Futhark jove
El futhark jove, també conegut com runas escandinaves, és un alfabet rúnic. És una forma reduïda del futhark antic, que tenia 24 caràcters, mentres que el jove consta solament de 16 runas. Esta reducció de lletres, que va escomençar a usar-se a partir de l'any 800 aproximadament, es va produir paradòxicament al mateix temps que aumentava el número de fonema del llenguage parlat, quan el protonórdico va evolucionar a nòrdic antic.
D'esta forma l'escritura presentava carències de representació del llenguage oral. Hi havia parells mínims que sonaven diferent pero s'escrivien de la mateixa forma. Tampoc es plasmaven en l'escritura les distincions entre vocals llargues i vocals curtes. Ademés les costums en l'escritura procuraven evitar posar la mateixa runa dos voltes consecutives, l'única raó per la qual es posava la mateixa runa dos voltes seguides era quan els sons representats per dita runa eren diferents, com per eixemple en l'inscripció kunuur per al nom Gunvor.
Història
[editar | editar còdic]
L'us del futhark jove apareix en Escandinavia durant els assentaments en l'exterior de l'época vikinga, provablement a partir de el IX. Mentres que durant el periodo de les migracions el futhark antic havia segut pràcticament un "secret" conegut sol per una èlit lletrada, del com solament han sobrevixcut unes 350 inscripcions, l'alfabetisació de la població en futhark jove es va generalisar per tota Escandinavia, com atesta el gran número de pedres rúniques, unes 6000, i atres inscripcions, algunes fins a en texts de contingut trivial.
Hi ha una fase de transició que va de l'any 650 al 800 aproximadament, en el que apareix una mescla de l'us de les lletres del futhark antic i jove, per eixemple en les pedres rúniques de Björketorp i Stentoften (al voltant del 650), la pedra de Snoldelev i la pedra de Rök (al voltant del 800).
El futhark jove va escomençar a ser conegut en Europa com el "alfabet dels nòrdics", i va ser estudiat per a ser usat en els intercanvis comercials i els contactes diplomàtics. Apareixen referències a ell com el abecedarium nordmannicum en el Codex Sangallensis 878 de la ciutat franca de Fulda (possiblement de Walahfrid Strabo) i com ogam lochlannach "Ogam dels escandinaus" en el Llibre de Ballymote.
El futhark jove es va dividir en dos estils de runas: les de branca llarga (daneses) i les de branca curta (suec-noruegues), encara que abdós es varen usar en tota Escandinavia. La diferència entre abdós versions ha segut objecte de controvèrsia. L'opinió més generalisada és que la diferència era funcional. Mentres que les runas de branca llarga serien usades en texts solemnes sobre pedra, les runas de branca curta serien usades per a l'escritura privada quotidiana i per als mensages oficials sobre fusta. Posteriorment es varen desenrollar atres versions encara més simplificades com les runas de Helsingia o runas sense poste (sigles X-XIII), i les runas islandeses (sigles XI-XIV).
En el temps es varen desenrollar varis alfabets rúnics derivats del futhark jove com les runas medievals (aprox. 1100-1500) i les latinizadas runas dalecarlianas (aprox. 1500-1910).
Les runas
[editar | editar còdic]En els poemes rúnics noruecs i islandesos apareixen els noms i símbols de les 16 runas del futhark jove:
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Jacobsen (1941–42). Danmarks runeindskrifter, Copenhagen: Ejnar Munksgaards Forlag.
- Werner, Carl-Gustav (2004). The allrunes Font and Package.
- Enoksen, Lars Magnar (1998). Runor : història, tydning, tolkning. Historiska Mija, Falun. ISBN 91-88930-32-7
- Este artícul conté una traducció derivada de «Futhark joven» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.