El millor dels móns possibles
La frase «el millor de tots els móns possibles» (en francés: li meilleur dones mondes possibles; en alemán: Die beste aller möglichen Welten) va ser falcat pel filòsof alemà Gottfried Leibniz en la seua obra Essais de Théodicée sur la bonté de Dieu, la vaig llibertar de l'homme et l'origine du mal (Ensajos de Teodicea sobre la bondat de Deu, la llibertat de l'home i l'Orige del mal a la societat ) de 1710. Va escriure en la seua Carta a dones Bosses en 1711: «si no hi haguera la millor série possible, Deu no hauria creat res, puix no pot obrar sense una raó o preferir lo menys perfecte a lo més perfecte».[1] L'afirmació de que el món real és el millor de tots els móns possibles és l'argument central en la teodicea de Leibniz, o el seu intent de resoldre el problema del mal.
Problema del mal
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Problema del mal.
Entre els seus molts interessos i preocupacions filosòfiques, Leibniz va assumir esta pregunta teodícica: si Deu és omnibenevolente, omnipotent i omnisciente, ¿cóm expliquem el sofriment i l'injustícia que existixen en el món? Històricament, els intents de respondre la pregunta s'han realisat utilisant varis arguments, per eixemple, explicant el mal o reconciliant el mal en el ben.
Leibniz va esbossar la seua teoria del món perfecte en el seu treball Monadología, exponent l'argument en cinc afirmacions:
- Deu té l'idea d'infinits univers.
- Solament un d'estos univers pot existir realment.
- Les eleccions de Deu estan subjectes al principi de raó suficient, és dir, Deu té raó per a elegir una cosa o una atra.
- Deu és bo.
- Per lo tant, l'univers que Deu va triar per a existir és el millor de tots els móns possibles.[2]
Per a entendre el seu argument, estes cinc declaracions poden ser agrupades en tres premisses principals. La primera premissa (corresponent al primer i segones declaracions) declara que el deu només pot triar un univers de la cantitat infinita de univers possibles.[3] (El determini "un univers" no necessàriament significa una realitat física tridimensional sola, pero referix al total de suma de la creació del deu, i aixina podria incloure móns múltiples.) La segona premissa (les declaracions tercera i quarta) expon que Deu és una existència perfecta i que les seues decisions estan basades en la raó. La tercera premissa (la quinta declaració) conclou que el món existent, triat per Deu, és el millor.
Leibniz va usar el cristianisme per a respalar la validea de totes les premisses. Per a la primera premissa, l'existència i el paper de Deu com el creador del món varen ser provats per la Bíblia.[4] La segona premissa està provada ya que "Deu actua sempre de la manera més perfecta i més desijable possible".[5] Per lo tant, la seua elecció sempre serà la millor, i solament l'existència perfecta pot prendre una decisió perfecta a lo llarc del temps. Com totes les premisses són correctes, llavors Leibniz va concloure: "L'univers que Deu va triar per a existir és el millor de tots els móns possibles".[2]
Per a establir el seu argument, Leibniz es va enfrontar en el problema del pecat i el mal en el món que òbviament existix i es considera com l'imperfecció del món. Leibniz va dir: "No crec que un món sense maldat, preferible per a nosatres, siga possible; de lo contrari, hauria segut preferible. És necessari creure que la mescla del mal ha produït el major ben possible. De lo contrari, el mal no haguera segut permés ".[6] En atres paraules, si un món sense maldat és més perfecte d'alguna manera, llavors el mal no hauria ocorregut, i el món sense maldat seria el nostre món. Deu va posar la maldat en el món per a que entenguérem la bondat que es conseguix en contrastar-la en la maldat. Una volta que vàrem entendre el mal i el be, nos dona la capacitat de produir el "major ben possible" de tota la bondat. El mal alimenta la bondat, lo que du a un sistema perfecte.
Lliure albir i determinisme
[editar | editar còdic]Per a Leibniz, una preocupació central adicional és la qüestió de reconciliar la llibertat humana (i de fet, la pròpia de Deu) en el determinisme inherent en la seua pròpia teoria de l'univers. La solució de Leibniz proyecta a Deu com una espècie de "optimizador" de la colecció de totes les possibilitats originals: ya que és bo i omnipotent, i com va elegir este món de totes les possibilitats, este món deu ser bo; de fet, este món és el millor de tots els móns possibles.
En el seu Discurs de metafísica, Leibniz establix per primera volta que Deu és un ser absolutament perfecte. Ell diu que la gent pot concloure açò llògicament a través de la raó, ya que "les obres deuen dur la chafada del treballador, perque podem saber quí era ell simplement inspeccionant-los".[7] Ell crida a açò el Principi de Plenitut, que diu que el coneiximent i el poder de Deu estan en el grau més alt, més de lo que qualsevol humà pot comprendre. Per la omnipotencia de Deu, Leibniz fa la premissa de que Deu ha pensat en totes les possibilitats en les que cal pensar abans de crear este món. La seua perfecció li dona la capacitat de pensar "més allà del poder d'una ment finita", per lo que té raons suficients per a elegir un món sobre l'atre.[8]
De totes les possibilitats, Deu va elegir el millor món perque no solament Deu és poderós, sino que també és moralment bo. Ell escriu "la felicitat de les ments és l'objectiu principal de Deu, que Ell porta a terme en la mida en que l'harmonia general ho permeta", és dir, un Deu benevolente solament farà accions en l'intenció de bona voluntat cap a la seua creació.[8] Si un suponguera que este món no és el millor, llavors assumix que el creador de l'univers no és lo suficientment coneixedor, lo suficientment poderós o inherentemente bo, perque un Deu inherentemente bo haguera creat el millor món per al millor dels casos. En general, seria una contradicció en la seua naturalea bona i perfecta, per lo que l'univers que Deu ha elegit per a crear solament pot ser el millor de tots els móns possibles.[9]
Per un costat, este punt de vista podria ajudar-nos a racionalisar una miqueta de lo que experimentem: Imagina que tot lo món està fet de be i mal. El millor món possible tindria més be i menys mal. El corage és millor que el no corage. Podria observar-se, llavors, que sense el mal per a desafiar-nos, no pot haver corage. Ya que el mal trau a relluir els millors aspectes de la humanitat, el mal es considera necessari. Aixina que en crear este món, Deu va fer alguna cosa mal per a fer lo millor de tots els móns possibles. Per un atre costat, la teoria explica el mal no negant-ho o inclús racionalisant-ho, sino simplement declarant que és part de la combinació òptima d'elements que constituïxen la millor elecció piadosa possible. Leibniz, per lo tant, no afirma que el món siga en general molt bo, sino que per les necessàries interconexions de bens i mals, Deu, encara que omnipotent, no podria millorar-ho d'una manera sense empijorar-ho d'alguna atra manera.[10]
Giovanni Gentile, en la seua obra La teoria general de la ment com a acte pur (L'atto del pensara menja atto pur), va afirmar que si Deu haguera creat tot per a que s'alineara en la condició més favorable possible, supondria que tota la realitat està pre-realisada i determinada en la ment de Deu. Per lo tant, l'aparent lliure albir mostrat per Deu, per la seua necessitat d'estar nugat per lo que és més bo, i la humanitat en les seues llimitacions derivades de Deu per a estar en llínea en el més bo, no són en absolut lliure voluntat, sino completament determinades. Aixina, en última instància, relegat als processos naturalistes cegos que atrapen tant a Deu com a la humanitat per necessitat, furtant a qualsevol voluntat verdaderament creativa i lliure.
Vore també
[editar | editar còdic]- Harmonia preestablida
- Univers afinado
- Simplicitat divina
- Problema del ser i deure ser
- Principi de raó suficient
- Summum bonum
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mora, José Ferrater; Terricabras, Josep-Maria (1994). «Raó suficient», Diccionari de filosofia (en és), Grupo Planeta (GBS), pp. 3004-3007. ISBN 978-84-344-0504-2.
- ↑ 2,0 2,1 Leibniz, Gottfried (1991). Discourse on Metaphysics and Other Essays, Indianapolis: Daniel Garber and Roger Ariew, pp. 53–55. ISBN 0872201325.
- ↑ Jesús Padilla Gálvez ha demostrat que dit argument va ser desenrollat per Antonio Rubio de Roda en la seua obra (Vore bibliografia)
- ↑ «Leibniz: The Best of All Possible Worlds» (en en-us). Colin Temple. Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2016. Consultat el 17 de maig de 2016.
- ↑ Descartes, René; Spinoza, Benedictus; Leibniz, {{{nom3}}} (1960). The Rationalists: René Descartes, translated by John Veitch: Discourse on method, Meditations, Doubleday, pp. 412.
- ↑ Leibniz, Gottfried (2006). The Shorter Leibniz Texts: A Collection of New Translations, Bloomsbury Academic. ISBN 9780826489517.
- ↑ Leibniz, Gottfried Wilhelm. Discourse on Metaphysics. Trans. Jonathan F. Bennett. 2004. 1.
- ↑ 8,0 8,1 Leibniz, Gottfried Wilhelm. Discourse on Metaphysics. Trans. Jonathan F. Bennett. 2004. 3.
- ↑ Look, Brandon C. "Gottfried Wilhelm Leibniz." Stanford Encyclopedia of Philosophy. Stanford University, 22 Dec. 2007. [1]
- ↑ J. Franklin, Leibniz's solution to the problem of evil, Think 5 (2003), 97-101.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «El mejor de los mundos posibles» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.