Anar al contingut

Caiguda del home

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Temptation Adam Eva.jpg
Adán, Eva i una serp femenina en l'entrada de Notre Dona'm de París

La caiguda del homecaída del hombrecaiguda d'Adáncaída de Adánla caiguda, és un terme utilisat en el cristianisme per a descriure la transició del primer home i la primera dòna d'un estat d'obediència inocent a Deu a un estat de desobediència culpable.[1] La doctrina de la Caiguda prové d'una interpretació bíblica del Génesis, capítuls 1-3.[1] Al principi, Adán i Eva vivien en Deu en l'Edén, pero la serp els va tentar per a que menjaren el frut del arbre del coneiximent del ben i del mal, que Deu havia prohibit.[1] Despuix de fer-ho, es varen avergonyir del seu desnudez i Deu els va expulsar del Jardí per a evitar que menjaren de l'arbre de la vida i es convertiren en immortal.[1]


Per a moltes denominacions cristianes, la doctrina de la Caiguda està estretament relacionada en la del pecat original. Creuen que la Caiguda va introduir el pecat en el món, corrompiendo tot lo món natural, inclosa la naturalea humana, fent que tots els humans naixqueren en pecat original, un estat del que no poden alcançar la vida eterna sense la gràcia divina. l'Iglésia ortodoxa accepta el concepte de la Caiguda, pero rebuja l'idea de que la culpa del pecat original es transmeta de generació en generació, basant-se en part en el passage de Ezequiel 18:20 que diu que un fill no és culpable dels pecats del seu pare. Els protestants calvinistas creuen que Jesús va donar la seua vida com a sacrifici pels elegits, per a que puguen ser redimidos del seu pecat. El lapsarianisme, entenent l'orde llògic dels decrets de Deu en relació en la Caiguda, és dividit per alguns calvinistas en supralapsariano (prelapsariano, pre-lapsariano o antelapsariano, abans de la Caiguda) i infralapsariano (sublapsariano o postlapsariano, despuix de la Caiguda).

La narració del Jardí del Edén i la caiguda del home constituïx una veritat bíblica compartida per totes les religions abrahámicas,[1] en una presentació més o menys simbòlica de la moral i les creències religioses judeocristianes,[1][2] que va tindre un impacte marejant en els rols de gènero i les diferencies entre els sexes tant en el món occidental com en l'islàmic.[1] A diferència del cristianisme, el judaisme i l'islam no tenen el concepte de "pecat original" i, en canvi, han desenrollat atres interpretacions diferents del relat del Edén.[1][3][4]

Génesis 3

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Narració de la creació del Génesis.

La doctrina de la caiguda del home es extrapola de l'exégesis cristiana del Génesis 3. Segons la narració, Deu crea a Adán i Eva, el primer home i la primera dòna. Deu els coloca en el Jardí del Edén i els prohibix menjar el frut de l'arbre de la ciència del ben i del mal. La serp tenta a Eva per a que menge la fruta de l'arbre prohibit, que compartix en Adán, i immediatament es avergonyixen del seu desnudez. Posteriorment, Deu desterra a Adán i Eva del Jardí del Edén, condena a Adán a treballar per a conseguir lo que necessita per a viure i condena a Eva a donar a llum en dolor, i coloca querubines per a custodiar l'entrada, de modo que Adán i Eva mai mengen de el "arbre de la vida".

El Llibre dels Jubileu dona marcs temporals per als events que varen conduir a la caiguda del home afirmant que la serp va convéncer a Eva de menjar la fruta el dia 17, del segon més, en l'octau any despuix de la creació d'Adán (3:17). També afirma que varen ser expulsats del Jardí en la lluna nova del 4.º més d'eixe any (3:33).

Interpretacions

[editar | editar còdic]

Immortalitat

[editar | editar còdic]

Els exégetas cristians de Génesis 2:17 ("perque el dia que menges d'ell moriràs") han aplicat el principi del dia-any per a explicar cóm Adán va morir en un dia. Salms 90:4, 2 Pedro 3:8 i Jubileu 4:29-31 varen explicar que, per a Deu, un dia equival a mil anys i, per tant, Adán va morir en eixe mateix "dia".[5] La Septuaginta grega, per una atra part, té "dia" traduït en la paraula grega per a un periodo de vintiquatre hores (ἡμέρα, hēméra).

Segons la narració del Génesis, durant l'era antediluviana, la longevitat humana s'acostava a un mileni, com el cas d'Adán que va viure 930 anys. Aixina, "morir" s'ha interpretat com convertir-se en mortal.[6] No obstant, la gramàtica no recolza esta llectura, ni tampoc la narrativa: Adán i Eva són expulsats del Jardí per a que no mengen del segon arbre, l'arbre de la vida, i obtinguen l'immortalitat.[7]

Pecat original

[editar | editar còdic]
Archiu:Michelangelo Sündenfall.jpg
La caiguda representada en la Capella Sixtina per Miguel Ángel
Artícul principal → Pecat original.

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica diu: "El relat de la caiguda en el Génesis 3 utilisa un llenguage figurat, pero afirma... que tota el història humana està marcada per la falta original comesa lliurement pels nostres primers pares".[8] Sant Beda i uns atres, especialment Sant Tomás d'Aquino, varen dir que la caiguda d'Adán i Eva va dur "quatre ferides" a la naturalea humana, enumerades per (STh I-II q. 85, a. 3). Són el pecat original (falta de gràcia santificante i de justícia original), concupiscencia (les passions de l'ànima ya no estan ordenades perfectament a l'intelecte de l'ànima), la fragilitat física i la mort, i l'intelecte enfosquit i l'ignorança. Estos varen negar o varen disminuir els dons de Deu a Adán i Eva de justícia original o gràcia santificante, integritat, immortalitat i coneiximent infuso. Este primer pecat va ser "transmés" per Adán i Eva a tots els seus descendents com a pecat original, fent que els humans estigueren "subjectes a l'ignorança, al sofriment i al domini de la mort, i inclinats al pecat".

A la llum de la moderna erudición bíblica, el futur Papa Benedicto XVI va declarar en 1986 que: "En el relat del Génesis... no es parla del pecat en general com una possibilitat abstracta, sino com un fet, com el pecat d'una persona concreta, Adán, que està en l'orige de l'humanitat i en el que comença el història del pecat. El relat nos diu que el pecat engendra el pecat i que, per tant, tots els pecats de l'història estan relacionats entre sí. La teologia es referix a este estat de coses en el terme certament enganyós i imprecís de "pecat original"".[9] Encara que l'estat de corrupció, heretat pels humans despuix de l'acontenyiment primaeval del Pecat Original, es diu clarament culpa o pecat, s'entén com un pecat adquirit per l'unitat de tots els humans en Adán i no com una responsabilitat personal de l'humanitat. Inclús els chiquets participen dels efectes del pecat d'Adán, pero no de la responsabilitat del pecat original, ya que el pecat és sempre un acte personal.[10] Es considera que el Batisme borra el pecat original, encara que els efectes en la naturalea humana permaneixen, i per esta raó, l'Iglésia Catòlica bateja inclús als chiquets que no han comés cap pecat personal.


l'ortodòxia oriental rebuja l'idea de que la culpa del pecat original es transmeta de generació en generació. Basa la seua ensenyança en part en Ezequiel 18:20 que diu que un fill no és culpable dels pecats del seu pare. L'Iglésia ensenya que, ademés de la seua consciència i la seua tendència a fer el be, els hòmens i les dònes naixen en una tendència a pecar per la condició caiguda del món. Seguix a Màxim el Confesor i a uns atres en caracterisar el canvi en la naturalea humana com l'introducció d'una "voluntat delliberativa" (θέλημα γνωμικόν) en oposició a la "voluntat natural" (θέλημα φυσικόν) creada per Deu que tendix al ben. Aixina, segons Sant Pablo en la seua epístola als Romans, els no cristians poden seguir actuant segons la seua consciència.

L'ortodòxia creu que, encara que tot lo món soporta les conseqüències del primer pecat (és dir, la mort), només Adán i Eva són culpables d'eixe pecat.[11] El pecat d'Adán no s'entén només com a desobediència al manament de Deu, sino com un canvi en la jerarquia de valors del home, que passa del teocentrisme al antropocentrisme, impulsat per l'objecte de la seua luxúria, fòra de Deu, en este cas l'arbre que es vea com "bo per a menjar", i alguna cosa "a desijar", buscar l'unió en Deu).[12] El Senyor Deu va fer robes de pell per a Adán i la seua dòna i els va vestir. I el Senyor Deu va dir: "El home ha aplegat a ser com un de nosatres, coneixent el ben i el mal. No se li deu permetre estendre la mà i prendre també de l'arbre de la vida i menjar, i viure per a sempre". Aixina que el Senyor Deu ho va desterrar del Jardí del Edén per a que treballara la terra de la que havia segut tret. Despuix d'expulsar a el home, va colocar en el costat oriental[i] del Jardí del Edén uns querubines i una espasa flameante que anava d'un costat a un atre per a guardar el camí cap a l'arbre de la vida.

Subordinació

[editar | editar còdic]

Tradicionalment, la dòna ha rebut la major part de la culpa per la Caiguda de l'humanitat. L'exégesis de la subordinació és que les conseqüències naturals de l'entrada del pecat en la raça humana, va ser profetizada per Deu quan es va fer la frase: el marit "s'ensenyorejarà de tu". Esta interpretació es veu reforçada pels comentaris en la Primera epístola a Timoteo, a on l'autor dona una raó per a ordenar que una dòna (NVI: possiblement "esposa")

deu deprendre en silenci i en plena sumissió. No permet que una dòna ensenye o assumixca autoritat sobre un home (NVI: possiblement "marit"); deu estar tranquila. Perque primer va ser format Adán i després Eva. I no va ser Adán el que va ser enganyat; va ser la dòna la que va ser enganyada i es va convertir en pecadora.

Per lo tant, algunes interpretacions d'estos passages de Génesis 3 i 1 Timoteo 2 han desenrollat un punt de vista que considera a la dòna com a portadora de la culpa d'Eva i que la conducta de la dòna en la caiguda és la raó principal de la seua relació universal, intemporal i subordinada a el home.[13]


Alternativament, Richard i Catherine Clark Kroeger argumenten que "hi ha una séria contradicció teològica en dir-li a una dòna que quan aplega a la fe en Crist, els seus pecats personals són perdonats pero deu continuar sent castigada pel pecat d'Eva". Sostenen que els comentaris sentenciosos contra les dònes en referència a Eva són una "interpretació perillosa, tant en térmens de teologia bíblica com de la cridada al compromís cristià". Raonen que "si l'Apòstol Pablo va ser perdonat per lo que va fer ignorantement en l'incredulitat", incloent la persecució i l'assessinat de cristians, "i a partir de llavors se li va concedir un ministeri, ¿per qué se'ls negaria el mateix perdó i ministeri a les dònes" (pels pecats de la seua antecessora fa eones)? En abordar açò, els Kroegers conclouen que Pablo s'estava referint a la promesa de que a través de la derrota de Satanás en la creu de Jesucristo, el fill de la dòna (Jesús) esclafaria el cap de la serp, pero la serp només feriria el taló del seu fill.[13]

Revolució agrícola

[editar | editar còdic]

Els aspectes simbòlics de la caiguda del home se solen prendre com a correlació en els coneiximents adquirits per l'experiència a raïl de decisions fatídiques.[14] Part del simbolisme de la narració de Génesis 3 pot estar relacionat en l'experiència de la revolució agrícola.[15][16][17] La serp del relat del Génesis pot representar els canvis estacionals i la renovació, com ocorre en el simbolisme dels mits sumerio, egipcíacs i atres mits de la creació.[18] En els mits de creació de Mesoamérica, Quetzalcóatl, una deidad agrícola en forma de serp emplumada, s'associa en l'aprenentage i la renovació.[19][20] El protagonisme d'Eva en la narració del Génesis pot atribuir-se a l'interés de les dònes neolíticas per abandonar la vida de recolectores en favor dels cultius.[21] També és possible que les dònes hagen assumit necessàriament el paper d'organisadores en els primers assentaments agrícoles, liderant aixina el canvi a la societat agrària.[22] Encara que estos assentaments poden haver segut relativament igualitarios en comparació a les societats més modernes, la narració del Génesis pot interpretar-se com un duel per la vida dels caçadors-recolectors com un paraís perdut.[23]

Conceptes similars

[editar | editar còdic]

En el gnosticismo, la serp bíblica del Jardí del Edén va ser alabada i agraïda per dur el coneiximent (caída del hombre) a Adán i Eva i, per lo tant, lliberar-los del control malévolo del Demiürgue.[1] Les doctrines cristianes gnósticas es basen en una cosmologia dualista que implica l'etern conflicte entre el ben i el mal, i en una concepció de la serp com salvador liberador i otorgador de coneiximent a l'humanitat oposta al Demiürgue o deidad creadora, identificat en el Deu hebreu del Antic Testament.[1][24] Els cristians gnósticos consideraven al Deu hebreu de l'Antic Testament com el malvat, fals deu i creador de l'univers material, i a la Deu desconegut del Evangelio, pare de Jesucristo i creador del món espiritual, com el Deu verdader i bo.[1][24] Varen ser considerats com herejes pel Cristianisme proto-ortodox Pares de l'Iglésia.[1][24][25]

En l'Islam, Adán i la seua esposa varen ser enganyats per Shayṭān, qui els va tentar en l'immortalitat i un regne que mai decau,[26] dient: "El vostre Senyor només vos ha prohibit este arbre, per a que no vos convertiu en àngels o en sers que vixquen eternament".[27] Adán i Eva havien segut advertits de les intrigues de Shayṭān contra ells,[28] i Deu els havia ordenat evitar l'arbre al que Shayṭān es referia. Encara que Deu els havia recordat que hi havia suficient recapte per a que "no passaren fam ni estigueren nuets, ni sofriren de set, ni de la calor del sol",[29] finalment varen cedir a la tentació de Shayṭān i varen participar de l'arbre de tots modos. Despuix d'este pecat, el seu "desnudez se'ls va presentar: varen començar a coser, per a cobrir-se, fulls del Jardí",[30] i posteriorment varen ser enviats des del Paraís a la terra en "enemistat entre ells". No obstant, Deu també els va donar la seguritat de que "quan vos venja de Mi una guia, el que seguixca la meua guia no s'extraviarà ni sofrirà".[31] Dins de l'Islam, la secta alauita creïa que una volta varen ser estreles lluminoses que adoraven a Ali Ibn Abi Tálib en un món de llum, pero que en cometre pecats d'orgull varen ser desterrats del seu estat anterior i obligats a transmigrar en el món de la matèria.[32]

En el clàssic zoroastrisme, l'humanitat ha segut creada per a resistir les forces de la decadència i la destrucció per mig de bons pensaments, paraules i accions. No fer-ho conduïx activament a la misèria per a l'individu i per a la seua família. Esta és també la moraleja de moltes de les històries del Shāhnāmé, el text clau de la mitologia persa.

Lliteratura i art

[editar | editar còdic]
Archiu:God judging adam blake 1795.jpg
Impressió en color de William Blake de l'original Deu Jujant a Adán, compost en 1795. Este gravat es troba actualment en la Tate Collection.[33] En el història bíblica, el juí de Deu és el resultat de la caiguda del home.

En l'obra de William Shakespeare Enrique V (1599), el Rei descriu la traïció de Lord Scroop -un amic des de l'infància- com "com una atra caiguda del home", referint-se a la pèrdua de la seua pròpia fe i inocència que la traïció ha causat.

En la novela Perelandra (1943) de C. S. Lewis, el tema de la caiguda s'explora en el context d'un nou Jardí del Edén en uns nous Adán i Eva de pell verda en el planeta Venus, i en el protagoniste - l'erudit de Cambridge Dr. Ransom - transportat allí i en la missió de frustrar a Satanás i evitar una nova caiguda.

En la novela La caiguda (1956) d'Albert Camus, el tema de la caiguda s'enuncia a través del relat en primera persona que es fa en l'Ámsterdam de la posguerra, en un bar cridat "Ciutat de Mèxic". Confessant a un conegut, el protagoniste, Jean-Baptiste Clamence, descriu l'inquietant conseqüència de la seua negativa a rescatar a una dòna que havia botat des d'un pont fins a morir. S'exploren els dilemes de la consciència occidental moderna i els temes sacramentals del batisme i la gràcia.

J. R. R. Tolkien va incloure com a nota als seus comentaris sobre el Diàlec de Finrod i Andreth (publicat póstumament en 1993) el Conte de Adanel que és una reimaginaació de la caiguda del home dins del seu mythos de la Terra Mija. El història presenta a Melkor seduint als primers Hòmens fent-los adorar-li a ell en lloc de Eru Ilúvatar, lo que du a la pèrdua de la condició "edénica" de la raça humana. El història forma part de L'anell de Morgoth.

Tant en Ishmael de Daniel Quinn (1992) i El Història de B (1996), es propon que el història de la caiguda del home va ser pensada per primera volta per una atra cultura que observava el desenroll de l'ara dominant agricultura totalitària.

En la série La matèria obscura de Philip Pullman (1995, 1997, 2000), la caiguda es presenta de forma positiva, ya que és el moment en el que el ser humà alcança l'autoconciencia, el coneiximent i la llibertat. Pullman creu que no val la pena ser inocent si el preu és l'ignorança.

La novela El senyor de les mosques explora la caiguda del home. L'argument presenta a chiquets jóvens i inocents que es convertixen en salvages quan queden varats en una illa deserta. El senyor de les mosques es dia originalment Els estranys de l'interior, mostrant també la seua visió de la naturalea humana.

El tema també es representa en freqüència en l'art històric europeu. Lucas van Leyden, gravador i pintor holandés de la Renaixença, va crear vàries xilografies en Adán i Eva (dos d'elles formen part de la seua série El poder de les dònes).

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 (1999) «Hebrew Bible Accounts», Kvam (ed.). Eve and Adam: Jewish, Christian, and Muslim Readings on Genesis and Gender, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 15–40. ISBN 9780253212719.
    (1999) «Jewish Postbiblical Interpretations (200 BCE–200 CE)», Kvam (ed.). Eve and Adam: Jewish, Christian, and Muslim Readings on Genesis and Gender, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 41-68. ISBN 9780253212719.
    (1999) «Early Christian Interpretations (50–450 CE)», Kvam (ed.). Eve and Adam: Jewish, Christian, and Muslim Readings on Genesis and Gender, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 108–155. ISBN 9780253212719.
    (1999) «Medieval Readings: Muslim, Jewish, and Christian (600–1500 CE)», Kvam (ed.). Eve and Adam: Jewish, Christian, and Muslim Readings on Genesis and Gender, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 156–248. ISBN 9780253212719.
  2. ↑ «Catholic Encyclopedia: Adam». www.newadvent.org.
  3. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  4. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  5. ↑ «Archived copy». Archivat des d'el original, el 2009-02-24. Online translation of Jubilees
  6. ↑ Kugel, 1998, pp. 50–51.
  7. ↑ Harry Orlinsky's Notes to the NJPS Torah
  8. ↑ Catechism of the Catholic Church: 390
  9. ↑ Ratzinger, Joseph (1986). In the Beginning, Eerdmans, pp. 72. ISBN 978-0802841063.
  10. ↑ Catechism of the Catholic Church: 404, 405
  11. ↑ Q & A – Original Sense. OCA. Recuperat el 2011-10-30.
  12. ↑ Eastern Orthodox Catechism, publicat per l'Iglésia ortodoxa de Rússia. Consultat el 16 de febrer de 2008.
  13. ↑ 13,0 13,1 Kroeger, Richard C. and Catherine C. Kroeger. I suffer not a woman: rethinking 1 Timothy 2:11–15 in light of ancient evidence". Baker Book House, 1992. ISBN 0-8010-5250-5
  14. ↑ «A Metaphysical Interpretation of The Fall of Man». truthunity.net.
  15. ↑ «Worst Mistake in the History of the Human Race». livinganthropologically.com.
  16. ↑ «Adam and Eve and The Agricultural Revolution». theleagueofnerds.co.uk. Archivat des d'el original, el 21 d'octubre de 2020.
  17. ↑ «The creation myth is about the agricultural revolution». community.beliefnet.com. Archivat des d'el original, el 2017-09-23.
  18. ↑ «The Divine Serpent». native-science.net.
  19. ↑ «Quetzalcoatl». austinbriggs.com. Archivat des d'el original, el 2017-09-23.
  20. ↑ «Quetzalcoatl is Deeper Than Just a Mayan Story or Myth». 2012-spiritual-growth-prophecies.com.
  21. ↑ «How adam and eve went from hunter gatherers to artificers of fine gold and brass». the-fringe.com. Archivat des d'el original, el 22 d'octubre de 2019.
  22. ↑ «Tree of knowledge». thanksalwaysreturns.net. Archivat des d'el original, el 2017-09-23.
  23. ↑ «Driven from Eden? Reassessing the Neolithic Revolution». stephenshenfield.net.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Ehrman, Bart D. (2005). «Christians "In The Know": The Worlds of Early Christian Gnosticism», Lost Christianities: The Battles for Scripture and the Faiths We Never Knew, Oxford: Prensa de l'Universitat d'Oxford, pp. 113-134. ISBN 978-0-19-518249-1.
  25. ↑ Brakke, David (2010). The Gnostics: Myth, Ritual, and Diversity in Early Christianity, Cambridge, Massachusetts: Prensa de l'Universitat de Harvard, pp. 18-51. ISBN 9780674066038.
  26. ↑ Plantilla:Corán
  27. ↑ Plantilla:Corán
  28. ↑ Plantilla:Corán
  29. ↑ Plantilla:Corán
  30. ↑ Plantilla:Corán
  31. ↑ Plantilla:Corán
  32. ↑ (1998) Olsson (ed.). Alevi Identity: Cultural, Religious and Social Perspectives (en en), England: Routledge, pp. 214–215. ISBN 9781135797256.
  33. ↑ Morris Eaves (ed.): «God Judging Adam, object 1 (Butlin 294) "God Judging Adam"». William Blake Archive.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Temptation of Adam and Eve en Wikimedia Commons.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Caiguda_del_home&oldid=895984»