Monomito

Gràfic que descriu el periple del héroe.

El monomito (monomyth, en anglés) o mit únic, també conegut com a viage o, millor, per les seues connotacions, periple del héroe, és un terme falcat pel antropòlec i mitólogo nortamericà Joseph Campbell per a definir el model bàsic de molts relats épicos de tot lo món. Este patró tan àmpliament distribuït està descrit per Campbell en la seua coneguda obra El héroe de les mil cares (1949). Gran admirador del noveliste James Joyce, Campbell va prendre prestat el terme "monomito" de la novela de Joyce Finnegans Wake. Relacionat en el monomito es troba el terme clàssic de catábasis o descens del héroe (Ulises, Orfeo, Eneas...) al inframundo o els inferns (vinya. més avall: "Atres formulació").

Campbell sosté que els héroes de numerosos mits de temps i regions dispars compartixen estructures i desenrolls fonamentals, que apareixen resumits en El héroe de les mil cares:

El héroe es llança a l'aventura des del seu món quotidià a regions de maravelles sobrenaturals; el héroe entropeça en forces fabuloses i acaba obtenint una victòria decisiva; el héroe retorna d'esta misteriosa aventura en el poder d'otorgar favors als seus semblants.

I afig Campbell:

Whether the hero be ridiculous or sublim, Greek or barbarian, gentile or Jew, his journey varies little in essential pla.

Ya siga el héroe ridícul o sublim, grec o bàrbar, gentil o judeu, la seua aventura varia poc sobre el pla essencial.

Campbell i atres estudiosos, tals com Erich Neumann, descriuen les històries de Gautama Buda, Moisés i Crist en térmens de "monomito", i Campbell sosté que molts mits clàssics de gran varietat de culturas seguixen este patró bàsic.

Resum

En el monomito, el héroe arranca del seu món ordinari, i rep algun tipo de cridada per a penetrar en un atre desconegut, poblat de poders i acontenyiments estranys. El héroe que accepta la cridada per a entrar en este món estrany deu enfrontar-se a diverses tasques i proves, ya siga en solitari o en ajuda. En les versions narratives més desenrollades, el héroe deu sobreviure a un greu problema, a sovint en ajuda. Si el héroe sobreviu, obté un gran regal, dò o bendició. Despuix, el héroe deu decidir si retorna al món ordinari en el dò adquirit. Si el héroe decidix tornar, ell o ella a sovint s'enfronten a reptes en el viage de regrés. Si el héroe retorna en èxit, la bendició o el dò es poden usar per a millorar el món. Les històries d'Osiris, Prometeo, Moisés o Gautama Buda, per eixemple, acaten estretament este model.

"Moisés en les taules de la Llei", per Rembrandt. Moisés, en la seua faceta heròica de libertador del seu poble, s'associa al monomito des del punt de vista religiós.

Campbell descriu dèsset etapes o passos a lo llarc d'este viage, encara que són molt pocs els mits que complixen els dèsset. Uns sumen moltes de les etapes, i uns atres solament algunes; uns mits poden concentrar-se en solament una de les etapes, mentres que en uns atres es fa front a les mateixes en un orde diferent. Les dèsset etapes poden organisar-se de diversa manera. És comú la divisió en tres seccions: "Eixida" (a voltes cridada "separació"), "Iniciació" i "Tornada". La "Eixida" tracta de l'aventura del héroe abans de complir la missió, la "Iniciació" s'ocupa de les diverses aventures del héroe a lo llarc del camí, i el "Tornada" tracta del regrés del héroe en els coneiximents i les competències adquirits en el viage.

Les dèsset etapes del monomito

L'Eixida

La cridada de l'aventura

El héroe partix d'una situació mundana de normalitat en la que de sobte li aplega una informació que actua en la seua ment com cridada cap a lo desconegut.

Campbell: «[...] un bosc, un regne amagat, baixe les ones o en les altures celests, una illa secreta, l'elevat cim d'una montanya, o un estat de somi profunt, pero és sempre un lloc replet de sers estranyament decorreguts i polimorfos, tormentos inimaginables, ardits sobrehumanas, impossible delectació. El héroe pot eixir per la seua pròpia voluntat per a portar a terme l'aventura, de la mateixa manera que Teseo quan va aplegar a la ciutat del seu pare, Atenes, i va escoltar el horrible història del Minotaure, o pot ser espentat o enviat a l'estranger per un agent benigno o maligne, com Odiseo, que va ser impulsat a través del Mediterràneu pels vents del airado deu Poseidón. L'aventura pot començar per un simple error... o encara més, un pot trobar-se simplement passejant quan, de forma casual, un fenomen singular que passa pel lloc crida l'atenció del seu ull errante, atraent-ho a apartar-se dels camins freqüentats per el home. Els eixemples de tots els racons del món podrien multiplicar-se monomyth».

El rebuig de la cridada

A sovint, quan es dona la cridada, el futur héroe es nega en principi a prestar-li atenció. Açò pot ser pel seu sentit del deure o obligació, per la por, l'inseguritat, un sentiment de debilitat, o qualsevol de les possibles raons que actuen per a mantindre a la persona en les seues circumstàncies normals.

Campbell: «El rebuig de la cridada convertix l'aventura en el seu opost. Emboscat en l'avorriment, el treball rutinari o la "cultura", el subjecte renuncia al valor de l'acció significativa i positiva i acaba convertit en víctima a rescatar. El seu món floreciente es torna un baldío reseco i la seua vida sembla sense sentit, a pesar de que, com el rei Minos, pot aplegar a construir, a través del seu esforç titánico, una gran fama o tot un imperi. Pero qualsevol morada que construïxca serà una casa de mort, un llaberint de murs ciclópeos per a amagar-se del seu Minotaure. L'única opció que li resta és crear-se més i més problemes a sí mateixa, esperant l'aproximació gradual de la seua dissolució».

Segons Joseph Campbell, el mit clàssic de Prometeo ejemplifica ben l'estructura del monomito.

L'ajuda sobrenatural

Una volta que el héroe s'ha compromés en la busca, conscient o inconscientment, apareix un guia o ajudant màgic, o se li revela entre les persones conegudes. A sovint, este tutor sobrenatural presentarà a el héroe un o varis talismans o artefactes que ho ajudaran més alvance en la busca.

Campbell: «Per a aquells que no han rebujat la cridada, la primera trobada en la seua singladura heròica és una figura de protecció (a sovint una vella bruixa o un home d'edat) que oferix a l'aventurer algun amulet contra les forces negatives que està a punt d'enfrontar. Lo que representa esta figura és el benigno, protector poder del destí. La fantasia és com el consol i la promesa de que la pau del Paraís, que es va conéixer en la pancha de la mare, va a conservar-se, que et recolza en el present i et recolzarà en el futur com en el passat (és omega i també alfa), que a pesar de lo omnipotents que puguen semblar els perillosos poders que custodien el llindar de l'iniciació de la vida, el poder protector està per sempre present dins mateix o just al regrés de les circumstàncies desconegudes del món. Solament cal conéixer i confiar, i apareixeran els guardians eterns. El héroe troba totes les forces de l'inconscient de la seua part, responent a la seua cridada i continuant en valentia del seu costat a mida que els acontenyiments es desenrollen. La pròpia Mare Naturalea recolza la gran tasca. I en la mida en que la conducta del héroe coincidix en allò que la seua societat requerix, ell sembla cavalcar a lloms del poderós ritme de l'història».

El creuament del primer llindar

Este és el punt en el que la persona ingressa en realitat en el camp de l'aventura, deixant arrere les fronteres conegudes del seu món i aventurant-se en un terreny desconegut i perillós a on no es coneixen regles ni llimitacions.

Campbell: «En eixes forces benèfiques per a guiar-ho i ajudar-ho, el héroe alvança en la seua aventura fins que aplega a el "guardià del llindar" en l'entrada a la zona de poder magnificat. Este custodia els vínculs al món en quatre direccions —també dalt i avall— representant els llímits de l'actual esfera del héroe, o horisó vital. Més allà de dits llímits es troba l'obscuritat, lo desconegut, el perill, de la mateixa manera que més allà de la vigilància paterna el chiquet es troba en perill, i més allà de la protecció de la societat perillen els membres de la tribu. La persona normal se sent més que satisfeta, i fins a orgullosa, de permanéixer dins dels llímits indicats, i el sentit comú corrent li dona totes les raons per a témer donar el primer pas cap a lo inexplorado. L'aventura consistix sempre i en tots els llocs en donar eixe pas més allà del vel de lo conegut, cap a lo desconegut; els poders que s'entreveuen en la frontera són perillosos, tractar en ells, arriscat, i, no obstant, per a qualsevol en capacitat i valor suficients el perill es desvanix».

La pancha de la ballena

La pancha de la ballena representa la separació final del yo i del món coneguts per part del héroe. En participar en esta etapa, la persona mostra disposició a sometre's a una metamorfosis.

Campbell: «L'idea de que creuar el llindar màgic és un trànsit cap a una esfera de renaixença apareix simbolisada en totes les cultures per la pancha de la ballena. El héroe, en lloc de conquistar o conciliar-se en la força del llindar, és engolgut per lo desconegut i sembla haver mort. Este motiu popular fa recalcament en l'idea de que el pas del llindar és una forma d'auto-aniquilació. En lloc d'alvançar cap a fòra, més allà dels confines del món visible, el héroe va cap a dins, a fi de renàixer d'algun modo. La desaparició correspon a l'ingrés del fidel en el temple, a on es vivifica pel recort de quí i qué és, és dir, pols i cendres solament possiblement immortals. El temple interior, la pancha de la ballena, i la terra celestial de més allà, per damunt i per baix dels confines del món, són una i la mateixa cosa. Per això, els accessos i les entrades als temples estan flanquejats i defesos per gàrgolas colossals: dragons, lleons, dimonis assessins en les espases desenvainadas, nanos resentits, bous alados. El fidel en el moment d'entrada en el temple sofrix una metamorfosis. Una volta en el seu interior, pot dir-se que ha mort en el temps i retornat a la Matriu Universal, el Melic del Món, el Paraís Terrenal. Alegóricamente, d'esta manera, l'entrada al temple i l'immersió del héroe a través de les mandíbules de la ballena són aventures idèntiques, denotant, en llenguage simbòlic, l'acte central de la vida i la vida renovada».

L'Iniciació

Les distintes proves

Ací es tracta de les proves, ardits o difícils tasques a que la persona deu sometre's en iniciar la transformació. A sovint, la persona fracassa en una o més d'estes proves, que solen aparéixer en grups de tres.

Campbell: «Despuix de haver travessat el llindar, el héroe es mou en un paisage d'ensomi, de formes ambigües curiosament decorregudes, en el que deu sobreviure a una successió de dificultats. Esta és una fase crucial del mit i l'aventura. Es coneix una ingent lliteratura en totes les cultures sobre proves i ordalía miraculoses. El héroe està secretament recolzat per consells, amulets i atres agents velats que proporcionen una ajuda sobrenatural que se li va presentar abans de la seua entrada en esta regió. O pot ser que ací descobrixca per primera volta que hi ha un poder benévolo en tots els llocs dispost a recolzar-ho en el seu sobrehumana marcha. La partida original a l'escenari de les proves representa només el començ del camí de les conquistes d'iniciació; són moments d'allumenament. Ara no queda un atre remei que matar dragons i superar obstàculs sorprenents, una, i una atra, i una atra volta. En este entreacte hi haurà multitut de victòries preliminars, èxtasis irrepetibles i aguaitons momentàneus de la terra promesa».

La trobada en la deesa

Este és el moment en que la persona experimenta un amor que té el poder i l'importància de lo totpoderós, lo inabarcable, l'amor incondicional que un chiquet afortunat pot experimentar per la seua mare. Est és un pas molt important en el procés i en freqüència està representat per la persona que troba a aquella atra per la que ell o ella experimenta un amor més autèntic.

Campbell: «L'última aventura, quan s'han superat totes les barreres i els ogres han segut vençuts, es representa comunament com un matrimoni místic del héroe triunfante en la Deesa Regna del Món. Est és el moment culminant en el nadir, en el cenit, o en la vora extrema de la terra, en el punt central del cosmos, en el tabernáculo del temple, o dins de l'obscuritat de la cambra més profunda del cor. La trobada en la deesa (que s'encarna en cada dòna) és la prova final del talent del héroe per a guanyar el dò de l'amor (la dádiva és l'amor fati [l'amor destinat]), que és la vida mateixa gojada com la tancada en l'eternitat. I quan l'aventurer, en este context, no és un jove, sino una dama, ella és la que, per les seues qualitats, la seua bellea o les seues aspiracions, s'ha tornat apta per a convertir-se en la consorte d'un immortal. Llavors l'espós celestial descendix a ella i la conduïx al llit, ya de grau o per força. I si ella ho rebuja, és que la bena ha caigut dels seus ulls, i si ella ho ha buscat, el seu desig troba la pau».

La dòna com tentadora

En este pas, el héroe s'enfronta a les tentacions, a sovint de naturalea física o plaentera, que poden dur-ho a ell o a ella (la tentació no necessàriament té que ser representada per una dòna) a abandonar o apartar-se de la seua missió. La dòna és una metàfora de les tentacions físiques o materials de la vida, ya que el héroe o cavaller a sovint és tentat per la luxúria en el seu camí espiritual.

Campbell: «El quid d'esta curiosa dificultat radica en el fet de que el nostre punt de vista conscient de lo que la vida deu ser, rara volta es correspon en lo que és en realitat. Generalment nos neguem a admetre dins de nosatres mateixos, o dins dels nostres amics, eixa febra enèrgica, autoprotectora, desvergonzada, carnívora, lasciva en que consistix la naturalea mateixa de la cèlula orgànica. Pel contrari, tendim a maquillar, encobrir i reinterpretar mentres imaginem que tota mosca en la mel o pèl en la sopa són culpa d'algun inoportuno que no som nosatres. Pero quan de sobte nos sobrevé o nos veem obligats a convéncer-nos de que tot lo que pensem i fem està necessàriament contaminat per l'olor de la carn, llavors no és rar que s'experimente un moment de repulsió: la vida, els actes de la vida, els òrguens de la vida, la dòna en particular, com a gran símbol de la vida que és, es tornen intolerables per a la pura, puríssima ànima. Aquell que busca la vida més allà de la vida deu buscar més allà (de la dòna), superar les tentacions de la seua cridada, i elevar-se en l'éter inmaculado del Més allà».

La reconciliació en el pare

En esta etapa, la persona deu enfrontar-se i ser iniciada davant allò que ostenta el màxim poder en la seua vida. En molts mits i històries és el pare, o una figura paterna, el que posseïx el poder sobre la vida i la mort. Est és el punt central del viage. Tots els passos anteriors han conduït a este lloc, i tots els que seguixen a continuació s'alluntaran d'ell. Encara que este pas se simbolisa en major freqüència per la trobada en una entitat masculina, no té per qué ser un home, sino solament algú o alguna cosa en un gran poder.

Campbell: «L'expiació consistix en poc més que l'abandó d'eixe auto-generat mònstruo doble: el dragó pensat com Deu (superego) i el dragó pensat com a pecat (el monomyth reprimit). Pero açò requerix un abandó del apego al ego, lo que és peliagudo. Cal tindre fe que el pare és misericordioso, i al mateix temps cal confiar en la misericòrdia. En això, el centre de la fe es transferix fòra de l'apretat anell escamoso del deu atormentador, i els ogres terribles es dissolen. És en esta dura prova en la que el héroe pot obtindre esperança i seguritat de la figura de respal femenina, per la màgia del qual (amulets o poder de intercesión) està protegit per a totes les experiències aterradoras d'iniciació en que se sofrix el aplastamiento patern del propi ego. Pero si és impossible confiar en el rostre terrible del pare, llavors la fe d'un deu estar centrada en una atra part (la Dòna Arrapa, la Santíssima Verge), i enfortit per esta confiança, un és capaç de superar la crisis —solament per a trobar, al final, que el pare i la mare es reflectixen l'un en l'atre, i són, en essència, lo mateix. El problema d'aplegar el héroe a conéixer al pare consistix en obrir els ulls de la seua ànima més allà del terror, fins al punt de madurar per a entendre cóm les dements i repugnants tragèdies d'este vast i desapiadat cosmos es veuen perfectament justificades per la majestad del Ser. El héroe transcendix la vida des d'este peculiar punt cego i per un moment s'eleva a una visió de la font. Contempla el rostre del seu pare, comprén— i aixina abdós han segut expiados.

L'apoteosis

Quan algú sofrix una mort física, o mor en sí mateixa per a viure en l'esperit, ell o ella es mou més allà dels parells d'oposts, traslladant-se a un estat de coneiximent diví, a l'amor, la compassió, la felicitat. Una forma més mundana de vore este pas és que es tracta d'un periodo de descans, pau i plenitut previ al començ de la tornada del héroe.

, también conocido como «Els que saben, no només que lo Etern es troba en ells, sino que lo que ells són realment, i totes les coses, és lo Etern, habiten en els boscs del desig satisfet, beuen el brebaje de l'immortalitat i escolten en tots els llocs la música inaudita de la concòrdia eterna».

El dò final

La bendició o dò definitiu és el guany de l'objectiu de la missió. És allò en la consecució del qual es va esforçar la persona. Tots els passos anteriors servixen per a preparar i purificar a la persona per a este pas, ya que en molts mits el dò és alguna cosa transcendent, com l'elixir de la vida mateixa, o una planta que proporciona l'immortalitat, o el Sant Grial.

Apu Qun Tiqsi Wiraqucha, o Viracocha, deu andino, un dels molts que associa Campbell a el "monomito".

Campbell: «Els deus i deeses llavors han d'entendre's com a formes de realisació i custodios de l'elixir del Ser Imperecedero, pero ells mateixos no suponen, en el seu estat primordial, l'Objecte Definitiu, puix lo que el héroe busca a través de la seua relació en ells no és, en últim terme, a ells mateixos, sino a la seua gràcia, és dir, el poder de la substància que els alimenta. Esta substància-energia miraculosa, ella sola, és lo Imperecedero; els noms i les formes de les deidades que ho personifican en tots els llocs, ho dispensen i representen, són molt diversos. Esta és l'energia miraculosa dels rajos de Zeus, Yavé i el Buda Suprem, la fertilitat de la pluja de Viracocha, la virtut anunciada per la campana que va resonar en la Missa de la Consagració, i la llum de l'allumenament últim del sant i el sabio. Els seus guardians s'atrevixen a lliberar-la solament per als realment mereixedors».

La Tornada

La negativa a retornar

Despuix de haver trobat la felicitat i l'allumenament en l'atre món, el héroe rehúsa tornar al món ordinari a otorgar el dò adquirit als seus semblants.

Campbell: «Quan la busca heròica s'ha complit, a través de la possessió de la font, o per mig de la gràcia d'alguna personificació masculina o femenina, humana o animal, l'aventurer encara deu retornar en el seu trofeu de transmutació vital. El periple complet, la norma del monomito, exigix que el héroe comence el treball de transportar les runas del saber, el vellocino d'or, o el seu bella durmiente, de nou al regne de l'humanitat, a on el dò adquirit pot redundar en la renovació de la comunitat, la nació, el planeta o els Dèu Mil Móns. Pero esta responsabilitat freqüentment no s'assumix. Inclús Gautama Buda, despuix del seu triumfo, dubtava de que el mensage de realisació poguera ser comunicat a uns atres, i atres sants han mort embebidos en l'èxtasis suprem. Numerosos són en veritat els héroes llegendaris que han establit la seua residència per a sempre en l'illa beneïda de la Deesa immutable del Ser Immortal».

El vol màgic

A voltes, el héroe deu escapar en el dò, si es tracta d'alguna cosa que els deus han guardat celosament. La tornada pot resultar tan aventurer i perillós com lo va ser el viage.

Campbell: «Si el héroe, despuix de la seua proea, obté la bendició de la deesa o el deu i després se li encarrega explícitament tornar al món en una miqueta d'elixir per a la restauració de la societat, l'etapa final de la seua aventura es produïx en el respal de tots els poders del seu protector sobrenatural. Pero si el trofeu s'ha alcançat en l'oposició del seu tutor o si el desig de tornar al món del héroe no conta en el vist i plau de deus o dimonis, llavors l'última etapa de la ronda mitològica es convertix en una animada, a sovint còmica, persecució. Este vol pot complicar-se per mig d'obstàculs maravellosos o maniobres evasivas».

El rescat de l'exterior

De la mateixa manera que el héroe pot necessitar guies i assistents per a embarcar-se en la busca, moltes voltes ell o ella deu tindre guies i salvadors de gran poder que ho conduïxquen de regrés a la vida quotidiana, especialment si la persona ha segut ferida o debilitada per l'experiència.

Campbell: «El héroe potser necessite ser dut de regrés de la seua aventura sobrenatural en assistència externa. És dir, és possible que el Món vaja a buscar-ho. Per la felicitat alcançada en la morada profunda, no és fàcil abandonar esta en favor de la lliure difusió del nou estat. "¿Quí, una volta rebujat el món", llegim, "pot tindre desijos de retornar una atra volta? Més be deguera quedar-se allí." I, no obstant, en la mida en que un està viu, la vida es diu Societat, que sent celosies dels que s'aparten d'ella, i acodirà a cridar a la porta. Si el héroe [...] no es mostra dispost, el perturbador sofrirà una lleja commoció; pero, per un atre costat, si el convocat només es retarda, subsumido en la bienaventuranza de l'estat de perfecció (que s'assembla a la mort), es portarà a terme un decidit rescat, i l'aventurer acabarà reintegrant-se».

El creuament del llindar de tornada

El sentit de la tornada és la conservació del saber adquirit en la busca, l'incorporació de dita saber en una vida humana, i després trobar la manera de compartir-l'en el restant del món.

Campbell: «El héroe que retorna, per a completar la seua aventura, deu sobreviure a l'impacte del món. Molts fracassos donen fe de les dificultats de creuar este llindar de la vida positiva. El primer problema per a el héroe que retorna, despuix d'una experiència visionària de consumación de l'ànima satisfeta, és acceptar com a reals les alegries i les tristors transitòries, les sorolloses banalidades i obscenidades de la vida. ¿Per qué tornar a ingressar en el món real, per qué tractar de fer creible, ni tan sols interessant, als hòmens i dònes que es consumixen en les seues passions, l'experiència de la bienaventuranza transcendental? De la mateixa manera que els somis experimentats com a transcendentals durant la nit poden semblar simplement mecs a la llum del dia, aixina el poeta i el profeta poden sentir-se a sí mateixos fent el mec davant un jurat d'ulls sobris. Lo més fàcil és encomanar a tota la comunitat al diable i retirar-se de nou a la morada en la roca celestial, tancar la porta, i fer-ho sense perdre un instant. Pero si algun espiritual obstetra ha hilado el monomyth [cordonera protectora del sintoismo] en el retir, llavors el treball de representar l'eternitat en el temps, i percebre el temps en l'eternitat, no pot evitar-se. I el héroe retorna al món comú i quotidià, que deu acceptar com a real».

El mestre dels dos móns

Este pas sol ser representat per un héroe transcendental com Jesús o Gautama Buda. Per a un héroe humà, pot significar el guany d'un equilibri entre lo material i espiritual. El héroe ha aplegat a sentir-se cómodo i competent tant en el món interior com en l'exterior.

Campbell: «La llibertat de passar d'anada i regrés a través de la divisió del món, des de la perspectiva d'un espectre que creuara des de la profunditat causal a l'atre costat, i de regrés —sense contaminar els principis d'un costat en els de l'atre, pero permetent que la ment es aperciba d'un en virtut de l'atre—, eixe és el talent del mestre. El Ballarí Còsmic, advertix Nietzsche, no descansa pesadamente en un sol lloc, sino que alegre, llauger, gira i bota d'una posició a una atra. És possible expressar-se des d'un sol punt en cada moment, pero això no invalida les idees en els atres punts. L'individu, a través de concienzudas disciplines sicològiques, renúncia completament a tot apego a les seues llimitacions personals, idiosincràsia, esperances i pors, ya no es resistix a l'autoaniquilación, que és requisit previ a la renaixença en la consecució de la veritat, i és aixina com adquirix la madurea, al fi, per la gran auto-expiació. Les seues ambicions personals s'han dissolt por entero, ya no tracta de viure, sino de relaixar-se voluntàriament davant lo que puga succeir en ell, convertint-se, en una paraula, en un ent desconegut».

La llibertat per a viure

El domini conduïx a la llibertat del temor a la mort, que a la seua volta és la llibertat de viure. Açò es referix a voltes com viure el moment, sense anticipar el futur, ni llamentar el passat.

Campbell: «El héroe és el paladín de les coses que advienen, no de les sobrevingudes, perque ell ho és. "Ans que Abraham anara, Yo soc". No confon l'aparent inmutabilidad en el temps en la permanència del Ser, ni té por del moment següent (o de "una atra cosa"), com la destrucció de lo permanent pel devindre. "Res manté la seua pròpia forma; la Naturalea, el major renovador, sempre crea formes d'atres formes. S'assegura de que no perixca res en tot l'univers, solament varia i renova la seua forma". Aixina es permet que sobrevinguen un moment darrere un atre».

Atres formulació

L'estructura per al monomito proposta per Campbell s'ha ampliat i modificat des de la seua concepció. Moltes caracterisació modernes afigen noves etapes (tals com el naiximent miraculós del héroe) o combinen o suprimixen unes atres. Per eixemple, el nortamericà Phil Cousineau, en el seu llibre The Hero's Journey (El viage del héroe), ho dividix en els següents huit passos:

1. La cridada de l'aventura
2. El cicle de proves
3. La busca d'una missió
4. La trobada en la deesa
5. El dò
6. El vol màgic
7. El llindar de la tornada

1. El mestre dels dos móns.

Una atra formulació, també de huit passos, és l'oferida per David Adams Leeming, en el seu llibre Mythology: The Voyage of the Hero (Mitologia: el viage del héroe):

1. La concepció i el naiximent miraculós
2. L'iniciació del héroe-chiquet
3. L'alluntament de la família o de la comunitat per a la meditació i la preparació
4. Les proves i la busca
5. La mort
6. El descens als inferns
7. La resurrecció i la renaixença
8. L'ascensió, l'apoteosis i l'expiació.

El periple del héroe

L'expressió "el periple del héroe", que descriu al monomito, va penetrar per primera volta en el discurs popular a través de dos documentals. El primer, The Hero's Journey: The World of Joseph Campbell (El viage del héroe. El món de Joseph Campbell), es va emetre en 1987, i en 1990 se li va afegir el llibre The Hero's Journey: Joseph Campbell on His Life and Work (El viage del héroe. Joseph Campbell en la seua vida i obra); va ser editat per Phil Cousineau i Stuart Brown. El segon documental va ser una série d'entrevistes en profunditat en Campbell, a càrrec de Bill Moyers; es varen emetre en 1988, i també es va publicar un llibre explicatiu: The Power of Myth (El poder del mit). També es va fer referència a la frase en el títul d'un popular text per a guionistes, llançat en la década de 1990: The Writer's Journey: Mythic Structure For Writers (El viage de l'escritor: Estructura mítica per a escritors), de Christopher Vogler. Sempre que utilisen l'expressió en les seues obres, Cousineau, Moyers i Vogler l'atribuïxen al model de El viage del héroe, de Joseph Campbell.

Influència del monomito

El monomito ha influït en numerosos artistes, músics, poetes i cineaste, entre ells George Lucas, i a voltes es menciona també a Bob Dylan. Encara que escrita abans de la formulació del periple del héroe per Campbell, la novela de J. R. R. Tolkien El Senyor dels Anells pot considerar-se un eixemple contemporàneu del monomito. Este també ha segut mencionat a sovint com a influència clara en la película The Matrix, de les germanes Wachowski.

George Lucas i La guerra de les galàxies

Ademés de l'extensa plática entre Campbell i Bill Moyers emesa en 1988 per la PBS, com The Power of Myth (documental filmat en el "Skywalker Ranch", de Lucas, en Califòrnia), sobre l'influència de Campbell en la série de La guerra de les galàxies, el propi Lucas va concedir una extensa entrevista sobre este tema per a la biografia Joseph Campbell: A Fire in the Mind [Joseph Campbell: fòc en la ment] (Larsen and Larsen, 2002, págs. 541-543). En esta entrevista, Lucas afirma que a principis de 1970, despuix de terminar la seua primera película, American Grafiti , «se'm va ocórrer que en realitat no representava l'us modern de la mitologia [...] aixina que vaig escomençar a investigar pel meu conte en profunditat sobre els contes de fades, el folklore i la mitologia, i em va donar per llegir els llibres de Joe. Abans no tenia notícia d'estos llibres. [...] Va ser molt inquietant perque en la llectura de El héroe de les mil cares vaig escomençar a donar-me conte de que en el meu primer proyecte de La guerra de les galàxies estava acatant motius clàssics» (p. 541).

Dotze anys despuix de la realisació de El poder del mit, Moyers i Lucas es varen reunir de nou per a l'entrevista de 1999 Mythology of Star Wars with George Lucas & Bill Moyers, per a discutir més a fondo l'impacte de l'obra de Campbell en les películes de Lucas. Ademés, el National Air and Space Museum de la Smithsonian Institution va patrocinar una exposició, durant la década de 1990, cridada Star Wars: The Magic of Myth [La guerra de les galàxies: la màgia del mit], que recreava les maneres en que l'obra de Campbell va influir en esta série cinematogràfica. En 1997 es va publicar una guia complementària en el mateix títul.

Chris Vogler, The Writer's Journey i les películes de Hollywood

Christopher Vogler, productor de cine de Hollywood i escritor, va crear un memoràndum empresarial de sèt pàgines que va titular A Practical Guide to The Hero With a Thousand Faç [Guia pràctica per a el héroe de les mil cares], basat en el treball de Campbell. El memoràndum de Vogler es va convertir més alvance en el ya mencionat llibre de finals de 1990, The Writer's Journey: Mythic Structure For Writers.

El "Moviment masculí" [Men's Movement]

El poeta Robert Bly, Michael J. Meade, i atres persones involucrades en dit moviment han aplicat i ampliat els conceptes del viage del héroe i el monomito com a metàfora per al creiximent espiritual i sicològic personal, especialment en el camp de la mitopoética del cridat "Moviment masculí" ("Men's Movement").

Són característiques de dit moviment la tendència a tornar a contar contes de fades i participar en la seua exégesis com a instrument per a la busca interior. Utilisant les referències freqüents a arquetips extrets de la psicologia analítica de Jung, el moviment se centra en temes de rol de gènero, identitat de gènero i de busca del benestar des del punt de vista de la medicina alternativa, enfocats a el home modern. Els seus defensors a sovint participen en narracions musicades, i estos actes es consideren una extensió moderna del chamanisme, que va ser popularisat per Michael Harner aproximadament per la mateixa época.

Entre els més famosos defensors d'esta corrent es troba el poeta Robert Bly, el llibre del qual Iron John: A Book About Men va ser un èxit de vendes; el llibre constituïx una exégesis del conte "Iron John" ("John de Ferro") dels Germans Grimm.

El moviment dels hòmens mitopoéticos va donar lloc a una varietat de tallers i grups de treball, dirigits per autors com Bly i Robert L. Moore. D'este moviment han sorgit estudis acadèmics sérios, incloent la creació de diverses revistes i organisacions sense afany de lucre, com el ManKind Project.

Crítiques

Alguns estudiosos han qüestionat la validea mateixa del monomito, la seua utilitat com a ferramenta d'investigació crítica, l'interpretació èpica, i han criticat la seua biaixe masculí. D'acort en Lesley Northup, la teoria no es recolza degudament en l'estudi de la corrent principal de la mitologia, que tendix actualment a contemplar tota interpretació massa general o universal en recel. Donald J. Cosentino comenta: «És tan important fer recalcament en les diferències com en les similituts, per a evitar la creació d'una , en inglés) o de mits sense sabor local algun». Marta Weigle rebuja la pròpia idea d'un monomito en el que les dònes apareixen només en casos excepcionals i, quan ho fan, com indistinguibles dels hòmens.

Uns atres han trobat les categories de Campbell en excés vagues com per a tancar algun sentit, i sense fonament suficient en l'investigació acadèmica. Muriel Crespi, per eixemple, va escriure en resposta a la presentació filmada del model de Campbell, caracterisant-ho com «[...] escassament satisfactori des de la perspectiva de la ciència social. l'etnocentrisme de Campbell planteja objeccions, i el seu nivell analític és tan abstracte i carent de context etnogràfic que eixe mit pert els mateixos significats que se suponen incorporats a el "héroe"». En Sacred Narrative: Readings in the Theory of Myth [El història sagrada: llectures sobre la teoria del mit] (1984), l'editor Alan Dundes rebuja l'obra de Campbell, tachant-ho de mer vulgarizador: «Com la majoria dels universalistas, s'acontenta en afirmar simplement l'universalitat sense molestar-se en documentar-la. [...] Si les generalisacions de Campbell sobre el mit no s'han comprovat, ¿per qué motiu deurien els estudiants considerar el seu treball?».

El noveliste David Brin ha criticat aixina mateix el monomito, argumentant que és antipopular i que va ser utilisat per reis i sacerdots per a justificar la tirania. També va senyalar que l'existència d'un monomito pot reflectir similituts històriques entre les cultures, pero no una "percepció humana" profunda. Senyala que, fins a fa relativament poc, els narradors depenien de les oligarquies com a mig de vida, i que l'aristocràcia només recentment va perdre el poder de castigar l'irreverencia. Una volta que estos factors històrics varen desaparéixer, va sorgir la ciència ficció a modo d'èpica, i Brin la veu com l'antítesis del monomito de Campbell.

Encara que la novela monomito, de Frank Herbert, aparentment seguix l'esquema del monomito, la seua trama es va ingeniar, de fet, per a subvertir i adoptar una posició crítica sobre el mateix; l'autor va afirmar en 1979: Campbell. Herbert va escriure més vesprada, en 1985: ___protected_title_13___.

En el mateix sentit, els nortamericans John Shelton Lawrence, filòsof, i l'estudiós de la religió Robert Jewett, han escrit sobre un "monomito americà" en els seus llibres The American Monomyth, The Myth of the American Superhero i Captain America and the Crusade Against Evil: The Dilemma of Zealous Nationalism [El monomito americà, El mit del superhéroe americà i El Capità Amèrica i la creuada contra el mal: el dilema del nacionalisme celós]. Estos autors presenten les seues obres com a reacció nortamericana al monomito campbelliano. L'argument de The American Monomyth és: «Una comunitat que viu en un paraís armonioso es veu amenaçada pel mal; les institucions normals no poden bregar en esta amenaça; un superhéroe altruïste sorgix, renunciant a les tentacions, per a portar a terme la tasca redentora; ajudat pel destí, la seua decisiva victòria restaura la comunitat al seu estat paradisíaco; el superhéroe s'allunta en l'obscuritat».

Atres estudiosos han manifestat el seu desacort en el concepte del monomito per la seua excessiva simplificació de les diferents cultures. Segons Robert Ellwood, «la tendència a pensar en térmens genèrics sobre persones, races [...] representa, sense dubte, l'error més profunt del pensament mitològic».

Vore també

• L'apartat "Monomito" de l'artícul dedicat a Joseph Campbell.
• El héroe de les mil cares
• estructura narrativa
• Donen Harmon

Bibliografia

El héroe de les mil cares

Edicions en espanyol

• Campbell, Joseph (2020). El héroe de les mil cares, Nova traducció revisada i millorada a càrrec de Carlos Jiménez Arribes, en un extens aporte iconográfico incloent imàgens inèdites proporcionades per la Joseph Campbell Foundation, aixina com una completa bibliografia actualisada. Villaür: Edicions Atalanta. ISBN 978-84-122130-0-3.
• Campbell, Joseph (2014). El héroe de les mil cares. Psicoanálisis del mit, Tercera edició ampliada, rústica, traducció Luisa Josefina Hernández. Madrit: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 9786071620132.

Bibliografia general

• Versió en castellà: Vogler, Christopher (2020). El viage de l'escritor. Les estructures mítiques per a escritors, guionistes, dramaturcs i novelistes, Editorial Ma Senar Troppo.
• von Franz, Marie-Louise (2021). Steven Buser i Leonard Cruz (ed.). Collected Works of Marie-Louise von Franz. Volume 2: Archetypal Symbols in Fairytales. The Hero's Journey (en anglés), Stiftung für Jung'sche Psychologie & Chiron Publications. ISBN 978-1-63051-951-3.

Llibres basats en entrevistes en Joseph Campbell

• Versió en espanyol: Campbell, Joseph (2016). El poder del mit. Entrevista en Bill Moyers, Traducció César Aira. Rústica. 300 pàgines, Colecció Ensage. Madrit: Editorial Capità Swing. ISBN 978-84-944445-9-3.

DVD/Discografia

• Joseph Campbell and the power of myth (1988)
• The Hero's Journey: The World of Joseph Campbell (1987)

Enllaços externs

• Monomyth Website, ORIAS, UC Berkeley
• The Monomyth Cycle
• Examples of Each Stage of a Hero's Journey in Star Wars and The

Matrix *Hero's Journey

• The Hero's Journey Defined. Anthony Ubelhor for ENG 104: Fairy Tals, Myths, and Other Archetypal Stories
• CAMPBELL, Joseph: The Hero with a Thousand Faç (El héroe de les mil cares), 1949.
  • Traducció espanyola de Luisa Josefina Hernández. Fondo de Cultura Econòmica. 1969.
    • 2ª ed., de 1972.
      • Reproducció, en facsímil electrònic, en el lloc del Internet Archive.
        • Pròlec: El monomito.