Tata Sabaya

El Tata Sabaya és un volcà de 5 430 metros d'altura ubicat en Bolívia. Forma part de la zona volcànica central, un dels varis cinturons volcànics dels Vages que estan separats per zones sense activitat volcànica. Esta secció dels Vages va ser volcánicamente activa des del Jurásico, en un episodi de fort vulcanisme ignimbrítico que va ocórrer durant el Mioceno. Es troba en una regió escassament poblada al nort del salar de Coipasa.

L'activitat volcànica en el Tata Sabaya i en atres parts de la zona volcànica central és conseqüència de la subducción de la placa de Naixca per baix de la placa suramericana. El volcà s'ha desenrollat a lo llarc d'un lineamiento que separa la corfa més vella al nort del lineamiento de la corfa més jove en el sur, i l'estructura ha segut formada per roques andesíticas.

El flanc sur del Tata Sabaya va colapsar entre 12 000 i 12 360 anys abans del present, durant l'últim Pleistoceno. Els restants del colapse varen entrar en un llac que cobria el salar de Coipasa en eixe moment i varen formar un depòsit en un volum de 6 ± 1 quilómetro cúbic. Posteriorment, la cicatriu del colapse es va reblir parcialment en fluix i domo de lava més recents; l'última erupció va ocórrer uns 6 000 anys abans del present aproximadament.

Geografia i geomorfología

El Tata Sabaya es troba just al nort del salar de Coipasa en Bolívia. El chicotet poble de Pagador es troba al oesudoeste del volcà, pero tota la regió està en general escassament habitada. El nom significa "Pare Sabaya"; el terme "Sabaya" pot ser la corrupció aimara del terme quechua per a "diable", "dimoni". El volcà, que conta en un santuari en el seu cim, és un tema en els mits locals, a on a voltes li'l personifica, i és objecte d'un ritual que ho involucra a ell i als volcans veïns.

El Tata Sabaya forma part de la zona volcànica central dels Vages, que consistix en un arc volcànic que principalment seguix la Cordillera Occidental. Hi ha al voltant de 44 volcans del Holoceno, no obstant, la lluntea de la regió i el clima sec han restringit l'investigació científica d'estos volcans; entre els més coneguts es troben Lastarria, Nevats de Payachatas, Ollagüe, San Pablo, Sant Pedro i Socompa.

El Tata Sabaya és una montanya que alcança una altura de 5.430 metros. Cinc fluix de lava s'estenen al nort des del cim i mostren dics i fronts de fluix, els fluix alcancen una llongitut màxima de 2 quilómetros; la part superior d'estos fluix està tallada per una cicatriu de colapse que s'estén a l'est i a l'oest de l'estructura en forma d'escarpes de fins a 50 metros d'altura. L'espai entre els escarpes s'ompli a la seua volta en fluix de lava més recents en una apariència de blocs. Més llunt de l'estructura, la escarpa és més notable i alcança una altura d'uns 200 metros en el costat surest del volcà.

Un gran depòsit de 300 quilómetros quadrats al sur del volcà, originalment interpretat com un depòsit de fluix piroclásticos, és en realitat un depòsit de corriment de terra que s'estén a lo llarc de 20 quilómetros i un ample de 7 quilómetros; el seu volum és aproximadament 6 ± 1 quilómetro cúbic. El corriment de terra va incorporar material del salar, i les seues roques reflectixen en part l'estratificació i l'estructura del volcà pre-colapse. El depòsit és un dels més cridaners del seu tipo, fins al punt de que va ser observat i identificat en imàgens Landsat de baixa resolució. Consistix en material que forma depòsits en forma de montículs, en montículs individuals cada volta més menuts a mida que s'allunten de l'estructura en la que es troben. El depòsit s'estén al salar de Coipasa a on està confinat per falles i està en part cobert per sediment llacustres com la toba calcárea.

• Esbós del debris llau
  Esbós del debris llau
• Debris Perfil de llau
  Debris Perfil de llau
• Perfil de desenroll de volcà
  Perfil de desenroll de volcà

Geologia

Front a la costa occidental de Sudamérica, la placa de Naixca es subduce baix de la placa suramericana, a una velocitat d'aproximadament 10 centímetros per any. Este procés de subducción és responsable del vulcanisme en el cinturó volcànic dels Vages, que ocorre en una zona volcànica del nort en Equador i Colòmbia, una zona volcànica central en Perú, Bolívia, Chile i Argentina i una zona volcànica del sur en Chile i Argentina. Estes zones volcàniques estan separades per buits sense vulcanisme, a on el procés de subducción és menys profunt.

En base en l'investigació s'han identificat vàries fases d'activitat tectónica i volcànica en la zona volcànica central. Una fase anterior del vulcanisme en la Cordillera de la Costa va començar en el Jurásico pero es considera separada del magmatismo de la zona volcànica central pròpiament dita. Despuix d'un hiat d'erosió durant l'Oligoceno, l'activitat del arc volcànic va aumentar durant el Mioceno i va culminar en una fase de fortes erupció ignimbríticas, que es varen originar en calderes. Esta fase es va associar en un engrosamiento substancial de la corfa en els Vages Centrals. Durant el Pleistoceno, el vulcanisme ignimbrítico va disminuir novament i els estratovolcanes varen començar a desenrollar-se.

El Tata Sabaya s'estén a lo llarc d'una zona de transició cortical que separa una corfa més jove més al sur d'una corfa més antiga (proterozoica) en el nort, que està composta pel terrano Chilenia i el cratón Arequipa-Antofalla, respectivament. Esta zona de transició sembla coincidir en una cadena de volcans de la que Tata Sabaya forma part i que s'estén des del Cerro Saxani en l'est fins a Isluga en Chile, aixina com en l'extrem nort de l'estany de Pica a on no hi ha vulcanisme recent en l'arc volcànic.

El basamiento del volcà està format per la formació ignimbrítica d'Alts de Pica, encara que s'han observat afloraments de granit en la regió; un d'estos afloraments pot ser un granit precámbrico posteriorment modificat tèrmicament en el Toarciense. Este basamiento està cobert per roques volcàniques més jóvens, torrentades i sediment del salar de Coipasa. La tomografía sísmica sugerix que existix magma fos en la corfa regional.

Composició

El Tata Sabaya ha produït andesita "dos-piroxeno" i porfídica. Els minerals que es troben dins de la roca són augita, biotita, hornblenda, hiperstena, plagioclasa i titanomagnetita, en solament una menuda variació entre les roques erupcionadas durant etapes separades de l'activitat volcànica. Les volcanitas en erupció definixen una suite càlcica-alcalina rica en potassi. L'inclusió de més roques máficas en el material erupcionado pot indicar que el magma máfico es va injectar en la cambra magmática del Tata Sabaya. La génesis del magma en el Tata Sabaya s'ha explicat en processos de mescla de magma, que varen donar lloc a una composició prou uniforme dels productes de l'erupció.