Carduus carlinoides

Carduus carlinoides (Carduus carlinoides)

Vista general en els Pirineus

Detalle de l'inflorescència en un individu subacaule

Carduus carlinoides, la penca de nevero o també penca pirenaica, és una espècie de planta herbàcea del gènero Carduus de la família Asteraceae.

Descripció

És una planta herbàcea perenne, d'aspecte blanc-tomentosa pels seus llarcs i araneosos pèls unicelulars que formen un indumento dens i més o menys algodonoso. Té talles curts que no sobrepassen els 50 cm, erectos, generalment ramificats en corimbes en la seua part superior i que són foliosos, llongitudinalment acostillados i alados en casi tota la seua llongitut, en ales palmatilobadas, proveïdes de fortes i llargues espines groguenques. Les fulls, pelosas en el fes i tomento-algodonosas en el envés, de fins a 35 per 7 cm, són assentades i decurrentes, de tamany cada volta més chicotet fins a l'àpiç dels brots, pinnatipartidas o pinnatisectas, en 8-20 parells de lòbuls palmatilobados, cada u a la seua volta en 3-5 lòbuls triangulars –el central major–, aguts, i proveïts de llargues espines. Els capítuls s'agrupen, apretats, en inflorescència corimbiformes de 2-7; són sésiles o en curts pedúnculs densament tomentosos. l'involucre és ovoide-campanulado en 5-7 séries de bràcteas gradualment majors de fòra adins, les externes triangular-lanceoladas i en espina apical fins a mediocentimétrica, i les miges lanceoladas i estretes, erectas o erecto-paleses, atenuades en una espina apical de fins a 7 mm, en esquena araneoso i freqüentment teñir d'un rosa purpúreo; les més internes, majors que les anteriors, són inermes i apicalment escariosas i a sovint de color rosa o púrpura. El receptàcul és peloso. Els flósculos, hermafroditas, tenen una corola d'uns 1,5-2 cm, rosat-purpúrea, glabra, en tubo blanc mediocentimétrico i el llim rosat-púrpura, en 5 lòbuls lineares desiguals. l'androceo té els seus 5 estams en filaments pelosos i les anteres de color violeta. Els cossos de les cipselas medixen 1,5-2 mm de llarc; són oblongo-obovoides i de color pardo en la madurea; com és la regla per a totes les espècies del gènero, són glabros, pràcticament plans —solament uns inconspicuos regates llongitudinals més o menys discontinus— i són truncats per una placa apical de vora sancera redonejada i en nectario central persistent rodejat d'un vilano caedizo en bloc, format per pèls desiguals blancuzcos molt finamente escabridos/denticulados soldats en un anell basal.

Distribució i hàbitat

És un endemisme dels Pirineus, en el sur de França i nort d'Espanya; també en la Cordillera Cantàbrica i Sistema Ibèric (Serra de la Demanda); la seua única subespecie acceptada, ella, és endèmica de la Serra Nevada (Espanya). Creix en llocs pedregosos i secs, talussos, praderies, gleras i calveros alguna cosa nitrificados, en sols esquistosos des de 900 fins a 3300 m d'altitut.

Taxonomia

Carduus carlinoides va ser descrita per Antoine Gouan i publicat en Illustrationes et Observationes Botanicae, ad specierum historiam facientes, p.62[1] [2] archivat en Wayback Machine., pl.XXIII[3] [4] archivat en Wayback Machine., 1773.

Etimologia

• Carduus: nom genèric derivat del llatí cardŭus, -i, «penca» en el més ampli dels seus sentits, o siga no solament el gènero Carduus pero també unes quantes plantes espinoses de diverses famílies (Asteraceae, Dipsacaceae, Umbelliferae...). Sembla que el vocablo no té orige indoeuropeo, pero més be d'un llatí provincial d'Àfrica de l'actual Tunis -llavors Cartago- a on s'amprava la paraula cerda, c(h)erda (atestada en un Pseudo Dioscórides com χέρδαν) per a designar el Penca corredor; dit vocablo tindria un orige bereber o púnico des d'una raïl «qrd» en l'idea de «punchar, picar» i evolucionaria fins a un cardus i carduus al mateix temps que s'ampliaria el seu us a atres plantes espinoses. Plinio el Vell, en el seu Naturalis Història (19, 54, 152, 153), ampre el vocablo cardus per a designar les carchofas i els penques de menjar, referint-se en particular als cultivats en Cartago i Còrdova («...carduos apud Carthaginem Magnam Cordubamque...»), en lloc de cǐnăra, més clàssic, reforçant el provable orige provincial aludit.
• carlinoides: compost a partir de Carlina, neologisme llatí creat per Linneo per a nomenar este gènero botànic, aludint a Carlomagno o Carlos I d'Espanya que, segons la llegenda, haurien usat una espècie de dit gènero per a lliurar de la pesta a les seues huestes, i el sufix oides, del grec είδος, semblant, en forma de, semblat a, o siga «semblat a la Carlina», puix l'espècie, a sovint acaule o subacaule, s'assembla prou a certes espècies del gènero Carlina.

Tàxons infraespecíficos acceptats

• Carduus carlinoides Gouan subsp. hispanicus (Kazmi) Franco, endemisme molt localisat de Serra Nevada (Andalusia, Espanya), a on creix en sols esquistosos en altituts compreses entre 1700 i 3200 m.
  Està inclosa en la Llista roja de la flora vascular d'Andalusia.
• Carduus hispanicus Bory ex DC.
• Carduus paniculatus (Lam.) Dulac, nom. illeg.
• Carduus pyrenaicus (L.) Kazmi
• Carlina pyrenaica L.
• Cirsium hispanicum (Lam.) Font Quer & Rothm.
• Cirsium paniculatum Lam.
• Onopyxus pyrenaeus Bubani, nom. illeg.

Citologia

Número de cromosomes: 2n = 18.

Noms comuns

Castellà: penca borriquero, penca de nevero, penca pirenaica.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Carduus carlinoides.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carduus carlinoides.
• Abundant iconografia de Carduus carlinoides en Flickr
• Excelents fotos de Carduus carlinoides subsp. hispanicus en Ivorra A., Joyes botàniques d'Almeria, 2014