Thurs

Nom	Protonórdico	Anglosaxó	Nòrdic antic
	Þurisaz	Þorn	Þurs
	"jagant"	"espina"	"jagant"
Forma	Futhark antic	Futhorc	Futhark jove
Unicode	ᚦ O+16A6
Transliteración	þ
Transcripció	þ	þ, ð
Sò AFI	[θ]	[θ], [ð]
Lloc alfabètic	3
Ætt	Ætt de Freyr

Thurs o Þurs és el nom en nòrdic antic de la runa que expressa el sò [θ] (equivalent a la z espanyola) que sobreviuria com la lletra Þ en l'alfabet islandés. Deu el seu nom a un jagant de la mitologia nòrdica, Jötunn.

Runa

Els noms de la runa apareixen en els tres poemes rúnics, el noruec, l'islandés i l'anglosaxons:

Poema rúnic:	Traducció:
Noruec antic Þurs vældr kvinna kvillu, kátr værðr fár af illu.	Thurs ("el jagant") causa oix a les dònes, la desgràcia fa que pocs hòmens estiguen alegres.
Islandés antic Þurs er kvenna kvöl ok kletta búi ok varðrúnar verr. Saturn þengill.	Thurs ("el jagant") és la tortura de les dònes i morador del penya-segat i marit d'una giganta sirviente de Saturn.
Anglosaxó Ðorn byþ ðearle scearp; ðegna gehwylcum anfeng ys yfyl, ungemetum reþi manna gehwelcum, ði him mid resteð.	L'espina està tremendament esmolada, alguna cosa malvat per a que qualsevol cavaller la toque, infrecuentement greu per a tot aquell que se sent entre elles.

En la mitologia finlandesa Tursas és un malvat mònstruo marí, i en la mitologia nòrdica Finlàndia era coneguda com la terra dels jagants, Jotland. Per extensió s'associa també en els matagigantes Thor/Donar i el seu martell Mjollnir. En menys difusió en este aspecte d'atraure la desgràcia, també s'ha relacionat en el senyor dels enganys Loki. cal puntualisar que el nom del deu (Þōrr) no té cap conexió etimològica en la paraula jaganta (þurs), sino que està relacionada en la paraula tro, Þunor. No obstant sí es considera a Loki un jagant, que es va traslladar al Asgaard des de la terra dels jagants, Jötunheim.

En l'Anglaterra anglosaxona esta mateixa runa es dia thorn o Þorn (espina). Encara que la paraula thorn (espina) no té conexió etimològica en thurs (jaganta) sembla ser que la va substituir com metàfora per l'aspecte del signe.

Es discutix si el sistema de les runas del alfabet gòtic era distint o no, pero està clar que la majoria dels noms d'estes lletres correspon en les del futhark antic. En les transliteracions modernes dels texts gòtics se substituïx el relativament modern caràcter de thorn per la lletra gòtica , cridada þiuþ "(el) deu" en el Codex Vindobonensis 795., ya que ni el pictograma thorn ni el nom es varen usar en gòtic.

Esta falta d'acort entre les diverses variants de signes i els seus noms en gòtic i nòrdic antic dificulta la reconstrucció llingüística del nom d'esta runa en protonórdico. Suponent que la paraula escandinava «þurs» és la derivació més provable del nom de la runa en futhark antic, i tenint en conte les paraules en anglés antic «þyrs» (jagant, ogre) i en antic alt alemà «*Þurisaz» ([del] jagant), s'ha deduït que el nom protonórdico original de la runa seria *þurisaz.

Lletra llatina

Esta runa va passar a formar part del alfabet llatí del anglés mig i les llengües nòrdiques per a representar el sò [θ], en el nom de thorn (Þ). Posteriorment seria substituïda pel parell «th» en l'ortografia de l'anglés i les llengües nòrdiques continentals, pero permaneix en l'islandés actual.

Vore també

• Lletra thorn
• Futhark antic
• Futhark jove
• Futhorc

Bibliografia

• Odenstedt, Bengt (1990). On the Origin and Early History of the Runic Script, Typology and Graphic Variation in the Older Futhark. Uppsala. ISBN 91-85352-20-9
• Enoksen, Lars Magnar (1998). Runor: Història, tydning, tolkning. Historiska Mija, Falun. ISBN 91-88930-32-7
• Williams, Henrik (2004). "Reasons for runes," in The First Writing: Script Invention as History and Process, Cambridge University Press, pp. 262-273. ISBN 0-521-83861-4
• Rix, Hemlut (1997). Germanische Runen und venetische Phonetik, en Vergleichende germanische Philologie und Skandinavistik, Festschrift für Otmar Werner, ed. Birkmann et al., Tübingen.
• Robinson, Orrin W. (1992). Old English and its Closest Relatives: A Survey of the Earliest Germanic Languages. Stanford University Press. ISBN 0-8047-1454-1