Anar al contingut

Històries (Heródoto)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Històries (Heródoto)

Les Històries (en grec antic: ἱστορίαι, historíai, 'aproximacions, investigacions') d'Heródoto d'Halicarnaso és una obra escrita en dialecte jonio,[1] provablement entorn a l'any 430 a. C., i que té com a objectiu narrar els enfrontaments que varen tindre lloc entre grecs i bàrbars (asiàtics, especialment perses) i, en concret, les guerres mèdiques. També conté una descripció de l'història i costums del Antic Egipte. Es tracta de la primera obra historiográfica grega que ha aplegat íntegra fins al present. Està dividida en nou llibres, cada u d'ells dedicat a una musa.

Sinopsis i composició

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Plantilla:Centrar
Erro al crear miniatura:
Estàtua de Filípides anunciant la victòria d'Atenes en Marató.

Les Històries d'Heródoto constituïxen, dins de la prosa grega, el millor eixemple de composició lliterària oberta; és dir, no opera de modo rectilíneo, sino que intercala tot tipo de retardaciones i digressió en l'argument central. Esta traça ho compartix en els poemes homéricos la Ilíada i, especialment, la Odissea.

Proemi: Heródoto expon la seua intenció, que és evitar que els ardits de les generacions que ho varen precedir siguen relegades a l'oblit (I 1), explicant les causes dels seus enfrontaments.

Llibre I. Clío: Per a expondre les causes del conflicte (les guerres mèdiques), Heródoto pansa a abordar les primeres diferències i enfrontaments que es varen produir entre grecs i bàrbars en época mítica (seqüestres d'Europa, Medea i Helena, guerra de Troya). No obstant, marca certa distància en estes tradicions i acte seguit indica quí, per lo que ell sap, va cometre en primer lloc actes injusts (Creso, rei de Brega). Tenim, puix, exposta nítidamente que l'agressió és la mida de la responsabilitat moral i jurídica. L'atenció passa immediatament a la figura de Creso, el primer agressor. L'història de Lidia permet entrar en contacte en el gran eix de la seua Història, Pèrsia, i al mateix temps senta les bases de la seua concepció teleològica de l'ocórrer humà (entrevista entre Solón i Creso, I 28–33). El restant dellibre I trasllada la seua atenció a Pèrsia, en l'entronisació de Ciro II el Gran i diverses campanyes d'este rei (sumissió de Jonia, Caria i Licia).

Llibre II. Euterpe: Està dedicat en la seua totalitat a Egipte i a Cambises, rei persa que ho va conquistar, fent una descripció de la geografia i etnografia d'Egipte, i història del país.

Llibre III. Talía: Causes que varen induir a Cambises a invadir Egipte. Campanya militar. Detalls sobre el caràcter soberp i impío de Cambises. Mort de Cambises i entronisació de Darío I.

Llibre IV. Melpómene: Seguix l'expansió persa, Escitia. Digressió sobre els escitas. Campanyes contra els escitas. Campanya contra Líbia.

Llibre V. Terpsícore: L'alvanç persa es cierne sobre Grècia. Operacions contra Macedònia i Tracia. Sublevació jonia. Aristágoras de Mileto demana ajuda a Esparta i Atenes, lo que servix per a desenrollar l'història d'estes dos ciutats.

Llibre VI. Erató: Primera guerra mèdica. Incursió persa en Macedònia. Història contemporànea d'Esparta i Atenes. Desembarc persa en el Ática. Batalla de Marató. Assunts de política interna en Atenes (Alcmeónidas i Milcíades).

Llibre VII. Polimnia: Els acontenyiments es precipiten. Les digressió posseïxen una estreta relació estructural en el núcleu del relat. Despuix de la mort de Darío, Jerjes pren el mando del imperi aqueménida i decidix l'invasió de Grècia. Es descriu l'ingent expedició, el pas del Helesponto i el desenroll de les operacions. Preparatius grecs per a resistir. Batalla de les Termópilas.

Llibre VIII. Urania: Batalla d'Artemisio. Ocupació i destrucció d'Atenes. La població i la flota ateniense es refugien en l'illa de Salamina. Batalla de Salamina. Jerjes es retira a Lidia deixant en Grècia el seu eixèrcit al mando de Mardonio.

Llibre IX. Calíope: Batalles de Platea i Mícala. Tràgics amors de Jerjes. Pren de Sesto pels atenienses. Opinió de Ciro sobre els riscs del expansionisme.

Obra possiblement inacabada

[editar | editar còdic]

El final de les Històries és problemàtic. La qüestió fonamental és saber si l'obra està inacabada i si Heródoto va aplegar fins al terme cronològic que, en la seua opinió, posava fi a la guerra entre asiàtics i grecs. En l'obra hi ha, ademés, promeses incomplides (com l'absent logos sobre Asiria) que es poden deure a la falta d'una última revisió. Lo que sembla cert és que Heródoto va treballar sobre esta obra durant molt temps i en vàries etapes compositives i en plans distints (uns logoi dispersos, una història de Pèrsia, les guerres mèdiques).

Metodologia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Plantilla:Centrar

L'aspecte fonamental a l'hora d'estudiar la metodologia històrica en Heródoto és el seu tractament de les fonts:

  1. Sol basar-se, com a element primari per a l'obtenció de senyes, en la seua observació personal (ὄψις), que està articulada d'acort en el procediment dels logógrafos segons un criteri ternario: a) descripció geogràfica d'un país, b) descripció de les costums del poble establit en ell, i c) atenció als aspectes més sorprenents (τὰ θωμάσια). Bon exponent d'estes fases que componen la ὄψις són els λόγοι (logoi, 'relats'), que faciliten informacions per lo general confirmades per la crítica moderna. En qualsevol cas deu destacar-se la seua sinceritat, puix mai pretén haver vist més de lo que va vore.
  2. Un segon mig, conegut en el nom de ἱστορίη (historíe, 'investigació'), es basa en l'obtenció de senyes a partir de fonts escrites, d'importància capital en la composició de l'obra. Poden destacar-se tres grans grups: a) poetes (Homero, Hesíodo, Arquíloco, Esopo, Solón, Safo, Simónides de Ceos, Alceo, Píndaro, Esquilo, Anacreonte...), b) fonts epigràfiques (en ocasions el seu desconeiximent de llengües no gregues li du a interpretacions pueriles), i c) logógrafos (Hecateo de Mileto, principalment).
  3. La tercera font és la ἀκοή, els testimonis orals. Les Històries d'Heródoto són fonamentalment de tradició oral (front a Tucídides, per eixemple). Lo normal és que aludixca a estos testimonis de modo indeterminat, utilisant expressions del tipo «segons els perses...», «uns diuen..., en canvi uns atres sostenen...», etc.
  4. Finalment Heródoto completa el seu metodologia en una série de consideracions que s'agrupen baix el nom genèric de γνῶναι. Són argumentacions que servixen per a establir relacions d'afinitat o per a profundisar en l'examen crític de lo argumentat. És indubtable que estem en les albors del gènero històric, lo que explica l'excés de detalls poc contrastats, argumentacions inconsistentes i faltes de rigor analític. Per una atra part, el desconeiximent per part d'Heródoto de l'estratègia i la tàctica militar és evident.

El pensament d'Heródoto

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Plantilla:Centrar

Heródoto representa encara l'esperit arcaic. Molt s'ha insistit sobre les concomitancias i l'amistat entre Sófocles i este autor, pero la dualitat teològica i humana que presidix l'obra posseïx un estret parangón en Esquilo. La doble motivació factual de la tragèdia esquilea (responsabilitat humana i causalitat divina) no és diferent de la posició d'Heródoto, per a qui «la divinitat és, en tots els órdens, envidiosa i causa de destorbament».[2] Pero al temps, apareix una tendència que busca en l'home mateix la causa del seu destí. Nos trobem en un pla sobrenatural que posa de relleu la fragilitat del ser humà, que és «tot contingència». El destí, per tant, es convertix en una força premoral que s'impon de manera inexorable. Açò implica un pessimisme que és consustancial al pensament grec. El ser humà se sent subjecte a l'inestabilitat i és impotent (ἀμήχανος) davant els designis divins. No obstant, l'aparent dogmatisme del φθόνος θεῶν (‘enveja dels deus’) no disminuïx la responsabilitat de l'home. Els castics que est sofrix solen estar motivats per una justa reacció divina davant la soberba (ὕβρις, hibris) del ser humà: quan un home es troba enaltit en una posició que excedix les seues possibilitats naturals, tendix a incórrer en ὕβρις, i és culpable de crims i desafueros que atenten contra l'estabilitat ètic-social. Per a precaverse de l'hostilitat divina, l'home deu intentar practicar la justícia, la pietat i la modèstia, sense que, com ocorre en Sófocles, siga absolutament segur que baste en això per a conseguir-ho. És un plantejament similar al de la tragèdia, la lírica i l'èpica. Esta actitut d'Heródoto presidida per la moderació, determina el seu pensament polític. Obligat a exiliar-se de la seua pàtria per un règim tirànic, abomina de la tirania, l'essència de la qual és l'irresponsabilitat davant la llei i els demés membres de la comunitat. Es mostra convençut dels beneficis que representa la llibertat, d'ahí la seua admiració per Atenes i l'explicació del seu auge. Llibertat front a sumissió és essencialment la traça diferencial entre grecs i bàrbars.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Halicarnaso era una ciutat pertanyent a la Dóride, pero estava molt propenca a Jonia.
  2. ↑ Heródoto, Històries, I, 32.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Històries (Heródoto) en Viquidites.

  • PLUTARCO: Moralia, XI, 60: Sobre la malevolència d'Heródoto (Περί της Ήροδότου κακοηθείας - De malignitate Herodoti).
    • Traducció anglesa de William W. Goodwin, publ. en 1874: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:2008.01.0352 text en el Proyecte Perseus; en la part superior esquerra es troben els ròtuls actius focus (per a canviar al text grec fixat per Gregorius N. Bernardakis, publ. en 1889) i lloeu (per a obtindre el text bilingüe).
      • William W. Goodwin (William Watson Goodwin, 1831 - 1912): clasicista nortamericà, professor de la Universitat d'Harvard.
      • Gregorius N. Bernardakis (Gregorios N. Bernardakis; en grec, Γρηγόριος Ν. Βερναρδάκης; translit.: Grigorios N. Vernardakis; neolatín: Gregorius N. Bernardakis; 1848 - 1925): filec i paleógrafo grec.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Històries_(Heródoto)&oldid=1113101»