Etnografia del Gran Chaco

El cridat Gran Chaco Gualamba és una vasta regió en una unitat ecològica, que comprén més d'1.000.000 de km² en el centre d'Amèrica del Sur. Comprén les planures centrals d'Amèrica del Sur llimitada a l'Oest per la Precordillera dels Vages o Cordillera Oriental, al Nort pels plans de Chiquitos i les prolongacions serranes del Mate Grosso, a l'Est pel eix Paraguai –Paraná i al sur per la zona de transició senyalada pel riu Saladillo o riu Dolç.

Dins de la província de Bota trobem dos subárea des del punt vista geohumano. La primera, paralela a les Sas. Subandinas, és una gran vall fèrtil de clima tropical i grans boscs. El seu subsol és ric en hidrocarburs. És la zona més poblada. Es destaquen les comunitats chiriguanas. La segona, està constituïda per la planura chaqueña semiárida que s'estén cap a l'Oest sent poblada per atres grups aborigen típicament chaquenses i llauradors. El seu sol arenenc i gredoso és de difícil accés en époques de pluges (estiu) i la seua vegetació és la típica del mont baix i achaparrado.

Tota la regió es troba en el pis altitudinal dels 200 i 500 m s. n. m. fins a alcançar les estribaciones de les Sas. Subandinas l'altitut del qual promig oscila entre els 1000 i 1200 m s. n. m.

Les Comunitats Chiriguanas s'estenen en una llínea que seguix paralela a la RN 34 des de la localitat de Prof. Salvador Mazza fins al parage denominat El Creuament, pròxim a Pichanal.

Indígenes

Per a referir-nos als primers pobladors d'esta regió devem remontar-nos als temps de la colónia (sigles XVI a XIX), en el periodo històric dels quals les expedicions realisades per espanyols en busca de riquea minerals com l'or i l'argent varen originar que els grups arawak i tupí-guaraní (des del punt de vista llingüístic) es radiquen en les valls de les Serres de Aguaragüe, Ipaguazú, de Lapachal i de Durán.

En produir-se els primers contactes en els espanyols, l'hàbitat dels chané es trobava ubicat en la regió del Chaco Boreal, és dir, en l'actual territori bolivià, i en els últims contraforts de la Cordillera Oriental, entre els rius Guapay i Parapeti. El seu llímit més austral era la zona dels rius Itáu, Caraparí i Pilcomayo. Es tracta d'un grup amazónico pertanyent al subgrup llingüístic Arawak que havia vingut des d'América Central al Mate Grosso i des d'allí al Chaco Boreal, perseguits per la conquista del seu hàbitat per part dels Caribes. Varen ser possiblement els primers indígenes que va conéixer Colón.^{cita requerida} Posseïen tècniques agrícoles per al cultiu i una alfarería de gran factura, comerciaven activament en l'Incavio a través de l'enclavament de Sumaypata en el Cordillera Oriental boliviana, espècie de verdadera fira franca entre els pobles. Esta cultura chaquense-prehispánica va ser dominada pel poble guaraní, els chiriguanos, que varen aplegar a la regió en successives onades pre- i poshispánicas (segona mitat de el XV fins a la segona mitat de el XVI).

El seu assentament en la regió del Chaco Boreal va motivar la llegenda sobre la metalúrgia del poble Inca i també per la seua pròpia llegenda del Candiré (‘terra sense mal’), segons la narra Garcilaso de la Vega en les seues Comentaris Reals. De tal manera, estes migracions successives varen ser permetent la conquista violenta de la Cordillera Oriental i dels plans del Chaco Boreal, i la subjecció de tots els pobles allí existents, entre uns atres, dels chané.

En la conquista del Chaco els aborigen matacos, en busca d'una nova llar varen aplegar al lloc heretant-se en les zones més planes. A principis de sigle els indis chané (arawak) varen ser els de major influència en el radi pedemontano que al mestizarse en els chiriguanos varen donar orige als chané chiriguanizados per un costat i el grup chiriguano per l'atre. Els primers varen ser els que més fàcilment es varen adaptar a la societat urbana en constituir-se molts d'ells en mà d'obres dels obrajes i aserraderos i uns atres com a empleats en la construcció. No obstant, la principal activitat practicada és l'agricultura i la alfarería.

En 1901 els Chané varen rebre 90 000 ha de terra, otorgades pel subprefecte del Gran Chaco, dò Juan Soruco, al cacic Guarumbaque, per orde del president de Bolívia Gran José Manuel Pardo.

Al respecte, José Antonio Guantay aporta que «el General Magariños va cedir als chanés quatre lleguas quadrades: Camp Durán, Tobantirenda, Capiazuti, Tuyunti i Nacatimbay», i agrega que «posesionó al cacic Guarumbaqué com a capità i a tots els clans de les terres de Camp Durán», acotant que eixe nom «provablement es deu a algun cacic de nom Durán i als indis d'esta zona se'ls cridava duranes». Els Chiriguanos també varen rebre terres en esta zona per concessió del governe bolivià, aproximadament a fins de la primera década d'este sigle per haver colaborat en l'eixèrcit bolivià en la repressió a un dels tants alçament de tobas, en la zona de la Angostura del Itiyuro (5 km a l'est de Camp Durán). Totes estes possessions perden vigència en firmar-se el Tractat de Llímits Dèu-Carrillo en 1925.^{cita requerida}

A fins de el XIX hi havia cruents combats entre els primitius pobladors i els criollos heretats en la zona, precisament en Aguaray. Els aborigen liderats pel cacic toba Taicolique es varen alçar en vàries oportunitats contra els invasores de les seues terres. En un d'eixos combats mor Taicolique i en represàlia a la seua mort, es va produir un alçament de tobas i chulupíes des de Vila Montes (Bolívia) i el mateix va ser rebujat en èxit pels criollos en l'ajuda dels chiriguanos, a els qui, en agraïment, el govern bolivià els va entregar terres per als seus assentaments.^{cita requerida}

Nació Chané

La família llingüística Tupí – Guaraní es troba disseminada a través d'una discontínua extensió de territori suramericà. Es dividix en vàries branques i numerosos grups que, dins d'una gran uniformitat cultural i lungüística, es distinguixen per chicotetes diferències.

Els Guaraníes – segons Salvador Canals Frau - representen la branca meridional d'esta interessant família llingüística.^{cita requerida} Ella s'estén per la major part del Paraguai i porcions considerables del sur de Brasil, Bolívia i Argentina. Està integrada per cinc grups:^{cita requerida} Els Chandules, els de Carcaraña, els de Santa Ana (Corrents), els Cainguás (Missions), i els Chiriguanos.

Existix una atra classificació, des del punt de vista racial senyalada per Antonio Serrano en el seu llibre “Estudis Etnogràfics i Antropològics sobre els indis del Chaco”. En ella establix tres grups:^{cita requerida} Matacos – Mataguayos, Guaycurú i Charrúa.

Per últim, una atra classificació des del punt llingüístic reconeguda per l'etnografia para Amèrica del Sur, a saber:^{cita requerida}

1. Carib: no es troben representats en el nostre país.
2. Arawak o Arwak: els seus representants són els chané guaranitizados.
3. Tupí - Guaraní: estan inclosos els Chiriguanos i els grups guaraníes dispersos per Brasil, Paraguay, Argentina i Bolívia.
4. Mataco – Mataguayo: Matacos, Chorotes i Chulupíes.

L'hàbitat d'estos es troba en la seua major part en Bolívia, des de inmigraron des del Paraguay, cap a 1522. I en territori argentí ocupen solament una chicoteta part del chaco salteño en la zona d'Orà. Varen penetrar ahí en temps històrics, superponent-se als Chané, poble aruac o arawak que abans ocupava el territori, i al que sojuzgaron i guaranizaron. És est el grup que tant per la seua situació al peu mateix dels Vages, quant per convivència en els mentats Aruac, més s'ha diferenciat culturalment del restant dels guaraníes. Sobretot la ceràmica chiriguana ha segut influïda reciamente per les cultures andinas.

D'acort als estudis realisats per Alfredo Metraux, els chiriguanos, pertanyents al grup llingüístic Tupi – Guaraní, “l'itinerari és dubtós. Solament se sap que varen travessar les regions desérticas del Chaco. Els pobles d'els qui varen prendre les terres eren chané”.

Existixen vàries hipòtesis sobre cóm es varen produir les migracions. Una d'elles fa referència a motius religiosos, unes atres al caràcter bèlic de les expedicions espanyoles i portugueses i alguns pensen “que es varen deure a la pressió eixercides pels mamelucos del Brasil que realisaven freqüents atacs a les missions jesuíticas i comunitats lliures del Paraguay”. De totes maneres, els moviments migratoris chiriguanos varen provocar en les tribus chané l'extermini dels seus representants. Solament queden en el seu estat pur en Tuyunti i en Camp Durán.

Pero el desencadenant de la penetració a territori argentí, sobretot al nort salteño, va ser la Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai , de la qual Argentina va ser àrbit (1932 –1935). La majoria dels chiriguanos es varen integrar a la missió del Riu Caraparí, fundada pel pare Francisco Colagrossi en l'any 1931, uns atres es varen ubicar en predios fiscals o es varen incorporar a les noves que s'anaven creant. La més moderna és la Missió de Sant Francisco prop de Pichanal (Bota) fundada en l'any 1964 dirigida pel pare Roque Chielli.

El permanent contacte va fer que estos es guaranitizaran i al mateix temps, els chiriguanos adoptaren costums chané. No obstant, els chiriguanos no han perdut el seu sentit d'identitat ètnica.

Les diverses influències rebudes s'han estructurat conforme a les necessitats, configurant-se una cultura en característiques molt peculiars, a on coexistixen elements a lo tradicional, en els pertanyents a atres grups ètnics i als que se sumaria el resultat de les relacions en els espanyols, el sector religiós misionero i la societat moderna que és la que opera actualment en forma notòria.

La delimitació dels distints aportes havia segut ya intentada per Nordenskiöld.^{cita requerida} De lo que este autor exponguera, es visualisen en l'actualitat la pervivencia d'elements pròpiament amazónicos tals com a graners sobre pilotes, morters de fusta, escabel de fusta d'una sola peça, hamaca i cernidor de palma teixida.

Dels corresponents a indígenes de la regió andina es troben els següents:^{cita requerida} ganchos de fusta per a penjar pertinences, azada de fusta, coca, tambor de membrana i l'us de la sandalia de cuiro.

Com a important factor de cohesió es troba l'us de la llengua tradicional, que es manté en la modificació en l'accentuació dels vocablos que és greu i no aguda com en el guaraní original, canvi produït per l'influència dels grups andinos.^{cita requerida}

Estos grups, les característiques físiques dels quals són similars a la dels guaraníes, són més baixos, rondant els 1,62 m els hòmens i una miqueta més baixes les dònes.^{cita requerida}

A diferència d'atres grups, també es diferencien en el nas, que és més recta i menys ampla.^{cita requerida} Les demés particularitats són similars. Caderes i muscles amples, musculatura massiça i redonejada, cap i cara redona i mans i peus menuts.^{cita requerida}

Estos grups, varen ser els que millor varen desenrollar l'art de la alfarería i el dels teixits, sobretot el de llana i cotó, pel seu contacte en els pobles ándidos del pedemonte bot jujeño i bolivià.

Dins de la vestimenta, usaven les dònes una espècie de cubresexo denominat tanga, confeccionat en cotó. Els hòmens anaven nuets. En l'arribada dels espanyols, els hòmens varen començar a usar tabarrabos de cuiro o de cotó i les dònes el tipoy, una espècie de corfoll de cotó sense mànegues.

També, en l'arribada dels conquistadors i evangelizadores, es va deixar de practicar l'antropofagia.

En l'aspecte polític, eren dirigits per un tubichá o cacic de caràcter hereditari, que despuix de la conquista, solament va tindre un valor simbòlic, pero no va perdre el seu valor de guia espiritual i polític, rol que complix en l'actualitat en esta comunitat.^{cita requerida}

En lo religiós creïen en un Alt Deu, Tumbá al que no li rendien cult. Practicaven l'animisme i el shamanismo. Una de les seues manifestacions animista més importants és el ball del pim – pim que representa la lluita entre el bou i el tigre.

Cultura

La llengua chiriguana és un dialecte derivat del guaraní a on les vocals són nasalizadas. No tenen gènero.^{cita requerida} Per a determinar-ho s'antepon cuñá per al femení i cuimbaé per al masculí i en el cas dels chiquets, s'usa misia per al femení i sapia o tàpia per al masculí. Tampoc hi ha diminutivos. Li'ls forma en pasy per chicotet i pity per més menut.^{cita requerida}

Si be esta forma llingüística pertany als matacos és comú a totes les llengües d'orige guaraní. Aixina mateix, es nota un lleu procés de transculturación (el fet de parlar en castellà denota la seua assistència a escoles d'orige criollo).^{cita requerida} Per un atre costat, la paraula "mochila" en tongada de "alforja" mostra el grau de penetració cultural en dita ètnia.

Els conceptes de "Deu" i el "Diable" (simbologia cristiana del ben i el mal) s'entremesclen en la seua mitologia.^{cita requerida} Lo significatiu del mateix és que el seu politeisme no ha deixat d'existir.^{cita requerida}

Sobre el Carnestoltes (Candabare), i d'acort a les seues creències, en esta época regna el Diable (Aña) i comença en la floració de l'arbre taperigua. Es preparen les caraces de yuchán o pal borracho i es fa la chicha.

Cada comunitat té el seu propi Amo del Carnestoltes (Aña Campinta). Ell indica l'inici tocant una banya de vaca (waca ranti) i s'inicia una processó al són del pim – pim i es du un creu sobre la qual es coloca una corona de flors. El temps del carnestoltes dura lo que la floració del taperigua.

Els instruments musicals són la flauta (temembí), el violí, un atre tipo de flauta (pinguyo), el bombo (angua guazu) i la caixa (angua rai).^{cita requerida}

Esta festivitat, la més important, té tres moments: el carnestoltes gran que dura dèu dies, el carnestoltes chic que comença tres semanes despuix i la botadura o sepeli del carnestoltes que es realisa un dia dumenge. Eixe dia es cremen totes les caraces i s'enterren alguns elements propis de la festivitat en la plaja del riu. Creuen que si no es banyen en el riu, la comunitat sofrirà penúries.

També es realisa una cerimònia a on es representa la lluita simbòlica entre el tigre i el bou i de la qual també participa el chancho que és una atra persona coberta de fanc que ingressa al rode perseguint als observadors per a embrutar-los. Actualment, l'us de caraces de yuchán, solament es veu en els cors organisats per les comunitats urbanes. En les seues comunitats solament usen capuches de tela en llentilles cobrint-se tota la cara i les dònes s'adornen en flors en el pèl.

D'esta manera, distinguix en Amèrica “dos formes de pensament i de vida: l'oficial, que es plasma en institucions, de la tarima, i l'atra, referida a lo aborigen, lo popular, la del pou. Les diferències partixen, principalment, de la forma com l'home veu, coneix i es relaciona en el món i en els demés sers [...] En la cultura occidental, existix una relació subjecte – objecte a on l'home pot aplegar a conéixer-los i actuar sobre ells. Per a les cultures indígenes semblara no existir eixa diferència; abans que vore les coses, veuen els aspectes favorables i desfavorables de les mateixes; abans que la simple connotació perceptiva de la realitat, lo que l'indígena registra és el sentiment que la realitat li produïx [...] Esta visió del món de les lleis i costums impostes pels hòmens de la “tarima” no va fer una atra cosa que favorir a personeros de la política que valent-se de les lleis que “protegixen” a l'aborigen varen fer i fan usufructe de l'activitat econòmica que realisen estos.

Els que s'integren, ho fan sense cap tipo de problemes i accepten la seua condició d'indi dins de la societat urbana. Solament volen que li'ls reconega com a tals i poder gojar de tots els drets que nos competixen a tots. Els seus interessos són els de progressar i en alguns casos ajudar als seus germans d'ètnia. [...] “L'aborigen - diu Luis D. Heredia - es transforma aixina en habitant de móns distints, per ad açò internaliza, en la mida de les seues possibilitats, els còdics d'abdós cultures. Pero semblara que tot açò no es porta a terme sino per mig d'una significativa decadència de la seua psiquis.