Eneacrunos
Eneacrunos o Eneacruno (
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-grc» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.), «La Font dels Nou Caños») era una font situada en l'àngul sudoriental del Àgora d'Atenes. Va ser construïda en la segona mitat d'el VI i, segons Pausanias, va ser embellida per Pisístrato, tirà d'Atenes. Afig el geógrafo que «existixen pous en tota la ciutat, pero esta és l'única font».[1]
En la seua época era coneguda com a Font del surest i es deté a mencionar-la perque era molt antiga, un restant de l'Àgora arcaica (c. 550-525 a. C.)
Localisació
[editar | editar còdic]La seua identificació és un dels problemes més debatuts de la topografia ateniense. Heródoto la menciona en un passage relatiu a l'assentament dels pelasgos en les faldes del mont Himeto i la seua expulsió del Ática pels atenienses pel maltracte rebut per part d'este poble cap a les seues dònes, en un relat, ademés d'anacrònic, carent d'historicidad.[2] Tucídides la situa en la vall del riu Iliso i la nomena com a font Calírroe.[3] [4] S'ha sugerit que tal volta es tractara d'una cisterna de nou fonts, i no d'una font de nou caños. La tradició localisava esta font, abans cridada Calírroe, i que va rebre el nom d'Eneacrunos a partir de que va ser acondicionada i canalisada en temps dels Pisistrátidas, al surest de l'Acrópolis i del Temple de Zeus Olímpic, i prop del riu Iliso, en un tram que encara hui es coneix com Calírroe. Heródoto, com s'ha dit dalt, la situa en esta zona, fòra de la ciutat i en direcció al Himeto. Pausanias, la coloca al nort de la Acrópolis, en el vèrtiç surest de l'Àgora, prop del Odèon d'Agripa i del Eleusinion, en un lloc a on els arqueòlecs han trobat restants d'una font d'el VI Quan descriu la zona del Iliso no fa menció de la Eneacrunos ni de cap atra font, lo que complica evidentment el problema. Per esta important contradicció han aparegut moltes hipòtesis i diversos intents de localisació arqueològica. Els investigadors, sense arguments decisius, s'han inclinat en un o un atre sentit.
Wilhelm Dörpfeld va trobar un gran depòsit en excavar a l'oest de la Acrópolis, entre l'Areópago i la Pnyx, i situant la Calírroe junta a la Pnyx, va sostindre la teoria d'una canalisació, obra dels Pisistrátidas, que conectava en el manantial del Iliso.
En una interpretació distinta del terme Eneacrunos, que no seria la font dels nou caños, sino la canalisació de les nou fonts, en un sistema que partint de la Calírroe, s'estendria per diversos punts de la ciutat, s'ha intentat harmonisar els dos testimonis contradictoris.[5]
És provable que pesen més els arguments de la tesis de Tucídides sobre una antiga prolongació de la ciutat «cap al sur» i sobre la localisació de la font Calírroe al surest de la Acrópolis. Tucídides coneixia be el lloc i és possible que Pausanias estiguera mal informat al respecte, i que en la seua época l'antiga font reformada pels Pisistrátidas no fora utilisada.[6] Uns atres, no obstant, la situen en l'emplaçament donat per Pausanias, el surest de l'Àgora.[7]
Descripció
[editar | editar còdic]Els restants descoberts al surest de l'Àgora s'han identificat com una antiga font. L'identificació es basa en una canonada de terracota, que conduïx l'aigua a la part atrassera de l'edifici des de l'est, i en els aliviaderos per a eliminar l'aigua de les dos cambres laterals. La sala central s'obri al nort en una frontera en tres columnes. La font és un dels edificis públics més antics de l'Àgora. S'ha datat circa 530-520 a. C. per la ceràmica trobada en el sol i per l'us de mampostería de pedra calcàrea poligonal, en abrazaderas en Z per a unir els blocs.
El tamany de l'edifici de la font original era d'aproximadament 6,8 × 18,2 m. L'edifici era de pedra calcàrea i estava cobert per una teulada. En el centre de l'edifici hi havia una sala en una pila d'aigua en un extrem i un espai en l'atre extrem a on es podia extraure aigua en una hidria, o cànters, directament d'una font d'aigua.
En l'época clàssica, junt al pou Ninfeo es varen construir la Ceca. Solament una part dels fonaments de la font del surest ha aplegat fins als nostres dies. En l'actualitat, l'emplaçament del pou es troba junt a l'Iglésia dels Sants Apòstols, construïda en el periodo bizantí.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia, i.14.1.
- ↑ Heródoto: Històries, vaig vore.137.3.
- ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponeso, ii.15.5.
- ↑ Kallirróē: «La Font de la Bella Corrent».
- ↑ Cf. Vanderpool, I., The Route of Pausanias in the Agora, en "Hesperia 18" (1949), pp. 128-137; Gomme, A. W., Andrewes, A i Dover, K. J., A Historical Commentary on Thucydides, Oxford, 1956, pp. 53-61; Levi, D., Enneakrounos, en "Annuario della Scuola Archeologica vaig donar Atene", (1961-1962), pp. 149-171
- ↑ Cf. Thompson, H. A., The Athenian Agora: A Short Guide, Excavations of the Athenian Agora Picture Books, nº 16, (1983), p. 13.
- ↑ Cf. Wycherley, R. I., The Stones of Athens, Princenton, N. J., (1978), pp. 172-248; Lang, M., Waterworks in the Athenian Agora, Excavations of the Athenian Agora Picture Books, nº 11, Princenton, N. J., (1968), p. 2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eneacrunos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.