William Thomson

Archiu:Sir William Thomson, Baron Kelvin by T. & R. Annan & Sons.jpg

William Thomson

William Thomson, lord Kelvin, (Plantilla:AFI-en; Belfast, 26 de juny de 1824-Largs, Ayrshire, 17 de decembre de 1907) va ser un físic i matemàtic britànic.

Va obtindre els següents títuls: Orde de Mèrit del Regne Unit, Cavaller gran creu de la Real Orde Victoriana, membre del Consell Privat del Regne Unit, Membre de la Royal Society, creador de l'escala de temperatura kelvin.

Lord Kelvin va destacar pels seus importants treballs en el treball de la termodinàmica i l'electricitat, gràcies als seus profunts coneiximents d'anàlisis matemàtic. És un dels científics que més va contribuir a modernisar la ciència. És especialment conegut per haver desenrollat l'escala de temperatura Kelvin. Va rebre el títul de baró Kelvin en honor als guanys alcançats a lo llarc de la seua carrera.

Sempre actiu en les investigacions indústriaels i de desenroll, en 1899, va acceptar l'invitació de George Eastman per a ser vicepresident de la junta directiva de l'empresa britànica Kodak Ltd., filial d'Eastman Kodak.

Va ser nomenat cavaller en 1866 i ennoblecido en 1892 en reconeiximent dels seus guanys en termodinàmica, i de la seua oposició al Govern irlandés, convertint-se en baró Kelvin, de Largs en el comtat de Ayr. Va ser el primer científic britànic en ser admés en la Cambra dels Lores. El títul es referix al riu Kelvin, que fluïx prop del seu laboratori en l'Universitat de Glasgow. A pesar de les ofertes de llocs elevats en vàries universitats de renom mundial, lord Kelvin es va negar a abandonar Glasgow, permaneixent com a professor de Filosofia Natural durant més de cinquanta anys, fins al seu retir final. El Museu Hunteriano de l'Universitat de Glasgow té una exposició permanent sobre l'obra de lord Kelvin, incloent molts dels seus papers originals, instruments i atres artefactes com la seua pipa de fumar.

Thomson va ser enterrat en l'Abadia de Westminster, al costat de la tomba d'Isaac Newton.

Contribucions científiques

Lord Kelvin va realisar els seus estudi en l'Universitat de Glasgow i en Peterhouse, Universitat de Cambridge. Va treballar en numerosos camps de la física, descollant especialment els seus treballs sobre termodinàmica, com el descobriment i càlcul del zero absolut, temperatura mínima alcanzable per la matèria en la qual les partícules d'una substància queden inertes i sense moviment, encara que com nos ensenya la tercera llei de la termodinàmica este estat és inalcançable en un número finito de processos físics. El zero absolut es troba en els –273,15 °C. L'escala de temperatura de Kelvin constituïx l'escala natural en la que s'anoten les equacions termodinàmiques i l'unitat de temperatura en el Sistema Internacional d'Unitats. En 1846, Kelvin va ser nomenat professor de filosofia natural de l'Universitat de Glasgow, càrrec que va eixercitar fins a la seua jubilació en 1899.

També va descobrir en 1851 el cridat efecte Thomson, pel que va conseguir demostrar que l'efecte Seebeck i l'efecte Peltier estan relacionats. Aixina, un material somés a un gradient tèrmic i recorregut per una intensitat de corrent elèctrica intercanvia calor en el mig exterior. Recíprocamente, una corrent elèctrica és generada pel material somés a un gradient tèrmic i recorregut per un fluix de calor. La diferència fonamental entre els efectes Seebeck i Peltier sobre l'efecte Thomson és que este últim es pot observar en un material sense ser precisa l'existència d'una soldadura.

En 1896 se li va rendir un homenage al que varen concórrer científics de tot lo món, per les seues investigacions en termodinàmica i electricitat. Les seues activitats acadèmiques com a canceller de la citada Universitat de Glasgow es varen prolongar fins a 1904.

Gràcies a Thomson es varen fer els estudis necessaris per a instalar en 1866 el primer cable trasatlántico que va conectar Wall Street (Nova York) en Londres.

Thomson va publicar més de siscents cinquanta artículs científics¹⁷ i va patentar setanta invents.¹⁸

Thomson va ser enterrat en l'Abadia de Westminster, al costat de la tomba d'Isaac Newton.

Càlculs sobre la taxa de senyes

Encara que ya era una eminència en el camp acadèmic, el públic encara li desconeixia. En setembre de 1852, es va casar en l'amor de la seua joventut, Margaret Crum, filla de Walter Crum, pero la salut d'ella es va deteriorar durant la lluna de mel i durant els següents dèsset anys. A Thomson, dit sofriment li va distraure de sus labores professionals. El 16 d'octubre de 1854, George Gabriel Stokes va escriure a Thomson en un esforç de reanimar el seu interés en el treball, demanant la seua opinió sobre alguns experiments de Michael Faraday sobre el propost cable telegràfic transatlàntic.

Faraday havia demostrat cóm la construcció d'un cable llimitaria la velocitat a la que els mensages podrien ser enviats (en térmens moderns, l'ample de banda). Thomson es va llançar al problema i va publicar la seua resposta en un més. Va expressar els seus resultats en térmens de la taxa de senyes que es podia conseguir i les possibles ventages econòmiques del proyecte transatlàntic. En un anàlisis més profunt de 1855, Thomson va fer recalcament en l'impacte que tindria el disseny del cable en el seu rendabilitat.

Thomson va sostindre que la taxa de comunicació a través d'un cable de diàmetro fix és inversamente proporcional al quadrat de la seua llongitut. Els resultats de Thomson varen ser disputats en una reunió de la British Association en 1856 per Wildman Whitehouse, un electriciste de la companyia Atlantic Telegraph. És possible que Whitehouse hi haguera malinterpretado els resultats dels seus propis experiments, pero sentiria sense dubte la pressió financera, ya que els plans per al cable s'havien posat en marcha. Creïa que els càlculs de Thomson implicaven que el cable devia ser «abandonat pel fet que fora pràcticament i comercialment impossible».

Thomson va atacar l'opinió de Whitehouse en una carta a la revista popular Athenaeum, exponent-se a l'atenció pública. Thomson va recomanar un conductor més gran en una secció major d'aïllament. No obstant, no prenia a Whitehouse per un neci, i sospitava que podria tindre les habilitats pràctiques per a fer funcionar els plans existents. Entretant, el treball de Thomson havia atret l'atenció dels directors del proyecte i en decembre de 1856 va ser elegit a la junta de directors de la Atlantic Telegraph Company.

De científic a ingenier

Thomson es va fer conseller científic d'un equip en el que Whitehouse dirigia als electricistes i Sir Charles Tilston Bright als ingeniers, pero el criteri de Whitehouse va prevaldre en les especificacions, recolzat per Faraday i Samuel F. B. Morse.

En agost de 1857, Thomson va salpar a bordo del barco HMS Agamemnon, encarregat de tendir el cable, mentres que Whitehouse es va quedar confinat en terra per una malaltia, pero el viage es va acabar despuix de 610 km quan el cable es va partir. Thomson va contribuir a l'esforç publicant en el Engineer la teoria completa sobre les càrregues físiques implicades en el tendit d'un cable submarí, i va demostrar que si la llínea se solta del barco, a velocitat constant, a una profunditat constant d'aigua, s'afona en un inclinament o pendent recta des del punt en que entra en l'aigua fins a a on toca fondo.

Thomson va desenrollar un sistema complet per a operar un cable telegràfic submarí que era capaç d'enviar un caràcter cada 3,5 segons. En 1858 va patentar els elements principals del seu sistema, el galvanómetro d'espill i el registrador de sifón.

Whitehouse encara no se sentia obligat a fer cas de les numeroses sugerències i propostes de Thomson. No va ser fins que Thomson va convéncer a la junta de que utilisar coure més pur per a reemplaçar la secció perduda de cable milloraria la capacitat de senyes, quan ell va introduir per primera volta un canvi en l'eixecució del proyecte.

La junta va insistir que Thomson s'unira a l'expedició de tendit del cable de 1858 i que prenguera part activa en el proyecte, sense cap compensació econòmica. A canvi, Thomson va conseguir una prova del seu galvanómetro d'espill, sobre el qual la junta havia segut poc entusiasta, junt a l'equip de Whitehouse. No obstant, Thomson no va trobar satisfactori l'accés que se li havia concedit, i el Agamemnon va tindre que tornar a port despuix de la tormenta desastrosa de juny de 1858. De tornada a Londres, la junta estava a punt d'abandonar el proyecte i mitigar les seues pèrdues per mig de la venda del cable. Thomson, Cyrus West Field i Curtis M. Lampson varen recolzar un atre intent i varen guanyar, insistint Thomson que els problemes tècnics eren manejables. Thomson, encara que contractat en calitat d'assessor, havia desenrollat durant els viages els instints d'un autèntic ingenier i les habilitats per a solucionar problemes pràctics baix pressió, posant-se a sovint al front del maneig de les emergències sense por a tirar una mà en el treball manual. Per fi es va completar un cable el 5 d'agost.

Desastre i triumfo

Les pors de Thomson es varen fer realitat quan els aparats de Whitehouse varen resultar insuficientment sensibles i varen tindre que ser reemplaçats pel galvanómetro d'espill de Thomson. Whitehouse continuava sostenint que eren els seus aparats els que suministraven el servici i va escomençar a recórrer a mides desesperades per a remediar alguns dels problemes. Solament va conseguir danyar el cable quan li va aplicar 2000 V. Quan el cable va fallar completament, Whitehouse va ser despedit, encara que Thomson va posar objeccions i va ser reprendido per la junta per la seua interferència. Posteriorment, Thomson va llamentar haver acceptat en massa facilitat moltes de les propostes de Whitehouse i no haver-li objectat en suficient energia.

Es va establir una comissió conjunta d'investigació per la Junta de Comerç i la Companyia Telegràfica Atlàntica. La major part de la culpa pel fracàs del cable va recaure en Whitehouse. El comité va trobar que, a pesar de que els cables submarins eren ben coneguts per la seua falta de fiabilitat, la major part dels problemes varen sorgir per causes conegudes i evitables. Thomson va ser nomenat un dels components d'un comité de cinc membres per a recomanar una especificació per a un nou cable. El comité va informar en octubre de 1863.

En juliol de 1865, Thomson va embarcar en l'expedició de tendit de cables del SS Great Eastern, pero el viage va ser una atra volta perseguit per problemes tècnics. El cable es va perdre despuix que s'hagueren tendit 1900 km i l'expedició va tindre que ser abandonada. Una nova expedició en 1866 va conseguir tendir un nou cable en dos semanes i despuix anar a recuperar i completar el cable de 1865. L'iniciativa ara es va celebrar pel públic com un triumfo i Thomson va gojar d'una gran part de l'adulació. Junt en els atres directors del proyecte, va ser nomenat cavaller el 10 de novembre de 1866.

Per a explotar els seus invents de senyalisació de cables submarins llarcs, Thomson va entrar en una societat en CF Varley i Fleeming Jenkin. En colaboració en este últim, també va idear un expedidor de cinta automàtic, una espècie de clau telegràfica per a enviar mensages per un cable.

Termodinàmica

En 1848, Thomson ya s'havia guanyat una reputació com a científic precoç i rebel quan va assistir a la reunió anual de l'Associació Britànica per a l'Alvanç de la Ciència en Oxford. El físic en qüestió, en eixa reunió va sentir a James Prescott Joule fer un atre dels seus, fins ara, ineficaços intents per desacreditar la teoria calòrica de la calor i la teoria de la màquina tèrmica basada en ella per Sadi Carnot i Émile Clapeyron. Joule va advocar per la convertibilidad mútua de la calor i el treball mecànic i de la seua equivalència mecànica.

Thomson estava intrigado pero escèptic. Encara que sentia que els resultats de Joule exigien una explicació teòrica, es va replegar sobre l'escola de Carnot-Clapeyron en un compromís encara més profunt. Va predir que el punt de fusió del gèl tenia que caure en la pressió; d'un atre modo, la seua expansió per congelació podria ser aprofitada en un mòvil perpetu. Les confirmacions experimentals en el seu laboratori varen fer molt per a reafirmar les seues creències.

En 1848, va estendre la teoria de Carnot-Clapeyron encara més llunt a través de la seua insatisfacció sobre que el termómetro de gas proveïa solament una definició operativa de la temperatura. Va propondre una escala de temperatura absoluta en la qual una unitat de calor que passara d'un cos A a una temperatura T° de la seua escala, a un cos B a una temperatura (T-1)°, produiria el mateix efecte mecànic (treball) per a qualsevol número T. Semblant escala tenia que ser completament independent de les propietats físiques d'una substància específica. Amprant este tipo de «caiguda», Thomson va postular que el punt podria alcançar-se quan no es poguera transferir més calor (energia calorífica), el punt del zero absolut en el qual va especular en 1702 Guillaume Amontons. Reflexions sobre el motor potencial de la calor, obra publicada per Carnot en francés en 1824, l'any en el que va nàixer lord Kelvin, va utilisar (-276) com a valor estimat per a la temperatura del zero absolut. Thomson va usar senyes publicades per Regnault para calibrar la seua escala, en contra de les mides establides.

En la seua publicació Thomson va escriure:

(...) La conversió de calor (o calorífic) en efecte mecànic és provablement impossible, sense dubte desconegut.

Pero, en una nota al peu de la pàgina, va senyalar els seus primers dubtes sobre la teoria calorífica, referint-se als sorprenents descobriments de Joule. Sorprenentment, Thomson no va enviar a Joule una còpia del seu artícul, pero quan finalment Joule ho va llegir, va escriure a Thomson el 6 d'octubre, reclamant que els seus estudis havien demostrat la conversió de calor en treball, pero que estava planejant experiments adicionals. Thomson va respondre el 27 d'octubre, revelant que estava planejant els seus propis experiments en l'esperança d'una reconciliació dels seus dos punts de vista.

Thomson va tornar a criticar la publicació original de Carnot i va llegir el seu anàlisis a la Royal Society d'Edimburc en giner de 1849, encara convençut de que la teoria era fonamentalment sòlida. No obstant, encara que Thomson no va portar a terme cap nou experiment, en els dos següents anys es va mostrar cada volta més insatisfet en la teoria de Carnot i més convençut de la de Joule. En febrer de 1851, es va assentar a articular els seus nous pensaments. No obstant, no estava segur de cóm formular la seua teoria, i l'artícul va passar per varis borradors ans que es decidira per un intent de reconciliar les de Carnot i Joule. Durant la seua reescritura, va deure considerar unes idees que posteriorment donarien lloc a la segona llei de la termodinàmica. En la teoria de Carnot, la calor perduda es perdia absolutament, pero Thomson va sostindre que «es perdia irreversiblemente per als humans, pero no es perdia en el món físic». Per una atra part les seues creències religioses li varen dur a especular sobre la mort tèrmica de l'univers.

La compensació requeriria un acte creatiu o un acte que posseïra un poder similar.

En la publicació final, Thomson es va retirar d'una eixida radical i va declarar: «La teoria completa de la força motriu de la calor es funda en ...dos... proposicions, degudes respectivament a Joule, i a Carnot i Clausius». Thomson va passar a formular d'esta forma la segona llei:

En l'informe, Thomson va recolzar la teoria de que la calor era una forma de moviment pero va admetre que hi havia estat influït solament pel pensament de Sir Humphry Davy i els experiments de Joule i Julius Robert von Mayer, mantenint que la demostració experimental de la conversió de calor en treball encara quedava per fer.

Tan pronte com a Joule va llegir l'informe, va escriure a Thomson en els seus comentaris i preguntes. D'esta manera va començar una profitosa colaboració epistolar entre els dos hòmens: Joule realisant experiments i Thomson analisant els resultats i sugerint més experiments, que va durar des de 1852 a 1856. Els seus descobriments, inclós l'efecte Joule-Thomson, a voltes cridat efecte Kelvin-Joule, i la publicació dels resultats varen fer molt per a conseguir l'acceptació general del treball de Joule i de la teoria cinètica.

Thomson va publicar més de siscents cinquanta artículs científics i va solicitar setanta palesos (no totes varen ser publicades). Pel que fa a la ciència, Thomson va escriure lo següent:

Estimació de l'edat de la Terra

Thomson va ser un creent devot del Cristianisme durant tota la seua vida; l'assistència a la capella va ser part de la seua rutina diària.

Pensava que la seua fe cristiana recolzava i informava les seues obres científiques, la qual cosa és evident pel seu discurs a la reunió anual de la Societat d'Evidència Cristiana en 23 de maig del 1889.

Un dels eixemples més clars d'esta interacció es troba en la seua estimació de l'edat de la Terra. Donat el treball de la seua joventut sobre la Terra i el seu interés en la conducció de la calor, no és cap sorpresa que elegira investigar el refredat de la Terra i derivar dels seus càlculs en #inferència històriques sobre l'edat de la Terra. Thomson va ser creacionista en un sentit ampli, pero no va ser un «geólogo del diluvi». Va sostindre que les lleis de la termodinàmica funcionaven des dels principis de l'univers i va prevore un procés dinàmic que va vore l'organisació del sistema solar i atres estructures, seguides per una «mort tèrmica» paulatina. Va desenrollar l'opinió de que la Terra hauria estat massa calenta per a sostindre la vida i ho va contrastar en el del uniformitarianismo, que les condicions hagueren permaneixcut constants des del passat infinit. Va sostindre que «esta Terra, per supost fa uns millons d'anys, fon un globo incandescent...».

Despuix de la publicació de L'orige de les espècies per Charles Darwin, en 1859, Thomson va vore indicacions d'una edat habitable de la Terra relativament curta, que tendia a contradir l'explicació gradualista de Darwin de que una la selecció natural produïra la diversitat biològica. Les opinions pròpies de Thomson varen favorir una versió de l'evolució teista, accelerada per l'orientació divina. Els seus càlculs varen demostrar que el Sol no haguera pogut existir suficient temps per a permetre el desenroll incremental per l'evolució -- a menos que es trobara alguna font d'energia més allà de lo que ell o alguna persona victoriana s'haguera imaginat. Pronte va aplegar a un desacort públic en els geólogos i en els partidaris de Darwin John Tyndall i T. H. Huxley. En la seua resposta al discurs de Huxley a la Societat Geològica de Londres (1868), va presentar el seu discurs «De la dinàmica geològica» (1869) que, com les seues atres escrits, qüestionava l'idea acceptada pels geólogos de que la Terra tinguera una edat indefinida.

Va considerar que la Terra havia segut inicialment una esfera a temperatura homogénea, completament fosa, i que des de llavors s'havia anat gelant per la superfície, sent la calor transportada per conducció. L'idea era que, en el pas del temps, el gradient tèrmic en la superfície terrestre anava disminuint en lo que, a partir de les senyes experimentals de dit gradient, podia trobar-se l'edat de la Terra. A partir d'eixes #presunció i les senyes, va trobar una edat d'entre vintiquatre i cent millons d'anys, en gran desacort en les estimacions per part dels geólogos que estimaven necessària una edat molt major, pero d'acort en les dels astrònoms, que consideraven que el Sol no podia tindre més de cent millons d'anys. Donat el seu enorme prestigi, esta determinació de l'edat de la Terra va ser molt respectada pels científics de l'época, constituint un dels principals esculls a la credibilitat de la teoria de Darwin. Existix la creència, àmpliament estesa, de que el desacort entre la sifra de Kelvin i l'actualment acceptada com a real (uns 4600 millons d'anys) es deu a que en l'época es desconeixia l'existència de la radiactivitat, descoberta per Henri Becquerel en 1896, i que proporciona una font de calor adicional. Esta creència va nàixer quan Ernest Rutherford va mencionar este fet en 1904 en una conferència en la que es trobava Thomson. La radiactivitat és una font adicional de calor que manté la Terra calenta. D'haver tingut en conte açò en els càlculs de Thomson, l'estimació de l'edat de la Terra haguera superat els dos mil millons d'anys.

En realitat, el càlcul de Thomson va resultar erròneu degut a que va considerar que la calor era transportada solament per conducció quan, en realitat, la principal contribució és per convecció. La convecció és una de les tres formes de transferència de calor i es caracterisa perque es produïx a través del desplaçament de partícules entre regions en diferents temperatures, i es produïx únicament en materials decorreguts. Un dels antics colaboradors de Thomson, John Perry, va descobrir que l'introducció de la convecció en les equacions mantenia elevada el gradient de temperatura en la corfa sòlida prop de la superfície, a on s'havia medit, encara que haguera transcorregut molt temps. Perry va senyalar a Thomson esta possible font d'error, pero entrava en contradicció en lo que se sabia del mant terrestre (que per a les ones sísmiques es comporta com un sòlit i, per lo tant, no podria haver convecció). Perry va senyalar que una substància pot comportar-se com un sòlit a curt determini i un líquit a llarc determini (p. eix. la cera), pero Thomson no va tindre en conte les seues objeccions i Perry, amic de Thomson, no va insistir al respecte. Va ser només en la década de 1960 quan l'existència d'un interior decorregut de la Terra, la qual cosa és necessari per a comprendre la deriva continental, va anar definitivament acceptat per la comunitat geològica.

Pronunciaments que després es varen provar falsos

Com a molts científics, Thomson va cometre alguns errors en les seues prediccions sobre el futur de la tecnologia.

El seu biógraf Silvanus P. Thompson escriu: «Quan es va anunciar el descobriment per Röntgen dels rajos X a finals del 1895, lord Kelvin era totalment escèptic, i pensava que l'anunci era un engany... Els periòdics havien estat replets de les maravelles dels rajos de Röntgen, sobre els que lord Kelvin era intensament escèptic fins que Röntgen mateixa li va enviar un eixemplar de la seua autobiografia». El 17 de giner de 1896, despuix d'haver-ho llegit i vist les fotografies, va manar una carta a Röntgen que dia: «No hi ha necessitat de que li diga que quan vaig llegir el treball em vaig quedar sorprés i encantat. No puc dir res més ara que felicitar-li calorosament pel gran descobriment que ha fet». Faria que se li radiografiara la pròpia mà en maig del 1896. (Vore també Rajos N).

El seu pronòstic per a l'aviació pràctica (els avions més pesats que l'aire) va ser negatiu. En 1896, va rebujar una invitació a ingressar en la Societat Aeronàutica, escrivint que «no tinc ni una molècula de fe en la navegació aeronàutica, a banda de passejar en globo aerostático o l'expectativa de bons resultats per a algunes de les proves de que tenim notícies. I en una entrevista per a un periòdic en 1902, va predir que «cap globo ni avió tindrà èxit en la pràctica».

La declaració «Ara no queda res nou que descobrir en la física. Tot lo que queda és la medició cada volta més precisa» ha segut atribuït falsament a Kelvin per molts des de la década de 1980, o be sense citació o ben plantejant que ho va dir en un discurs a l'Associació Britànica per a l'Alvanç de la Ciència (1900). No existix evidència de que Kelvin ho diguera, i la cita és una paráfrasis d'Albert A. Michelson, qui en 1894 va declarar: «... sembla provable que la majoria dels principis subjacents s'han fermament establit ...». Un físic eminent va comentar que les veritats futures de la ciència física es tenen que buscar en el sext dígit a la dreta de la menge decimal. Declaracions semblants varen ser realisades anteriorment per uns atres, com Philipp von Jolly. L'atribució a un discurs de Kelvin en 1900 es deu presuntament una confusió en el seu discurs «Dos núvols» a l'Institució Real en 1900, en el que, al contrari, va senyalar camps en els que posteriorment es vorien revolucions.

En 1898, Kelvin va predir que solament quedaven quatrecents anys d'oxigen en el planeta, per la taxa de crema de combustibles. En el seu càlcul, Kelvin va supondre que la fotosíntesis era l'única font d'oxigen lliure; no coneixia tots els components del cicle de l'oxigen. No haguera pogut conéixer totes les fonts de la fotosíntesis: per eixemple, les cianobacterias Prochlorococcus —que suponen més de la mitat de la fotosíntesis marina— que no es varen descobrir fins a 1986.

Honors

L'asteroide (8003) Kelvin va ser nomenat aixina en el seu honor.

Algunes publicacions

• (1867) Treatise on Natural Philosophy, Oxford. 2nd edition, 1883. (reissued by Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-1-108-00537-1)
• (1872) Elements of Natural Philosophy. (reissued by Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-1-108-01448-9) 2nd edition, 1879.
• Thomson, W. (1882–1911). Mathematical and Physical Papers, (6 vols) Cambridge University Press. ISBN 0-521-05474-5.
• Thomson, W. (1904). Baltimore Lectures on Molecular Dynamics and the Wave Theory of Light. (reissued by Cambridge University Press, 2010. ISBN 978-1-108-00767-2)
• Thomson, W. (1912). Collected Papers in Physics and Engineering, Cambridge University Press.
• Wilson, D.B. (ed.) (1990). The Correspondence Between Sir George Gabriel Stokes and Sir William Thomson, Baron Kelvin of Largs, (2 vols), Cambridge University Press. ISBN 0-521-32831-4.
• Hörz, H. (2000). Naturphilosophie als Heuristik?: Korrespondenz zwischen Hermann von Helmholtz und Lord Kelvin (William Thomson), Basilisken-Presse. ISBN 3-925347-56-9.

Vore també

• Electricitat
• Història de l'electricitat
• Kelvin
• Efecte Joule-Thomson
• Hunterian Museum and Art Gallery

Notes de la seua biografia, història de les seues idees, i crítiques

• Buchwald, J.Z.(1977).Historical Studies in the Physical Sciences.8

101–136.

• Burchfield, J.D. (1990). Lord Kelvin and the Age of the Earth, University of Chicago Press. ISBN 0-226-08043-9.

• Cardoso Dias, D.M.(1996).Annals of Science.53(5)

511–520.doi:10.1080/00033799600200361.

• Chang, H. (2004). Inventing Temperature: Measurement and Scientific Progress, Oxford University Press. ISBN 0-19-517127-6.
• Gooding, D.(1980).British Journal of the History of Science.13(2)

91–120.doi:10.1017/S0007087400017726.

• Gossick, B.R.(1976).Annals of Science.33(3)

275–287.doi:10.1080/00033797600200561.

• Gray, A. (1908). Lord Kelvin: An Account of His Scientific Life and Work, London: J. M. Dent & Co.
• Green, G. & Lloyd, J.T. (1970). Kelvin's instruments and the Kelvin Museum, Glasgow: University of Glasgow. ISBN 0-85261-016-5.
• Kargon, R.H. & Achinstein, P. (eds.) (1987). Kelvin's Baltimore Lectures and Modern Theoretical Physics; Historical and Philosophical Perspectives, Cambridge Mass.: MIT Press. ISBN 0-262-11117-9.
• King, A.G. (1925). Kelvin the Man, London: Hodder & Stoughton.
• King, I.T. (1909). Lord Kelvin's Early Home, London: Macmillan.
• Knudsen, O.(1972).Centaurus.16

41–53.doi:10.1111/j.1600-0498.1972.tb00164.x.

• Lindley, D. (2004). Degrees Kelvin: A Tale of Genius, Invention and Tragedy, Joseph Henry Press. ISBN 0-309-09073-3.
• McCartney, M. & Whitaker, A. (eds) (2002). Physicists of Ireland: Passion and Precision, Institute of Physics Publishing. ISBN 0-7503-0866-4.
• May, W.I.(1979).Journal of Navigation.32

122–134.doi:10.1017/S037346330003318X.

• Munro, J. (1891). Heroes of the Telegraph, London: Religious Tract Society.
• Murray, D. (1924). Lord Kelvin as Professor in the Old College of Glasgow, Glasgow: Maclehose & Jackson.
• Russell, A. (1908). Lord Kelvin, London: Blackie.
• Sharlin, H.I. (1979). Lord Kelvin: The Dynamic Victorian, Pennsylvania State University Press. ISBN 0-271-00203-4.
• Smith, C. & Wise, M.N. (1989). Energy and Empire: A Biographical Study of Lord Kelvin, Cambridge University Press. ISBN 0-521-26173-2.
• Thompson, S.P. (1910). Life of William Thomson: Baron Kelvin of Largs, London: Macmillan.
• Tunbridge, P. (1992). Lord Kelvin: His Influence on Electrical Measurements and Units, Peter Peregrinus: London. ISBN 0-86341-237-8.
• Wilson, D. (1910). William Thomson, Lord Kelvin: His Way of Teaching, Glasgow: John Smith & Són.

• Wilson, D.B. (1987). Kelvin and Stokes: A Comparative Study in Victorian Physics, Bristol: Hilger. ISBN 0-85274-526-5.

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg William Thomson en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre William Thomson.
• Lord Kelvin