Anar al contingut

Conca sedimentaria del Paraná

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Àrea de presència de la Conca del Paraná, en Amèrica del Sur.

La Conca sedimentaria del Paraná, o simplement Conca del Paraná, és una àmplia conca sedimentaria situada en l'àrea centre-este d'Amèrica del Sur. La seua àrea cobrix principalment el centre-sur de Brasil, des de l'estat del Mate Grosso fins a l'estat de Riu Gran del Sur, a on es troba el 75% de la seua superfície. Ademés de Brasil, també s'estén pel nordest d'Argentina i per la regió este de Paraguay i el nort d'Uruguay. És una depressió ovalada, en l'eix major orientat de nort a sur, i posseïx un àrea de prop d'1,5 millons de km².[1][2]

Es va originar durant part de les eres Paleozoica i Mesozoica i la seua registre estratigráfico comprén un interval de temps de 460 a 65 millons d'anys arrere (del Ordovícico al Cretáceo). La seua gruixa màxima, superior als 7000 m en la seua regió central, està constituït per roques sedimentarias i ígneas i és rica en restants fòssilés d'animals i vegetals.[1]

És una típica conca flexural d'interior cratónico encara que durant en el Paleozoico fora un golf obert cap al suroest pertanyent al llavors oceà Panthalassa. La génesis de la conca està unida a la relació de convergència entre el marge suroest de l'antic supercontinente Gondwana, format pels actuals continents d'Amèrica del Sur, Àfrica, Antàrtida i Austràlia, ademés d'Índia i la litósfera oceànica del Panthalassa, ubicant la conca en el Paleozoico.[1][3][4]

Mapa geològic simplificat de la Conca del Paraná (modificat per Milani, 1997[5]).

El nom "Conca del Paraná" deriva del riu Paraná, que corre pel seu eix central de nort a sur. La conca hidrogràfica del riu Paraná està casi completament continguda en la conca sedimentaria i posseïx un enorme potencial hidroelèctric, pel gran volum d'aigua, tant del riu Paraná com de diversos afluents, aliat al terreny accidentat de la conca.[6]


Els principals recursos naturals extrets en la Conca del Paraná són el carbó mineral, l'aigua subterrànea, la pissarra bituminosa, els materials per a la construcció civil i l'indústria minera. Atres recursos trobats en la Conca del Paraná són l'urani i el gas natural, abdós en jaciments exclusius per a la seua explotació.

Primers estudis

[editar | editar còdic]
Columna estratigráfica de la Conca del Paraná en Santa Catarina, conforme White (1908).[7]

Els primers estudis sobre la conca varen ser publicats en la primera mitat de el XIX, durant l'Imperi brasiler. Es tracta principalment d'estudis sobre el carbó mineral. Entre 1875 i 1877, les roques de la Conca del Paraná varen ser estudiades per la Comissió Geològica de l'Imperi de Brasil. Esta comissió va ser constituïda pel emperador Pedro II i coordinada pel geólogo canadenc Charles Frederick Hartt. L'enfocament preliminar de la comissió va ser l'estudi de la geologia, la paleontologia i les mines brasileres.[8][9] Els treballs bàsics més importants d'esta fase inicial estan representats per les publicacions d'Orville Derby, en 1879 i 1883.[8]

Al començament de el XX, el govern brasiler va crear la Comissió d'Estudis de les Mines de Carbó de Pedra de Brasil, per a conéixer millor el potencial del carbó mineral nacional que, fins a aquell moment, havia segut explotat de forma independent en el sur de Brasil. Per a això varen contractar al geólogo Israel Charles White per a cobrir el càrrec de cap de la referida comissió, quí fins a llavors s'eixercitava com geólogo en cap del West Virginia Geological and Economic Survey, en els Estats Units d'Amèrica i era especialiste en carbó mineral. Este treball, desenrollat entre els anys 1904 i 1906, va donar com resultat una gran cantitat de senyes sobre els carbons, especialment els de Santa Catarina, i sobre l'estratigrafia i la paleontologia de la Conca del Paraná.[10] Els treballs varen culminar en la publicació, en 1908, de l'informe final de la comissió, hui conegut com a Informe White, i que va ser un gran marc per al coneiximent de la geologia de la Conca del Paraná.[7]

Per un atre costat, el treball de White documenta un gran contingut científic en el camp de la Paleontologia: el reconeiximent de la presència de restants fòssils de Mesosaurus brasiliensis en estrats pérmicos de el "Schisto negre de Iraty". White també correlacionó i va propondre l'equivalència de les diverses unitats estratigráficas i de contingut fosilífero de la Conca del Paraná en la Conca del Karoo, en Àfrica del Sur, coneguda com la regió de Gondwana en Índia:

És molt provable que siga encertada l'hipòtesis que admet que els continents meridionals, deuen haver estat units, durant els periodos Pérmico i Triásico, per mig d'una gran porció de terres, ara sumergides, que Suess va denominar com "Terra Gondwana".
White (1908)[7]

La Conca del Paraná i la teoria de la deriva continental

[editar | editar còdic]
Distribució geogràfica dels fòssils gondwánicos (clic per a ampliar i vore més detalls).[11]

Durant el XIX i principis de el XX, varen ser trobats i identificats innumerables fòssils en la Conca del Paraná, tant d'animals que varen viure en ambiente terrestre o marí com de vegetals continentals que també varen ser trobats en els atres continents del hemisferi sur, ademés d'Índia, com per eixemple, i principalment, els reptilés mesosaúridos i la flora de Glossopteris. Estos descobriments varen tindre un paper important en el desenroll de la teoria de la deriva continental, teoria precursora de l'actual tectónica de plaques. La teoria de la deriva continental va ser presentada pel geólogo i meteoròlec alemà Alfred Wegener en 1915, en la publicació de la seua obra clàssica: L'orige dels continents i oceans (Die Entstehung der Kontinente und Ozeane[12]). Wegener afirmava que els continents, hui separats per oceans, varen estar junts en una única massa de terra (denominada per ell Pangaea (del grec "tota la Terra"), del Carbonífero superior (fa prop de 300 millons d'anys) al Jurásico superior (fa prop de 150 millons d'anys) quan Laurasia (actuals Amèrica del Nort i Eurasia) es varen separar de Gondwana, que despuix també es va dividir en el Cretácico inferior.[13]


Dos geólogos, que varen treballar a abdós costats de l'Atlàntic sur, varen realisar una important contribució en la defensa de la teoria de la deriva continental en la primera mitat de el XX. Un va ser el geólogo surafricà Alexander Du Toit,[14] quí ademés de ser un dels primers defensors de les teories de Wegener, va publicar diversos treballs referents a l'assunt.[15] I l'atre va ser el geólogo alemà, radicat en Curitiba, Paraná, Reinhard Maack,[16] que ademés de la seua tesis de doctorat sobre el tema, defesa en l'Universitat de Bonn, va publicar innumerables treballs sobre l'assunt, i inclusivament va ser premiat per l'UNESCO, orgue de l'ONU, pel seu defensa de la teoria de la deriva continental.[17][18]

Mesosaurus brasiliensis

[editar | editar còdic]

Artícul principal → Mesosaurus.

Esquelet de Mesosaurus brasiliensis. Disseny original de Mac Gregor (1908).[19]
Archiu:Glossopteris White estampa CAPS 66 .jpg
Eixemplars fòssils de la flora i dels carbons de la Conca del Paraná, David White (1908).[20]

El Mesosaurus brasiliensis (fardacho brasiler intermig) era un menut reptil aquàtic de la família Mesosauridae que vivia en aigües costeres marines poc profundes. Posseïa un cos llarc i prim i una coa allargada, i media prop d'un metro de llongitut en estat adult. Va ser descrit i catalogat per primera volta en 1908 per John MacGregor, un eminent paleontòlec americà de l'Universitat de Columbia en Nova York, quan va realisar estudis dels fòssils trobats en les pissarras de la formació Irati, arreplegats per Israel White en afloraments pròxims a les estacions ferroviàries d'Irati i André Rebouças, en la regió central de l'estat de Paraná.[19]


Eixos reptils varen aparéixer fa prop de 290 millons d'anys, durant el periodo Carbonífero, en el seu auge en el periodo Pérmico. Alguns fòssils indiquen que els últims remanentes d'eixe linaje varen sobreviure fins a inicis del Triásico, fa prop de 230 millons d'anys.[21] El primer eixemplar de mesosauro va ser registrat en el sur d'Àfrica per Paul Gervais en 1864, i ho va denominar com Mesosaurus tenuidens.[22] I en Brasil, el primer eixemplar de la família Mesosauridae va ser descrit pel paleontòlec americà Edward Drinker Cope (1885), que ho va denominar Stereoternum tumidum. La presència d'una mateixa família de menuts reptils en els dos costats de l'Atlàntic va ser després registrada per diversos geólogos i paleontòlecs com un dels més forts arguments a favor de la teoria de la deriva continental.[21]

Flora de Glossopteris

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Glossopteris.


Glossopteris és considerat un fòssil guia mundial per a les seqüències gondwánicas.[23] Esta flora és el principal contingut fosilífero dels carbons pérmicos trobats en el sur de Brasil i Uruguay. El primer treball que registra la presència d'horisons megaflorísticos associats a les capes de carbó dins d'un enfocament paleogeográfico i paleoclimático, en la Conca del Paraná, va anar l'estudi realisat pel geólogo i paleobotánico americà David White en mostres de carbó arreplegades per Israel White, i publicat en l'Informe White.[20][24]

L'estudi de White va permetre una extensa correlació intragodwánica entre els depòsits de carbons pérmicos del sur de Brasil i aquells registrats en la Conca del Karoo, Àfrica del Sur, Austràlia, Índia i Antàrtida, demostrant inclusivament que esta última abans s'ubicava en paleolatitudes menys pròximes al pol sur de lo que es troba actualment, permetent la presència d'una extensa flora.[25][24]


El terme original per a designar el supercontinente que hauria existit en el sur, Gondwanaland, va ser falcat pel geólogo britànic Eduard Suess en 1861, en referència a la regió de Gondwana, en l'Índia, a on varen ser trobats per primera volta fòssils d'esta flora.[26]

Estratigrafia

[editar | editar còdic]
Columna estratigráfica simplificada de la Conca del Paraná (M.a.: millons d'anys).[1]

La columna sedimentaria de la Conca del Paraná va ser subdividida per Milani (1997)[5] en sis unitats alostratigráficas de segon orde o supersecuencias, segons la classificació de Vail et. al. (1977)[27] açò és, separades per espais significatius, com es veu en la figura de la columna estratigráfica. Estes unitats, descrites a continuació, definixen el marc estratigráfico de la conca i són separades per importants hiats deposicionales, causats per events erosivos.[1]

Supersecuencia Riu Ivaí: La supersecuencia més basal, d'edat Neo-Ordovícica a Eo-Silúrico, posseïx tres formacions: la més antiga, denominada Formació Alt Garzas, està constituïda principalment per areniscas cuarzosas de fines a grosses, poc feldespáticas i posseïxen una gruixa màxima de 300 m. Després es localisa la Formació Iapó que registra depòsits relacionats en la glaciació ordovícica, que va afectar a grans porcions de Gondwana, formada bàsicament per diamictitos. Per damunt dels diamictitos es troba la Formació Vila Maria, una espessa capa arcillosa en abundant contingut fòssil de graptolites, trilobites, braquiópodos i quitinozoarios.[1]

Supersecuencia Paraná: D'edat Devoniana, presenta una gruixa màxima entorn als 800 m i és representada per dos formacions: Furnas i Ponta Grossa. La Formació Furnas està constituïda per areniscas cuarzosas blanques, caolínicas, de granulometría mijana a grossa, de geometria tabular i que exhibixen estratificació creuades de diverses naturalea i tipos. En el cim de la Supersecuencia Paraná es troba la Formació Ponta Grossa, una secció predominantment arcillosa i que ademés de ser rica en macrofósiles és una de les potencials generadores de petròleu de la conca. Entre els fòssils d'animals trobats en esta formació predominen els invertebrats marins com braquiópodos, trilobites, bivalvats, gastrópodos, anèlits i equinoderms.[1]


Supersecuencia Gondwana I: Depositada des del Carbonífero superior al Triásico inferior, posseïx dos característiques importants:[1]

  • La seua porció basal és un registre sorprenent de la gran glaciació gondwánica, el pico de la qual va ocórrer en el Misisipiano (Carbonífero inferior), coneguda com glaciació Karoo. La desglaciación, del Westfaliano (Carbonífero superior) fins al Pérmico inferior, va generar extensos depòsits glacials. Estos depòsits estan constituïts principalment per arenisca, diamictitos, conglomerats i roques arcillosas i s'ubiquen en el Grup Itararé. Són comuns facies típiques d'ambient glaciar, com per eixemple les varvas.[1] Aixina mateix per la forta acció del gèl, el Grup Itararé és ric en arenisca, especialment en la porció centre-nort de la conca, a on radica fins al 80% de la columna sedimentaria.[28]
  • El decliu de les condicions glacials, en el Pérmico mig, va possibilitar l'aparició de la flora de Glossopteris, en la Formació Ric Bonico, i dels extensos depòsits de carbons que són extrets tant en Amèrica del Sur com en Àfrica del Sur.[1]

Seguit a açò ocorre una transgressió marina i la deposición de esquistos, siltitos i areniscas depositats en l'ambient de la plataforma marina baixa de la Formació Palermo. Ya en el Pérmico superior, es troba la Formació Irati, representada per esquistos bituminosos i calcàreas, depositats en un ambient marí restringit. La Formació Irati també és una potencial generadora de petròleu i és mundialment famosa per contindre fòssils dels reptils Mesosaurus brasilienesis i Stereosternum tumidum, que va permetre la correlació de la mateixa en la Formació Whitehill, de la Conca Karoo en Àfrica del Sur, sostenint aixina l'hipòtesis de la deriva continental. El sostre d'esta seqüència marca el fi de la fase marina de la Conca, també en la deposición de la Formació Serra Alta i l'inici de la continentalización de la mateixa, en la deposición de les formacions Teresina, Ric del Rastre i Sanga del Cabral.[1]

Aflorament de basalt de la Formació Serra General en el Bote São Francisco, la major caiguda d'aigua de la regió sur de Brasil.

Supersecuencia Gondwana II: D'edat triásica, és formada pels depòsits fluvialés i llacustres de les formacions Santa Maria i Caturrita. La seua presència està restringida a l'estat de Rio Gran do Sul i a la regió nort de l'Uruguay. La Formació Santa Maria està composta bàsicament per lutitas roges. En esta supersecuencia es troba un dels més importants «boscs petrificados» del planeta, ademés de fòssils d'una important fauna de dinosauris i atres grups de reptilés i de mamífers terrestres, correlacionables en els de Argentina i Àfrica del Sur.[1]

Supersecuencia Gondwana III: Esta supersecuencia, depositada durant el Jurásico superior i el Cretáceo superior, marca la presència de dos events de gran importància. La seua porció basal mostra una gran desertificación del continent Gondwana en eixe moment, el "desert Botucatu", semblant al desert del Sahara, en àrea superior al milló de km². Els extensos camps de dunes varen formar els espessos estrats de arenisca fina a mitan de la Formació Botucatu[1] i que hui constituïx l'important Acuífero Guaraní.[29]

Archiu:Jurandyr CAPS 104 CAPS 105 Ross.jpg
Aflorament d'areniscas eòliques de la Formació Botucatu.

Cobrint esta arenisca va ocórrer l'event ígneo de la Formació Serra Geral, en l'inici del Cretáceo, entre 137 i 127 millons d'anys arrere i que està associat al procés de ruptura de Gondwana i a la formació de l'Atlàntic sur. Este event va resultar en la formació d'una espessa successió volcànica, formada principalment per basalts i roques intrusivas associades, sent una de les majors extrusions ígneas del planeta en un àrea superior al milló de km² i en gruixa de més de 2000m. Estos basalt s'estenen en el continent africà, en la Conca de Etendeka, en Namíbia i Angola.[1]

Supersecuencia Bauru: Esta supersecuencia cretácica, ocorre en la porció centre-nort de la conca, en els estats de Mines Gerais, São Paulo, Paraná, Mate Grosso del Sur, Goiás i Mate Grosso, aixina com en el nordest de Paraguay. Està constituïda per depòsits de arenisca i conglomerats dels grups Bauru i Caiuá, que varen ser depositats en l'ambient continental semiárido o desértico, en el cridat desert de Caiuá.[1] Les roques d'esta supersecuencia són riques en fòssils, inclusivament de dinosauris. Fins al moment ya varen ser trobats restants fòssils de quatre espècies de dinosauris de gran porte, del grup dels saurópodos, incloent el Maxakalisaurus topai, el major dinosauri montat en Brasil.[30]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 Bolletí de Geociencias de la Petrobras.
    pp. 265–287.Consultat el 20 d'abril de 2011.
  2. ↑ Bolletí de Geociencias de la Petrobras.
    pp. 135–162.Consultat el 20 d'abril de 2011.
  3. ↑ Zalan, P. V. et al. (1991) The Paraná Basin, Brazil. IN: Leighton, M. W. et al. (Eds.). Interior cratonic basins. Tulsa, Okla.: American Association of Petroleum Geologists, p. 707-708. (AAPG. Memoir 51).
  4. ↑ Melo, J. H. G.(1988) The Malvinokaffric ream in the Devonian of Brazil. IN: McMilillan, N. J.; Embry, A. F.; Glass, D. J. (Ed.). Devonian of the world. Calgary: Canadian Society of Petroleum Geologists, 1988, v. 1. p. 669-704. (CSPG Memoir, 14).
  5. ↑ 5,0 5,1 Milani, Y. J. (1997). Evolució tectono-estratigráfica de la Conca del Paraná i la seua relació en la geodinâmica fanerozóica del Gondwana sul-ocidental. 2 vol. Il. Tesis (Doctorat) – Universitat Federal de Rio Gran do Sul, Curs de Posgraduación en Geociencias, Porte Alegre.
  6. ↑ «Atles d'Energia Elèctrica de Brasil» (en portugués). Archivat des d'el original, el 22 de juliol de 2010. Consultat el 21 de novembre de 2010.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 White, I.C. (1908) Comissió d'Estudis de les Mines de Carbó de Pedra del Brasil – Informatiu final. (informatiu bilingüe, portugués i anglés); 617 p. + ilustr.; Prensa Nacional, Rio de Janeiro, Brasil. IN: CPRM (2008). 30 cm. Edició commemorativa: 100 anys de l'Informe White. Edició facsimilar. CDD 553.209816.
  8. ↑ 8,0 8,1 Bosetti, Y.P.; Peyerl, D.; Horodyski, R. S. i Zabini, C. (2007) Formació Ponta Grossa: Història, Facies i Fòssils. IN: I Simpósio d'Enquesta en Educació i Història de Ciències de la Terra i III Simpósio Nacional sobre Educació i Geologia en Brasil, anais, Unicamp, Campinas, SP; pg. 353-360.
  9. ↑ Lange, F. W. (1954). Paleontologia del Paraná. IN: Paleontologia del Paraná, Curitiba. Comissió de Commemoració del Centenari del Paraná, dèu., pg. 1-105.
  10. ↑ Bortoluzzi, C.A. et al (2008) Event White – Edició Commemorativa: 100 anys de l'Informatiu White. IN: 44º Congrés Brasiler de Geologia – Societat Brasilera de Geologia, Núcleu Paraná, Curitiba, Paraná, Brasil. CDD 553.209816.
  11. ↑ «Rejoined continents – Gondwana fossils» (en anglés). Consultat el 29 d'octubre de 2010.
  12. ↑ Wegener, Alfred(1912).International Journal of Earth Sciences.3(4)doi:10.1007/BF02202896.
  13. ↑ «PALEOMAP Project» (en anglés). Consultat el 14 d'octubre de 2010.
  14. ↑ Du Toit, A. L. (1927). A geological comparasion of South America with South Àfrica. Washington: The Carnegie Institution. 157p.
  15. ↑ Du Toit, A. L. (1937). Our wandering continents, An Hypothesis of Continental Drifting, Oliver & Boyd, London, UK.
  16. ↑ «Pàgina en homenage a Reinhard Maack» (en anglés). Consultat el 12 d'octubre de 2010.
  17. ↑ Maack, R. (1934). «Die Gondwanaschichten in Südbrasilien und ihre Beziehungen zur Kaokoformation Südwest-Afrikas» (alemà) Zeitschrift d. Ges. f. Erdkunde zu Berlin: 194-222
  18. ↑ Maack, R. (1964). «50 Jahre Kontinental-Verschiebungs-Theorie; Alfred Wegener zoom Gedächtnis» (alemà) Geografische Rundschau, 16: 343-356
  19. ↑ 19,0 19,1 Mac Gregor, J.H. (1908) Mesosaurus brasiliensis nov. sp., Part II. (Portugués i Inglés) IN: White, I.C. (1908) "Comissió d'Estudis de les Mines de Carbó de Pedra del Brazil", Informatiu Final, Part II, Prensa Nacional, Rio de Janeiro, Brazil, 617 pg. (Informatiu bilingüe, en portugués i anglés). Edició facsimilar de 1988, DNPM
  20. ↑ 20,0 20,1 White, David (1908) Flora Fòssil de les Coal Measures de Brasil, pp. 337-617 + 14 estampes (anglés) IN: White, I.C. (1908) "Comissió d'Estudis de les Mines de Carbó de Pedra del Brasil”, Informe Final, Part III, Prensa Nacional, Rio de Janeiro, Brazil, 617 pg. (Informatiu bilingüe, en portugués i anglés). Edició facsimilar de 1988, DNPM
  21. ↑ 21,0 21,1 Barberena, D. C. A. & Timm, L. L. (2000). Característiques dels Mesosaurus i els seus adaptaçõés al mig aquático. IN: Holz, M. & Ros, L. F. Paleontologia de Rio Gran do Sul. Porte Alegre: UFRGS/CIGO, 2000. p. 194-209.
  22. ↑ Gervais, P. (1867-69) Zoologie et Paléotologie Générales. (francés) Ser. 1, pp. 223-228. Pl. XLII.Gervais, P. (1867-69) Zoologie et Paléotologie Générales. Ser. 1, pp. 223-228. Pl. XLII
  23. ↑ Davis, P.; Kenrick, P. (2004) Fossil Plants (anglés). Smithsonian Books (in association with the Natural History Museum of London), Washington, D.C..
  24. ↑ 24,0 24,1 «Columna White, Excursão virtual per la Serra del Riu del Rastre, Glossopteris:» (en portugués). Consultat el 14 d'octubre de 2010.
  25. ↑ «Aflorament Bainha, Criciúma, SC - Flora Glossopteris del Pérmico Inferior» (en portugués). Archivat des d'el original, el 29 de maig de 2009. Consultat el 12 d'octubre de 2010.
  26. ↑ «Suess, Eduard. (1901). De les Antlitz der Erde. - 5 volums; recuperat en Geowords» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de giner de 2012. Consultat el 12 d'octubre de 2010.
  27. ↑ Vail, P. R.; Mitchum, R. M.; Thompson, S. (1977). Seismic Stratigraphy and global change of siga level, part 3: relative changes of siga level from coastal onlap. IN: Payton, C. Y. (Ed.). Seismic Stratigraphy: applications of hydrocarbon exploration. Tulsa, Okla.: American Association of American Geologists. p. 205-212. (AAPG Memoir, 26).
  28. ↑ Vesely, F.F. (2007) Sistemes alimentats per fluix hiperpicnais glaciogénicos: model deposicional per a arenisca del Grup Itararé, Permocarvonífero de la Conca del Paraná. IN: Bolletí de Geociencias de la Petrobras. Rio de Janeiro, v. 15, n. 1, p. 7-25, Nov. 2006/maig/2007.
  29. ↑ «"L'Aqüífer Guaraní"» (en portugués). Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011. Consultat el 12 d'octubre de 2010.
  30. ↑ Kellner, A.W.A., Campos, D.A., Azevedo, S.A.K., Trotta, M.N.F., Henriques, D.D.R., Craik, M.M.T., and Silva, H.P. (2006). "On a new titanosaur sauropod from the Bauru Group, Clapix Cretaceous of Brazil." Bolletí del Museu Nacional (Geologia), 74: 1-31.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Conca_sedimentaria_del_Paraná&oldid=665147»