Anar al contingut

Guerra polac-lituà-teutónica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra polac-lituà-teutónica

La guerra polac-lituana-teutónica també coneguda com la Gran Guerra (en polac: Wielka Wojna) va ser un conflicte bèlic ocorregut entre els anys 1409 i 1411, i en el que el regne de Polònia i el Gran Ducado de Lituània es varen enfrontar a l'Orde Teutónica.[1] Inspirada pel alçament samogicio local, la guerra va començar en una invasió teutónica de Polònia en agost de 1409. Com cap de les parts estava preparada per a una guerra a gran escala, Wenceslao IV d'Bohemio va negociar una treua de nou mesos.

Despuix de l'expiració de la treua en juny de 1410, els monges militars-religiosos varen ser derrotats decisivament en la batalla de Grunwald, una de les majors batalles de l'Europa medieval. La majoria dels líders teutones varen morir o varen ser fets presoners. Encara que varen ser derrotats, els Cavallers Teutónicos varen resistir el sege a la seua capital en Marienburgo (Malbork) i varen sofrir pèrdues territorials mínimes en la Primera Pau de Toruń. Les disputes territorials varen durar fins a la Pau de Melno de 1422.

No obstant, els Cavallers mai varen recuperar el seu antic prestigi i poder, i la càrrega financera de les reparacions de guerra va provocar conflictes interns i el decliu econòmic de les seues terres. La guerra va canviar l'equilibri de poder en Europa Central i va marcar l'ascens de l'unió polac-lituana com a potència dominant en la regió.[2]

Causes

[editar | editar còdic]

En el XIII, els Cavallers Teutónicos havien segut invitats a Culmerland per a ajudar en la defensa de Mazovia i en la conversió dels pagans prusianos bàltics. En virtut d'un decret pontifici en el que se'ls va donar carta blanca per a actuar com desijaren, varen establir una base de poder en la regió, ocupant posteriorment les regions costeres del Bàltica (lo que actualment són Letònia, Lituània i Estònia), i varen mostrar signes de desijar una major expansió. Les seues incursions en Polònia en el XIV els va donar el control de les principals ciutats en Pomerania i Cuyavia. En la finalitat de promoure els seus esforços bèlics contra l'estat pagà de Lituània, els reis teutones varen instituir una série de creuades en la finalitat d'obtindre el respal d'atres països europeus.

En 1385, l'Unió de Krewo va incorporar Lituània a la corona de Polònia, i el posterior matrimoni de Gran Duc Jogaila de Lituània i la reina Eduviges I de Polònia varen ser a modificar l'equilibri de poder; abdós nacions varen ser més que conscients de que només per mig de l'acció conjunta podrien frustrar els plans d'expansió de l'Orde Teutónica[1]. Jogaila va acceptar el cristianisme i es va convertir en el rei Vladislao II de Polònia. Lituània, en la seua conversió al cristianisme va eliminar gran part de la raó de ser de les creuades dels cavallers teutones.

En 1398, no obstant, els Cavallers varen invadir els estats cristians de Polònia i Lituània. En este moment, els polacs i els lituans no varen tindre més opció que sofrir en silenci, puix encara no estaven preparats militarment per a enfrontar-se el poder dels Cavallers.

Descripció

[editar | editar còdic]

Esclat de la guerra

[editar | editar còdic]

En 1409, va començar un alçament contra els teutones en Samogitia. El rei va anunciar que donaria peu a les seues promeses en el cas dels Cavallers invadiren Lituània. Açò es va utilisar com un pretext, i el 14 d'agost de 1409, el Gran Maestre Ulrich von Jungingen va declarar la guerra a l'unió de Polònia i Lituània. Les forces de l'Orde Teutónica inicialment varen invadir la Gran Polònia i Cuyavia, pero els polacs varen repelir l'invasió i reconquistaron Bromberg (Bydgoszcz), lo que va dur a un posterior acort d'armistici que devia durar fins al 24 de juny de 1410. Els lituans i polacs varen utilisar este temps en els preparatius de la campanya per a eliminar l'amenaça d'una volta per totes.


Els Cavallers Teutónicos eren conscients de l'acumulació de forces polaques i lituanes i esperaven un doble atac, dels polacs cap a Danzig (Gdansk), i pels lituans cap a Samogitia. Per a contrarrestar esta amenaça, Ulrich von Jungingen va concentrar part de les seues forces en Schwetz (Świecie), deixant a la gran part del seu eixèrcit en la zona oriental de castells de Ragnit (Neman), Rhein (Ryn), prop de Lötzen (Giżycko), i de Memel (Klaipėdona)[1]. Polacs i lituans varen seguir en les seues intencions per mig de l'organisació de vàries incursions profundes en territori alemà. Ulrich Von Jungingen va demanar l'armistici, que es va estendre al 4 de juliol en la finalitat de permetre que aplegaren mercenaris d'Europa Occidental. I a s'hi havia dau suficient temps a polacs i lituans per a reunir forces.

El 30 de juny, les forces de la Gran Polònia i Menuda Polònia varen creuar el Vístula a lo llarc d'un pont i es varen unir en les forces de Mazovia i el Gran Ducado de Lituània. Els polacs de Ladislao i les forces lituanes del seu cosí Vitautas el Gran (a qui Ladislao havia cedit el poder en Lituània a raïl del seu matrimoni en la reina de Polònia) es varen reunir el 2 de juliol de 1410. Una semana en acabant de que varen creuar la frontera en el territori dels Cavallers Teutónicos, en direcció a la capital enemiga, el castell de Marienburg (Malbork). Els Cavallers Teutónicos varen ser capturats per sorpresa.

Ulrich Von Jungingen va retirar les seues forces de la zona de Schwetz i va decidir organisar una llínea de defensa en el riu Drewenz (Drwęca). El vau del riu va ser preparat en estacas i els castells propencs reforçats. Despuix de reunir-se en el seu consell de guerra, Vladislao va decidir flanquejar a les forces enemigues de l'Est i continuar la marcha cap a Marienburg per Soldau (Działdowo) i Gilgenburg (Dąbrówno). El 13 de juliol, estos dos castells varen ser capturats i el camí cap a Marienburg es va obrir[1].

Batalla de Grunwald

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de Grunwald.
La batalla tal i com apareix en la Berner Chronik de Diebold Schilling.

La batalla de Grunwald va tindre lloc el 15 de juliol de 1410 entre les forces combinades de l'eixèrcit polac i lituà, dirigit per Vitautas, Gran Duc de Lituània, i l'Orde Teutónica.[3] Les estimacions modernes del número de tropes implicades oscilen entre 16.500 i 39.000 hòmens polac-lituans i entre 11.000 i 27.000 teutones.[4] L'eixèrcit polac-lituà era una amalgama de nacionalitats i religions: les tropes polac-lituanes catòliques varen lluitar colze en colze en cristians ortodoxos orientals, tàrtars musulmans, i husitas bohemio. Vintidós pobles diferents, en la seua majoria germànics, es varen unir al bando teutón.[5]

Els bohemio varen ser allí perque Ladislao i el rei Wenceslao IV d'Bohemio havien firmat un tractat de defensa anterior per les invasions pels cavallers teutónicos. El mercenari d'Bohemio, Jan Žižka, més tart es va convertir en el general dels taboritas en les guerres husitas.


Els cavallers esperaven provocar a polacs o lituans per a que atacaren primer i varen enviar dos espases, conegudes com Espases de Grunwald, per a "ajudar a Jogaila i Vytautas en la batalla".[6] Els lituans varen atacar primer, pero despuix de més d'una hora de durs combats, la cavalleria llaugera lituana va mamprendre la retirada total.[7] El motiu de la retirada -si va ser una retirada de la força derrotada o una maniobra preconcebuda- seguix sent un tema de debat acadèmic.[8] Varen començar forts combats entre les forces polaques i teutonas que inclús varen aplegar al campament real de Jogaila. Un cavaller va carregar directament contra el rei Jogaila, que va ser salvat pel secretari real Zbigniew Oleśnicki.[9] Els lituans varen tornar a la batalla. Quan el Gran Maestre von Jungingen va intentar travessar les llínees lituanes, va ser assessinat.[10] Rodejats i sense líder, els Cavallers Teutónicos varen començar a retirar-se cap al seu campament en l'esperança d'organisar un fort de carros defensiu. No obstant, la defensa no va tardar en trencar-se i el campament va ser arrasat i, segons el relat d'un testic presencial, allí varen morir més Cavallers que en el camp de batalla.[11]

La derrota dels cavallers teutones va ser estrepitosa. Varen morir uns 8.000 soldats teutones[12] i atres 14.000 varen ser fets captius.[13] La majoria dels germans de l'Orde varen morir, inclós Ulrich von Jungingen i gran part dels dirigents de l'Orde Teutónica. L'oficial teutón de més alt ranc que va escapar de la batalla va ser Werner von Tettinger, Komtur de Elbing (Elbląg).[13] La majoria dels plebeus i mercenaris captius varen ser lliberats poc despuix de la batalla en la condició de que es presentaren en Cracovia l'11 de novembre de 1410.[14] Els nobles varen ser mantinguts en captivitat i es varen exigir elevats rescats per cada u d'ells.

Despuix de la batalla de Grunwald

[editar | editar còdic]

Els Cavallers Teutónicos varen resultar en séries baixes com a conseqüència de la batalla de Grunwald, perdent gran cantitat de guerrers experimentats (ya siga morts o presoners) i moltes de les seues fortalees varen deure ser entregades a Ladislao. Les forces de Michael Küchmeister von Sternberg varen ser derrotades en la batalla de Koronowo en setembre de 1410.

Ladislao es va demorar en atacar la ciutat de Mariemburgo, sèu principal de l'Orde Teutónica, en la qual cosa el nou gran maestre Heinrich von Plauen va tindre temps per a preparar en èxit la resistència teutónica al lloc de Mariemburgo (1410).

La Primera Pau de Toruń de 1411 va posar fi a la guerra en térmens sorprenentment favorables a l'Orde Teutónica considerant la seua derrota en Grunwald. De fet comprometia a l'Orde solament a renunciar a Samogitia mentres vixqueren els reis Ladislao i Vitautas, mentres que els cavallers teutónicos tornaven Dobrzyń als polacs, pero sense sofrir pèrdues territorials, la qual cosa va ser interpretat com un fracàs diplomàtic per a Polònia i Lituània.

A pesar d'esta situació adversa, els polacs i lituans varen conseguir fixar costoses indemnisacions a modo de reparacions de guerra que devien ser pagades per l'Orde Teutónica: els presoners de l'Orde serien lliberats a canvi de sis millons de groschen d'argent pagadors en quatre parts durant els pròxims dèu anys, les lliberacions es realisarien d'acort als pagaments que fera l'Orde Teutónica als polac-lituans. Esta era una suma elevadíssima per a aquella época, equivalent a casi 20 tonellades d'argent, i va significar per a l'Orde un colp tan dur com les possibles pèrdues territorials.


Davant l'impossibilitat de contar en una força militar que poguera opondre's als polac-lituans, Heinrich von Plauen va acceptar els térmens de pau. Per a complir en el rescat dels presoners, l'Orde Teutónica va impondre nous tributs als seus feus, es va confiscar or i argent dels seus temples, i inclusivament va contraure empréstitos en comerciants alemans i estrangers, situació que va terminar per danyar greument les seues finances puix per a caramull l'Orde devia contractar mercenaris estrangers per a tindre a ralla als polac-lituans mentres no anaren lliberats tots els seus cavallers presoners.

Encara que l'Orde Teutónica va conseguir pagar tot el seu deute a Polònia-Lituània en 1413, el cost de les indemnisacions i rescats havia buidat les arques de l'Orde, ademés de generar-li gravosas deutes en prestamistes estrangers, la qual cosa paulatinament va causar tumults intestinas a lo llarc de el XV i una aguda decadència econòmica durant vàries décades més.

Llegat

[editar | editar còdic]

La batalla és considerada com una de les més importants en la història de Polònia i Lituània.[15][16] En Ucrània, l'enfrontament militar està molt associat en Vitautas «el Gran», qui es va erigir com el líder del cristianisme ortodox oriental en eixe moment.[17] En Lituània, la victòria és sinònim de l'auge polític i militar del Gran Ducado. Va ser una font d'orgull nacional durant l'era del nacionalisme romàntic i va inspirar la resistència a les polítiques de germanización i rusificación dels imperis alemà i rus. Els cavallers teutónicos eren retratats com invasores sedientos de sanc i a Grunwald com una victòria justa conseguida per una chicoteta nació oprimida.[15]

En 1910, per a commemorar el 500.º aniversari de la batalla, es develó un monument elaborat per Antoni Wiwulski en Cracovia durant una celebració de tres dies a la que varen assistir unes 150 000 persones.[18] Prop de 60 ciutats i pobles en Galícia també varen erigir monuments de Grunwald per a l'aniversari.[19][20]

Aproximadament en eixa época, l'escritor Henryk Sienkiewicz va escriure la novela Els cavallers de la creu (en polac, Krzyżacy), que destaca la batalla en un dels capítuls. En 1960, el cineaste polac Aleksander Ford va utilisar el llibre com a base per a la seua película Cavallers de l'Orde Teutónica. Es varen construir un museu, monuments i memorials en el camp de batalla en 1960.[21] El lloc de la batalla està en la llista de monuments històrics nacionals de Polònia des del 4 d'octubre de 2010 i baix la jurisdicció del Consell del Patrimoni Nacional de Polònia.[22] El nom de la batalla apareix en #decoració militars (Creu de Grunwald), equips deportius (BC Žalgiris, FK Žalgiris) i vàries organisacions.


Un moviment en tendències nacionalistes creat pel servici comuniste de seguritat polac en 1981 com a contrapeso al sindicat Solidarność també duya el nom de Grunwald. Va ser un dels últims intents de colocar la batalla i la memòria de la victòria sobre l'Orde Teutónica al servici de l'ideologia comunista. Despuix del fi de la llei marcial en Polònia en 1983, açò va ser abandonat per l'escassa acceptació pública.[23] L'event es commemora en la Tomba del Soldat Desconegut en Varsòvia, en l'inscripció GRUNWALD 15 VII 1410.[24]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Urban, William (2003), Tannenberg and After: Lithuania, Poland and the Teutonic Order in Search of Immortality (Revised ed.), Chicago: Lithuanian Research and Studies Center, ISBN 0-929700-25-2
  2. ↑ Ekdahl 2008, p. 175
  3. ↑ Jučas 2009, p. 77
  4. ↑ Jučas 2009, pàg. 57-58
  5. ↑ Разин 1999, pàg. 485-486
  6. ↑ Turnbull 2003, p. 43
  7. ↑ Turnbull 2003, p. 45
  8. ↑ Turnbull 2003, pàg. 48-49
  9. ↑ Stone 2001, p. 16
  10. ↑ Turnbull 2003, p. 64
  11. ↑ Turnbull 2003, p. 66
  12. ↑ Urban 2003, p. 157
  13. ↑ 13,0 13,1 Turnbull 2003, p. 68
  14. ↑ Jučas 2009, p. 88
  15. ↑ 15,0 15,1 Johnson, 1996, p. 43.
  16. ↑ Wydawnictwo Uniwersytetu Rzeszowskiego.Varsòvia:(30)ISSN 1730-0525.
  17. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Corporació de Radiodifusió Britànica. Consultat el 11 de juliol de 2018.
  18. ↑ Dabrowski, PM (2004). Commemorations and the shaping of modern Poland (en en), Bloomington: Indiana University Press, pp. 164-165. OCLC 54487623. ISBN 978-0-253-34429-8.
  19. ↑ Ekdahl, 2008, p. 179.
  20. ↑ Molik, 1998, p. 304.
  21. ↑ Ekdahl, 2008, p. 186.
  22. ↑ Rozporządzenie Prezydenta Rzeczypospolitej Polskiej z dnia 17 września 2010 (Dz.O. z 2010 r. Nr 184, poz. 1235) (en polaco).
  23. ↑ (2003) Preußen in Ostmitteleuropa: Geschehensgeschichte und Verstehensgeschichte (en de), Coblenza: Oldenbourg, p. 237. OCLC 237793646. ISBN 978-3-486-56718-2.
  24. ↑ Strzałkowski, W (2001). Grób Nieznanego Żołnierza (en pl), Varsòvia: Dom Wydawniczy Bellona, p. 115. OCLC 231888163. ISBN 8-311-09334-2.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_polac-lituà-teutónica&oldid=806471»