Wynn

Nom	Protogermánico	Anglosaxó
	Wunjō	Wynn
Unicode	ᚹ O+16B9
Transliteración	w
Transcripció	w
Sò AFI	[w]
Lloc alfabètic		8
Ætt		Ætt de Freyr

Wynn o *wunjō (noms en anglosaxó i protogermánico respectivament) són els noms d'una runa que terminaria convertint-se en una lletra del alfabet del anglés mig, (Ƿ ƿ) (escrit wynn o wen). En abdós casos s'usava per a representar el sò /w/.

Runa

El nom de la runa, Ƿenne o Wenne, que significa "alegria, dita" es coneix pel poema rúnic anglo-sajón, l'únic dels tres en el que apareix:

Poema rúnic anglosaxó:	Traducció:
Ƿenne bruceþ, ði ca ƿeana lyt sares and sorge and him sylfa hæfþ blæd and blysse and eac byrga geniht.	Dita la que goja el que no coneix sofriment, pena ni preocupació, i té prosperitat i felicitat i una casa lo prou gran.

Esta runa apareix tant en l'alfabet futhark antic com en el futhorc pero no es va continuar en el reduït futhark escandinau. La lletra equivalent en l'alfabet gòtic, 𐍅 (w), es diu winja, lo que permet la reconstrucció proto-germànica del nom de la runa com *wunjô (alegria).

Lletra llatina

Lletra wynn mayúscula (izq.) i minúscula (dcha.).

Wynn junt en þ són les úniques runas que varen passar a formar part de l'alfabet llatí anglés, o qualsevol atra variació del alfabet llatí.

Mentres que els primers texts en anglés antic representaven este fonema en el dígraf «uu», els escrigas pronte varen prendre prestada la runa wynn (ᚹ). Durant tota l'etapa anglosaxona va permanéixer com lletra estàndar, encara que finalment va caure en desús (potser per l'influència de l'ortografia francesa o perque es confonia en la «p») durant el periodo del anglés mig, al voltant de 1300. Va ser reemplaçada de nou per «uu», del com sorgiria el grafema «'Wunjō'» modern.

En l'actualitat existix la pràctica de substituir esta lletra per «w» en la transcripció dels texts antics anglesos.

Vore també

• Futhark antic
• Futhark jove
• Futhorc

Bibliografia

• Page, R.I. (2005) Runes. Ed. The British Museum Press. ISBN 0-7141-8065-3
• Odenstedt, Bengt (1990). On the Origin and Early History of the Runic Script, Typology and Graphic Variation in the Older Futhark. Uppsala. ISBN 91-85352-20-9
• Enoksen, Lars Magnar (1998). Runor : història, tydning, tolkning. Historiska Mija, Falun. ISBN 91-88930-32-7
• Williams, Henrik (2004). "Reasons for runes," in The First Writing: Script Invention as History and Process, Cambridge University Press, pp. 262-273. ISBN 0-521-83861-4
• Rix, Helmut (1997). Germanische Runen und venetische Phonetik, en Vergleichende germanische Philologie und Skandinavistik, Festschrift für Otmar Werner, ed. Birkmann et al., Tübingen.

• Robinson, Orrin W. (1992). Old English and its Closest Relatives: A Survey of the Earliest Germanic Languages. Stanford University Press. ISBN 0-8047-1454-1
• Freeborn, Dennis (1992). From Old English to Standard English. London: MacMillan.