Iglésia catòlica síria

La Iglésia catòlica síria o iglésia catòlica siríaca (Plantilla:Lang-syr; en latín: Ecclesiae Syriae Catholicae; àrap الكنيسة السريانية الكاثوليكية, i en l'Anuari Pontifici, Plantilla:Lang-it) és una de les vintiquatre Iglésies sui iuris que conformen l'Iglésia catòlica. Es tracta d'una Iglésia catòlica oriental que seguix la tradició llitúrgica antioquena (o síria occidental), usant com llengua llitúrgica el siríaco occidental i com a llengua auxiliar l'àrap. Està organisada com Iglésia patriarcal d'acort a la forma prescripta pel títul IV del Còdic dels Cànons de les Iglésies Orientals (CCEO), baix supervisió del Dicasterio per a les Iglésies Orientals, i és presidida pel patriarca de Antioquía dels siris catòlics, la sèu dels quals es troba en Beirut, Líban.

El territori propi del patriarcat de Antioquía dels siris s'estén en l'Oriente Pròxim per: Iraq, Líban, Jordània, Israel, Palestina, Síria, Egipte, Turquia, Sudan, i Sudan del Sur. El 22 de juliol de 2020 el papa Francisco en un rescriptum ex audientia va decidir derogar les disposicions dels seus dos antecessors i estendre la jurisdicció dels 6 patriarques orientals sobre els dos vicariatos apostólicos d'Aràbia, per lo que l'Iglésia síria va ampliar la seua jurisdicció a Kuwait, Aràbia Saudita, Tastar, Baréin, Oman, Emirats Àraps Units i Yemen.

L'eparquía d'Estats Units i els exarcados apostólicos de Veneçola i de Canadà no integren la jurisdicció del patriarcat, pero formen part de l'Iglésia catòlica síria i els seus bisbes integren el Sant Sínodo. Existixen ademés parròquies i comunitats disperses baix la jurisdicció dels bisbes locals de rito llatí en Brasil, França, Austràlia, Regne Unit, Països Baixos, Suècia, i atres països.

Història

Orige i cisma

Artícul principal → Iglésia ortodoxa siríaca.

L'orige de l'Iglésia síria és tradicionalment referit a Simón Pedro. L'Iglésia síria va ser camp de batalla de les disputes cristológicas. El Concilie de Calcedonia de (451) va condenar el monofisisme i va proclamar com a doctrina oficial de l'Iglésia la presència de dos naturalea, divina i humana, en la persona de Crist. La majoria de la població de Síria es va negar a acceptar eixa decisió conciliar. No obstant, esta separació no va ser immediata i no es va consumar fins que Jacobo Baradeo (consagrat bisbe en secret en 543 per l'encarcerat patriarca Teodosio d'Aleixandria) va consagrar en 544 a Sergio, el primer patriarca siro-ortodox, fent aixina definitiu el cisma en el patriarca rival greco-ortodox. No obstant, no tota Síria es va comprometre en la nova Iglésia (coneguda com a jacobita) i molts varen acceptar les decisions del Concilie de Calcedonia, sent denominats melquitas. A partir de 633 es va produir la conquista musulmana de Síria, durant la qual els jacobites varen rebre tracte preferent pels conquistadors.

Intents d'unió en l'Iglésia catòlica

Durant les creuades va haver molts eixemples de bones relacions entre bisbes catòlics i siris ortodoxos. Alguns d'eixos bisbes eren favorables a una unió en la sèu de Roma, pero no es va aplegar a cap resultat concret. En 1237 el patriarca va viajar en bisbes i monges a Jerusalem —ciutat que estava en mans dels creuats— i va prometre obediència al papa, pero el temor a una invasió mongola va detindre l'intent. Poc despuix el patriarca Ignacio III en 1247 va tornar a admetre la primacia papal, pero no es va aplegar a res.

Durant el Concilie de Florencia el patriarca siri-ortodox Ignacio V va enviar a l'arquebisbe de Edesa com el seu representant, qui el 30 de novembre de 1444 va fer una declaració de fe d'acort als dogmes catòlics i va firmar el decret d'unió Multa et admirabilia, pero no va surtir degut a que va anar ràpidament anulat pels seus oponents en la jerarquia síria ortodox. En 1555 el patriarca Jacobo IV va enviar un sacerdot a Roma a conseguir alguns llibres impresos en siríaco, pero l'enviat va fer una professió de fe catòlica en nom del seu poble que va ser repudiada pel patriarca. En 1560 el patriarca Nehemetallah va enviar a Roma al bisbe Juan Qacha per a firmar l'unió d'abdós Iglésies, pero després el patriarca va entrar en conflicte en les autoritats turques i es va refugiar en Roma, en a on va morir com a catòlic.

Creació del patriarcat siro-catòlic

Patriarca Ignacio Andrés Akijan.

Misionero jesuïtes i capuchinos varen començar a treballar entre els fidels siris ortodoxos en Alep en 1626. Alguns d'ells varen ser rebuts en comunió en Roma formant-se una comunitat catòlica, mentres que alguns jóvens varen ser enviats a estudiar a eixa ciutat a demanat del papa. Entre ells estava Andrés Akijan (Akhidjan), qui va anar alumne del Colege Maronita de Roma, i en 1652 de tornada en Síria va ser ordenat sacerdot pel patriarca catòlic maronita, qui el 29 de juny de 1656 ho va consagrar bisbe d'Alep dels jacobites catòlics. Va ser el primer bisbe catòlic siri en jurisdicció efectiva, puix prèviament solament va haver conversió aïllades i personals de bisbes jacobites. L'oposició dels ortodoxos siris ho va obligar a escapar al Líban el 15 de maig de 1657, podent retornar a Alep el 12 de març de 1658. El 28 de giner de 1659 el papa ho va confirmar com a bisbe d'Alep i va reconéixer el rito siríaco jacobita per mig de la bula Inter gravissimas.

En 1662, quan el patriarcat ortodox siri va quedar vacant, el partit procatólico, liderat per diplomàtics francesos, va conseguir que el sínodo patriarcal ho elegira com a patriarca de Antioquía el 19 d'abril de 1662, pero tres bisbes oposts varen designar a Ignacio Abdul Masih I produint-se una divisió en l'Iglésia jacobita. El 3 d'agost de 1662 el sultà otomà va confirmar a Akijan com a patriarca, per lo que va ser entronisat el 20 d'agost d'eixe any. La Congregació per a la Propagació de la Fe va desaprovar en setembre de 1662 l'elecció de Akijan per les autoritats turques, fins que el papa ho va confirmar el 23 d'abril de 1663. Abdul Masih va reclamar el patriarcat i en 1663 va ocupar la catedral síria d'Alep, que va ser recuperada pels catòlics en giner de 1664. El 10 d'abril de 1664 el sultà va confirmar a Akijan com a cap civil de tots els siris cristians (millet), que va conservar fins a la seua mort el 18 de juliol de 1677. En 1665 va enviar una professió de fe al papa.

Despuix de la mort de Akijan, Abdul Masih es va professar catòlic i va ser elegit patriarca pel sínodo, obtenint la confirmació del sultà, despuix de la qual cosa va retornar a la seua oposició al partit catòlic, per lo que esta facció va elegir al seu nebot l'arquebisbe de Jerusalem Gregorio Pedro Shahbaddin com a patriarca, qui va obtindre la confirmació del sultà per mig del cònsul francés i va ser entronisat el 2 d'abril de 1678, sent confirmat pel papa el 12 de juny de 1679. En els anys següents va haver un choc entre abdós faccions que va generar que Shahbaddin fora depost vàries voltes i després reinstalado, ans que les autoritats otomanes prengueren partit per la facció ortodoxa i els catòlics siris anaren perseguits. Shahbaddin i l'arquebisbe de Jerusalem varen viajar a Roma en 1696, en a on varen permanéixer fins que un tractat entre els Imperis otomà i austríac va permetre la seua tornada a Alep i la seua reinstalaació per quinta volta com a patriarca l'1 de març de 1701.

Pocs mesos despuix, el 27 d'agost de 1701, Shahbaddin, l'arquebisbe d'Alep, 10 sacerdots i alguns monges, varen ser arrestats i després transferits al castell d'Adana en a on va morir el mateix dia de la seua arribada (18 de novembre) l'arquebisbe Amin Kahn Risqallah. Shahbaddin va morir enverinat el 4 de març de 1702 i els clercs varen ser lliberat a principis de 1704. Durant el seu captiveri ells varen elegir patriarca el 23 de novembre de 1703 a l'arquebisbe de Nínive, el mafrián (segon en la jerarquia) Isaac Basilio Joubeir, qui es trobava refugiat en el consulat francés en Estambul. Va ser confirmat pel papa el 17 de novembre de 1704, pero no va acceptar el títul en espera de millors temps i en 1706 es va traslladar a Roma, en a on va fallir el 18 de maig de 1721. La llínea de patriarques siro-catòlics va quedar interrompuda per huit décades.

Restabliment del patriarcat

Patriarca Ignacio Miguel III Jarweh.

Durant el temps de vacancia del patriarcat el govern del Imperi otomà va recolzar als ortodoxos siris en contra dels catòlics siris i estos varen sofrir persecucions a lo llarc del sigle XVIII. Va haver llarcs periodos sense bisbes catòlics siris en funcions i la comunitat va ser forçada a la clandestinitat. Els bisbes catòlics siris varen ser deposts, varen retornar a l'ortodòxia, o es varen refugiar en el Líban en a on era efectiva la protecció maronita, de l'emir druzo i dels diplomàtics francesos.

En 1757 el sacerdot siri-ortodox Miguel Jarweh peregrinó a Jerusalem i va quedar molt influenciat pel catolicisme. Al seu va retornar va viajar a Mardin i va intentar sense èxit convéncer al patriarca d'acceptar l'unió en l'Iglésia de Roma, no obstant de la qual cosa el patriarca ho va ordenar bisbe d'Alep el 23 de febrer de 1766 després de ser elegit per la congregació d'eixa ciutat. En 1769 un nou patriarca anticatólico ho va confinar en el monasteri de Safrà i va fer capturar a varis partidaris del papa, que varen ser lliberats pels otomans després de pagar un rescat. Eixos partidaris varen enviar una carta al papa mentres Jarweh conseguia escapar del seu confinament i el 8 de decembre de 1774 es va reunir en ells en Alep. Huit dies despuix va fer una professió de fe catòlica davant l'arquebisbe melquita, seguit per la majoria dels clercs i fidels d'Alep. El 23 de juny de 1775 el papa Pío VI ho va reconéixer com a bisbe d'Alep. El patriarca va aplegar a Alep el 22 de maig de 1775 i es va apoderar de la catedral, després va obtindre un edicte del sultà per a proscriure a Jarweh i els seus seguidors. Lo excomulgó i va ser perseguit i va fugir a Latakia, Chipre i després a Egipte, retornant despuix a Alep en 1778 en a on va conseguir atraure a molts al partit catòlic.

En 1781 el patriarca Jorge IV va morir, Jarweh va viajar a Mardin i va conseguir l'adheriment de dos bisbes sense diòcesis, i dels metropolitans de Jerusalem i de Mardin, estos dos últims baix pressió de governador de Mardin aliat de Jarweh. Estos bisbes en sínodo ho varen elegir com a patriarca, qui va acceptar en acabant de que es va llegir i va aprovar una declaració de fe catòlica, en l'oposició dels metropolitans de Mossul i del monasteri de Dayr al-Zafaran (Safrà). El 22 de giner de 1783 va ser entronisat en el monasteri de Safrà, prenent el nom d'Ignacio III. La seua elecció va ser confirmada pel papa el 14 de setembre de 1783, rebent el pali el 15 de decembre d'eixe any.

El partit ortodox va reaccionar en els dos bisbes oposts, que varen fugir a Tur Abdin en a on el patriarca d'eixa ciutat va reunir un sínodo i va designar mafrián de la sèu patriarcal a un d'ells —el bisbe de Mossul Cirilo Matta—, qui va consagrar bisbes a 4 monges que ho varen elegir patriarca el 6 de febrer de 1782. Matta va enviar a Estambul al seu germà i va conseguir ser confirmat pel govern otomà, es va dirigir a Mardin i Jarweh va ser capturat i enviat a Mossul i després a Bagdad, des d'a on va fugir i es va refugiar en les montanyes del Líban. Allí va construir el monasteri de La nostra Senyora de la Lliberació de Charfé en 1786, a a on va ser moguda oficialment pel papa la sèu patriarcal des de Mardin el 22 de maig de 1787. Despuix de la mort de Miguel d'Alep en 1800 un nou patriarca va ser elegit en 1802, Ignacio Miguel IV Daher. Des de llavors s'ha mantingut la successió patriarcal i el patriarcat va quedar definitivament dividit entre un catòlic i un atre ortodox.

En 1829 el govern turc va donar reconeiximent llegal a l'Iglésia catòlica síria, aprovant la separació civil i religiosa de les dos Iglésies síries. En 1831 el patriarca Pedro Jarweh va traslladar la seua residència a Alep, reasumiendo l'activitat misionero catòlica. En 1836 els catòlics siris varen adoptar el calendari gregoriano. En 1843 el patriarca siro-catòlic va ser reconegut pel sultà com el cap civil de la seua comunitat. Degut a que la comunitat cristiana en Alep va ser severament perseguida per un alçament popular dels musulmans, el patriarcat va ser mogut a Mardin (ara en el surest de Turquia) en 1850.

El Sínodo local de Charfé (1888) va obligar als sacerdots catòlics de rito siríaco al celibat; no obstant, existixen hui sacerdots casats.

En 1914 l'Iglésia catòlica síria tenia les següents diòcesis:

• Archieparquía d'Alep;
• Archieparquía de Bagdad;
• Archieparquía de Damasc;
• Archieparquía de Emesa (actual Homs);
• Eparquía de Beirut, diòcesis patriarcal;
• Eparquía de Amida (actual Diyarbakır), unida a la de Mardin en 1888 i administrades per vicaris patriarcals;
• Eparquía de Jazira;
• Eparquía de Mossul.

Catedral de La nostra Senyora de la Lliberació, en Bagdad.

L'expansió dels catòlics siris a costa dels siris ortodoxos va finalisar per les persecucions i massacres que varen tindre lloc durant la Primera Guerra Mundial. En 1915, en Tur Abdin, uns 200 000 cristians varen ser atacats per bandes de kurdo que varen vore una possible aliança entre els cristians d'esta regió i les tropes estrangeres que varen invadir el veí Orient Mig. Un terç d'ells varen perir massacrats en lo que va ser cridat el genocidi assiri. Més de la mitat dels 75 000 catòlics siris va ser massacrada. Els sobreviviente varen fugir a Síria, Líban i Iraq. Des de llavors, el centre de gravetat de l'Iglésia síria es va traslladar de les regions otomanes de Tur Abdin, Mardin i Nísibis (actual Turquia) als països àraps veïns. A principis de la década de 1920 la residència patriarcal va ser moguda a de nou a Charfé, i després a Beirut, a a on molts catòlics siris varen fugir.

Ignacio Gabriel I moradura Tappouni.

En el consistori del 16 de decembre de 1935 el papa Pío XI va crear moradura al patriarca Ignacio Gabriel I Tappouni, primer de l'Iglésia catòlica síria.

El 31 d'octubre de 2010, 58 catòlics siris iraquí varen ser assessinats per terroristes musulmans durant la missa dominical en l'iglésia La nostra Senyora de la Lliberació de Bagdad, mentres que atres 78 varen ser ferits.

Autoritats

L'autoritat suprema de l'Iglésia catòlica és eixercida pel papa o per tots els bisbes en comunió en este reunits solemnement en un concilie ecuménico. L'Iglésia catòlica síria, com a part de l'Iglésia catòlica, es manté subjecta a l'autoritat suprema de l'Iglésia, encara que a ella se li reconeix cert grau d'autonomia com a Iglésia patriarcal que li permet contar en una jerarquia pròpia i ser governada per un patriarca en el seu sínodo.

Patriarca

Ignacio José III Younan, actual patriarca de Antioquía dels siris.

La jerarquia pròpia de l'Iglésia catòlica síria està encapçalada pel patriarca de Antioquía dels siris (Patriarcha Antiochenus Syrorum), qui té el títul tradicional de patriarca de Antioquía i tot l'Orient i sempre pren el nom "Ignacio" afegitó a un atre nom. La sèu del patriarcat es troba en Beirut, pero en estiu es trasllada al monasteri de Charfé en Harissa. Des del 20 de giner de 2009 el patriarca és Ignacio José III Younan.

Sobre l'antic orde de precedència de honor dels patriarques de les Iglésies de l'Orient decretat pel Concilie de Nicea I (325), el patriarca de Antioquía ocupava el segon lloc, passant després al tercer en agregar-se el patriarca de Constantinopla, pero al ya no existir este en l'Iglésia catòlica el patriarca siri d'Antioquía compartix en els patriarques melquita i maronita el segon lloc de precedència en virtut dels cànons 58 i 59 § 2 del Còdic dels cànons de les Iglésies orientals. D'acort a l'autonomia que goja el patriarcat, el patriarca catòlic siri és elegit pel Sant Sínodo integrat per tots els bisbes catòlics siris i deu després requerir la comunió eclesiàstica del papa, sense la qual no deu convocar al sínodo ni ordenar bisbes. El patriarcat té un procurador en Roma per a representar a l'Iglésia davant la Santa Sèu.

El patriarcat de Antioquía dels siris jacobites va començar la seua série de patriarques separats en 544. Després de residir en diversos monasteris la sèu patriarcal va estar des de 1293 en el monasteri de Sant Ananías (o de Safrà) en Mardin (hui Turquia). Durant el primer intent d'establir el patriarcat catòlic entre el 20 d'agost de 1662 i el 4 de març de 1703 la sèu patriarcal va estar en Alep, i va continuar després en Mardin durant la restauració ortodoxa. En restablir-se el patriarcat catòlic el 22 de giner de 1783 en Mardin, el patriarca va deure fugir al Líban i va construir el monasteri de Charfé, a a on el papa va traslladar la sèu patriarcal el 22 de maig de 1787. De 1802 a 1812 es va situar de nou en Alep, de 1812 a 1828 en Mardin, de 1828 a 1852 en Alep, de 1852 a 1874 en Mardin, de 1874 a 1893 en Alep, en Mossul de 1893 a 1898, i des de llavors en Beirut en residència estiuenca en Charfé.

Llista de patriarques de Antioquía dels siris catòlics

• Ignacio Andrés I Akijan (19 d'abril de 1662 electe, 20 d'agost de 1662 entronisat, 23 d'abril de 1663 confirmat-24 de juliol de 1677 fallit)
• Ignacio Pedro VI Shahbaddin (25 de juliol de 1677 electe, 11 d'abril de 1678 entronisat, 12 de juny de 1680 confirmat-4 de març de 1702 fallit)
• Sèu vacant (4 de març de 1702-22 de giner de 1783)
• Ignacio Miguel III Jarweh (27 de decembre de 1782 electe, 22 de giner de 1783 entronisat, 15 de decembre de 1783 confirmat-4 de setembre de 1800 fallit)
• Ignacio Miguel IV Daher (24 d'abril de 1802 electe, 4 de maig de 1802 entronisat, 20 de decembre de 1803 confirmat-7 de setembre de 1810 va renunciar)
• Sèu vacant (7 de setembre de 1810-9 de giner de 1814)
• Ignacio Simón II Zora (1 de giner de 1814 electe, 9 de giner de 1814 entronisat, 8 de març de 1816 confirmat-20 de juny de 1818 va renunciar)
• Sèu vacant (20 de juny de 1818-28 de giner de 1828)
• Ignacio Pedro VII Jarweh (25 de febrer de 1820 electe, 3 de març de 1820 entronisat, 28 de giner de 1828 confirmat-16 d'octubre de 1851 fallit)
• Ignacio Antonio I Samheri (30 de novembre de 1853 electe, 8 de decembre de 1853, 7 d'abril de 1854 confirmat-16 de juny de 1864 fallit)
• Ignacio Felipe I Arkousse (21 de juny de 1866 electe, 24 de juny de 1866 entronisat, 6 d'agost de 1866 confirmat-7 de març de 1874 fallit)
• Ignacio Jorge V Chelhot (7 d'octubre de 1874 electe, 11 d'octubre de 1874 entronisat, 21 de decembre de 1874 confirmat-8 de decembre de 1891 fallit)
• Ignacio Behnam II Benni (12 d'octubre de 1893 electe, 15 d'octubre de 1893, 18 de maig de 1894 confirmat-13 de setembre de 1897 fallit)
• Ignacio Dionisio Efrén II Rahmani (9 d'octubre de 1898 electe, 16 d'octubre de 1898 entronisat, 28 de novembre de 1898 confirmat-7 de maig de 1929 fallit)
• Ignacio Gabriel I Tappouni (24 de juny de 1929 electe, 30 de juny de 1929 entronisat, 15 de juliol de 1929 confirmat-29 de giner de 1968 fallit)
• Ignacio Antonio II Hayek (10 de març de 1968 electe, 20 de març de 1968 confirmat-23 de juliol de 1998 va renunciar)
• Ignacio Moisés I Daoud (13 d'octubre de 1998 electe, 20 d'octubre de 1998 confirmat, 25 d'octubre de 1998 entronisat-8 de giner de 2001 va renunciar)

• Ignacio Pedro VIII Abdel-Ahad (16 de febrer de 2001 electe, 20 de febrer de 2001 confirmat, 25 de febrer de 2001 entronisat-2 de febrer de 2008 va renunciar)
• Ignacio José III Younan (20 de giner de 2009 electe, 22 de giner de 2009 confirmat, 15 de febrer de 2009 entronisat-en el càrrec)

Sínodo patriarcal

El sínodo patriarcal (Synodus Ecclesiae Syriae Catholicae) està compost pels bisbes, inclús els auxiliars, i és encapçalat i convocat pel patriarca, qui deu prendre totes les decisions importants d'acort en ell. Es reunix habitualment una volta a l'any. Com les demés Iglésies orientals catòliques autònomes, el patriarca pot erigir, modificar i suprimir eparquías, i nomenar als seus bisbes, d'acort en el sínodo patriarcal i després de consultar a la Santa Sèu. Dins del territori propi de l'Iglésia, el patriarca pot crear exarcados i nomenar als exarcas, d'acort en el sínodo patriarcal, pero des del 22 de juliol de 2020 el papa Francisco en un rescriptum ex audientia va decidir que eixes creacions deuen tindre la seua aprovació prèvia en una decisió que es revisarà als 5 anys. Els bisbes són nomenats pel patriarca i el sínodo patriarcal d'una llista aprovada pel papa, confeccionada prèviament pel sínodo patriarcal. Fòra del territori propi del patriarcat, el patriarca i el sínodo siri tenen jurisdicció en matèria llitúrgica únicament, corresponent al papa la creació de diòcesis i el nomenament de bisbes.

Cúria patriarcal

En la sèu patriarcal de Beirut es troba la cúria del patriarcat siro catòlic, que comprén el sínodo permanent, els bisbes de sèus titulars o emèrits assignats a la cúria (fins a 3), el tribunal ordinari de l'Iglésia patriarcal, l'oficial de finances, el canceller patriarcal, la comissió llitúrgica i atres comissions. Els membres de la cúria són nomenats pel patriarca, llevat pel sínodo permanent presidit pel patriarca i en 4 bisbes, un elegit pel patriarca i 3 designats per quinqueni pel sínodo patriarcal. Es reunix normalment 12 voltes a l'any i acompanya al patriarca en decisions menors.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
• Anex:Iglésies catòliques orientals
• Anex:Patriarques i bisbes de Antioquía previs al cisma de 518
• Anex:Patriarques siríacos de Antioquía fins al cisma de 1662

Bibliografia

• Nadal (2000). Les Iglésies apostólicas d'Oriente, Madrit:Ciutat Nova.
• Robertson, Ronald, CSP (1999). The Eastern Christian Churches: A Brief Survey, Rome:Pontifique Institut Orientale.
• Sélis, Claude (1988). Els Syriens orthodoxes et catholiques, Brusseles:Brepols (col. Fils d'Abraham).
• Valognes, Jean-Pierre (1994). Vie et mort dones Chrétiens d'Orient, París:Fayard.