Geopolítica del petròleu
 |
Existixen desacorts sobre la neutralitat en el punt de vista de la versió actual d'est artícul. En la pàgina de discussió pots consultar el debat al respecte. |
La geopolítica petrolera està íntimament vinculada a la percepció del pique petroler per les grans potències, lo que inclou la consciència dels llímits geològics del recurs. Durant el XX, les motivacions varen ser diferents, tenint en conte la naturalea política de les dos primeres crisis energèticas.
En cert modo, el tema és crucial ya que al mateix temps internacional i multinacional:
- És inherent a les relacions internacionals des de que els esforços de prospecció duts durant els finals de el XIX varen revelar jaciments maravellosos en Orient Mig.cita requerida
- L'economia mundial (cinc companyies petroleres figuren entre el top 10 a nivell mundial),[1] està nugada en lo sucesivo a la sòrt de les companyies multinacionals que varen colocar els seus interessos que concernien a l'or negre en competència.cita requerida
Tenint en conte l'importància dels objectius, la reactivació d'El Gran Joc regional no escapa de l'elaboració de teories de complot que concernix al maquiavelismo provat o no, dels actors internacionals encarregats de l'aprovisionament petroler.cita requerida
Els objectius
[editar | editar còdic]
- Els colors més obscurs indiquen les reserves més importants.
- Tots els hidrocarburs estan mesclats.
Per a qualsevol país del món, el pique petroler deixa la perspectiva d'una disminució del mateix en el futur, directament impactant en la seua independència energètica. Açò subralla els temes següents: l'accés als camps petrolífers d'Orient Mig i la construcció d'oleoductes i de gasoductes, el transport petroler.cita requerida
El control de jaciments
[editar | editar còdic]El petròleu és una senya molt presa en consideració pels estrategues geopolítics. En efecte, la dependència dels països cap a este producte és tal que una dificultat d'aprovisionament (cost, disminució de la producció) pugues en sí justificar un conflicte. Per una atra part, una guerra que trenque l'aprovisionament de petròleu pot forçar l'implicació de potències estrangeres, que haurien quedat en un paper neutre en un primer moment. Per un atre costat, l'aprovisionament de petròleu dels beligerants està moltes voltes influït en la varietat de les armes, com va succeir durant abdós guerres mundials.
- notes :
- Les dificultats de transport vinculades al gas confinen este hidrocarbur a consideracions de geostrategias locals.
- L'aument en el consum de petròleu de China confirma l'arribada de l'últim actor entre els participants ya coneguts per El Gran Joc reactivat sobre els conjunts geogràfics d'Orient Mig i Àsia Central on es troba el jaciment de Bakú.
- Els objectius no es restringixen únicament a Orient Mig, la península de Bakassi que ha segut cedida a Camerún per Nigèria, després d'un fallo de la Cort Internacional de Justícia per un territori disputat, és subrallada per la presència de no menys de huit companyies petroleres que ha assegurat la prospecció mar adins.[2]
El Control d'estrets
[editar | editar còdic]La geoestrategia d'estrets pels quals passen els petrolers constituïx el segon objectiu, el del transporte petroler.
l'estret de Ormuz està al mateix temps en la zona d'influència d'Iran com en la dels països de la península àrap, per ad açò Estats Units va delegar una flota que va fondejar sense interrupció en el golf Pèrsic, la 5ª de l'Armada. La tensió és tan palpable que inclús els illots que voregen l'estret són objecte de conflictes d'integritat territorial.
Els suministraments d'Occident depenen molt àmpliament del canal de Suez; els de Amèrica del canal de Panamà.
Finalment els de Japó i de China passen pel estret de Malaca, eixa via marítima és encara poc segura, ya que estes aigües estan entre les últimes del globo a on es practica la pirateria. Responent a les seues necessitats, China va procurar (a finals de 2006) un contracte en el govern de Tailàndia per a fer passar el seu petròleu per via terrestre i evitar el pas per l'estret.
Per un atre costat, este estret desemboca en la mar de China meridional, i un conflicte territorial implicaria a sis veïns per a l'accés als recursos naturals (el petròleu forma part d'estos interessos).
La seguritat del suministrament
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Pla de suministrament, producció i distribució del petròleu.
Número de països que disponen de reserves estratègiques de petròleu io de productes refinats, per a subvenir a les necessitats de les seues forces armades en cas de conflicte.
Història
[editar | editar còdic]- ↑ Estes cinc figuren entre les sis (en anglés) Grans del mercat energètic.
- ↑ Bakassi : font.
.jpg){kind=link}
La resenya històrica fins als anys 2000 correspon a la primera mitat de la curva de Hubbert: el petròleu és fàcil d'extraure, és poc car i sembla disponible de manera illimitada (les alces de preu del barril són un fenomen nou, que apareix només en el cim de la curva i despuix de 1970): és una canastra financera per a tots els actors.
El Gran Joc del sigle XIX
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → El Gran Joc.
Anterior als conflictes del petròleu, El Gran Joc va ser una característica estratègica de les lluites d'influències entre l'Imperi rus i l'Imperi britànic, des de 1813 fins al conveni anglo-rus de 1907.
La zona d'Àsia Menor era llavors una pancha blana, encara no destinat al principi de el XIX a una metròpoli colonial.
L'imperi rus, el poder continental, procurava prendre el control d'un port d'aigües calentes en la finalitat de lliberar a la seua flota; el seu pas s'associava en l'estratègia de control dels estrets. L'imperi britànic procurava estendre la seua joya, el subcontinent indi, i protegir allí els seus interessos.
La carrera per la supremacia d'estes grans nacions cridava a un poder regional: Pèrsia.
Ávida de símbols, la prensa devorava en dibuixos satírics, a l'orso rus, al lleó de la corona d'Anglaterra i al gat (Sha) persa.
Per a la zona geogràfica concernido, este context dona el decorat dels objectius petrolers que anaven a començar immediatament.
El descobriment de petròleu en Iran en 1908, en Masjed Soleyman, va dur en la fundació de la companyia Anglo-Persian Oil Company, que va anar el començ de BP.
De la tutela britànica a la tutela nortamericana
[editar | editar còdic]Des dels finals de el XIX, el petròleu va ser identificat com un recurs estratègic. La decisió del almirantazgo britànic cap a 1910, de construir bucs que consumirien combustibles derivats del petròleu, en lloc de carbó va ser un moment important: la nació més poderosa del món, en la flota més poderosa del món, tenia per a eixa época molt carbó i cap gota de petròleu. Esta decisió va assentar la problemàtica europea per al restant del sigle.[1] Ademés, mentres que el gas formava part de les energies motors de la Revolució industrial en el XIX,[2] el petròleu no era objecte d'una ocupació generalisada fins a llavors.
Primera Guerra Mundial
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Acorts Sykes-Picot.
Les ofensives britàniques i franceses de la Primera Guerra Mundial en Iraq i Campanya del Sinaí i Palestina pretenien ocupar territoris que se sospitava, eren rics en petròleu. L'intervenció de Lawrence d'Aràbia, qui va participar com a enllaç britànic en respal a la Rebelió Àrap de 1916 en contra del Imperi otomà, ilustra el otorgamiento regional de la tutela otomana al Imperi britànic.
Terminada la Primera Guerra Mundial, Els aliats varen decidir repartir-se territoris i colónies que eren propietat de les Potències Centrals, sent el més afectat al final de la lluita, l'Imperi otomà, ya que en el repartiment del seu territori, va deixar d'existir com a tal. Eixe repartiment territorial va ser avalat per la Societat de Nacions (per mig de mandats), emanat de l'artícul 22 del Tractat de Versalles. Pero és també cert que va existir un acorde secret previ anterior al final de la guerra sobre el repartiment del Mig Orient, entre França i Anglaterra. La pacificació francesa de Síria li va assegurar a França un suministrament regular de petròleu, aixina com els britànics varen tindre accés al petròleu de Mig Orient per mig dels mandats de Mesopotamia i Palestina.
Segona Guerra Mundial
[editar | editar còdic]Despuix de la derrota francesa a mans del Tercer Reich, Síria va ser defesa per les tropes de Vichy contra les de França Lliure, perque l'Alemània Nazi necessitava el seu petròleu. Per la seua banda, Alemània va llançar una ofensiva contra la URSS, ya que també desijava apoderar-se del petròleu dels jaciments russos del Caucas en Bakú, i la constitució del Afrika Korps va obedir en part a esta llògica de conquista dels recursos. Els aliats varen bombardejar moltes voltes instalacions petroleres en Besarabia, la regió de Romania que posseïa els principals jaciments de petròleu de les terres ocupades per l'Eix. La falta de carburant va ser un element important en la derrota de les tropes nazis, sobretot al fi de la guerra.
Esta situació d'amenaça de l'Eix du en 1941 a una operació conjunta entre l'Eixèrcit Rojo i l'Eixèrcit Britànic per a assegurar els camps petrolers d'Iran: és l'Operació Countenance (en), que li conferix a l'URSS el suministrament de petròleu via el Corredor Persa (d'Iran a Azerbaiyan) que li permet resistir a Barbarroja
En 1941, l'Imperi de Japó va considerar que devia fer la guerra contra Estats Units a pesar de la desproporció de forces, després va dur una ofensiva cap a Indonèsia, perque necessitava el petròleu que es trobava allí (i qué mai va controlar). És notable que per una atra part, una de les etapes importants de l'escalada que va acabar en la campanya de l'Oceà Pacífic de 1937 a 1945 va ser el moment en que els Estats Units va prohibir l'exportació de petròleu cap a Japó.[3]
,_14_February_1945_(USA-C-545).jpg){kind=link}
Periodo de postguerra
[editar | editar còdic]En la Postguerra, Estats Units emergix com el líder de el "món lliure" i va definir cuales zones del món devien formar part de la seua zona d'influència; per a llavors els plans de guerra estaven llests:
- Dins d'un marc de cooperació acordat entre Roosevelt en 1945 en Ibn Saud, les grans nortamericanes explotarien els vasts camps petrolers d'Aràbia Saudita. Esta cooperació va ser combinada en una protecció militar; este pacte va durar xixanta anys sense interrupció, reforçat pels presidents i príncips successius cada volta. Va atestar eixe vigor diplomàtic el logotip d'Aramco (Arabian-American Oil Company) adoptat des de 1944, aixina com el quarter militar que pretenia estabilisar les regions a on estan situats els jagantescs jaciments de Ghawar i Burgan.
- El president Truman, al principi del seu segon mandat, va presentar en un discurs en giner de 1949 el credo del desenroll per als països del món. Estudiat per Alfred Mahan, l'Orient Mig va formar part d'eixes prioritats i es va celebrar allí en els anys 1950 el otorgamiento de les antigues nacions colonials europees d'una tutela econòmica en respal a moviments de descolonización, i de cooperació econòmica. Les grans companyies petroleres firmen en petromonarquías contractes d'explotació.
En 1953, abdós aliats britànics i nortamericans varen dur una operació conjunta, en pretendre en l'Operació Ajax, impedir la nacionalisació d'interessos petrolers britànics en Iran; es podria interpretar este acontenyiment com una frontiça despuix de la qual l'hegemonia sobre la regió canvia. Dèu anys més tarde el nou Sha llança una política de reformes nomenada la Revolució Blanca, sobre la qual l'interacció en la diplomàcia americana és perceptible.
La crisis del canal de Suez[4] en 1956 va manifestar l'emergència d'una voluntat política en l'Orient Mig, la dependència d'Europa i la seua debilitat política, i va consagrar a abdós (Estats Units i Gran Bretanya) en plena cooperació com els amos del joc. En 1960, Iran, Iraq, Kuwait, Aràbia Saudita i Veneçola varen formar l'Organisació de Països Exportadors de Petròleu, en vistes de guanyar poder front a les companyies petroleres, les Sèt Germanes.
A un costat, la França de De Gaulle va explotar les rets Foccart per a assegurar per la via Françafrique l'accés al petròleu del golf de Guinea per a les companyies Elf-Aquitaine i Total-Fina. Mentres que la descolonización de Marroc i de Tunis es va celebrar sense conflicte, la durea de la guerra d'Argèlia és imputable en part als interesses petrolers de la metròpoli colonial, ya que els jaciments del Sàhara[5] acabaven de ser descoberts la década anterior. En 1962, Charres de Gaulle es va assegurar en el moment de la firma dels Acorts de Evian de que els interessos francesos serien conservats, lo que incloïa també la primacia industrial i comercial sobre els jaciments del Sahara que li varen garantisar l'independència energètica francesa.
El càrtel de les sèt germanes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sèt Germanes.
.jpg){kind=link}
Una atra manera de percebre el periodo precedent, en lloc de raonar en terme d'estats-nacions en competència, cal prendre l'àngul de les grans companyies petroleres que, del 1913 al 1959, varen formar a un càrtel. Una atra volta, la reputació hegemònica de tal acort va jugar provablement molt en els aspectes de teories de complot associades en tal tema, per eixemple quan s'imagina que un càrtel era l'amo sobre els governs dels països a on se situaven els jaciments; no obstant l'harmonia organisada, i no tácito, entre estes grans companyies, va anar un fet comprovat, revelat per la fòrmula introduïda per un home de negocis italià cridat Enrico Mattei, que per conveniència per a la companyia ENI, va denunciar la situació mantinguda d'oligopoli sobre el mercat petroler en 1957. L'estructura de concentració d'estes multinacionals, nugada a la seua integració vertical dels dominis de l'indústria petrolera, de la producció, al refinat fins a la distribució, ya constituïa una forma de dominació.
Tres de les Sèt Germanes són descendents de les reestructuracions efectuades en el marc de les lleis anti-monopoli d'Estats Units en 1911, despuix d'un juí de la Cort Suprema: la Standard Oil Company havia segut separada en sectors geogràfics.
Podem observar que la situació del món en l'entrada del periodo a partir de 1913, va estar vinculada molt àmpliament als Imperis colonials naixcuts de metròpolis europees, mentres que el procés de descolonización és terminat plenament en 1959; de modo que és difícil distinguir, si va haver abús de poder, i si va vindre d'Estats o de multinacionals citades més avall.
És possible, a la vista d'esta primera globalisació nugada a la prospecció petrolera sobre tots els continents del planeta, considerar que si be la llei anti-monopoli va impedir la formació d'un monopoli sobre territori nortamericà, no va poder opondre's a la formació d'oligopolis sobre el mercat internacional — eixa situació va evolucionar només cap al fi dels anys 50.
No obstant en un mercat en plena expansió els va permetre assentar profit considerables, lo que encara hui es designa baix el nom de renda petrolera. No obstant, el petròleu que va quedar fàcil d'extraure (petròleu convencional, corresponent a la primera mitat de la curva de Hubbert), els seus preus varen quedar estables i barats durant l'época de les sèt germanes, aportant costums nugades al estil de vida de la civilisació de l'automòvil observables sobre el territori nortamericà, per citar només a ell.
Les Sèt Germanes són les següents companyies:
- Standard Oil of New Jersey (Esso), que es va fusionar en Mobil per a formar ExxonMobil.
- Royal Dutch Shell (Anglo-holandesa)
- Anglo-Persian Oil Company (APOC) (Britànica). primer va canviar el seu nom a la Anglo-Iranian Oil Company (AIOC), despuix a British Petroleum, llavors a BP Amoco despuix de la fusió en Amoco (la qual va ser coneguda com Standard Oil of Indiana). Ara se li coneix per les inicials BP.
- Standard Oil Co. of New York ("Socony"). Despuix es va convertir en Mobil, que es va fusionar en Exxon per a formar ExxonMobil.
- Standard Oil of Califòrnia ("Socal"). Es va convertir en Chevron, llavors, en la fusió en Texaco, ChevronTexaco. Varen deixar d'utilisar el sufix 'Texaco', retornant a Chevron.
- Gulf Oil. En 1985 la major part de Gulf es va convertir en Chevron, copartes chicotetes convertides en part de BP, i Cumberland Farms, la qual va anar en eixe moment, la fusió més gran en l'història mundial. Una ret d'estacions en la part norest d'Estats Units encara du eixe nom.
- Texaco. Fusionada en Chevron en 2001. La companyia resultant va ser coneguda per algun temps com ChevronTexaco, pero en 2005 va canviar el seu nom de nou a Chevron. Texaco permaneix com una marca de Chevron.
Al final de 2005, les companyies supervivents són ExxonMobil, Chevron, Shell, i BP, les quals són membres del grup de les "Grans".
Les "Noves Sèt Germanes"
[editar | editar còdic]L'11 de març de 2007, el Financial Claves va identificar a les "Noves Sèt Germanes": les companyies petroleres paraestatalés més influents anara de l'OCDE. Són:
- Saudi Aramco (Aràbia Saudita)
- JSC Gazprom (Rússia)
- CNPC (China)
- NIOC (Iran)
- PDVSA (Veneçola)
- Petrobras (Brasil)
- Petronas (Malàsia)
L'artícul del FT fa notar que Pemex de Mèxic va ser exclosa de tal llista.[6]
La fundació de la OPEP, ratificada el 14 de setembre de 1960, constituïx la reapropriación de les llínees de producció i decisió que es refiéran al transport del petròleu, la qual cosa va posar fi al monopoli de les Sèt Germanes. En resposta a fusions i adquisicions ulteriors, el nomenament d'estos actors va evolucionar, i el seu número va disminuir (efecte de concentració).
Conflictes per petròleu despuix de 1973
[editar | editar còdic]La sobrevinguda successiva de la primera i de la segona crisis petrolera, respectivament en 1973 i 1979, varen aplegar en un context a on la producció domèstica de petròleu en Estats Units va alcançar el seu pique petroler, precisament en 1970 (fet que, de pas, va aportar de valor a la teoria de King Hubbert). Les reserves estratègiques de petròleu són instaurades des de 1975. Els estrategues estan al tant puix, dels nous objectius representats per estes tensions, lo que induïx una reorganisació comprovada de les intervencions nortamericanes al voltant del planeta a partir del començ dels anys 70. Al final d'abdós crisis petroleres, la majoria dels països de la OCDE instaurarà reserves estratègiques de petròleu; baix diverses formes, elles representen freqüentment 3 mesos de consum d'un país. En els Estats Units, país sempre productor, esta noció és més vaga forçosament; el president Bush va decidir en 2007 de fer-ho més formal.
Iran, Iraq i l'Unió Soviètica
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Revolució iraní.
La segona crisis petrolera va colocar baix una gran tensió a les relacions entre Estats Units i Iran, que efectúó una revolució islàmica a conseqüència del Divendres negre; mentres que la crisis dels rehens va terminar per cavar un fos entre abdós països,[7] Fent referència a la venda d'armament en eixa época, l'escàndal Aniran-Contres sempre figurarà entre els escàndals de la presidència Reagan.
El "Contra-choque petroler" de 1986, s'explica en part per la voluntat d'Estats Units i els seus aliats de Mig Oriente de posar a l'Unió Soviètica en una posició de franca bancarrota: es va lliurar una guerra econòmica i financera amprant petrodólares i la diplomàcia saudí. Les exportacions petroleres eren vitals per a la balança de pagaments soviètica i per a la diplomàcia de Kremlin (la garantia als països satèlits d'un suministrament de petròleu segur, era un dels mijos que tenia la URSS de tindre'ls com a captius polítics); els nortamericans varen conseguir convéncer als governs saudí (que ya eren els seus aliats en la guerra en Afganistan), als emirats i al kuwaití en aumentar fortament la seua producció, en la finalitat de fer fracassar als russos.
El cost va ser elevat per als països al principi d'esta ofensiva econòmica. Numerosos menuts productors americans varen quebrar, mentres que el fluix de petrodivisas per als països del Golf anava més despacio, causant una reducció severa en la seua "modo de vida". Estos "efectes secundaris" varen ser perfectament anticipats i acceptats pels governs implicats, i esta política va dur els seus fruts. l'URSS va extraure tant petròleu com va poder, pero en 1988 en el seu principal jaciment, Samotlor, la producció va caure severament, arrastrant la producció del país. La principal font de divises de la URSS va disminuir, al mateix temps que les finances del país es veen sobreexigidas (el conflicte afgà i els grans proyectes militars que s'afegien les despeses normals). Encara que va ser descuidat per numerosos anàlisis, este factor va ser un dels més importants a l'afonament de l'Unió Soviètica.
Un efecte colateral d'esta guerra va ser l'afonament econòmic d'Iraq, en plena guerra en el seu veí; Sadam Huseín va demanar que es posara fi a esta política,[8] pero els Estats Units es varen negar per raons més importants, i Iraq va deure posar fi ràpit a la guerra. Davant de la negativa d'Occident d'ajudar-li econòmicament, Iraq va invadir a Kuwait, despuix d'haver advertit d'això Estats Units.
La Guerra Iran-Iraq de la década dels 80 va ser en part deguda a la voluntat d'Iraq de controlar els recursos fronteriços. Abdós beligerants varen atacar petrolers en el Golf,[9] i l'Armada d'Estats Units va deure intervindre, en el moment de l'Operació Mantis Religiosa. l'invasió iraquí a Kuwait al començ de la década dels 90 també va ser el començ d'una guerra en la qual els Estats Units varen intervindre per a assegurar la seguritat dels seus suministraments. En eixa ocasió, el president Bush Pare fins a va proclamar la teoria geopolítica del Nou Orde Mundial en setembre de 1989; vençut, Iraq va ser somés a dures sancions econòmiques que varen ser atenuades solament per el "Programa Petròleu per Aliments." Els Estats Units despuix varen tindre una política de preposicionamiento (és. infra).
Els conflictes successius en Chechènia i la tensió en el Kurdistan, s'inscriuen parcialment en el context del recomençament del Gran Joc precitado que concernix al transport dels hidrocarburs del mar Caspio. Els grups petrolers russos Rosneft i Lukoil tenen allí interessos, particularment en el transport del petròleu per oleoductes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (en anglés) «Del carbó al petròleu». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2007. Consultat el 22 de juny de 2008.
- ↑ Una ocupació del gas: alimentació de l'allumenament públic de les metròpolis, per eixemple.
- ↑ Roland H. Worth, Jr., Sense Una atra Opció, Que La Guerra: L'Embargament dels Estats Units Contra Japó i l'Erupció de la Guerra en el Pacífic (Jefferson, North Carolina: McFarland, 1995). ISBN 0-7864-0141-9
- ↑ La nacionalisació del canal anunciada per Nasser: particularment, pas obligat per al suministrament d'Europa.
- ↑ Hassi Messaoud (petròleu) i Hassi R'Mel (gas natural), descoberts en 1956.
- ↑ Les Noves Sèt Germanes: les rivals nanes dels jagants del petròleu i del gas natural, per Carola Clots, Financial Claves. 11 de març de 2007
- ↑ Sense evocar la teoria de complot anomenada La sorpresa d'octubre, la qual brota sobre un context de política interna en els Estats UnidosS
- ↑ El 27 de juliol de 1990: En resposta a les peticions d'Iraq, la OPEP decidix, per primera volta des de decembre de 1986, un aument en el preu de barril de petròleu de 18 a 21 dólars. Va representar per a Iraq un guany anual de 4 millardos de dólars, pero insuficients respecte a les seues necessitats
- ↑ source.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geopolítica del petróleo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.