Anar al contingut

Batalla de Megalópolis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Megalopoli-Ebene.jpg
Batalla de Megalópolis

La batalla de Megalópolis va ser un enfrontament militar entre el Regne de Macedònia i la polis grega d'Esparta, lliurat en el 331 o 330 a. C., que el regente Antípatro de Macedònia va derrotar i va donar mort al rei Agis III.

Possiblement va ser una de les majors batalles de l'història de Grècia pel número de combatents involucrats,[1] al voltant de 70.000 per abdós parts.[2]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Les victòries d'Alejandro III de Macedònia sobre el rei persa Darío III havien alarmat als grecs i varen escomençar a planejar rebelar-se mentres els perses encara podien ajudar-los.[3] Sabien que si els perses eren vençuts, el poder de Macedònia es tornaria incontrarrestable.[4] Esperaven que Darío III els enviaria diners per a contractar molts mercenaris, mentres Alejandro III no podria dividir les seues forces per a sometre'ls.[5] Aixina, mentres la majoria de les forces estaven ocupades en Àsia, va haver un tumult en Grècia i Creta.[6]

En l'autumne de l'any 333 a. C., el rei espartano Agis III es va reunir en els comandants perses Farnabazo III i Autofradates en algun lloc del Mar Egeo i els havia revelat els seus proyectes per a una guerra contra Alejandro III en Grècia. Els perses varen acordar recolzar a Agis III en 30 talents i solament 10 trirremes[7] als que Agis III va conseguir sumar a mercenaris grecs sobreviviente de la batalla de Issos que havien servit en l'eixèrcit persa, una força de 8.000 hòmens famolencs de venjança.[8][9]

Rebelió

[editar | editar còdic]

El rei espartano va enviar al seu germà Agesilao en una flota a ocupar Creta, apoderant-se de la major part i forçant a les ciutats a recolzar als perses gràcies als mercenaris contractats.[8] Segons pareix Cnosos, Gortina i Cidonia havien recolzat la política macedonia, mentres que Licto la causa espartana.[10] L'almirant macedonio Anfótero va ser enviat des de Tir per a combatre contra perses, rebels i pirates en Creta i el Peloponeso junt en 3.000 talents d'argent per a finançar l'eixèrcit de Antípatro.[11] Quint Curcio Rufo afirma que l'illa va quedar dividida, una part ocupada pels espartanos i una atra pels macedonios,[12] sent la principal la primera.[13]


Mentrestant, Antípatro, regente d'Alejandro en Macedònia,[8] va estar ocupat en Tracia[14] a on el general macedonio Memnón d'algun modo va estar implicat en una rebelió,[15] segons pareix, havia negociat el respal dels perses per a alçar als tracios.[13] Segons Diodoro Sículo, els espartanos varen aprofitar l'oportunitat i varen cridar als grecs a lluitar contra el domini macedonio,[8] pero els atenienses, els més favorits per Alejandro III, es varen negar, pero la majoria dels peloponesos i alguns grecs del nort es varen sumar a l'alçament.[8] Entre les seues forces estaven els governants d'Élide i Arcàdia, als que Agis III els havia ajudat a tornar de l'exili.[16] En canvi, Rufo menciona que se'ls varen sumar les ciutats d'Acaya,[17] llevat Pelene,[18] les de Élide i tota Arcàdia llevat Megalópolis;[17] destaca entre els seus aliats la ciutat de Tegea en Arcàdia.[19]

Corinto no es va sumar a l'alçament a pesar de ser una tradicional aliada de Esparta, provablement perque tenia una guarnició macedonia en el seu interior. Tampoc ho varen fer Argos, Megalópolis i la regió de Mesenia, pero en estos casos es va deure a la seua antiga hostilitat als espartanos, puix eren dels seus veïns més propencs i durant sigles havien sofrit la seua hegemonia militar.[20] En canvi, Acaya estava geogràficament més aïllada del restant de la península, per lo que va sofrir menys el hegemonia espartana.[21] Élide si havia patit eixa influència,[22] per lo que en les décades prèvies va tindre una política ambivalent.[23] No obstant, els macedonios no eren populars entre la seua població[24] i para quan va ocórrer el tumult, el territori estava en poder d'una facció anti-macedónica.[25] Per la seua banda, Tegea es va sumar possiblement obligada pels rebels, d'ahí que el seu posterior castic va ser prou lleu.[26] Per últim, Mantinea, influent polis d'Arcàdia, no tenia res que guanyar en els macedonios i era una vella rival de Megalópolis.[27]

Els grecs varen reunir una hueste de 22.000 infants i 2.000 ginets reclutats entre lo millor de la seua joventut.[8] Els espartanos varen movilisar a tota la seua gent i es varen posar baix les órdens del seu rei.[28] Dinarco diu que ademés de espartanos, acadios i eleos, els alçats contaven en 10.000 mercenaris.[8] El historiador nortamericà Fred Eugene Ray calcula, respecte de l'infanteria, que uns 16.000 serien hoplitas i 4.000 infants llaugers, l'orige dels quals seria principalment espartano (4.000 a 5.000, tota la tropa de la polis) i de Élide, Acaya i especialment Arcàdia (5.000 a 6.000). La cavalleria va deure vindre ser espartana i elea en possibles contingents tesalios i focios.[29]

En enterar-se de l'alçament grec, Antípatro va acordar ràpidament la pau en Tracia i va marchar en un eixèrcit de 40.000 macedonios i grecs lleals.[8][13] També se li varen voler sumar contingents de ciutats del Peloponeso que encara eren lleals a Alejandro III, pero el regente desconfiava d'elles i els va ordenar cordialment tornar a les seues cases.[13] Ray calcula que un quarto dels seus hòmens varen poder ser d'orige macedónico: 3.000 hipaspistas, 9.000 pecétairoy, 3.000 escaramuzadores de peu i 1000 ginets (600 lanceros llaugers i 400 hetairoi). Els seus uns atres soldats eren 15.000 hoplitas i 5.000 infants llaugers d'orige beocios, peloponesios (sobretot del nordest de la península) i mercenaris (potser fins a un terç) més 4.000 ginets tracios, tesalios i beocios.[29]


El historiador John D. Grainger considera que abdós comandants varen movilisar grans eixèrcits, usant com a base forces relativament chicotetes (6.000 espartanos i periecos en el cas de Agis III i 13.500 macedonios en el de Antípatro).[30] Les forces rebels inclourien també 16.000 aliats grecs i els 10.000 mercenaris abans mencionats, encara que possiblement estos últims anaren menys en realitat. Les de Antípatro, ademés dels macedonios, devien sumar uns 5.000 tracios i ilirios i el restant, uns 23.000 hòmens, es distribuïen en parts iguals en aliats i mercenaris de Grècia.[2]

El rei espartano va conseguir un èxit inicial en l'estiu de 331 a. C., quan va véncer a Corragos, general macedonio que comandaba la guarnició deixada en Corinto.[13][17] No obstant, en Arcàdia, la ciutat de Megalópolis va permanéixer lleal als macedonios pels beneficiosos tractats que havia conseguit en Filipo II de Macedònia.[13] Ademés, la ciutat tenia més que perdre en cas d'una victòria espartana i tenia les fortificacions per a resistir als rebels.[27] Per açò, va ser sitiada, estant prop de rendir-se para quan va aplegar Antípatro en ajuda.[13][17]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Lendering, Jona (2005). "Agis III". Web Livius.
  2. ↑ 2,0 2,1 Grainger, 2019, p. 46.
  3. ↑ Diodoro XVII.62.1
  4. ↑ Diodoro XVII.62.3
  5. ↑ Diodoro XVII.62.2
  6. ↑ Rufo IV.1.38
  7. ↑ Rufo VI.1a.1; Diodoro XVII.48.1
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Diodoro XVII.48.1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; noms de paràmetros no vàlits
  9. ↑ Rufo IV.1.39
  10. ↑ Detorakis, 1994, p. 67.
  11. ↑ Arriano III.6.3
  12. ↑ Rufo IV.1.40
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Ru61a
  14. ↑ Diodoro XVII.62.4
  15. ↑ Diodoro XVII.62.5
  16. ↑ Diodoro XVII.63.5
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada És165
  18. ↑ Rufo VI.1.1a; Pausanias VII.27.7
  19. ↑ Rufo VI.1.20
  20. ↑ McQueen, 1978, p. 41.
  21. ↑ McQueen, 1978, p. 45.
  22. ↑ McQueen, 1978, p. 47.
  23. ↑ McQueen, 1978, p. 47-49.
  24. ↑ McQueen, 1978, p. 48.
  25. ↑ McQueen, 1978, p. 49.
  26. ↑ McQueen, 1978, p. 51.
  27. ↑ 27,0 27,1 McQueen, 1978, p. 50.
  28. ↑ Diodoro XVII.62.8
  29. ↑ 29,0 29,1 Ray, 2012, p. 157.
  30. ↑ Grainger, 2019, p. 45-46.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Obres antigues

[editar | editar còdic]

De les obres antigues, els llibres són citats en números romans i capítuls i/o paràgrafs en indis.

  • Dinarco. Discursos. Digitalisat per Perseus. Basat en traducció grec-anglés per J. O. Burtt, Minor Attic Orators, volum 2, Harvard University Press, 1962.
  • Diodoro Sículo. Biblioteca històrica. Digitalisació en Perseus, basada en la traducció grec-anglés per C. H. Oldfather, Harvard University Press, 1989.
  • Esquines. Discursos. Testimonis i cartes. Digitalisació per Perseus. Basada en la traducció grec-anglés per Charles Darwin Adams, Cambridge: Harvard University Press, 1919.
  • Flavio Arriano. Anábasis d'Alejandro Magne. Digitalisat per Attalus. Basada en la traducció grec-anglés per E. Iliff Robson, volum 2, Cambridge: Harvard University Press, 1967.
    • Vore també versió digitalisada per Perseus basada en edició grega per A. G. Roos, Leipzig: Teubner, 1907.
  • Marco Juniano Justino. Epítome de les Històries Filípicas de Pompeyo Trogo. Digitalisació en Forum romanum. Basada en traducció llatí-anglés per John Selby Watson, Londres: Henry G. Bohn, 1853.
  • Mestrio Plutarco. Màximes de espartanos, part de Moralia (Obres morals i de costums). Digitalisació en UChicago. Basada en traducció grec-anglés per Frank Cole Babbitt, volum 3, Loeb Classical Library, 1931.
    • Vore també versió digitalisada per Perseus basada en traducció grec-anglés per William W. Goodwin, Boston: Little, Brown, and Company, 1874.
  • Mestrio Plutarco. Vida de Agesilao, part de Vides paraleles. Digitalisació en UChicago. Basada en traducció grec-anglés per Bernadotte Perrin, volum 5, Londres: Loeb Classical Library, 1927.
  • Pausanias. Descripció de Grècia. Digitalisada per Perseus. Basada en traducció grec-anglés per W. H. S. Jones & H. A. Ormerod; Cambridge: Harvard University Press, 1918.
  • Quint Curcio Rufo. Història d'Alejandro Magne. Versió digitalisada en Perseus. Basada en edició en llatí per Edmund Hedicke, Leipzig: Teubner, 1908.
    • Vore també versió digitalisada per Cervantes Virtual basada en l'edició llatina per Henry Crosby, Nova York: D. Appleton and Company, 1854.
    • Vore també versió digitalisada per UChicago basada en l'edició llatina per Theodor Vogel, Leipzig: Teubner, 1880.

Obres modernes

[editar | editar còdic]
  • Detorakis, Theocharis E. (1994). History of Crete (en anglés), Heraclión: Detorakis. ISBN 960-220-712-4.
  • Droysen, Johann Gustav (2003). Histoire del Hellénisme (en francés), París: Robert Laffont. ISBN 2-221-08758-5.
  • Grainger, John D. (2019). Antipater's Dynasty: Alexander the Great's Regent and His Successors (en anglés), Filadèlfia: Pen & Sword Military. ISBN 9781526730886.
  • (1978).Història: Zeitschrift für Alte Geschichte.XXVII(1)
40-64.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Megalópolis&oldid=861659»