Anar al contingut

Divulgació científica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Divulgació científica

La divulgació científica és el conjunt d'activitats que interpreten i fan accessible el coneiximent científic a la societat, és dir, totes aquelles llabors que acosten el coneiximent científic a les persones interessades en entendre o informar-se sobre eixe tipo de coneiximent. La divulgació posa el seu interés no solament en els descobriments científics del moment (per eixemple, la determinació de la massa del neutrí), sino també en teories més o menys ben establides o acceptades socialment (per eixemple, la teoria de l'evolució) o inclús en camps sancers del coneiximent científic.[1]

En canvi, el periodisme científic se centra en desenrolls científics recents, la divulgació científica és més àmplia i travessera, incloent tant ciències socials (sociologia) com ciències humanes (història, filosofia...) i ciències exactes (física, química...).

Història

És important la divulgació científica que apareix reflectida històricament en multitut d'obres de diferents autors. La divulgació de les ciències, com a gènero lliterari, va escomençar en els sigles XVII i XVIII. L'home que va iniciar la divulgació científica va ser Galeo Galei, qui en el 1612 va informar al seu amic canonge Paolo Gualdo. L'obra va ser sobre les taques solars i consistia en l'història d'aquells descobriments sobre que la Lluna tenia montanyes com la Terra, que hi havia moltes més estreles de lo que els antics s'havien imaginat, que la Via Làctea no estava constituïda per núvols lluminosos producte d'emanació terrestres, sino per un conglomerat de numerosíssimes estreles, i que el planeta Júpiter tenia quatre satèlits girant a tota velocitat a la seua entorn. Entre les primeres obres evocadores de la divulgació científica en el passat remot, poden citar-se els Diàlecs sobre els dos màxims sistemes del món (1632), de Galeo,[2] en la que tres personages dialoguen durant quatre dies sobre les visions aristotèlica-ptolomeica i copernicana del univers. En 1662 es crea en la Royal Society britànica,[3] presidida per Isaac Newton, pero fa una divulgació només per a les èlits en lo que no aplega a la societat en general, no és fins a l'any 1799 quan es funda la Real institution of Great Britain en la que per fi es realisen conferències, charrades, publicacions per a que tot lo món aplegue a la ciència. La revista nortamericana Popular Science (fundada en 1872) és provablement la primera publicació general que va aparéixer en un caràcter divulgatiu. La gran explosió de la ciència ocorre en el XX. Despuix de la Primera Guerra Mundial, despunten grans científics com Albert Einstein i Marie Curie, que donen una atra visió de la ciència, i aposten per la seua divulgació. Pero va anar despuix de la Segona Guerra Mundial quan va ocórrer la megaciencia.[4]

En l'actualitat, la divulgació científica es realisa en pràcticament qualsevol dels formats que existixen en els diferents mijos de comunicació: documentals de televisió, revistas de divulgació científica, artículs en periòdics generals o pàgines d'Internet dedicades a esta llabor. Existixen inclús canals de televisió dedicats exclusivament a la divulgació científica o en els que esta nova disciplina forma una part destacada de la programació, tals com Discovery Channel o National Geographic. Pel gran interés que ha sorgit en molts dels mijos de comunicació per fer de la ciència un dels temes centrals, la divulgació científica també rep el nom de periodisme científic. La divulgació científica s'expressa de manera més precisa en llibres específics sobre un tema. Algunes obres divulgatives han aplegat a convertir-se en autèntics superventas, com Breu història del temps de Stephen Hawking, o Els dragons del Edén de Carl Sagan. Este últim va rebre el Premi Pulitzer en 1978.[5] Des del punt de vista de la lliteratura, la divulgació científica constituïx un subgénero del ensaig. el periodiste que es dedica a la divulgació de la ciència és tan important com el científic que genera preguntes i descobriments, ya que els nous coneiximents necessiten un agent difusor que puga fer-els aplegar al públic. La divulgació científica té com a finalitat que el receptor s'assegure de lo succeït o simplement s'entere de lo passat.

Divulgadores destacats

Artícul principal → .


Alguns científics que han contribuït especialment a la divulgació del coneiximent científic són: Jacob Bronowski (L'ascens de l'home), Carl Sagan (Cosmos: Un viage personal), Stephen Hawking (Història del temps), Richard Dawkins (El gen egoiste), Stephen Jay Gould i Edward O. Wilson, Martin Gardner (artículs de divulgació de les matemàtiques en la revista Scientific American), David Attenborough (La vida en la terra) i autors de ciència ficció com Isaac Asimov. Atres científics han realisat tasques de divulgació tant en llibres com en noveles de ciència ficció, com Fred Hoyle. La major part de les agències o instituts científics destacats en els Estats Units conten en un departament de divulgació (Education and Outreach), si ben no és una situació comuna en la majoria dels països. Molts artistes, encara que la divulgació científica no siga la seua activitat formal, han realisat esta tasca a través de les seues obres d'art: gran número de noveles i contes i atres tipos d'obres de ficció narren històries directa o indirectament relacionades en descobriments científics diversos, com les obres de Juliol Verne. Estes serien una mostra de tot públic com a persones que no saben com a persones expertes. Molts dels divulgadores més exitosos han segut científics o han tingut formació científica. Tal és el cas de Carl Sagan, qui va treballar tant en el programa SETI com en la seua famosa série de televisió Cosmos: un viage personal. Pero uns atres, com Timothy Ferris (autor de múltiples llibres sobre astronomia), es varen formar primer com comunicadors i després es varen enfocar en algun aspecte de la ciència. En l'actualitat destaquen divulgadores com Ed Yong,[6] periodiste que escriu per a The Atlantic, Nature, New Scientist, Scientific American i el National Geographic entre uns atres. Va ser guardonat en juny de 2021 en el Premi Pulitzer per una série de peces sobre la pandèmia de COVID-19. Té un llibre titulat “I Contain Multituts” en honor a Walt Whitman. John Allen Paulos és un matemàtic i professor en l'Universitat Temple de Filadèlfia, que per mig de l'humor transmet la seua passió per les matemàtiques. Julian Baggini,[7] filòsof i periodiste, escriu els seus llibres en un estil senzill per a fer aplegar la filosofia a tots els públics. En Espanya també hi ha un gran número de destacats divulgadores científics com: Francis Román Villatoro,[8] informàtic, físic i doctor en matemàtiques que colabora[9] en el programa d'Ona Zero La Rosa dels Vents; Javier Armentia, astrofísic molt crític en la pseudociencia; Joaquín Sevilla, doctor en Física que junt en Armentia, en el blog ‘Ciència en el bar’[10] expliquen en humor els seus coneiximents; The Big Van Ciència[11] són 19 científics que van recorrent el país en espectàculs teatrals i monòlecs científics; Pepe Cervera que per mig de Retirario,[12] el blog científic de RTVE escriu sobre diversos temes; Clara Grima, doctora i professora de Matemàtiques en l'Universitat de Sevilla difon els seus coneiximents per mig del seu blog Ciència Xplora.[13] Internet és el mig per excelència per a que un divulgador compartixca els seus coneiximents i aplegue a una major audiència. Per això, en els últims anys han destacat divulgadores que a través de plataformes com YouTube han transmés les seues inquietuts i explicacions en diferents àmbits. En Espanya destaquen: Rocío Vidal[14] (La gata de Schrödinger); Javier Santaolla (fundats i membre de The Big Van Theory); Deborah García, doctora en Química i Premie Bitàcoles 2014;[15] David Calle, professor de matemàtiques conegut pel seu canal Unicoos;[16] Eduardo Sáenz de Cabezón, membre també de Big Van Ciència i conegut pel seu canal Derivant; Sergio Barris, professor que explica matemàtiques i física i química en el seu canal Professor 10 de Mates[17] i José Luis Crespo, físic més conegut com Quàntum Fracture.[18]

Respecte a la divulgació de les Ciències humanes i les Ciències socials, en Llingüística destaquen Sheila Queralt, llingüista forense, perita judicial i divulgadora espanyola[19] en publicacions com Atrapats per la llengua;[20] la Pons Rodríguez, filoga i catedràtica en l'Universitat de Sevilla,[21]que conta en publicacions destacades com L'arbre de la llengua[22] i Una llengua molt llarga. Cent històries curioses sobre l'espanyol.[23] Juan Carlos Moreno Cabrera també és llingüiste i catedràtic de Llingüística General en l'Universitat Autònoma de Madrit. Respecte a l'àmbit de la lliteratura de ciència ficció en Espanya destaquen noms com Cristina Jurat, la Roures i Teresa López-Pellisa. De fet, Teresa López-Pellisa ha editat tant la Història de la ciència ficció en la cultura espanyola[24] com la Història de la ciència ficció llatinoamericana (junt a Silvia Kurlat Llaures),[25][26] sent estos els primers treballs que establixen una història lliterària del gènero en les diferents latitut hispanófonas. En l'àmbit de l'Arqueologia i Paleontologia, destaca el paleoantropólogo i escritor espanyol Juan Luis Arsuaga, codirector del jaciment del Lloc Arqueològic d'Atapuerca en publicacions com L'espècie elegida (1998), junt en Ignacio Martínez i Vida, la gran història: Un viage pellaberint de l'evolució (2019).

Ciència ficció

Dins del gènero lliterari de la ciència ficció, les obres de ciència ficció dura solen presentar temes científics en un calat lo suficientment precís com per a ser considerades obres de divulgació científica.cita requerida

En el món cinematogràfic és molt comú que les películes no siguen fidels al món científic i que es mesclen en ciència ficció en benefici de guanyar en espectacularitat i dramatisme (destaquen Star Wars o Retorne al futur); no obstant, hi ha alguns eixemples que mostren representacions fidels d'alguns àmbits de la ciència.[27]

Inversió i presupost

La major part de les agències o instituts científics de països com els Estats Units conten en un departament de divulgació científica (Education and Outreach) que pretén tornar a la societat en forma de coneiximent les importants inversions realisades en grans proyectes (com, per eixemple, l'investigació espacial), si ben açò no ocorre en molts atres països. Espanya conta en les Unitats de Cultura Científica i de l'Innovació (UCC+i)[28] l'objectiu del qual és promocionar la cultura científica, tecnològica i de l'innovació. Hi ha varis per tot el país en diferents universitats i instituts d'investigació. La AEDC és l'Associació Espanyola de Divulgació Científica,[29] creada en 2010 és una associació professional, multidisciplinar i sense ànim de lucre. Entre les seues activitats, fomenten l'alvanç del coneiximent científic, organisen cursos i congressos i mantenen contactes en diferents associacions i fundacions. Segons La Moncloa, el Ministeri de Ciència i Innovació va eixecutar el 99.7 % del seu presupost no financer en 2020, fins als 2095 millons d'euros, superant els 1942 millons de 2019 i comprometent aixina 153 millons més que en l'any anterior..[30]

Professionalisació

Artícul principal → Comunicació de la ciència.
Erro al crear miniatura:
Pòster científic presentat en les Jornades Nacionals d'Antropologia Biològica d'Argentina que descriu una experiència de comunicació pública de la ciència utilisant Wikipedia.

L'expressió «divulgació científica» es reemplaça paulatinament per una més específica, «comunicació pública de la ciència», que s'ubica clarament dins de les ciències de la comunicació. Es reconeix, d'eixa manera, que la comunicació de la ciència en l'actualitat requerix de competències, formació i formes d'aproximació al coneiximent pròpies de les comunicacions socials. Els comunicadors científics o divulgadores científics es formen en l'actualitat en carreres universitàries. La divulgació s'establix aixina ya com una disciplina profesionalisada.[31]

La professionalisació de la divulgació científica ha vingut acompanyada de la diversificació del camp. Este no està compost solament per un chicotet grup d'investigadors, sino que conté una àmplia varietat de comunicadors a temps complet que van des de científics que han migrado a l'àrea de la divulgació, passant per professionals mediàtics, fins a una creixent cantitat d'individus que han segut entrenats específicament en l'àrea de la comunicació científica.[32] S'ha començat a crear un sentit de comunitat, en varis colectius més o menys formalisats que s'identifiquen a sí mateixos com divulgadores de ciència. En els últims anys s'ha donat un creixent émfasis en l'integració de l'ensenyança de la divulgació en les carreres científiques. Continuant més allà d'estes en la creació de numeroses oportunitats d'aprenentage per part de fundacions i organisacions governamentals. Les quals busquen millorar la capacitat de comunicació de científics ya graduats.[33] Ademés, l'oferta laboral que estes institucions presenten ha promogut la professionalisació de la divulgació; en oferir una creixent cantitat de llocs de treball que necessiten de qualificació en l'àrea. cal resaltar la presència que tenen múltiples divulgadores científics en rets socials, conseguint crear en estes la seua marca personal. Existixen varis casos de comunicadors que viuen del contingut remunerat que creen per a diverses plataformes, sent YouTube una de les més empleades. Estos influencers treballen la ciència en un enfocament adequat que conseguix interessar al públic general i que els otorga les seues audiències.[34]

Reconeiximents a la divulgació científica

Alguns dels reconeiximents a la divulgació científica són els següents:

Vore també

Referències

  1. ↑ Manuel Calvo Hernando«Objectius i funcions de la divulgació científica».Manual formatiu d'ACTA.ISSN 1888-6051.
  2. ↑ Ramón Núñez Centella. «Galeo, pioner de la divulgació científica». El País.
  3. ↑ «Breu història de la divulgació de la Ciència» (en és). UNIVERS Blog. Consultat el 2021-11-26.
  4. ↑ «Coneix Big Science -» (en és-és). Consultat el 2021-11-26.
  5. ↑ Pulitzer Prizes Journalism
  6. ↑ «Ed Yong» (en en-us). Ed Yong. Consultat el 2021-11-26.
  7. ↑ «Julian Baggini» (en en-us). Julian Baggini. Consultat el 2021-11-26.
  8. ↑ «Francis Villatoro: “En Espanya falten referents de la ciència que també ho siguen per a la societat”» (en és). Naukas. Consultat el 2021-11-26.
  9. ↑ «Francis Román Villatoró | Ona Zero Ràdio» (en és). www. ondacero. es. Consultat el 2021-11-26.
  10. ↑ «Videos Ciència en el bar» (en és). Ciència en el bar. Archivat des d'el original, el 12 de març de 2016. Consultat el 2021-11-26.
  11. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. bigvanciencia. com. Consultat el 2021-11-26.
  12. ↑ «Retiario». blog. rtve. és. Consultat el 2021-11-26.
  13. ↑ «Ciència Xplora | Ciència i tecnologia» (en és). www. lasexta. com. Consultat el 2021-11-26.
  14. ↑ «Quí és Rocío Vidal, autora del canal científic 'La gata de Schrödinger' de YouTube» (en és). www.20minutos. es - Últimes Notícies. Consultat el 2021-11-26.
  15. ↑ «Una gallega gana el Premi Bitàcoles al millor blog de ciència» (en és). Far de Vigo. Consultat el 2021-11-26.
  16. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. unicoos. com. Consultat el 2021-11-26.
  17. ↑ «Inicie» (en és). professor10demates. Consultat el 2021-11-26.
  18. ↑ «QUÀNTUM FRACTURE - Ciència · Divulgació · Animació» (en és). QUÀNTUM FRACTURE. Consultat el 2021-11-26.
  19. ↑ «Sheila Queralt | Llingüística Forense i Peritajes Llingüístics» (en és-us). Laboratori de Llingüística Forense. Consultat el 2026-03-11.
  20. ↑ Queralt, Sheila (2020). Atrapats per la llengua: 50 casos resolts per la llingüística forense, Primera edició edició. ISBN 978-84-18100-17-8.
  21. ↑ «MARIA DOLORES PONS RODRIGUEZ | Universitat de Sevilla» (en és). www. us. es. Consultat el 2026-03-11.
  22. ↑ Pons Rodríguez, la (2020). , Primera edició edició, Arpa. ISBN 978-84-17623-43-2.
  23. ↑ Pons Rodríguez, la (2017). Una llengua molt molt llarga: més de cent històries curioses sobre l'espanyol, Primera edició edició, Arpa Editors. ISBN 978-84-16601-53-0.
  24. ↑ (2018) Història de la ciència ficció en la cultura espanyola, Iberoamericana ; Vervuert. ISBN 978-84-16922-81-9.
  25. ↑ (2020) Història de la ciència ficció Llatinoamericana: I, Des dels orígens fins a la modernitat, Iberoamericana. ISBN 978-3-96869-080-3.
  26. ↑ (2022) Història de la ciència ficció llatinoamericana II: Des de la modernitat fins a la posmodernidad, Iberoamericana. ISBN 978-3-96869-203-6.
  27. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. medicoplus. com. Consultat el 2021-11-26.
  28. ↑ «¿Qué són?» (en és). FECYT. Consultat el 2021-11-26.
  29. ↑ «Front Page» (en és). AEDC. Consultat el 2021-11-26.
  30. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. lamoncloa. gob. es. Consultat el 2021-11-26.
  31. ↑ «Comunicació pública de la ciència i la tecnologia: una aproximació crítica a la seua història conceptual».Arbor.191(773)
    242.ISSN 1988-303X.doi:10.3989/arbor.2015.773n3012.Consultat el 1 de maig de 2019.
  32. ↑ «Universities, science communication and professionalism».Journal of Science Communication.16(5)
    C02.ISSN 1824-2049.doi:10.22323/2.16050302.Consultat el 2021-11-26.
  33. ↑ Davies, Sarah R.; Horst, Maja (2016). The Changing Nature of Science Communication: Diversification, Education and Professionalisation (en en), Palgrave Macmillan UK, pp. 79–101. doi:10.1057/978-1-137-50366-4_4. ISBN 978-1-137-50366-4.
  34. ↑ «El moviment youtuber en la divulgació científica espanyola».Revista Prisma Social.(31)
    212–238.ISSN 1989-3469.Consultat el 2021-11-26.
  35. ↑ Premi internacional de divulgació de la ciència Ruy Pérez Tamayo (Consultat dijous, 24 de decembre del 2020.)
  36. ↑ «The Prime Minister's Science Communication Prize». Royal Society Et Apārangi. Consultat el 2021-11-26.
  37. ↑ «Carl Sagan Award for Public Appreciation of Science». www. sciencepresidents. org. Consultat el 2021-11-26.
  38. ↑ 38,0 38,1 «UNESCO Kalinga Prize for the Popularization of Science» (en en). UNESCO. Consultat el 2021-11-26.
  39. ↑ «Michael Faraday Prize and Lecture | Royal Society» (en en-gb). royalsociety. org. Consultat el 2021-11-26.
  40. ↑ «I Premis CSIC - Fundació BBVA de Comunicació Científica» (en és). FBBVA. Consultat el 2021-11-26.
  41. ↑ «Museus Científic Corunyesos».

Bibliografia

  • Timothy Ferris (1998). Informe sobre l'Univers, Editorial Crítica. ISBN 847-42-3889-7.
  • Mingote, Antonio, 1919- (2008). ¡Vixca la ciència!, Crítica. OCLC 433944948. ISBN 978-84-8432-916-9.
  • Carl Sagan (1980). Cosmos852+9, Planeta. ISBN 840-80-5304-3.
  • Semir, Vladimir de (2016). [1], Editorial UOC. OCLC 956649189. ISBN 978-84-9116-195-0.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Divulgació_científica&oldid=1428097»