Daniel Ortega

Daniel Ortega

José Daniel Ortega Saavedra (La Llibertat, Chontales, 11 de novembre de 1945) és un exguerrillero i polític nicaragüenc que s'eixercita com president de la República de Nicaragua des de 2007, càrrec que compartix com copresidente junt a la seua esposa Rosario Murillo des de 2025. Anteriorment va ser president entre 1985 a 1990 i fungió com a coordinador de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional des de 1979 fins a 1985, sumant en total 30 anys de govern. És el secretari general del Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN) des de 1991.

Ortega és un dels líders més importants del partit FSLN, qui va formar part del directori que va assumir el poder després del triumfo de la Revolució Sandinista, que va derrotar a la dictadura de la família Somoza baixe el respal d'Estats Units des de la ocupació nortamericana de Nicaragua de 1934. Va ser el cap d'Estat entre 1985 i 1990, any en el que va perdre les eleccions davant la Unió Nacional Opositora (U), una coalició de 14 partits que va dur a la presidència a Violeta Barris de Chamorro. Va perdre en les eleccions presidencials de 1996 i 2001, pero va triumfar en les eleccions del 2006, i des de llavors ha segut reelegit en 2011, 2016 i 2021.

Durant el seu mandat, Nicaragua ha experiment un reculada democràtica. Despuix de les protestes en abril de 2018 que va propiciar una crisis política en l'emigració de més de 30 000 nicaragüense a Costa Rica, arrests a opositors, tancament de mijos i ONG, aixina com hostigamiento a la comunitat catòlica; Ortega ha segut comparat en Anastacio Somoza Debayle, i senyalat d'autoritari per diverses fonts, tant els mijos de comunicació i polítics s'han referit a ell com un dictador. Ha segut acusat de caudillismo, oportunisme ideològic, enriquiment personal i eixercir un control familiar sobre les institucions de l'Estat, designant inclús a la seua esposa com copresidenta i crítiques provinents d'antigues figures de la Revolució Sandinista, algunes d'elles integrades dins del partit Moviment Renovador Sandinista.

Durant el procés electoral de 2021 va encarcerar a varis precandidatos polítics com Cristiana Chamorro, i va inhabilitar a partits opositors, #lo que va generar el rebuig de diversos països i organismes internacionals que varen desconéixer les eleccions argumentant la seua falta de «llegitimitat». El 30 de decembre de 2024, un juge argentí va ordenar la captura internacional de Daniel Ortega, i la seua esposa Rosario Murillo, aixina com d'una dotzena de colaboradors, per la «violació sistemàtica de drets humans» en Nicaragua.

Primers anys

Infància i joventut

Daniel Ortega va nàixer en La Llibertat, l'11 de novembre de 1945 en una família de classe mija. Els seus pares, Daniel Ortega i Lidia Saavedra, varen ser opositors al règim d'Anastasio Somoza García. En 1963 va ingressar a la Universitat Centroamericana en Managua, a on es va identificar en les tendències polítiques dels sandinistas. Eixe mateix any va abandonar els seus estudis de Dret i es va unir al Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN).

Com a militant sandinista va realisar vàries activitats contra la dictadura d'Anastasio Somoza Debayle. Va ser detingut el 18 de novembre de 1967 per l'assalt a un banc; acusat de robo en intimidació, va passar 7 anys en la presó, fins que va ser lliberat de la Presó Modele de Tipitapa junt a atres presos del FSLN en un intercanvi per alts funcionaris del govern de Somoza, presos com a rehens per un comando armat.

Pren de la casa de José María Castell Quant

El 27 de decembre de 1974, al mando del comandant Eduardo Contreras, un comando sandinista –format per Hugo Torres, Leticia Herrera, Germán Pomares, Joaquín Quadra Lacayo, Javier Carrión McDonough, Omar Halleslevens (els tres últims futurs caps del Eixèrcit de Nicaragua (en els periodos 1995-2000, 2000-2005, 2005-2009 respectivament), Félix Pedro Picat, Róger Deshon Argüello, Eleonora Rocha, Mario Sánchez, Olga López Avilés, Germán Pomares i Alberto Rius– va prendre per assalt la casa de José María Castell Quant –funcionari somocista, president del Banc Nacional de Nicaragua (BNN),– ubicada en Colonial Els Roures, en Managua.

En eixos moments se celebrava en ella una reunió social a la que assistien importants personages del Govern i de l'empresa privada, entre els que estaven el embaixador d'Estats Units Turner Shelton i el germà de Somoza per part del pare, general José R. Somoza. L'assalt es va produir a tall de les onze de la nit, en acabant de que estos hagueren abandonat la festa en els seus guardaespales. Entre els rehens es trobaven figures rellevants del règim de Somoza com Guillermo Sevilla Sacasa, embaixador de Nicaragua en Washington, cunyat de Somoza per ser espós de Lillian Somoza Debayle; l'alcalde de Managua, Luis Valle Olivares; l'embaixador davant la OEA, Noel Pallais; el ministre i exgeneral Alejandro Montiel Argüello.

Els assaltants varen exigir la lliberació de huit presos del FSLN, entre ells Daniel Ortega, huit millons de dólars –dels que Somoza hauria accedit a donar solament un– i un avió per a, junt a alguns rehens, poder fugir a Cuba. Les negociacions es varen prolongar durant tres dies i, en la mediació del llavors arquebisbe de Managua, monsenyor Miguel Obando i Bravo, es va conseguir l'objectiu plantejat. Anastasio Somoza va implantar el estat de lloc i la censura de prensa fins al 19 de setembre de 1977. En l'assalt es va produir una víctima mortal, l'amo de la casa José María Castell Quant, qui es va opondre a la pren de la seua casa i va morir per un dispar que va realisar Quadra.

Membre de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional (1979-1985)

Artícul principal → Revolució sandinista.

Durant la revolució de 1978 i 1979, Ortega es va refugiar en Costa Rica. En 1978 s'unix de fet en Rosario Murillo, en qui després es casaria fins a l'any 2005, també militant sandinista a qui havia conegut en anterioritat, en qui va tindre sèt fills. El 17 de juliol de 1979, el president Anastasio Somoza Debayle va deixar el país per l'alvanç del FSLN que entraria en Managua el 18 d'eixe mateix més, posant fi a la saga de governs controlats per la família Somoza. Despuix de l'efímera presidència de Francisco Urcuyo Maliaños, la guerra civil va aplegar al seu fi en l'entrada triumfal dels sandinista a Managua i la rendició de la Guàrdia Nacional (GN). Com a membre de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional (JGRN), va aplegar des de Costa Rica a la capital provisional de la nació, #León, per a formar part de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional.^{cita requerida}

Junt a Ortega estaven el socialdemócrata Sergio Ramírez Mercat; el pro-sandinista Moisés Hassan Morales; l'empresari lliberal Luis Alfonso Robelo Calleja, i Violeta Barris de Chamorro, viuda del periodiste i polític Pedro Joaquín Chamorro Moradura. Despuix de la dimissió de Robelo i Chamorro en 1980, Ortega i atres cinc membres del Front Sandinista (FSLN) s'integren en la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional (JGRN). En tongada de la derrotada Guàrdia Nacional, el Eixèrcit Popular Sandinista ocupa eixa posició, integrant a les milícies del FSLN i a membres de la Guàrdia Nacional que hagueren mostrat bona conducta. El primer i únic comandant en cap del EPS va ser Humberto Ortega Saavedra, germà de Daniel Ortega.^{cita requerida}

Primera presidència (1985-1990)

Artícul principal → Primera investidura presidencial de Daniel Ortega.

El 4 de novembre de 1984, Ortega va cridar a les eleccions generals, les quals va guanyar en una majoria del 63 % dels vots. Va iniciar el seu mandat el 10 de giner de 1985. Durant la seua gestió va posar en pràctica moltes de les idees del partit. Parts del programa sandinista estaven inspirades en el sistema socialiste, marxiste i leninista de Fidel Castro en Cuba, mentres que unes atres mostraven l'influència dels partits socialistes europeus, portant a terme una política progressiste en una total intervenció de l'Estat, opost al manteniment de la llibertat de mercat i comerç del sector privat. Les reformes començades i la colaboració en els països del llavors bloc comuniste aixina com l'intervenció de ciutadans nicaragüencs opositors al règim sandinista, fan que el govern nortamericà organise, recolze i finance la contrarrevolución, creant als grups armats coneguts com "Contres".

Açò va sumir al país en una guerra que va carrejar una de les més greus crisis econòmica, i política en l'història del país. La pressió dels països de l'àrea Centroamericana, el cridat internacional a la pau en la regió, el desgast econòmic aixina com el fi de la guerra freda varen forçar a Daniel Ortega a convocar eleccions democràtiques generals en 1990, en les que va ser derrotat per la candidata Violeta Barris de Chamorro de la Unió Nacional Opositora (U), que es va establir com una aliança que integrava les principals forces d'oposició conformades per forces de dreta, centroderecha, centre esquerra i esquerra del país.^{cita requerida}

Sobre algunes estadístiques sobre quànt va millorar la salut segons un informe de The American Journal of Public Health "s'estima que, entre 1978 i 1983, la mortalitat infantil va disminuir de 121 a 80,2 per cada 1.000 naixcuts vius, l'esperança de vida en nàixer va aumentar de 52 a 59 anys. El número de casos de paludisme notificats ha disminuït en un 50%, no s'han notificat casos de poliomielitis des de fa dos anys, no s'ha notificat cap cas de pallola en el primer semestre de 1984, i la majoria de les demés malalties prevenibles per mig de vacunació s'han reduït considerablement. La diarrea ha descendit de la primera a la quarta causa de mortalitat hospitalària". La mortalitat dels menors de cinc anys també es va reduir a la mitat durant la contraguerra. Els alvanços en salut i en atres àrees varen ser tan grans que, citant el mencionat informe del NEJM "en només 3 anys s'ha fet més en la majoria de les àrees de benestar social que en els 50 anys de dictadura somocista i estos esforços indiquen un canvi profunt en la societat nicaragüenca." En este àmbit, Cuba també va eixercitar un paper en oferir de nou la seua experiència a Nicaragua. Més d'1.500 meges cubans varen treballar en Nicaragua i varen atendre més de cinc millons de consultes. El personal cubà va ser essencial en l'eliminació de la poliomielitis, la disminució de la tós ferina, la rubéola, el pallola i el descens de la mortalitat infantil. Gary Prevost afirma que el personal cubà va fer possible que Nicaragua contara en un sistema nacional de salut que aplegava a la majoria dels seus ciutadans.

El govern sandinista també va ampliar significativament els drets dels treballadors, en particular el dret a formar un sindicat i a la negociació colectiva. "Abans de 1979, només uns 30.000 nicaragüense (menys del 10% dels treballadors) estaven sindicats i el règim de Somoza feya pràcticament impossible la folga i inclús la negociació colectiva. A finals dels anys 80 hi havia més de 2000 sindicats en els centres de treball i al voltant del 55% de la població treballadora estava sindicada. No obstant, alguns drets sindicals, com el dret a la folga, es varen suspendre durant la guerra de la Contra, pero les folgues varen seguir produint-se a lo llarc de la década dels 80. La majoria de les folgues laborals es varen resoldre per mig del diàlec en el FSLN.

En 1981, la Creuada Nacional d'Alfabetisació va ser reconeguda per la Unesco en el otorgamiento de la medalla Nadezhda Krúpskaya. La campanya va permetre reduir l'índex d'analfabetisme superior al 50 %, fins a un escàs 13 %. Eixe mateix any es va realisar l'operació de trasllat de 42 comunitats d'indígenes misquitos de la regió nor-oriental de la Costa Carib des de la franja fronteriça del Ric Coco en Hondures cap a l'interior del país, a unes noves comunitats conegudes com Tasba Pri (Terra Lliure). coneguda com Nadal roig.

En 1990, la reforma agrària havia afectat a la mitat de les terres cultivables del país, beneficiant a prop del 60% de les famílies rurals. "En 1990 la majoria de les explotacions agrícoles estaven en mans de menuts i mijans productors, en contrast en l'històrica mala distribució de la terra que es remonta a l'época colonial".

En l'oposició (1990-2007)

En les eleccions generals del 25 de febrer de 1990 Daniel Ortega es presentaria la reelecció, competint contra la candidata opositora Violeta Chamorro, exmiembro de la Junta de Govern de Reconstrucció Nacional. la candidatura de Chamorro va ser recolzada per una coalició de 14 partits coneguda com la Unió Nacional Opositora, un front antisandinista que pretenia derrotar a Ortega en les eleccions. Durant la campanya, Chamorro veta una campanya eficaç, presentant-se com la candidata a la pau i prometent acabar en la guerra dels Contres finançada per Estats Units si guanyava. Ortega va fer campanya en el lema "Tot millorarà" i va prometre que, en la guerra contra els Contres terminada, podria centrar-se en la recuperació del país.

Contràriament a lo que la majoria d'observadors internacionals esperaven, Chamorro guanyaria les eleccions en un 54% dels vots Immediatament despuix de la derrota, els sandinista varen intentar mantindre l'unitat entorn a la seua postura revolucionària. En el discurs de concessió d'Ortega al sendemà, va prometre mantindre el "govern des d'avall" fent referència en poder que el FSLN encara ostentava en varis sectors. També va subrallar la seua convicció de que els sandinista tenien com a objectiu aportar "dignitat" a Amèrica Llatina, i no necessàriament mantindre càrrecs governamentals. En 1991, Ortega va dir que les eleccions eren "un instrument per a reafirmar" les "posicions polítiques i ideològiques" del FSLN, i també per a "confrontar el capitalisme". No obstant, la derrota electoral va provocar marcades divisions en el FSLN.Alguns membres varen adoptar postures més pragmàtiques i varen buscar transformar al FSLN en un partit socialdemócrata modern compromés en la reconciliació nacional i la cooperació de classes. Ortega i atres membres del partit varen trobar punts en comú en els radicals, que encara promovien el antiimperialismo i el conflicte de classes per a conseguir un canvi social.

Segons alguns analistes internacionals, les possibles explicacions per a la seua derrota electoral inclouen que la població nicaragüenca estava desencantat en el govern d'Ortega, aixina com el fet de que ya en novembre de 1989, la Casa Blanca havia anunciat que l'embargament econòmic contra Nicaragua continuaria a menos que Violeta Chamorro guanyara les eleccions. Ademés, s'havien reportat casos d'intimidació per part dels contres, en una missió d'observadors canadenc que afirmava que 42 persones varen ser assessinades pels contres en "violència electoral" en octubre de 1989. Açò va dur a molts comentaristes a supondre que els nicaragüense varen votar en contra dels sandinista per por a la continuació de la guerra contra i a la privació econòmica.

El 9 de setembre de 1994, Ortega va guanyar més poder despuix de prendre l'escan de Sergio Ramírez en la Assamblea Nacional. Ramírez havia segut cap del grup parlamentari del FSLN des de 1990, pero Ortega va aplegar a opondre's a les seues accions en l'Assamblea Nacional, preparant el terreny per a la destitució de Ramírez. Figures clau, com Ernesto Moradura, exministre de Cultura en el govern sandinista, varen rebujar la consolidació del poder d'Ortega: "La meua dimissió del FSLN ha segut causada pel seqüestre del partit portat a terme per Daniel Ortega i el grup que dirigix." El partit es va dividir formalment el 8 de giner de 1995, quan Ramírez i varis destacats funcionaris sandinista varen abandonar.

En les eleccions de 1996, Ortega es va enfrontar a l'Aliança Lliberal, encapçalada per Arnoldo Alemà, exalcalde de Managua. Durant la campanya els sandinista varen suavisar la seua retòrica antiimperialista, en Ortega cridant a Estats Units "el nostre gran veí" i prometent cooperar "dins d'un marc de respecte, igualtat i justícia". El canvi d'image va fracassar, ya que l'Aliança Lliberal d'Alemà va quedar en primer lloc en el 51,03% dels vots, mentres que el FSLN d'Ortega va obtindre el 37,75%.

Les postures polítiques d'Ortega es varen tornar més moderades durant el seu temps en l'oposició, i gradualment va canviar gran part de la seua antiga postura marxiste-leninista en favor d'una agenda de socialisme democràtic. La seua fe catòlica romana també s'ha fet més pública en els últims anys, #lo que va dur a Ortega a adoptar diverses polítiques socialment conservadores; en 2006 el FSLN va respalar una llei estricta que prohibia tots els aborts en Nicaragua. Previ a les eleccions de 2006, Ortega va demostrar els seus llaços en l'Iglésia Catòlica renovant els seus vots matrimonials davant la moradura Miguel Obando i Bravo.

Ortega va ser fonamental en la creació del controvertit pacte estratègic entre el FSLN i el Partit Lliberal Constitucionaliste (PLC). La controvertida aliança dels dos principals partits de Nicaragua tenia com a objectiu distribuir el poder entre el PLC i el FSLN, i evitar que atres partits dissidents varen sorgir i aixina establir un sistema bipartidista. Despuix de tancar l'acort en giner de 2000, abdós partits controlaven les tres principals institucions de l'Estat: el Contralor General de la República, el Tribunal Suprem i el Consell Suprem Electoral. Es diu que "El Pacte", com se li coneix en Nicaragua, va beneficiar personalment enormement tant a Ortega i a l'expresident Arnoldo Alemà, mentres llimitava al llavors president Bolaños. Un dels acorts clau del pacte va ser reduir la proporció necessària per a guanyar una elecció presidencial en el primer regrés del 45% al 35%, un canvi en la llei electoral que es tornaria decisiu a favor d'Ortega en les eleccions de 2006.

En el Quart Congrés Ordinari del FSLN, celebrat del 17 al 18 de març de 2002, Ortega va eliminar la Direcció Nacional (DN). En el seu dia, el principal orgue de direcció colectiva del partit, en nou membres, el DN ya no es reunia de forma rutinària i solament quedaven tres membres històrics que eren el mateix Ortega, Bayardo Arce Castany i Tomás Borge. En canvi, l'organisme simplement va recolzar les decisions ya preses pel secretari general. Ortega va marginar als funcionaris del partit i a atres membres mentres enfortia el seu propi círcul informal, conegut com l'anell de ferro. Açò va fer que varis exmilitantes sandinista com Carlos Mejía Godoy fundaren el Moviment Renovador Sandinista com a forma d'opondre's la direcció que estava prenent el partit.

Candidatura presidencial de 2001

En les eleccions generals de novembre de 2001, Ortega perdria la seua tercera elecció presidencial consecutiva, esta volta front a Enrique Bolaños del Partit Lliberal Constitucionaliste.

Baixe la direcció d'Ortega, el FSLN va formar l'àmplia coalició Convergència Nacional (Convergència Nacional) en oposició al PLC. Ortega va abandonar el to revolucionari del passat i va impregnar la seua campanya d'imàgens religioses, donant gràcies en discursos a "Deu i la Revolució" per la democràcia posterior a 1990, i va afirmar que una victòria sandinista permetria al poble nicaragüenc "travessar la mar i aplegar a la Terra Promesa". Estats Units es va opondre a la candidatura d'Ortega des del principi. L'embaixador nortamericà inclús va aparéixer junt a Enrique Bolaños del PLC mentres distribuïa ajuda alimentària. Els atentats terroristes de l'11 de setembre de 2001 varen condenar les possibilitats d'Ortega, ya que l'amenaça d'una invasió nortamericana es va convertir en un problema. Bolaños va convéncer a molts nicaragüencs de que la renovada hostilitat nortamericana cap al terrorisme posaria en perill al seu país si l'obertament antiestadounidense Ortega prevalia. Bolaños terminaria guanyant en el 56,3% dels vots front al 42.3% de vots per a Ortega.

Candidatura presidencial de 2006

Ortega es va postular per quinta volta com a candidat a President de la República de Nicaragua pel Front Sandinista, per a les Eleccions generals de Nicaragua de el 5 de novembre de 2006. Durant la campanya presidencial, Ortega va conseguir efectivament millorar la seua acceptació popular en arborar un mensage pacifiste i solidari, en abundants referències a Deu, a l'amor, a la reconciliació i a la pau. També varen incorporar una série d'elements nous en matèria de comunicació política, tals com: l'utilisació de colors vistosos, el rosa, el groc i el celest; una versió en espanyol de la cançó «Give Peace a Chance» de John Lennon, titulada «Treball i Pau». El canvi que ha experimentat el FSLN en estos dies s'adjudica a una estratègia dissenyada per a conseguir l'obtenció del vot d'aquells sectors de la societat nicaragüenca més desencantats cap al centre de l'espectre polític. Aixina mateix, El FSLN encara manté que entre les seues prioritats es troba la derrota de l'injustícia social i la llibertat dels ciutadans nicaragüencs.^{cita requerida}

Este periodo no va estar falte de #controvèrsia. La Comissió Permanent de Drets Humans de Nicaragua va abocar acusacions contra Ortega i atres membres del govern sandinista referides a la matança d'indígenes misquitos entre els anys 1981 i 1982, i inclou les figures de genocidi i crims de lesa humanitat. Este organisme ha vingut mantenint postures contra els Sandinista des del triumfo revolucionari de 1979, en referència a elles l'sandinista Enrique Figueroa ha manifestat que és:

... «llamentable» que un organisme de drets humans «cada volta que es presenta una campanya electoral és instrumentalizado pels adversaris del FSLN per a organisar campanyes de desprestigie per a afectar l'image dels seus candidats i del partit.»

Durant la campanya presidencial, Daniel Ortega va prometre respectar la propietat privada i les llibertats civils. De la mateixa manera, va prometre respectar el Tractat de Lliure Comerç (CAFTA-RD) en Estats Units, va assegurar que governaria en «harmonia» en George W. Bush i va oferir «donar-li seguritat al sector privat». Sobre les preocupacions expressades per diversos inversionistes nacionals i estrangers, va expressar la seua voluntat de «desenrollar relacions en tota la comunitat internacional».

Resultats electorals

En les eleccions del dumenge 5 de novembre de 2006, Daniel Ortega va conseguir obtindre els vots necessaris per a assumir novament la Presidència, contant en el 37,99 % dels vots vàlits, un percentage discret si considerem atres eleccions en Llatinoamèrica. Molts analistes en Nicaragua consideren que esta victòria es deu a la divisió del lliberalisme (que havia guanyat en més del 50 % de vots en anteriors sufragis) en 2 faccions (Partit Lliberal Constitucionaliste, PLC, i Aliança Lliberal Nicaragüense, ALN) i a la desconfiança del sector izquierdista pel Moviment Renovador Sandinista (MRS). Ademés este resultat va ser possible gràcies a que despuix d'extenses negociacions a lo intern del Parlament Nacional, es conseguira reformar la llei electoral que anteriorment otorgava el triumfo en els comicis presidencials al partit que alcançara el 50 % de vots hàbils. Eduardo Montealegre, candidat de la Aliança Lliberal Nicaragüense (ALN), va acceptar la seua derrota i va procedir a felicitar a Ortega personalment. Els resultats varen ser avalats per diferents grups d'observadors com a Ètica i Transparència, IPADE i CNU:

Esta és una senyal de molt clara voluntat que tenim els nicaragüense de treballar pel ben del país i l'estabilitat, i de que per damunt de les nostres diferències polítiques pesa en primer lloc el compromís que tenim de traure a Nicaragua de la pobrea. [...] Donem gràcies a Deu per esta oportunitat que nos està donant de construir una Nicaragua en reconciliació, entenent-nos, dialogant i creant consensos en mig de les diferències, que és lo que demanda el poble nicaragüenc.

Daniel Ortega -BBC Món - Ortega declarat president electe

Segon govern (2007-#present)

Primer periodo (2007-2012)

Artícul principal → Eleccions generals de Nicaragua de 2006.

Pren de possessió

El dia dimecres 10 de giner de 2007 a les cinc i mija de la vesprada, la primera cerimònia d'investidura que es feya a la vesprada, Daniel Ortega va rebre la Banda Presidencial de mans del president de l'Assamblea Nacional, el també sandinista, René Núñez. L'acte oficial es va realisar en la plaça dels No Alineats «Omar Torrijos» en les representacions de les autoritats nacionals i internacionals. Seguidament, ya com a President de la República, es va dirigir a la Plaça de la Fe, a la vora del Llac de Managua, a on li esperaven més de 300.000 simpatisants per a realisar el seu primer acte públic com a president.

Daniel Ortega va trencar en el protocol d'acodir vestit en trage i corbata, en canvi va rebre la banda presidencial en la seua acostumada vestimenta, la mateixa que havia utilisat durant la campanya, de camisa blanca i pantaló negre. Una volta jurat el càrrec, les primeres accions del nou mandatari varen ser les de juramentar al seu Gabinet, cap de les Forces Armades i de la Policia Nacional i crear la Medalla per l'Unitat Llatinoamericana «Nicaragua Lliure». Esta medalla va ser entregada a cada u dels mandataris que varen assistir a l'acte d'investidura per jóvens vestides en trages típics nicaragüencs i que ballaven al compàs de la Mora Neta. Per una mala organisació les jóvens encarregades de condecorar als presidents, varen posar les medalles en el coll de dos persones que no eren caps d'Estat llatinoamericans, la qual cosa va deixar sense medalla al president veneçolà, Hugo Chávez i al president mexicà, Felipe Calderón. L'embaixadora mexicana, Columba Calvo immediatament va solicitar una explicació a la primera dama Rosario Murillo. Murillo va deure estendre el ball de les jóvens i buscar les medalles que feyen falta per a després impondre-les a Calderón i Chávez com corresponia.

Política interna

Les primeres accions del govern presidit per Ortega varen ser el restablir la gratuïtat dels servicis d'Educació i Salut. En educació es prohibix el cobro, en les escoles públiques, de matrícules, mensualitats, material escolar i atres insumos. En Salut s'eliminen les consultes privades en els centres públics i es restablix la gratuïtat dels medicaments, les operacions quirúrgiques i les proves clíniques que es realisen en els centres sanitaris dependents de l'Estat.

En la Gran Recessió de 2008, Ortega en 2011 va caracterisar al capitalisme com en els seus "estertors de mort" i va presentar la Aliança Bolivariana per als Pobles de La nostra Amèrica-Tractat de Comerç dels Pobles (ALBA) com el proyecte més alvançat, cristià i just. També va dir que Deu estava castigant a Estats Units en la crisis financera per intentar impondre els seus principis econòmics als països pobres. "És increible que en el país més poderós del món, que gasta mils de millons de dólars en guerres brutals ... la gent no té suficients diners per a quedar-se en les seues cases."

Folga del transport colectiu

En maig de 2008, Ortega va enfrontar la seua primera folga en el seu mandat, realisat pel transport colectiu de l'Unió Regional de Cooperatives de Transport Colectiu (URECOOTRACO), els qui exigien la reducció d'un dólar del galó de combustible i l'inclusió dins del pla d'emergència energètica, que beneficia en subsidis al transport urbà en la capital. El bloqueig va paralisar gran part de Managua i va afectar l'abastiment d'insumos.

Penalisació de l'abort i llegalisació de l'homosexualitat

Iniciat la seua gestió en 2007, va entrar en vigor un còdic penal aprovat l'any anterior en el govern d'Enrique Bolaños Geyer, el qual es tipifica com a delicte tot tipo d'abort. En 2008 es va aprovar la llegalisació de la homosexualitat, pese a l'oposició dels partits conservadors i sectors de l'iglésia.

Política exterior

En presentar-se a un càrrec, Ortega va amenaçar en tallar el reconeiximent diplomàtic en la República de China (Taiwan, anteriorment China Nacionalista) per a restablir relacions en la República Popular China en sèu en el continent (com en el periodo de 1985 a 1990) com a govern llegal de China. Pero no ho va fer. En 2007, Ortega va declarar que Nicaragua no acceptava la Política d'Una China del govern de la RPC i que Nicaragua es reservava el dret a mantindre relacions diplomàtiques oficials en la ROC. En 2007, va assegurar al president Chen Shui-bian que Nicaragua no trencaria relacions diplomàtiques en la ROC. Va explicar que durant l'administració Reagan, Estats Units va impondre sancions a Nicaragua. Pero tallar llaços en Taipéi va ser una decisió trista i dolorosa per l'amistat entre Nicaragua i el poble i el govern de Taiwan. Ortega es va reunir en el president de la ROC, Ma Ying-jeou, en 2009 i abdós varen acordar millorar les relacions diplomàtiques entre abdós països.

El 2 de setembre de 2008, durant les cerimònies pel 29º aniversari de la fundació de l'eixèrcit nicaragüenc, Ortega va anunciar que el seu govern reconeix als estats en reconeiximent llimitat d'Abjasia i Osetia del Sur.

En setembre de 2010, despuix d'un informe nortamericà que classificara a Nicaragua com un centre "important" de tràfic de drogues, junt en Costa Rica i Hondures, Ortega va instar al Congrés dels Estats Units i a la administració Obama a assignar més recursos per a ajudar en la lluita contra el narcotràfic.

Incidents diplomàtics en Colòmbia

En decembre de 2007, Ortega va demanar al grup guerriller colombiano Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) la lliberació de la política colombiana Íngrid Betancourt, en una expressió polèmica, en dirigir-se als integrants de les FARC com «els seus germans».

Este fet va provocar que el govern de Colòmbia publicara i enviara una nota de protesta a Nicaragua, i la crítica de molts sectors polítics i socials. El 13 de decembre de 2007 la Cort Internacional de Justícia de L'Haya dicta sentència sobre el conflicte fronteriç en el Mar Carib entre Nicaragua i Colòmbia que afectava a la sobirania de les illes de Sant Andrés, Providència i Santa Catalina reclamades per este país. La resolució va ser contrària als interessos nicaragüencs en donar la raó a Colòmbia sobre la sobirania de dits territoris, pero establix que el meridiano 82 (que Colòmbia sostenia que establia el llímit entre abdós països) afirmant que va ser establit en 1930 com el llímit oest de l'archipèlec de Sant Andrés i no com a llímit entre abdós estats. La delimitació entre abdós països va ser fixada pel Tractat Esguerra-Bárcenas de 1928-1930. Este fet s'ha vist des de sectors colombians com una derrota d'Ortega en haver manifestat est, en un acte castrense, paraules que el diari espanyol El Món va publicar d'esta forma:

Vullc fer-li un cridat al Govern de Colòmbia, al president Uribe, per a que accepte al juge i no li fuigga al juge, perque llavors lo que està és apostant a la llei del més fort.[...] No volguérem que este Eixèrcit es vera enfrontat cap acció bèlica, pero deu estar preparat. La llei del més fort, en estos temps no té cabuda.

Paraules que varen ser preses com a amenaces pel govern colombià i sectors de la seua societat. En el Cim del Grup de Riu, el president de Nicaragua Ortega junt al president de Colòmbia Álvaro Uribe, varen sagellar dites diferències, deixant-ho al Tribunal de L'Haya (Països Baixos), el veredicte de la Sobirania de Sant Andrés Illes, el restabliment de les relacions colombo nicaragüenques i el compromís de lluitar contra el terrorisme. En decembre de 2012 la Cort de L'Haya va emetre el falle a favor de Colòmbia sobre les illes d'Alburquerque, Baix Nou, Surest, Quitasueño, Roncador, Serrana i Serranilla i va declarar admissible la petició de Nicaragua en orden a que la Cort decidira la forma apropiada de delimitació marítima, dividint per parts iguals els drets superposts a la plataforma continental d'abdós parts.

El 21 d'abril de 2022, la Cort Internacional de Justícia va dictaminar que Colòmbia havia violat la sobirania de Nicaragua per incursions de la seua Armada en aigües del Carib, després d'una sentència prèvia de 2012, que otorgava per igual zones del Mar Carib. Daniel Ortega va manifestar que Colòmbia no volia acatar la sentència del tribunal de L'Haya.

Segon periodo (2012-2017)

Artícul principal → Eleccions generals de Nicaragua de 2011.

Eleccions de 2011

En les eleccions presidencials celebrades el dumenge 6 de novembre de 2011 el FSLN, partit en el qual es presenta Daniel Ortega, obté el resultat que ho manté en el poder per una atra llegislatura més. El FSLN va obtindre més del 62 % dels vots emesos mentres que el Partit Lliberal Independent, PLI, no va aplegar a completar el 31 % seguits ya a molta distància pel Partit Lliberal Constitucionaliste, PLC, va obtindre alguna cosa més del 6 %. Els demés partits no varen aplegar a alcançar l'1 % dels vots. Previ a les eleccions es va obrir un debat sobre la possibilitat de que Daniel Ortega es poguera presentar a la reelecció. Per a alguns, l'artícul 147 de la Constitució Política de Nicaragua prohibix la reelecció presidencial, #lo que feya impossible que Ortega poguera tornar-se a presentar a les eleccions; mentres que uns atres, com alguns magistrats de la Cort Suprema de Justícia, varen opinar que la candidatura d'Ortega té fonament llegal i, per tant, és constitucional, la qual cosa és molt similar a lo succeït en l'expresident costarricense Óscar Arias Sánchez. El lliteral (a) de l'artícul 147 establix que "No podrà ser candidat a president ni vicepresident de la república: a) El que eixercira o #haver eixercit en propietat la presidència de la república en qualsevol temps del periodo en que s'efectua l'elecció per al periodo següent, ni el que la #haver eixercit per dos periodos presidencials." Aparentment la candidatura d'Ortega era inconstitucional, ya que ya era President quan es va donar l'elecció, i ademés ya havia segut President de Nicaragua anteriorment, #lo que sumava dos mandats presidencials; no obstant açò, la Cort Suprema va donar el vist i plau per a que Ortega poguera presentar-se. Pero este fallo de la Cort va ser despuix declarat nul per l'Assamblea Nacional, l'únic orgue que, segons la Constitució, pot fer l'interpretació autèntica del sentit de les lleis.

Inclús ya abans del dia de les eleccions, els partits polítics opositors, junt a organismes no governamentals, varen parlar de frau; i açò a pesar de que, en totes l'enquestes realisades abans de les eleccions, el FSLN sempre eixia com a guanyador de manera arrolladora. Els rumors de frau fets prèviament pels grups d'oposició es varen acréixer despuix de saber-se l'abultat resultat en favor de Daniel Ortega, a fi de causar certa inestabilitat, desacreditar el procés electoral, i tractar de justificar la contundent derrota. Alguns organismes internacionals, com la OEA i la UE, que varen estar observant el procés, varen criticar que havien trobat, en algunes ocasions, algun problema per a l'accés a alguns coleges; no obstant, varen fer émfasis en l'ambient de pau i tranquilitat en el qual es va desenrollar l'elecció. La pren de possessió es va realisar el dimarts 10 de giner de 2012, en Managua.

Reforma constitucional de 2014

En giner de 2014, l'Assamblea Nacional, dominada pel FSLN, va aprovar esmenes constitucionals que varen abolir els llímits de mandat per a la presidència i varen permetre a un president presentar-se a un número illimitat de mandats de cinc anys. Encara que el FSLN afirmava que les esmenes assegurarien l'estabilitat que Nicaragua necessitava per a afrontar els problemes a llarc determini, l'oposició afirmava que representaven una amenaça per a la democràcia. Les reformes constitucionals també varen otorgar a Ortega el poder exclusiu de nomenar comandants militars i policials.

En octubre de 2015 Ortega acusa de "ingerència política" a Nacions Unides, despuix de la qual cosa es retira la coordinadora resident en Nicaragua, Silvia Rucks, i l'oficina del PNUD es va vore reduïda en un 80%. Eixe mateix any, segons l'índex de Brecha Global de Gènero del Fòrum Econòmic Mundial, Nicaragua es manté com el país en major equitat de gènero d'Amèrica Llatina, pero perdent 6 llocs en la classificació mundial, perque hi ha hagut una disminució en l'igualtat salarial i en el percentage de dònes en llocs parlamentaris i ministeris.

Política ambiental

En 2016, Daniel Ortega no va firmar el Acort de París perque considerava que l'acort no feya suficient per a protegir el clima, encara que després va canviar d'opinió. Ademés, Nicaragua va rebujar proyectes de mineria del grup canadenc B2 Gold que podrien representar una amenaça per al mig ambient.

Tercer periodo (2017-2022)

Eleccions de 2016

Artícul principal → Eleccions generals de Nicaragua de 2016.

Les eleccions presidencials i parlamentàries que es varen celebrar el 6 de novembre de 2016 varen donar un resultat excelent al FSLN i a la seua proposta presidencial conformada per Daniel Ortega i Rosario Murillo la qual va obtindre el 72,5 % dels vots emesos. En el Parlament Nacional el Front Sandinista de Lliberació Nacional va obtindre més de 65 % dels vots per a diputats nacionals i departamentals. El periodo de govern emanat d'estes eleccions és des de l'any 2017 fins a 2022.^{cita requerida} El percentage de vots obtinguts per cada partit per a l'elecció dels 20 diputats nacionals va ser de:

• PLC: 14,7 % lo que li donen 3 diputats.
• FSLN: 66,8 % lo que li donen 15 diputats.
• PC: 4,3 % lo que li donen 0 diputats.
• ALN: 5,6 % lo que li donen 1 diputats.
• APRE: 2,2 % lo que li donen 0 diputats.
• PLI: 6,6 % lo que li donen 1 diputats.

En l'elecció per les diputacions departamentals el resultat va ser el següent: el PLC va conseguir 15.3 % de vots, el FSLN 65.75 %, el PC 4.5 %, ALN 5.6 %, APRE 2.9 %, el PLI 4.8 %.

En el cas de la votació, el CSE solament va brindar el resultat global i no va localisar les senyes que assignarien 70 diputacions en els 15 departaments i les 2 regions autònomes, en el 99.8 % de JRV contades, el partit de la Costa Carib, Yatama, va obtindre 29.303 vots, és dir l'1,2 %, pero solament participa en les regions autònomes del Carib.

Sobre les propostes presidencials el FSLN va obtindre una ventaja d'un 57,5 % front la segona proposta més votada, la del Partit Lliberal Constitucionaliste (PLC) integrada per Maximino Rodríguez i Martha McCoy, que va obtindre un 15 % dels vots seguit per la proposta del Partit Lliberal Independent (PLI), integrada per Partit Lliberal Independent (PLI) José del Carmen Alvarado i Yadira Rius en un 4.5 %. La Aliança Lliberal Nicaragüense (ALN) va obtindre el 4,3 % dels vots a la seua proposta formada per Saturnino Cerrato i Francisca Chow Taylor. El Partit Conservador (PC) en Erick Antonio Caps Granats i Virginia Montoya un 2,3 % quedant última la Aliança per la República (APRE), en un 1,4 % per a la seua proposta formada per Carlos Canals i Nilo Salazar. Daniel Ortega va prendre possessió del càrrec el dimarts 10 de giner de 2017 en Managua.

Protestes de 2018

AP

En abril de 2018, despuix de la reforma al Institut Nicaragüenc de Seguritat Social (INSS), es va obrir un episodi de protestes populars per grups d'oposició finançats per organismes internacionals.. El dia 18 en la regió de #León varen ser atacades persones de la tercera edat i varen colpejar i varen furtar a periodistes i "grups organisats" sense que la policia aplegara a intervindre. Per part de l'oposició al govern es va identificar a eixos grups violents com a colectius de la Joventut Sandinista i forces de choc, mentres que la versió oficial senyalava que eren grups pagats per la "dreta" (referint-se a l'oposició) els havien causat desorde públic. Es varen seguir realisant manifestacions en contra del govern, una d'elles va ser la marcha cap a l'Universitat Politècnica (UPOLI) del 23 d'abril.

Durant les protestes i els actes violents que les varen rodejar, aixina com l'actuació de les forces d'orde públic i grups incontrolats finançats per l'oposició es va produir la mort d'entre 450 i 535 persones i la desaparició de 1300 persones segons senyes de la Associació Nicaragüenca Pro Drets Humans (ANPDH).

Organismes com la OEA i la CIDH han condenat en reiterades ocasions al govern d'Ortega, per repressió «brutal» i accions en contra de la llibertat d'expressió; este últim va estimar una sifra de 212 fallits. Posteriorment, abdós organismes varen responsabilisar al govern la mort de més 325 ciutadans, la Comissió de la Veritat, Justícia i Pau, reconeix a 269 víctimes, inclós a 22 oficials de la Policia Nacional, assessinats en el context de les protestes antigubernamentales, calificades de «violentes» per la comissió. El govern nicaragüenc solament va reconéixer a 200 morts i va acusar als manifestants de ser causants de dits successos. Numerosos ferits i morts tenia ferides de bala de fusils d'assalt, principalment AK 47, i les seues trayectòries reflectien que s'havia disparat "a matar" i des de llocs privilegiats, #lo que donava peu a l'hipòtesis que hagueren segut efectuats per la policia o personal entrenat.

La lineación d'alguns mijos de comunicació en els convocants de les protestes va fer que varis mijos anaren tancats (les revistes digitals Confidencial i Niú, els programes televisius Esta Semana i Esta Nit i el canal 100 % Notícies. Els periodistes que allí treballaven, com Miguel Mora Barberena, Lucía Pineda Ubau i Verónica Chávez, varen ser arrestats, incomunicats i torturats per la policia. Els periodistes Luis Galeano, Jackson Orozco i Leticia Gaitán varen abandonar el país manifestant que ho feyen per a evitar ser detinguts. En tant, el periodiste opositor Jaime Arellano, va eixir del país per la seua lliure voluntat per a sometre's a tractaments mèdics d'acort en la videograbación publicada per ell mateixa en diversos mijos de comunicació i en plataformes de rets socials.

Despuix de la visita de diputats del Parlament Europeu, Ortega va convocar a un nou "diàlec nacional" en diversos actors de la societat civil i l'empresa privada. Després d'iniciar les protestes, l'analiste polític i columnista de CNN Geovanny Vicente Romero, en un dels seus anàlisis sobre la democràcia en Llatinoamèrica, va indicar com el somi de nació que Daniel Ortega en un moment va representar, va terminar convertint-se en malensomi para mils d'nicaragüense:

L'home que va lluitar en totes les seues forces per a derrocar a un tirà que representava l'última fase de la dinastia tirànica que havia naixcut en 1937 baix el llinage Somoza, hui pot ser que s'haja convertit precisament en una remembranza d'eixe mateix dictador contra el qual baralle en tots els terrenys fa vàries décades. Daniel Ortega, otrora líder d'un moviment net i pur davant els ulls dels seus seguidors, sembla haver-se diluït en l'embriaguea que genera l'experiència de vore el món des del poder i no des de l'oposició.

Geovanny Vicente Romero

Sancions al seu govern

En novembre de l'any 2018, el president nortamericà Donald Trump va firmar una "orde eixecutiva" que va declarar a Nicaragua com una "amenaça inusual i extraordinària a la seguritat nacional" dels Estats Units. En decembre, va aprovar la "Llei de Condicionalidad de l'Inversió Nicaragüenca". Este "Nica Act" autorisa sancions contra el govern del Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN) i té com a objectiu llimitar l'accés de Nicaragua a préstams internacionals.

Diversos països, seguint les polítiques marcades des d'Estats Units d'Amèrica, recolzaven i finançaven a l'oposició nicaragüenca, establixen sancions econòmiques i de movilitat contra la República de Nicaragua i donen al govern d'Ortega un determini màxim fins al 18 de juny de 2019 per a aplegar a un acort de lliberació de presos condenats o en procés d'enjuïciament per la seua participació en els diversos actes violents de manifestació. L'11 de juny de 2019, despuix d'una negociació es lliberen 56 presos, entre ells Lucía Pineda, Miguel Mora i varis jóvens líders de les protestes, que se sumen a una llista consensuada aprovada per la Creu Roja Internacional de 432 encarcerats per estos motius. Les sancions econòmiques establides per països com Estats Units, Canadà i organismes com la OEA i DDHH es varen mantindre en mantindre el govern de Nicaragua les seues posicions i negar-se pactar la bestreta dels comicis tal com exigien els grups d'oposició.

Pandèmia de COVID-19

Artícul principal → Pandèmia de COVID-19 en Nicaragua.

El 14 de març de 2020, el Govern de Nicaragua va convocar una marcha multitudinària denominada «Amor en Temps de Covid-19» per a mostrar respal al president Daniel Ortega. La mateixa es va realisar en el context de la pandèmia del COVID-19 que havia declarat la OMS dies abans. En Nicaragua en eixes dates no hi havia casos coneguts de la malaltia. El govern va rebre crítiques de l'oposició, denunciant que caria d'un pla per a enfrontar la pandèmia.

Segons CNN, a mitan de juny de 2020, Ortega "s'havia negat a impondre estrictes mides preventives de quarantena observades en països veïns" per a combatre la pandèmia de COVID-19. "Les escoles públiques seguian obertes, els negocis seguian operant, els festivals i events culturals se celebraven casi cada semana." La notícia afirmava que des de mediats de març fins a mediats de juny varen morir sis polítics i, segons testics, els seus restants varen ser rebujats de nit en "sepelis exprés" (en la presència de la policia pero "sense missa, sense velatori ni apanys funeraris", sense fotografies). El govern d'Ortega va calificar els informes sobre "sepelis exprés" com "notícies falses". Segons AP News, "el govern va amenaçar en prohibir" als jugadors professionals de béisbol "que es neguen a jugar ... I tots estan advertits de guardar silenci." En els hospitals "activistes del partit #gobernant s'asseguren de que no es filtre informació", i cita a una doctora (la anestesióloga María Nela Escoto) queixant-se de que en l'hospital públic a on treballa "tot és secret. No permeten sugerències i no pots qüestionar res perque t'estan observant. És un ambient molt hostil." (A l'inici de la pandèmia, Ortega va estar fora de la vista pública "més de 40 dies", i no es va donar cap explicació de la seua absència quan va retornar).

Quart periodo (2022-#present)

Artícul principal → Eleccions generals de Nicaragua de 2021.

Daniel Ortega es va presentar novament com a candidat a president, junt en la seua esposa, Rosario Murillo, com a vicepresidenta. Despuix de les protestes socials de 2018 que va ocasionar diverses víctimes, i la posterior crisis política, a on es varen realisar protestes per a demanar la lliberació de «presos polítics», que procedien d'estos disturbis i la demanda d'un acort per a unes «eleccions justes i transparents» contra el govern que va terminar sense negociar i no varen conseguir l'eixida del poder d'Ortega, es va aplegar a les eleccions de novembre de 2021. Durant la campanya electoral es va portar a terme una séries de detencions d'opositors i l'anulació de la personería jurídica d'alguns partits, que va deixar impossibilitat la seua participació, i va generar un major rebuig per països i organisacions internacionals, que ya s'havien manifestat en contra d'estes decisions del govern de la República de Nicaragua i a favor dels interessos del govern d'Estats Units d'Amèrica, principal finançador de l'oposició nicaragüenca.

El dumenge 7 de novembre de 2021 es varen portar a terme, segons el calendari electoral i la llei electoral vigent, les eleccions generals en les que s'elegien al president i vicepresident del govern, 92 diputats distribuïts en 70 diputats departamentals a la Assamblea Nacional de Nicaragua, 20 diputats nacionals a la Assamblea Nacional de Nicaragua i 20 diputats nacionals al Parlament Centroamericano (ademés d'estos hi ha reservat 1 lloc de diputat per al president eixint i un atre per al candidat a la presidència que haja quedat en segon.

La convocatòria electoral va estar marcada per la campanya de cuestionamiento per part de l'oposició sorgida de les protestes de 2018 i organismes no governamentals que varen desconéixer les eleccions denunciant-les com a «fraudulentes». Dita mida, cridava a l'abstenció dels votants com una forma de protestar, sumant-se també nicaragüencs exiliats en països com Costa Rica, Panamà, Mèxic i Espanya. El govern d'Ortega, en reacció a la campanya va realisar una série de detencions que varen apartar a varis aspirants presidencials (10 precandidatos varen ser arrestats o inhabilitats, sèt aspirants a candidats presidencials de l'oposició varen ser detinguts i acusats de «traïció a la pàtria» i atres dos aspirants dissidents es varen marchar a l'exili alegant raons de seguritat). Sumat a això, es varen inhabilitar a dos partits, #lo que va agudisar més la pressió internacional i el rebuig de països i organismes internacionals.

L'oposició va prendre la decisió de no participar en els comicis, mentres que els atres partits tradicionals varen mantindre les seues candidatures, encara que vàries figures polítiques de les protestes varen calificar a estos partits de l'oposició com «zancudos» i varen acusar a tots els demés candidats presidencials que seguien en carrera electoral de ser solament «colaboradors i afins a Ortega». Varis països europeus i llatinoamericans, junt a Canadà es varen alinear en Estats Units d'Amèrica i varen criticar les eleccions tachant-les de «fraudulentes».

La jornada electoral va transitar en calma i sense incidents, encara que en alguns llocs es va reportar a militants sandinista fent vigília en les caselles, sumat a l'ampara de policies i militars. Ademés es va detectar el carrege de treballadors afiliats al partit. En països, com a Costa Rica, Estats Units i Espanya va haver manifestacions davant les embaixades de Nicaragua realisades per nicaragüencs exiliats i uns atres per simpatisants. Segons el sondeig realisat per M&R Consultors:

Tot sembla indicar que el mercat electoral nicaragüense té una distribució de sèt a tres: sèt a favor del FSLN i el seu liderage i tres en contra d'ells i a favor de l'oposició", va senyalar l'expert. Sobre la taxa de participació, va indicar que, segons previsions, serà de "entre un 68 % i un 72 %.

Es varen presentar a la convocatòria els partits, Front Sandinista de Lliberació Nacional liderat per Ortega, el Partit Lliberal Constitucionaliste liderat per Walter Espinoza, Camí Cristià Nicaragüense liderat per Guillermo Osorno, Aliança per la República liderat per Gerson Gutiérrez, Partit Lliberal Independent liderat per Maurici Orué, Aliança Lliberal Nicaragüense liderat per Marcelo Montiel.

El cens electoral estava fixat en 4,5 millons de ciutadans i d'ells, segons el Consell Suprem Electoral del país, més de tres millons varen eixercir el seu dret a vot, #lo que va fixar l'índex de participació de 65,34 %. Per part dels opositors líders de les protestes i l'organisació d'oposició Urnes Obertes es va manifestar que l'abstenció havia segut d'un 81,5 % que calculaven per mig d'un mostreig en 563 centres de votació (el 18 % dels 3106 existents) en els que varen prendre tres mostres separades dins de l'horari d'obertura dels centres concloent en una franja d'abstenció i fent la mija entre els seus llímits.

El resultat per a les parlamentàries va ser de 75 escans de 90 per al Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN). A partir del 9 de febrer de 2022, Daniel Ortega havia ordenat el tancament de més de 6 universitats, que varen passar a mans del govern, #lo que va dur a crítiques d'analistes de voler «adoctrinar a la població estudiantil».

Reformes constitucionals de 2024

El 20 de novembre de 2024, Ortega va presentar propostes per a esmenar la constitució nicaragüenca en la finalitat d'estendre el seu mandat de cinc a sis anys i que la seua esposa i vicepresidenta Rosario Murillo anaren declarades copresidentas. Les mides varen ser aprovades en primera llectura en l'Assamblea Nacional el 22 de novembre i aprovades en segona llectura el 30 de giner de 2025. La reforma constitucional va entrar en vigor el 18 de febrer de 2025.

#Controvèrsia

Artícul principal → Crisis política en Nicaragua (2018-#present).

Denúncies de presunt abús sexual

En els primers dies de març de 1998 Zoilamérica Narváez Murillo, fillastra de Daniel Ortega, llavors diputat davant la Assamblea Nacional de Nicaragua, va denunciar per mig d'una carta publicada en varis mijos de prensa, que este li hi havia infligido abusos sexuals i diverses agressions físiques i sicològiques des dels 12 anys fins a data recent a la denúncia. El 5 de juny del mateix any va presentar una denúncia formal contra Daniel Ortega davant el Jujat I del Districte de lo penal de Managua pels delictes d'abusos deshonestos, violació i acossament sexual. Dies despuix, va solicitar a l'Assamblea Nacional que desaforara a Ortega com diputat.^{cita requerida}

Zoilamérica Narváez Murillo és una sociòloga i militant del FSLN que eixercia com a directora del Centre d'Estudis Internacionals de Managua, filla del matrimoni Jorge Narváez Parajón i Rosario Murillo. El 15 de juny de 1998, Daniel Ortega va presentar un escrit responent davant el Jujat I de Districte del Crim, solicitant al juge que rebujara la querella, alegant que gojava del privilegi d'immunitat per la seua condició en el moment del conflicte de diputat davant l'Assamblea Llegislativa de Nicaragua, recolzant-se en l'artícul 139 de la Constitució Política de Nicaragua. Ademés, va negar les imputacions fetes i va alegar la prescripció de l'acció penal en vàries d'elles, ya que els fets denunciats havien segut presuntament comesos solament entre 1978 i 1982, en lo que els delictes haurien prescrit. El 17 de juny la juge del Jujat Primer del Crim va revocar l'admissió de la querella i va remetre lo actuat a la Assamblea Nacional per a que es procedira conforme a la llei d'immunitat prenent en conte les proves que supostament ho incriminaven.^{cita requerida}

El 22 de juny, 21 d'agost, 9 i 11 de setembre i 8 d'octubre de 1998 Zoila Amèrica Narváez i el seu representant llegal varen presentar solicituts de desafuero contra Ortega davant l'Assamblea Nacional. De les solicituts de desafuero no varen rebre una resolució fins que es va iniciar el cas davant la Comissió Interamericana de Drets Humans. El 27 d'octubre del 1999 la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va rebre una petició presentada per la senyora Zoilamérica Narváez Murillo, en calitat de víctima, i per Vilma Núñez de Escorcia, com el seu representant llegal i presidenta del Centre Nicaragüenc de Drets Humans, en contra de l'Estat de Nicaragua, en la qual s'alegava que «ademés d'haver segut violada i aguantat per tants anys eixa situació, l'Estat va violar el seu dret a ser sentida per un juge o tribunal competent». El 15 d'octubre del 2001 la CIDH va admetre que s'havien infringit varis artículs de la Convenció Americana sobre Drets Humans. El 19 de decembre de 2001 la juge del Jujat I de Districte del Crim, Juana Méndez, va donar com prescrita l'acció penal solicitada per Daniel Ortega, lliurant-ho de les acusacions.

Filtració d'informes de corrupció per Wikileaks

A fins de 2010, el lloc Wikileaks va filtrar informes sobre una ret de corrupció en el narcotràfic i el govern del llavors president veneçolà Hugo Chávez, en favor de finançar les campanyes electorals del FSLN. El 6 de decembre de 2010 el diari espanyol El País va publicar baix el titular «Chávez i el narcotràfic financen la Nicaragua d'Ortega», se cita els mensages (cables) que l'embaixador nortamericà en Nicaragua, Paul Trivelli, va manar al Departament d'Estat:

Daniel Ortega i els sandinista reben diners regularment per a finançar les campanyes electorals del FSLN de part de traficants internacionals de drogues, per lo general a canvi d'ordenar als juges sandinista que permeten eixir en llibertat als traficants capturats pels policies i els militars.

Despuix de les filtracions d'estos informes, va rebre fortes crítiques per sectors de la població i d'opositors, els qui varen descalificar la Revolució Nicaragüenca. Inclús es va aplegar a implicar a Tomás Borge de mantindre un víncul en el narcotraficant colombià Pablo Escobar, qui rebia protecció del govern.

Presos polítics

A mitan de febrer de 2022 el govern de Nicaragua va canviar la mida cautelar de presó preventiva a arrest domiciliar als presos polítics: Arturo Cruz, de 68 anys; Francisco Aguirre Sacasa, de 77; i José Pallais Arana, de 68; acusats de «conspiració per a cometre decadència a l'integritat nacional», pel seu «estat de salut», prèvia a esta mida havia fallit en presó per malaltia Hugo Torres Jiménez, qui va participar en 1974 en la Operació Chanchera i va ser opositor d'Ortega. Més vesprada varen ser lliberats el sacerdot Edgard Parrales de 79; i Maurici Díaz Dávila de 71.

Deserció de polítics nicaragüencs

En 2019, per mig d'una carta escrita pel magistrat de la Cort Suprema de Justícia, Rafael Solís Cerda, va anunciar la seua renúncia al seu càrrec. En la carta va acusar al govern d'Ortega d'establir un «Estat de terror». El exmagistrado s'hi havia autoexiliado en Costa Rica.

El 24 de març de 2022, el diplomàtic nicaragüenc Arturo McFields va condenar el govern d'Ortega i va demanar la lliberació de presos polítics, va dir que la gent del govern estaven «cansats de dictadura» i que no era fàcil denunciar-la. En conseqüència el govern ho va destituir, i va declarar que les seues afirmacions «no tenen validea».

El 9 de maig de 2022, Yadira Leets, representant de Nicaragua en el parlament centroamericano, va abandonar els seus càrrecs i es va establir, en dos de les seues filles, en Estats Units.

Postura sobre l'intervenció russa en Ucrània

El govern Sandinista ha manifestat el seu respal incondicional en Rússia en el marc de la invasió russa d'Ucrània de 2022. En març, quan va començar l'invasió, Nicaragua es va abstindre de condenar a Rússia en una resolució de la ONU. Posteriorment, Estats Units va impondre un atre paquet de sancions dirigit cap a l'empresa minera Eniminas (Empresa Nicaragüenca de Mines) i les seues exportacions d'or, sancionant també al president de la seua junta directiva, degut a que promouen els guanys als seus aliats del sector privat.

En juny d'eixe any, Ortega va autorisar l'ingrés de militars i mijos russos a Nicaragua per a participar junt en atres països, en operacions conjuntes en les forces armades locals en contra de «activitats ilícites» en espais marítims, i de «assistència humanitària».

La seua administració va rebujar condenar la Anexió de Donetsk, Lugansk, Jersón i Zaporiyia a Rússia en una resolució de les Nacions Unides.

El 2 de febrer de 2023 va commemorar la Batalla de Stalingrado en un mensage al president de la Federació Russa, Vladímir Putin en la frase «ni un pas arrere».

Opinions sobre el seu estil de govern

Despuix de les protestes socials de 2018, diversos analistes, figures polítiques, comité de periodistes i organismes no governamentals varen senyalar a Daniel Ortega d'autoritari, i ho varen comparar en el dictador Anastasio Somoza Debayle que el FSLN va derrotar en la denominada revolució Sandinista. En 2019, la Internacional Socialiste va expulsar al partit FSLN per les seues «violacions als drets humans i valors democràtics» durant les protestes. En una entrevista a l'emissora Veu d'Amèrica, l'expresident de Costa Rica Luis Guillermo Solís, va catalogar al govern de Daniel Ortega com «una dictadura atroç i criminal que s'ha entronisat». Per la seua banda, el llavors secretari d'Estat dels Estats Units Mike Pompeo, va tildar de «dictador» a Ortega, a qui va senyalar que busca «redoblar la repressió» contra la prensa independent i opositors. El diari alemà Frankfurter Allgemeine Zeitung va mencionar que «Daniel Ortega vol aferrar-se en poder a tota costa. Cada volta es distinguix menys l'antic líder revolucionari de l'antic dictador Anastasio Somoza, al que va combatre en el seu moment».

La Organisació dels Estats Americans (OEA), la Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH), i la Unió Europea, varen condenar l'escalada de violència contra la població i les repressions a la llibertat d'expressió; per un atre costat, varen exigir cessar la persecució a periodistes, a la Iglésia catòlica i oenegés, i varen demanar la lliberació de tots els «presos polítics». L'ONU va encomanar al president Ortega que restablixca el diàlec en tots els sectors de la societat.

Relacions en l'Iglésia catòlica

El 7 de juliol de 2004 Daniel Ortega, en un acte del FSLN, i en companyia de Bismark Carballo, un sacerdot que havia segut despullat i colpejat en públic en 1982, va demanar disculpes i, junt a la seua dòna, Rosario Murillo, es va declarar catòlic. En la campanya electoral següent el lema del FSLN va ser "Nicaragua, cristiana, socialista i solidària". Un any abans del triumfo electoral sandinista, Ortega i Murillo varen contraure matrimoni canònic en el sí de la Iglésia catòlica. La cerimònia va ser presidida pel moradura Miguel Obando i Bravo. Per a congraciarse en les autoritats eclesiàstiques, Ortega va penalisar el abort terapèutic.

En el context de les protestes en Nicaragua de 2018 i quan els principals empresaris guardaven silenci per ser els principals interlocutors en Ortega per a l'elaboració de la major part de les lleis aprovades en Nicaragua, la Conferència Episcopal de Nicaragua es va pronunciar en contra del govern del FSLN.

Despuix de les eleccions generals de 2011, en les que Ortega va eixir reelegit per a un segon periodo presidencial, en acabant de que la Talle Suprema de Justícia declarara que la no reelecció d'Ortega «violava els drets constitucionals» a la seua persona. Els bisbes nicaragüencs varen fer públic un comunicat a on advertien que urgía a

Recuperar l'Estat de dret, en a on el poder està subjecte a la llei. Si no es conseguix açò, no hi haurà alvanç democràtic en Nicaragua i s'estaran repetint contínuament errors del passat, que podrien conduir al país a majors divisions".

Les relacions entre el govern d'Ortega i l'Iglésia catòlica es varen deteriorar notablement despuix de protestes d'abril de 2018 aplegant a nivells similars als que va haver durant el periodo revolucionari.

El 20 de maig de 2022, el bisbe de Matagalpa, Rolando José Álvarez Lagos, va iniciar un dejuni, oració i exorcisme indefinits fins que, segons les seues declaracions realisades en una conferència de prensa improvisada en la parròquia Sant Crist de Esquipulas, ubicada en les afores de Managua,

finalise el sege policial que sofrix .../... lo que el règim de Daniel Ortega vol és una iglésia muda, que no anuncie l'esperança del poble .../... i la denúncia del pecat personal i de les estructures d'injustícia. .../... Si l'Iglésia callara, les pedres cridarien.

El govern va tancar més de dèu emissores locals administrades per la diòcesis de Matagalpa. En agost de 2022, el bisbe Rolando José Álvarez Lagos va ser confinat a arrest domiciliari despuix de ser detingut, junt a atres sèt persones, en la seua residència de Matagalpa, d'elles quatre sacerdots i dos seminaristes varen ser traslladats a la Direcció d'Auxili Judicial (també coneguda pel Chipote), a on es troben la major part dels detinguts en les protestes. Els fets es varen produir despuix d'impedir les forces policials la celebració de la missa en la catedral de Matagalpa i eixir el bisbe a exterior per a "orar en el Santíssim Sacrament". L'advocada Martha Patricia Molina, integrant de l'Observatori Pro Transparència i Anticorrupció i advocada del bisbe va manifestar que

no es pot parlar de detenció, perque ni el bisbe ni els qui li acompanyaven estaven cometent cap delicte. Es tracta d'un seqüestre, ya que han detingut a unes persones en contra de la seua voluntat.

Martha havia presentat l'informe “Nicaragua: ¿una iglésia perseguida? (2018-2022)”, que recopilava 190 atacs a l'Iglésia Catòlica en Nicaragua, baixe el govern d'Ortega. Des del seu triumfo en les eleccions presidencials, a finals del 2006, ha segut reelegit en dos ocasions consecutives, en mig d'acusacions de frau per part de l'oposició.

En març de 2023, el Ministeri d'Assunts Exteriors nicaragüense va anunciar el tancament de la seua embaixada davant la Santa Sèu, aixina com de la Nunciatura en Managua, #lo que va poder valorar-se com el pas previ per a la ruptura total de relacions diplomàtiques. La justificació a estos fets varen ser les declaracions que el papa Francisco va realisar el 10 de març d'eixe mateix any, en les que qüestionava obertament, per primera volta, els Abús d'autoritat i la repressió, que al seu juí, el govern de Daniel Ortega portava a terme contra tots els sectors de la societat civil. El papa Francisco, en una extensa entrevista a Infobae, va manifestar

En agost de 2023, Ortega va suprimir la personalitat jurídica de la Companyia de Jesús en Nicaragua i va ordenar expropiar els seus bens, que incloïen una universitat i dos coleges. Poc abans ya havien segut congelades els contes bancaris i immovilisades les propietats de la Universitat Centroamericana (UCA), dels jesuïtes, baixe l'acusació de delictes de «terrorisme» i de «haver transgredido l'orde constitucional, l'orde jurídic i l'ordenament que rig les Institucions de l'Educació Superior del país»; acusacions rebujades per la Província Centroamericana de la Companyia de Jesús.

Vore també

• Cas Nicaragua contra Estats Units
• Revolució Sandinista

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Daniel Ortega.

• Biografia CIDOB