Chinenc clàssic

El chinenc clàssic o chinenc lliterari (en chino, 文言; pinyin, Wényán) és la llengua escrita empleada antigament en China i continuada com a llengua de cultura encara en acabant de que el chinenc antic deixara de ser la llengua parlada en China.

El chinenc lliterari es basa en el chinenc clàssic, pròpiament és un estil tradicional d'escritura chinenca basat en la gramàtica i el lèxic del chinenc antic fent-ho diferent a qualsevol varietat de chinenc modern. El chinenc lliterari va ser usat també fòra de China: és cridat hanmun (漢文 'escritura Han') en coreà, kanbun (漢文 'escritura Han') en japonés; i Hán Văn (漢文 'escritura Han') en vietnamita. Degut a que l'història del chinenc és tan llarga, hi ha diferents tipos de chinenc clàssic. Per eixemple, el chinenc de la dinastia Han és prou diferent que el de la dinastia Tang.

Aspectes històrics, socials i culturals

Chinenc clàssic i chinenc lliterari

La distinció entre chinenc lliterari clàssic i chinenc lliterari vernàcul està llunt de ser clara. Mentres els térmens chinenc clàssic i chinenc lliterari a sovint s'intercanvien, els sinologistas reconeixen que en realitat són diferents. El chinenc clàssic va ser la llengua escrita des de la dinastia Zhou, especialment en el periodo de Primaveres i Autumnes, fins al final de la dinastia Han. El chinenc clàssic per excelència és la llengua usada en la lliteratura durant el periodo dels Regnes Combatents dels Zhou orientals. S'accepta que en eixa época esta llengua escrita era propenca a la llengua coloquial culta. Posteriorment el canvi llingüístic va fer que la llengua vulgar diferira apreciablemente de la llengua escrita. La llengua escrita que continuava en les convencions formals del chinenc clàssic en temps a on ya no era una llengua parlada, és lo que coneixem com a chinenc lliterari. Coloquialmente el chinenc clàssic va donar lloc en el temps a vàries llengües siníticas que han divergit notablement de la forma clàssica.

El chinenc lliterari clàssic és la forma del chinenc escrit usat des del final de la dinastia Han fins a començos d'el XX quan va ser reemplaçat pel chinenc escrit vernàcul. Este chinenc clàssic lliterari encara era usat al començament del sigle XX per a tota correspondència formal, no només en China sino també (durant diferents periodos) en Coreja, Japó i Vietnam. Entre els parlants siníticos el chinenc clàssic havia segut àmpliament reemplaçat pel chinenc vernàcul (白話), entre els quals estan el chinenc mandarín escrit, mentres que els parlants d'atres idiomes han abandonat àmpliament el chinenc clàssic en favor de varietats locals.

Al mateix temps que les llengües siníticas es varen divergir de la llengua clàssica escrita, el chinenc lliterari es va basar grandemente en la llengua clàssica i els escritors freqüentment varen prendre la llengua clàssica en els seus escrits lliteraris. El chinenc lliterari, per lo tant, mostra molta similitut en el chinenc clàssic, encara que les similituts varen ser disminuint en el córrer dels sigles per influència de les llengües siníticas vernàcules.

Esta situació, l'us del chinenc lliterari en les esferes culturals chinenques a pesar de l'existència de vernàculs regionals dispars, és cridada diglòsia. Pot ser comparat a la posició del àrap clàssic front als dialectes àraps. Les lengues romançes varen continuar evolucionant, influenciant els texts llatins del mateix periodo, per lo que en l'Edat Mija, el llatí medieval tenia molts usos que podien haver desconcertat als romans. La coexistència del chinenc clàssic en les llengües natives de Corea, Japó i Vietnam, pot comparar-se a l'us del llatí en països de llengües germàniques o de llengües eslaves.

Història de la llengua

El chinenc clàssic és per això la llengua dels llibres més influents de China, com les Analectas de Confucio, Mencio i el Dào Done Jing.

El chinenc és una de les poques llengües que conta en una tradició escrita ininterrompuda que es remonta al segon mileni a. C. En eixos casi quatre mil anys de tradició escrita la llengua parlada i escrita ha evolucionat per lo que es fa necessari distinguir diversos periodos, ya que el chinenc de les époques més antigues no és inteligible en el chinenc de les époques més recents (en el mateix sentit que el llatí no és directament inteligible en les llengües romàniques). A partir de criteris bàsicament sintàctics s'ha dividit l'història del chinenc en els següents estadis:

1. Chinenc arcaic i prearcaico (shanggu)
   1. Chinenc prearcaico (XIV-XI)
   2. Chinenc arcaic primerenc (X-VI)
   3. Chinenc arcaic tardà o chinenc clàssic (V-II)
2. Chinenc medieval (zhonggu)
   1. Chinenc premedieval (s. I a. C.-I d. C.)
   2. Chinenc medieval primerenc (s. II d. C.-VI d. C.)
   3. Chinenc medieval tardà (VII-primera mitat d'el XIII)
3. Chinenc modern
   1. Chinenc modern primerenc (segona mitat d'el XII-XIV)
   2. Chinenc modern (XV-segona mitat d'el XIX)
   3. Chinenc contemporàneu (segona mitat d'el XIX-actualitat)

Us i distribució

Erro al crear miniatura:

El chinenc clàssic es va usar per a la comunicació internacional entre l'Imperi Mongol i Japó. Esta carta, que data de 1266, va ser enviada des de Khubilai Khan a l'emperador de Japó abans de les invasions mongolas escrita en chinenc clàssic.

Entre els sigles V i aproximadament, el chinenc clàssic es va usar àmpliament com a llengua parlada en l'est de China, llevat per algunes parts de les províncies de Zhejiang, Jiangxi, Fujian, Guangdong i IITaiwan]] (en estes regions es va usar el chinenc min que no deriva directament el chinenc clàssic).

Despuix del periodo dels regnes combatents, el chinenc clàssic va seguir sent usat en la mateixa àrea en la consegüent evolució que va donar lloc al restant de varietats vernàcules o llengües siníticas (llevat el chinenc min). En l'us escrit es va seguir amprant la llengua clàssica en poques variacions inicials en China, Japó, Coreja i Vietnam. El chinenc clàssic com a llengua lliterària es va usar en China fins a el XX quan va ser definitivament abandonat en favor del manarien modern per a tots els usos habituals.

Descripció llingüística

Fonologia

El sistema fonològic del chinenc clàssic no es coneix directament pel caràcter de l'escritura chinenca. No obstant, una série independent d'evidències junt en el método comparatiu en les llengües chinenques modernes permet reconstruir el sistema fonològic per a époques antigues.

Chinenc mig (medieval primerenc)

AP L'inventari consonàntic del chinenc mig (chinenc medieval primerenc) pot ser interpretat a partir de les rimes del Qièyùn (s. VI d. C.) en un alt grau de certea. El següent quadro resumix els fonema que podien aparéixer en posició inicial:

	Labial	Alveolar	Retrofleja	Palatal	Velar	Glotal
Oclusiva simple	p, b	t, d	ʈ, ɖ		k, g	(ʔ)
Oclusiva aspirada	pʰ	tʰ	ʈʰ		kʰ
Africada simple		ʦ, ʣ	tʂ͡, dʐ͡	ʨ͡, dʑ͡
Africada aspirada		ʦʰ͡	tʂʰ͡	ʨʰ͡
Fricativa		s, z	ʂ, ʐ	ɕ, ʑ	x	h
Aproximante		l		j
Nassal	m	n	(ɲ)	ɲź	ŋ

Per a la coda silàbica es tenen les següents possibilitats: /w, i, ɨ; ŋ, ŋʷ, m, n, k, kʷ, p, t/. Sobre les vocals es reconstruïx el sistema: /i, ɨ, o; i, o; ɛ; æ, ɐ/.

Chinenc antic

La reconstrucció de l'inventari consonàntic del chinenc antic (c. X-VIII a. C.) és molt més problemàtica que la del chinenc medieval posat que l'evidència és molt més fragmentaria. Esta reconstrucció es basa en dos tipos d'evidència de les rimes del Shī Jīng (clàssic de la poesia) i la comparació fonètica. La comparació fonètica és l'únic que pot usar-se per a les consonante inicials. La reconstrucció de l'inventari d'inicials per al chinenc antic és:

		Labial	Alveolar	Palatal	Velar	Llavi- velar	Glotal
Oclusiva	sonora	b	d		g	gʷ
	sorda	p	t		k	kʷ	ʔ, ʔʷ
	Aspirada	pʰ	tʰ		kʰ	kʷʰ
Africada	sonora		ʣ
	sorda		ʦ
	Aspirada		ʦʰ
Fricativa			s		x(ʷ)		ɦ
Aproximantes	sonora		l, r	i		w
	sorda		l̥, r̥	i̥		w̥
Nassal	sonora	m	n		ŋ	ŋʷ
	sorda	m̥	n̥		ŋ̥	ŋ̥ʷ

Per a la coda silàbica es tenen les següents possibilitats: /i, w; m, n, ŋ; p, t, k, kʷ/. Sobre les vocals es reconstruïx el sistema: /i, ɨ, o; i, o; a/.

To

Està ben establit que el chinenc mig té quatre tons: píng (nivell), shăng 'ascendent', qù 'eixint', rù 'entrante'. No obstant, diversos autors han propost que el chinenc més antic i en particular el chinenc clàssic podria no haver tingut to i que els tons del chinenc medieval són només el resultat de la caiguda de certes consonante, en la llínea del treball d'Hadricourt per al vietnamita d'acort en el següent esquema:

píng	shăng	qù	rù
pa[g] pang pa	paʔ pangʔ paʔ	pas pangs pans	pak kap pat

Morfologia

Totes les llengües siníticas són llengües altament aïllants. Esta tendència era en chinenc clàssic encara més marcada que en modern mandarín, que usa més extensivamente la composició com a recurs morfològic. No obstant, encara que el chinenc clàssic tendia a ser una llengua analítica aïllant, la llengua contava en alguns recursos morfològics encara que cap d'ells era completament productiu, també presents en chinenc modern: composició, reduplicación i afixament. Ademés, el chinenc clàssic té traces de processos de derivació.

No totes les paraules en chinenc clàssic eren monosilábicas (encara que sí ho eren la gran majoria). La majoria de disílabos són dos lexema lligats, cada u dels quals no pot aparéixer per separat. La majoria d'ells no estan plenament lexicalizados, encara que hi ha eixemples en els que el significat del compost no pot ser deduït dels lexema formantes, com per eixemple junzi 'senyor, cavaller' que deriva de jun 'senyor, noble' i zi 'chiquet'. A principis del periodo Han s'incrementa l'us de composts, i la composició s'usa àmpliament per a la creació de neologismes. Ademés de la composició algunes paraules provenen de la fusió de vàries morfemes (no lexema), com per eixemple el negatiu fu que es prové de l'unió de bu 'no' i zhi (marca de 3.ª persona singular). En chinenc clàssic també s'usa extensivamente la reduplicación total weiwei 'alt i magnífic' o parcial: tanglang 'mantis religiosa'.

Contràriament a una imprecisió moltes voltes repetida, l'afixament no està totalment absent en chinenc antic a on es troben vestigis d'una época anterior a on era encara més productiva. La següent llesta mostra alguns prefixos reconstruïts:

• n- (que en chinenc mig dona lloc a la sonorización de la següent consonante) quan s'afig a un verp sembla produir un intransitiu o un adjectiu **kens 'vore' > n-kens 'aparéixer'
• k- afegit a un verp produïx un nom concret, freqüentment un agent ʔjuj-s 'esglayar' > k-ʔjuj-ʔ 'dimoni, fantasma'. En atres ocasions afegit a ciertor verps sembla tindre atres sentits: **ljuk 'alimentar' > k-ljuk 'donar el pit'.
• t- a diferència de k- dona lloc a un nom incontable, **ljuk 'alimentar' > t-ljuk 'gachas d'arròs'.
• s- és un prefix causatiu.

Sintaxis

L'orde bàsic de constituents en chinenc clàssic resulta idèntic al chinenc medieval i al mandarín: (i) El subjecte precedix al predicat, (ii) el verp precedix a l'objecte i (iii) els modificadores precedixen als noms que modifiquen. Encara que (i) i (iii) semblen admetre excepcions. Per eixemple en oracions exclamatives l'orde subjecte predicat es troba a voltes invertit. Sobre l'orde del verp (ii), Li i Thompson han propost que en proto-sinítico l'orde va poder haver segut diferent, concretament, SOV com en casi totes les llengües sinotibetanas (a excepció del karénico i el bai). En chinenc el verp no du marques morfològiques de persona i quan es vol expressar el subjecte és necessari un subjecte lèxic o un pronom personal, no obstant, a diferència de moltes llengües indoeuropeas (anglés, francés, alemà) aun cuando el verp no done informació de la persona el chinenc no requerix obligatòriament l'us un subjecte. Quan el subjecte és lèxic els texts més arcaic tenen indubtablement orde VO:

(1) jun bi shi guo

príncip certament va perdre estat

'El príncip certament perdrà l'Estat'

Existixen uns pocs casos d'orde OV, encara que este us és marginal, i en eixos casos l'objecte té una marca posposta (shi o zhi):

(2) jin [Wu shi]_OBJ ju

Ara Wu MARCA. OBJECTE témer

'Ara temen al [estat de] Wu'

Sobre les categories, la gramàtica tradicional chinenca distinguix dos tipos de paraules: shizi (paraules plenes o categories lèxiques) i xuzi (paraules buides o categories funcionals).

Vore també

• Chinenc antic
• Chinenc Han tardà
• Chinenc estàndar

Bibliografia

• Jerry Norman; S. R. Anderson, J. Bresnan, B. Comrie, W. Dressler, C. Ewen, R. Lass (1988). Chinese. Cambridge University Press. pàgines 83–84. ISBN 0521296536.