Filosofia romàntica
La filosofia romàntica, o romanticisme filosòfic, va ser una corrent de pensament que va aparéixer a finals de el XVIII en relació en el romanticisme alemà. Este moviment, al mateix temps cultural, intelectual i religiós, tenia com a objectiu captar la realitat dins de formes d'expressió artístiques i simbòliques. Front al racionalisme, la filosofia romàntica valora la sensibilitat i l'imaginació, vistes com a autèntics acostaments a la veritat. Es basa essencialment en l'analogia i desenrolla el pensament simbòlic, buscant el significat profunt de les coses i de les activitats humanes en el trasfondo inconscient i irracional de la ment.
Els filòsofs romàntics postulen una unitat essencial entre l'esperit del home i la naturalea, mantenint que el home i la naturalea fan causa comuna en el desenroll gradual d'una realitat única: el «ser» o la «vida». Tracten de trobar en les profunditats de l'esperit humà les chafades d'esta unitat, fundada segons ells en el «pacte primer» o l'unió original entre el home i la totalitat en la que residix. Treballant en la «reinstalación» de l'humanitat en el «tot», o lo diví, elaboren un pensament de caràcter esotèric que deu permetre restablir els vínculs originals que existien entre el home i el món abans de la seua corrupció.
Es parla de revolució romàntica en la filosofia per a designar la renovació de la reflexió filosòfica que va tindre lloc en Europa, principalment en Alemània, a raïl del naiximent del romanticisme artístic. En situar l'art, i en particular la poesia, en el cor mateix de la filosofia, el romanticisme les va convertir en el paradigma de l'activitat intelectual i espiritual, pero també va estendre el seu regnat a les ciències naturals. Els romàntics consideren la naturalea com una obra d'art en sí mateixa, com un poema carregat de significats amagats per dessifrar.
Panorama històric
[editar | editar còdic]L'orige filosòfic del romanticisme
[editar | editar còdic]Diverses corrents filosòfiques i espirituals varen preparar el florecimiento del romanticisme filosòfic a fins de el XVIII.[1] El neoplatonisme de la Renaixença italià i alemà ya havia introduït algunes de les idees fonamentals que serien comunes a la majoria dels filòsofs romàntics. Estudiosos més o menys esotèrics com Enrique Cornelio Agripa de Nettesheim, Paracelso, Johannes Kepler, Jan Baptista van Helmont, Jakob Böhme i filòsofs de tradició neoplatónica com Nicolás de Cusa o Giordano Bruno, afirmaven que l'univers era un ser viu dotat d'un ànima. Una identitat essencial conecta en esta tradició a tots els sers particulars, que no són més que emanació del tot. Totes les manifestacions de la vida es rigen per una relació d'universal de «simpatia», lo que explica la creència de la majoria dels pensadors de la Renaixença en la màgia.
A estes idees es varen afegir posteriorment, en els sigles XVII i XVIII, certs mits destinats a explicar l'orige del mal, sent el principal el de la caiguda del home, que seria repres/représ pels filòsofs romàntics per mediació del filòsof i teósofo Louis-Claude de Saint-Martin.[2] Este considera que la matèria va nàixer de la caiguda, i que si el home conseguix tornar a descendir a sí mateixa, al fondo de la seua ment, fins que puga tornar a apoderar-se dels germens de l'unitat original que allí ardixen sense flama, efectuarà el seu propi reintegrament en Deu, reintegrant aixina a tota la creació. És solament d'esta manera introspectiva que la naturalea mateixa pot ser «salvada».
Influenciat per les idees de Saint-Martin, Johann Georg Hamann veu en la caiguda la raó de la divisió actual del home i la naturalea, pero també del fet de que la naturalea ya no és per a nosatres sino un «poema desordenat» (disjecta membra poetae).[3][4] Segons ell, correspon a l'erudit reunir els fragments dispersos, al filòsof explicar-los, al poeta sol reconstituir la seua unitat. Ningú més que el poeta pugues, segons Hamann, trobar la«llengua angelical», un discurs perfecte a on es fonen el símbol visible i la realitat que expressa. L'imaginació poètica es convertix aixina en la més alta i profunda activitat espiritual al mateix temps, i la naturalea, en un conjunt de significats amagats a redescubrir per este camí.
És de Hamann que el filòsof prerromántico Johann Gottfried von Herder pren prestada l'idea del «simbolisme universal» (el món és un conjunt de significats simbòlics) i la de l'organisme còsmic. La contribució més original de Herder al sorgiment del romanticisme filosòfic radica en la seua concepció dinàmica i vitalista de la naturalea. Introduïx l'idea del continu progrés i evolució dins de la pròpia naturalea, a la que considera habitada per un «principi de vida» i una «força dinàmica».[5] Afirma ademés que la raó és insuficient per a captar la naturalea perque esta última està pròpiament viva.
No obstant, la concepció romàntica del món només adquirix tot el seu sentit si se situa en el marc del cuestionamiento filosòfic de finals de el XVIII en Alemània.[6] La filosofia crítica de Kant semblava llavors haver desacreditat definitivament el discurs metafísic i la seua pretensió d'alcançar lo absolut, o la cosa en sí. Al discurs filosòfic se li va negar aixina la possibilitat de presentar el ser en la seua veritat i se li va condenar a proporcionar només les condicions a priori del món fenoménico. La gran innovació teòrica del romanticisme residix precisament en l'afirmació de que lo prohibit a la filosofia, la presentació o revelació del ser en la seua veritat essencial, constituïx la definició mateixa de l'art. Lo que era impossible de conseguir en el camp de la filosofia per la seua discursivitat llògica, es torna llavors possible de conseguir en l'art en virtut del seu modo simbòlic de presentació, a través del com el ser s'intuïx estèticament. Esta revelació del ser en la representació artística deu fer-nos redescubrir l'unitat profunda d'esperit i naturalea, subjecte i objecte, essència i fenomen. En avant, l'ontologia romàntica es fusiona en un filosofia estètica l'ambició de la qual és pròpiament metafísica.
La qüestió de l'unitat del romanticisme
[editar | editar còdic]Existix un debat sobre la possibilitat d'identificar algunes traces comunes per a poder parlar de l'unitat del romanticisme.[7] Este debat s'ha centrat principalment entorn al romanticisme lliterari, pero les seues apostes també s'apliquen al romanticisme filosòfic. El filòsof i historiador de les idees Arthur Lovejoy ha segut un dels més ardents defensors de la diversitat irreductible dels «romanticismes», destacant la diversitat de pràctiques artístiques. Pel contrari, el crític lliterari René Wellek va plantejar la tesis de l'unitat fonamental del romanticisme, introduint l'idea, ara comunament acceptada, de que la qüestió de l'unitat no deu plantejar-se a nivell de les pràctiques artístiques, sino de les concepcions teòriques o filosòfiques subjacents. De fet, sembla possible mostrar que les concepcions teòriques fonamentals són les mateixes per a tots els moviments romàntics. La raó seria principalment històrica: les tesis essencials del romanticisme derivarien totes d'una matriu comuna que no seria una atra que el romanticisme de Jena, moviment artístic i intelectual sorgit cap a 1795 en l'Universitat de Jena, i els representants més de la qual coneguts són els germans Friedrich i August Wilhelm von Schlegel, Novalis i el filòsof Friedrich Schelling, entorn a els qui es va formar el «círcul de Jena». Este grup d'intelectuals va tractar de desenrollar una verdadera filosofia romàntica de la naturalea (Naturphilosophie). Les seues idees es varen difondre després través de diferents canals. En Anglaterra, per eixemple, varen ser adquirides per Samuel Taylor Coleridge a través de Schelling; en França, Germaine de Staël va contribuir en gran mida a la popularisació de les idees dels germans Schlegel.
El Sturm und Drang i els tres periodos del romanticisme alemà
[editar | editar còdic]
El romanticisme va aparéixer per primera volta en Alemània com un fermente cultural, un tipo de sensibilitat característic de l'época, encarnat pels dos grans poetes i filòsofs Johann Herder i Goethe. Entre les décades de 1770 i 1780, el Sturm und Drang («Tormenta i impuls»), que inicialment designa el títul d'un drama de Friedrich Maximilian Klinger, és l'expressió més radical d'açò.[8] Es tracta d'un moviment lliterari precursor de la gran carrera romàntica que començarà uns vint anys despuix. L'art s'entén allí com un llenguage i es requerix que tot art siga poètic, és dir que plantege un significat simbòlic. Este moviment estava associat a una actitut d'exaltació de la llibertat i l'espontaneïtat, aixina com de rebelió contra l'autoritat, les convencions socials i els imperatius morals. No obstant, solament va aplegar a un número llimitat d'individus, sent els més representatius escritors al marge de la societat alemana, com els dramaturcs Jakob Lenz i Heinrich Leopold Wagner, o el poeta Friedrich Gottlieb Klopstock. El filòsof i teòlec místic Johann Georg Hamann, l'influència del qual en el pensament alemà, encara que clandestina, serà decisiva, és a voltes considerat el profeta d'este moviment, pero sembla que mai va participar directament en ell. Despuix de l'onada prerromántica de Sturm und Drang, l'influència del moviment encarnat per Herder, Goethe i Schiller va seguir estenent-se fins a finals de el XVIII. Goethe i Schiller, que havien acompanyat al Sturm und Drang sense ser realment partix d'ell, varen formar ràpidament una nova escola, crítica en este primer moviment. Va ser durant la década de 1790 quan va nàixer esta escola filosòfica. Per lo tant, es tendix a distinguir tres periodos dins del romanticisme filosòfic alemà pròpiament dit:[9]
- El primer periodo, entre 1797 i 1802, el més curt pero el més innovador, és el del «romanticisme primerenc» ( Frühromantik ), també cridat «Romanticisme de Jena» perque es constituïx essencialment dins de l'Universitat de Jena. Reunix als germans Schlegel i als editors de la revista Athenäum, inclosos Caroline Michaëlis, esposa d'Auguste Schlegel, Dorothea Veit, Ludwig i Amalie Tieck, Novalis i Schelling.
- El segon periodo, entre 1803 i 1815, es denomina comunament «Romanticisme de Heidelberg», i té com a principals representants al noveliste Achim von Arnim, al poeta Clemens Brentano aixina com a la seua germana, Bettina Brentano, al publiciste Joseph Görres, al mitólogo i helenista Georg Friedrich Creuzer, als germans Grimm, al juriste i teòric del dret Friedrich Carl von Savigny, i a la poetisa Karoline von Günderode. Este moviment, contemporàneu de la dominació napoleònica i després de la seua derrota, es caracterisa en freqüència per fortes demandes nacionals de caràcter lliterari, filosòfic, llegal, polític i religiós. Contribuïx a restaurar els contes i llegendes alemans donant-los un significat polític i de civilisació.
- El tercer periodo, entre 1815 (derrota de Napoleón) i la década de 1830, conegut com el «romanticisme tardà» és el del compromís romàntic en la política, la majoria de les voltes nacionalista i en oposició als moviments progressistes. És també el dels desenrolls en la filosofia de la naturalea i la psicologia romàntica.
Característiques de la filosofia romàntica
[editar | editar còdic]Encara que no sempre s'expliquen com a tals, els filòsofs romàntics s'adherixen a certes tesis comunes, de les quals es poden senyalar les següents:[10]
- Organicisme: el món sancer està pensat sobre el model de l'organisme viu.
- Monisme o holismo: hi ha una unitat profunda del món en virtut de la qual cada cosa entra en comunicació en les demés, i es referix a ella pel seu significat.
- Simbolisme universal: tota la naturalea té un significat amagat que només el pensament simbòlic pot dessifrar.
- Estètica: l'art deu reemplaçar a la filosofia clàssica com a activitat de coneiximent del ser, perque només l'art pot captar el seu sentit profunt i la seua unitat.
- La potenciació de l'imaginació, que recrea en l'esfera poètica (o transfigura) els elements que pren prestats del món exterior.
- La lluita contra el classicisme: al que els romàntics es varen opondre en una concepció històrica i culturalista de l'art.
Organicisme
[editar | editar còdic]La visió organicista i la concepció mecanicista
[editar | editar còdic]La cosmovisión romàntica és organicista en el sentit de que interpreta l'univers sancer com un organisme viu. Opon la forma orgànica que és la de la naturalea, a la forma mecànica, producte artificial derivat del home. A diferència de les màquines, l'organisme es definix pel seu autonomia (la seua finalitat radica en la seua pròpia realisació) i per la seua unitat sistemàtica (unitat del tot, pero diversitat de les seues parts).[11] La naturalea és un organisme animat que busca realisar-se en l'unitat, ya no és un mecanisme cego que es pot descompondre en els seus diversos elements. Per al pensador romàntic, el prototip de l'organisme no es troba en les formes sòlides de la geometria sino en el dinamisme i la fluïdea de les transformacions associades al creiximent o la degeneració.[12]
El paradigma romàntic de l'organisme s'aplica a la biologia, la medicina i les demés ciències naturals, pero també a el història, a l'estudi dels pobles i societats, a l'art, aixina com a totes les activitats humanes.[13] Contràriament a la concepció mecanicista del món físic que du a separar les ciències de la naturalea i les de la ment, la visió organicista del món pretén mostrar els vínculs profunts i estrets que existixen entre les diverses disciplines humanes, des de les més tècniques fins a les més profundes, les més creatives, justificant aixina la busca d'una filosofia general, sense especialisació ni especialistes, que comprenga tots els camps del saber i tots els enfocaments artístics.
Un pensament «vegetatiu»
[editar | editar còdic]
Una de les categories fonamentals del pensament organicista és la de l'arbre.[14] L'image de l'arbre proporciona en primer lloc un esquema explicatiu del dinamisme del món en térmens de germinació i desplegament en l'espai, lo que permet parlar d'un arbre genealògic en la producció històrica. Símbol de vida, l'arbre reemplaça al rellonge, emblema del pensament mecanicista, que veu en l'univers només un conjunt d'elements materials ordenats pel conte d'un tècnic superior. Friedrich Schlegel, un dels principals representants de la corrent romàntica en filosofia, va desenrollar este tema de les plantes en un curs sobre La filosofia de la vida, publicat en 1828.[15] La naturalea, creada per Deu, no és segons ell el resultat final d'una acció transcendent, sino que procedix del desenroll d'una força inmanente. A la ciència «superficial» que identifica al Creador en l'ingeniós mecànic d'un gran rellonge, Schlegel opon l'image del omnisciente jardiner «qui va crear els arbres i les flors que planta, i qui va alçar per a este propòsit la bona terra, l'aire primaveral, el rocío i la pluja, i la llum».[16]
Per al filòsof i historiador de la ciència Alexandre Koyré, la filosofia romàntica pugues en este sentit descriure's com un pensament vegetatiu que opera en categories, o millor dit, en imàgens organicistas i sobretot botàniques. Agrega que es parla de desenroll, creiximent, raïls, oponent les institucions formades per un creiximent natural (natürlich gewachsen) a les que són artificialment fabricades (künstich gemacht), és dir que s'opon l'acció inconscient i instintiva de les societats humanes a la seua acció conscient i delliberada, les tradicions a les innovacions, etc.[17] El paradigma de la planta s'aplica inclús quan la presència de vida no és evident. Charles Nodier, escritor romàntic francés, descriu per eixemple el creiximent de cristals a partir dels germens de vida continguts en la matèria mineral.
Organicisme en l'art
[editar | editar còdic]L'obra d'art mateixa és concebuda pels romàntics com un organisme.[18] De fet, el romanticisme postula una unitat essencial entre la producció artística i la naturalea, de modo que l'organicitat atribuible a esta última també és atribuible a l'obra d'art.
La forma orgànica estructura en esta perspectiva la representació estètica que tenim del món. Intervé en la creació, que en el fondo no és més que una reproducció espontànea del dinamisme vital inmanente de l'univers. Un text lliterari es pensa en este sentit com un món perfecte caracterisat tant per la seua organisació interna com pel fet de que no es rig per cap finalitat externa (referencial, ètica, etc.). Pero l'artiste no és per tant considerat un testic passiu de la germinació de les seues obres, que naixerien en ell sense el seu coneiximent. Si l'obra és en efecte el frut d'una forma orgànica autònoma, l'existència de l'artiste és també l'expressió d'un creiximent vital que manifesta el dinamisme biològic de l'univers.[19] L'art mateixa ya no es definix com una activitat artificial pròpia del home: pel contrari, es convertix en l'expressió en el home de l'activitat invisible de la naturalea.
Organicisme polític
[editar | editar còdic]
L'afirmació primària de la majoria de les filosofia polítiques del romanticisme alemà és la de l'Estat «orgànic», caent aixina en lo que a voltes es denomina el «organicisme polític».[20] L'Estat s'identifica allí en una totalitat organisada i viva. Esta visió orgànica de l'Estat s'opon a la concepció utilitarista i contractualista que ho presenta com un artificio instrumental lloc al servici dels membres de la societat i relacionat en el saber fer tècnic en la política. Adam Müller, autor en 1809 dels Elements de l'art polític, concep en un sentit típicament romàntic la vitalitat política en estreta relació en la vida del món natural considerat a sí mateixa com un organisme superior. Denuncia les tres principals posicions dels teòrics moderns del contracte social, a les que denomina «Tres errors capitals de la ciència política moderna»:
- El home és un subjecte lliure, independent de qualsevol determinació externa, inclós el conjunt polític.
- El home és un subjecte que pugues i deu pensar-se i construir-se fòra de qualsevol determinisme històric, del com deu ser actor més que producte.
- L'Estat, com tots els productes de l'art humà, és un instrument artificial destinat a l'utilitat dels ciutadans.
A estos tres errors opon Müller les seues tres «veritats»:
- Naturalisme social: la societat, o la nació, és un organisme superior, un ser per dret propi dotat d'un esperit («l'esperit de la gent»); l'essència del home està constituïda pels llaços socials, culturals i històrics dels que no podria desprendre's sense distorsionar-se i alienar-se a sí mateixa;
- Historicismo i relativisme dels valors: els drets i deures del home es deriven de la seua participació en una determinada societat en un moment donat de l'història; no existixen drets universals definitivament establits, i els valors són sempre els de una determinada civilisació;
- Naturalisme polític: «l'Estat no és una organisació artificial, no és una invenció dels hòmens destinada a l'utilitat o el plaure de la vida dels ciutadans […] Es basa en la naturalea humana»[21] i constituïx l'orgue principal de qualsevol societat o nació.
Friedrich Schlegel, per la seua banda, en un ensaig en dotze llibres publicat en 1805 i titulat L'evolució de la filosofia, actualisa la concepció organicista tradicional de la societat europea en tres órdens: llauradors i artesans, clercs i erudits, noblea militar, l'articulació de la qual fa referència a la suposta estabilitat de la societat medieval, considerada superior des d'este punt de vista a la societat moderna.[22]
L'unitat i el Tot
[editar | editar còdic]La vida del Tot
[editar | editar còdic]
En la filosofia romàntica, la naturalea és pensada com una unitat vivent fonamental la multiplicitat de la qual és només aparent i superficial.[23] Esta aparent multiplicitat és la dels individus separats, pero lo que l'individu posseïx de realitat i de vida, ho deu a la seua participació en un tot unificat que és el de la vida del Tot.
- «Només el Tot (o lo absolut) viu —diu Franz von Baader—, i cada individu viu només en proporció a la seua proximitat al Tot, és dir, en la mida en que un ek-stase [éxtasis] ho allunta de la seua individualitat».[24]
La vida total és, puix, l'única realitat vivent. I com el món inorgànic, sense vida, és la conseqüència d'una visió fragmentada i ilusoria del món, la vida total és també l'única realitat que hi ha (equivalència entre vida, totalitat i realitat). La vida conté en sí mateixa un principi de organicitat que explica tant l'unitat primordial del ser (fonament de la realitat) com la multiplicitat dels sers considerats separadament del tot.
Intuïda en el temps, la naturalea apareix llavors com un cicle infinit a on cada entitat individual naix i mor, i només té sentit a través de la seua subordinació al Tot. Aprehendida en l'espai, la naturalea comprén tots els fenomens, cada u dels quals és només un reflex o una manifestació de la vida total. Ademés, baix l'influència de les teories sobre l'electricitat animal, els físics romàntics identificaran la vida en una espècie de circuit còsmic, a on, com afirma Johann Ritter, «els organismes individuals són només punts de parada que interrompen la corrent per a intensificar-la».[25] En este gran sistema dinàmic, el naiximent i la mort són els térmens extrems d'un «treball continu d'assimilació i desasimilación» que restablix constantment «el circuit interromput i drena la corrent».[25] No hi ha puix mort verdadera, sent la mort només el pas de la vida d'un ser a un atre considerat des del punt de vista llimitat i ilusorio de l'individu.
L'unió mística
[editar | editar còdic]La percepció romàntica de l'unitat del món s'aplica, per supost, al món exterior, pero té el seu orige en una experiència enterament interior i pròpiament religiosa.[26] Este punt de partida és el dels místics de tots els temps i escoles, per a els qui el punt primitiu és l'unitat divina, de la que se senten exclosos i a la que aspiren a tornar per la via de la «unió mística». Esta unió es manifesta en les diverses formes del èxtasis superior dels místics o, en l'atre pol de l'esperit, en el somi profunt i l'exploració del inconscient.
Els pensadors romàntics, tant naturalistes com a místics, busquen explicar el procés mateix del devindre còsmic com el camí de tornada a l'unitat perduda, i per a fer-ho recorren a mits, tots inspirats en l'idea de la caiguda original. Reprenent els temes d'Hamann i els mits ocultistes, inclús otorguen a el home poder sobre el futur de la naturalea, recordant que el història del món va començar en una edat d'or quan el home tenia poders màgics molt més extensos que els disponibles actualment. Si conseguix novament alcançar lo diví en les seues ciències i les seues arts màgiques, llavors tornarà a ser el rei que ell va ser en l'orige.
Segons els romàntics, salvant-se aixina a sí mateixa per l'unió mística, el home es convertix en l'agent del reintegrament de totes les coses, en el «redentor de la naturalea».[27]
La caiguda original i l'unitat redescubierta
[editar | editar còdic]_-_Adam_and_Eve-Paradise_-_Kunsthistorisches_Museum_-_Detail_Tree_of_Knowledge.jpg){kind=link}
Per al pensador romàntic, l'existència separada és un mal que té el seu orige en un error fonamental, una falta primordial o un pecat original, que va destruir la primera harmonia, i que, segons Franz von Baader, per eixemple, explica l'estat violent en que ara es troba la naturalea, i la lluita allí entre tendències opostes. El mit de la caiguda es convertix llavors en un element central de la filosofia romàntica. En el marc d'este mit s'explica no només el història de l'humanitat en el seu conjunt i la de la nostra vida individual, sino el història de les espècies animals i de tota la naturalea: en cada cosa viu secretament un germen de l'unitat perduda i futura, al mateix temps que principi de individuaació i de separació. Pero com només l'unitat és real, la marcha de la vida cap al reintegrament és inevitable.[28] El història universal i el devindre, per lo tant, només representen un estat intermig entre l'unitat original i l'unitat redescubierta.
Este germen d'unitat original està present en el home més que en qualsevol atre tipo de ser, especialment en el fondo de la seua ment a on residix el seu inconscient. Deu, per tant, descendir cap a dins de sí mateixa per a trobar allí els vestigis que, en l'amor, el llenguage, la poesia, en totes les imàgens de l'inconscient i en els mits i símbols, puguen recordar-li encara els seus orígens a on era un en la naturalea i Deu.[29] El home deu també redescubrir en la naturalea mateixa tot allò que desperta en la seua ment l'image d'una semblança entre ella i ell mateixa, duent-ho aixina a l'idea d'una profunda identitat entre el microcosmos i el macrocosmos. Per mig d'analogia, el pensador romàntic busca aixina en la naturalea i en sí mateixa els signes de l'unitat perduda.
Significat universal i pensament simbòlic
[editar | editar còdic]
Els filòsofs romàntics tracten d'alcançar, més allà de la multiplicitat de les apariències, l'unitat profunda del ser. Si, per a ells, la poesia o les matemàtiques, l'imaginació espontànea o l'introspecció («sentit intern») tenen un valor privilegiat, és que veuen en ells els diversos mijos a la nostra disposició per a entrar en comunicació en l'univers diví.[30] Totes estes formes d'accedir a lo diví tenen en comú que es basen en el pensament simbòlic i el seu poder de significat.
El poder de significació del pensament mateixa troba el seu orige en l'existència en el home d'un «significat universal». El home-microcosmo va començar per ser un organisme perfecte, dotat d'un sol mig de percepció, que es diu el «sentit intern" i que es va fusionar en el significat universal. Segons la tesis ocultiste en la que es basen els romàntics, este sentit coneixia l'univers per analogia: el home, sent encara semblant a la naturalea armoniosa, no tenia més que sumergir-se en la contemplació de sí mateixa per a alcançar la realitat de la que era el pur reflex. Inclús ara, este significat subsistix en nosatres, certament en un estat fragmentario o en una forma borrosa, pero és a ell a lo que devem descendir si volem aplegar al coneiximent verdader.
El significat universal és anàlec a la força dinàmica de l'univers, que el seu magnetisme ( terrestre o "animal") va ser, segons els romàntics, una de les proves de la seua existència. Els diversos significats del món provenen d'este significat universal present en nosatres, i quan estos significats no es poden captar, devem redescubrirlos en lo més profunt de la nostra ment. És, puix, apartant-se de la nostra consciència racional, que dividix i fragmenta les nostres representacions, i deixant parlar al nostre inconscient, la base del qual és comú a la dels demés elements de la naturalea, que es constituïx el pensament simbòlic. És llavors el modo de pensar més autèntic, l'únic que nos deixa entrevore la verdadera unitat del món.
Estètica
[editar | editar còdic]
Alcanç del significat simbòlic
[editar | editar còdic]D'acort en la visió romàntica, lo absolut no pot ser alcançat per la discursivitat llògica, sino solament a través de significats simbòlics.[31] Estos tenen un alcanç ontològic molt major que les representacions fragmentarias de les ciències empíriques, ya que el seu poder evocador no coneix llímits. Nos permeten accedir a l'Infinit des de l'experiència que tenim del món, en despertar en nosatres el nostre «significat universal». El símbol es definix o interpreta en esta perspectiva com la fusió de lo universal i lo particular en una image:
- «El verdader símbol —aixina afirma Goethe— és aquell en que lo particular representa lo universal, no com un somi o una ombra, sino com una revelació viva i instantànea de lo inexplorable».[32]
L'imaginació mateixa s'interpreta com una facultat estètica que produïx imàgens significatives. L'obra d'art resulta enterament de l'activitat creativa de l'imaginació que transfigura els elements que pren prestats del món exterior en un sentit poètic en el que es revela el seu significat profunt. La poesia, ciència i art del simbolisme juguen un paper paradigmàtic en esta teoria estètica, i tot art deu ser poètic, és dir, propondre un significat simbòlic.
La superioritat de l'art
[editar | editar còdic]En el pensament romàntic, l'art i les produccions simbòliques deuen reemplaçar a la filosofia com a activitat la finalitat de la qual és entaular la relació en el ser del home. Per lo tant, a voltes s'ha fet referència al romanticisme com a «religió de l'art».[33] En Hegel, els romàntics alemans varen percebre i varen acceptar l'autonomia de l'art front a la religió i la filosofia, pero a diferència de Hegel,[34] no varen pensar que esta autonomia significara la pèrdua de significat religiós o filosòfic. Veuen en ell, més be, el reconeiximent d'una superioritat de l'art, eminentment de la poesia, sobre la religió i la filosofia mateixes, tema desenrollat pels germans Schlegel i Novalis des de l'época de Jena.[35]Seguint a Hamann i Herder en açò, consideren que l'art és l'activitat primordial del home, tant en el seu valor espiritual com des del punt de vista històric, com a activitat «primitiva», «prehistòrica» o «nativa» (des d'abans de la caiguda).
Sobre la poesia en particular, Friedrich Schlegel afirma en un fragment del Athenaeum (Fragment 131) que «el poeta té poc que deprendre del filòsof, qui té molt que deprendre d'ella».[36] Per a ell, com per al conjunt dels romàntics alemans, la naturalea exterior està íntimament relacionada en l'interior de l'esperit humà, i la poesia, en el sentit de llengua original, permet unir estos dos pols de l'univers. D'esta manera, «la poesia està dotada d'una noblea superior i torna a ser al final lo que era al principi: el preceptor de l'humanitat. Perque ya no hi ha més filosofia, ni més història, només la poesia sobreviurà a totes les demés ciències i a totes les demés arts».[37]
La poesia com a «gènero universal»
[editar | editar còdic]
L'originalitat de la concepció romàntica de la poesia radica que l'identifica en un «gènero» universal que reunix tots els gèneros,[38] i que constituïx la verdadera filosofia. Segons Friedrich Schlegel,[39] quatre traces emergixen d'esta unitat de lo poètic i lo filosòfic: la buscada universalitat, l'infinita progressivitat del coneiximent, la mescla de diferents gèneros, la fusió de poesia i vida.[40] Esta última traça es referix a la relació de la poesia en la vida ordinària i popular, en la que deu mesclar-se.
Les expressions «gènero romàntic» o «poesia romàntica» acabaran designant aixina en Schlegel l'essència mateixa de tota activitat poètica. El romanticisme adquirix llavors un sentit verdaderament universal, en el que queden abolides totes les antinomias anteriors: la herderiana de l'antiguetat i la modernitat, la de la prosa i el vers, la de la ciència i la poesia. Aixina ho expressa Schlegel en el fragment 116 del Athenaeum:
- «La poesia romàntica és una poesia progressiva universal. No solament pretén reunir tots els gèneros separats de poesia i unir poesia, filosofia i retòrica. Ella també vol i deu a voltes mesclar i a voltes fondre poesia i prosa, geni i crítica, poesia de l'art i poesia natural, per a fer poètica la poesia viva i social, la societat i la vida […]».[41]
Schlegel també insistix en l'elaboració subjectiva de la poesia, ya que és una exploració dels territoris de l'imaginació. Per la seua banda, elegint el camí invers que va de l'interior de l'esperit a la naturalea exterior, Novalis es propon formar un món poètic al seu entorn per a viure en poesia, per a penetrar en lo que primer se nos apareix exterior. Es tracta de somiar el món en tots els seus aspectes naturals i comprendre-ho en la seua correspondència harmònica en l'esperit.
La valorisació de l'imaginació
[editar | editar còdic]Segons els romàntics, l'obra d'art mateixa resulta enterament de l'activitat creadora de l'imaginació, que no només reflectix el món empíric existent (món de les apariències) sino que recrea un món de significats simbòlics.[42] Aixina considerada, l'obra artística suprimix el dualisme que regna en el món sensible entre l'interioritat subjectiva i l'exterioritat dels objectes, convertint-se al mateix temps en expressió de la subjetivitat i manifestació sensorial de l'objectivitat. Ella revela en les seues imàgens l'essència única del ser o la vida del món. Tal revelació només és possible gràcies al poder de l'imaginació que, com afirma Charles Baudelaire en les seues reflexions sobre L'Art Philosophique, crea «una màgia sugerent que conté tant objecte com a subjecte, el món exterior a l'artiste i al propi artiste».[42]
El predomini de l'imaginació en l'activitat filosòfica implica tant la promoció de la «personalitat artística» i de la «creativitat», com el rebuig de les normes i regles estètiques establides per la tradició o la raó.
Oposició al classicisme
[editar | editar còdic]El romanticisme es percep comunament com un moviment anticlasicista. Inclús és pràctica comuna opondre romanticisme i classicisme com dos expressions antitéticas de la creació artística. Ara be, l'oposició romàntica al classicisme és una de les conseqüències de la concepció profundament històrica de l'art desenrollada pels pensadors romàntics, concepció que a la seua volta troba el seu fonament en la definició filosòfica i religiosa de l'art com autorrealizaació de lo absolut en el història, i com borrar la divisió entre el home i lo diví en el temps. El dinamisme artístic s'identifica en esta perspectiva en una tornada nostàlgica de l'esperit al sen de la naturalea, i ya no en una sublimació de la naturalea per l'esperit.
El romanticisme filosòfic repren/reprén, en sentit estètic, la concepció kantiana de l'infinitud de la «idea», introduint al mateix temps la visió d'un món infinit el desenroll del qual és estètic, i que només es realisarà plenament al final de l'història per mig del reintegrament de totes les coses en l'unitat original. Esta concepció històrica de l'art, i més encara de la naturalea, entrava en contradicció en el pensament clàssic que s'havia desenrollat en França durant un sigle des de mediats de el XVII, i que es basava en l'idea de que existien normes estètiques immutables i lleis naturals donades d'una volta per totes per la voluntat racional de Deu.[43]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Béguin, 1991, p. 67.
- ↑ Béguin, 1991, p. 69.
- ↑ Béguin, 1991, p. 73.
- ↑ Løvaas K. The Ambiguities of Creatureliness: From Hamann to Celan. Literature & Theology. 2017;31(3):255-268. doi:10.1093/litthe/frw031
- ↑ Béguin, 1991, p. 77.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 15.
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 11-17.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 425.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 427.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 428.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 431.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 432.
- ↑ A. Koyré, « Condorcet », in Études de histoire de la pensée philosophique, A. Colin, 1961, Plantilla:Abréviation discrète 97.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ Gusdorf, 1993, p. 435.
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 177.
- ↑ Müller 1809, vaig citar dansStanguennec, 2011, p. 178.
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 183.
- ↑ Béguin, 1991, p. 91.
- ↑ Béguin, 1991, p. 91.
- ↑ 25,0 25,1 Béguin, 1991, p. 91.
- ↑ Béguin, 1991, p. 92.
- ↑ Béguin, 1991, p. 98.
- ↑ Béguin, 1991, p. 93.
- ↑ Béguin, 1991, p. 99.
- ↑ Béguin, 1991, p. 100.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ Cf. A. P. Olivier, Hegel et la musique – De l'expérience esthétique à la spéculation philosophique, Paris, Honoré Champion, 2003.
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 116.
- ↑ Schlegel 1800, vaig citar dansStanguennec, 2011, p. 106.
- ↑ Schelling/Hölderling 1795, vaig citar dans Schaeffer 1998.
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 119.
- ↑ Cf. F. Schlegel, Sur la philosophie – A Dorothéa, Berlin, AL, 1800 (?).
- ↑ Stanguennec, 2011, p. 120.
- ↑ E. Décultot, « Romantique », Vocabulaire européen dones philosophies, Paris, Li Seuil, 2004, Plantilla:Abréviation discrète 1091-1095.
- ↑ 42,0 42,1 J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
- ↑ J.-M. Schaeffer, « Romantisme [esthétique] », Encyclopédie philosophique universelle – Els notions philosophiques, prenga 2, Paris, PUF, 1998, Plantilla:Abréviation discrète 2284-2286.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Filosofia general
[editar | editar còdic]- Franz Xaver von Baader, in Eugène Susini (dir.), Lettres inédites de Franz von Baader, prenga 1, Paris, Vrin, 1942 ; prenga 2-3, Vienne, Herder, 1951 ; prenga 4, Paris, PUF, 1967 ; " Nouvelles lettres inédites de Franz von Baader ", Études germaniques, 24 (1969), Plantilla:Abréviation discrète 62-82.
- Georg Philipp Friedrich Freiherr von Hardenberg, dit Novalis, L'Encyclopédie – Notes et fragments (1798-1801), Paris, Minuit, 1968.
- Eduard de Hartmann, Phénoménologie de l'Inconscient (premier prenga de la Philosophie de l'Inconscient), tr. fr. D. Nolen, Paris, librairie Germer Baillère et Cie, 1877 : texte en ligne ; Métaphysique de l'Inconscient (second prenga de la Philosophie de l'Inconscient), tr. fr. D. Nolen, Paris, librairie Germer Baillère et Cie, 1877 : texte en ligne.
- Johann Gottfried von Herder, Unix autre philosophie del histoire (1774), traduit de l'allemand parell M. Rouché, Paris, Aubier-Montaigne, 1943 ; Idées sur la philosophie del histoire del humanité (1791), tr. fr. E. Quinet, Paris, Presses-Pocket, 1991.
- Wilhelm von Humboldt, La tâche del historien (1821), Lille, PUF de Lille, 1985.
- Friedrich Schelling, Li plus ancien programme de l'idéalisme allemand (Dones älteste Systemprogramm dones deutschen Idealismus, oct. 1795 ?), coécrit avec Hölderlin, ou rédigé parell Hegel, découvert en 1917 parell Rosenzweig : texte en ligne [1] archivat en Wayback Machine. ; Essais, Paris, Aubier, 1946 ; Œuvres métaphysiques (1805-1821), Paris, Gallimard, 1980.
Naturphilosophie
[editar | editar còdic]- Jacques-François de Chastenet de Puységur, Recherches, expériences et observations physiologiques sur el homme dans l'état du somnambulisme naturel, et dans li somnambulisme vaig provocar parell l'acte magnétique, Paris, J.-G. Dentu, 1811.
- Johann Wolfgang von Goethe, La métamorphose dones plantes, et autres récits botaniques (1790), Paris, Triades, 2013 ; Traité dones couleurs (1808-1823), tr. fr. Henriette Bideau, Paris, Triades, 1973, 1975 ; 2i édition augmentée (accompagnée de trois essais théoriques de Goethe) : 1980 ; édition revue : 1983, 1986.
- Lorenz Okenfuss, dit Oken, La génération (1805), traduction et commentaire parell Stéphane Schmitt, Paris, Honoré Champion, 2017.
- Johann Christian Reil, Rhapsodies sur l'emploi d'unix méthode de cure psychique dans els dérangements de l'esprit (1803), traduction française parell Marc Géraud, Champ social, 2006.
- Johann Wilhelm Ritter, Fragments posthumes tirés dones papiers d'un jeune physicien (1810), traduit de l'allemand parell Claude Maillard, Premières Pierres, 2001.
- Friedrich Schelling, Idées pour unix philosophie de la nature (1797), Extraits, Paris, Ellipses, 2000 (Premier essai de " philosophie de la nature.") ; De l'Âme du monde (1798), Paris, Rue d'Ulm, 2007 (livre fondateur de la philosophie de la nature) ; Introduction à l'Esquisse d'un système de philosophie de la nature (1799), Paris, Livre de Poche, 2001.
- Gotthilf Heinrich von Schubert, La symbolique du rêve (1814), Paris, Albin Michel, 1982.
Bibliografia secundària
[editar | editar còdic]Estudis d'autors romàntics i prerrománticos
[editar | editar còdic]- Jean-Jacques Anstett, La pensée religieuse de Friedrich Schlegel, Lió, Els Belles lettres, 1941.
- Maurice Besset, Novalis et la pensée mystique, Paris, Aubier, 1947.
- Jean Blum, La Vie et l’œuvre de J. G. Hamann : li " mage du nord ", 1730-1788, Paris, Alcan, 1912.
- Jean Lacoste, Goethe – Science et philosophie, Paris, PUF, 1997.
- Pierre Pénisson, Johann Gottfried Herder — La raison dans els peuples, Paris, Li Cerf, 1992.
- Judith Schlanger, Schelling et la réalité finie, Paris, PUF, 1966.
- Eugène Susini, Franz von Baader et li romantisme mystique, Paris, Vrin, 1942.
- Laurent Van Eynde, Introduction au romantisme d'Iéna : Friedrich Schlegel et l'Athenäum, Bruxelles, Ousia, 1997.
- Miklós Vető, Li fondement selon Schelling, Paris, Beauchesne, 1977.
Estudis sobre el romanticisme i corrents associades
[editar | editar còdic]- Royer Ayrault, La Genèse du romantisme allemand, Paris, Aubier-Montaigne, 1961.
- Béguin, Albert (1991). L'Âme romantique et li rêve. Essai sur li romantisme allemand et la poésie française, Els Cahiers du Sud.
- Ernst Behler, Li Premier Romantisme allemand, Paris, PUF, 1996.
- Ernst Cassirer, La philosophie dones formes symboliques, prenga I, Paris, Minuit, 1972.
- Antoine Faivre, Philosophie de la nature – Physique sacrée et théosophie : Plantilla:S – Plantilla:S siècles, Paris, Albin Michel, 1966, 2014.
- Gusdorf, Georges (1993). Li romantisme. Tom I: Li savoir romantique, Payot & Rivages. (inclou l'antiga monografia de 1982 intitulada Fondement du savoir romantique).
- Georges Gusdorf. "Li savoir romantique de la nature". Paris, Payot, 1985.
- Robert Legros, Li jeune Hegel et la naissance de la pensée romantique, Bruxelles, Ousia, 1980.
- Louis Reynaud, Li romantisme, ses origines anglo-germaniques, Paris, Armand Collin, 1926.
- Judith Schlanger, Els métaphores de l'organisme, Paris, Vrin, 1971.
- Stanguennec, André (2011). La philosophie romantique allemande, Vrin.
- Laurent Van Eynde, Introduction au romantisme d'Iéna — Friedrich Schlegel et l'Athenäum, Bruxelles, Ousia, 1997.
- Auguste Viatte, Els sources occultes du romantisme – Illuminisme, théosophie (1770-1820), Paris, Champion, 1965.
- Daniel Wilhem, Els Romantiques allemands, Paris, Seuil, 1980.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Filosofía romántica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.