Prácrito

El terme prácrito es referix a un conjunt de llengües distintes que es parlaven en l'antiga Índia. Mentres que el sánscrito era un idioma cult utilisat pels bráhmanas (sacerdots) en els rituals religiosos (com formalisant l'hinduisme brahmánico), el prácrito va ser el mig pel que es varen difondre creències heterodoxas com el jainisme (en prácrito mahārāṣṭri) o el budisme (en pāḷi). Les llengües indoarias modernes semblen derivar directament d'eixos prácritos.

La paraula espanyola prácrito prové del sánscrito प्राकृत prākṛta: ‘original, natural, normal, ordinari, usual’, que es pot interpretar com l'indicació de ‘vernacular’, en contrast en el sánscrito religiós i lliterari.

Les inscripcions de l'emperador Aśoka (272-231 a. C.), escrites en silabario brahmi, estan totes en una llengua molt similar al pāḷi, puix Aśoka va ser l'emperador que va difondre el budisme per l'Índia. Aśoka va promulgar els seus edictes en la seua capital, Pataliputra, que varen ser traduïts a vàries llengües prácritas i difosos per mig de pilars per tot el seu regne.

Tipos de prácrito

Les principals formes de les llengües prácritas es classifiquen per periodos i regions són:

• Prácritos del periodo antic:
  • Prácrito antic: la llengua del imperi Maurya i de les inscripcions d'Aśoka.
  • Pāḷi: la llengua del cànon budiste.
• Prácritos lliteraris medievals:
  • Śaurasenī (Shauraseni): el més propenc al sánscrito clàssic, relacionat en l'apabhraṃśa śauraseni, i els moderns hindi, braj i haryanvi.
  • Ardhamāgadhī: la llengua dels antics sutras jainistas, relacionat les llengües bihari i el bengalí moderns.
  • Mahārāṣṭri: usat en drames sánscritos; antecessor de l'actual marathi.
  • Gāndhārī: usat en texts budistes del noroest, escrits en escritura kharoṣṭhī, relacioando en els moderns panyabi i sindhi.
• Prácritos medievals no lliteraris:
  • Māgadhī: un prácrito oriental; usat per les classes baixes en els drames.
  • Jain-Śauraseni: la llengua del cànon dig ambara (els digambaras són els monges jainistas que no usen roba, mentres que els sweta ambaras visten robes blanques).
  • Jain-Mahārāṣṭri: la llengua dels llibres no canònics de la sweta ambara.
• Apabhraṃśa: l'última etapa del prácrito, caracterisat per un increment de l'element indo-ari no sánscrito. Es tracta d'una llengua poètica que reflectix una etapa tardana del indo-ari mig, anterior al indo-ari modern (c. sigle XII d. C.). En esta llengua s'inclouen les grans obres jainistas. En temps antics el terme apabhramsa es va usar per a referir-se a un llenguage considerat corrupte (apa bhraṃśa significa en sánscrito ‘apartar-se del parla correcta’). Va tindre varis dialectes, com reconeixen algunes autoritats entre les que s'inclou el prosista Rudrata (c. 800).

També cal mencionar el sánscrito híbrit budiste, que és un tipo de prácrito fortament sanscritizado i que nos és conegut per manuscrits que procedixen d'Àsia central dels sigles III al V d. C. El paishachi, un misteriós tipo de prácrito, era tingut en el seu moment com l'idioma dels dimonis pishachas.

De tot lo anterior se seguix que el prácrito escrit va jugar un considerable paper en tres importants camps:

• Religió: mentres que el sánscrito va preservar el hinduisme brahmánico, el prácrito va fer lo propi en les tradicions heterodoxas, com el budisme i el jainisme. La primera en pali i la segona en mahārāṣṭri i atres formes (es diu que Mahavira, el fundador del yainisme, va predicar en ardha magadhi).
• Polítiques i assunts d'Estat: els Edictes d'Asoka (sigle III a. C.) promulgats en la seua capital de Pataliputra varen ser traduïts a vàries llengües prácritas i llocs en pilars per tot el seu regne.
• Lliteratura: els prácritos varen tindre un paper soci-llingüístic molt important en els drames sánscritos (II en avant). Mentres que els deus, héroes i reis s'expressen en sánscrito lliterari, els personages menys exaltats usen formes de prácrito; per eixemple, les dònes parlen en sauraseni pero canten en maharastri. en el fondo de l'escala social estan els que parlen magadhi. És alguna cosa semblat a l'us del baix alemà pels criats en les òperes d'Hamburc d'el XVIII.

Moltes de les actuals llengües neo-indoarias de l'Índia procedixen de les llengües prácritas.

El prácrito va ser una llengua viva fins a el XII, encara que dos sigles abans va començar a ser absorbit per l'indi mig del que varen sorgir les llengües vernàcules actuals. És difícil precisar el número exacte de llengües que hui tenen eixe orige. Unes 35 són les que tenen una major difusió, concretament hindi, urdu, bengalí, guyarati, panyabí, marathí, bijari, oriya i rayastaní, cada una de les quals conta en més de dèu millons de parlants.

Alguns erudits restringixen les llengües prácritas a les usades pels escritors hindús i jainistas, pero uns atres inclouen les llengües budistes, com el pali i el sánscrito híbrit budiste.

Llectura adicional

• Pischel, R. Grammar of the Prakrit Languages. New York: Motilal Books, 1999.

Bibliografia

• National Institute of Prakrit Study And Research. Shravanabelagola Karnataka, Índia
• Banerjee, Satya Ranjan. The Eastern School of Prakrit Grammarians : a linguistic study. Calcutta: Vidyasagar Pustak Mandir, 1977.
• Daniels, Peter T., The World's Writing Systems. USA: Oxford University Press, 1996.
• Deshpande, Madhav, Sanskrit & Prakrit, sociolinguistic issues. Delhi: Motilal Banarsidass, 1993.
• Pischel, R. Grammar of the Prakrit Languages. New York: Motilal Books, 1999.
• Woolner, Alfred C. Introduction to Prakrit, 2nd Edition. Lahore: Punjab University, 1928. Reprint Delhi: Motilal Banarsidass, Índia, 1999.