Història de Mesopotamia

La història de Mesopotamia va sorgir cap a el IV mileni A.C i fa referència a la primera civilisació que va ocupar el territori de Mesopotamia, que comprén la conca fluvial dels rius Tigris i Éufrates, des de la prehistòria fins a la caiguda de l'últim imperi mesopotámico —l'Imperi caldeo o neobabilónico—. Durant esta etapa, la regió va mantindre certs caràcters comuns que permeten definir-la com una unitat històrica.

Mesopotamia no està delimitada per fronteres naturals definides, estenent-se a l'est cap a Iran, al nort cap a Anatolia i a l'oest cap a Síria. El història de Mesopotamia correspon també a un periodo històric de l'antiguetat oriental que s'inicia en els primers poblaments de Mesopotamia en llocs com Tell Hassuna, Samarra i Tell Halaf. La relació de Mesopotamia en l'Antic Testament va fer eixe camp d'estudi particularment atractiu per als occidentals a partir de el XVIII. l'asiriologia, disciplina que s'encarrega de l'Història Antiga de Mesopotamia, va ser instituïda en el XIX; el seu desenroll va ser influenciat per un fenomen que els crítics postmodernos, com Edward Said, varen cridar orientalisme, definit com la representació d'Oriente en l'acadèmia, en la lliteratura i en l'art occidental per mig d'estereotips determinats per una postura neocolonialista, etnocéntrica i raciste.

Orígens (10 000-5000 a. C.)

Els antecedents del Neolític es varen situar en l'àrea de la cordillera del Tauro i cananea, per mig de la transformació dels caçadors-recolectors en agricultors i ganaders, entre els milenis 12 i 10. Este canvi es va ser fent més evident en el natufiense (10 000-8300 a. C.) en les àrees de Síria i Canaán principalment. Entre 9300 i 4400 les formes protoneolíticas ya predominaven en estes àrees, ademés d'escomençar a notar-se en Anatolia i els monts Zagros, regions totes perifèriques a l'àrea de Mesopotamia.

Les primeres comunitats agrícoles de la Mesopotamia varen sorgir en el nort de la regió al voltant de l'any 7000 a. C., a on la pluja era lo suficientment regular per al desenroll d'una agricultura simple. Tres complexos culturals varen ser identificats pels arqueòlecs a partir de la ceràmica: Hassuna-Samarra i Halaf. En Sumerio, regió sur de Mesopotamia, l'agricultura sembla haver sorgit al voltant de l'any 5500 a. C. Els agricultors del sur varen ser els primers en amprar el método de rec a partir del riu Tigris i el Éufrates, una volta que la pluja en eixa regió va passar a ser intensament irregular, suponent l'entrada de ple al Calcolítico. Durant este periodo, les noves tècniques de producció que s'havien desenrollat en l'àrea inicial del Neolític es varen expandir per les regions més tardanes, entre elles la Mesopotamia interior. Això va dur el desenroll de ciutats, entre les que es trobaven Buqras, Umm Dabaghiyah i Yarim Tappeh, i, més tardíamente, Tell és-Sawwan i Choga Mami. Les cultures més característiques d'este periodo són les cultura Hassuna-Samarra entre 5600 a. C. i 5000 a. C., i Halaf, entre 5600 a. C. i 4000 a. C. (Halaf tardà)

Periodo del Obeid (5000-4000 a. C.)

Localisació aproximada de les cultures Hassuna-Samarra i Halaf durant el denominat periodo 6

Artícul principal → Periodo del Obeid.

Els primers enclavaments d'esta civilisació daten de el 5000 a. C., pero l'esplendor ho va alcançar cap a el 4500 a. C. Entorn a 4000 a. C. s'estén per gran part del Orient Mig, prolongant-se fins a el 3700 a. C. aproximadament. El començ d'esta etapa coincidix aproximadament en l'entrada en la regió de nómades provinents dels monts Zagros. Durant este periodo les ciutats varen créixer en població i les seues estructures socials varen sofrir grans canvis. La primera de les ciutats a on es varen trobar estes traces va ser el-Obeid o historia de Mesopotamia, a la que este periodo deu el seu nom. La seua vila estava composta per construccions a pur de rajoles de fanc cuit.

Extensió de la cultura del Obeid.

És en esta etapa en la que es troben els primers restants d'edificis religiosos integrats en les ciutats. Inicialment tenien la forma de terrats, edificis de planta rectangular i sostre pla. Estes construccions són l'orige dels zigurats, formats per la superposició de varis terrats d'esgambi decreixent.

El periodo Obeid també està marcat pel desenroll i extensió de tècniques de regadiu més alvançades, per mig de la construcció de canals de rec. També produïen abundant ceràmica i terracota. Ells ademés posseïen armes com a astrals de pedra, i mantenien un comerç dinàmic de lápizlazúli, pedra i or en els pobles veïns.

Eridu

El Temple d'Eridu, el nom del qual ve d'una regió en el sur de Sumerio, és conegut com el temple més antic trobat en Mesopotamia (el més antic del món que es coneix fins ara és Göbekli Tepe, en Turquia). Atres temples dominen el jaciment del-Obeid, lo que indica l'existència d'un influent grup sacerdotal entre eixos pobles. Els temples tenien forma rectangular i estaven dividits en vàries cambres i una nau principal. Un espai estava reservat per a la colocació de l'estàtua d'una divinitat, la funció de la qual sembla haver segut protegir als habitants de la regió. Les parets dels temples estaven construïdes a pur de fanc cuit. Alguns especialistes creuen que el desenroll posterior d'eixos temples, elevats com a torres, hauria donat orige als famosos zigurats de la Mesopotamia Antiga.

Vore també

• Història d'Orient Pròxim