189][190]

Alemània

[editar | editar còdic]
Archiu:St.-Lambert-surrender.3.jpg
Tropes alemanes rendint-se davant soldats canadencs en Saint-Lambert-sur-Dive el 21 d'agost de 1944.

Les forces armades alemanes desplegades en França varen informar de 158 930 baixes entre el dia D i el 14 d'agost, just abans del començ de l'operació Dragoon en el sur de França.[191] Tan sol en la bossa de Falaise, la Wehrmacht va perdre uns cinquanta mil hòmens, d'ells dèu mil morts i quaranta mil capturats.[186] Les estimacions de baixes alemanes en la campanya de Normandia varien des de quatrecentes mil —la mitat morts o ferits i el restant capturats— fins a quatrecentes cinquanta mil —doscents quaranta mil morts, ferits o desapareguts, i més de doscents dèu mil capturats—.[192]

No hi ha sifres exactes sobre els carros de combat alemans destruïts en Normandia. Varen intervindre en combat uns dos mil trescents tancs i canons d'assalt, dels que solament cent o cent vint varen travessar el riu Sena al final de la campanya.[193] Encara que Alemània va reconéixer únicament la pèrdua de 481 tancs entre el Dia D i el 31 de juliol,[191] el reconte portat a terme per la Secció Operacional d'Investigació n.º 2 del 21.º Grup d'Eixèrcit indica que els Aliats varen destruir 550 carros de combat en els mesos de juny i juliol[194] i atres 500 en agost,[195] lo que supon un total de 1050 tancs perduts per la Wehrmacht.

Civils i patrimoni cultural francesos

[editar | editar còdic]

Els combats per a la lliberació de Normandia es varen cobrar la vida d'entre 13 632 i 19 890 civils,[196] i molts més varen sofrir ferides de gravetat.[197] Ademés dels fallits durant la pròpia invasió, el bombardeig massiu efectuat pels Aliats abans de l'Operació Overlord va acabar en la vida d'entre onze i dèneu mil francesos.[197] Durant la Segona Guerra Mundial, varen perir en total uns setanta mil civils en França,[197] sense contar les víctimes de les mines terrestres i les municions no explotades en Normandia en els anys posteriors al final del conflicte.[198]

Archiu:Canadian bulldozer in Caen.jpg
Una parella observa els treballs d'un buldócer en la ciutat de Cauen despuix d'un atac. En segon pla, intacta, l'iglésia de Sant Esteban.


Abans de l'invasió, el SHAEF dels Aliats va donar instruccions en les que feya recalcament en la necessitat de llimitar la destrucció del patrimoni històric i cultural francés, precursores de la Convenció per a la Protecció dels Bens Culturals en cas de Conflicte Armat de 1954. Estos llocs, enumerats en un llistat, no devien ser usats per l'eixèrcit sense el permís expresse dels alts mandos militars.[199] No obstant, molts campanars d'iglésies i catedrals, entre atres edificis històrics de Normandia, varen resultar danyats o destruïts per a evitar que anaren utilisats per la Wehrmacht.[200] Es varen fer esforços per a evitar que les ruïnes dels immobles històrics s'utilisaren per a reparar carreteres i es varen salvaguardar peces de valor,[201] com el tapís de Bayeux i uns atres importants tesors culturals, que es varen guardar a l'inici de la guerra en el Château de Sourches, prop de Li Mans, i varen sobreviure intactes.[202] Les forces alemanes d'ocupació també tenien una llista d'edificis protegits, pero la seua intenció era mantindre'ls en bon estat per a estajar a les tropes.[201]

Molts pobles i ciutats de Normandia varen acabar destruïts en els combats i bombardejos. En Cauen, al final de la batalla per la lliberació de la ciutat, tan sol quedava estage per a huit mil habitants, front a les xixanta mil persones que vivien en ella abans de la guerra.[200] De les díhuit iglésies que hi havia en la ciutat, cinc varen ser arruïnades i quatre greument danyades, junt a atres sesenta y seis monuments.[202] En el departament de Calvados, al que pertanyen totes les plages del desembarc, 76 000 persones es varen quedar sense llar. Dels doscents dèu normandos de religió judeua que vivien en esta zona abans del conflicte, tan sol un va sobreviure a la guerra.[203]

Durant la Segona Guerra Mundial, el saqueig va ser una pràctica habitual per a abdós bandos, tant alemans com a Aliats. Per eixemple, les forces britàniques varen saquejar el Museu d'Antiguetats de Cauen i el Château d'Audrieu en Bayeux. La població local també va sofrir el robo dels seus bens.[201] No obstant, els mandos aliats no varen permetre el saqueig i varen condenar als que ho varen perpetrar.[204]

Memòria

[editar | editar còdic]

Propaganda i percepció durant la batalla

[editar | editar còdic]

El govern britànic va tractar de silenciar la contribució de Canadà i atres aliats durant l'Operació Overlord. En els seus comunicats, incloïa als canadencs baixe l'etiqueta de "britànics", va ometre als canadencs del documental Eve of Battle i va tractar de que el mando suprem aliat (SHAEF) designara a les tropes participants com "anglo-americanes". Les protestes canadenques varen conseguir que el SHAEF usara el terme de "aliades".[205]

Per la seua banda, la prensa nortamericana parlava de tropes "americanes i aliades" i en general va presentar la batalla de Normandia com una operació principalment nortamericana.[205]

Monuments en recort de la batalla

[editar | editar còdic]
Archiu:Cimetiere americain Colleville-sur-Mer.jpg
El Cementeri Nortamericà de Normandia, en la localitat francesa de Colleville-sur-Mer.

Les plages de Normandia encara se seguixen coneixent pels noms en còdic assignats pels aliats durant l'invasió. Els llocs més importants tenen plaques de recort, monuments o menuts museus. Algunes de les fortificacions alemanes seguixen en peu, en particular en Pointe du Hoc, que a penes ha canviat des de 1944. Els restants d'un dels dos ports artificials Mulberry són encara visibles en la plaja d'Arromanches.[206]


En Normandia existixen vintisset cementeris de guerra, alguns d'ells de gran extensió. Especialment conegut és el Cementeri Nortamericà de Normandia, ubicat en Colleville-sur-Mer, junt a la plaja de Omaha, en el que reposen 9387 militars, cada u d'ells identificat per una creu cristiana o una estrela de David, segons el seu credo religiós. El camposanto més gran de tots és el Cementeri de guerra alemà de la Cambe, en el que es varen inhumar els restants de 21 222 militars. En els cementeris de guerra normandos estan enterrats en total més de 110 000 caiguts en la Segona Guerra Mundial: 77 866 alemans, 17 769 britànics, 9386 nortamericans, 5002 canadencs i 650 polacs.[207]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Dia D» (en és). encyclopedia.ushmm.org. Consultat el 2024-06-12.
  2. ↑ Dear y Foot, 2005, p. 322.
  3. ↑ Churchill, 1949, p. 115.
  4. ↑ Zuehlke, 2004, p. 20.
  5. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 8-10.
  6. ↑ Churchill, 1951, p. 582.
  7. ↑ Zuehlke, 2004, pp. 21-22.
  8. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 10-11.
  9. ↑ Beevor, 2012, p. 319.
  10. ↑ 10,0 10,1 Ford y Zaloga, 2009, p. 11.
  11. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 10.
  12. ↑ Wilmot, 1997, pp. 177-178, mapa p. 180.
  13. ↑ 13,0 13,1 Whitmarsh, 2009, p. 9.
  14. ↑ Zuehlke, 2004, p. 23.
  15. ↑ Gilbert, 1989, pp. 397, 478.
  16. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 13-14.
  17. ↑ Beevor, 2009, pp. 33-34.
  18. ↑ 18,0 18,1 Wilmot, 1997, p. 170.
  19. ↑ Ambrose, 1994, pp. 73-74.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Ford y Zaloga, 2009, p. 14.
  21. ↑ Gilbert, 1989, p. 491.
  22. ↑ Whitmarsh, 2009, pp. 12-13.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Whitmarsh, 2009, p. 13.
  24. ↑ Weinberg, 1995, p. 684.
  25. ↑ Ellis, Allen y Warhurst, 2004, pp. 521-533.
  26. ↑ Churchill, 1951, p. 642.
  27. ↑ Beevor, 2010, p. 95.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Beevor, 2009, p. 3.
  29. ↑ Buckingham, 2004, p. 88.
  30. ↑ Churchill, 1951, pp. 592-593.
  31. ↑ Beevor, 2009, Mapa en la coberta davantera.
  32. ↑ Ellis, Allen y Warhurst, 2004, pp. 78, 81.
  33. ↑ Weinberg, 1995, p. 698.
  34. ↑ Churchill, 1951, p. 594.
  35. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, p. 6.
  36. ↑ Whitmarsh, 2009, Mapa, p. 12.
  37. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 25.
  38. ↑ Williams, 1988, p. x.
  39. ↑ Evans, 2008, p. 623.
  40. ↑ Zuehlke, 2004, p. 81.
  41. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 21.
  42. ↑ 42,0 42,1 Whitmarsh, 2009, p. 11.
  43. ↑ Whitmarsh, 2009, pp. 27-28.
  44. ↑ Wilmot, 1997, p. 181.
  45. ↑ Wilmot, 1997, p. 183.
  46. ↑ 46,0 46,1 Wilmot, 1997, p. 321.
  47. ↑ Whitmarsh, 2009, pp. 89-90.
  48. ↑ Wilmot, 1997, p. 182.
  49. ↑ Wilmot, 1997, p. 195.
  50. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 208.
  51. ↑ Zuehlke, 2004, pp. 42-43.
  52. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 73.
  53. ↑ Weinberg, 1995, p. 680.
  54. ↑ Brown, 2007, p. 465.
  55. ↑ Zuehlke, 2004, pp. 71-72.
  56. ↑ 56,0 56,1 Whitmarsh, 2009, p. 27.
  57. ↑ Beevor, 2009, p. 282.
  58. ↑ Beevor, 2009, p. 4.
  59. ↑ 59,0 59,1 Whitmarsh, 2009, p. 34.
  60. ↑ Bickers, 1994, pp. 19-21.
  61. ↑ Zuehlke, 2004, p. 35.
  62. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, pp. 50-51, 54-57.
  63. ↑ Fenton, 2004.
  64. ↑ Zuehlke, 2004, p. 36.
  65. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, pp. 59, 61.
  66. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, pp. 61-62.
  67. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 46.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 68,3 Whitmarsh, 2009, p. 30.
  69. ↑ Whitmarsh, 2009, pp. 30, 36.
  70. ↑ Dear y Foot, 2005, p. 667.
  71. ↑ 71,0 71,1 71,2 Whitmarsh, 2009, p. 31.
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 Whitmarsh, 2009, p. 33.
  73. ↑ Beevor, 2009, p. 21.
  74. ↑ «anar-el-verdader-heroe-del-dia-d-un-meteorologo-que-va fer-retardar-el-desembarc/ Ni Churchill ni Eisenhower: quí va ser el verdader héroe del Dia D, un meteoròlec que va fer retardar el desembarc».
  75. ↑ Wilmot, 1997, pp. 224-226.
  76. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 131.
  77. ↑ Beevor, 2009, pp. 42-43.
  78. ↑ Wilmot, 1997, p. 144.
  79. ↑ Beevor, 2009, p. 34.
  80. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, p. 13.
  81. ↑ Zaloga, 2013, pp. 58-59.
  82. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, pp. 16-19.
  83. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 37.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 Ford y Zaloga, 2009, p. 30.
  85. ↑ Beevor, 2009, p. 33.
  86. ↑ Goldstein, Dillon y Wenger, 1994, p. 11.
  87. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 12.
  88. ↑ 88,0 88,1 Ford y Zaloga, 2009, pp. 54-56.
  89. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 31.
  90. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 15.
  91. ↑ Wilmot, 1997, p. 192.
  92. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 42.
  93. ↑ Beevor, 2009, pp. 1-2.
  94. ↑ 94,0 94,1 Beevor, 2009, p. 74.
  95. ↑ Beevor, 2009, p. 79.
  96. ↑ Beevor, 2009, p. 51.
  97. ↑ Beevor, 2009, p. 51-52.
  98. ↑ Talla, 1952, pp. 157-161.
  99. ↑ Curta, 1997, pp. 64-79.
  100. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 69.
  101. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 70.
  102. ↑ Beevor, 2009, p. 118.
  103. ↑ 103,0 103,1 Beevor, 2009, Mapa, interior de la coberta.
  104. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 51.
  105. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 166-167.
  106. ↑ 106,0 106,1 Beevor, 2009, p. 116.
  107. ↑ Beevor, 2009, p. 115.
  108. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 172.
  109. ↑ Ford y Zaloga, 2009, Mapa, p. 170.
  110. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 95-104.
  111. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 64-65, 334.
  112. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 45.
  113. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 76-77, 334.
  114. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 90-91.
  115. ↑ 115,0 115,1 Ford y Zaloga, 2009, pp. 56, 83.
  116. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 337.
  117. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 281-282.
  118. ↑ Wilmot, 1997, pp. 270-273.
  119. ↑ Beevor, 2009, p. 131.
  120. ↑ Wilmot, 1997, pp. 275-276.
  121. ↑ Wilmot, 1997, pp. 277-278.
  122. ↑ Beevor, 2009, pp. 143, 148.
  123. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 326-327.
  124. ↑ Wilmot, 1997, p. 283.
  125. ↑ Beevor, 2009, pp. 215-216.
  126. ↑ Wilmot, 1997, p. 387.
  127. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 331.
  128. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 87.
  129. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 335.
  130. ↑ Horn, 2010, p. 13.
  131. ↑ Wilmot, 1997, p. 360.
  132. ↑ Dear y Foot, 2005, pp. 627-630.
  133. ↑ 133,0 133,1 Wilmot, 1997, p. 301.
  134. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 175.
  135. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 49.
  136. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 118-120.
  137. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 179.
  138. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 182.
  139. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 185-193.
  140. ↑ Beevor, 2009, p. 186.
  141. ↑ Ellis, Allen y Warhurst, 2004, pp. 247-254.
  142. ↑ Forty, 2004, pp. 36, 97.
  143. ↑ Wilmot, 1997, p. 342.
  144. ↑ Beevor, 2009, pp. 232-237.
  145. ↑ Wilmot, 1997, p. 347.
  146. ↑ Beevor, 2009, p. 273.
  147. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 340-341.
  148. ↑ Beevor, 2009, Mapa, p. 344.
  149. ↑ Wilmot, 1997, pp. 398-400.
  150. ↑ Beevor, 2009, pp. 366-367.
  151. ↑ Wilmot, 1997, pp. 399-400.
  152. ↑ Wilmot, 1997, p. 410.
  153. ↑ Beevor, 2009, pp. 434-435.
  154. ↑ Wilmot, 1997, pp. 416-417.
  155. ↑ Beevor, 2009, p. 440.
  156. ↑ Wilmot, 1997, p. 418.
  157. ↑ Wilmot, 1997, p. 420.
  158. ↑ Bradley, 1951, p. 377.
  159. ↑ Beevor, 2009, pp. 439-440.
  160. ↑ Wilmot, 1997, p. 424.
  161. ↑ Hastings, 2006, p. 369.
  162. ↑ Wilmot, 1997, pp. 421, 444.
  163. ↑ Evans, 2008, p. 642.
  164. ↑ Beevor, 2009, pp. 445, 447.
  165. ↑ Zaloga, 2009, p. 13.
  166. ↑ Zaloga, 2009, pp. 5-6.
  167. ↑ Wilmot, 1997, p. 429.
  168. ↑ Beevor, 2009, pp. 481, 483, 494.
  169. ↑ Wilmot, 1997, p. 430.
  170. ↑ 170,0 170,1 Stacey, 1960, p. 286.
  171. ↑ Stacey, 1948, p. 219.
  172. ↑ 172,0 172,1 Ford y Zaloga, 2009, pp. 341-342.
  173. ↑ Wilmot, 1997, p. 485.
  174. ↑ Whitmarsh, 2009, p. 109.
  175. ↑ Gaddis, 1990, p. 149.
  176. ↑ Wilmot, 1997, p. 290.
  177. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 343.
  178. ↑ Wilmot, 1997, p. 289.
  179. ↑ Ford y Zaloga, 2009, p. 36.
  180. ↑ Copp, 2003, p. 259.
  181. ↑ Wilmot, 1997, p. 291.
  182. ↑ Wilmot, 1997, p. 292.
  183. ↑ 183,0 183,1 Tamelander y Zetterling, 2003, p. 341.
  184. ↑ Stacey, 1960, p. 271.
  185. ↑ Ellis, Allen y Warhurst, 2004, pp. 487-488.
  186. ↑ 186,0 186,1 Tamelander y Zetterling, 2003, p. 342.
  187. ↑ Beevor, 2009, p. 522.
  188. ↑ D'Este, 2004, p. 517.
  189. ↑ Ellis, Allen y Warhurst, 2004, pp. 488, 493.
  190. ↑ Tamelander y Zetterling, 2003, pp. 341-342.
  191. ↑ 191,0 191,1 Tamelander y Zetterling, 2003, p. 343.
  192. ↑ Shulman, 2007, p. 192.
  193. ↑ Wilmot, 1997, p. 434.
  194. ↑ Shulman, 2007, p. 166.
  195. ↑ Copp, 2000, pp. 399-400.
  196. ↑ Flint, 2009, pp. 336-337.
  197. ↑ 197,0 197,1 197,2 Beevor, 2009, p. 519.
  198. ↑ Flint, 2009, p. 305.
  199. ↑ Flint, 2009, p. 350.
  200. ↑ 200,0 200,1 Beevor, 2009, p. 520.
  201. ↑ 201,0 201,1 201,2 Flint, 2009, p. 354.
  202. ↑ 202,0 202,1 Flint, 2009, p. 352.
  203. ↑ Flint, 2009, p. 337.
  204. ↑ Flint, 2009, p. 292.
  205. ↑ 205,0 205,1 Milner, Marc (2025). Second Front: Anglo-American Rivalry and the Hidden Story of the Normandy Campaign (en en), Yale University Press, pp. 6-7. ISBN 978-0-300-27887-3.
  206. ↑ Ford y Zaloga, 2009, pp. 345-354.
  207. ↑ D-Day and the Battle of Normandy: Your Questions Answered [1] archivat en Wayback Machine., D-Day Museum (en anglés).

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ambrose, Stephen (1994). D-Day June 6, 1944: The Climatic Battle of World War II, Nova York: Simon & Schuster. ISBN 978-0-671-67334-5.
  • Badsey, Stephen (1990). Normandy 1944: Allied Landings and Breakout, Botley, Oxfordshire: Osprey Publishing. ISBN 0-85045-921-4.
  • Beevor, Antony (2009). D-Day: The Battle for Normandy, Nova York; Toronto: Viking. ISBN 978-0-670-02119-2.
  • Beevor, Antony (2010). El dia D: La batalla de Normandia, Barcelona, Espanya: Editorial Crítica. ISBN 978-84-9892-134-2.
  • Beevor, Antony (2012). The Second World War, Nova York: Little, Brown and Company. ISBN 978-0-316-02374-0.
  • Bickers, Richard Townshend (1994). Air War Normandy, Londres: Leo Cooper. ISBN 0-85052-412-1.
  • Bradley, Omar N. (1951). A Soldier's Story, Nova York: Holt. OCLC 769013111.
  • Brown (2007). Bodyguard of Lies: The Extraordinary True Story Behind D-Day, Guilford, CT: Globe Pequot. ISBN 978-1-59921-383-5.
  • Buckingham, William F. (2004). D-Day: The First 72 Hours, Stroad, Gloucestershire: Tempus. ISBN 978-0-7524-2842-0.
  • Churchill, Winston (1949). Their Finest Hour, Boston; Toronto: Houghton Mifflin. OCLC 396145.
  • Churchill, Winston (1951). Closing the Ring, Boston: Houghton Mifflin. OCLC 396150.
  • Copp, J. Terry (2000). Montgomery's Scientists: Operational Research in Northwest Europe: The Work of No. 2 Operational Research Section with 21 Army Group, June 1944 to July 1945, Waterloo, Ontario: Laurier Centre for Military, Strategic and Disarmament Studies, Wilfrid Laurier University. ISBN 978-0-9697955-9-9.
  • Copp, J. Terry (2003). Fields of Fire: The Canadians in Normandy, Toronto: University of Toronto Press. ISBN 0-8020-3730-5.
  • Talla, Henry (1952). Els bérets rouges (en francés), París: Amicale dones anciens parachutistes SAS. OCLC 8226637.
  • Talla, Henry (1997). Qui gose gagne (en francés), Vincennes, França: Service Historique de l'Armée de Terre. ISBN 978-2-86323-103-6.
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • D'Este, Carlo (2004). Decision in Normandy: The Real Story of Montgomery and the Allied Campaign, Londres: Penguin. OCLC 44772546. ISBN 0-14-101761-9.
  • Ellis, L. F.; Allen, {{{nom2}}}; Warhurst, {{{nom3}}} (2004). Victory in the West, Volume I: The Battle of Normandy, Londres: Naval & Military Press. ISBN 1-84574-058-0.
  • Evans (2008). The Third Reich At War, Nova York: Penguin Group. ISBN 978-0-14-311671-4.
  • (2004).The Telegraph.Telegraph Mija Group.
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Ford; Zaloga, {{{nom2}}} (2009). Overlord: The D-Day Landings, Oxford; Nova York: Osprey. ISBN 978-1-84603-424-4.
  • Forty, George (2004). Villers Bocage, Sutton Publishing. ISBN 0-7509-3012-8.
  • Gaddis, John Lewis (1990). Russia, the Soviet Union, and the United States: An Interpretive History, Nova York: McGraw-Hill. ISBN 978-0-07-557258-9.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Normandia&oldid=787244»