Caoba
La caoba és una fusta de color rojós característic, molt apreciada per a la fabricació de mobles de gran calitat. Procedix de tres espècies d'arbres de la zona intertropical del continent americà:[1]
- Caoba de les Índies Occidentals,[2] caoba originària o caoba cubana (Swietenia mahagoni); nativa del sur de Florida i del Carib, abans dominant en el comerç de caoba, pero en desús comercial generalisat des de la Segona Guerra Mundial.[1]
- Caoba d'Hondures, caoba Atlàntica o caoba de full gran (Swietenia macrophylla); distribuïda des de Mèxic fins al sur del bosc amazónico en Brasil, és l'espècie més estesa de caoba i l'única espècie de caoba verdadera cultivada comercialment hui en dia.[1] La tala illegal de S. macrophylla, i els seus efectes ambientals d'alt poder destructiu,[3] varen dur a que l'espècie figurara en 2003 en l'Apèndix II de la Convenció Internacional sobre el Comerç d'Espècies en Perill (CITES), la primera volta que un arbre de gran volum i alt valor va ser inclós en el citat Apèndix II.[4]
- Caoba del Pacífic (Swietenia humilis); un menut i a sovint retortillat arbre de caoba estacionalmente llimitat al bosc sec del llitoral Pacífic d'América Central, que és d'utilitat comercial llimitada.[1] Alguns botànics consideren que S. humilis és una mera variant de S. macrophylla.[1]
Les tres pertanyen a la família de les meliáceas i poden hibridar entre sí. La principal característica d'esta fusta és el seu color, que va del roig obscur, vino tinto i, en tons més clars segons la varietat, fins al rosat. Hi ha, ademés, atres fustes procedents d'Àfrica tropical i Madagascar que, sense ser realment caoba, solen denominar-se també “caobes” o “caobillas africanes”, per a diferenciar-les. Estes "caobes africanes" pertanyen als gèneros botànics Khaya i Entandrophragma, també de la família de les meliáceas, com la samanguila i el sapele o sapeli.
A pesar de que oficialment solament pot denominar-se caoba autèntica a la fusta d'estes tres espècies de Swietenia, la fusta d'atres espècies de meliáceas també es classifica comercialment com a verdadera caoba. Algunes d'estes atres fustes poden incloure o no la paraula "caoba" en la seua denominació comercial o nom comú, com la procedent dels gèneros d'Àfrica Khaya i Entandrophragma;[1] kohekohe (Dysoxylum Spectabile) de Nova Zelanda;[5] Toona sinensis originària de China;[6] Toona sureni d'Indonèsia;[7][8] i Toona ciliata de la Índia.[9] Atres denominacions de fustes d'aspecte similar inclouen la "Chinaberry", Melia azedarach; la caoba rosa (o Bosse), Guarea; la "Chittagong" (també coneguda com a caoba índia), Chukrasia velutina; i la "Crabwood", Carapa guianensis. Alguns membres del gènero Shorea (Meranti, Balau, o de Lauan) de la família Dipterocarpaceae també es venen a voltes com a caoba filipina,[1] encara que el nom s'aplica en major propietat a una atra espècie de toona, Toona calantas.[10]
Les caobes constituïxen el millor eixemple de fustes fines, sumament apreciades en ebanisteria per ser fàcils de treballar, al mateix temps que resistents als paràsits (termites, corcó, etc.), aixina com pel seu aspecte.
Ademés del seu pes, en ser una fusta que resistix be la humitat i d'alta densitat, va ser usada en atres temps en les quillas dels barcos en aumentar l'estabilitat nàutica per aportar més llastre en les quillas que atres fustes, més llaugeres. També s'utilisa per a la construcció de guitarras i atres instruments de corda pulsada, com mandolinas, per eixemple, ya que per la seua densitat i resistència a la tracció és adequada per al màstil i, per les seues qualitats tímbricas, per als rogles i fondos. El 95% de les guitarres d'alta calitat són de caoba, encara que en les guitarres clàssiques o espanyoles i uns atres cordófonos de primera calitat fa décades que va caure en desús en favor d'atres fustes, del gènero Dalbergia, per al cos, i cedre espanyol o d'Hondures, per al màstil. La caoba també és usada per a fer els caixcos d'instruments de percussió, com redoblantes i tambors de bateria.
El principal país importador de caoba és Estats Units, seguit per Gran Bretanya;[1] mentres que el major exportador hui en dia és Perú, que va superar a Brasil en acabant de que este país va prohibir les exportacions de caoba en 2001.[11] S'estima que al voltant del 80 o el 90 per cent de la caoba peruana exportada als Estats Units lo és de forma illegal. El cost econòmic de la tala illegal en Perú s'estima de forma conservadora entre els 40 i els 70 millons de dólars anuals.[12][13] S'estima que en l'any 2000 uns 57 000 arbres de caoba varen ser talats per a abastir el comerç nortamericà de mobles de lux.[1]
La caoba és el arbre nacional de la República Dominicana[14] i de Belize.[15] Un arbre de caoba (acompanyat de dos braceros, un en un astral i un atre en un rem) també apareix en el escut d'armes de Belize, baixe el lema llatí Sub umbra floreo ("Florixc baix l'ombra").[15]
Història
[editar | editar còdic]
El terme "caoba" segons la RAE, té el seu orige en el idioma taino. El cronistes d'índies Gonzalo Fernández d'Oviedo afirma en els seus escrits que «Criden els indis d'esta illa espanyola a este arbre o pi, caoba" (Oviedo, Hist. Nat. d'Índies, ed. 1851. t. 1, p. 331.). Va ser durant els primers anys de la colonisació espanyola de America que els espanyols varen conéixer per primera volta este arbre en el XV.
Posteriorment el nom anglés "mahogany" es va associar inicialment solament en la fusta procedent de les illes de les Índies Occidentals baix control britànic; mentres que els colon francesos utilisaven el terme "acajou".
Per un atre costat, el nom anglés "mahogany" podria ser una corrupció de "m'oganwo", el nom utilisat per la gent yoruba i ibo originària d'Àfrica Occidental per a descriure els arbres del gènero Khaya, que està estretament relacionat en Swietenia. Possiblement, quan varen ser duts a Jamaica com a esclaus, varen donar el mateix nom als arbres similars que varen vore allí.[16] Encara que esta interpretació ha segut qüestionada, no s'ha sugerit una explicació més plausible.[17] Es desconeix el nom que els indígenes arawak donaven a l'arbre. La paraula anglesa "mahogany" va aparéixer impresa per primera volta en 1671, en l'obra de John Ogilby Amèrica.[18] Entre els botànics i naturalistes, no obstant, l'arbre es considerava un tipo de cedre, i en 1759 va ser classificat per Carl Linnaeus (1707-1778) com Cedrela mahagoni. A l'any següent, Nikolaus Joseph von Jacquin (1727-1817) va assignar l'arbre a un nou gènero, denominat Swietenia mahagoni.
Fins a el XIX la totalitat de les caobes varen ser considerades com la mateixa espècie, encara que variara la seua calitat i algunes de les seues característiques d'acort en el sol i el clima. En 1836, el botànic alemà Joseph Gerhard Zuccarini (1797-1848) va identificar una segona espècie mentres treballava en espècimen recolectats en la costa del Pacífic de Mèxic, i la va cridar Swietenia humilis. En 1886 una tercera espècie, Swietenia macrophylla, va ser nomenada per Sir George King (1840-1909) despuix d'estudiar espècimen de caoba d'Hondures plantats en els jardins botànics en Calcuta, Índia. Hui en dia, totes les espècies de Swietenia riuades en els seus llocs d'orige són mencionades per la CITES, i per lo tant estan protegides. Tant Swietenia mahagoni com Swietenia macrophylla varen ser introduïdes en varis països asiàtics en el moment de les restriccions impostes a la caoba americana a finals de 1990 i abdós es cultiven i cullen actualment en èxit en plantacions en eixos països. El suministrament mundial de caoba genuïna prové en gran part d'estes plantacions asiàtiques, especialment d'Índia, Bangladés, Indonèsia i des de Fiji, en Oceania.
Espècies
[editar | editar còdic]Les espècies de Swietenia presenten fertilisació creuada en facilitat quan creixen pròximes entre sí; l'híbrit entre S. mahagoni i S. macrophylla és àmpliament plantat per la seua fusta.
Ademés, en Estats Units també es ven la fusta d'atres espècies definides com a caoba baixe una gran varietat de diferents noms comercials, sobretot Philippine mahogany, que en realitat és del gènero Shorea, un dipterocarpus. Esta fusta és també cridada Lauan o Meranti.
Història del comerç de caoba americana
[editar | editar còdic]
En el XVII, el bucanero francés Alexandre Olivier Exquemelin (1646-1717) va registrar l'us de la caoba o del cedre en la Hispaniola per a la fabricació de canoas: "Els indis fan estes canoas sense l'us de cap instrument de ferro, es valen solament de la crema dels arbres en la part inferior prop de la raïl, i despuix manegen el fòc en tanta habilitat que no es crema res més de lo que desigen... ".[19]
La fusta va ser un dels primers materials que va cridar l'atenció dels europeus a l'inici de la colonisació espanyola en Amèrica. Una creu en la catedral de Sant Dumenge, que du la data de 1514, es diu que és de caoba, i Felipe II d'Espanya segons pareix va ser qui va decidir utilisar esta fusta per a la fusteria interior del Monasteri de l'Escorial, iniciat en 1584.[20] No obstant, la caoba estava reservada principalment per a la construcció de barcos, i va ser declarada un monopoli real en La Habana en 1622. Per lo tant, molt poca de la caoba que creixia en el territori controlat pels espanyols va ser exportada cap a Europa.
En acabant de que els francesos establiren una colónia en Sant Dumenge (actualment Haití), part de la caoba existent en l'illa provablement va trobar el seu camí a França, a on els carpinteros de les ciutats portuàries de Saint-Mal, Nantes, La Rochelle i Bordeus varen utilisar esta fusta de forma restringida cap a 1700.[21] En les illes controlades pels anglesos, especialment Jamaica i les Bahames, la caoba era abundant, pero no es va exportar fins al cap de 1700.
Mentres que el comerç de la caoba dels territoris espanyols i francesos en Amèrica es va mantindre baix mínims durant la major part de el XVIII, açò no va ser cert per a les illes baix control britànic. En 1721 el Parlament Britànic va eliminar els drets d'importació a Gran Bretanya de tota la fusta procedent de les possessions britàniques en Amèrica.[22] Açò va estimular immediatament el comerç de fustes de les Índies Occidentals, entre ells el més important de tots: la caoba. Les importacions de caoba en Anglaterra (excloent a Escòcia, les importacions de la qual varen ser registrades per separat) varen aplegar a 525 tonellades en l'any 1740, 3688 tonellades en 1750, i més de 30 000 tonellades en 1788, l'any de major fluix comercial de el XVIII.[23]
Al mateix temps, la Llei de 1721 va tindre l'efecte d'aumentar substancialment les exportacions de caoba de les Índies Occidentals a les colónies britàniques d'Amèrica del Nort. Encara que inicialment considerada com una fusta de fusteria, la caoba es va convertir ràpidament en la fusta d'elecció per als fabricants de mobles d'alta calitat, tant en les illes britàniques com en les 13 colónies d'Amèrica del Nort.
Fins a la década de 1760, més del 90 per cent de la caoba importada a Gran Bretanya va provindre de Jamaica.[24] Part d'este material va ser re-exportat a Europa continental, pero la majoria va ser utilisat pels fabricants de mobles britànics. Cantitats de caoba de Jamaica també varen ser enviades a les colónies d'Amèrica del Nort, pero la majoria de la fusta utilisada en mobles americans vi de les Bahames.[25] Este material es diu a voltes fusta de Providence, d'acort en el nom del port principal de les illes, pero més a sovint es denominava fusta o maderah, que era el nom utilisat en les Bahames per a la caoba.[26]
Ademés de Jamaica i Bahames, totes les illes controlades pels britànics varen exportar caoba en alguna ocasió, pero en menudes cantitats. La tercera font més important va ser Riu Negre i les zones adjacents a Mosquitia, des d'a on varen ser enviades cantitats considerables de caoba des de la década de 1740 en avant. Esta fusta era coneguda com "caoba de Roatán" (per l'illa del mateix nom), que era la principal base d'abastiment en alta mar per als colon britànics en l'àrea.
Al final de la Guerra dels sèt anys (1756-1763), el comerç de caoba va començar a canviar de manera significativa. Durant l'ocupació de La Habana per les forces britàniques entre agost de 1762 i juliol de 1763, grans cantitats de caoba cubana o Havanna varen ser enviades a Gran Bretanya, i en acabant de que la ciutat va ser tornada a Espanya en 1763, es varen seguir exportant menudes cantitats des de Cuba, sobretot als ports de la costa nort de Jamaica, des d'a on es traslladava a Gran Bretanya.[27] No obstant, esta caoba era considerada com a inferior a la varietat de Jamaica, i el comerç es va mantindre esporàdicament fins a el XIX.
Una atra varietat nova en el mercat era la "caoba espanyola", també coneguda com a caoba Sant Dumenge. Este comerç va ser el resultat de la Llei de Ports Francs de 1766, per mig de la que es varen obrir Kingston i atres ports de Jamaica als bucs estrangers per primera volta.[28] L'objectiu principal era fomentar les importacions de cotó de les plantacions franceses en Saint-Domingue, pero al mateix temps cantitats importants de caoba d'alta calitat també eren enviades a Gran Bretanya, a on varen entrar en el mercat a finals de la década de 1760.
Sobre la cantitat, la novetat més significativa era la caoba d'Hondures, també cridada en anglés "Baywood" (per la Baïa d'Hondures d'a on procedia). Els colon britànics varen estar actius en el sur de Yucatán en este comerç des de principis de el XVIII, a pesar de l'oposició dels espanyols, que reivindicaven la seua sobirania sobre tota América Central.
La seua ocupació principal era la curta del pal de Campeche, utilisat per a fabricar una tenyida roja molt demandat en Europa. El centre de la seua activitat i el principal punt d'exportació va ser Belize. En virtut de l'artícul XVII del Tractat de París (1763), els talladors britànics varen obtindre per primera volta el dret de tallar el pal de tenyida en Yucatán sense ser molestats, dins dels llímits acordats. Tal era l'entusiasme dels talladors, que en pocs anys varen saturar el mercat europeu, i el preu del pal de tenyida es va derrocar.
No obstant, el preu de la caoba va seguir sent elevat despuix de la guerra, per lo que els talladors varen tornar a talar caoba. La primera caoba d'Hondures va aplegar a Kingston, Jamaica, en novembre de 1763, i els primers enviaments varen aplegar a Gran Bretanya a l'any següent.[29]
Cap a la década de 1790 la major part de les reserves viables de caoba en Jamaica havien segut talades, i el mercat es va dividir entre dos fonts principals o tipos de caoba: la caoba d'Hondures, que era relativament barata i abundant, pero rara volta de la millor calitat; i la caoba espanyola, la fusta elegida per als treballs de major calitat.
Es carix de senyes, pero és provable que els recent independisats Estats Units reberen per llavors una bona proporció de la seua caoba de Cuba. En l'últim quarto de el XVIII, es va començar a usar la caoba més àmpliament en França;[30] ya que tenien un ampli suministrament de fusta d'alta calitat de Saint Domingue. El restant d'Europa, a on esta fusta es va posar cada volta més de moda, la major part es comprava en Gran Bretanya.[31]
Història recent
[editar | editar còdic]
La Revolució Francesa de 1789 i les guerres que la varen seguir varen canviar radicalment el comerç de caoba, degut principalment a la caiguda progressiva dels imperis colonials francés i espanyol, lo que va permetre als comerciants britànics accedir a zones prèviament tancades per a ells. Saint-Domingue es va convertir en la república independent d'Haití, i des de 1808, Sant Dumenge i Cuba varen ser oberts als bucs britànics per primera volta.
Des de la década de 1820, la caoba de totes estes àrees va ser introduïda en Europa i Amèrica del Nort, en la part principal en destí a Gran Bretanya. En Centroamérica, els madereros britànics es varen traslladar al noroest, cap al sur de Mèxic i Guatemala. Atres àrees d'América Central situades cap al sur també varen començar a ser explotades, fins a alcançar Panamà.
La novetat més important va ser l'inici de la tala a gran escala en Mèxic des de la década de 1860. La majoria de la caoba es va tallar en la província de Tabasco i va ser exportada a través d'una série de ports en el Golf de Campeche, des de Vora Cruz cap a l'est de Campeche i de Sisal.[32] A finals de el XIX no va quedar al marge de la explotació forestal casi cap part d'América Central a l'alcanç de la costa, i l'activitat es va estendre també a Colòmbia, Veneçola, Perú i Brasil.[31]
El comerç de la caoba americana provablement va alcançar el seu punt màxim en l'últim quarto de el XIX. Les sifres no estan disponibles per a tots els països, pero solament Gran Bretanya va importar més de 80 000 tonellades en 1875.[33] Esta sifra no va tornar a ser alcançada de nou. Des de la década de 1880, la caoba africana (Khaya spp.), un gènero relacionat, va començar a ser exportat en cantitats creixents des de l'Àfrica Occidental, i ya en el XX va dominar el mercat.
En 1907, el total de la caoba de totes les fonts importades en Europa va ser de 159.830 tonellades, de les quals 121.743 procedien de l'Àfrica Occidental.[34] Ya en esta época, la caoba de Cuba, Haití i d'atres fonts de les Índies Occidentals s'havia tornat cada volta més difícil d'obtindre en tamanys comercials, i a finals de el XX la caoba de Centroamérica i inclús la d'Amèrica del Sur es dirigia cap a una situació similar. En 1975 S. humilis es va introduir en l'Apèndix II del CITES, seguida per S. mahagony en 1992. L'espècie més abundant, S. macrophylla, figurava en l'Apèndix III en 1995 i es va traslladar a l'Apèndix II en 2003.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Bridgewater, Samuel. (2012). A Natural History of Belize: Inside the Maya Forest. Austin: University of Texas Press. Pp. 164-65. ISBN 9780292726710.
- ↑ Simon Gardner, Pindar Sidisunthorn and Lai Ee May, 2011. Heritage Trees of Penang. Penang: Areca Books. ISBN 978-967-57190-6-6
- ↑ "Mahogany," Encyclopedia of Environmental Science (University of Rochester Press, 2000, ed. John F. Mongillo), p. 216.
- ↑ David Humphreys, Logjam: Deforestation and the Crisis of Global Governance (Routledge, 2012), p. 200.
- ↑ Julian Matthews, Trees in New Zealand (Lansdowne Press, 1983), p. 72; Eion Scarrow, New Zealand Native Trees and Shrubs (TVNZ, 1986), p. 16.
- ↑ Christophe Wiart, Medicinal Plants of Àsia and the Pacific (CRC Press, 2006), p. 203; Zhuge Ren & Clem Tisdell, Chinenca's Economic Growth and Transition: Macroeconomic, Environmental and Social-Regional Dimensions (Nova Publishers 1997, eds. C. Clement Allan Tisdell & Joseph C. H. Chai), p. 338.
- ↑ Michel H. Porcher. «Sorting Toona names». Searchable World Wide Web Multilingual Multiscript Plant Name Database. The University of Melbourne. Consultat el 13 de decembre de 2013.
- ↑ «GRIN Species Records of Toona». Germplasm Resources Information Network. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 21 d'abril de 2011.
- ↑ «Toona ciliata Roem.». Índia Biodiversity Portal. Archivat des d'el original, el 19 d'octubre de 2014. Consultat el 12 de decembre de 2013.
- ↑ ASEAN Tropical Plant Database. «Toona calantas Merr. & Rolfe». National Institute of Environmental Research, Republic of Korea. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2013. Consultat el 12 de decembre de 2013.
- ↑ Donald R. Liddick, Crimes Against Nature: Illegal Industries and the Global Environment (ABC-CLIO, 2011), p. 104.
- ↑ Nikolas Kozloff, Rain in the Amazon: How South America's Climate Change Affects the Entire Planet (Macmillan, 2010)
- ↑ Marcelo M. Giugale & Vicente Fretes Cibils, An Opportunity for a Different Peru: Prosperous, Equitable, and Governable (World Bank Publications, 2007), p. 378.
- ↑ Alan Cambeira, Quisqueya La Bella: The Dominican Republic in Historical and Cultural Perspective (M.E. Sharpe, 1997), p. 17.
- ↑ 15,0 15,1 Victoria Day-Wilson, Living Abroad in Belize (Avalon Travel 2012), p. 14.
- ↑ F. Bruce Lamb, 'On Further defining Mahogany', Economic Botany, 17 (1963), pp. 217-239.
- ↑ Kemp Malone, 'Notes on the Word Mahogany', Economic Botany, 19 (1965), pp. 286-292.
- ↑ John Ogilby, America, Being the Latest and Most Accurate Description of the New World, London (1971).
- ↑ John Esquemeling, The Buccanneers of America, translated from the Dutch 1684, reprinted London (1893), p. 26
- ↑ Bryan Latham, Timber, Its Development and Distribution, London (1957), p. 155.
- ↑ Jacqueline Viaux-Locquin, Els bois d'ebenisterie dans li mobilier francais, Paris (1997), pp. 2-10.
- ↑ Recollit en l'Acta de 8 del rei Jorge I, capítul 12.
- ↑ Adam Bowett, 'The 1721 Naval Stores Act and the Commercial Introduction of Mahogany', Furniture History, XXX (1994), pp. 42-56; Adam Bowett, The English Mahogany Trade 1700-1793, unpublished PhD thesis, Brunel University (1997); The National Archives (United Kingdom), Cust. 3.
- ↑ The National Archives (United Kingdom), Cust. 3.
- ↑ Bowett (1997); The National Archives (United Kingdom), Shipping Returns, CO 142 (Jamaica); CO 27 (Bahames).
- ↑ Brad Rauschenberg, 'Timber Available in Charleston, 1660-1820', Journal of the Museum of Early Southern Decorative Arts, XX, No. 2; Bowett (1997).
- ↑ The National Archives (United Kingdom), Cust 3; Shipping returns, CO 142 (Jamaica).
- ↑ Acta de 6 de Jorge III capítul 49.
- ↑ The National Archives (United Kingdom), Shipping register, CO 142 (Jamaica); Cust 3.
- ↑ Viaux-Locquin (1997), p. 6.
- ↑ 31,0 31,1 The National Archives (United Kingdom), Cust 3.
- ↑ Thomas Laslett, Timber and Timber Trees, London (1875), p.178
- ↑ The National Archives (United Kingdom), Cust. 5.
- ↑ J. R. Baterden, Timber, London (1908), p. 158.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caoba» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.