Són una classificació de substàncies no explosives que s'agreguen a mescles explosives en la finalitat d'estabilisar-les i reduir la seua sensibilitat a impactes, pressió, calor, fricció i millorar les seues característiques físiques per a facilitar l'us de composicions explosives.[1]
El terme flegmatizar és un anglicisme de la paraula phlegmatize que significa 'to make phlegmatic' (fer flemático, fer imperturbable). A la seua volta phlegmatize prové del llatí clàssic flegmaticus que últimament s'origina del grec flegmatikós. La paraula flemático de fet compartix el mateix orige i la diferència gràfica es deu a que l'espanyol conserva la forma escrita del llatí tardà mentres que en l'anglés li la va reemplaçar per la forma del llatí clàssic.[2]
Encara que els flegmatizadores comprenen una àmplia varietat de substàncies segons l'explosiu que requerixca estabilisació termo-mecànica el principi de funcionament es reduïx a actuar com una barrera contra l'exterior i aumentar l'energia necessària per a que ocórrega una detonació:
Estabilisar la temperatura de la substància explosiva per mig d'una substància en punt de fusió inferior a la temperatura de detonació, eixemple: el RDX detona a 220 °C és usualment estabilisat en parafina o ceres que fonen a 60‒80 °C i absorbixen considerable calor en el procés (200 J/g de parafina)
Recobrir els cristals (microscòpics) de l'explosiu per a millorar la lubricidad i reduir la calor per fricció. Açò és útil durant el procés de reblit i compactación de les càrregues
Eliminar els espais buits entre explosius. Açò millora l'homogeneïtat durant la detonació i elimina el problema de l'efecte pistón de fòc quan una càrrega explosiva és llançada per un obús o un proyectil anti-naval colpeja el blindage del seu objectiu.
Aumentar l'energia mínima per a que es propague una detonació en la mescla explosiva, açò també ajuda a inhibir la transició de deflagració-detonació en mescles explosives que s'utilisen com a combustible d'eixida o propelente i no es pretén conseguir una detonació, solament una ràpida combustió pero controlada.
Evitar la formació de cristals, re-cristalisació i segregació dels materials la qual cosa genera zones més susceptibles a detonar. Eixemple: solvents no volàtils per a mantindre l'explosiu (sòlit) en un estat gelatinizado o líquit, adsorbents per a retindre líquits explosius.
Modificar la seua forma per a facilitar el seu us, convertint un líquit explosiu en geles-sòlits o aglomerar pols en masses homogénees.
En general els agents flegmatisants són combustibles (parafina, olis, polímero) pero no milloraren la potència explosiva (energia lliberada i ona de choc) de forma notable a diferència de pols metàliques (alumini),[3] solament reduir la sensibilitat de la mescla. Tampoc tenen la funció d'estabilisar químicament la composició i evitar la seua degradació per l'acidea (bases), descomposició auto-catalizada (inhibidors, secuestrantes), humitat (hidrófobos i dessecants), reacció en metals (inhibidors de corrosió) o evitar l'acumulació d'electricitat estàtica.
Segons la proporció de flegmatisador i explosius el resultat pot ser una massa dura que deu pressionar-se i compactar en les ogives (HBX, A-IX-2), o explosius plàstics en la consistència de la masilla que permeten ser formats en el lloc d'us.
Una llimitació dels explosius flegmatizados és que són menys potents que els explosius base per contindre >5 % d'una substància que no incrementa la potència calorífica o explosiva, per això, una alternativa per a estabilisar RDX és l'us de TNT com a 'ciment' fundible per a crear la cridada "composició B", un explosiu més pràctic i estable que el RDX per sí solament.[N 1]
El primer alt explosiu estabilisat va ser la nitroglicerina, molt econòmic i potent, pero terriblement inestable i impráctico. L'invenció de la dinamita i gelignita varen assentar un precedent en l'estabilisació d'explosius per a tornar-los pràctics i aumentar les seues aplicacions. Encara que durant la Primera Guerra Mundial es va preferir l'us d'explosius més estables com el TNT, durant el periodo de entreguerras es varen desenrollar composts flegmatizados del RDX per a la guerra antiblindaje i bombes antibúnker pel seu poder destructiu 50 % major al TNT per pes. Estes mescles basades en RDX en adició d'alumini per a millorar la seua potència necessiten d'agents flegmatizadores com les ceres per a reduir la seua sensibilitat i permetre l'omplit d'ogives. El RDX no pot ser fos per a omplir ogives de forma segura, i la pols d'alumini agregat empijora la sensibilitat[3] d'un explosiu més sensible que el TNT.
Un subgrup més recent (després de la Segona Guerra Mundial) són els explosius aglutinats per polímero per la seua gran estabilitat (baix risc de degradació, exudació, agrietamiento, o segregació dels components) i en major flexibilitat per a definir les seues propietats (punt de fusió, estabilitat química, resistència mecànica) usant diferents polímero utilisat com a estabilisador-aglutinant.
