Entitat espiritual
Una entitat espiritual, ser espiritual o esperit, en la història de les religions, folclore o etnografia és un fenomen que pot definir-se de diverses formes, segons el context històric i la tradició en que s'ampra el terme.[1] Com en el significat filosòfic d'esperit, generalment connota un principi immaterial, que pot caracterisar tant una facultat mental (en alemà Geist) com una inteligència personificada, en tot cas distinta de la matèria corpórea.[1] Una entitat espiritual tindria una forma d'existència sotil i una forma de pensament, i per la seua naturalea existiria sense ser comunament visible en el món material; a sovint, les tradicions populars ho doten de poders i influències maravelloses més o menys amagades en el món físic.
Tipologia
[editar | editar còdic]Es poden designar entitats espirituals a sers immaterials, agents sobrenaturals, fantasmas, ànimas de persona fallides, ànimes residuals (compostes per l'energia espiritual i emocions residuals que en ocasions deixaria un ànima en morir); aixina com també proyeccions del cos sotil de les ànimes de persones greument malaltes. També tant entitats no físiques que són difícils d'ubicar dins de formes precises de cult o marcs mitològics, com a sers que deuen mantindre's distints uns d'uns atres, com genis, dimonis, inclús divinitats com les del panteón egipcíac.[1]
En el cas dels difunts, es parla de «esperits dels morts» per a indicar les ànimas dels difunts que donen lloc a manifestacions de tipo espiritista, en apariència d'espectres, referint-se a la seua presència activa en el món dels vius més que en el Més allà.[1]
Els esperits de la naturalea serien els esperits elementals, els esperits lligats als elements i aspectes de la naturalea (eixemple: gnoms per la terra, ondinas per l'aigua, sílfides per l'aire i salamandras pel fòc); pero també els esperits dels llocs, perque pot haver esperits malévolos, bons i neutrals, com per eixemple els Magikitos, donyets elementals originaris dels boscs de Taramundi, la funció principal dels quals és dur alegria al món, encara que a voltes usen un toc de travesura per a portar a terme la seua missió.
Les entitats espirituals es poden classificar en: àngelés i dimonis per la teologia, espectres i fantasmas per la metapsíquica, fadas i gnoms per la folclorística, les ànimes dels morts pel cult als morts, l'espiritisme, la màgia o la nigromancia, entre atres entitats sotils.
Justino, de el II, en la seua Apologia, considera que els dimonis dels que parlen els Evangelios són ànimes desencarnadas.[2] En el XVII, entre els esperits s'incloïen: àngels, dimonis i ànimes incorpóreas. Dom Calmet, especialiste en el tema, dia escriure 'sobre les aparicions dels àngels, del dimoni i de les ànimes separades dels cossos'.[3] El diccionari Lalande, similarment, parla de: “Deu, els àngels, els dimonis, les ànimes dels hòmens desencarnados despuix de la mort, són esperits”.[4]
Context animista
[editar | editar còdic]És sobretot en l'àmbit chamánico i animista a on recorre la noció d'esperit, que designa genèricament a les entitats incorpóreas o invisibles que presidixen els fenomens de la naturalea, o que habiten en les seues parts individuals. Des de l'antiguetat, s'ha parlat d'esperits d'arbres, rius, montanyes, boscs, etc.[1]
El filòsof hilozoísta Tals de Mileto afirmava al respecte que «totes les coses estan plenes de deus».[5] Inclús la medicina grega, en la versió perfeccionada per Galeno, es basava en la presència en el cos humà de tres tipos de 'esperits animals', cada u en la seua funció específica.[1]
La filosofia natural en Occident seguix estant caracterisada pel pampsiquisme, és dir, per una visió segons la qual cada objecte o element de la realitat està impregnat d'una consciència: fins al Renaixença, la Naturalea es concebia enterament viva, animada per forces sensibles o centres energètics (mónadas). Ademés, va anar a principis de l'Edat Moderna quan els esperits de la naturalea, recurrents en les mitologia nòrdiques en els noms de fades, gnoms, donyets, varen ser estudiats en ull científic per Paracelso, qui va escriure un tractat sobre ells, el Liber de nymphis, sylphis, pygmaeis et salamandris, distinguint-los sobre la base dels seus respectius elements, és dir, fòc, aire, aigua, terra.[6]
El significat animista de ·esperit" torna en l'época romàntica en referència a la personificació de les traces comunes a un determinat linaje ("Esperit del poble") o a una época determinada ("Esperit del temps").
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «donar-filosofia%29/ "Spirito"» (en it). Dizionario vaig donar Filosofia.
- ↑ Justino, Apologie, 18, 4.
- ↑ Dom Augustin Calmet, Traité sur els apparitions dones esprits et sur els vampires ou els revenants de Hongrie, de Moravie, etc., 1746, 2ª ed. 1751, 2 vol., XXII-486 i X-483 p.
- ↑ André Lalande, Vocabulaire technique et critique de la philosophie (1902-1923), PUF, p. 300.
- ↑ D'un testimoni d'Aristóteles, D'Anima, 411 a7.
- ↑ Paracelso, Liber de nymphis, sylphis, pygmaeis et salamandris et de caeteris spiritibus, trad. italiana en Paracelso, Scritti alchemici i magici, p. 17–32, Phoenix, Gènova 1991.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Paracelso, Liber de nymphis, sylphis, pygmaeis et salamandris et de caeteris spiritibus (1566), en Scritti alchemici i magici, Gènova, Phoenix, 1991.
- Rudolf Steiner, Li entità spirituali nei corpi celesti i nei regni della natura, Milà, Antroposofica, 1985.
- Massimo Introvigne, Lo Spiritismo, Torí, Elle Vaig donar Ci Leumann, 1989.
- Marion Aubrée i François Laplantine, La table, li livre et els Esprits, Prís, Ed. Lattès, 1990.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Entidad espiritual» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.