Macrochloa tenacissima

Macrochloa tenacissima (L.) Kunth és el nom científic del esparto o atocha, planta de la família de les gramínees (Poaceae) pròpia d'ambients esteparios. La denominació anterior Stipa tenacissima L. és ara sinònima.

Descripció

El esparto és una herba perenne, de fins a 1 m d'altura, que forma cepellones o macollas disperses, conegudes com atochas o esparteras. En estos cepellones, els espartos o fulls van brotant cap al centre de la planta, quedant els fulls vells baix esta. En primavera florix, forma sobre llarcs tallos, uns vistosos mechons, cridades atochín.

Distribució i hàbitat

El esparto és una planta del Mediterràneu Occidental, de distribució íbero-magrebí, és dir, la seua àrea s'estén per les zones més àrides de la península ibèrica (especialment el surest i alce, en grans poblacions en Andalusia Oriental, Castella-la Mancha, Múrcia, sur de Madrit, Alacant i Eivissa, esporàdica en sur Catalunya) i pel Magreb, sobretot pels alts replanells previs al desert del Sahara.

Es desenrolla en condicions de sequetat i aridez, soportant precipitacions inferiors als 200 mm/any, en tendència a sols calizos, encara que pot créixer també en sols no carbonatados. Forma grans extensions anomenades espartales. Estos ecosistemes han segut manejats i gestionats des de fa mils d'anys pel ser humà, de manera que partix dels espartales actuals procedixen de plantacions.

Usos

El esparto s'utilisa des de fa mils d'anys. Les troballes de més de cinquanta mòmies en la cova de l'els #Rat penat en Albuñol (Granada) en 1857 mostren una artesania depurada del esparto, en cestillos i vestits treballats de forma esmerada. Des dels més de 6000 anys d'antiguetat d'estos restants, les tècniques de treball del esparto han variat molt poc. Ya en periodo històric, el esparto hispànic era molt apreciat per a l'elaboració de sogues i cordelería en els navío que solcaven el Mediterràneu. Segons Plinio i atres historiadors romans, estos varen començar a utilisar el esparto despuix de les Guerres Púnicas.
Les principals zones productores han segut el surest de la península ibèrica, conegut com a Campus Spartarius durant l'Imperi Romà i els alts replanells magrebins que se situen entre l'Atles Teliano i l'Atles Saharià, a on es localisa el "mar de esparto" algerí.
Per als àraps d'al-Ándalus, el esparto, cridat en àrap "halfa" va seguir sent un producte forestal importantíssim, importància que va mantindre durant tota l'Edat Mija i Moderna. El decliu del esparto va aplegar a partir dels anys cinquanta i xixanta de el XX, moment en el que l'aparició dels plàstics i l'importació d'atres fibres va supondre la caiguda en picat de l'explotació del esparto. El esparto s'usa en cordelería, elaboració de pasta de paper, teixits tipo pana, estopas per a #escayola, xerojardinería i #artesania, especialment cestería.
El esparto es recolecta en estiu, arrancant-ho en un bastoncillo terminat en una chicoteta porra, cridat palillo, talí o talisa. Sobre este es enrollan els extrems dels espartos, de manera que en una forta tirada s'extrau un manojo de esparto. Aixina fins a completar un manojo de més o menys 1,5 kg cridat manya o manada. Després s'estén al sol. Este esparto sense treballar es coneix com "esparto cru". Posteriorment, se sumergix en basses per al seu cuit o enriado, procés de fermentació anaerobio que té com a objectiu l'eliminació de les matèries pécticas que engloben les fibres de celulosa. Despuix d'un més de fermentació, s'extrau de les basses i es posa a secar de nou. Una volta sec, es pica per a soltar les fibres, obtenint-se el esparto conegut com "esparto picat". Si este es rastrilla, s'obté el "esparto textil".

Les seues fulles filiformes, dures i tenaces, enrolladas cilíndricament, s'usen com a font de fibres per a l'indústria paperera. Les seues fibres curtes (L = 1 mm; A = 10 mm) són molt apropiades per a la producció de papers fins d'impressió per la seua suavitat i elasticitat. Els papers resultants mostren bona formació, alta opacitat, volum específic, bona porosidad i estabilitat dimensional front als canvis d'humitat. Estes propietats ho fan molt apreciat en billets de paper. Grans marques comercials ho preferixen en les seues envoltura de cigarros. És la fibra d'impressió per excelència.
En els "vells" espartos morts que queden baix la atocha es feyen antorches, cridades hachos en La Taca, i colmenas.
El mechó o atochín s'usava per a fer graneres en les que s'agranava el fumeral.

Cesteria

El esparto es treballa en cesteria en diverses tècniques, majoritàriament es fan trenats que després s'coser per a donar la forma determinada al treball. Cada u dels fas de esparto que es trenen es coneixen com "ramals" en La Taca.
El esparto cru s'utilisa en cesteria per a l'elaboració del trenat conegut com "pleita" o "llanda" segons comarques. En la pleita es fan cestos, serones, aguaderas, estores, baleos, garrafes forrades, etc. La pleita té a partir de 13 ramals, i d'ahí, les hi ha de 15, 17, 19, 21... També es treballa coser en espiral per a elaborar cestillos i escriños. El esparto cru, especialment en Almeria i Múrcia, es treballa també en trama i urdimbre, com si fora vímen, donant obres molt fines. Una atra tècnica de treball del esparto cru és el "esparto enredrat" o "punt de capacho", en esta tècnica es van trenant tres ramals, deixant sempre un de solt que després servix per a unir-se al restant, de manera que no necessita coser, s'obtenen aixina els cofines o capachas que s'ampraven en les almazaras per a contindre la pasta de l'oliva i les caracoleras o cachuleras que s'ampren en el surest ibèric per a agarrar caragols.
En el esparto picat es fan trenats de cinc o sèt ramals, cridats "recinchos" o "cernejas". Estos trenats s'ampren per a terminacions de treballs de pleita com els ribets dels cestos i per a cestillos, forrat de botelles, etc. Intervenen també en el treball d'elaboració de calcers de esparto, cridat alborgas o esparteñas.

Taxonomia

Stipa tenacissima va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Centuria I. Plantarum... 6. 1755.

Etimologia

Stipa: nom genèric que deriva del grec stupe (estopa, estopa) o stuppeion (fibra), aludint a les arestes plumosas de les espècies euroasiàtiques, o (més provablement) a la fibra obtinguda de pastures de esparto.

tenacissima: epítet llatío que significa "la més tenaz".

Sinonímia

• Lasiagrostis tenacissima (L.) Trin. & Rupr.
• Macrochloa tenacissima (L.) Kunth
• Stipa gabesensis Moraldo, Raffaelli & Ricceri
• Stipa kelibiae Moraldo, Raffaelli & Ricceri
• Stipa kralifii Moraldo, Raffaelli & Ricceri
• Stipa tenacissima var. villosiuscula H.Lindb.
• Stipa tortilis Buch

Nom comú

• ariza, atocha, atochín, atochón, espartera, esparto, esparto fi, esparto ordinari, limpiasantos, raigón.

Vore també

• Característiques de les poàcees
• Esparto (fibra)
• Lygeum spartum: esparto baste o esparto d'Aragó o albardín
• Estepas ibèriques
• Jardí Botànic del Albardinal

Bibliografia

• Bañón, M. C. 2010. El Campus Spartarius romà. ¿Una herència púnica administrada per Roma?. Quaderns Albacetenses 14. Institut d'Estudis Albacetenses "Don Juan Manuel".
• Barber, A., Cabrera, M. R. i Guardiola, I. 1997. Sobre la cultura de l´espart al territori valenciá. Ed. Fundació Bancaixa.
• Bastide. 1877. L'alfa, végétation, exploitation, etc. Oren.
• Castellote, I. 1982. #Artesania Vegetals. Editora Nacional.
• Charnier. 1873. L'alfa dones hauts plateaux
• García Hotal, J.A. 2007. Fibres papereres
• Jus. 1878. Histoire d'unix botte d'alfa
• Revelles, L. i Sánchez, P. 1999. Esparto, una planta en l'oblit. Quaderns d'Història Local, Port Lumbreras (Múrcia).
• Routledge, T. 1909. A Short Account of the Introduction of Esparto as a Paper-making Material. Thomas Reed & Co.

Enllaços externs

• "Espartopedia", pàgina destinada a la preservació del coneiximent relatiu al Esparto.
• Esparto
• Wikispecies té un artícul sobre Stipa tenacissima.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Stipa tenacissima.

• GARCÍA HORTA, José Antonio.Fibres papereras. 2007. Barcelona. Edicions UPC

• Esparto en artesania tradicional fina