Fòssil guia

Un fòssil guia, fòssil índex o fòssil característic és un reste paleontológico la presència del qual pot servir per a datar en certa precisió l'unitat estratigráfica en la que es troba degut a que són particulars o exclusius d'una determinada época de la història geològica.

Característiques d'un fòssil guia

Els fòssils guia i atres indicadors bioestratigráficos deuen ser de fàcil identificació, tindre distribucions geogràfiques extenses, ser abundants, no dependre de les facies sedimentarias, experimentar una evolució ràpida (canvien el seu aspecte més ràpit que atres organismes) i permanéixer durant curts periodos (en térmens de temps geològic). Els millors indicadors bioestratigráficos són, per lo tant, les espècies d'hàbits pelágicos (tant el plàncton flotant com el necton nadador) que evolucionen ràpidament. Els organismes pelágicos viuen en les aigües superficials dels oceans, per lo que poden dispersar-se ràpidament per tot lo món, i no els afecten les condicions del fondo marí, que són les que determinen majorment a les facies sedimentarias. Empíricamente s'ha demostrat que els millors fòssils en utilitat bioestratigráfica són els ammonoideos, graptolitos, conodontes, foraminíferos i atres fòssils planctónicos o nectónicos, encara que alguns grups bénticos són útils també.

Fòssils característics en Paleontologia

L'utilisació dels fòssils guia per a datar estrats antics es remonta al sigle XIX, quan es va poder comprovar que els continguts de determinats conjunts sedimentarios eren diferents dels inferiors i dels superiors, aixina es va poder establir una seqüència, és dir, un orde de successió clar, en el que els fòssils s'usaven per a determinar l'antiguetat del depòsit. No obstant uns fòssils resulten més útils que uns atres.

Fòssils de graptolitos.

En biocronología la raó d'esta utilitat es deu a que l'evolució és irreversible, lo que fa que una llínea filogenético canvie en el temps sense que siga possible que torne cap a arrere. És dir, el registre fòssil no es pot repetir, no retrocedix. Ademés, el criteri d'aparició i desaparició de determinades espècies permet establir divisions estratigráficas relativament fiables (les cridades biozonas). El concepte de biozona és prefereido en els estudis bioestratigráficos al de fòssil guia, puix, en alguns casos (biozonas d'extensió coincidente) poden aportar major resolució temporal que la d'un únic tàxon i permeten establir divisions correlativas del registre estratigráfico.

Les condicions idònees per a que un fòssil siga un bon indicador cronoestratigráfico són, en primer lloc, que pertanyga a un linaje que evolucione ràpidament, de modo que només apareguen en un ranc mínim d'estrats. En segon lloc, que tinguen una dispersió geogràfica lo suficientment àmplia com per a que puguen establir-se correlació entre jaciments alluntats. Per últim, que no es tracte d'espècies rares, difícils de trobar, i que siguen abundants en qualsevol classe de jaciment.

Els estudis tafonómicos permeten determinar la presència de casos de transporte post mortem o fòssils resedimentados o reelaborados, per a evitar possibles malinterpretaciones del registre fòssil (fòssils procedents d'organismes que varen viure en paleoambientes o edats diferents als de formació del sediment que va donar lloc a la roca que els engloba).

Eixemples de fòssils característics són els braquiópodos paleozoicos l'evolució de la qual permet establir les biozonas del Devónico inferior; paper similar ho realisen els graptolitos en el Silúrico superior. També els mamífers (com els équidos o els micromamíferos) en el Cenozoico. També ho són els foraminíferos, com per eixemple els nummulites, assilina, discocyclina, etc. cal destacar com gràcies a l'aparició de Nummulites tavertetensis en la Shallow Bentic Zone 15 (SBZ 15) es va poder datar els restants fosiles de Sirenio més antics d'Europa Occidental trobats en un nou jaciment paleontológico, en Santa Brígida, Amer (La Selva, Catalunya, Espanya) prop una antiga pedrera de pedra calcàrea en nummulites.