Guerra civil grega
La Guerra Civil Grega (en grec: Εμφύλιος Πόλεμος, romanizado: Emfýlios Pólemos, lliteralment: "Guerra Civil") va tindre lloc entre 1946 i 1949. El conflicte, que va esclatar poc despuix del final de la Segona Guerra Mundial, va consistir en una insurrecció armada liderada pels comunistes contra el govern del Regne de Grècia. Els rebels varen declarar una república popular: el Govern Democràtic Provisional de Grècia, que estava governat pel Partit Comuniste de Grècia (KKE-Kομμουνιστικό Κόμμα Ελλάδας) i la seua branca militar, l'Eixèrcit Democràtic Grec (DSE). Els rebels varen ser recolzats per les repúbliques comunistes d'Albània i Yugoslàvia. En el respal del Regne Unit i els Estats Units, les forces del govern grec finalment varen prevaldre. La victòria de les forces anticomunista del govern va conduir a l'entrada de Grècia en l'OTAN i va ajudar a definir l'equilibri estratègic en el mar Egeo i els Balcans en l'Europa de la posguerra.
La guerra va tindre les seues raïls en les divisions sorgides en Grècia durant la Segona Guerra Mundial entre l'organisació de resistència antifascista EAM-ELAS, dominada pels comunistes, i atres forces de resistència anticomunista enemigues. El KKE no va voler participar en les eleccions propostes pels conservadors i recolzades pels britànics en 1946 i es va negar al desarmament, la qual cosa va conduir a l'esclat d'un conflicte armat. Posteriorment, es va intensificar fins a convertir-se en una gran guerra civil entre l'Estat grec i els comunistes. El DSE va ser derrotat pel Eixèrcit Grec.[1]
La guerra va ser conseqüència d'una alta polarisació política entre ideologies d'esquerra i dreta que va començar quan cada bando va intentar aprofitar-se del buit de poder resultant del fi de l'ocupació de Grècia per les Forces de l'Eix (1941-1944) durant la Segona Guerra Mundial. Este conflicte va ser la primera guerra subsidiària de la Guerra Freda i representa el primer eixemple de participació en la posguerra per part dels Aliats en els assunts interns d'un país estranger,[2] una implementació de la política de contenció sugerida pel diplomàtic nortamericà George F. Kennan en el seu Llarc Telegrama de febrer de 1946.[3] El govern real grec al final va ser finançat pels Estats Units (a través de la doctrina Truman de 1947 i el Pla Marshall de 1948) i es va unir a l'OTAN en 1952, mentres que els insurgents estaven desmoralizados per l'amarga divisió entre els líders comunistes Iósif Stalin de l'Unió Soviètica, que volia terminar la guerra, i Josip Broz Tito de Yugoslàvia, que volia que continuara.[4]
Fases de la guerra
[editar | editar còdic]Antecedents despuix de la lliberació
[editar | editar còdic]- La primera fase de la guerra civil va tindre lloc entre 1941 i 1944, durant l'ocupació ítalo-alemana de Grècia. Les ales izquierdista i dretana del moviment de resistència es varen disputar la direcció de la resistència grega. L'ala dretana s'agrupava en l'exili entorn al rei Jorge II, a les forces gregues evacuades en Egipte, i a oficials nacionalistes i anticomunista que permaneixien en Grècia lluitant contra alemans i italians en un grup de resistència denominat EDES; mentres que l'ala izquierdista es basava en el "govern clandestí" format per una aliança de socialistas, marxistas, i comunistas recolzant-se en l'ELAS, eixèrcit partisano que va dur el major pes de la resistència antifascista, encara que des de 1942 la major influència en la jefatura del ELAS la va tindre el Partit Comuniste Grec (KKE) gràcies a haver format un fort núcleu de guerrilles abans que els seus competidors.
Als agents britànics desplegats en Grècia se'ls va encomanar la tasca de danyar al ELAS. Varen intentar reclutar als seus partidaris oferint-els diners, varen finançar menudes organisacions rivals, incloses algunes que a voltes colaboraven en els ocupants nazis. També varen colocar hòmens en el govern colaboracioniste i en els batallons de seguritat creats pel règim. Este doble joc va sembrar les llavors de la guerra civil des de l'hivern de 1943-1944.[5]
Despuix de la Conferència de Moscou, Iósif Stalin va acceptar una influència britànica en Grècia a canvi d'un compromís en Yugoslàvia. L'acort s'havia preparat en la primavera de 1943, quan Churchill i Anthony Eden varen ser a Moscou a conferenciar en Stalin i Vyacheslav Molotov. Els comunistes grecs, ignorant estos acorts, varen formar un govern grec clandestí que va deixar de reconéixer al rei i al govern grecs en El Caire. En estiu de 1944 els monàrquics en l'exili varen formar un govern de concentració nacional presidit per Georgios Papandreu (en grec: Γεώργιος Παπανδρέου) baix els auspicis dels Aliats en El Caire i sense contar en la població grega, en tant les ofensives aliades en Itàlia i la recaptura d'Ucrània pels soviètics auguraven que la lluita pronte aplegaria als Balcans. Les forces armades gregues en Egipte es varen amotinar en abril de 1944 contra la monarquia i varen exigir l'integració de la Resistència en el govern en l'exili.[5]
- En la segona fase (1944-1946), el govern monàrquic que va retornar de l'exili es va enfrontar als partisanos comunistes pel control del país despuix de la derrota i retirada dels alemans en octubre de 1944. Immediatament despuix de la retirada de les forces alemanes, Churchill va desembarcar en El Pireo la brigada britànica de Ronald Scobie, que va exigir el desarmament del ELAS i la seua dissolució. Per a lluitar contra el comunisme, les autoritats britàniques varen lliberar i varen armar a les milícies colaboradores i als grups monàrquics que havien segut internats despuix de la Lliberació. La direcció del Partit Comuniste, desijosa de participar en la vida política despuix de la guerra, no es va opondre als britànics. No obstant, les tropes britàniques pronte es varen tornar hostils a la presència dels comunistes i varen iniciar una série d'accions per a desestajar-els del sur de Grècia. Els dies 3 i 4 de decembre de 1944, les autoritats britàniques varen obrir fòc contra una gran manifestació en Atenes, matant i ferint a unes 100 persones. Despuix dels enfrontaments de decembre, es va declarar la llei marcial en Atenes. Els districtes rebels varen ser bombardejats per avions britànics per orde de Churchill.
Els caps comunistes del ELAS controlaven pràcticament el restant de Grècia en decembre de 1944, encara que no estaven llests per a formar de colp i repent tropes en les que resistir als dretans i els britànics. Finalment es va aplegar a un acort cridat Pacte de Varkiza, firmat en febrer de 1945, en el que varen influir les pressions britànica i soviètica i pel que el regente (l'arquebisbe Damaskinos, en tant encara no es permetia al rei Jorge II tornar al país) i el govern monàrquic varen acordar celebrar eleccions baix la supervisió dels Aliats. En Atenes, les autoritats britàniques organisen la celebració d'eleccions parlamentàries abans del promés plebiscit sobre la tornada de la monarquia. A pesar de l'acort de Varkiza, antics colaboradors i milicians monàrquics es varen constituir en forces polítiques presents en les eleccions. Posteriorment, varen organisar grups paramilitars que varen participar en l'implantació del terror blanc en les zones anteriorment controlades pel ELAS. Com a protesta, el KKE va cridar a l'abstenció i es va negar a presentar-se. La forta abstenció va designar una Assamblea i un govern de dreta i extrema dreta en colaboradors i polítics en actiu des del règim d'Ioannis Metaxás. A partir d'eixe moment, un simple control d'identitat, en el que es menciona el vot, és suficient per a identificar als abstencionistes, sospitosos de ser comunistes; la vacilació del KKE a l'hora de mamprendre la lluita permet encarcerar als seus quadros i al 90% dels antics funcionaris d'Elas.
La guerra civil
[editar | editar còdic]- En la tercera fase (1947-1950, cridada «tercer assalt» pels comunistes), el govern de centre-dreta no va ser acceptat pel KKE, que en maig de 1946 es varen sublevar en el seu braç armat (l'ELAS) en les montanyes de Macedònia i l'Epiro, llançant una guerra de guerrillas contra el govern central, conseguint controlar casi tota la zona montanyosa del nort de Grècia i fundant l'Eixèrcit Democràtic Grec (DSE).
El govern monàrquic de Papandreu va demanar ajuda urgent als britànics, que a la seua volta varen solicitar reforços al president nortamericà Harry S. Truman al verse incapaços de controlar la situació i carir de més recursos financers i humans per a assistir al règim d'Atenes, davant la qual cosa els Estats Units varen intervindre en armes i entrenament per a l'eixèrcit monàrquic, falcant-se la "Doctrina Truman" com a conseqüència, i assegurant el respal nortamericà a qualsevol règim en risc de ser derrocat per un tumult comuniste.
Per una atra part, el DSE va demanar activament respal militar i econòmic a l'URSS pero Iósif Stalin va refusar concedir-ho puix ya des de 1945 el govern de Stalin confiava que el KKE podria dominar Grècia solament per mig d'un "colp de mà" violent i oportú, pero considerava que seria impossible conseguir tal meta despuix de desarmar-se el ELAS en 1946 i menys encara en una guerra civil a on Gran Bretanya i Estats Units ajudarien sense reserves als monàrquics grecs –mentres que Stalin estava convençut de que abdós països no abandonarien la seua influència en Grècia– per la qual cosa el respal militar l'URSS al DSE va ser molt reduït.
L'ajuda decisiva al DSE va aplegar sobretot de Yugoslàvia, a on el mariscal Josip Broz (Tito) vea en simpatia la creació d'una Grècia comunista que afirmaria la seguritat yugoslavo en la seua frontera meridional, i de pas solucionaria el problema del nacionalisme en la Macedònia grega en tant el KKE oferia als macedonios grecs una autonomia interna similar a la dels macedonios yugoslavo. Molts membres del ELAS eren macedonios d'ètnia eslava, que varen crear el Front de Lliberació de Macedònia (FLM) en 1944 en l'ajuda de Tito, que en eixa época pretenia anexionarse la Macedònia grega, expulsant d'allí als ocupants alemans. Ya en 1946, el KKE era partidari de crear una República Socialista de Macedònia que inclouria a tota Macedònia, tant la part grega com l'eslava, baix ferm control dels comunistes locals, solució que també agradava a Tito.
Els líders del DSE, tots comunistes, varen pretendre llançar pronte una guerra convencional contra el govern des de setembre de 1947, tractant d'establir un govern revolucionari en la ciutat de Konitsa i de controlar les grans ciutats, en la qual cosa varen fracassar despuix de les contraofensives del govern en decembre del mateix any; pese a esta derrota, a inicis de 1948 el DSE mantenia activitat de guerrillas per tot el país, inclusivament en la regió del Ática a on es trobava Atenes, havent implicat exitosamente en la seua lluita a la majoria dels macedonios eslaus, que veen en el KKE un garant de la seua autonomia dins de Grècia.
El curs de la lluita va favorir paulatinament als monàrquics des de 1948, quan el KKE, soport bàsic del DSE, va ser illegalisat i el govern de Themistoklis Sophoulis va arrestar a centenars dels seus líders, mentres l'eixèrcit governamental obtenia armes nortamericanes a bajísimos preus, la seua moral de combat s'elevava, i es trobava molt millor entrenat que en 1945, a la qual cosa va contribuir el liderage del general Alexander Papagos, veterà militar que havia detingut en èxit l'invasió italiana de 1940 i que des d'inicis de 1949 seria designat cap màxim de les tropes governamentals.
L'insistència dels líders del KKE en seguir una "guerra convencional" copiant l'última fase de la lluita dels partisanos yugoslavo va terminar en un fracàs a mitan de 1948, per la qual cosa va haver de tornar-se a la guerra de guerrilles apresuradamente, ademés de que el domini total del KKE sobre la jefatura del DSE va fer perdre el respal de socialistes i centristes en zones rurals que originalment els havien auxiliat, empijorant la situació la repressió política del KKE contra estos dissidents i tornant al DSE en una facció purament comunista en la pràctica.
La ruptura Tito-Stalin i el KKE
[editar | editar còdic]Els problemes del DSE es varen agravar per la lluita entre l'URSS i Yugoslàvia, ya que es confirmava el temor de Stalin: que els EE. UU. i Gran Bretanya intervingueren en Grècia per a mantindre-la baix la seua influència. Davant el temor de danyar més encara les seues relacions en britànics i nortamericans, Stalin jujava més útil afiançar el control soviètic sobre països d'Europa Oriental que -a diferència de Grècia- estaven ya ocupats pel Eixèrcit Rojo des de 1945, refusant arriscar suministraments bèlics en la lluita dels comunistes grecs. Davant això el règim soviètic va insistir que el DSE cessara el combat i les seues forces es replegaren a Yugoslàvia.
Tal plantejament de Stalin va disgustar al mariscal Tito, qui insistia que el DSE devia seguir lluitant en sol grec, acusant a l'URSS de posar en risc a Yugoslàvia permetent una Grècia anticomunista i hostil en la seua frontera sur. Açò va incidir en la ruptura entre Tito i Stalin de juny de 1948, en tant el líder yugoslavo acusava a l'URSS de sacrificar als seus aliats balcànics de modo egoiste, sense donar-els autonomia per a "desenrollar el socialisme" segons les seues pròpies traces.
La ruptura Tito-Stalin va causar una severa crisis en el KKE en l'autumne de 1948, puix els seus caps màxims mantenien ferma llealtat a l'URSS pero eren conscients de que prescindir del respal yugoslavo seria desastrós, més encara quan el DSE posseïa bases de lliure accés en Yugoslàvia, que no podrien ser reemplaçades per hipotètiques bases en les més lluntanes Albània o Bulgària, mentres que simultàneament Yugoslàvia cridava al DSE per a continuar la lluita en Grècia i l'URSS li pressionava per a abandonar-la.
El KKE va resoldre en el seu plenari de giner de 1949 seguir fidel a la política de l'URSS i perseguir –en plena guerra civil– als "titoístas" en les seues files, reforçant l'ortodòxia estalinista, la qual cosa terminava de debilitar políticament al DSE en una "porga" de dirigents. Davant tal decisió, Yugoslàvia va suspendre tot auxili al DSE, i va tancar militarment el seu frontera grega en juliol de 1949, desestajant els campaments del DSE del seu sol, la qual cosa va perjudicar greument la capacitat bèlica de les guerrilles comunistes justament quan les tropes monàrquiques de Papagos, millor armada i dirigides i en millor armament gràcies a l'auxili nortamericà, infligían en la primavera de 1949 una severa derrota al DSE en el Peloponeso i la Grècia Central, i s'adinsaven en la regió de Tesalia eliminant les posicions del DSE.
Despuix del tancament de la frontera yugoslavo, les tropes del DSE varen seguir operant des de bases en Albània, el govern de les quals no podia aportar una ajuda militar comparable a la de Yugoslàvia, pero els mensages des de l'URSS varen insistir ara en major fermea en cessar la lluita i evacuar. En paralel, les tropes gregues monàrquiques varen llançar una gran ofensiva en l'Epiro i la Macedònia grega en agost de 1949, que va expulsar de les seues posicions a les debilitades tropes del DSE a inicis de setembre. Semanes despuix les forces del DSE supervivents varen deure retirar-se a sol albanés i el 16 d'octubre del mateix any la jefatura del KKE exiliada en Albània va ordenar un "cessació d'hostilitat temporal" que en els fets significava el final de la guerra.
Conseqüències
[editar | editar còdic]La guerra civil va deixar al país en un estat pijor que el que va supondre l'ocupació alemana en 1944, generant més destrucció d'infraestructura en un país que ya era pobre en 1940. Mils de grecs es varen vore obligats a emigrar per motius econòmics a països com Estats Units i Austràlia, entre uns atres.
En paralel, la repressió política del govern dretà de Papandreu va ser molt severa en els militants del DSE que no varen poder fugir de Grècia: fins a 100 000 persones varen quedar en presó fins a la década de 1950 en diverses presons situades en les illes del mar Egeo, mentres que qualsevol expressió política socialista o comunista, fòra en partits polítics, sindicats, o prensa, va ser perseguida feroçment.
La guerra civil va deixar també una societat polarisada políticament entre els "vencedors i vençuts" de la guerra civil, polarisació que no es restauraria fins a 1974, en finalisar la dictadura dels coronels i declarar-se la Tercera República Helènica.
La cantitat de baixes totals ronden els 126.000 - 146.000 .
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Nikos Marantzidis and Giorgos Antoniou. "The Axis Occupation and Civil War: Changing trends in Greek historiography, 1941–2002." Journal of Peace Research (2004) 41#2 pp: 223–231.
- ↑ Chomsky, Noam (1994). World Orders, Old And New, Pluto Press London.
- ↑ Iatrides, John O.. “George F. Kennan and the Birth of Containment: The Greek Test Case” (en). World Policy Journal 22 (3): 126–145. doi:. ISSN 0740-2775.
- ↑ Robert Service summarizes Soviet vacillations: (2007) «22. Western Europe», Comrades!: A History of World Communism, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, pp. 266–268. ISBN 9780674025301. «Despuix de la retirada de les forces alemanes en octubre de 1944, el Partit Comuniste Grec va vore que les seues forces armades, el ELAS, estaven subordinades l'eixèrcit britànic en el consentiment de Moscou. No obstant, el Partit Comuniste Grec pronte va optar per la insurgencia. Es varen produir enfrontaments entre els comunistes i els britànics, junt en les forces del nou govern grec respalat per Gran Bretanya. No obstant, Stalin, en aquell moment, necessitava mantindre bones relacions en el Regne Unit per raons estratègiques. [...] Sense ajuda externa, [...] el tumult es va apagar. Llavors Stalin va canviar d'opinió, en l'esperança d'enfrontar als nortamericans i els britànics per Grècia. [...] Per a 1946, [els comunistes grecs] estaven ansiosos per recomençar la lluita armada. [...] Zachariadis [...] necessitava el respal dels estats comunistes per a obtindre equip militar, i va obtindre el consentiment desijat en els seus viages a Belgrat, Praga i Moscou. [...] Pero Stalin va canviar d'opinió una volta més i va aconsellar que es fera recalcament en les mides polítiques en lloc de la lluita armada. [...] Tito i els yugoslavo, no obstant, varen continuar prestant assistència material i assessorament als comunistes grecs. [...] Stalin va tornar a una postura militant despuix de l'anunci [1947] del Pla Marshall i va deixar d'intentar contindre al Partit Comuniste Grec. Es va enviar equip militar soviètic de forma encoberta a Grècia. Es va proclamar un govern revolucionari provisional [24 de decembre de 1947]. Pero va quedar clar que els comunistes grecs, aixina com els seus simpatisants yugoslavo, havien exagerat la seua força i potencial. Stalin es va sentir enganyat i va exigir el fi de l'alçament en Grècia. [...] Els comunistes yugoslavo es varen opondre al canvi de política de Stalin. [...] El líder comuniste búlgar Traicho Kostov va instar a que s'enviara ajuda soviètica als insurrectos grecs. [...] Açò va tindre conseqüències desastroses per a la relació soviètic-yugoslavo; També va dur la ruïna a Kostov, qui va ser eixecutat [16 de decembre de 1949] en la connivència de Stalin a finals de 1948. El propi Stalin va continuar divagando sobre la qüestió grega en els mesos següents [...] pero al final va ordenar als comunistes baix el mando de Nikos Zachariadis i Markos Vafiadis que posaren fi a la guerra civil. [...] No obstant, a pesar de vore's privats de suministraments des de Moscou, es varen negar a deixar de lluitar contra les forces realistes. [...] Finalment, la insurgencia comunista no tenia cap possibilitat d'èxit. A finals de 1949, el tumult comuniste havia segut esclafada i el remanente de les forces antigubernamentals va fugir a Albània.»
- ↑ 5,0 5,1 «How Churchill broke the Greek Resistance» (en en).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra civil griega» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.