Anar al contingut

Boa constrictor occidentalis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Boa constrictor occidentalis (Boa constrictor occidentalis)


Boa constrictor occidentalis, cridada comunament boa de les vizcacheras o Lampalagua, és un gran ofidi que es distribuïx en àrees boscoses semiáridas del centre-sur d'Amèrica del Sur. De les subespecies de Boa constrictor és la més austral, aixina com també ho és d'entre tots els Boidos del món.

Noms vulgars

[editar | editar còdic]

Un dels noms més difosos és el de boa de les vizcacheras, el qual es deu a l'hàbit de buscar refugi en les coves abandonades de la vizcacha de les planures (Lagostomus maximus). Els noms de ampalagua, lampalagua, ampalaba i llampalahua provenen del idioma aimara. Atres noms menys comuns són la familiar, viborón de la terra i serial de la terra. El nom pel qual és coneguda en el comerç internacional de mascotes és el de Argentine boa.

Distribució

[editar | editar còdic]

Es distribuïx des del Chaco paraguayà fins al nort i centre de la Argentina, des del pedemonte de la Selva de la yunga fins a les regions àrides del chaco. En este últim país conta en captures en les províncies de: Formosa, Chaco, Santa Fe, Santiago del Estero, Bota, Jujuy, Tucumán, Catamarca, La Rioja, Sant Joan, Mendoza, San Luis, Còrdova, i La Pampa. Les poblacions dels sectors australs de la seua distribució estan extintes.[1] El llímit austral per a l'any 2010 li'l va situar a la latitut de 33°20’S en Sant Luis en les localitats de Chosmes i Jarilla, en una zona en entre 16 i 17 °C de temperatura mija anual, i entre 9 i 10 °C de mija hivernal.

La seua presència en Buenos Aires i La Pampa

[editar | editar còdic]

Si ben José María Gallardo, segons referències de pobladors, va postular el seu provable passada presència en el suroest de Buenos Aires,[2] ingressant junt a l'ecosistema del caldenal, mai es va poder recopilar alguna senya concreta, més allà de mencions molt antigues.[3]

Hi ha varis registres de la subespecie en La Pampa, encara que la mateixa estaria ya extinta o molt pròxima a estar-ho.[4][5][6]

El caràcter de la vizcacha pampeana de ser una espècie ingeniera ecològica seria clau per a que esta serp conseguira viure en ambients frets o més humits, tècnicament no aptes. L'associació en este rosegador de gran tamany (9 kg) no solament li proveïa en les seues coves refugie contra el clima advers i els predadores, també aliment de fàcil obtenció i, en alterar la cobertura del sol generant peladares i rebujant àmplies superfícies de sol,[7] creava les condicions òptimes per a que el bóido conseguixca sobreviure.

Registres pampeanos
  • Lihuel Calel. José María Gallardo va trobar el cuiro d'un eixemplar en el rancho d'un poblador, el que va afirmar que ho va caçar en la zona.[8]
  • Eduardo Castex.
  • Winifreda. Este i l'anterior serien sobre la base dels orígens dels #cuiro de la colecció del Museu d'Història Natural de la Pampa, els quals, en haver segut comprats en 1968, serien alguna cosa qüestionables.
  • L'Adela (70 km al nort). Una gran boa caçada per Luis Roberto Helt en l'any 1988, en camp de propietat de Cazenave (coordenades 38º49'16"S 64º24'49"O; Secció IV, Fracció “D”, Lot 18, Departament Caleu Caleu). El cuiro, de 265 cm, va ser incorporat a la colecció herpetológica del Museu d'Història Natural de la Pampa.
  • Luan Bou (10 km al nort, coordenades 36º11'21"S 65º10'44"O; Secció VIII, Fracció “A”, Lot 15, Departament Loventué).
  • Lihuel Calel (10 km al suroest de les serres, coordenades 38º10'27"S 65º61'03"O; Secció X, Fracció “A”, Lot 21, Departament Lihuel Calel). En l'estiu del 2007, una boa d'uns 270 cm creua un camí de terra, i s'oculta en una cova.
  • Limay Mahuida (22 km al suroest). Una boa caçada en 1985 o 1986 (pel poblador Cacho Albornoz) en el camp “La Captiva” (coordenades 37º31'76"S 66º82'20"O; Secció XIX, Fracció “D”, Lot 3, Departament Limay Mahuida). El seu cuiro, de poc més de 2 m, va ser observat per Miguel Romero (guardaparque del parc nacional Lihuel Calel).
  • Parc provincial Pedro Luro.[9][10]
  • Victorica.[11]

Registres cordovesos

[editar | editar còdic]

La seua presència en Bolívia

[editar | editar còdic]

Si be hi ha continuïtat del seu hàbitat cap al surest de Bolívia, i li l'ha llistat en eixe país,[13][14][15] no es conten encara en registres bolivians documentats.

Hàbitat

[editar | editar còdic]

És un habitant característic dels quebrachales semiáridos de la Província fitogeográfica Chaqueña en els districtes Occidental i Àrit. També va habitar, en la seua distribució més austral, el Districte fitogeográfico del Caldén de la Província fitogeográfica de l'Espinal, encara que sembla estar extinta allí. Viu tant dins de les forestes com en pasturages i arbustales perisalinos. Un ambient que puga contindre esta subespecie deu presentar una matriu de vegetació leñosa, en eixemplars arbòreus emergents, sobre sols que durant l'estació hivernal permaneixen secs, ben drenados i nuets; estes condicions favorixen la presència de profunts caus que es mantenen seques.


Altitudinalmente les seues poblacions es troben entre els 73 i els 891 m s. n. m. Hídricamente la subespecie no soporta climes a on el balanç hídric anual siga positiu. En el seu hàbitat es presenta el pol de calor d'Amèrica del Sur, aplegant a soportar temperatures que rocen els 50 °C.

Característiques

[editar | editar còdic]

D'entre les subespecies de Boa constrictor esta és de tamany mijà a gran. El dimorfisme sexual és pronunciat, puix les femelles són significativament més grans que els machos. El llarc d'estes pot sobrepassar els 400 cm, i superar els 18 kg, encara que són més habituals els eixemplars d'entre 300 i 350 cm. Els machos és rar que superen els 240 cm, i apleguen a superar els 8 kg. És una boa de cos pesat, massiç, musculoso i d'apariència forta i robusta. La seua coa, alguna cosa prensil, és curta, alguna cosa menys en el mascle puix estaja en ella als seus òrguens copuladores. Posseïxen espolones pèlvics, menys desenrollats en la femella. Els ulls són menuts, en la pupila vertical, a causa dels seus hàbits nocturns. El seu cap és triangular, en poderoses mandíbules armades de 4 rencs de llargues dents curvos en la superior, i dos rencs en l'inferior.

El patró de coloració tendix a ser pardo-grisáceo obscur a castany-grisáceo, dorsalmente en grans dissenys ocelares més clars —en els costats poden ser groguencs, blanquecinos o rosats—, els que a la seua volta posseïxen una variable pigmentació interna, i estan rodejats d'anells negres conectats entre sí. Posseïx de 24 a 29 bandes o taques dorsals negres o marró-obscures. En els flancs es troba un atre renc de taques similars a les de l'esquena, acompanyades per chicotetes taques blanques que fan contrast en el fondo obscur. La pancha és blanquecino-groguenc, esguitat de taques castany obscures. Els jovenils presenten un to general rosat, en patró molt nítit.

De la mateixa manera que la subespecie septentrional (B. c. imperator), la part superior del cap conta en una nítida llínea llongitudinal de la que, a l'altura dels ulls, es desprenen proyeccions laterals de color negre.

Les escamas ventrales sumen un total de 243 a 256; les escamas dorsals sumen un total de 67 a 88 rencs. Les escamas supralabiales sumen un total de 19 a 23; les escamas infralabiales sumen un total de 25 a 27. Les escamas subcaudales sumen un total de 35 a 58.[16]


Descripció original

[editar | editar còdic]

Va ser descrita en l'any 1873 per l'estudiós alemà Rodolfo Amant Philippi en Chile, en a on s'havia radicat, amprant per a això un eixemplar dut de la província argentina de Mendoza. Per tindre el seu geonemia en el sector occidental de l'Argentina li va assignar l'epítet científic de occidentalis. Erròneament se li va assignar com terra typica: «Mendoza und Sant Joan, Argentina»,[16] quan en realitat l'eixemplar amprat per a la seua descripció procedia solament de la província de Mendoza. Dit eixemplar s'hauria extraviat.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Per a la gran majoria dels autors és un tàxon subespecífico, el qual s'inclou, junt a varis atres, dins de l'espècie Boa constrictor. Chébez ha postulat que, atenint-se a les seues característiques anatòmiques i biogeográficas, tal volta amerite ser tractada com a bona espècie, de la mateixa manera que ho va propondre Rodolfo Amant Philippi en descriure-la en l'any 1873.

Costums

[editar | editar còdic]

És una espècie majorment terrestre, encara que sol trepar als arbres per a buscar un refugi segur. A diferència d'atres grans boes suramericanes, no habita en l'aigua ni en les seues proximitats, si ben res molt be. Sol termorregular la seua temperatura en banys de sol. És rar que conseguixquen viure més de 20 anys en l'hàbitat selvat, pero en captiveri la seua expectativa és d'entre 30 a 40 anys.

Alimentació

[editar | editar còdic]

Esta gran boa ix dels seus refugis a caçar generalment en caure el sol, i durant tota la nit. Si el dia és fresc, també pot fer-ho durant el dia. Captura els seus assuts en la tècnica de l'aguaite; una volta agarrats, els envol en el seu propi cos, asfixiant-los, puix mata per constricció. Finalment els animals són engolguts sancers, sempre començant pel cap. La seua dieta es compon de fardachos colorats (Salvator rufescens) i d'animals de sanc calenta, com a aus i menuts mamífers, en especial vizcachas de planura (Lagostomus maximus), espècie que acompanya al reptil en la totalitat de la seua distribució. Els grans eixemplars poden matar i engolir assuts fins a de el tamany d'un rabosot gris adult. Si be podria eventualment aplegar a capturar a un chiquet molt chicotet dels que habiten en l'enorme multitut de ranchos de leñadores disseminats pel mont chaqueño, jamai s'ha pogut comprovar fefaentment un atac, més allà d'algun rumor al respecte. Igualment és un animal perillós, pel seu mordedura aguda i la seua força muscular, si ben els adults solen perdre l'agressivitat típica dels eixemplars jovenils.

Reproducció

[editar | editar còdic]

Com els demés Boinae pare les seues críes vives, després d'un periodo de gestació d'uns 5 mesos. Generalment els parts ocorren de març a maig, és dir, en l'autumne austral. La ventrada es compon d'entre 6 a 43 crío, d'aproximadament 40 a 59 cm de llongitut.[17] Cada críes naix envolta en una bossa prenatal en forma de capa gelatinosa, de la qual la mare l'ajuda a desembarazarse. Algunes críes naixen unides a una bossa vitelina casi esfèrica de 5 cm de diàmetro. El conducte que les unix pel poro vitelino posseïx 5 mm de diàmetro i de 7 a 10 cm de llarc. Conducte i bossa són plans i de color carn. Atres eixemplars mostren una bossa de sol 1 cm, o solament una chicoteta cordonera, ya sec. La causa d'estes diferències és el desenroll en escala, és dir, en distintes dates de fecundació intramaterna. En les críes en nàixer no s'observa el iris, per #lo que possiblement solament vegen llums i ombres, sense cap detall. Ya als 3 dies veuen molt millor, i ataquen en precisió, si ben les seues chicotetes dents esmolades no sempre conseguixen travessar la pell humana. Als 6 dies de vida ya són entre 6 i 11 cm més llargues. Com a protecció, es mantenen entrellaçades formant una bola. Si se senten irritades, resoplan en la boca oberta produint un bufido. Als 15 dies ya medixen uns 54 cm, i pesen fins a 90 g; efectuen la seua primera muda de pell. Als 30 dies medixen entre 55 i 60 cm. Als 120 dies de vida medixen entre 75 i 93 cm, i pesen entre 87 i 97 g.[18]

Conservació

[editar | editar còdic]

Està inclosa en el llistat CITES (Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Selvades) en l'apèndix I. En l'Argentina li la considera en el grau de «Amenaçada», encara que en l'any 2008 es va propondre que el mateix fora aumentat a «En perill».

En el Paraguay, en canvi, a Boa constrictor occidentalis li la categoriza com de «Preocupació menor» (LC), si be en l'any 1996 se senyalava a este tàxon com «protegit» en el «Primer llistat d'espècies protegides de vida selvada en vies o en perill d'extinció», aprovat per resolució DPNVS N.º 701 de la Llei N.º 96/92 de Vida Selvada.[19]


Són dos les principals causes que generen la reculada en lo que respecta tant a la seua població com a la seua geonemia. El primer ha segut molt important fins a finals de la década de 1980, i és la seua captura per a utilisar el seu cuiro en la indústria marroquinera, gràcies a que la seua pell posseïx, ademés d'atractius dissenys, escamas menudes, #lo que la fa més apta que la curiyú (Eunectes notaeus). L'atra gran amenaça, la qual va incidir especialment des de la citada década en avant, és la reconversió del seu hàbitat chaqueño per a destinar-ho a cultius, en especial de soja.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Chébez, Juan Carlos; Micucci, {{{nom3}}} (2008). Els que es van. Fauna Argentina amenaçada (en espanyol), Bs.As.: Editorial Albatros, pp. 320.
  2. ↑ Gallardo (1977). Reptils de les afores de Buenos Aires, Bs. As.: EUDEBA.
  3. ↑ Boulenger, G. A. 1893. Catalogue of the snakes in the British Museum (Natural History). Vol. I (London): XIII + 448pp + 28 pl.
  4. ↑ Orrego Aravena, R. 1969. Vertebrats de la Pampa. Biblioteca Pampeana, Serie Fullets, 13:31pp.
  5. ↑ Orrego Aravena, R. 1971. Reptils de la Pampa. Biblioteca Pampeana, Serie Fullets 14:68p.
  6. ↑ Orrego Aravena, R. 1979. Reptils de la província de la Pampa. Acta Zool. Lilloana 35(2):679-682.
  7. ↑ Plans, A. C. i J. A. Crespo. 1952. Ecologia de la Vizcacha (Lagostomus maximus maximus Blainv.) en el nordest de la província d'Entre Rius. Min. Agr. i Gan., Rev. Inv. Agrícoles 6(3-4):289-378.
  8. ↑ Gallardo, J. M. 1965. Consideracions zoogeográficas i ecològiques sobre els amfibis de la província de la Pampa, Argentina. Rev. Mus. Arg. Cs. Nats. "Bernardino Rivadavia", Ecologia, 1(2): 57-75.
  9. ↑ Memòries de l'Estància Pedro Luro (1907). Cita: «Certa volta, va entrar una lampalagua a les gàbies i es va donar un festí en més de vint pichones de faisans en una sola nit. Pero en el pecat va estar la penitència, ya ompli no va poder eixir per l'aram teixit que, famélica, havia pogut salvar i trobada al matí següent en el lloc de la fechoría, va ser morta.».
  10. ↑ Amieva, I. O. (1996). Parc Luro, el seu orige, la seua història, la seua #present. FEP, Fondo Editorial Pampeano. Santa Rosa. 220pp.
  11. ↑ Victorica en el seu 90° aniversari (1972). Série de Fullets N° 17 de la Biblioteca Pampeana.
  12. ↑ . Consultat el 2026-03-29.
  13. ↑ Henderson, R. W., T. Waller, P. Micucci, G. Puorto i R. Bourgeois. 1995. Ecological correlates and patterns in the distribution of Neotropical boines (Serpentes: Boidae): a preliminary assessment. Herpetological Natural History 3(1):15-27.
  14. ↑ Tipton, B. L. 2005. Snakes of the Americas. Checklist and Lexicon. Krieger Publishing Company. Malabar, Florida. 477pp.
  15. ↑ Bonny, K. 2007. Die Gattung Boa. Taxonomie und Fortpflanzung. Kus-Verlag, Alemània. 262pp.
  16. ↑ 16,0 16,1 Cei (1993). Reptils del noroest, nordest, i est de l'Argentina. Herpetofauna de les selves subtropicales, Puna, i Pampes, 1ª edició (en espanyol), Torí, Itàlia: Museu Regionale vaig donar Scienze Naturali Torino, pp. 952.
  17. ↑ (1975).Bol. Acad. Nac. Ciències de Còrdova.51((1-2))
    55-75.
  18. ↑ (1962).Acta Zoológica Lilloana.XVIII
    379-384.
  19. ↑ Motte Martha, Karina Núñez, Pier Cacciali, Francisco Brusquetti, Norman Scott, Aída Llum Aquino (2009) Categorisació de l'estat de conservació dels Amfibis i Reptils de Paraguay. Quaderns de herpetología vol.23 nº.1 Sant Salvador de Jujuy ene./maig 2009 ISSN=1852-5768.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Cabrera, A. L.; 1976. Regions fitogeográficas argentines. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria, Tom II Fs. 1. Ed. ACME. Bs. As. Argentina. 1-85 pp.
  • Cabrera, A. L. & Willink, W. Biogeografía d'Amèrica Llatina, OEA, Ser. Biol., Monogr. 3:, 1980.
  • Chébez, J.C.;. Guia de les Reserves Naturals de l'Argentina. Volum 4, Noroest. pp 256 Editor: Editorial Albatros, 2005. ISBN 9502410599.
  • Chébez, J.C.;. Guia de les Reserves Naturals de l'Argentina. Volum 5, Centre. pp 288 Editor: Editorial Albatros, 2005. ISBN 9502410602.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Boa_constrictor_occidentalis&oldid=522739»