Neopaganismo

Archiu:Vårblot 2010 offergåvor.jpg

Neopaganismo

El neopaganismo és el conjunt de moviments espirituals moderns inspirats en diverses formes de religiositat politeista anteriors al cristianisme, a sovint emparellat en una interpretació religiosa de la ecologia moderna. Este moviment pot dividir-se en quatre grans àmbits: la bruixeria tradicional, la wicca i tradicions derivades, els sincretismes i, finalment, diversos tipos de reconstruccionismo neopagano.

S'estima que actualment en el món hi ha aproximadament un milló de neopaganos.^{cita requerida}

Wicca

Artícul principal → Wicca.

La Wicca va ser fundada pel autor i ocultiste anglés Gerald Gardner durant la década de 1950. En els seus llibres, Gardner assegurava haver segut iniciat en un conventículo secret per bruixas britànicas, que supostament mantenien el cult heretat d'una "antiga religió" (vejau hipòtesis del cult de les bruixes) despuix de sigles de persecució per part d'algunes iglésies cristianes, especialment la Iglésia catòlica i les protestants.

La teologia de la Wicca gardneriana pot definir-se com un biteísmo, que integra dos divinitats principals arquetípicas de la bruixeria europea. La Deesa o la Senyora (expressió divinizada del principi femení, i deesa de les bruixes) i el Deu o el Senyor (deu astado, inspirat en els antics deus de la caça, particularment el Cernunnos cèltic i demonizado per l'Iglésia catòlica). No obstant, hi ha tradicions monoteistes de deesa femenina, com la Wicca Diánica.

El seu símbol principal és l'estrela de cinc puntes dins d'un círcul cridat pentáculo.

Bruixeria tradicional

Algunes tradicions de bruixeria a sovint s'autodenominen bruixeria tradicional per a indicar que diferixen de la Wicca i no compartixen orígens històrics en la mateixa.

La bruixeria tradicional, quan no es referix a les tradicions específiques (Clan de Tubal Caín, Cultus Sabbati, Anderson Feri) és un terme que inclou diverses tradicions de la bruixeria - algunes basades en la "cultura", tals com spaecrafte, seidr, bruixeria llatinoamericana (com per eixemple la Recta Província, streghoneria; i atres basades en la pràctica, tals com hedgewitchery, greenwitchery, kitchenwitchery. Per últim, unes atres són tradicions úniques i personals per a l'individu.

Hi ha diverses similituts entre tradicions de bruixeria tradicional; entre elles podem citar: tractar en esperits i elements de la naturalea, rendir cult als antepassats, creència en l'animisme, i un us de la màgia popular (la màgia baixa) en lloc de l'alta màgia. Els bruixos tradicionals basen les seues pràctiques en vores, conjurs, balades, #superstició, coleccions de tradició oral i pràctiques de bruixeria i rituals documentats.

Estes tradicions prescindixen d'alguns elements característics de Wicca, com la Rede i la llei de la triplicidad. En l'àmbit de l'Ètica, reconeixen que pot ser ambigua depenent de cada situació, i fan recalcament en que l'individu deu assumir la responsabilitat de les seues accions.

Hans Kelsen va pontificar que les religions procedixen del chamanisme; no obstant, hui es pensa que religions i chamanisme varen coexistir des dels primers temps com a sistemes independents i mútuament excloents. El chamanisme siberiano ya utilisava la svástika fa 10 000 anys, li la troba també en pobles natius americans i en el jainismo de l'Índia. L'antropòlec Carlos Castaneda va renovar l'interés pel chamanisme mexicà.

Reconstruccionismos

Artícul principal → Reconstruccionismo pagà.

Es denominen «reconstruccionismos» aquelles formes de neopaganismo que aspiren a una recuperació de religions antigues de la humanitat, particularment les d'Europa, Orient Mig i Egipte. Destaquen principalment Asatrú (reconstruccionismo nòrdic o germànic), el neopaganismo eslau (o Rodnoveria), el politeisme helènic, la religió romana, el druidismo (celta), la mitologia guanche en les Illes Canàries (Espanya), les religions precristianas dels països bàltics com la Romuva (Lituània) o Dievturība (Letònia), el tengrismo (monoteisme hongarés-altaic) i distintes formes de neochamanismo, aixina com, en menor mida, els cults a Mitra i a deidades egipcíaques de l'época faraònica.

Els seguidors de cada u dels distints reconstruccionismos solen reunir-se (per lo general de manera separada) en grans festivals anuals a on es visten d'acort a l'época històrica que intenten reviure i realisen distints rituals inspirats en aquelles tradicions, encara que solen evitar els aspectes més cruels i sanguinosos de les mateixes, com els sacrificis. Des de 1998 existix un Congrés Mundial de Religions Ètniques, la sèu central del qual es troba en Lituània.

En Espanya, la Fundació Pluralisme i Convivència identifica el Ásatrú, el Druidismo i la Wicca com les principals orientacions del paganisme contemporàneu, en vàries entitats inscrites en el Registre d'Entitats Religioses.

Cosmologia

La cosmologia és un dels punts de trobada entre vàries religions neopaganas.

Parlant de la creació en l'àmbit pagà, emergix la diferència en relació en els cults judeus i cristians. La creació no té un inici precís, com per a poder parar un regrés completament, sino que en realitat no està conclusa, perque la creació és un acte, un fet constant i perenne en el univers. La creació pagana, per tant, correspon a un procés de desenroll natural, canvi, mutació i evolució de l'existència. Este procés és causat per un deu, pero no originat, perque és un mecanisme derivat de l'emancipació mateixa de la divinitat en el món, i de la seua manifestació.

El motor que causa el naiximent, el creiximent i la mort de les coses, o be els eterns cicles de la vida, és l'esperit diví mateix, permanent en el cosmos. Són les divinitats que estan en l'univers, les que ho plasmen, modelen i modifiquen, otorgant la vida. Els deus són conceptes, junt a les forces creades, que fan que la matèria s'agregue i forme totes les coses que existixen en la naturalea. Ells són perceptibles en el món que l'home habita.

La força creativa s'identifica, en esta òptica, en la naturalea mateixa, el vehícul a través del com es complix el misteri diví de la vida, caracterisada per l'etern moviment cíclico, en el qual les forces místiques es reformen, renoven i reencarnan contínuament.

La visió de la wicca és molt similar a lo descrit, encara que afona les seues pròpies raïls en el dualisme: el principi que emana del cosmos i anima la creació no és únic, sino dual. El Deu i la Deesa, que representen el principi masculí i el femení, personifican les dos forces còsmiques l'alternança de les quals —en etern intercanvi— dona orige a l'existència i és base de totes les coses. Segons esta idea d'unió mística, les relacions sexuals entre home i dòna són sagrades perque respecten el procés infinit de manifestació de la divinitat en el món.

No obstant, la cosmologia del neopaganismo intenta donar una explicació a lo que existix abans de l'orige de tot: abans de la creació estava el caos, cridat de diferents formes segons les religions, i en el caos estava present una identitat primordial inactiva i eterna: la divinitat.

La creació va tindre inici quan la divinitat va passar d'un estat d'inactivitat a un atre, que es va manifestar com una llum en l'obscuritat infinita, una energia còsmica.

Esta energia no va crear, en el sentit lliteral del terme, pero va començar a posar en orden a l'interior del caos, va començar a determinar el seu esperit, donar forma a la matèria inanimada, donant-li harmonia, ordenant-la.

Llitúrgia

Els sistemes rituals neopaganos es diferencien d'una tradició a una atra. Existix encara un fil conductor que passa a través del contacte en la naturalea. La major part dels ritos envolen la presència d'elements i símbols naturals. Uns atres es relacionen en el pentáculo. En els rituals s'utilisen pedres, cristals, aigua, sals, flors i símbols. Els elements naturals són considerats catalisadors del contacte entre el món diví i el món humà. Els neopaganos creuen que el millor modo d'estar en contacte en els deus és viure i meditar en l'univers que ells omplin.

Els llocs naturals són, en la situació actual que veu una escassa presència de temples estables, les millors zones en les quals es puguen celebrar els ritos, pràctiques i misteris divins.

En la wicca, en particular, existix una llitúrgia prou codificada que preveu l'utilisació d'una série d'objectes llitúrgics precisos en un ritual encara que és practicat per totes les diverses "tradicions wiccanas" i en els "covens". El ritual preveu la presència d'elements com, per eixemple, el boline, el athame, el cáliz i el caldero.

Cada tradició preveu la celebració de l'unió matrimonial religiosa enfront d'un sacerdot. Els rituals, ademés, esta volta es diversifican en la corrent neopagana: en la wicca hi ha un ritual cridat «lligaça de mans», que preveu, com es deduïx a través del nom, que les mans dels esposos estan unides en un llaç per a formar un nuc. Esta pràctica matrimonial és en realitat molt antiga, i representa a atres grups tant neopaganos com wiccanos.

Generalment no hi ha prejuïns sexuals, hi ha matrimonis heterosexuals i homosexuals. En algunes tradicions o grups el llegat espiritual es renova cada any i es pot elegir si seguir en la mateixa parella (renovar el matrimoni) o divorciar-se.

Atres rituals comuns, que tendixen a abraçar-se en el pas del temps, devenint en una llitúrgia codificada com la missa cristiana, existixen una série de rituals no codificats o simples expressions de fe que cada pagà desenrolla despuix dels murs domèstics. La devoció personal preveu l'utilisació d'un altar sobre el qual es posen icons de la divinitat i li l'oferix incens, aigua, fruta. Prop de l'altar, que pot ser de qualsevol forma i dimensió, el celebrante resa, medita i recita oracions com a símbol de devoció als deus.

Ètica i moral

Totes les religions neopaganas tenen en comuna un sentit ètic similar, el qual posa l'accent sobre el respecte a la naturalea.

La naturalea referent a lo sagrat, és respectada hui en la seua forma i expressió. Respecte per la naturalea és un respecte ecològic ya que en moltes tradicions la Deesa Mare és identificada en la pròpia naturalea.

El neopaganismo en cada una de les seues formes reconeix el rol central de la naturalea en el procés que ha portat el ser humà a envoldre's, a conéixer el món, a desenrollar les seues peculiaritats, a descobrir quin és la bellea de l'existència.

Ademés del respecte a l'ecologisme, respecte a la naturalea significa respecte dels sers naturals de cada humà i de cada criatura: cada u és respectat i valorizado per això que és, pel seu yo; cada u és diví en la seua particularitat. Açò està baix la llínea de la naturalea múltiple i multicolor de la vida.

El neopaganismo oferix, per tant, una significativa ètica social, que permet en ser humà viure respectant totalment al pròxim, este respecte es traduïx en respecte a qualsevol diferència. L'ensenyança pagana es fonamenta, per tant, en preceptes que poden ser fàcilment traduïts com a regles de vida quotidiana en particular en el camp ecològic i en el camp social; simples regles ètiques d'aproximació a la cotidianidad que permet la realisació d'una harmonia que subralla el llegat del ser humà en el món, en el pròxim i en la terra.

Característiques doctrinales

Com per l'ètica, encara que la doctrina de vàries formes de neopaganismo són molt similars. Essencialment totes les religions neopaganas es fonamenten en una série de principis.

El més rellevant és la ciclicidad: a diferència de les religions abrahámicas i de les religions iranís, en les que el temps és concebut com una llínea recta en la que es fa la voluntat de Deu que conduirà a la persona cap al juí final, en el neopaganismo (com en el hinduismo) el temps és concebut com un procés circular.

Esta concepció cíclica és perceptible per les més breus expressions de temps de les grans eres. La mateixa vida de hui, pels creents neopaganos, és circular: travessa tres fases, el naiximent, el creiximent i la vellea. La mort és vista com un pas d'un círcul a un atre, cosa en la que termina l'edat senil i posa fi a la vida biològica, donant lloc a un nou periodo de vida, anàlec al precedent.

La vida despuix de la mort és un concepte de renaixença, en realitat, un pas d'una vida a l'atra. En el neopaganismo és vista com un futur natural, necessari en verificar-se de la regeneració de la vida, al nou de l'existència.

És a partir d'esta concepció cíclica que, a fi de contes, és comú en totes les religions indoeuropeas, que les corrents neopaganas han assimilat el concepte de reencarnació, mentres que no estiguera present ya en la forma antica de la religió. La reencarnació és comuna en pràcticament totes les religions neopaganas (encara que perque és un tracte distintiu del sistema intern de tradicions indoeuropeas; no obstant, en religions com el druidismo el concepte era ya individual en la forma arcaica, en les atres religions neopaganas no estava present, o per lo manco era una creència difosa únicament entre els órdens sacerdotales, iniciats en els més alts misteris. Efectivament, el mit kemético de la mort i la resurrecció del deu Osiris opera en un context que podria ser considerat afí a eixe de la reencarnació pròpiament dita.

La tolerància és el tercer element clau de les ensenyances neopaganas: és expressada fermament la multiplicitat de vides que podrien conduir a la comprensió de lo diví i, per tant, cada religió és considerada vàlida i justificada.

Cada cual pot seguir la carrera espiritual que sent més propenca a les seues exigències, siga de raïls indoeuropeas o abrahámicas. L'intolerància és vista com una degeneració de la moral, una incapacitat de percebre l'existència com això que és, caracterisada per uns múltiples punts de vista, tots vàlits i respectables, ya que cap coneix la veritat absoluta.

En esta òptica, el neopaganismo s'opon a l'intolerància de les religions abrahámicas les quals es consideren detentorias de la veritat única o, a lo manco, en la seua part extremista. En l'univers neopagano hi ha moltes concepcions i cada una té una varietat de la pròpia veritat: cada u pot creure en la pròpia veritat. Lo important és no fer mal a ningú i no impondre les pròpies idees als atres. En la doctrina pagana no existix la contraposició ben-mal, ya que són conceptes de la ment humana.

El ben i el mal, en realitat, no existixen, perque és la mateixa persona qui tendix a etiquetar les coses creades com a positives o negatives. D'açò no naix un còdex de comportament a priori, basat sobre una moral que establix lo que és bo i lo que és mal, abans be, una ètica colectiva i cooperativa, garantia de la bona societat, basada fonamentalment sobre els principis morals de l'acceptació de les diferències i respecte a la naturalea.

Encara que l'ètica neopaganista és natural no condena lo que baixe eixe criteri condena les religions abrahámicas. El sexe lliure, la homosexualitat i el progrés científic (encara que les religions abrahámicas no s'oponen a este últim) no són vists com una impiedad o violacions de la naturalea, la ciència és vista com un mig a través del com es poden conéixer les lleis que governen el cosmos.

Màgia i esoterisme

El neopaganismo apareix com una religió plena de significats amagats i misteriosos. El simbolisme és un component essencial. Darrere d'una frontera que puga semblar simple i fàcilment interpelable, s'oculta, per als seus seguidors, un significat místic i profunt.

És esta tendència de tipo esotèric, que distinguix les religions neopaganas del cristianisme i del món abrahámico en general. Estes últimes religions, de fet, són esotèriques, tendint a no emfatisar els significats profunt i filosòfics de la teologia.

El neopaganismo és majoritàriament esotèric perque propon als seus fidels una trobada directa en la dimensió amagada de la naturalea, emfatisant el significat estàtic i subrallant l'emanació del poder diví que destaca la transcendència. D'esta idea d'interacció directa entre la persona i lo diví, el neopaganismo basa tots els seus rituals en la divinitat de la naturalea, rics en #devoció votivas i elements pràctics, sense oblidar els elements meditativos.

Algunes corrents neopaganas, pero en particular la wicca, adopten la màgia com a element de la doctrina. Les pràctiques màgiques no són encara majoritàries, pero s'utilisen com a element ritual que canalisa l'energia còsmica per a favorir el contacte en les forces divines. La pràctica màgica pot utilisar-se per a guarecerse, com en el chamanisme i animisme. En la wicca la màgia està subjecta a la "llei de tres" ("equivalent" al karma); per la qual els practicants deuen abstindre's de fer mal en la màgia perque rebran el mal multiplicat per tres. En la bruixeria tradicional eixe sentit ètic no està present.

En atres religions en les quals està inclós el concepte de màgia, com el druidismo, és considerada únicament com una miqueta dels órdens sacerdotales dels druidas; paralelament, la major part de les religions neopaganas, en particular el kemetismo, dodecateísmo romanismo i Ásatrú no consideren la màgia com a part central de la seua pròpia doctrina i, per lo tant, els seus fidels la practiquen de forma personal al marge dels rituals colectius.

Festes

Els dies considerats sagrats per les religions paganes són molts, encara hi ha festes que tots els pagans celebren en el món, indiferentemente de la tradició a la que pertanyen: són el sabbat i el esbat.

Estos últims, sobretot, que verdaderament són propis de les festes dels rituals, tenint un regrés al més pels wiccanos. Celebrats al final de cada més llunar, hi ha tretze tipos distints. Com estan basats en el més llunar, mai cauen en el mateix dia. El sistema dels sabbat es basa en el mecanisme de rotació del Sol al voltant de la Terra, són festes que celebren la sacralidad dels solsticis i dels equinoccios, considerats events astronòmics en una mística pròpia particular.

En la wicca, les festes sabàtiques adquirixen un significat teològic important: celebren, de fet, l'unió entre el Deu i la Deesa, mit que recalca l'unió divina dels dos principis i brota de les forces de la naturalea. Els sabbats són huit:

• Samhain és l'any nou per a molts pagans. Segons alguns Halloween no és lo mateix que Samhain, Halloween era la vespra a l'any nou celta ("All Hallows Eve" vespra del dia de Tots els Sants). Segons uns atres és l'orige de Halloween [1]
• Yule (solstici d'hivern)
• Imbolc
• Ostara (equinoccio de primavera)
• Beltane, els pagans que seguixen la senda nòrdica celebren la Nit de Walpurgis
• Litha (solstici d'estiu)
• Lughnasadh o Lammas
• Mabon (equinoccio d'autumne).

El siloísmo també celebra els solsticis i els equinoccios.

Simbologia

Les religions neopaganas sempre han segut riques en símbols de molta varietat i d'orígens passats. Hui és predominant un símbol, el qual prové de la religió grecorromana, el pentáculo, que pot ser utilisat per totes les varietats del neopaganismo perque té molta simbologia.

El pentáculo format per un pentagrama ficat en un círcul és considerat un símbol de fort significat místic; açò representa, de fet, una sòrt de reproduccions esquematizadas dels processos vitals que rigen l'univers i, per tant, el cosmos. Els cinc vèrtiços dels ànguls constituïts de l'estrela simbolisen els cinc elements base en els que s'organisa la vida: aire, aigua, terra, fòc i esperit. Para Jean Marquès-Rivière, 'Amulets, talismans i pantáculos', el pentalfa o pantáculo seria un símbol que remet a 'eixe que els grecs criden Apolo, i els judeus, Abaddón el exterminador' (Apoc 9:11)

Proponen el Pentáculo com l'energia emanada de la divinitat, sobre la qual està fundat tot l'orde del cosmos: ella, per mig de les forces amagades creades, es condensa formant els àtoms de la matèria i, per tant, la matèria mateixa, la qual seria una atra cosa que la manifestació física del Deu. Els atres elements representen, generalisant, les forces divines que fan perennemente l'univers, forjant-ho i donant orige a la vida. Són les divinitats, #emancipació de l'Un, permanents en el cosmos en cada u dels seus aspectes.

El pentáculo és molt utilisat en la llitúrgia de moltes de les corrents paganes. Generalment és posat en els altars, sent considerat un símbol en grau d'evocar les forces misterioses del cosmos, pero encara que generalment és utilisat com a amulet per a penjar del coll, en particular pel clero (com la creu dels cristians, que es posen els sacerdots, monges i fidels).

Cada tradició neopagana tendix a tindre els seus propis símbols, que, en el cas de les religions reconstruccionistas, són hereues del patrimoni cultural de les antigues religions paganes d'a on estan radicades.

La wicca tendix a tindre com a símbol propi el pentáculo, significant l'equilibri entre els quatre elements del món (aire, terra, aigua i fòc) en l'esperit. Les 3 puntes superiors representen els tres aspectes de la Deesa: donzella, mare i vella, mentres que les dos puntes inferiors representen al Deu en el seu aspecte de Deu de llum i Deu de l'obscuritat

El kemetismo tendix a tindre com a símbol propi el Anj, que representa el misteri de la vida i la manifestació de lo diví. També tenen el Ull d'Horus (o udjat) i el disc solar del deu Atón, en el qual la divinitat tendix a manifestar-se en el cosmos.

En ásatrú tendix a tindre com a símbol propi el Mjolnir, que representa protecció, la consagració, la justícia. també s'usa el valknut simbolisa el viage de Odín pels Nou Móns de Yggdrasil, que culmina en la seua momentànea mort i regeneració, en el que obté el saber rúnic, no es recomana l'us del valknut

En el druidismo és de particular importància la Triskel i el awen. Entre abdós representen la triple naturalea de la divinitat: la triquetra, com tots els símbols pagans, és el més difòs pero no es coneix el seu orige. El Triskel representa els 3 camins evolutius del ser humà: Cos, ment i ànima. El Awen és l'esperit inspirat: la repentina flama de lucidea que inflama els pensaments dels hòmens i els dona saber, facilitat de paraula i energia en mig de la batalla.

Vore també

• Jediismo
• [[Archiu:{{#switch:Wicca|20px|Vore el portal sobre Wicca]] Portal:Wicca. Contingut relacionat en Wicca.
• [[Archiu:{{#switch:Neopaganismo|20px|Vore el portal sobre Neopaganismo]] Portal:Neopaganismo. Contingut relacionat en Neopaganismo.
• Natib Qadish
• Kemetismo ortodox

• Neodruidismo
• Reconstruccionismo pagà
  • Neopaganismo bàltic (Romuva, Dievturidad)
  • Neopaganismo celta (Neodruidismo)
  • Neopaganismo helé (Helenisme)
  • Neopaganismo finlandés (Suomenismo)
  • Neopaganismo germànic (Etenismo)
    • Asatru
  • Neopaganismo eslau (Rodnoveria)
  • Neopaganismo romà (Camí Romà als Deus)
  • Neopaganismo guanche (Iglésia del Poble Guanche)
• Wicca
• New age
• Ocultisme nazi