Caria

Localisació de Caria.

Ciutats carias en blanc. Este mapa representa els rius actuals i la costa. Alguns accidents poden haver canviat en els anys, especialment Mileto, Heraclea i Miunte estaven en el costat sur d'un golf i Priene en el costat nort; el riu Meandre desagua des de llavors en el golf. També Telmeso, Mileto i Kálimnos varen ser considerades políticament a voltes partix de Caria i unes atres no.

Caria (

Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-grc» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
, Karía) va ser una antiga regió històrica situada al suroest de l'actual Turquia. Va ser incorporada en 545 a. C. a l'antic imperi aqueménida com la satrapía de Karkâ. La seua capital va ser Halicarnassos (actual Bodrum), la qual té etimológicamente orige luvio. En l'antiguetat, els carios varen ser famosos mercenaris. No deu confondre's en dos ciutats gregues cridades Carias, una en Laconia i una atra en Arcàdia.

Història antiga

Erro al crear miniatura:

Sebastión en Afrodisias, en l'actual Turquia.

Caria i els carios són nomenats per primera volta en texts cuneïformes dels vells imperis assiri i hitita entre els anys 1800 a. C. i 1200 a. C. El país era cridat Karkissa. En canvi, no apareix en els texts egipcíacs de l'época. Despuix de quatre sigles en els que solament li'ls menciona una volta, el primer en tornar a nomenar als carios és ellegendari poeta grec Homero, qui nos conta que els carios vivien en Mileto i a la vora del riu Meandre. En la guerra de Troya varen lluitar junt als troyanos. Açò és una informació molt important, perque, en temps d'Homero, Mileto era considerada una ciutat grega. En el sigle V a. C., els grecs creïen que els carios havien aplegat a Caria des de les illes del Egeo, concretament, segons Heródoto, des de les Cíclades, des d'a on varen ser expulsats per dorios i jonios, encara que sempre varen ajudar al rei Minos de les Cíclades. En canvi, els carios asseguraven ser indígenes alegant l'existència del santuari en Milasa de Zeus cario. Homero confirma la seua història. Açò es confirma igualment pels moderns llingüistes: el cario pertany a la subfamília luvio-hitita de les llengües indoeuropeas. Està relacionat en el bregue i el licio, els idiomes parlats al surest i nort de Caria. Si els carios hagueren aplegat al seu país des de l'oest, el seu idioma se semblaria més al grec. Sembla que els grecs es varen assentar en la costa occidental del Àsia Menor en els anys obscurs que van del 1200 al 800 a. C., mesclant-se en els carios. L'autor romà Vitruvio menciona lluites en la península de Mícala. Segons l'historiador grec Heródoto d'Halicarnaso, els habitants de Mileto parlaven grec en accent cario. El mateix Heródoto és un bon eixemple dels estrets llaços que unien a carios i grecs: el seu pare es dia Lixes, que és la traducció grega del nom cario Lukhsu. Pel seu lloc d'orige, Heródoto és una de les nostres fonts més importants. Caria és, com Grècia, un país de montanyes i valls, pobra en agricultura i atres recursos, un país subdesenrollat en comparació a Egipte i Babilonia. Els cims dels tossals es fortificaban i hi havia varis pobles en les valls, pero a penes existien ciutats. Pel seu dispar territori, els carios estaven dividits. Quan varen deprendre a llegir i escriure, cada poble usava la seua pròpia versió del alfabet fenicio. En canvi, lo que unia als carios era la seua religió. Un dels seus centres rituals era Milasa, a on veneraven al deu suprem, cridat «el Zeus cario» per Heródoto. En contra del seu homònim grec, este Zeus era guerrer. Una de les deeses carias era Hecata, qui era responsable dels creus de camins i va guanyar notorietat en Grècia com a font de bruixeria. Heródoto la flama Atena i nos conta que a les seues sacerdot, de la tribu dels pedaseos, els eixia la barba quan tenia que ocórrer un desastre. En el mont Latmos, prop de Mileto, els carios veneraven a Endimión, qui havia segut l'amant de la Lluna i hi havia procreado a tants chiquets com a dies tenia l'any. Endimión estava dormint eternament, una història que els grecs contaven del pare de Zeus, Crono.

Els mercenaris del faraó

De la mateixa manera que atres pobles montañeses, els carios es varen vore obligats a convertir-se en mercenaris. El seu país era massa pobre com per a mantindre una població numerosa, i els fills jóvens creuaven la mar en busca d'un nou futur. Eren especialistes militars i no és casualitat que Heródoto escriguera que els grecs estaven en deute en els carios per tres invents militars: fer els escuts en torres, posar ardides en els escuts i colocar crestes en els caixcos. Per este últim invent, els grecs cridaven als carios "galls". La primera referència als mercenaris carios es troba en el segon llibre dels Reis en la Bíblia, a on podem llegir sobre els carios en Judea. Açò pot semblar estrany, pero no impossible, ya que segons el segon llibre de Samuel, el rei David tenia una guàrdia de cretenses. Els llibres dels Reis varen ser escrits provablement en el sigle VI a. C., pero l'informació procedix de fonts més antigues. Esta és l'única menció dels carios en els anys obscurs. També Heródoto menciona que varen servir fidelment al rei Minos de les illes Cíclades, al que ajudaven armant barcos. Els carios eren més coneguts per haver servit a faraons egipcíacs. La nostra font principal en este tema és Heródoto, qui nos diu que el primer en amprar a estos hòmens va ser Psamético I (664-610 a. C.), provablement al principi del seu regnat. Algunes evidències circunstancials recolzen les paraules d'Heródoto, perque els arqueòlecs han descobert alguns assentaments en la partix oest del delta del Nilo que varen ser fundats per gent procedent del Egeo. Estos assentaments poden ser datats del sigle VII a. C. Els carios varen permanéixer actius en el servici al monarca egipcíac. És conegut que varen lluitar contra els nubios (actualment Sudan) cap a 593 a. C., al servici de Psamético II. En retornar, varen visitar Assuan i varen deixar inscripcions. Posteriorment varen jugar un rol important en el colp d'Estat protagonisat per Amasis en 570 a. C., qui va donar als carios una nova base prop de la capital egipcíaca Menfis. Quan el rei persa Cambises II va invadir Egipte en 525 a. C., els contingents carios encara estaven allí servint al faraó Psamético III. Segons Heródoto, varen sacrificar a chiquets abans d'entaular batalla contra els invasores en saber que el principal general del seu eixèrcit, Fanes, d'orige també cario, havia anat a reunir-se en Cambises. Despuix de sacrificar als chiquets, es diu que els carios varen beure la sanc d'estos. No obstant, li les varen arreglar per a canviar de bando (i no varen ser els únics: inclús el comandant de la flota egipcíaca Wedjahor-Resne va desertar del seu rei). En fonts egipcíaques de l'época del domini persa encara trobem a carios, ara servint a un atre senyor. Un dels últims eixemples és un papir arameo datat el 12 de giner de 411 a. C. Sèt anys despuix, els egipcíacs es varen independisar de nou i, esta volta, els carios no varen poder canviar de bando. Els colaboracionistes varen ser despedits.

El periodo persa

Erro al crear miniatura:

Mapa del Imperi aqueménida en la divisió en satrapías (ca. 500 a. C.)

Mentrestant, Caria hi havia estat subjecta al rei bregue Aliates, i posteriorment als perses. Açò va succeir en el 544 o 543 a. C. En el 547 a. C., el rei persa Ciro II havia derrotat el bregue Creso, qui havia tingut certa influència en Caria. A l'any següent, els lidios es varen rebelar, pero Ciro va enviar al seu general Harpago, qui els subyugó de nou. Esta volta, Harpago va prendre també les ciutats gregues de la costa i després es va traslladar al sur, conquistant Caria i Licia. Els carios varen oferir els seus servicis als seus nous amos. Són mencionats en documents cuneïformes de Babilonia i de Persépolis. Quan el macedonio Alejandro Magne va conquistar l'imperi aqueménida, va descobrir un assentament cario en les rodalies de la moderna Bagdad. Estos carios no varen poder ser deportats des del seu país, sino que varen deure formar una colónia militar perque es trobaven en un lloc estratègic en la Ruta de la Seda. Inicialment, els carios sembla que varen mantindre certa independència. En la inscripció de Behistún, que va ser feta el 520 a. C., no estan mencionats entre les nacions subjectes al rei Darío I, pero en canvi sí que apareixen en una inscripció feta cinc anys despuix. Despuix del 499 a. C., es varen unir a la Tumult jónica. Varen ser derrotats dos voltes pels perses, pero en una tercera batalla varen aniquilar al seu enemic, del que ni tan sols els seus generals varen sobreviure. A pesar de que Darío i els seus successors varen reivindicar sempre la seua possessió de Caria, sembla que els carios sempre varen ser capaços de mantindre cert grau d'independència. Els perses sabien que els carios eren bons soldats, i despuix de tot, el país era pobre, per lo que no valia la pena realment conquistar-ho. No obstant, els perses estaven presents. En 1974, uns arqueòlecs varen descobrir una inscripció trilingüe de l'época d'Artajerjes IV en el surest, i una de les llengües era arameo, l'idioma de la burocràcia persa. El centre de l'administració persa en Caria estava en Halicarnaso. La reina caria Artemisia va recolzar de forma lleal al rei persa Jerjes I quan este va invadir Grècia en el 480 a. C. (segona guerra mèdica). Despuix del 469-466 a. C., algunes parts de Caria varen ser conquistades pels atenienses. Estes zones varen permanéixer més o menys lleals als grecs fins al 412 a. C., quan varen tornar a mans perses. De nou, varen mantindre certa llibertat.

La Dinastia Hecatómnida

Durant 150 anys aproximadament, Caria havia segut part de l'imperi aqueménida i estava governada per sátrapas perses. Pero en la primera mitat del sigle IV a. C. va guanyar encara més independència quan va ser regida per sátrapa carios, els Hecatómnidos. La Dinastia Hecatómnida deu el seu nom al seu primer membre, Hecatomno de Milasa, qui no era solament sátrapa de Caria, sino que també controlava Mileto. Sembla que li fascinava la cultura grega, pero va anar sempre fidel al seu senyor persa, encara que des del punt de vista religiós es va mantindre totalment cario. Va ser succeït pel seu fill major Mausolo. Quan es va convertir en sátrapa, l'Imperi persa estava en franc decliu, pero es va mantindre lleal. Mausolo va tindre que lluitar junt en Autofradates de Lidia contra el sátrapa rebel Ariobarzanes de la Frigia Heslespóntica en defensa del rei (365 a. C.), pero casi immediatament despuix va participar en la cridada Tumult dels Sátrapa. Es va tractar d'una série de rebelions que mai varen aplegar a amenaçar sériament l'estabilitat de l'imperi. En un o un atre moment, aparte d'Ariobarzanes i Mausolo, Datames de Capadocia, Orontes I d'Armènia i el mateix Autofradates es varen unir a la rebelió, rebent inclús respal dels faraons Nectanebo I, Teos i Nectanebo II. Poc despuix del 360 a. C., l'orde va ser restablit i quan Artajerjes III va succeir al seu pare en la primavera del 358 a. C., res tenia que témer ya dels sátrapa. Va triar ignorar el comportament de Mausolo, que havia passat inteligentment de ser dels últims en unir-se a la rebelió (conquistant part de Lidia, Jonia i illes veïnes) als primers en canviar de nou de bando, traïcionant als seus aliats (per la qual cosa va ser recompensat en l'anexió de part de Licia). I a pesar de que Mausolo va tindre que acceptar la presència d'una guarnició persa en Halicarnaso, va actuar més o menys com a governador independent, raó per la quali'l crida rei en algunes fonts. En el 357 a. C. va recolzar als aliats rebels contra Atenes. Alguns d'ells, Chíos, Cos, Rodas i Bizancio varen passar a estar baix control directe de Mausolo. El resultat és que Mausolo era sátrapa de Caria, pero també un governant independent que controlava algunes ciutats gregues i illes. Les ciutats gregues tenien més o menys autonomia, pero eren visitades regularment per inspectors. Este model, que havia segut desenrollat pels perses ("l'ull del rei") i utilisat també pels atenienses (episkopos), va ser copiat per alguns governants posteriors. Mausolo va traslladar la capital a Halicarnaso entre el 370 a. C. i el 365 a. C. La ciutat va ser fortificada en murs moderns i va rebre molts nous habitants. Mausolo va fallir en el 353 a. C. i va ser succeït per la seua esposa (i germana) Artemisia, qui va ser capaç d'assegurar l'autonomia de Caria en els dos anys que va durar el seu govern. Artemisia és més coneguda per haver fet decorar el monument sepulcral (Mausoleu) que el seu marit s'havia fet edificar en vida, i que va ser reconegut com una de les Sèt Maravelles del Món Antic. Despuix del seu breu regnat, va ser succeïda pel seu germà Hidrieo, del que nos ha quedat poca informació. Va recolzar al rei Artajerjes III enviant un eixèrcit a la reconquista de Chipre, que s'havia rebelat. Va fallir en el 344 a. C., deixant la satrapía en mans de la seua esposa (i germana) Ada. Açò va provocar una espècie de guerra civil, ya que al fill menor d'Hecatomno, Pixodaro, no li va agradar l'apany, semblant-li una ofensa. Pixodaro es va fer en el control de la capital en el 340 a. C., convertint-se en nou sátrapa. A la mort de Pixodaro en el 334 a. C., el seu gendre Orontobates, un noble persa, es va fer en el govern de la satrapía. Pero per eixes dates Alejandro Magne va iniciar la conquista d'Àsia Menor. En aplegar a Caria, Ada va oferir una aliança a Alejandro que el macedonio va acceptar, permetent-li recuperar la satrapía primer i la capital despuix. Sembla que Ada va fallir en el 326 a. C., i en ella desapareixia finalment la dinastia.

Hecatomno (391-377 a. C.)
Mausolo (377-353 a. C.)
Artemisia (353-351 a. C.)
Hidrieo (351-344 a. C.)
Ada (primer regnat) (344-340 a. C.)
Pixodaro (340-334 a. C.)
Orontobates (334-334 a. C.)
Ada (segon regnat) (334-326 a. C.)

El periodo helenístico

Despuix de la mort d'Alejandro, els seus successors es varen disputar la possessió de Caria. Primer va regnar Antígono I Monoftalmos, despuix va passar a formar part de l'imperi de Lisímaco en el 301 a. C., i posteriorment es va convertir en província de l'imperi ptolemaico, solament per a canviar a mans seléucidas durant la primera mitat del sigle III a. C. En el 188 a. C., els romans varen derrotar als seléucidas. Els conquistadors varen dividir el país entre el regne de Pérgamo en el nort i Rodas en el sur. En el 129 a. C., els romans varen decidir anexionarse la part pergámica de Caria, la qual va passar a integrar la seua província d'Àsia. La zona rodia va mantindre part de la seua independència fins que, junt en Rodas, va ser conquistada pel general romà Brut en el 42 a. C.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Caria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.