Parafina
Parafina és el nom comú d'un grup d'hidrocarburs alcanos de fòrmula general CnH2n+2 , a on n és el número d'àtoms de carbono. La molècula més simple de parafina és el metà, CH4, un gas a temperatura ambiente; en canvi, els membres més pesats de la série, com les formes sòlides de parafina, cridades “cera de parafina”, provenen de les molèculas més pesades C20 a C40. La parafina, identificada per primera volta per Carl Reichenbach en 1830,[1] és un derivat del petròleu.
Parafina, o hidrocarbur de parafina és el nom tècnic dels alcanos en general, encara que en la majoria dels casos es referix específicament a un alcano llineal o alcano “normal” —si posseïx ramificacions, els isoalcanos també són cridats isoparafinas.
El nom deriva del llatí parum ‘a penes’, més affinis, ací utilisat en el significat de ‘falta d'afinitat’ o ‘falta de reactivitat’.
Fabricació
[editar | editar còdic]Generalment s'obté del petròleu, dels esquistos bituminosos o del carbó.
El procés comença en una destilació a temperatura elevada, per a obtindre olis pesats, dels que per refredat a 0 °C, cristaliza la parafina, la qual és separada per mig de filtració o centrifugación.
El producte es purifica per mig de recristalizaciones, llavats àcits i alcalinos i decoloración.[2]
Les refinerias de petròleu normalment produïxen parafina. També es pot obtindre per mig del craqueo tèrmic del petròleu, a on es trenquen cadenes de carbono i s'afig calor 400-650 °C.
Cera
[editar | editar còdic]La cera de parafina es troba per lo general com un sòlit ceroso, blanc, vàter, carent de sabor, en un punt de fusió típic entre 69 °C i 84 °C És insoluble en aigua, encara que sí és soluble en éter, benceno, i alguns ésterés. La parafina no és afectada pels reactius químics més comunes, pero es crema fàcilment.
La cera pura de parafina és un molt bon aïllant elèctric, el seu resistividad elèctrica pren valors en el ranc ___MATH_0___ i ___MATH_1___ ohm metro.[3] Açò és millor que la resistividad de la majoria dels atres materials llevat alguns plàstics (per eixemple el teflón). És un moderador de neutrons molt efectiu i va ser utilisat per James Chadwick en els experiments que va realisar en 1932 per a identificar al neutró.[4]
La cera de parafina (C25H52) és un material excelent per a almagasenar calor, ya que té una capacitat calorífica de 2,14-2,9 J g–1 K–1 i un calor de fusió de 200-220 J/g. Esta característica és aprofitada en la modificació de plaques de material de construcció, com les de cartó algeps; la parafina és buidada o injectada en la placa, a on es derrite durant el dia, absorbint calor, i es solidifica despuix, durant la nit, lliberant calor.
La cera s'expandix considerablement quan es derrite, i això s'utilisa en la fabricació de termostats per a us industrial o domèstic i especialment en automòvils. També s'utilisa en els laboratoris en el procés de destilació, per a evitar que forme bromera en el baló de destilació.[5]
Per a preparar els mòles per a fondre peces de metal i atres materials, s'usen “cobertes de cera per a fundició”, en les quals la parafina es combina en atres materials per a obtindre les propietats desijades. En general no s'utilisa per a fer els mòles o models originals para fundició, puix és relativament fràgil a temperatura ambiente i no pot ser tallada en fredor sense que es produïxquen fractures. Les ceres suaus, flexibles tals com la cera d'abelles són preferides per a estos propòsits.
En aplicacions industrials, és pràctica comuna modificar les característiques cristalines de la cera de parafina, la qual cosa es conseguix agregant algunes cadenes laterals a la cadena de carbó de la parafina. La modificació es realisa generalment en aditius, tals com goma EVA, cera microcristalina, o formes de polietileno; aixina resulta una parafina modificada, en una alta viscosidad, una menor estructura cristalina i propietats funcionals diferents.
La parafina té vàries atres aplicacions. S'utilisa per a fabricar paper parafinado per a empacar aliments i atres productes; per a fabricar paper carbó; per a impermeabilizar tapes de corcho o plàstic, fustes, municions; com a aïllant en conductors elèctrics; per a fabricar llàpissos grassos, bugies i múltiples artículs.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Britannica 1911
- ↑ Gran Enciclopèdia del Món: 14-783. Barcelona: Durvan, 1963.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadakayelaby - ↑ Rhodes, Richard (1986). The Making of the Atomic Bomb, Nova York: Simon and Schuster, pp. 163. ISBN 0-671-44133-7.
- ↑ «Wax-pellet thermostat.» United States Patent 4948043.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parafina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.