Vallenato

Vallenato

El vallenato (o "música costeña de acordeón") (en wayunaiki: szlager) és un gènero musical autòcton de la Regió Carib de Colòmbia, en un dels seus orígens atribuïts en la província de Padilla, antic Magdalena Gran, actuals departaments de Magdalena, Cessar i La Guajira, declarat Patrimoni cultural immaterial de la humanitat en 2015.

Interpretada usualment en caixa, guacharaca i acordeón, esta música és la que més èxit comercial ha tingut en Colòmbia des de la década de 1970, i s'ha rodejat d'una construcció mitològica, en héroes locals, oriunts de Valledupar i la regió, i una àmplia discussió acadèmica que associa els seus orígens en tradicions indígenes i afrodescendientes (els instruments rítmics), llauradores (la versificación en romançades, coples, trovas, dècimes, vores i atres formes de la poesia oral, com a vores de treball, rituals, seculars i romàntics, i sòries, duts per músics ambulants), i europees (l'instrument del acordeón).

De manera similar a lo que va ocórrer en el cas del porro en els instruments metàlics i les bandes de vent, el acordeón va ser assimilat com un instrument tradicional del vallenato, després de ser dut per pobladors alemans a Riohacha a finals de el XIX, en la década de 1880. Tant l'organisació estrófica com la mètrica es valen de la tradició espanyola, el component dels afrocolombianos esclavizados fa presència en la caixa vallenata, una espècie de tambor que en gran mida li dona el ritme a la melodia del acordeón, i per últim el llegat indígena s'evidencia en l'us de la guacharaca. Per a la década de 1930, apareix el tipo de acordeón que s'usa actualment en la música vallenata. Des d'eixe moment, comença un llarc moment de conexió paulatina entre la província i atres regions del país, respalats per governs de la República Lliberal, com el d'Alfonso López Pumarejo, la mare del qual era de Valledupar.

La seua popularitat s'estén a tota Colòmbia, a països confrontants com Equador, Panamà, Perú, Veneçola; a atres països hispanoamericans com Argentina, Bolívia, Mèxic,i Paraguay. S'interpreta tradicionalment en estos tres instruments: l'acordeón diatònic, la guacharaca i la caixa vallenata. Els ritmes o aires musicals del vallenato són el passejada, el merengue, la puya, el són i la tambora. El vallenato ademés es pot interpretar en guitarra i en instrumentació de la cumbia en cumbiambas i grups de millo.

En 2006, el vallenato va ser nominat com a símbol cultural de Colòmbia en el concurs organisat per la revista Semana en el respal de Caragol TV, el Ministeri de Cultura i Colòmbia és passió. El 29 de novembre de 2013, el vallenato tradicional va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Nació pel Consell Nacional de Patrimoni del Ministeri de Cultura. L'1 de decembre de 2015 va ser inclós en llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en la llista de salvaguardia urgent per l'Unesco.

Etimologia

Actualment, la paraula "Vallenato" fa referència als naixcuts en el Valle, en el Valledupar, municipi de la part oriental de la costa atlàntica de Colòmbia. No se sap en exactitut d'on prové la paraula "vallenato", a pesar de les moltes hipòtesis que han segut expostes. No obstant, a principis de el XX, tenia una connotació despectiva i als propis habitants de Valledupar no els agradava. Hi ha registres de que s'utilisava des de 1903, particularment per a parlar dels naixcuts en sectors populars.Per tal motiu, en 1915 dò Miguel Venç, educador de primària, va fundar una Acadèmia de la Llengua de Valledupar, la qual sesionó una sola volta i va determinar que el gentilici dels naixcuts en Valledupar fora "valduparense".

Generalment es definix al vallenato com el gènero musical de la Costa Carib colombiana, més precisament de l'àrea d'influència de Valledupar, capital del departament de Cessar. Se sosté que el nom prové del gentilici anterior dels naixcuts en la ciutat a on té major arraïlada este gènero. Segons alguns, es tracta d'un neologisme que va nàixer en els natius viagers en mules, que quan se'ls preguntava en atres terres d'on eren, en la seua dir llaurador responien "Soc nat del Valle", que és com dir "Soc de la Vall nata".Segons uns atres, l'associació directa entre la música i la regió va començar a donar-se quan les èlits provincianas varen escomençar a compondre cançons, entre les que es troben les d'Escalona, Tobías Enrique Pumarejo, Freddy Malina i Gustavo Gutiérrez. Per a estos investigadors, la reafirmación d'esta història i identitat vallenata va ser en part desenrollada en resposta a les èlits de Santa Marta.

No obstant que el terme "vallenato" pot referir-se als naixcuts o a les coses que s'originen en Valledupar (Valle de Upar, La Vall del Cacic Upar, cacic indígena llegendari de la regió), existixen atres versions de la denominació: segons Barrameda Morán, el vocablo "ballenato" va passar a designar a totes les persones que patiren la contaminació sanguínea produïda pel jején, anaren oriunts o no de Valledupar i diu: "La tendència popular a confondre V en B en la seua pronunciació, va terminar per generar el nou vocablo: Vallenato".

De manera similar, una atra versió sosté que en les àrees rurals dels bancs del riu Cessar, molts dels habitants extremadament pobres varen sofrir d'una malaltia produïda per un mosquit que els va deixar la pell seca i escamosa, en pegats descoloridos. La gent va associar la malaltia en les ballenes recent naixcudes (ballenatos), també cridades "pinteu-vos", que tenen un color tacat de blanc i rosat, semblat a la malaltia dérmica cridada carate o jovero, per la qual cosa s'identificava a els qui la patien com caratejos o ballenatos. De tal forma que "vallenatos" va aplegar a ser un nom per a menysprear a la gent pobra del riu.

Història

El vallenato té un llarga història, registrada en major avidez des de finals del sigle XIX, quan va aplegar el acordeón des d'Alemània, a través dels ports de la Costa Carib Colombiana. No obstant, es tenen alguns registres de trobades de cantants que, des dels sigles XVII i XVIII, a voltes sense acompanyament instrumental, a voltes en guitarra, cantaven vores de velorio, de treball, i poesia oral en general.

Segons Celso Guerra, moltes polèmiques s'ha generat en la regió Carib entorn al vocablo ‘vallenato’, terme o expressió que designa als naixcuts en Valledupar i als natius de la regió que està emmarcada dins d'esta vasta vall, situat entre dos magnífiques formacions montanyoses, la Serra Nevada i la Serranía del Perijá, massiços que acaronen a les localitats del departament del Magdalena, sur de La Guajira, lo mateix que del nort i centre del Cessar, fins al municipi de Tamalameque.

Com vallenato també es coneix el gènero musical naixcut de les entranyes d'estes terres, el nom del gènero musical és el responsable de la polseguera que han alçat els que estan en desacort que esta música es denomine vallenato, i per això les controvèrsia desnugades, tot degut a que estes regions i atres comarques més allà del marc de les dos serranías, com la sabanera, en tota la seua extensió, soliciten paternitat sobre el gènero.

Esgrimixen com a argument que la música vallenata deuria cridar-se ‘música de acordeón’, oblidant que en eixe eixe instrument s'interpreten en tot lo món més de 120 ritmes musicals, tots, això sí, en noms definits, merengue dominicà, rancheras, vals, polkas, masurca, tangos, chamamé, cumbias, porros, guabinas, bambucos, joropo, tamborito, ademés folclor rus, ucranià, serbi, estonio, portugués, alemà, austríac…

L'orige

Davant estos desacorts alguns especialistes, acadèmics, historiadors, folcloristas i coleccionistes musicals s'han donat a la tasca de desenmarañar l'orige del vocablo vallenato. Jaime Maestre, acadèmic universitari i historiador, dins de les seues investigacions va trobar que esta paraula va nàixer en Espanya fa 500 anys i s'aplicava despectivamente als naixcuts en Madrit, la capital d'eixe país. Tot per la llegenda del riu Manzanares de Madrit: quan els peixcadors d'eixa localitat es varen commocionar en saber que per allí merodeaba una ballena, ells es varen armar en piques i espases per a sacrificar-la. Quan varen estar en el lloc, es percataron de que no era tal ballena, si no un tonel de vi. Açò va causar la burla dels demés i per això varen ser cridats per tota la comunitat com vallenatos.

A l'inici el vocablo s'escrivia en v i en atres ocasions en b. Esta paraula va ser usada pels clàssics de la lliteratura espanyola, Miguel Cervantes Saavedra, Tirso de Molina i Lope de Vega. Per la seua banda, Tomás Darío Gutiérrez comenta que en Santa Marta hi ha un sector que no reconeix la procedència de el  terme vallenato perque els lleva drets sobre el nom del gènero musical. Segons ells este terme prové d'ells, en cridar-nos ballenatos per les pintes dels nostres antepassats que sofrien vitíligo, despigmentación de la pell.  En aplegar els nostres acordeoneros a la zona bananero, els samari observaven  els seus pintes i varen fer el símil en les pintes del color de la pell dels bebés de les ballena.

‘La Cacica’ Consol Araújo Noguera afirma en el seu llibre ‘Vallenatología’ que les persones oriundes d'esta vall, que abans era part del Magdalena Gran, els cridaven despectivamente provincianos. Valledupar en l'época colonial va ser una localitat molt important de la Nova Granada, estava catalogada entre les 10 més importants de la colónia, i per això era reconeguda com la província de Valledupar.

Afirma també la Cacica que el terme vallenato s'usava per a denominar a natius d'estes terres de molt baixa categoria social, que eren víctimes de la malaltia del carate, estes persones eren els qui cultivaven la música vallenata, que encara no agradava en les altes esferes socials, d'allí es desprén la afamada cançó del compositor José María ‘Chema’ Gómez, composta al llaurador acordeonero Antonio Guerra Bullones, conegut com ‘Compae Chipuco’, qui tenia la seua pell pintada: “Soc Vallenato de veres, tinc la pates ben pintá”.

Entre els sigles XVI i XIX

Els primers conquistadors i historiadors varen aplegar pels costats de Veneçola, 1528. Pedro de Badillo va ser la primera persona en utilisar l'expressió “El Gran Valle”, en observar la bellea i exuberància d'estes terres, posteriorment ho varen fer, en 1531, Lucas Fernández Piedrahita, Juan de Castellanos i Fra Pedro Simón.  

Anys despuix ho va escriure el francés Luis Estríper, a mitan de el XIX, en escoltar el relat que va fer d'esta regió un errante paisà seu que va viure molts anys en Camperucho, regió de Valledupar; va descriure eixe lloc com el gran Valle de Upar, fent alusió al liderage del cacic Upar.

Primeres vores en el sigle XX

Els registres de la primera mitat del sigle XX mostren que el nom de "vallenato" va escomençar a ser assumit per músics, compositors, intérprets i mijos, en lo que l'investigador Peter Wade denomina "una combinació d'elements de modernisació i localisme" similar al de les narracions sobre l'història del porro. Juliol Oñate Martínez, investigador, compositor, guanyador de la cançó inèdita del Festival Vallenato i coleccioniste musical, ilustra cóm aplega el  terme vallenato a la discografia. Diu que les primeres cançons vallenatas que varen rebre este ròtul varen ser gravades en orquestes, 1944, una d'elles és  ‘Compae Chipuco’, del compositor José María ‘Chema’ Gómez, cançó que fa alusió al vallenato pata pintá, va ser rotulada rítmicamente com són vallenato per l'orquesta Atlàntic Jazz Band, que dirigia ‘Pacho’ Galán.

‘Pacho’ Rada, que per a eixe mateix any era molt popular en les emissores de Barranquilla, li entrega a ‘Pacho’ Galán la seua cançó ‘El Tigre en la Montanya’, i Galán la grava en la mateixa orquesta en el nom de ‘L'Intriga dels Vallenatos’, referint-se a les lluites musicals entre els nostres juglares. Per a eixe mateix any apareix en les gravacions Abel Antonio Vila, rotulant les seues cançons com a passejades, sons i merengues.

De les primeres vores vallenatos apareix gravada en Argentina la cançó de domini públic que va tindre molta resonància, ‘Toño’ Miranda en la vall, ho va fer en el grup colombià de Fortich i Valéncia, rubricat com a passejada vallenato. Els analistes creuen que estes gravacions varen ser determinants per a que d'allí es catapultara el nom vallenato, com a gènero musical i gentilici oriunt de la regió de la vall del Cacic Upar.

Els apóstatas d'este terme volen en esta actitut deslegitimar l'importància i transcendència que ha tingut Valledupar i el seu Festival Vallenato en la promoció i difusió d'este folclor que abans de 1968, era la cenicienta musical, una expressió que pel seu orige llaurador va ser discriminada, vilipendiada, remesa als patis de les cases, lo que es coneix hui com parrandas, era exclosa dels events socials, natalicis, matrimonis, batejos, events que eren amenisats per mariachis que pululaban en la comarca, lo mateix que bandes procedents de la costa colombiana i de Veneçola, la prova més fefaent és que en el encopetado Club Valledupar durant una llarga temporada no acceptaven grups de música vallenata.

La perseverante constància del Festival Vallenato, al cap de Consol Araújo Noguera, Alfonso López i Rafael Escalona, va traure la música vallenata dels corrals i potreros del terruño i la varen dur als escenaris més prestigiosos i importants de Colòmbia i el món, convertint este aire musical en representació cultural del nostre país davant el món i reconegut per l'Organisació de Nacions Unides (ONU) com a patrimoni cultural i immaterial de la humanitat.

L'investigador Gilard ha senyalat críticament que l'insistència en donar-li un orige mític al vallenato ha deixat de costat la seua relació en la modernitat, les gravacions en disc dels anys de 1940, la distribució per radi i la crítica en mijos de comunicació impresa. De fet, Gabriel García Márquez va escriure sengles texts sobre el vallenato en diferents mijos. Ademés, durant la década de 1960, les campanyes en pro d'un nou departament, el Cessar, varen utilisar cançons vallenatas en les seues promocions.

Instruments

Les melodias d'estes vores es varen interpretar primer en la flauta de canya de millo o carrizo, oberta en els seus dos extrems en quatre orificis en la seua llongitut i una lengüeta que forma la embocadura i chafa un fil, sostingut per les dents, per a modular el sò; a ella es varen sumar la caixa, tambor chicotet fet artesanalmente del tronc buit dels arbres secs i sagellat en un dels seus extrems en un péntol de cuiro templat, i la guacharaca, instrument ancestral indígena que es fabrica utilisant un péntol de cañabrava a la que se li fan menuts recalats successius per a produir un sò raspativo en ser fregades en un os (originalment).

A finals de el XIX, décades despuix de la seua invenció, el acordeón va aplegar a Colòmbia pel port de Riohacha; els vaquers i llauradors ho varen incorporar a les seues expressions musicals, i paulatinament va ser substituint al carrizo fins a convertir-se en l'instrument principal del conjunt típic de vallenato.

Ademés d'estos tres instruments, caixa, guacharaca i acordeón, que representen la trietnia que va donar orige a la raça i cultura de la Costa Carib colombiana, el conjunt típic vallenato presenta un quart element bàsic que és el cantant, de més o menys recent incorporació a raïl dels festivals vallenatos, ya que fins als anys 1960 la costum era que el acordeonero duya la veu cantant i interpretara ell mateixa la lletra de les cançons que tocava.

• 
  Acordeón diatònic
• 
  Caixa vallenata
• 
  Guacharaca

• Acordeón diatònic: Instrument d'orige austriaco, inventat en Viena en la seua forma actual per Cyrill Demian en 1829, introduït a Colòmbia de contrabando per immigrants alemans procedents de Curazao per Riohacha (en les costes de La Guajira) en 1885. Els qui ho interpreten ho modifiquen ells mateixos o ho manen a modificar en experts musicals per a que produïxca el seu característic sò.
• Caixa vallenata: Instrument de percussió d'orige africà. Es tracta d'un tambor chicotet el pegat del qual es fabricava de buche de caimà, després de pell de marimonda negra i, actualment, de cuiro de chivo, venado o moltó. El got es fa d'un tronc d'arbre buit de 40 cm d'alt i 30 cm de diàmetro. L'arbre deu ser de tronc fibroso com macurutú, cañaguate o matarratón.
• Guacharaca: Instrument cóncau de fricció autòcton dels indígenes colombians de 40 cm de llarc, elaborat en el talle de l'uvita de llanda. El seu nom prové de l'ortalis columbiana o pava selvada, au de mont la vora del qual és similar al sò que produïx l'instrument. També s'utilisa en el seu lloc el guache.

Des dels anys 90, quan el vallenato romàntic va escomençar a ser popular en Colòmbia, la guitarra acústica es va convertir, extraoficialment, en un quart instrument fonamental de la música vallenata, pese a no ser utilisada en els festivals vallenatos. El baix elèctric s'ha vingut convertint en part important, encara que no fonamental, per a interpretar vallenato en parrandas i concerts.

Característiques

El vallenato o la música vallenata fa part de la música folklòrica de la Costa Carib colombiana. És per molt el ritme musical colombià que ha alcançat més popularitat, açò tant a nivell nacional com a internacional.

Lo que fa característic al vallenato tradicional és ser interpretat solament en tres instruments que no requerixen d'amplificament alguna: dos de percussió (la caixa i la guacharaca), que marquen el ritme, i l'acordeón diatònic (d'orige europeu) en el que s'interpreta la melodia. No obstant, en algunes ocasions les cançons es componen o interpreten en atres instruments: la guitarra, la flauta, la gaita, l'acordeón cromàtic i la harmònica. Per una atra part, per al vallenato comercial és comú no solament l'incorporació d'estos instruments, sino també del baix elèctric i uns atres de percussió, com les congas i els timbales.

L'importància que va adquirir el vallenato en les últimes décades de el XX va dur a l'organisació de festivals en els que els acordeoneros competixen per l'honor de ser declarat el més hàbil ejecutor de cada u dels aires tradicionals (a excepció, inexplicablement, de la tambora). El més célebre d'estos festivals és el Festival de la Llegenda Vallenata, que se celebra anualment a fins d'abril en Valledupar, i la primera versió del qual es va disputar en 1968. Des de 1979 es disputa el Festival Breçol de Acordeones de Villanueva, Guajira, passant a ser el segon de major importància i, des de 1983, el Festival de Riu Gran de la Magdalena en Barrancabermeja (Santander), que seria el tercer en importància a nivell nacional per als intérprets del acordeón.

En el vallenato, el modo d'us del acordeón diatònic requerix usar simultàneament abdós costats del acordeón. Lo anterior caracterisa al acordeonero colombià i diferència al vallenato dels atres gèneros musicals en acordeón, a on generalment se suprimix o subutiliza la part dels baixos (eixecutats en la mà esquerra): en Colòmbia, la forma harmònica i rítmica en que el acordeonero maneja els baixos és un factor rellevant de calificació en els festivals vallenatos.

Orige

Planures del Cessar. Al fondo, la Serra Nevada de Santa Marta.

El vallenato naix en una vasta regió emmarcada pels rius Magdalena, Cessar i Ranchería, el mar Carib, la Serra Nevada de Santa Marta i les estribaciones de la serranía del Perijá, en la primera mitat de el XIX.

Els voras de vaquería en que els peons de les grans facendas acompanyaven les seues jornades vespertines per a arreplegar i tancar el ganado, varen ser la base de lo que més vesprada es convertiria en les històrias cantades que varen derivar en les cançons vallenatas.

Els primers acordeoneros de que es té memòria varen ser al mateix temps autors de les vores que interpretaven; vores que ya tenien una clara diferència rítmica i una estructura musical pròpia que els varen valdre ser classificats com a passejades, merengues, puyas, tamboras i sons. Llavors no hi havia, com hui, una persona especialisada únicament en compondre la vora, una atra en eixecutar la melodia en el acordeón i una tercera que els cantara. El acordeonero era un músic integral que en igual destrea feya sonar el acordeón com interpretava vores de la seua pròpia inspiració o, en ocasions, d'un tercer. I fets les primeres vores, els acordeoneros es varen convertir en correus cantats, en periodistas musicals, juglarés, que anaven de poble en poble i d'vereda en vereda duent l'informació dels últims successos narrats en els merengues, passejades, puyas, sons i tamboras que cantaven quan es reunien a descansar i, en ocasions especials, a ballar en cumbiambas que es formaven en motiu de les festes patronals, entre atres ocasions.

En relació en els cantares de vaquería com un dels orígens del vallenato, l'investigador cultural i musical Ciro Quiroz anota sobre la cumbia:

...Era una atra més de les formes musicals naixcudes del treball colectiu, com aquella dels vogues que en l'activitat de la navegació va ser la raïl de la cumbia o aquella atra dels 'socoladores', cridada 'zafra' en alguns llocs, i que va morir en agotar-se la font matriu inspiradora,...

Sobre el lloc d'orige del vallenato, Quiroz anota:

Mompox i la seua zona d'influència, com a part del Magdalena Gran, deu ser inclós també dins del territori a on va nàixer el vallenato, en breçols discutibles com a Plat, Valledupar, Riohacha, El Pas i la Zona Bananero.

Sobre la transició de chiulets i flautes als instruments actuals del vallenato, el mateix autor diu sobre la primitiva denominació dels aires:

...Esta primera transició instrumental és difícil de precisar en el temps, pero es percep clarament encara cap a finals del sigle XIX, quan sons, puyas i tamboras s'escoltaven a la vora dels rius en flautes i en chiulets creuats en el nom genèric de cumbia.

Ritmes o aires

Agrupació vallenatera.

Passejada

A diferència de tots els demés aires d'este folclor, la passejada vallenato té una quadratura de compàs de quatre temps. La marcació dels baixos és d'un per tres i a voltes, d'acort en la peça, de dos per un.

Merengue

Musicalment parlant, el merengue vallenato tradicional té una quadratura de compàs de sis per huit, un compàs derivat, ya que els compassos originals són el de quatre temps, el de tres i el de dos.

Puya

Caixer.

En Valledupar i demés pobles de l'antic departament del Magdalena Gran, el ritme més antic era cridat puya. El seu nom deriva del verp puyar, i té un compàs de sis per huit. El ritme, en la seua forma indígena, mai va tindre vora i consistia en l'imitació feta pel carricero –pitero o canya sillero-, en ritme ràpit, de la vora d'alguns pardals; es ballava en rencs, duent cada persona les dos mans tancades a l'altura del pit en els dits apuntant cap a davant i simulant que es puyaba repetidament a qui dansava alvance. Posteriorment, a través del temps, es varen ser fusionant els distints elements triétnicos típics de la cultura costeña i ribereña colombiana, conseguint sumar-se la puya negroide, gènero cantat, a la puya indígena, donant-se com resultat la puya vallenata en el seu actual equilibri entre el vora, la melodia i el ritme.

La puya i el merengue en el seu patró rítmic i harmònic són iguals. La diferència està marcada en la seua concepció melòdica: en el ritme, en la música i naturalment en l'interpretació que es faça, pròpia de cada peça. Aixina, la puya té una marcació en els baixos de dos per dos i, a voltes, de dos per un en certs passages de l'interpretació, encara que no en totes les peces. La velocitat que se li imprimixca no supon una diferència, perque l'intérpret la toca al seu gust.

La puya es destaca per ser l'aire més ràpit, i el que exigix més habilitat en l'intérpret del acordeón. S'utilisa més comunament en les lluites i competències de acordeonistas en els festivals vallenatos de Colòmbia.

Són

El sò vallenato té una quadratura de compàs de dos per quatre. Una característica essencial en l'eixecució d'este aire és la prominent utilisació dels baixos del acordeón en l'interpretació de cada peça, tant que els baixos poden ser més notoris que la mateixa melodia emesa pel teclat, principalment en els acordeoneros de les noves generacions.

El sò té una marcació en els baixos d'un per un molt marcada, sobretot en intérprets sabaneros o d'influència bajera – vell Bolívar -; a diferència dels acordeoneros de la província, els qui interpreten el sò més decorregut, menys marcat, més sotil i li donen una marcació de baix d'un per dos i de dos per un, en ocasions.

Com la passejada, els sons són una espècie de crònica en a on la singular narrativa del cantor deixa plasmats els acontenyiments de la seua existència, particularment en esta espècie es representen dramas nostàlgics que han constituït part important en la vida de l'autor.

Tambora

La tambora és un ritme que no va tindre acolliment comercial i des dels anys 1980 va deixar de sentir-se popularment. Va prendre denominació femenina pel predomini de veus de dònes quan estos aires eren solament cantats.

Unes són politemáticas, en les que cada vers expressa una circumstància diferent a la de l'atre, pero existix un que és constant. Algunes tenen la particularitat de intercalar l'immodificable vers fix cada dos versos, i unes atres mantenen l'unitat d'escritura d'un tema, pero sense tindre en conte concordancia i harmonia en les frases poètiques.

En general, totes tenen condició satírica, conseguida en la descoordinació que resalta més el contrast. Encara existixen algunes purament instrumentals, interpretades únicament en tambors. D'ahí la seua designació.

Eixemples de tamboras: "La canela viva" (d'Alejandro Durán), "El meu compadre va caure", "La gossa".

La tambora tradicional és de conformació triétnica (negre, blanc i indi), i el seu entorn geogràfic està centrat a la vora del riu Gran de la Magdalena, en la subregión coneguda com Depressió Momposina. Els pobles del departament del Cessar que han tingut la tambora com a identitat cultural són, entre uns atres, Tamalameque, La Glòria, Gamarra, Chimichagua, Chiriguaná i El Pas.

Romanza vallenata

Antecedit d'una gran polèmica en el món vallenato, un quint aire per a concurs va ser institucionalisat en Villanueva durant la versió 29 del Festival Breçol de Acordeones de 2007. El cridat "quint aire" va ser batejat com "Romanza Vallenata", en este mateix festival en l'any 2006, i va ser acceptat com a tal en el respal d'autoritats del vallenato com Rafael Escalona, Francisco Zumaqué, Hernán Urbina Joiro, Rosendo Romero i l'expresident Alfonso López Michelsen.

D'esta manera es va acceptar que el cridat "passejada" que comercialment s'escolta hui, ho va deixar de ser fa algun temps. Aixina com en el seu moment de el "són" va sorgir el "passejada"^{cita requerida}, hui sorgix un nou aire d'est. Les romanzas vallenatas, pel seu caràcter líric o poètic, són una vora a l'amor, al desamor, al perdó i a la dòna, distint de la passejada clàssica que s'interpreta en els festivals, per això es va decidir donar-li un espai en ells. Ademés, es va tindre en conte que este aire ha segut motor transcendental per a l'internacionalisació del vallenato. Este aire, fill de la passejada,^{cita requerida} va adquirir independència gràcies a l'acceptació mundial, i despuix de veus que rebujaren l'evolució del gènero musical. Igualment, no es determina esta denominació com un ritme oficial vallenato.

Piqueria vallenata

La piqueria (de "pique", enfrontament) és una competència usualment entre dos verseadores improvisadores i repentistas, en la que guanya qui produïxca millors versos i s'equivoque menys, en opinió d'un jurat. Existixen les modalitats de versos de quatre paraules, dècima de tema lliure i peu forçat. Al moment d'elegir al guanyador es tenen en conte factors com la capacitat per a improvisar en agilitat, gràcia i exactitut mètrica i rítmica versos de quatre paraules (cuartetas) o de dèu (dècimes) per a desafiar o respondre el requeriment musical d'un contrincant en iguals condicions. En opinió del jurat, el pique pot tindre com a punt de partida un sol vers de quatre paraules en un tema determinat, una dècima de tema lliure o un peu forçat. El jurat pot impondre qualsevol d'estes tres modalitats o impondre-les totes si aixina ho considera.

Escoles

La vallenatóloga Consol Araújo va identificar tres escoles en el vallenato:

• Vallenato-Vallenato: propi del centre i sur de la Guajira, en epicentre en la regió compresa entre Valledupar, El Pas, la Guajira, i sur del cessar en exponents com Alejandro Durán, Emiliano Zuleta Baquero, Luis Enrique Martínez, Antonio Sales i Lorenzo Morales, entre uns atres.
• Vallenato-Bajero: el de la regió del Magdalena, Atlàntic i Bolívar, en Francisco "Pacho" Rada i Abel Antonio Vila entre alguns dels seus exponents més importants.
• Vallenato-Sabanero: de Sucre i Còrdova, en exponents com Andrés Landero, Eugenio "Geño" Gil, Calixto Ochoa i Alfredo Gutiérrez, Lisandro Engrunse, Alcides Díaz entre uns atres.

Esta classificació no és acceptada generalment i ha segut criticada per músics i juglares. Els músics sabaneros en particular parlen de 'música de acordeones o música sabanera de acordeón, la qual va ser desenrollada en paralel a l'escola vallenata, d'eixecució distinta, no compartix completament la seua organología, i no inclou la puya com a ritme, pero adiciona atres com cumbia, paseaíto, porro i chandé.

Estils

Vore també: Salutació vallenato

Vallenato tradicional

De caràcter eminentment folklòric, és eixecutat en els festivals com el de la Llegenda Vallenata, el Breçol de Acordeones i el Festival del Riu Gran de la Magdalena. Comprén quatre (4) dels cinc (5) ritmes tradicionals: la puya, la passejada, el sò i el merengue. La seua temàtica comprén fets de la vida quotidiana, l'amistat, la parranda, la terra i l'amor. És la música que varen cultivar juglarés com Juancho Pol Valéncia, Alejandro Durán, Abel Antonio Vila, Luis Enrique Martínez, "Toño" Sales, Lorenzo Morales, Leandro Díaz, "Pacho" Rada, "Colacho" Mendoza, Rafael Escalona, Emiliano Zuleta, entre uns atres. També entrarien en este selecte grup acordeoneros que varen ser part de l'agrupació Els Corraleros de Majagual com Calixto Ochoa, Lisandro Engrunse i Alfredo Gutiérrez, l'únic en actiu.

Vallenato comercial

És la primera corrent vallenata que es fa comercial en les emissores del país, sent coneguda com "vallenato yuca". Es va escomençar a escoltar a principis dels anys 70, estenent-se la seua popularitat en els 80. Els seus principals representants són: Otto Serge i Rafael Ricardo, Jorge Oñate, Els Germans Zuleta, Diomedes Díaz, Binomi d'Or (en Rafael Orozco), Els Betos, Farid Ortiz, Iván Villazón, Adanies Díaz, Daniel Celedón i Ismael Rudas, entre uns atres. Predomina la passejada i sense tanta importància, el merengue i la puya.

Vallenato romàntic

Estil influït per atres ritmes com la balada, impulsat per Iván Calderón a finals dels anys 80´s i començos dels 90´s, es basa principalment en la passejada i, en la denominada décades despuix com romanza vallenata. La seua principal característica radica en la lletra, a on exclusivament se li canta al amor. Els seus temes inclouen amors, despits, distanciaments, declaracions i reconciliació. És un dels subgéneros més escoltats de Colòmbia i el més escoltat en l'estranger (Monterrey i Saltillo en Mèxic, Tombes, Piura, Cajamarca, Chachapoyas, Iquitos i Llima en Perú, Santa Creu de la Serra en Bolívia, Rio Branco, Maneu-vos, Porte Velho, Boa Vista, Cuiabá, Camp Gran, Curitiba, Palmes, Riu de Janeiro i São Paulo en Brasil, Veneçola, Panamà, Equador, Paraguay, Noreste d'Argentina i les colónies colombianes i latinoamericanas d'Estats Units i Europa). Alguns dels seus representants més importants són: Binomi d'Or d'Amèrica, Estreles Vallenatas, Els Pechichones, Duo Sensacional, Patricia Teheran, Les Muses, Adriana Lucía (en la seua época d'intérpret vallenata), Els Diablitos, Els Jagants, Els Inquiets, Els Chiches, Els Embaixadors, Miguel Morales, Jesús Manuel i Álex Mànega (els tres exdiablitos), Fabián Corrals, Luis Mateus, Nelson Velásquez (exinquietos), Jean Carlos Centeno, Junior Santiago i Jorge Celedón (els tres ex-Binomi d'Or d'Amèrica), Amín Martínez (ex-Chiches), Luis Miguel Fonts i Heberth Vargas (abdós ex-Jagants), entre uns atres.

Des de mediats dels anys 2010 s'ha vist un resorgir del vallenato romàntic en el gust del públic colombià, a on artistes graven cançons noves en este subgénero, ademés de reencauchar èxits dels anys 80´s i 90´s, adaptant-los al sò de el XXI per al gust del públic jovenil sense perdre la seua essència romàntica. Eixemple és l'àlbum musical i de video "Cor Vallenato", llançat en plataformes de streaming i rets socials a finals de 2020 per Codiscos a on, acompanyats pel acordeón del Morre Romero i el del seu fill, artistes consagrats i jovenils del vallenato interpreten cançons clàssiques del subgénero romàntic.

Nova Ona

Una corrent vallenata que va escomençar la seua acceptació pel públic colombià des de començos dels anys 2000, impulsada per Kaleth Morales, fill del cantautor vallenato Miguel Morales, el qual combina elements i apanys de cort carnavalesco i electrònic en instruments de percussió i de vent d'atres zones de la regió Carib (bombardino, redoblante, tamboras, tuba, etc.). Els seus artistes més destacats són: Selvat Dangond, Peter Manjarrés, Martín Elías (fill de Diomedes Díaz), Luifer Coll, Penchy Castro, Kvrass, Mona Zabaleta, Churo Díaz (fill de Adanies Díaz), Elder Díaz (fill de Diomedes Díaz), Daniel Calderón, Felipe Peláez, La Gent d'Omar Geles, Els K Morales (successors del llegat de Kaleth Morales), Orlando Liñan, Kbto Zuleta, Cayito Dangond (germà de Selvat Dangond), Els Comandants del Vallenato, entre uns atres, mantenint-se vigent durant dos décades.

En l'época dels juglares, la música vallenata ya venia manejant la seua "Nova Ona": Allunte Durán va compondre i va interpretar en 1960 una cançó en aire de passejada anomenada "L'Ona del Vallenato", com a crítica a artistes de l'época que feyen innovacions en el gènero com Aníbal Velásquez, qui va gravar i va impondre un nou ritme al vallenato cridant-ho "Guaracha".

Tècnica a guitarra

El vallenato a guitarra és una modalitat interpretativa del vallenato que es caracterisa per l'absència del acordeón diatònic, instrument central en la majoria de les interpretacions de vallenato. En el "vallenato a guitarra", la guitarra assumix un rol protagónico, duent la melodia principal, l'acompanyament harmònic i, en ocasions, inclús realisant figures rítmiques que tradicionalment faria la caixa vallenata.

Esta tècnica ha segut cultivada per diversos artistes a lo llarc de l'història del vallenato, a sovint en contexts més íntims o com una forma d'explorar les raïls del gènero abans de la popularisació massiva del acordeón. Encara que no és la forma més comercialment difosa del vallenato, el "vallenato a guitarra" representa una faceta important de l'evolució i la diversitat interpretativa del gènero, destacant la versatilitat de la guitarra en la música tradicional colombiana. Alguns exponents històrics i contemporàneus han mantingut vixca esta tradició, oferint una perspectiva sonora diferent i enriquecedora del vallenato.

Músics

Artícul principal → .

Acordeonero.

Els cridats juglares vallenatos s'han perdut entre l'història i la llegenda. Entre ells es troben des de la figura llegendària de Francisco l'Home (n. 1880, de qui es diu que librò un duel musical en el diable), passant per Chic Bolaños (n. 1903), Pedro Nolasco Martínez, Emiliano Zuleta (n. 1912), Guillermo Buitrago, Lorenzo Morales, Francisco “Pacho” Rada (n. 1907), Leandro Díaz (n. 1928), Luis Enrique Martínez, Tobías Enrique Pumarejo, Juancho Pol Valéncia, Abel Antonio Vila, Rafael Escalona, i el que ha segut el més gran icon del folclor vallenato, el primer Rei Vallenato, Alejandro Durán (n. 1919). Molts d'ells varen morir en la pobrea a pesar de que les seues vores despuix s'escoltarien en tota Amèrica Llatina. Estos juglares li varen donar fisonomia al vallenato molt abans de que este es convertira en un fenomen de vendes com va succeir despuix.

A pesar d'existir compositors i intérprets del vallenato tradicional de gran popularitat en Colòmbia, el màxim "embaixador" d'esta música en el món és el cantant samari Carlos Vives, múltiple guanyador de premis grammy, qui ho ha donat a conéixer a través d'una variant que es podria denominar vallenato-pop-roc, també conegut com vallenato alternatiu. Hui per hui, es fa una diferenciació entre el vallenato tradicional i un vallenato més comercial, en el que s'han destacat cantants com Selvat Dangond, Kaleth Morales, Jorge Celedón i Iván Villazón i Ana del Castell agrupacions com l'El Binomi d'Or d'Amèrica. Atres intérprets com Diomedes Díaz varen conseguir que el vallenato guanyara popularitat entre els colombians, sense distinció social ni cultural. En Veneçola, Rafael Orozco és considerat un ídol musical, encara molts anys despuix de la seua mort; tal va ser el carinyo expressat pel públic veneçolà que un dels seus majors èxits està dedicat a este país: Recorrent a Veneçola.

Festivals importants

Festival Vallenato 2007. Tarima Francisco l'Home.

El festival de música vallenata més important de Colòmbia és el Festival de la Llegenda Vallenata, que se celebra des de 1968 en Valledupar, Cessar. En ell es premia al millor ejecutante del acordeón en el títul de Rei Vallenato. El guanyador del primer festival va ser Alejandro Durán, qui va derrotar en la tarima "Francisco l'Home" a Emiliano Zuleta. cal resaltar que des de 1987 es realisa, cada 10 anys, el torneig "Rei de Reis", a on participen únicament els qui han segut coronats com a reis vallenatos en el festival.

El segon festival en importància per a la música vallenata és el Festival Breçol de Acordeones de Villanueva, Guajira, població font d'intérprets del acordeón, que es realisa des de 1979. El Festival Breçol de Acordeones va ser nomenat Patrimoni Cultural i Artístic de Colòmbia pel Congrés Nacional per mig de la Llei 1052 de 2006. De la mateixa manera que el festival de Valledupar, el Festival Breçol de Acordeones corona des de 2003 i cada 10 anys al Rei de Reis.

El tercer en importància és el Festival del Riu Gran de la Magdalena, que es realisa en el municipi santandereano de Barrancabermeja des de l'any 1983, el qual també va ser declarat Patrimoni Cultural de la Nació per mig de la Llei 1007 de 2006 pel Congrés de la República. Igual que en Valledupar i Villanueva, este festival corona el seu Rei de Reis des de 1992 pero cada 11 anys.

En Riohacha es realisa des de l'any 2009 el Festival Francisco L'Home. A diferència dels anteriors festivals, est premia als millors grups i cantants vallenatos.

Fòra de Colòmbia, s'organisen festivals vallenatos com el Festival Internacional Vallenato de Monterrey (Mèxic), el qual es va realisar entre 2007 i 2017, conseguint coronar dèu reis vallenatos en el país asteca, tenint invitats especials a intérprets i compositors de Colòmbia com Sergio Moya Molina, Adolfo Pacheco, Fernando Meneses Romero, Isaac Carrillo "Tijito", Els Germans Lora, Roy Rodríguez, Alberto Rada, El Duo Sensacional, Jorge Luis Ortiz, entre uns atres. En l'any 2016, este festival va coronar el seu primer i únic Rei de Reis. El festival va ser reemplaçat en 2018 pel Festival Vallenato de Mèxic, realisat en la mateixa ciutat de Monterrey. Un atre festival que es realisa en eixa mateixa ciutat és el Festival Veu de Acordeones, de major tradició (es realisa des de 1998) i importància perque el guanyador del festival viaja a Valledupar, representant a Mèxic en el Festival de la Llegenda Vallenata de l'any següent, encara que des de 2018 no hi ha hagut festival per diverses raons (factors econòmics per a premiar als guanyadors i llogístics per a enviar-los a competir en Colòmbia, la qual cosa ha desmotivado als acordeoneros regio de participar en el festival. Una atra raó és la pandèmia de COVID-19 en Mèxic en 2020).

Bibliografia

• Araújo Noguera, Consol. Vallenatología: orígens i fonaments de la música vallenata. Tercer Món, Bogotà, 1973.
• Gutiérrez H. Tomás Darío. Cultura vallenata, teoria i proves. Plaça i Janés, Bogotà, 1992.
• Llerena, Rito. Memòria cultural del vallenato. Universitat de Antioquia, Medellín, 1985.
• Oñate, Juliol. El abc del vallenato. Taurus, Bogotà, 2003.
• Quiroz, Ciro. Vallenato, home i vora. Icaro Editors Ltda. 1 ed. 1983.

Enllaços externs

• Plantilla:RAE

Vallenato en el Viccionari.

• Portal sobretot lo relacionat en la Música Vallenata elvallenato
• Portal i Emissora Vallenata MIVALLEDUPAR.COM Tw mivalledupar.com Instagram mivalledupar.
• Portal de la Fundació Festival de la Llegenda Vallenata.
• Portal del Festival Breçol de Acordeones.