Poblament indígena de l'Argentina

El poblament indígena de l'Argentina és el conjunt de les migracions, adaptacions culturals i mutacions físiques dels sers humans en l'actual territori de la República Argentina des de l'arribada dels primers pobladors, possiblement entorn al dècim mileni abans de nostra era, fins a l'estat cultural i demogràfic en que els varen trobar els primers europeus en arribar a eixes terres, en el XVI.

Es descriu a continuació el procés de canvis culturals dins de les societats de nivell cultural caçador-recolector, mencionant solament marginalment l'evolució i migracions de les cultures agroalfareras.

Poblament d'Amèrica

La ya tradicional discussió entre els sostenedores de la teoria del poblament tardà i de la teoria del poblament primerenc del continent americà sembla estar definitivament resolta en favor d'esta última: ya sembla impossible sostindre que la totalitat del poblament americà haja segut posterior al final de l'última glaciació, fa al voltant de 12 000 anys. De modo que és indubtable que el continent americà estava ya poblat fa uns 14 000 anys, i és possible que el poblament inicial haja segut anterior en varis milenis. Els autors solen acceptar dates no excessivament primerenques –20 000 i fins a 30 000 anys abans del present– encara quan existixen llocs en datats molt anteriors, aplegant en l'extrem als 60 000 anys d'antiguetat.

No obstant, subsistix l'evidència més que sòlida d'un ràpit aument del número de llocs arqueològics datats en dates posteriors al dècim mileni A.C., que semblaria respalar la teoria de que va existir per a eixa época una nova onada inmigratoria d'orige asiàtic, oceànic o inclús potser europeu, o be una «revolució» adaptativa –les característiques diferencials de la qual se nos escapen– que hauria permés un brusc aument de la població i una ràpida difusió per la casi totalitat del continent en un lapsus comparativament breu de temps. S'han plantejat teories de poblament primerenc combinades en l'arribada tardana –fa menys de sèt o sis mil anys– de poblacions navegants que haurien aportat noves tecnologies i cultius, que algun temps despuix durien a la revolució neolítica en Amèrica. Es tractaria de poblacions «melanesoides» arribades des d'Oceania, que no haurien incorporat un aporte poblacional i genètic rellevant, pero sí en tecnologies i coneiximents.

En tot cas, en excepció del lloc chileno de Mont Vert –en diversos datats per a dos poblacions distintes, una de les quals es discutix si té una antiguetat de 20 500 anys– els jaciments arqueològics més antics en el Con Sur estan datats en una antiguetat màxima de 13 000 anys abans del present. Casi tots ells es troben en l'extrem sur del continent, en la província de Santa Creu o en territori chilé, a curta distància del estret de Magallanes. Una excepció a esta generalisació és el jaciment de Viuda Quenzana, prop de Port Sant Julián i descobert a principis de el XXI, que aporta una data tan primerenca com 14 500 anys abans del present. En tot cas, totes s'ubiquen en l'extrem sur del continent, lo que provablement no dega ser interpretat com que el poblament del territori argentí s'haja produït de sur a nort, sino que les condicions per a la conservació de restants humans i de caça són molt més favorables en l'estepa seca i freda de la Patagonia que en el centre i nort del país.

En el primer quarto de el XXI s'han fet descobriments més llimitats, pero que alteren la cronologia del poblament del territori actualment argentí: s'han trobat restants d'activitat humana en les rodalies de Tres Rieres, en la província de Buenos Aires, en una antiguetat de 14 000 anys. L'anunci d'un descobriment de restants de pèl i caça presumiblement humans en la Puna catamarqueña, anunciat en 2018 i datat en al voltant de 40 000 anys d'antiguetat sembla haver segut abandonat, assignant-li als restants de naturalea indubtablement humana del lloc només uns 3000 anys d'antiguetat .

Els primers pobladors

El final del Pleistoceno, que va transcórrer durant els últims milenis anteriors a l'any 10 000 abans del present, va anar un periodo caracterisat per la reculada dels glaciars en tota la regió andina i patagónica, de modo que varen sorgir l'estepa patagónica i els replanells altoandinas. En este periodo es va produir un marcat ascens de la temperatura –encara que en altibaixos, i sempre molt més frigga que en l'actualitat– i un canvi en el règim de vents, que varen marcar forts canvis ecològics. Durant este periodo i començos del següent es varen formar els sols de la planura pampeana, formats en aportes de materials arrastrats pel vent des de la Cordillera dels Vages i la regió patagónica. També es va elevar considerablement el nivell de la mar –des d'uns 130 m per baix del nivell actual– destruint ambients presumiblement habitables i els restants humans que nos hagueren permés comprendre més adequadament el procés del poblament en el llitoral marítim i les migracions a lo llarc del mateix.

Caçadors del Pleistoceno

Les condicions ecològiques de l'estepa patagónica eren molt distintes a les actuals a fins del Pleistoceno, aproximadament fa uns 12 000 anys: si be feya més fret, hi havia molta major humitat, corrien varis rius que hui són cañadones secs, i el número d'estanys d'aigua dolça era molt major que el de l'actualitat. La megafauna del Pleistoceno encara no s'havia extinguit, per lo que els primers caçadors aprofitaven la carn dels gliptodontes, megaterios, milodonés i alguns atres grans herbívors de moviments llents. Haja segut per la pressió de la caça humana o per atres condicions ecològiques, esta fauna va desaparéixer al començ del Holoceno, fa uns 10 000 anys.

És segur que els caçadors es traslladaven periòdicament d'un lloc a un atre en busca dels seus assuts, pero els jaciments arqueològics que es poden trobar hui són refugis fixos, casi tots ells ubicats en les barrancas rocoses junt als rius i estanys; aixina, els jaciments de Pedra Museu, Les Veles i uns atres, són coves o ràfols que oferien refugi front a les nevades i vents, ubicats en les rodalies de aguadas que atreen als animals que es convertirien en els assuts dels caçadors. Junt als ossos dels animals caçats, els restants que s'han trobat són exclusivament líticos, i consistixen generalment en lasques tallades en una de les seues cares i en un dels seus talls. No hi ha proves que permeten dilucidar si eren puntes de dart per a ser utilisats en propulsors o simples ferramentes de mà.

No s'han trobat jaciments anteriors al dècim mileni abans del present en cap atre lloc de l'actual territori argentí, en excepció de la Puna; allí, restants datats a partir dels 11 000 anys abans del present, ubicats també en refugis junt a rieres i estanys, mostren un desenroll de la tècnica lítica molt similar a l'existent en el sur patagónico, a més de 4000 quilómetros de distància. Més clarament que en la Patagonia, els restants més antics, anteriors a les puntes de proyectils, són astrals bifaciales.

El Holoceno primerenc

A partir del començ del Holoceno, fa uns 10 000 anys, es produïx un ràpit aument del nivell de les mars, encara que la temperatura de l'atmòsfera va sofrir auments moderats. Per a este periodo es dispon ya d'una major cantitat de jaciments, tant en l'extrem sur –Marazzi i Tres Rieres en Terra del Fòc, Cova Fell i Pali Aike al nort de l'estret de Magallanes– com en el centre i nort de la Patagonia, en el conegut case de la cova de les Mans. També existixen jaciments en la planura pampeana –en els voltants de les serres de Tandil, de la Finestra i de la Tinta, com també en les rodalies de Tres Rieres i, a la vora del riu Quequén Gran, els cinc jaciments del Pas Otero, el més antic dels quals té una antiguetat de 10 450 anys i conté restants de no menys de dèu espècies de mamífers desapareguts. El jaciment més antic en el centre de l'Argentina és el del cerro La China, al noroest d'Olavarría (Buenos Aires), en una antiguetat de 10 800 anys.

Simultàneament apareixen atres jaciments, d'un estat cultural molt similar, en la província de Mendoza i en les serres de Còrdova, el jaciment de les quals més conegut és el de la cova d'Inti Huasi, en San Luis, en una antiguetat màxima de 8700 anys.

Erro al crear miniatura:

Puntes de flecha de «coa de peix»; cova Fell, Magallanes.

Estos jaciments mostren una certa uniformitat en el desenroll cultural, en variants locals: en casi tots ells apareixen en esta época pintures rupestres, puntes de flecha o de dart bifaciales –és dir, treballades en les seues dos cares i els seus dos talls– i en adaptacions especials per a nugar-los a un astil i formar una flecha, especialment les puntes de flecha conegudes com a «coa de peix», que es troben en casi tots els jaciments, ubicats a voltes a enormes distàncies, des de la regió magallánica fins a la regió cuyana i central. Si en l'etapa anterior sembla segur que utilisaven exclusivament llançadores, en esta época apareixen indubtablement les llances de mà i potser els arcs i fleches.

Com es pot apreciar, tots estos jaciments responen a regions de clima estepario, llevat els de el sur de l'actual província de Buenos Aires; no obstant, el clima entre el dècim i l'octau mileni abans del present també allí era molt més fret i sec que en l'actualitat, i predominava també en esta regió un ambient de estepa àrida o semiárida. Per un atre costat, com la megafauna ya s'havia extinguit, els caçadors varen deure especialisar-se en espècies de tamany mijà, molt més mòvils: junt al guanac, el ñandú i el venado, que han sobrevixcut fins al present, eren caçades atres espècies que presumiblement varen ser extinguides per la pressió cinegética, com el cavall Hippidion saldiasi, els camélidos Llepe gracilis i Lama oweni, i el rabosot Dusicyon avus.

En excepció dels restants líticos i alguns restants dels assuts, lo únic que ha sobrevixcut de la cultura d'estos pobles són les pintures rupestres: s'utilisava preferentment l'ocre i les tintes obtingudes de fruts i corfes vegetals; es representaven sobretot escenes de caça de guanacs i uns atres auquénidos, pero també existixen representacions esquemàtiques de sers humans, formes líneales de tot tipo –repetint-se el motiu de l'espiral– i les conegudes mans pintades.

Erro al crear miniatura:

Pintures rupestres en la cova de les Mans, Santa Creu.

Alguns dels llocs trobats semblen haver segut utilisat únicament per a una tasca específica, com el trozado dels animals caçats, la fabricació d'instruments de pedra, o la disposició dels cossos dels morts, lo que obliga a acceptar que existien en els voltants campaments d'un atre tipo, presumiblement mòvils, per al desenroll de les demés activitats relacionades en la vida de les comunitats.

Una troballa que genera més dubtes que certees és la presència de valvas de moluscs en alguns jaciments en la regió cuyana, lo que podria significar circuits d'intercanvi «comercial» o be una migració des de l'atre costat de la Cordillera dels Vages.

En tots els casos, estos caçadors estaven organisats en forma de bandes formades por entre 20 i 50 individus emparentats entre sí, en una organisació social presumiblement igualitaria.

Poblament de la Puna i les seues afores

En l'extrem nort del país, en la Puna i les seues afores, els vestigis de poblacions més primerenques són a penes anteriors als 10 000 anys abans del present; es tracta d'una série de refugis i ràfols en les rodalies de corrents o espills d'aigua en les províncies de Jujuy, Bota i Catamarca. Com en el centre i sur del país, es va tractar de comunitats de caçadors en campaments especialisats, que coneixien i utilisaven l'arc i la flecha pero, a diferència de les d'aquelles, les puntes que fabricaven eren de forma triangular, sense pedúncul, de modo que anaven clavades en l'astil. Eixa i atres característiques diferencials ameritan identificar a eixes poblacions com a portadores d'elements culturals molt distints als del restant del país.

Els jaciments d'Huachichocana i Inca Cova, molt propencs entre sí, estan ubicats en el centre de la Quebrada de Humahuaca; el primer sembla haver segut un campament de caça per a les temporades d'estiu, mentres que el segon, ubicat a més altura, va anar un assentament de tipo més permanent, a on es presumix que els seus ocupants haurien passat la major part del hivern; açò explica que únicament en este lloc s'haja trobat una profunda excavació circular que contenia els foguers i a on transcorreria la major part de la seua vida social.

També en el lloc de Inca Cova s'han trobat restants vegetals propis de llocs molt alluntats, més humits i calorosos, com a canyes massices, ajíes, algarrobos i cactàcees. Estes troballes obliguen a supondre trasllats dels caçadors a grans distàncies, o be intercanvis comercials en poblacions de les yungues, dels quals no es dispon de restants arqueològics ni evidència de cap atre tipo; els especialistes s'inclinen a preferir esta segona opció. El ràfol de Inca Cova està casi completament cobert de pictografías en colors negre, blanc i roig, que representen esquemáticament a dos guanacs, més círculs i espirals, provablement representacions geogràfiques; es tracta de les pictografías més antigues de l'actual territori argentí.

Un dels llocs més estudiats del periodo primerenc en el noroest és Ampajango, prop de Santa María (Catamarca). Es tracta d'una pedrera a cel obert a on –en les époques més primerenques, 8700 anys abans de nostra era– es treballava la pedra en pocs colps ben calculats, per a produir gavinets de mà i astrals. Dos senyes inusuals criden l'atenció: no es fabricaven allí puntes de flecha, de llança ni d'una atra arma, de lo que alguns autors deduïxen que podria haver correspost a un poble purament recolector i no caçador. I un estudi comparatiu en llocs de tecnologies similars en el Perú permet a autors d'eixe orige sostindre el hipòtesis de que podria tindre fins a 20 000 anys d'antiguetat. També la població d'eixe lloc va ser una de les primeres en deixar petroglifos en l'actual territori argentí.

Poblament del llitoral

L'estudi de la presència humana en el llitoral fluvial està en un estat molt primitiu: les troballes de restants humans són nuls, mentres que els restants d'activitat humana resulten enormement dispersos, sent ademés el subproducte d'investigacions sobre poblacions molt posteriors. Lo únic segur és que la regió va estar efectivament poblada per pobles peixcadors ubicats a lo llarc dels grans rius, que treballaven l'os, que disponien d'instruments líticos d'un tipo distint a l'utilisat per les poblacions patagónicas i pampeanas, i que ademés d'animals terrestres i aquàtics consumien fruts d'arbres leguminosos.

Més alvançats estan els estudis sobre les poblacions inicials de l'actual territori uruguayo, a on –gràcies a l'orografia serrana de la regió– s'han obtingut datacions de fins a 10 000 anys d'antiguetat, i que contenen puntes de flecha del tipo «coa de peix», és dir les predominants en el centre i sur de l'Argentina.

L'ocupació de l'interior de la Mesopotamia, de la regió chaqueña o del nort de la regió pampeana seguix sent una incògnita, encara que es presumix que eixes regions –el clima de les quals era més sec que l'actual i, per tant, estaven cobertes de sabanas casi sense arbres– varen estar poblades per grups caçadors. El llitoral marí de la planura pampeana va ser afectat posteriorment per l'ascens de la mar fins a centenars de quilómetros aigües adins, de modo que és improvable que es troben restants d'ocupació humana de principis del Holoceno.

Bibliografia

• Aschero, Carlos A. (2000). «El poblament del territori», Tarragó, Myriam N. (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Assadourian, Alberto (2017). Passat indígena de Còrdova, Detodoslosmares.
• Bonnin, Mirta; Laguens, {{{nom2}}} (2000). «Esteros i algarrobales: les societats de les Serres Centrals i la planura santiagueña», Tarragó, Myriam N. (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Canals Frau, Salvador (1986). Les poblacions indígenes de l'Argentina, Hyspamérica.
• Canclini, Arnoldo (2007). Indis fueguinos, Mont Olivia / Dunken.

• Ceruti, Carlos N. (2000). «Rius i praderies: els pobles del llitoral», Tarragó, Myriam N. (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• González (2000). Argentina indígena; vespres de la conquista, Paidós.
• Ibarra Grasso (1989). Breu història de les races d'Amèrica, Claritat.
• Mandrini, Raúl (2008). L'Argentina aborigen. Dels primers pobladors a 1910, Sigle XXI.
• Martínez Sarasola (2013). Els nostres paisans els indis, Del Nou Extrem.
• Politis, Gustavo G. (2000). «Els caçadors de la planura», Tarragó, Myriam N. (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• (2012).Revista de Arqueologia.25(1)
• Politis, Gustavo G. (2010). El poblament d'Amèrica, Eudeba.
• Raffino, Rodolfo A. (2007). Poblacions indígenes en Argentina, Emecé.