Llac Tauca
El llac Tauca és un antic llac en l'Altiplano de Bolívia. També és conegut com a llac Pocoyu pels llac que ho componen: el llac Poopó, el salar de Coipasa i el salar de Uyuni. El llac va ocupar àmplies zones del Altiplano meridional entre la Cordillera Oriental i la Cordillera Occidental, i va cobrir una superfície estimada de 48000 a 80000 quilómetros quadrats de les conques de l'actual llac Poopó i els salares de Uyuni, Coipasa i conques adjacents. Els nivells d'aigua varen variar, possiblement alcançant els 3800 metros d'altitut. El llac va ser salino i rebia aigua del llac Titicaca, pero existix controvèrsia sobre si este aporte va constituir la major part de l'aigua de Tauca o solament una fracció menuda; la cantitat va resultar suficient per a influir en el clima local i per a afonar el terreny subjacent pel seu pes. En el Tauca es varen desenrollar diatomeas, plantes i animals, que en ocasions varen formar montículs arrecifales.
La duració de l'existència del llac Tauca és incerta. Investigacions realisades en 2011 varen indicar que l'ascens dels nivells del llac va començar fa 18500 anys AP, i va alcançar el seu punt màxim entre 16000 a 14500 anys. Fa uns 14200 anys, els nivells del llac varen descendir abans de tornar a aumentar fins a fa 11500 anys. Alguns investigadors postulen que l'última fase del llac Tauca va poder prolongar-se fins a 8500 anys AP. La dessecació del llac, que va poder ocórrer a causa de l'oscilació climàtica Bølling-Allerød, va deixar els depòsits de sal del salar de Uyuni.
El llac Tauca és un de varis llac antics que es varen formar en el Altiplano. Atres llac coneguts són Escara, Ouki, Salines, Minchin, Inca Huasi i Sajsi, ademés de vàries elevació del nivell del llac Titicaca. L'identitat d'estos llac genera controvèrsia: Sajsi sol considerar-se part del llac Tauca, i en freqüència el llac es dividix en una fase primerenca (Ticaña) i una fase tardana (Coipasa).
La formació del llac Tauca va dependre d'una reducció de la temperatura de l'aire sobre el Altiplano i d'un aument en les precipitacions, que varen poder deure's a desplaçaments de la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) i a l'enfortiment dels vents de l'est. Originalment, es va supondre que el desgel glaciar va poder haver omplit el llac Tauca, pero la cantitat d'aigua no hauria resultat suficient per a omplir tot el llac. El llac va estar acompanyat per un alvanç glaciar, perceptible en el Cerro Azanaques i el volcà Tunupa. En atres regions d'Amèrica del Sur, els nivells de l'aigua i els glaciars també es varen expandir durant la fase del llac Tauca.
Descripció
[editar | editar còdic]El llac Tauca va estar assentat en l'Altiplano, un replanell alt en una altitut promig de 3800 a 4000 metros,[1] que cobrix un àrea de 196000 quilómetros quadrats o una extensió aproximada de 1000 per 200 quilómetros.[2] Este altiplà se situa en els Vages, la cadena montanyosa més llarga del món, que es va formar durant el Terciario, en una fase principal d'alçament en el Mioceno. La seua àrea central, que inclou al Altiplano, està constituïda per les cordilleres Oriental i Occidental de Bolívia,[1] que alcancen altituts de fins a 6500 metros.[2] La Cordillera Oriental genera una ombra orogràfica sobre el Altiplano.[3]
El clima del Altiplano és generalment sec quan predominen els vents de l'oest; durant l'estiu austral, el calfament induïx vents de l'est que transporten humitat des de l'Amazonía.[4] Existix un gradient nort-sur, en temperatures miges i precipitacions que disminuïxen des de 15 °C i 700 milímetros en el nort fins a 7 °C i 100 milímetros en la regió meridional de Lípez.[2] Encara que les precipitacions disminuïxen de nort a sur, la taxa d'evaporament en tot el Altiplano excedix els 1500 milímetros anuals.[5] La major part de les precipitacions es registren entre octubre i abril.[6] Ocasionalment, durant l'hivern –pero també en estiu–, els destorbament frontals provoquen nevades.[7] Els vents intensos i l'elevada insolación constituïxen atres traces del clima del Altiplano.[8] Gran part del balanç hídric actual de l'àrea Altiplano-Atacama es manté per mig del fluix d'aigües subterrànees.[9] El relleu del Altiplano consistix principalment en sediment depositats per llac i rius durant el Mioceno i el Pleistoceno.[10] Un basamento paleozoico subyacer als sediment del Cretácico i del Terciario.[11] La Zona volcànica central dels Vages i el complex volcànic Altiplano-Puna es localisen en la Cordillera Occidental de Bolívia.[12]
El Tauca va ser un dels molts llac que es varen formar en tot lo món durant les époques glacials; atres eixemples inclouen el Llac glacial del Bàltic en Europa i el Llac Bonneville en Amèrica del Nort. En l'actualitat, el Altiplano alberga al Llac Titicaca, en una superfície de 8800 quilómetros quadrats, i varis atres llac i salares.[13] Entre estos últims es troben el Salar de Uyuni, a una altitut de 3653 metros i en un àrea de 10000 quilómetros quadrats, i el Salar de Coipasa, que cobrix 2500 quilómetros quadrats a una altitut de 3656 metros.[14] El Llac Titicaca i els salares del sur constituïxen dos conques hidrogràfiques separades, conectades pel riu Desaguadero quan el nivell del Titicaca alcança suficient altura.[6] John Birch Minchin va propondre per primera volta en 1882 la teoria de que el Altiplano va estar antigament cobert per llac.[15] La formació d'estos llac va coincidir, per lo general, encara que no sempre, en temperatures més baixes.[16] No s'ha trobat evidència d'expansions llacustres en la regió del Altiplano per baix d'una altitut de 3500 metros.[17]
Geografia
[editar | editar còdic]Més gran que el Llac Titicaca,[18] Tauca tenia més de 600 quilómetros de llongitut i cobria l'àrea de l'actual Llac Poopó, Salar de Uyuni i Salar de Coipasa.[19] El llac Tauca va ser el paleolago de major tamany del Altiplano,[20] a lo manco durant els últims 120000 anys,[21] i va tindre dimensions comparables a les de l'actual Llac Míchigan.[22]
Existixen diverses estimacions de la seua superfície:
| Superfície
(1000 km²) |
Detalls | Data d'estimació |
|---|---|---|
| 43 | 1981[23] | |
| 80 | Possiblement causat per un gran desbordament del Llac Titicaca, fa 13000 anys.[24] | 1995[25] |
| 33-60 | 2006[26] | |
| 50 | 2009[13] | |
| 52 | A un nivell d'aigua de 3775 metros. | 2011[6] |
| 48 | Al voltant de 12000 anys abans del present (AP), estenent-se cap a la zona de Lípez. | 2012[27] |
| 55 | 2013[20] | |
| 56,7 | 2013[28] |
| Estimacions de nivell del llac | Data d'estimació |
|---|---|
| 3760 m | 2002,[29] 1995[30] |
| 3770 m | 2013[20] |
| 3780 m | 2001,[31] 2006[32] |
| 3790 m | 2013[28] |
| Casi 3800 m | 2005[33] |
La profunditat de l'aigua va alcançar entre 110 i 120 metros.[34] Els nivells d'aigua eren aproximadament 140 metros més alts que el Salar de Uyuni,[35] o entre 135 i 142 metros.[32] Segons una investigació publicada en l'any 2000, el nivell del llac va variar entre 3700 i 3760 metros sobre el nivell de la mar.[36] Les discrepàncies sobre els nivells de l'aigua en distints llocs poden reflectir diferències en el rebot isostático del terreny cobert pel llac.[23][37] L'investigació original de 1978 sobre la fase Tauca va plantejar la seua llínea costera a 3720 metros.[38] Dels cicles llacustres previs en la regió, solament el cicle Ouki sembla haver superat dita altitut.[39]
Una fase posterior dels nivells llacustres –coneguda com la fase Ticaña– va presentar un nivell més baix, de 3657 metros;[30] el descens sobre Tauca va ser abrupte. La fase tardana del Llac Tauca –denominada Coipasa– va tindre un nivell d'aigua de 3660 metros[40] o 3700 metros[41] i va cobrir un àrea d'aproximadament 32000 km². Les transicions entre els cicles llacustres varen ocórrer en un lapsus d'al voltant de mil anys.[34]
El Llac Tauca va ser el llac de major tamany del Altiplano durant els últims 100000[33] a 130000 anys.[42] No obstant, el paleolago anterior –Minchin– provablement era menys profunt,[33][43] encara que existix desacort sobre els métodos utilisats per a determinar la profunditat de l'aigua.[44] Alguns consideren que Minchin va ser el llac de major extensió;[45] un estudi de 1985 va estimar la seua superfície en 63000 km², en comparació als 43000 km² de Tauca.[46] La confusió va poder sorgir per l'atribució incorrecta de les llínees de costa de Tauca al llac Minchin,[47] ya que una llínea de costa a 3760 metros, abans assignada a Minchin, es va datar en la fase Tauca en 13790 anys abans del present (AP).[48] La teoria que identifica a Tauca com el llac de major tamany seguix una tendència de aprofundiment dels paleolagos del Altiplano meridional, en contrast en una tendència decreixent del nivell del llac Titicaca durant el Pleistoceno. Este patró provablement va ocórrer perque el llindar entre abdós conques es va erosionar de manera progressiva, lo que va permetre el fluix d'aigua des del Titicaca cap al sur del Altiplano.[32] Els llac varen deixar terrats d'erosió, deltes en palmito –a on els llac varen interactuar en el gèl– i depòsits de sediment llacustres,[49] i varen excavar morrenas.[50] La dorsal que separa el Salar de Uyuni i el Salar de Coipasa va constituir una península dins del llac; Sant Agustín, Sant Cristóbal i Cobertor varen formar illes.[51][52]
El llac i els seus predecessors, com el llac Minchin, es varen formar en l'àrea que hui ocupen salares com el de Uyuni, el de Coipasa,[1] el llac Poopó,[53] el Salar de Empexa,[54] el Salar de Laguani[26] i el Salar de Carcote, tots ells situats a vàries decenes de metros per baix del nivell de l'aigua de Tauca.[55] Les actuals ciutats d'Oruro i Uyuni s'ubiquen en zones que el llac Tauca va inundar.[56] El Salar de Ascotán va poder haver format part del llac Tauca o no.[57][51][55] La sumersión d'una gran part del Altiplano baix el llac Tauca va reduir la producció de pols en la regió i la seua aporte a la Patagonia,[58] pero va tornar a abastir els sediment i, d'eixe modo, va incrementar el suministrament de pols una volta que el llac Tauca es va secar.[59][60] El terreny situat per damunt dels 3800 metros va resultar afectat per la glaciació.[38] En la conca de Coipasa, una gran remugada d'enrunes procedent del volcà Tata Sabaya es va desplaçar sobre terrats deixats pel llac Tauca.[61]
Hidrologia
[editar | editar còdic]A un nivell d'aigua de 3720 metros, el volum total del llac s'ha estimat entre 1200 quilómetros cúbics[62] i 3810 quilómetros cúbics a un nivell de 3760 metros.[63] Tals volums varen poder alcançar-se en el transcurs de sigles.[64] La cantitat d'aigua va resultar suficient per a afonar el basamento rocós subjacent, que després es va elevar despuix de la desaparició del llac; este procés va donar lloc a diferències d'altitut d'entre 10 i 20 metros.[37] En base en senyes d'oxigen-18 obtinguts de carbonat llacustres, les temperatures de l'aigua varen oscilar entre 2 i 10 °C[65] o entorn a 7,5 ± 2,5 °C.[66] És possible que Tauca haja estat somés a calfament geotèrmic.[67]
El llac va ser profunt i salino,[68] en una salinitat que va aumentar des de la fase Tauca fins a la fase Coipasa.[69] El contingut salino sembla haver estat compost per NaCl i Na2SO4.[25] Concentracions de sal estimades:
| Concentració de sal | Detalls | Font |
|---|---|---|
| 20 g/L | [36] | |
| 30 de 40 g/L | Esta estimació pot ser incorrecta, ya que molts valors de salinitat es varen obtindre de depòsits en els màrgens del llac, que tendixen a ser menys salinos.[70] | [38] |
| 60 de 90 g/L | Investigacions posteriors | [71] |
Concentracions de sal estimades (basades en un nivell del llac de 3720 metros, per a clorur de sodi, liti i bromo):
| Mineral | Concentració | Font |
|---|---|---|
| Clorur de sodi | 73 g/L | [72] |
| Clor | 54 g/L | [73] |
| Sodi | 32 g/L | [73] |
| Sulfat | 8.5 g/L | [73] |
| Magnesi | 3 g/L | [73] |
| Potassi | 2.2 g/L | [73] |
| Calcio | 1 g/L | [73] |
| Bor | 60 mg/L | [73] |
| Liti | 10 mg/L o 80 mg/L | [72][74] |
| Bromo | 1.6 ± 0.4 mg/L | [74] |
Part d'esta sal va penetrar en els aqüífers situats baix el llac, els quals encara existixen.[75] Per al llac Tauca s'ha inferido un excés significatiu de concentració de NaCl, que possiblement va procedir de domo salinos els continguts dels quals es varen desplaçar d'un llac a un atre.[76] La precipitació del carbonat de calcio va provocar que les aigües del llac s'enriquiren de manera progressiva en sals més solubles.[77]
L'aigua de desgel glaciar pot haver contribuït de forma substancial al desenroll del Llac Tauca.[78] Les senyes d'isòtops d'estronci indiquen que l'aigua que drenó des del llac Titicaca a través del riu Desaguadero va poder aportar entre el 70 % i el 83 % de l'aigua del Llac Tauca, lo que supon un increment d'entre 8 i 30 voltes respecte al cabal actual del Titicaca a través del Desaguadero.[79] Un descens del nivell del Llac Titicaca fa uns 11500 anys AP va poder haver provocat l'interrupció del seu desaiguador, lo que va favorir la desaparició del llac Tauca.[80] Segons atres investigacions, l'aument del cabal d'eixida del llac Titicaca hauria tingut que ser irrealmente gran per a abastir al llac Tauca si Titicaca haguera segut la seua font principal.[81] Atres estimacions suponen que un terç de l'aigua de Tauca va procedir del llac Titicaca,[82] no més del 15 % en cap cicle llacustre,[28] o un valor molt menor del quatre per cent, similar a la contribució actual del cinc per cent del Titicaca al llac Poopó. Durant el cicle Coipasa, el Llac Poopó va poder haver aportat al voltant del 13 % de l'aigua.[65] Aproximadament el 53 % de l'aigua del llac Tauca va procedir de la Cordillera Oriental.[83] Fa uns 60000 anys, el Desaguadero provablement va començar a transportar aigua des del llac Titicaca cap a la zona de Uyuni i els paleolagos del sur.[84] Tauca va rebre aportes del riu Gran de Lípez pel sur,[85] del riu Lauca pel noroest i dels glaciars d'abdós cordilleres per l'est i l'oest.[38] La conca de drenage total del llac s'ha estimat en 200000 quilómetros quadrats.[86] Si els nivells del llac varen alcançar una altitut de 3830 metros,[87] el llac va poder haver drenado cap al riu Pilcomayo i des d'allí, a través del riu de l'Argent, cap al oceà Atlàntic.[88] En anterioritat, va poder haver-se format una eixida en el Salar de Ascotán, cap al oceà Pacífic, ans que els fluix de lava l'obstruïren.[89][90] La teoria proposta per Campbell en 1985, segons la qual un antic llac que cobria tot el Altiplano es drenó de manera catastròfica cap al riu Beni durant el Holoceno,[91] no ha rebut molt respal acadèmic.[92]
Encara que teories anteriors postulaven que grans llac es varen formar a partir del desgel glaciar, hui es considera necessari un aument de les precipitacions, una disminució de l'evaporament, o abdós factors, per a la formació de llac;[93] un desgel glaciar complet hauria tingut que produir-se en menys d'aproximadament un sigle per a generar el volum requerit.[46] El volum d'aigua resultaria insuficient per a explicar els alts nivells del llac Tauca; no obstant, alguns llac més menuts del Altiplano meridional provablement es varen expandir solament a partir del desgel glaciar.[94] El llac va poder haver contribuït a l'aument de les precipitacions en influir en les oragets terrestres.[17] Segons senyes d'isòtops d'estronci, va poder haver existit poc intercanvi d'aigua entre les conques de Uyuni i Coipasa de Tauca.[95] Durant el cicle llacustre Coipasa, les conques Coipasa-Uyuni i Poopó varen mantindre una conexió llimitada.[96] Durant l'existència del llac varen ocórrer fluctuacions menors del nivell de l'aigua.[25]
En base en una superfície de 60000 quilómetros quadrats, la taxa d'evaporament s'ha estimat en més de 70000 millons de metros cúbics per any, comparable als cabals del Nilo o del Rin.[97] Menys de la mitat d'este evaporament va retornar al llac en forma de precipitació;[98] en el sector central del llac,[99] en Tunupa, açò hauria incrementat les precipitacions en un 80 %,[86] lo que va retardar la reculada dels glaciarés de la zona.[100] Les aigües subterrànees del llac Tauca varen poder haver drenado cap a la quebrada Puripica, al noreste de l'estany Miscanti.[101] Donada l'altura del llindar entre abdós conques i l'evidència trobada en el Poopó,[97] l'aigua va poder haver drenado des de la conca Coipasa-Uyuni cap al llac Poopó durant el cicle Coipasa.[102]
En el llac provablement varen existir detritos glaciars i gèl,[33] en deltes de palmito en Tunupa que es varen superpondre a la vora del llac Tauca.[103] En Tunupa i el cerro Azanaques, els glaciars varen alcançar el seu tamany màxim poc abans del màxim nivell del llac i provablement varen contribuir als nivells d'aigua quan va començar la seua reculada.[104] Pel contrari, el llac Tauca va poder haver erosionat els rastres de glaciacions més antigues.[105]
El Llac Tauca va deixar sediment de fins a 5 metros de gruixa en el sur del Altiplano,[106] i en el seu interior es varen formar depòsits de toba. Els sediment pleistocenos d'ambient continental es varen originar a partir de depòsits de carbonat llacustres. Estes roques contenen anfíbolés, minerals arcillosos com illita, caolinita i esmectita, feldespat, plagioclasa, feldespat potásico, piroxeno i cuarzo. La composició d'estes roques s'assembla a la dels sols del Altiplano.[107] La taxa de sedimentación en la conca de Uyuni va ser d'aproximadament un milímetro per any.[108]
Biologia
[editar | editar còdic]En els sediment deixats pel llac Tauca en el salar de Uyuni es registren baixes concentracions de polen.[109] Els sediment del llac Minchin contenen major cantitat de polen, lo que indica que va poder haver tingut un clima més favorable,[110] encara que l'escassea de polen també pot deure's a una major profunditat del llac.[111] Polylepis va poder prosperar baix condicions favorables de salinitat i clima.[33] Cap al final de l'episodi Tauca s'observa un aument del polen de Polylepis i Acaena.[112]
El llac va alcançar una profunditat suficient per a permetre el desenroll de diatomeas planctónicas,[33] entre elles la dominant Cyclotella choctawatcheeana.[35] Atres diatomeas registrades en el llac Tauca inclouen la bentónica Denticula subtilis, les epifíticas Achnanthes brevipes, Cocconeis placentula i Rhopalodia gibberula, la planctónica Cyclotella striata i les ticoplanctónicas Fragilaria atomus, Fragilaria construens i Fragilaria pinnata.[113] També s'ha identificat Epithemia.[114]
Els sediment en la llínea de costa contenen fòssils de gasteròpodes i ostrácodos;[115] els caragols Littoridina i Succineidae es varen utilisar per a datar el llac.[116] Atres gèneros inclouen Myriophyllum, Isoetes[33] –lo que indica la formació de comunitats llitorals– i Pediastrum.[111] En el llac varen créixer algas que varen produir montículs arrecifales (biohermos) formats per roques carbonatadas. Estos es varen desenrollar en vàries fases,[117] i alguns es varen considerar inicialment estromatolitos.[115] Algunes biohermas en forma d'domo alcancen tamanys de fins a 4 metros, formant estructures similars a secs sobre terrats. Es varen desenrollar al voltant d'objectes que descollaven de la superfície, com a roques. En estos domo també apareixen estructures tubulars i en forma de penacho.[114] No totes estes estructures es varen formar durant l'episodi Tauca.[117] Estructures similars s'han identificat en el cràter de Ries, en Alemània, a on espècies de Cladophorites varen ser responsables de la seua construcció. Entre els tàxons identificats en el llac Tauca figuren espècies de Chara.[114] L'aigua situada per damunt dels depòsits de toba va tindre provablement menys de 20 metros de profunditat.[115] En alguns llocs, associats en Phormidium encrustatum i espècies de Rivularia, es va produir un desenroll estromatolítico llimitat.[114]
Història de l'investigació
[editar | editar còdic]Els informes sobre depòsits llacustres en el Altiplano es remonten a 1861.[118] En 1882, John B. Minchin va informar sobre l'existència de incrustaciones al voltant del Llac Poopó i els salares al sur de Coipasa. Minchin va postular que un llac en una superfície de 120000 quilómetros quadrats va deixar estes incrustaciones i que els depòsits de nitrats en Atacama i Tarapacá es varen formar d'igual modo pel drenage de les aigües d'eixe llac. Algunes estimacions del tamany d'este llac afirmaven que s'estenia des del Llac Titicaca fins als 27° de latitut sur. El nom «Llac Minchin» es va aplicar en 1906 per Steinmann, qui ho va assignar a la conca de Uyuni, mentres que va denominar com a «Llac Reck» al llac que cobria les conques de Poopó i Coipasa.[119] El nom es va adoptar en honor a John B. Minchin.[120] Posteriorment es va comprovar que el llac Titicaca no va formar part del llac Minchin i es va plantejar la teoria de que el llac es va formar a partir del desgel glaciar. També es va definir un llac distint, el llac Ballivián, que va comprendre el llac Titicaca.[121] Els episodis llacustres «Escara» i «Tauca» es varen definir per primera volta en 1978.[122] A l'inici de l'investigació, la relació entre els diversos depòsits del Altiplano meridional i els que es trobaven situats al voltant del llac Titicaca no estava clara.[123] Els llac es varen identificar per mig de terrats llacustres, sediment, biohermos[124] i sacatestigos.[125]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 De la Riva, García-París y Parra-Olea, 2010, p. 58.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Rouchy et al., 1996, p. 974.
- ↑ Zech et al., 2008, p. 639.
- ↑ Chepstow-Lusty et al., 2005, p. 91.
- ↑ Argollo y Mourguiart, 2000, p. 38.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Blard et al., 2011, p. 3974.
- ↑ Servant y Fontes, 1978, p. 10.
- ↑ Ballivian y Risacher, 1981, p. 17.
- ↑ Yechieli y Kafri, 2010, p. 82.
- ↑ Clayton y Clapperton, 1997, p. 169.
- ↑ Risacher y Fritz, 1991, p. 211.
- ↑ Placzek et al., 2009, p. 25.
- ↑ 13,0 13,1 Gornitz, 2008, p. 382.
- ↑ Risacher y Fritz, 1991, p. 212.
- ↑ Clayton y Clapperton, 1997, p. 170.
- ↑ Blodgett, Isacks y Lenters, 1997, pp. 20-21.
- ↑ 17,0 17,1 Blodgett, Isacks y Lenters, 1997, p. 23.
- ↑ Broecker y Putnam, 2012, p. 20.
- ↑ Nunnery et al., 2019, p. 883.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 Blard et al., 2013, p. 261.
- ↑ Heine, 2019, p. 253.
- ↑ Bradley y Díaz, 2021, p. 12.
- ↑ 23,0 23,1 Ballivian y Risacher, 1981, p. 33.
- ↑ Sylvestre et al., 1995, p. 296.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 Sylvestre et al., 1995, p. 293.
- ↑ 26,0 26,1 Placzek, Quade y Patchett, 2006, p. 516.
- ↑ Blanco et al., 2012, p. 14.
- ↑ 28,0 28,1 28,2 Placzek, Quade y Patchett, 2013, p. 103.
- ↑ Rossi et al., 2002, p. 637.
- ↑ 30,0 30,1 Sylvestre et al., 1995, p. 286.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2006, p. 517.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 Fornari, Risacher y Féraud, 2001.
- ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 Chepstow-Lusty et al., 2005, p. 96.
- ↑ 34,0 34,1 Martin et al., 2020, p. 2.
- ↑ 35,0 35,1 Fritz et al., 2004, pp. 293-296.
- ↑ 36,0 36,1 Dassargues, 2000, p. 412.
- ↑ 37,0 37,1 Clayton y Clapperton, 1997, p. 174.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 Servant y Fontes, 1978, p. 16.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2013, p. 99.
- ↑ Sylvestre et al., 1995, p. 292.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 242.
- ↑ Martin et al., 2018, p. 1.
- ↑ Rouchy et al., 1996, p. 990.
- ↑ McPhillips et al., 2013, p. 2492.
- ↑ Bills et al., 1994.
- ↑ 46,0 46,1 Hastenrath y Kutzbach, 1985, p. 250.
- ↑ Clayton y Clapperton, 1997, p. 180.
- ↑ Blodgett, Isacks y Lenters, 1997, p. 2.
- ↑ Clayton y Clapperton, 1997, p. 171.
- ↑ Schäbitz y Liebricht, 1999, p. 123.
- ↑ 51,0 51,1 Arellano, 1984, p. 87.
- ↑ Ahlfeld, 1956, p. 130.
- ↑ Pérez-Fernández et al., 2016, p. 58.
- ↑ Ericksen, Vaig vindre y Raúl Ballón, 1978, p. 355.
- ↑ 55,0 55,1 Collado y Méndez, 2013, p. 649.
- ↑ Arellano, 1984, p. 90.
- ↑ Vila et al., 2013, pp. 927-943.
- ↑ Torre et al., 2020, p. 543.
- ↑ Romero, Torre y Gaiero, 2021, p. 19.
- ↑ Torre et al., 2022, p. 12.
- ↑ Francis y Wells, 1988, p. 265.
- ↑ Risacher y Fritz, 2000, p. 382.
- ↑ Blodgett, Isacks y Lenters, 1997, p. 11.
- ↑ Vimeux, 2009, p. 251.
- ↑ 65,0 65,1 Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 240.
- ↑ Blard et al., 2011, p. 3986.
- ↑ Blard et al., 2011, p. 3975.
- ↑ Sylvestre et al., 1995, p. 282.
- ↑ Nunnery et al., 2019, p. 889.
- ↑ Risacher y Fritz, 1991, p. 223.
- ↑ Risacher y Fritz, 1991, p. 224.
- ↑ 72,0 72,1 Risacher y Fritz, 2000, p. 381.
- ↑ 73,0 73,1 73,2 73,3 73,4 73,5 73,6 Ballivian y Risacher, 1981, p. 132.
- ↑ 74,0 74,1 Risacher y Fritz, 2000, p. 378.
- ↑ Coudrain-Ribstein et al., 1995, p. 270.
- ↑ Risacher y Fritz, 2000, p. 374.
- ↑ Ericksen, Vaig vindre y Raúl Ballón, 1978, p. 356.
- ↑ Servant y Fontes, 1978, p. 20.
- ↑ Grove et al., 2003, p. 294.
- ↑ Cross et al., 2001, p. 7.
- ↑ Coudrain et al., 2002, p. 303.
- ↑ Baker et al., 2001, p. 700.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 239.
- ↑ Fritz et al., 2012, p. 101.
- ↑ Risacher, Fritz y Alonso, 2006, p. 2144.
- ↑ 86,0 86,1 Blard et al., 2009, p. 3421.
- ↑ Sánchez-Saldías y Fariña, 2014, p. 258.
- ↑ Sánchez-Saldías y Fariña, 2014, p. 257.
- ↑ Ahlfeld, 1956, p. 132.
- ↑ Ahlfeld, 1946, p. 299.
- ↑ Seltzer, 1990, p. 147.
- ↑ Seltzer, 1990, p. 149.
- ↑ Grove et al., 2003, p. 282.
- ↑ Blodgett, Isacks y Lenters, 1997, p. 12.
- ↑ Grove et al., 2003, p. 290.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 243.
- ↑ 97,0 97,1 Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 241.
- ↑ Blard et al., 2011, p. 3987.
- ↑ Martin et al., 2018, p. 4.
- ↑ Palaus et al., 2020, p. 16.
- ↑ Grosjean et al., 1997, p. 242.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2011, p. 233.
- ↑ Blard et al., 2009, p. 3417.
- ↑ Clayton y Clapperton, 1997, p. 181.
- ↑ Otto et al., 2024, p. 10.
- ↑ Schäbitz y Liebricht, 1999, pp. 115-116.
- ↑ Placzek et al., 2006, p. 11.
- ↑ Tàpia, Audry y Van Beek, 2020, p. 437.
- ↑ Chepstow-Lusty et al., 2005, p. 93.
- ↑ Chepstow-Lusty et al., 2005, p. 95.
- ↑ 111,0 111,1 Chepstow-Lusty et al., 2005, p. 97.
- ↑ Gosling et al., 2008, p. 48.
- ↑ Sylvestre et al., 1999, p. 59.
- ↑ 114,0 114,1 114,2 114,3 Rouchy et al., 1996, p. 987.
- ↑ 115,0 115,1 115,2 Blard et al., 2011, p. 3976.
- ↑ Placzek, Quade y Patchett, 2006, p. 519.
- ↑ 117,0 117,1 Rouchy et al., 1996, p. 989.
- ↑ Moon, 1939, p. 30.
- ↑ Moon, 1939, p. 31.
- ↑ Sánchez-Saldías y Fariña, 2014, p. 250.
- ↑ Moon, 1939, p. 32.
- ↑ Rouchy et al., 1996, p. 975.
- ↑ Bowman, 1914, p. 178.
- ↑ Fornari, Risacher y Féraud, 2001, p. 270.
- ↑ Fornari, Risacher y Féraud, 2001, p. 279.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lago Tauca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.