Edat heròica grega

La edat heròica grega, en la mitologia, va ser demarcada com la quarta de les cinc edats del home per Hesíodo, que la considerava com una época més justa i millor que l'anterior, la dels hòmens de la «raça de bronze» i també millor que la posterior, la «raça de ferro».

Els héroes indicats pel terme són sobrehumanos, encara que no divins coneguts com semidioses (ya siguen fills d'un deu o no) Alguns varen morir mentres a uns atres el deu Zeus els havia concedit viure eternament en les illes dels Afortunats. Per una atra part, els deus intervenen a sovint en les accions dels héroes, tant en els relats com en l'iconografia. Els fets que se'ls atribuïen varen ser el tema central de la poesia èpica grega a través de relats que es varen difondre inicialment de forma oral i després a través de la lliteratura.

Cada u d'ells es relacionava en una o vàries àrees geogràfiques determinades. El marc seudohistórico en el que es movien es recolzava en les llínees genealògiques de les famílies gobernant de cada zona. El periodo entre l'orige dels linajes i l'event culminant de l'edat heròica, que sol considerar-se que és la guerra de Troya, comprén aproximadament sis o sèt generacions. Donada la pretensió de verosimilitut dels events en els que participen, els héroes grecs es poden ordenar per mig d'una cronologia aproximada, prenent com a punt de referència la tradició que hi ha sobre la data de la guerra de Troya.

Característiques dels héroes grecs

Els héroes, ademés de protagonisar abundants relats de la mitologia grega, es varen convertir en figures de cult popular. Varen ocupar un lloc intermig entre els deus i els humans. Aristóteles suponia que els héroes eren superiors als humans en cos i també en ànima. Per una atra part, a diferència dels deus, els héroes eren mortals. Alguns, pero no tots, contaven entre els seus pares en un deu o una deesa. Hi havia héroes que varen aplegar a dispondre de recursos maravellosos com un caixco que li otorgava invisibilitat, sandalias aladas o un cavall alado, mentres uns atres es distinguien solament per la seua capacitat com a guerrers, o per la seua astúcia. L'arrogància, que sol ser una atra de les seues característiques, els va dur en alguns casos a desafiar als mateixos deus.

Les estirps heròiques

Molts dels primers héroes grecs varen descendir dels deus i varen ser part de les narrativa fundacionals de vàries ciutats-estat. l'estirp heròica que se sol considerar més antiga és la d'Argos, el personage inicial de la qual és el deu fluvial Ínaco, pare de Foroneo i Io. A l'estirp argiva pertanyen destacats héroes com Perseo, Heracles, Cadmo i Edipo.

L'estirp de Tesalia, que s'inicia en Deucalión, fill de Prometeo, es considera alguna cosa posterior a l'anterior. A esta estirp pertanyen Belerofonte i Meleagro, entre uns atres.

D'orige independent a les anteriors és l'estirp dels Tantálidas, iniciada per Tàntal des de la regió de Brega i que els seus descendents varen aplegar a ser reis d'Élide i de Micenas.

Una atra estirp és la troyana, el fundador de la qual va ser Dárdano i que ademés dels personages troyanos es prolonga a través de personages que varen regnar en Itàlia.

L'estirp d'Éaco, que s'origina en Egina, ademés de tindre descendents que varen ser reis de Tesalia, Salamina i Ftiótide, pretén prolongar-se en el temps a través dels molosos d'Epiro.

Per una atra part, l'estirp ateniense va ser fundada per Cécrope, d'orige autòcton.

Ademés d'estes, en relats mítics es mencionen algunes atres estirps que es consideren menys importants.

Bibliografia

• (2000) Mitologia clàssica, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-0204-1.