Hugonotes

Erro al crear miniatura:

Hugonotes

Erro al crear miniatura:

Cruz hugonote utilisada entre els sigles XVII i XVIII. Actualment és l'emblema de l'Iglésia Reformada de França.

El terme hugonotes (en francés: huguenots; Plantilla:AFI-fr) és l'antic nom otorgat als protestants francesos de doctrina calvinista durant les guerres de religió. A partir d'el XVII, els hugonotes serien denominats freqüentment Religionnaires, ya que els decrets reals —i atres documents oficials— cridaven al protestantisme en forma desdeñosa com una «pretesa religió reformada».

Etimologia

El terme original francés «huguenot» (pronunciat [iɡ'no] o [iɡə'no]) hauria aparegut en 1560 en texts de l'época i en la correspondència d'autoritats del poder real, en substitució de «luthérien» («luterano»), utilisat fins a llavors. Si alguns autors senyalen desconéixer l'orige del renom, uns atres arrepleguen distints orígens possibles, pero l'orige etimològic de «hugonote» seguix sent un tema de debat.

El perqué de la denominació no és ben conegut, pero de la mateixa manera que la majoria dels renoms donats per la majoria catòlica als protestants en diversos països, hugonote hauria tingut en el seu orige un sentit pijoratiu que el XVI va explicar dient que el terme era sinònim de «partidari del diable». De fet, en un context d'enfrontaments per la llegitimitat religiosa en els que es buscava demonizar a l'enemic, s'acusava freqüentment als hugonotes de rendir cult al Diable degut a que practicaven les seues cerimònies de nit.

Aixina és com el filòlec i humaniste hugonote francés d'el XVI, Henri Estienne, senyala en la seua Apologie d'Hérodote (1566) que es tractava de vincular als protestants com a súbdits d'un fantasma de la ciutat de Tours:

… els protestants de Tours solien congregar-se de nit en un local pròxim a la porta del rei Hugo, a qui el poble tenia per un esperit i com, en ocasió d'açò, un flare haguera dit, en el seu sermón, que els luteranos havien de cridar-se hugonotes, com a súbdits del rei Hugo, ya que únicament podien eixir de nit, com feyen; el renom es va fer popular des de 1560, i per molt temps es va conéixer per hugonotes als protestants francesos.

De la mateixa manera l'historiador i humaniste Étienne Pasquier, contemporàneu de les guerres de religió, dia que la paraula «huguenot» provindria del rei Hugon o Huguet de Tours per a donar a entendre que els protestants eren discípuls d'un esperit de les tenebres perque solament es reunien de nit. Teodoro de Beza, colaborador i successor de Juan Calvino, menciona també esta etimologia, evocant als protestants de Tours.

Les fonts actuals apunten cap a un atre possible orige etimològic del terme «hugonote». L'historiador H. G. Koenigsberger, entre uns atres, en la seua obra El món modern (1500-1789), sosté que el nom podria provindre de la paraula alemana Eidgenossen, o siga, 'confederados', nom que utilisava el partit de patriotes ginebrinos que es varen aliar en la confederació de cantones suïssos —que ya s'havien adherit a la Reforma Protestant— per a lliberar-se del domini del duc de Saboya, catòlic, els partidaris del qual eren denominats «mammellus». D'esta paraula hauria derivat eignots, empleada pels protestants de Ginebra en l'época de Calvino. En les minutas del Consell de la ciutat apareixen com aguynos, i en 1520 com eyguenots, en el patois ginebrino. El príncip de Condé, en un document de 1562 recollit en les seues memòries, ampra les paraules Aignos i Aignossen per a referir-se als protestants francesos de la Conjura d'Amboise, que varen fracassar en el seu intent de sostraure al rei de França de la poderosa influència de la Casa de Guisa en 1560.

Eixa expressió podria haver-se mesclat també en el nom Hugues, d'Hugues Besançon, el polític suís que dirigia el partit dels confederados ginebrinos abans de l'arribada de Calvino. Cal recalcar que esta terminologia s'usava en els anys en els que les comunitats hugonotes de França mantenien estrets llaços en Ginebra, a on Calvino havia establit des de 1538 seminaris en els que formar als exiliats francesos que havien de propagar la doctrina calvinista una volta de regrés en el seu país.

Entre els autors que recolzen l'influència del nom Hugues, varis fan derivar «Huguenot» de Hugo Capeto, basant-se en declaracions de l'historiador flamenc d'el XVI, Francisco Haraeo. Segons esta teoria, serien els Guisa els que haurien malnomenat de manera despectiva Huguenots als protestants de la Conjura d'Amboise, per ser estos fidels defensors dels descendents d'Hugo Capeto.

Reforma en França

El verdader organisador dels reformats francesos va ser Juan Calvino, proseguint el moviment iniciat per Martín Lutero en Sajonia. Les idees d'estos dos reformistes varen gojar de cert èxit en França, país en el que el Cisma d'Occident, el progrés del galicanisme, la Pragmàtica Sanció de Bourges i la guerra de Luis XII de França contra el papa Juliol II havien debilitat de manera considerable el prestigi i l'autoritat papal.

D'acort en lo senyalat per l'evangèlic Samuel Vila Ventura en la seua Enciclopèdia Ilustrada d'Història de l'Iglésia, el moviment hugonote francés es remonta a la publicació en París de l'obra de Jacques Lefèvre d'Étaples: Sancti Pauli Epistolae XIV ex Vulgat: adiecta intelligentia ex Graeco, cum commentariis, en 1512, en la qual s'ensenyava clarament la doctrina de la justificació per la sola fe; el prefacio dels seus comentaris dels Evangelios, publicats en 1522, és a voltes considerat com el text fundacional de la Reforma en França. Se li varen unir varis discípuls, com els teòlecs Guillaume Farel, Jodocus Clichtove, Gérard Roussel, Nicolas Cop, Etienne Poncher i Michel d'Arande, tots ells membres del Cenáculo de Meaux, una escola impulsada i amparada pel bisbe de Meaux, Guillaume Briçonnet, que els va invitar a que estudiaren en la seua diòcesis una reforma que tornara als orígens del cristianisme, sense per això trencar en la religió catòlica. La reina Margarita de Navarra, germana del rei Francisco I i yaya del futur rei Enrique IV de França, els va brindar el seu respal davant el rei i va favorir l'expansió de les noves idees en els seus dominis. Francisco I, educat en els principis humanistes del Renaixença, es mostrava relativament tolerant cap a les noves idees pero es trobava dividit entre el seu desig de complaure al papa i la conveniència de guanyar-se el respal dels príncips luteranos germànics en contra de Carlos V.

Des de 1520 els escrits de Lutero s'havien divulgat entre els erudits de França i centenars de còpies dels seus llibres es venien en París, pero la facultat de teologia de La Sorbona va condenar els seus escrits en 1521. A instigació de la Sorbona, i dotat pel papa León X de poders especials per a l'eliminació de la herejía, el Parlament de París va iniciar brutals mides de repressió en 1525, aprofitant que el rei estava pres en Madrit. Varis pensadors reformistes varen ser detinguts, torturats o cremats vius. El Cenáculo de Meaux es va dissoldre; alguns dels seus membres es varen retractar, uns atres varen fugir a Estrasburc i a Suïssa o varen buscar protecció en les regions a on governava Margarita de Navarra.

Despuix del Assunt dels Pasquines en octubre de 1534, en el que mils de panflets contra la missa catòlica varen ser pegats en París, en les províncies i fins a en la porta dels aposentos del Rei, este es va inclinar cap a les demandes dels catòlics i va adoptar una actitut francament hostil cap als reformistes, actitut que va mantindre fins a la seua mort en 1547. En 1535, va participar en una processó solemne en la que varen ser cremats sis protestants, va deixar que el Parlament arrestara en Meaux a 74 d'ells, dels que 18 varen ser cremats vius, i va promulgar un edicte que ordenava l'erradicació del luteranisme i dels seus seguidors. Als pocs mesos Juan Calvino, que havia fugit a Basilea, va publicar la seua obra L'Institució de la Religió Cristiana (1535) que el seu prefacio era dirigit al rei Francisco I de França. Editada en francés en 1541, l'obra li va donar fama i va tindre una profunda influència en el desenroll del protestantisme en França, que es va alluntar definitivament del catolicisme.

Una volta establit en Ginebra en 1536, Calvino va ajudar a organisar les comunitats reformades de França, denominada "iglésia reformada" en els texts oficials. Els seus discípuls instruïts en Ginebra retornaven als seus llocs d'orige a fi de guanyar nous adeptes i d'organisar les comunitats hugonotes. Davant la propagació de la nova fe, els antics edictes de tolerància varen ser substituïts entre 1539 i 1540 per nous texts que otorgaven poders inquisitorials als tribunals i als magistrats. El successor de Francisco I, Enrique II de França, va mantindre la lluita contra la Reforma; en 1547 el Parlament de París va crear una comissió, la Chambre ardente (Cambra ardent), per a jujar als Reformats, i en juny de 1551 l'edicte de Châteaubriant va codificar totes les mides que s'aplicaven en la defensa de la fe catòlica. En conseqüència, molts protestants varen ser eixecutats en París, Bordeus, Lió, Rouen i Chambéry. Es considera que esta aliança entre la Corona, La Sorbona i el Parlament de París va impedir que la Reforma s'estenguera en França en el mateix èxit que en Anglaterra o en Alemània.

Pero, a pesar de les persecucions el protestantisme es va introduir en totes les províncies franceses. A partir de 1547 les comunitats varen escomençar a constituir iglésies, si be la primera iglésia reformada va ser establida oficialment en París en 1555. Unes atres varen seguir, en Meaux, Poitiers, Lió, Angers, Orléans, Bourges i La Rochela. En el Sínodo de París de 1559, els protestants francesos varen decidir en la seua gran majoria aprovar una declaració doctrinal clarament calvinista, per a presentar-la davant el nou rei de França, Francisco II.

No obstant, l'influència de la Casa de Guisa, enemiga declarada de la Reforma, va desnugar com a resposta, una política clarament repressiva en contra de la ya respectada minoria protestant. Les famílies hugonotes serien perseguides per tots els mijos i per espai de més de trenta anys (1562 a 1598). Havent també persecució de catòlics per protestants com en la Miguelada.

Enrique IV de França

El més célebre dels hugonotes va ser, sense dubte, Enrique de Navarra, fill de la calvinista Juana d'Albret i del catòlic Antonio de Borbón, futur rei Enrique IV de França. Va ser obligat a abjurar, per a salvar la seua vida, durant la matança de Sant Bartolomé (24 d'agost de 1572), Posteriorment va tornar a abraçar el protestantisme, una volta fòra de perill en la seua regne; per a abjurar de manera definitiva, en 1593, en comprendre, davant el seu fracàs d'ocupar París, que ser catòlic era una condició imprescindible per a ser reconegut com a rei de França. Dient la famosa frase: "París be val una missa".

Durant el seu regnat, va restaurar la pau civil en França firmant l'Edicte de Nantes (13 d'abril de 1598) i concedint determinades places fortes als protestants. Fortalees que serien ocupades a partir de 1621 per Luis XIII, començant per Saumur i Saint-Jean-d'Angély. Sent les últimes La Rochela el 28 d'octubre de 1628, Prives el 28 de maig, Alés el 17 de juny i Montauban el 21 d'agost de 1629.

La persecució i l'iglésia del Desert

Erro al crear miniatura:

Principals centres hugonotes en el sigle Plantilla:SIGLE fins al Edicte de Nantes de 1685.

El 18 d'octubre de 1685, Luis XIV de França, el Rei Sol, decidix revocar l'Edicte de Nantes i iniciar la conversió sistemàtica dels francesos protestants. Des de 1681 en la província de Poitou, i a partir de 1685 en tot el territori de França menys en París, va recórrer, entre atres iniciatives, a les dragonadas. Esta pràctica repressiva consistia en estajar a un grup de dragons en casa d'una família d'hugonotes per a obligar-els a convertir-se al catolicisme per mig de vexacions, tortures i el saqueig de les seues pertinences. Davant l'anunci de l'arribada dels dragons, pobles sancers es convertien, aterrorizados.

Des de 1661, els hugonotes varen escomençar a emigrar pel cúmul d'interdiccions i llimitacions de l'Edicte de Nantes impostes pel govern de Luis XIV. En 1669, un edicte real li'l prohibix castigant-els en les galeras per als hòmens, la presó per a les dònes, i el confisc de tots els seus bens. A partir de 1682, la prohibició s'estén als nous convers. Entre 1686 i 1689 es va produir un èxodo massiu que va continuar fins a les primeres décades d'el XVIII. Entre 1685 i 1715, es calcula que varen emigrar uns 200 000 hugonotes.Va haver una migració forçada d'hugonotes de França a Brandeburgo-Prusia en 1685. L'autor estima l'impacte dels refugiats hugonotes en la productivitat de les fàbriques textils en Prusia més d'un sigle despuix va ser significatiu. En 1685, aproximadament 200 000 protestants francesos (hugonotes) varen fugir de la persecució religiosa en França i es varen assentar en països protestants veïns. Aproximadament entre 16 000 i 20 000 hugonotes varen fugir a Brandeburgo-Prusia, en una població d'1,5 millons en eixe moment i es varen assentar en ciutats prusianas que havien sofrit grans pèrdues de població durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Numerosos hugonotes varen fugir als Països Baixos, Suïssa, Anglaterra i a diverses ciutats evangèliques alemanes, com Kassel, Erlangen i Berlín en Prusia. Molts atres s'instalarien en les colónies britàniques del Veta i l'Amèrica britànica i començarien les seues pròpies iniciatives colonizadoras, que els seus descendents contribuirien a la fundació de nacions modernes com Suràfrica i els Estats Units d'Amèrica.

En l'artícul «Refugiat» de la Enciclopèdia de Diderot i D'Alembert es troba esta cita: «Luis XIV, en perseguir als protestants, ha privat al seu regne de més d'un milló d'hòmens treballadors» (artícul que, se supon, va escriure Voltaire). Els emigrants pertanyien en la seua majoria als sectors de la producció artesanal i industrial, a les professionals lliberals, a l'eixèrcit i a l'ensenyança. La seua marcha va ralentisar el desenroll econòmic de França i va beneficiar als països d'acolliment, com Alemània, arruïnada despuix de la Guerra dels Trenta Anys. Els que es varen quedar en França varen ser perseguits fins a mediats d'el XVIII.

A pesar de les conversió forçades, molts varen continuar professant el protestantisme de manera clandestina en lo que es va cridar l'iglésia del «Desert». Les comunitats de fidels es reunien en els seus domicilis per a practicar la seua llitúrgia en secret i es congregaven en assamblees multitudinàries en llocs apartats, a sovint de nit. Estes «assamblees del Desert» podien reunir fins a 2000 o 3000 persones, i en terminar la seua sermón el pastor celebrava decenes de bodes i batejos. Algunes coves del sur de França es coneixen en el nom de «coves dels hugonotes», en les que es refugiaven els predicadores que anaven de pas per a evitar ser arrestats.

Els sermones, les oracions i les cartes manuscrites dels pastors, aixina com els llibres expropiats en aquella época, revelen que a partir de 1730-1740 existia gran varietat de tipos de fe i que la teologia dels hugonotes es distanciava cada volta més del calvinisme ortodox, donant lloc a l'aparició de noves teologia obertes a l'influència de les idees del Sigle de les Llums.

Si ben l'Edicte de Versalles de 1787, promulgat baix el regnat de Luis XVI, va permetre als no-catòlics practicar la seua religió de manera privada i els va tornar l'accés al registre civil, els protestants no varen tindre plena llibertat de cult fins a la Revolució francesa, en l'aprovació de la Constitució de 1791.

Edat Contemporànea

Les llibertats bàsiques dels protestants en eixe país, incloent el reconeiximent llegal dels seus matrimonis, és dir, de les seues famílies, varen ser admeses novament pel Estat francés en 1802.

A mitan d'el XVIII, els protestants es varen dividir per causa del lliberalisme,^{cita requerida} pero en el 25 d'octubre de 1905 varen ser capaços d'organisar la Federació Protestant de França (en francés: Fédération Protestant de France) per a «defendre els interesses protestants» en el context d'un Estat llaic i coordinar els esforços d'evangelización, educació dels pastors, ensenyança de la feligresía i missions.

La FPF agrupava en 2007 a dèsset iglésies i unions d'iglésies (luteranas, reformades-calvinistas, batistes i evangèliques en general). La població protestant de França s'estima en un milló cent mil feligresos aproximadament, als que cal afegir atres 400.000 evangèlics agrupats en la Federació Evangèlica de França (FEF), organisada en 1969 i que comprén a unes 425 organisacions de tall evangelicalista, és dir, que emfatisen l'autoritat unívoca de la Bíblia, el compromís militant i el nou naiximent, en contraposició al entronque històric arrelat en les Reformes (Protestant i Radical) i en l'herència religiosa medieval de càtars i hugonotes.

En ocasió de les celebracions pel centenari de la Federació Protestant de França, Le Monde va publicar en octubre de 2005 una entrevista al pastor Jean-Arnold de Clermont, president de la FPF eixe any, en la que afirmava que «el protestantisme francés no té color polític» i afegia, sobre les seues relacions en la Federació Evangèlica de França, que la federació centenària «reunix a iglésies diferents en un proyecte associatiu que posa l'accent en la relació en la modernitat», mentres que el proyecte de la FEF és el de «reunir a les iglésies entorn a una Declaració de Fe». Posades aixina les coses, concloïa que «no estem en competència en la Federació Evangèlica de França».

Vore també

• Calvinisme
• Cruz hugonote
• Òpera Els Huguenots
• Ateisme en l'Ilustració
• Rebelions hugonotes

Bibliografia

• «Li Protestantisme et l'Europe» — dossier informatiu sobre el protestantisme en Europa preparat per la FPF (francés)
• Vila, Samuel i Santamaría, Darío; Enciclopèdia Ilustrada d'Història de l'Iglésia, Llibres CLIE, Barcelona, Espanya, 1989. ISBN 84-7228-447-6

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hugonotes.
• Fédération Protestant de France — sitie web de la FPF (francés)
• L’Eglise Réformée de France — sitie web de l'Iglésia Reformada de França (ERF) (francés)
• Églises protestants d'Alsace et de Lorraine — sitie web de les Iglésies Protestants d'Alsàcia i de Lorena (francés)
• Union Nationale dones Églises Réformées Évangéliques Indépendantes de France — lloc de l'Unió Nacional d'Iglésies Reformades Evangèliques Independents de França (francés)