Selenografía
La selenografía (del grec σελήνη [selene], 'lluna', i γραφία [grafia], 'escritura', 'descripció') és la disciplina que descriu la superfície i les característiques físiques de la Lluna, especialment les correspondències d'estes característiques d'acort en la seua latitut i llongitut llunars. Els mars llunars, els cràters de la Lluna aixina com les seues montanyes i desnivells són els principals objectes d'estudi de la selenografía. El cartografiat de dits accidents s'ha realisat gràcies a les imàgens d'alta resolució tant del costat visible com el costat amagat de la Lluna, realisades per les sondes espacials. No obstant, durant un temps solament es va dispondre d'imàgens molt pobres de determinades regions de la superfície llunar, principalment aquelles localisades en els pols. Per açò mateixa, en alguns casos va existir una incertitut en la localisació exacta de les mars i cràters de l'orde de quilómetros. Despuix de la publicació dels treballs de la missió nortamericana Llunar Reconnaissance Orbiter a partir de 2010, estos problemes han quedat pràcticament resolts.
Actualment, la selenografía es considera una subdisciplina de la geologia de la Lluna o selenologia.
Història
[editar | editar còdic]L'idea de que la Lluna no tenia una superfície completament plana va aparéixer per primera volta al voltant de l'any 450 a. C., quan Demócrito va sugerir l'existència de «altes montanyes i entanques buits» sobre la Lluna. No obstant, no va ser sino fins a finals de el XV quan varen començar sériament els estudis selenográficos. Prop de 1603, William Gilbert compiló el seu primer esbós de la Lluna basant-se en observacions a simple vista. Uns atres més varen seguir el seu eixemple i, en l'invenció del telescopi, varen començar a aparéixer dibuixos que, en un principi no eren molt precisos, pero varen ser millorant conforme la calitat de l'òptica alvançava. Al principi de el XVIII, es varen poder medir les libracions de la Lluna, mostrant que més de la mitat de la superfície llunar es podia observar des de la Terra. En 1750, Tobias Mayer va produir el primer sistema de coordenades llunars que permetria als astrònoms localisar característiques en la superfície de la Lluna.
El cartografiat sistemàtic del nostre satèlit es va iniciar oficialment en 1779, quan Johann Scröter va començar a fer meticulosas observacions i medicions de les traces llunars. El primer gran mapa de la Lluna que comprenia una extensió de quatre fulls va ser publicat en 1834 per Johann Heinrich von Mädler, qui va continuar la seua publicació en la creació del llibre titulat «La Selenografía Universal». Totes les medicions havien segut realisades per mig d'observació directa, fins que en març de 1840, John William Draper va utilisar un telescopi reflector de 5 polzadas per a produir un daguerrotipo de la Lluna, introduint aixina la fotografia en el camp de la selenografía. Les primeres imàgens produïdes tenien una calitat prou baixa, pero, de la mateixa manera que va ocórrer en el telescopi doscents anys abans, varen ser millorant ràpidament. Per a 1890, la fotografia llunar havia segut ya reconeguda com una branca de l'investigació astronòmica.
El XX va dur majors alvanços a l'estudi de la Lluna. En 1959, la sonda soviètica «Lluna 3» va enviar les primeres fotografies de la cara amagada de la Lluna, donant per primera volta una visió de la part inobservable d'este satèlit. Entre els anys 1961 i 1965 els Estats Units varen manar la sonda «Ranger» per a fer fotografies en l'instant posterior de haver-la fet impactar contra la superfície de la Lluna. Entre 1966 i 1967 este mateix país va llançar la sonda «Llunar Orbiter», la qual va enviar de tornada imàgens de la Lluna mentres orbitaba la mateixa. Per un atre costat, de 1966 a 1968, varen ser enviades les sondes «Surveyor» a investigar la superfície llunar despuix d'aterrisages suaus. La sondes espacials «Lunojod 1» i «Lunojod 2», enviades per l'Unió Soviètica, varen creuar casi 50 quilómetros de superfície llunar manant imàgens detallades de la mateixa. La sonda «Clementine» va conseguir obtindre el primer mapa casi global de la topografia llunar, aixina com imàgens multiespectrales. Totes estes missions varen enviar imàgens de resolució millorada.
Creació de mapes i assignació de noms de les traces llunars
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Nomenclatura planetàriaLa Lluna.
Els primers intents sérios per a nomenar les traces llunars vists a través del telescopi varen ser fets per Michel Florent van Langren en 1645. El seu treball està considerat com el primer mapa real de la Lluna, ya que reflectix les diferents mars, cràters, picos montanyosos i cordilleres. A molts dels accidents els va donar noms de caràcter catòlic. Als cràters es va donar el nom de periodos de la realea catòlica i a les vetes i promontoris els va otorgar noms de sants. Les mars varen rebre noms en llatí i els cràters nomenes de científics i erudits de l'época o anteriors.
En 1647, Johannes Hevelius va produir una obra contrària titulada «Selenografía», que es va convertir en el primer atles llunar. Hevelius va ignorar la nomenclatura de Van Langren i, en lloc d'esta, va utilisar noms de característiques terrestres. Estes varen aparéixer sobre el mapa de tal forma que correspongueren en llocs en la Terra, principalment des de la perspectiva de les antigues Grècia i Roma. Este treball va influir en els astrònoms europeus de l'época i va servir com a obra típica de referència durant un sigle.
L'esquema modern de nomenclatura llunar va ser concebut per Giovanni Battista Riccioli, un sacerdot jesuïta i erudit procedent del nort d'Itàlia. La seua obra «Almagestum Novum» va ser publicada en 1651 a modo de defensa dels punts de vista catòlics durant la Contrarreforma. En particular, argumentava en contra dels punts de vista defesos per Galileo, Kepler i Copérnico, els qui estaven a favor d'un model planetari heliocéntrico en òrbites elíptiques. L'obra contenia material de referència científic basat en el coneiximent de l'época i va anar àmpliament utilisat pels mestres jesuïtes d'eixe moment. No obstant, l'únic aspecte significatiu de l'obra que va sobreviure fins als nostres dies va ser el sistema de nomenclatura llunar de Riccioli.
Les ilustracions en el Almagestum Novum varen ser creades per un colega jesuïta de Riccioli de nom Francesco Maria Grimaldi. La nomenclatura estava basada en una subdivisió de la cara visible de la Lluna en huit octants. A cada u d'estos se li va assignar un número romà, de l'I a el VIII. L'octant que corresponia a la regió noreste se li va assignar el número I i els següents números varen ser assignats als octants següents en sentit horari. Cada u dels octants estava alineat en els punts cardinals. D'esta manera, l'octant que apuntava cap al sur seria l'octant número VI, el qual incloïa als cràters Clavius i Tycho.
El sistema tenia dos components: la primera utilisava les traces grans de terra i mars i la segona els cràters. Riccioli va utilisar el nom de fenomens naturals atribuïts històricament a la Lluna. Per esta raó, existixen noms com la Mar de les Crisis (Mare Crisium), la Mar de la Serenitat (Mare Serenitatis), la Mar de la Fecunditat (Mare Fecunditatis), la Mar de les Pluges (Mare Imbrium), la Mar dels Núvols (Mare Nubium) i la Mar de la Fredor (Mare Frigoris). Tots estos noms varen ser assignats en llatí.
Les àrees continentals ubicades entre les mars varen rebre noms comparables, pero de forma oposta a les mars. Per açò, varen existir les Terres de l'Esterilidad (Terra Sterilitatis), Terra de la Calor (Terra Caloris) i Terra de la Vitalitat (Terra Vitae). No obstant, els noms d'estes regions no són usats actualment.
El nom de molts cràters es va basar en l'octant a on es localisaven. Els cràters en els octants I, II i III varen rebre noms de la Grècia antiga, com Platón, Atles, i Arquímedes. En la mitat dels octants IV, V i VI es varen utilisar noms de la Roma antiga, com a Juliol César i Tácito. En la part inferior d'estos octants els cràters varen rebre noms de científics, escritors i filòsofs europeus i àraps de l'Edat Mija. En la part exterior dels octants V, VI i VII, aixina com en l'octant VIII complet, es varen usar noms de contemporàneus de Riccioli. Entre estos estaven inclosos els noms de Copérnico, Galileo i Kepler. Estos noms varen ser aïllats a esta regió dels noms clàssics com un gest polític cap a l'Iglésia Catòlica. Un cert número de cràters al voltant del Mare Nectaris varen obtindre el seu nom de sants catòlics, seguint la tradició de Van Langren. Tots ells, no obstant, estan conectats d'alguna forma en l'astronomia. Els mapes posteriors varen ometre el títul «sant» dels noms d'estos cràters.
La nomenclatura de Riccioli va ser adoptada àmpliament despuix de la publicació del Almagestum Novum i molts dels noms que incloïa han permaneixcut fins a hui en dia. El sistema va ser considerat elegant i poètic i científicament incluyente, ya que feya referència als pensadors de l'época. També era fàcilment extensible en nous noms seguint el mateix esquema. Per estes raons, va terminar desplaçant al sistema de Van Langren i Hevelius.
Els astrònoms i cartógrafos llunars posteriors varen aumentar la nomenclatura en noms adicionals. El més notable d'estos contribuents va ser Johann Hieronymus Schröter, qui va publicar un mapa altament detallat de la Lluna en 1791: el Selenotopografisches Fragmenten. L'adopció del sistema De Riccioli per part de Schröter va convertir a este sistema en un estàndart en nomenclatura llunar. El sistema de Riccioli va ser establit formalment com la nomenclatura llunar d'ensenyança per mig d'una votació en l'Unió Astronòmica Internacional (IAU per les seues sigles en anglés) en 1935, la qual cosa va donar nom a 600 accidents llunars.
El sistema va ser expandit més vesprada i actualisat per la IAU durant la década de 1960, pero les noves designació es varen llimitar a noms de científics finats. Quan les sondes soviètiques varen fotografiar el costat amagat de la Lluna, moltes de les noves zones descobertes varen rebre el nom de científics i ingeniers soviètics. Tots els noms assignats despuix d'estos varen ser nomenats per la UAI, encara que alguns es varen basar en noms de persones vives, com els de els astronautes del Programa Apolo.
Cràters satèlit
[editar | editar còdic]El sistema per a nomenar cràters satèlit va ser concebut en primer lloc per Johann Mädler. Els cràters que rodegen a un cràter major són identificats per mig d'una lletra. Estos cràters són usualment de menor tamany que el cràter al com estan associats, encara que hi ha algunes excepcions. Els cràters poden rebre una lletra de la A a la Z, ometent-se la I. Als cràters principals se'ls coneix en el nom de «patronímicos».
L'assignació de lletres als cràters llunars va ser originalment un procés un tant aleatori i varen anar comunament nomenats en orde d'importància més que de posició. La precedència depenia de l'àngul d'allumenament de la llum del Sol al moment d'observació a través del telescopi, la qual cosa pot canviar a lo llarc del dia llunar. És per este motiu que les assignació poden semblar aleatòries.
En certs casos, un cràter satèlit podria estar més prop d'un cràter principal que del seu propi cràter de referència. Per a poder identificar al cràter patronímico, Mädler colocava la lletra assignada al punt mig de l'accident desplaçant-la llaugerament en direcció al centre del cràter principal. Açò tenia la ventaja de que els noms dels patronímicos es podien ometre en identificar cada u dels cràters satèlit.
En el transcurs del temps, molts dels cràters satèlit varen rebre el nom d'un epónimo. El procés d'assignació de noms va ser assumit formalment per la IAU en 1919. La comissió assignada per a esta tasca va adoptar la convenció d'assignar lletres llatines mayúscules per a identificar cràters i valls.
Quan els primers mapes del costat amagat varen estar disponibles en 1966, Ewen Whitaker va assignar als cràters satèlit els seus noms basant-se en l'àngul de posició relatiu al cràter principal. Un cràter satèlit localisat cap al nort del principal va rebre la lletra Z. Els 360 graus del círcul complet varen ser dividits en 24 parts. A cada part se li va assignar una lletra, ometent la I i la O. D'esta manera, un cràter satèlit ubicat al sur del principal rebria la lletra M.
Vore també
[editar | editar còdic]- Geologia de la Lluna
- Nomenclatura de la Lluna
- Coordenades selenográficas
- Anex:Cràters de la Lluna
- Mars de la Lluna
Referències
[editar | editar còdic]- Scott L. Montgomery (1999). «The Moon and Western Imagination». University of Arizona Press. ISBN 0-8165-1711-8.
- Ewen A. Whitaker (1999). «Mapping and Naming the Moon: A History of Llunar Cartography and Nomenclature». Cambridge University Press. ISBN 0-521-62248-4.
- William P. Sheehan and Thomas A. Dobbins (2001). «Epic Moon: A history of llunar exploration in the age of the telescope». Willmann-Bell.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Selenografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.