L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Joan Ignaci Culla

Joan Ignaci Culla
Culla6.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Investigador i escritor.
Naiximent: 1959
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

Joan Ignaci Culla i Hernández, conegut com Joan Ignaci Culla o simplement, Joan Culla (Valéncia, 1959), és un empresari, escritor, articuliste, conferenciant i investigador valencià. És el president de Renaixença Valencianista i de la Plataforma Vinatea.

BiografiaEditar

S'inicià en el món del valencianisme en la creació del Grup d'Acció Valencianista (GAV) en l'any 1977, sent vicepresident durant 14 anys. En estos anys participà activament en acontenyiments clau que marcaren el devindre cultural valencià. Des de l'época de la transició fins als nostres dies ha recopilat, analisat i difós centenars de documents, alguns d'ells inèdits, que proven la singularitat de la llengua valenciana.

Des de l'any 1982 fins a l'any 2004 ha simultanejat l'acció cultural en la política, sempre des de formacions dedicades a la defensa de la personalitat valenciana. Ha segut candidat a la Generalitat Valenciana, a l'Ajuntament de Valéncia i al Congrés dels Diputats.

En l'any 2004 funda l'entitat cultural Renaixença Valencianista, de la que és el seu president en l'actualitat. Va presidir el partit polític Som Valencians fins al més d'agost de 2018, i fon succeït per Jaume Hurtado.

Des de 1982 ha publicat més de 300 artículs sobre el valencianisme cultural i polític en Las Provincias, Levante, Diario de Valencia, Valéncia Hui, Som, Espenta, Renou, Cambio 16, entre atres, aixina com en distints diaris digitals.

Ha participat en innumerables debats, taules redones i coloquis, sobre política i cultura. Es coautor del llibre Cronologia historica de la llengua valenciana editat per la Diputació de Valéncia en l'any 2007.

També participa com a conferenciant i tertulià en aquelles associacions o entitats que li ho demanen o en mijos de prensa, ràdio o televisió.

Actualment dirigix una empresa d'activitats socioculturals en més de 20 anys d'experiència. Com a responsable de la mateixa ha elaborat més de 150 proyectes educatius sobre l'història, l'arquitectura, el mig ambient i l'idiosincràsia de la Comunitat Valenciana.

ObraEditar

 
Conferència de Joan Ignaci Culla

ReconeiximentsEditar

CitesEditar

El millor mossarabiste que ha tingut el Regne de Valencia, Lleopolt Peñarroja, en "El Mozarábe de Valencia" i "Cristianos bajo el Islam", afirma: "La Historia, con datos pormenorizados, confirma que el valenciano no es un producto de reconquista o repoblación medieval. Pensarlo hoy así es, a lo sumo, un acto de fe, no una deducción científica".
Joan Ignaci Culla (Levante-EMV, 8.1.2005)
Y es que, efectivamente, el problema de la Lengua Valenciana no es una cuestión científica, ni histórica, ni filológica, sino exclusivamente política. Nadie hasta hace cuatro días, se ha cuestionado la identidad de nuestro idioma valenciano, así lo reconocieron nuestros clásicos, lo ratificaron personajes como: Cervantes, Quevedo, Lope de Vega, Juan de Valdés, etc., y catalanes que tuvieron que escribir sus obras en lengua valenciana, porque era la más culta de su época, ya que el catalán se debatía en la nada: Eximenis, Bonlabi, Amiguet u Onofre Pou, por ejemplo. Es una pena que la actual RAE trabaje al servicio de la mentira y de la manipulación. Pero más pena que tengamos que sufragar con los impuestos de todos los valencianos a la AVL, cuando hasta nuestro presidente Camps, sabe que es el auténtico Caballo de Troya de la lengua valenciana y la sustenta.
Las tribulaciones de la RAE per Joan Ignaci Culla (Las Provincias, 17.11.2006)
Un llibre que no desapareixerà, ya que es troba en totes les biblioteques, es el de Pi i Margall, Las Nacionalidades. Este republicà català, que segur hui en dia sería tachat de facha o espanyoliste, diu en la seua obra de 1876:¡La identidad de la lengua! ¿Podrá ser ésta un principio para determinar la formación ni la organización de los pueblos? Subsiste en España no sólo la diversidad de leyes, sino también de lenguas. Se habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en mallorquín, en valenciano. Tienen estos idiomas, a excepción del vasco, el mismo origen que el de Castilla; y ninguno, sin embargo, ha caído en desuso.
La llengua valenciana, una llengua independent, per Joan Ignaci Culla (Las Provincias, 06.01.2007)
Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l'absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l'Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d'una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d'una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l'aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d'Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d'identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d'autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d'un politic s'omplirà la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca perdre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?
'300 anys de suplantacions llingüistiques', per Joan Ignaci Culla (Las Provincias, 22.4.2007)
 
Entrevista a Joan Ignaci Culla en motiu de la presentació del llibre Cronologia Historica de la Llengua Valenciana
 
Entrevista a J.I. Culla en el Diari Valéncia Hui
Si els catalanistes llegiren este llibre a més d'u li cauria la bena dels ulls. Els catalans tenen molta por que ixca a la llum tot este tipo de documentació perque desmonta totes les seues tesis llingüístiques.
Entrevista a Joan Ignaci Culla en motiu de la presentació del llibre Cronologia Historica de la Llengua Valenciana del que és coautor (Valéncia Hui, 22.7.2007)
L'humillant situacio llingüistica que tenalla al resignat poble valencià, agredit des de fa més de dos sigles en la seua historica llengua, en la seua cultura, en sa identitat i en la seua Senyera, fa necessària, una volta mes, la publicacio d'este llibre-testimoni que guarde per a la memoria historica de les nostres futures generacions lo que nos neguen pseudollingüistes fidelisats, academics entreguistes i acomplexats politics pobres en cultura.
Pròlec del llibre Cronologia Historica de la Llengua Valenciana (Valéncia, 2007), dels autors, Joan Ignaci Culla i Maria Teresa Puerto
Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es mes fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel. Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «…no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».
'El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia' (Las Provincias, 9.10.2008), per Joan Ignaci Culla
El Regne de Valencia, un regne independent.

Llegir l’historia en els ulls actuals nos pot produir equivocacions o males interpretacions. De la mateixa forma que el seu desconeiximent provoca, la majoria de les voltes, la manipulacio dels fets per a “acomodar-los” als interessos actuals.

La constitucio del Regne cristia de Valencia, com un regne independent dins de la Corona d’Arago, ve marcada tant per la propia essencia de la Corona, com per la voluntat de Jaume I de que fora aixina.

A diferencia de Castella, que les seues conquistes suposaven l’expansio d’una unitat, la Corona d’Arago estava conformada, en els temps de Jaume I, per dos Estats independents: Arago i Catalunya. Aixo significava que les possibles conquistes recaurien en l’ampliacio d’un dels membres i no en el seu conjunt. Ya des de chiquet, el Conqueridor va sofrir les vexacions, desllealtats i ambicions dels nobles aragoneses i dels catalans, quins naixcuts baix el feudalisme, no estaven disposats a cedir els seus privilegis a un monarca jove sense experiencia. Cal recordar, sobre tot, que Catalunya, naixcuda de la Marca Hispanica a image i semblança francesa, com nos recorda Elías Tejada i Salvador de Madariaga, va conservar, fruit del seu feudalisme “los ‘malos usos’ hasta el comienzo del siglo XVI i, entre ellos, el más infame “la prioridad del señor en la primicia de la novensana del vasall”.

Com nos indica el recordat i admirat Miquel Adlert (El Compromis de Casp, qüestio juridica): “D. Jaume no podia lligar-se mes les mans engrandint el poder dels nobles i de la iglesia; no podia haver segut la intencio seua llançar-se a unes conquistes en benefici dels que havien segut el seu mal son en els primers moments de regnat, i en tot moment li creaven dificultats; no anava a cometre la candidea de posar mes poder, mes honors, mes riquees en mans dels que eren sos enemics (…) era la lluita del poble i la corona contra la soberbia de la noblea… L’anexio de les conquistes a Arago i a Catalunya hauria significat per a ell una autentica reformatio in pejus per a la situacio seua com a sobera”.

A diferencia de Mallorca, la reconquista del Regne de Valencia va ser netament aragonesa. Aixina ho indica l’historiador catala Ferran Soldevila (“Vida de Jaime I el Conqueridor”): “els aragonesos consideraven que, si Mallorca era de la conquista catalana, Valencia era conquista aragonesa. Por eso su intervención fue constante y considerable. Por eso también quisieron que el Fur de Aragón rigiese en todo el realme”. Roque Chabás (“Las génesis del derecho foral de Valencia”), no a soles lo confirma, sino que ademes afegia: “la reconquista valenciana se inicia dando las cartas de población a Fur aragonés”. Com tambe ho fa José Mª Lacarra (“Aragón en el pasado”): “Había, en efecto, desde el comienzo de la guerra un manifiesto predominio de Aragón en la composición de las huestes”.

L’astucia de Jaume I va quedar demostrada, deixant fer als nobles, ocultant els seus verdaders proposits: la capitulacio (que no conquista) de Valencia, en l’intencio de constituir una autentica autoridat reial, sustentada pel poble. Aixina lo certifica en la Crónica, 279-280-281: “perderen (els nobles) les colors axi com si hom los hagues ferits endret del cor”. “La conquista per placitum de la capital fue un golpe rudo, pero certero y en alto grado político, (Chabás). Conquistada Valencia, i sense compromisos en els nobles, Jaume I crea un regne totalment independent. Lo dota de Furs propis: “sense dubte, la (constitucio) mes democrática que Estat algu pogue alcançar en els segles medievals” (Martinez Aloy, “La casa de la Generalitat”).

El juge i expert Miquel Adlert, nos dona les claus d’eixa independencia: “La independencia del Reino de Valencia, dins de l’organizacio juridica-politica de la Corona d’Arago de la cual es una de les bases, te, per tant el mes noble orige huma que puga tindre un estat: el Derecho. I no solament entra el Regne de Valencia com independient en la Corona d’Arago, sino com u dels tres estats base de l’organizacio juridica-politica de la Corona d’Arago. O siga, no solament independient sino com un igual a Arago i Catalunya. Perque Arago, Valencia i Catalunya no tenen en comu sino el rei. Cadascu tenia sos orguens, institucions, llegislacions, etc. No solament eren independients sino tambe diferents”. Per aixo diu Sánchez Román (“Estudios de Derecho Civil”): “Reunidos los reinos de Aragón, Cataluña y Valencia bajo el centro del mismo monarca, cada uno tuvo sus Cortes y leyes particulares”.

Mes avant Adlert marca les diferencies entre Castella i la Corona d’Arago: “Creure en la unicitat de la Corona d’ Arago com a un solo estat, per ser un rei unic, es un espellisme per la contemplacio de Castella, on el monarca equivalia a unitat, contra la significacio que tenia en la Corona d’Arago d’unio; unio i no unitat ho diu el privilegi de Jaume II. I dins de la Corona d’ Arago no es dubtava que l’unio no era unitat, i per aixo, durant l’activissima politica diplomatica entre los estats de la Corona d’Arago durant l’interregne, diuen embaixadors als representants que un estat envia als atres”.

La realitat historica es la que es: el Regne de Valencia va ser un Estat sobera en la Corona d’Arago que contava no nomes en lleis propies, sino tambe en Corts independents, moneda propia, pesos i mides distintes als demes membres, etc. L’unic element comu que tenien els valencians respecte als demes era el rei. Una realitat que mai ha compres Castella i que hui Catalunya intenta suplantar en el seu particular chantage.
(Las Provincias, 9 d’Octubre de 2012), per Joan Ignaci Culla
Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l'absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l'Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d'una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d'una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l'aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d'Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d'identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d'autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d'un politic s'omplirà la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca perdre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?
300 anys de suplantacions llingüistiques (2013), per Joan Ignaci Culla
En l'aprovació del 'Diccionari Normatiu Valencià' (DNV), en el que definix 'valencià' com un 'idioma romànic parlat en la Comunitat Valenciana, Balears, Catalunya i uns atres territoris de la corona d'Aragó i que també rep el nom de català', l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) culmina la màxima traïció que un organisme oficial valencià ha inflingit a tots als qui se dèu i pels quals se manté econòmicament.
La traïció de la AVL (Las Provincias, 24.2.2014) per Joan Ignaci Culla
Ahora que se pretende 'unificar' las lenguas, conviene recordar cual era el pensamiento cuando no predominaba el interés político.
(El Español, 30.4.2021), per Joan Ignaci Culla

Investigacions sobre el ADN de ColonEditar

 
Conferència en el GAV sobre l'orige de Cristòfol Colon

El seu verdader orige, emés en un documental de RTVE, el dissabte 12 d'octubre de 2024, titulat Colón ADN. Su verdadero origen avala la teoria de l'orige judeu sefardita, i no genovés ni italià, de Cristòfol Colon, i situà el seu naiximent en el territori de l'arc mediterràneu o les Illes Balears que pertanyien a la Corona d'Aragó.

Estes conclusions han segut alcançades despuix de diverses proves genètiques i científiques realisades en les senyes obtingudes dels ossos de la catedral de Sevilla del descobridor d'Amèrica i del seu fill Hernando, en una investigació iniciada fa 22 anys pel forense i catedràtic de Medicina Llegal de l'Universitat de Granada, José Antonio Lorente.

L'investigació ha rebujat el restant de teories sobre la procedència de Colon, des de la clàssica del seu naiximent en Gènova que sostenen la majoria dels historiadors, i la Real Acadèmia de l'Història d'Espanya, a les que li atribuïen el seu orige en Portugal, Galícia, Castella, Catalunya i inclús Navarra.

Despuix dels estudis genètics realisats durant estos últims 20 anys, una investigació científica ha aplegat a la conclusió de que Cristòfol Colon està soterrat en Sevilla i podria ser d'orige valencià.

El treball científic avalaria, despuix de descartar per mig de la ciència diverses supostes procedències de l'almirant, l'investigació defesa per Francesc Albardaner, expresident del Centre d'Estudis Colombins de Barcelona.

La seua tesis sosté fermament que l'almirant era judeu i que la teoria de l'orige genovés de Colon no pot ser certa perque en eixa ciutat italiana no hi havia en aquell temps ni comunitat judeua ni sinagoga.

Albardaner manté que Colon pertanyia a una família de teixidors de seda de Valéncia i que sempre ocultà la seua procedència perque era judeu, lo que li haguera causat problemes en l'Inquisició a partir de l'expulsió de la Península Ibèrica d'este grup religiós en 1492.

Esta nova investigació podria supondre un canvi importantíssim en el paradigma dominant en l'història mundial.
Lo Rat Penat (Instagram, 13.10.2024)
Eren finals dels 80 o principi dels 90, no recorde en exactitut, quan es va posar en contacte en mi en el GAV, un senyor d'Alzira, José Antonio Pérez (crec recordar), el qual volia expondre-nos l'investigació que havia realisat i en la que demostrava que Colón era valencià. Acodim a la seua casa el llavors president de l'entitat, Chimo Romero, un amic i yo.

Pas a pas fon trossejant la seua teoria basada, precisament, en els propis documents de Colon en els que feya referència a fets relacionats en la nostra terra. Pérez inclús teorisava que l'almirant podria ser d'Énova, localitat valenciana que es troba entre Alzira i Xàtiva. D'ahí la possible confusió en Gènova.

El mantindre en aquell temps esta teoria li va costar molts disgusts personals i inclús laborals, segons nos va comentar. Em va regalar el manuscrit (extens) que havia elaborat en la que es demostrava la valencianitat de Colon. Per desgràcia, una inundació a on tenia estes i atres documents s'ho va dur tot per davant.

Per a cotejar estes proves, vaig solicitar al pare Joan Costa, un home sapient i docte, que les analisara junt a l'autor. En finalisar la reunió el pare Costa solament va poder concloure que era una teoria molt ben fonamentada.

Vaig convidar a l'autor a expondre-les en una conferència en el GAV i fer-les públiques, i aixina fon.

Hui que l'ADN prova la procedència valenciana de Colon, m'alegra enormement pel fet en sí i pel senyor Pérez que tants disgusts li dugueren mantindre-ho.

¡Colón era valencià!
Sobre la procedencia de Cristóbal Colón el escritor y valencianista Joan Ignasi Culla ha recordado que un vecino de Alzira, José Antonio Pérez, le entregó en los años ochenta un documentado estudio, que desgraciadamente se perdió en una inundación sufrida por Culla en su archivo, en el que defendía la valencianía de Colón, afinando al punto de que sería la localidad de Énova, entre Xàtiva y Alzira, su exacto lugar de nacimiento y no Génova como se ha venido afirmando en cientos de libros de historia. Dado la más que demostrada valencianía de José Antonio Pérez y Joan Ignaci Culla, las élites de la cultureta catalanizada ignoraron una tesis que, miren por donde, los estudios y análisis forenses de huesos y adeenes llevados a cabo durante veinte años por el profesor José Antonio Lorente y de la Universidad de Granada han confirmado.
'Colón (y el coronel Pérez de los Cobos)' per José Luis Torró (ABC, 14.10.2024)

Enllaços externsEditar

VídeosEditar

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Joan_Ignaci_Culla&oldid=455583»