Guerra d'Iraq

Archiu:Iraq War montage.png

Guerra d'Iraq

La guerra d'Iraq va ser un conflicte bèlic prolongat que es va desenrollar en Iraq entre 2003 a 2011. El conflicte va començar en l'invasió d'Iraq per part de la coalició liderada per Estats Units que va derrocar al govern baazista de Sadam Huseín. El conflicte va continuar durant gran part de la década següent, quan va sorgir una insurgencia per a opondre's a les forces de la coalició i al governe iraquí posterior a l'invasió. Les tropes nortamericanes es varen retirar oficialment a finals de 2011. En 2014, Estats Units va tornar a involucrar-se en Iraq, liderant una nova coalició baix la Força de Tasca Conjunta Combinada – Operació Resolució Inherent, a mida que el conflicte evolucionava cap a la insurgencia en curs del Estat Islàmic.

Despuix de finalisar la guerra es va donar pas a una operació d'entrenament de les tropes iraquí per a combatre la insurgencia i el terrorisme. Esta operació es va donar a conéixer com a Operació Nou Amanecer, que es va iniciar en organisar els Estats Units una coalició multinacional, composta per unitats de les forces armades dels propis Estats Units, el Regne Unit i contingents menors d'Austràlia, Corea del Sur, Dinamarca, Polònia, El Salvador, Espanya, Itàlia, República Dominicana, Nicaragua, Hondures i atres països més.

La principal justificació per a esta operació que va oferir el president dels Estats Units, George W. Bush i els seus aliats en la coalició, va ser l'afirmació de que Iraq posseïa i estava desenrollant armes de destrucció massiva (ADM), violant un conveni de 1991. Funcionaris dels Estats Units varen sostindre que Iraq representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units, al seu poble i als seus aliats, aixina com als seus interessos. Es va criticar àmpliament als servicis d'informació, i els inspectors designats a l'efecte no varen trobar proves de que existiren les preteses armes de destrucció massiva.

Despuix de l'invasió, el Grup d'Investigació en Iraq va aplegar a la conclusió de que Iraq havia terminat els seus programes per a desenrollar dites armes en 1991 i no hi havia cap en el moment de l'invasió, pero que tenien l'intenció de recomençar la producció sempre i quan s'alçaren les sancions. Alguns funcionaris dels Estats Units varen alegar que Sadam Huseín i Al Qaeda havien estat cooperant, pero no hi ha proves de que existixca una relació de colaboració. També es va afirmar que el govern d'Iraq va elogiar obertament els atacs de l'11 de setembre degut a que Sadam Huseín va dir despuix dels atacs: “Estats Units està collint les espines plantades pels seus governants en el món”.

Atres raons per a l'invasió per part dels funcionaris incloïen les preocupacions sobre el respal financer d'Iraq per a les famílies de terroristes suïcides palestins, violacions dels drets humans per part del governe iraquí, el plantejament de propagar els drets humans en Iraq, les tensions despuix de l'invasió de Kuwait per part d'Iraq o els interessos sobre les reserves de petròleu d'Iraq, encara que Estats Units no va mostrar interés per açò últim d'igual manera alguns funcionaris varen negar un possible interés per les reserves de petròleu. No obstant, Iraq, no va aplegar a desenrollar armes nuclears, per l'Operació Òpera d'Israel, ocorreguda uns anys abans.

L'invasió va dur a la ràpida derrota de les forces iraquí, el derrocament del president Sadam Huseín, el seu captura en decembre de 2003 i la seua eixecució en decembre de 2006. La coalició dirigida pels Estats Units en l'Iraq ocupat va tractar d'establir un nou govern democràtic. No obstant, poc despuix de l'invasió inicial, la violència contra les forces de la coalició i entre els diversos grups ètnics va donar lloc a una guerra asimètrica en la insurgencia iraquí, la guerra civil entre sunitas i chiítes iraquí, i les operacions del-Qaeda en Iraq.

Les estimacions del número de persones mortes fluctuen entre més de cent cinquanta mil a més d'un milló de persones, segons fonts. El cost financer de la guerra ha segut estimat en més de 4 500 millons de lliures (9 000 millons de dólars) per al Regne Unit, i més de 845 000 millons de dólars als Estats Units, en el cost total per a l'economia d'este últim estimada en tres a cinc billons de dólars. Algunes de les nacions que varen integrar la coalició varen començar a retirar les seues forces com a conseqüència d'una opinió pública desfavorable i al progressiu aument d'efectius iraquí per a assumir la responsabilitat de la seguritat.

Finalment, en la guerra el bando encapçalat per Estats Units va conseguir algunes coses: guanyar l'invasió, ocupar el país, derrocar al govern, i implantar un nou règim en eleccions supostament democràtiques. Lo que el bando encapçalat per Estats Units no va conseguir va ser trobar armes de destrucció massiva admeses pel mateix expresident dels Estats Units, George Walker Bush i el seu gabinet. Ademés, tampoc va conseguir estabilisar el país, que es va sumergir en una crisis sociopolítica i de guerra civil interna en presència de grups terroristes com Al Qaeda.

No es pot dir que algun bando resultara victoriós o derrotat, pero lo cert és que les tropes nortamericanes varen tindre que retornar en 2014 per l'amenaça del Estat Islàmic que va guanyar el terreny d'un Iraq consumit per la insurgencia rebel al govern proestadounidense i les guerres civils. Sumant-se a l'amenaça de l'Estat Islàmic per petició del governe iraquí, EE. UU. va decidir intervindre una volta més en la denominada guerra contra l'Estat Islàmic. Ademés d'Iraq, l'Estat Islàmic també va ocupar part del país veí Síria.

Segons el lloc iCasualties la guerra continua inclús en la denominada guerra contra l'Estat Islàmic degut a que en la seua llista de baixes se li ha sumat des de l'invasió de 2003 un total de 4908 soldats de la coalició morts i un total de 4584 soldats nortamericans caiguts en combat. Per al final de la guerra en 2011, un total 4584 nortamericans varen morir i un total de 4908 soldats de la coalició varen caure. Al vore lo que afirmen les sifres del lloc, semblara que la guerra encara continua des de 2003, pero lo cert és que la guerra va terminar en 2011 en la retirada de les tropes de la coalició.

Antecedents

1991-2003: Inspeccions de la ONU i zones de tràfic aéreu restringit

Despuix de la primera guerra del Golf de 1991, la Resolució 687 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides va ordenar posar fi als programes de desenroll iraquí d'armes químiques, biològiques, nuclears i de missils de llarc alcanç aixina com que fora destruït l'atarassana existent en virtut de la Comissió Especial de Control de les Nacions Unides. Els inspectors d'armes de Nacions Unides en Iraq varen poder verificar la destrucció d'una gran cantitat de material d'armes de destrucció massiva, no obstant, qüestions de fondo seguixen sense resoldre's, en acabant de que la Comissió Especial va eixir d'Iraq en 1998 per l'imminent acció militar per part d'Estats Units i el Regne Unit.

Poc en acabant de que els inspectors es retiraren, els Estats Units i el Regne Unit varen posar en marcha l'Operació Rabosot del Desert del dimecres 16 al dissabte 19 de decembre de 1998 en tal de danyar la capacitat militar iraquí. Varen ser quatre dies de bombardejos sobre Bagdad i atres punts estratègics del país àrap, en els que es varen destruir atarassanes, instalacions i sistemes de defensa.

Ademés de l'inspecció del règim, els Estats Units i el Regne Unit (junt en França fins a 1998) varen participar en un conflicte de baix nivell en Iraq i en fer complir les zones de prohibició de vols entre el nort i el sur iraquí. Estes zones varen ser creades despuix de la guerra del Golf Pèrsic per a protegir el Kurdistan iraquí en el nort i les zones del sur chií, i varen ser vistes pel govern iraquí com una violació de la seua sobirania. La defensa aérea iraquí i les patrulles aérees nortamericanes i britàniques varen intercanviar dispars en regularitat durant 6 anys.

En abril de 2001, el gabinet de Bush va donar el seu acort per a utilisar l'intervenció militar en Iraq, perque es va considerar una influència desestabilizadora per al fluix de petròleu als mercats internacionals d'Orient Mig. Neoconservadores en els Estats Units varen demanar que es promoguera un colp d'Estat molt abans dels atacs de l'11 de setembre, en l'esperança de que un nou govern usara, "el petròleu d'Iraq per a destruir el cartell de l'OPEP a través d'un aument massiu de la producció per damunt de les quotes OPEP." Eixos plans varen ser abandonats poc despuix de l'invasió perque el exdirector de la Shell Oil Company, que havia segut acusat de la seua aplicació, es va negar a participar en indústria petrolera iraquí, ya que la privatisació podria haver donat lloc a l'exclusió de les empreses dels Estats Units, a diferència del ministeri estatal de petròleu.

Aproximadament un any abans de l'Operació Lliberteu para Iraq, els Estats Units varen iniciar en el sur de l'Operació Focus com un canvi en la seua estratègia de resposta, aumentant el número global de les missions i la selecció d'objectius en tota les zones de prohibició de vols en la finalitat de pertorbar l'estructura de mando militar en Iraq. El pes de les bombes tirades sobre Iraq va aumentar aplegant a un pico preguerra de 54,6 tonellades en setembre de 2002.

2001-2003: Crisis del desarmament d'Iraq i inteligència de la preguerra

El dijous 22 de maig de 2003 el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va votar 14 a 0 a favor de l'aprovació de la resolució presentada per a donar el poder de governar Iraq i d'utilisar els seus recursos petrolers per a la reconstrucció del país als Estats Units i Regne Unit. La resolució 1483 va terminar en casi 13 anys de sancions econòmiques originalment impostes despuix de l'invasió iraquí a Kuwait en 1990. La resolució aprova que el secretari general de la ONU, Kofi Annan, envie a un representant especial a treballar en els administradors dels Estats Units i Gran Bretanya en la reconstrucció, l'ajuda humanitària i la creació d'un nou govern.

Archiu:Colin Powell anthrax vial. 5 Feb 2003 at the AR2006111601509.jpg

Colin Powell presenta un model de ántrax davant el Consell de Seguritat de la ONU

La resolució va crear un nou programa de fondos per al desenroll d'Iraq a través del com es manejaran els recursos obtinguts de l'explotació del petròleu. Els fondos seran usats pels Estats Units i Gran Bretanya per a reconstruir el país, activitat que serà supervisada per una nova junta consultiva composta per EE. UU. i institucions financeres internacionals. Començarà la seua existència en un depòsit de mil millons de dólars, fondos transferits del conte "petròleu per aliments" dels Estats Units. El programa «petròleu per aliments» serà eliminat progressivament durant un periodo de sis mesos. La resolució requerix una revisió cada any, pas requerit per Alemània i França. Síria, l'únic país àrap representat en el consell, va estar absent de la reunió.

Desenroll

2003: Invasió

Archiu:Iraq War 2003.gif

Mapa del desenroll de l'invasió

Archiu:Saddamcapture.jpg

El 13 de decembre de 2003, Husein va ser capturat per forces nortamericanes i kurdo-iraquí.

Artícul principal → Invasió d'Iraq en 2003.

L'invasió d'Iraq es va iniciar el dijous 20 de març de 2003 quan les forces nortamericanes varen iniciar els primers bombardejos aéreus sobre els objectius iraquí en missils tomahawks llançats des de barcos i submarins. Mentres les forces nortamericana i britàniques varen alvançar des de Kuwait, els seus aliats kurdo ho feyen pel nort. El dimecres 9 d'abril els primers tancs nortamericà varen entrar en Bagdad sense trobar molta resistència. El dijous 1 de maig de 2003 el president George W. Bush va declarar el fi dels principals combats.

George W. Bush, president dels Estats Units, va recalcar que l'invasió d'Iraq no va ser d'ocupació sino de "lliberació". A mitan d'eixe més, Bush va dir que el govern democràtic iraquí seria establit "tan pronte es puga". Abans de l'invasió Bush va prometre un traspàs ràpit del poder a un govern democràtic, escomençant per la redacció d'una constitució iraquí.

Per a dirigir la reconstrucció, es va crear l'Oficina per a la Reconstrucció i l'Assistència Humanitària. D'abril a maig de 2003, la ORHA va ser guiada pel general Jay Garner, qui va ser reemplaçat més vesprada per l'administrador civil nortamericà Paul Bremer. Es va escomençar a compartir alguns poders en un consell de govern provisional iraquí.

El divendres 16 de maig les autoritats nortamericanes varen abandonar el pla de donar autoritat a un govern civil iraquí electe i varen presentar davant la ONU una resolució per a donar als Estats Units i Gran Bretanya el poder d'aplicar sancions econòmiques a Iraq, permetent als països aliats explotar els recursos del petròleu com a pagament per reconstruir Iraq (que havia sofrit greus danys durant la guerra, principalment per les tropes de la coalició). La resolució els permetria nomenar per sí mateixos a un govern provisional.

L'Autoritat Provisional de la Coalició va dividir Iraq, per assunts administratius, en tres zones de seguritat: una zona nort en la regió de Mossul-Kirkuk, una zona central en la regió Bagdad-Tikrit i una zona sur en la regió Basora-Nasiriya. Les zones nort i central estan guarnides per tropes nortamericanes, mentres que la zona sur està guarnida per tropes polaques (al voltant de Nasiriya) i britàniques (al voltant de Basora). Estats Units va expondre plans per a mantindre l'autoritat militar, encara que s'està creant un nou Eixèrcit Iraquí.

El parador de Sadam Huseín va ser desconegut durant varis mesos, fins que el dissabte 13 de decembre de 2003, Hussein va ser arrestat en una operació conjunta, efectuada per efectius kurdo iraquí i soldats nortamericans, mentres es trobava amagat en un sòtol en les afores de la seua localitat natal, Tikrit. Entre les primeres imàgens transmeses, es va mostrar a Hussein sent examinat, aixina com l'estat en que es trobava en el moment de ser capturat.

El casus belli real encara és motiu de controvèrsia, pero la compra delliberada d'centrifugador d'Urani de part d'Hussein a companyies alemanes, va deixar en evidència la violació del tractat de no proliferació d'armes nuclears, donant-li a les Nacions Unides un motiu d'intervenció directa. No obstant, a pesar de trobar-se les centrifugador alemanes, jamai es va trobar l'urani d'alt enriquiment (necessari per a les armes nuclears); açò va ocasionar la pèrdua de respal internacional a l'intervenció.

Formació d'un govern provisional

Artícul principal → Organisació per a la Reconstrucció i Ajuda Humanitària d'Iraq.

En 2003 i en motiu de reconstruir Iraq i organisar-ho baix una administració governamental en principi es va crear l'Organisació per a la Reconstrucció i Ajuda Humanitària d'Iraq o Oficina per a la Reconstrucció i Assistència Humanitària (ORHA) de les seues sigles en anglés. Esta va ser una organisació instalada de manera provisional en Iraq per a cobrir les necessitats i restablir el país dels desastres provocats després de l'invasió provocada per la coalició multinacional liderada pels Estats Units en març de 2003 que va posar fi al règim de Sadam Huseín, va ser instalada en Iraq després de l'invasió, pero planejada abans de l'invasió. Esta organisació va ser únicament dirigida pel exmilitar, el general Jay Garner i després d'uns mesos va ser reemplaçada per l'Autoritat Provisional de la Coalició (CPA) dirigida per l'administrador civil Paul Bremer, la ORHA va ser el primer orgue governamental que va governar Iraq després de la caiguda del govern d'Hussein.

La Zona Verda

Artícul principal → Zona Verda (Bagdad).

Despuix d'ocupar el país, els nortamericans varen decidir utilisar un dels palaus de Bagdad com a enclavament per a establir una zona d'operacions segura. L'edifici seleccionat va ser el Palau de la República, que va ser construït pels britànics en 1920 com a sèu per al govern colonial, i més vesprada va servir com a palau real, una volta que el país va alcançar la seua independència. Durant el govern d'Husein, el palau va servir de llar del president i la seua família. També era conegut per contar en numerosos jardins i plantes, pero els nortamericans li varen assignar el nom de Zona Verda, no per esta raó, sino perque la seua intenció era convertir-ho en un lloc segur per a les autoritats militars i civils que administrarien el país fins que la resistència fora vençuda de manera definitiva.

La Zona Verda consistix en un àrea de cinc quilómetros, des de la vora del riu Tigris fins als antics monuments que Saddam va manar construir per a commemorar la guerra en Iran. Va albergar en el seu interior numeroses oficines administratives, les principals residències dels funcionaris del nou govern, hotels d'estage per als periodistes que aplegaven de l'estranger, etc. Aixina, el Palau de la República va passar a convertir-se en la més gran embaixada dels Estats Units en tot lo món. La Zona també va contar en la seua pròpia estació de radi, canches deportives, piscines, bars i restaurants, un suministrament permanent d'energia elèctrica i aigua potable, a pesar de que els habitants de Bagdad devien sofrir constants corts d'estos servicis essencials.

A pesar d'estar protegides per grosses parets de formigó, armament pesat i mils de soldats, els milicians iraquí no varen deixar de llançar eixides o proyectils de morter contra la Zona Verda, en un intent per hostigar als invasores. El dumenge 26 d'octubre de 2003, la resistència va disparar entre sis i huit missils contra l'hotel Rachid, en el moment en que Paul Wolfowitz es trobava ahí de visita per la nació ocupada. Wolfowitz va conseguir eixir ilés de l'atac, pero un coronel de l'eixèrcit nortamericà va morir i atres 17 persones varen resultar ferides.

Vore també: Alt Tribunal Penal iraquí

2004: L'insurrecció s'amplia

Vore també: Ocupació nortamericana de Faluya, Primera batalla de Faluya, Segona batalla de Faluya, Batalla de Nayaf i Batalla de Mossul.

El començ de 2004 es va caracterisar per una relativa calma en la violència. No obstant, la violència va aumentar durant la primavera en combatents contra una filial del-Qaeda, dirigida per Abu Musab al-Zarqawi per a ajudar a conduir l'insurgencia.

A mida que la insurgencia va créixer va haver un canvi en l'orientació de les forces de la coalició cap a les noves forces de seguritat iraquí, quan centenars de civils iraquí i la policia varen ser assessinats en els següents mesos en una série d'atentats massius. Una organisada insurgencia suní, en raïls profundes nacionalistes i motivacions islamistes, era cada volta més poderosa en tot Iraq. Els chiítes de l'Eixèrcit Mahdi també varen començar a llançar atacs contra objectius de la coalició en un intent de prendre el control de les forces de seguritat iraquí. En les zones urbanes del sur i el centre d'Iraq varen esclatar lluites de guerrilles.

La més greu lluita fins a la data es va iniciar el dimecres 31 de març de 2004, quan insurgents iraquí en Faluya varen tendir una emboscada a un comboi dels Estats Units en la que quatre contractistes militars privats varen ser assessinats en granades i dispars d'armes menudes. Posteriorment, els seus cossos varen ser arrastrats fòra dels seus vehículs, colpejats, cremats i penjats en un pont que travessa el Éufrates.

Este fet, l'assessinat dels contractistes, desencadenaria una série d'events que acabarien en el delicat equilibri en Najaf, Faluya i el seu entorn, duent a una successió de caos i violència. Aixina el dijous 1 d'abril el general de Brigada Mark Kimmitt promet capturar als agressors i pacificar la ciutat. El dissabte 3 d'abril es convertix en el dia clau. Per un costat, la primera força expedicionaria dels Marines dels Estats Units rep l'orde de llançar una ofensiva sobre Faluya. I per un atre, una unitat d'operacions especials captura en Najaf al lloctinent de Muqtada al-Sadr, Mustafa al Yacoubi, buscat per l'assessinat d'un líder chií que va retornar a Iraq despuix de l'invasió liderada per EE. UU. El dumenge 4 d'abril els Marines comencen el seu assalt sobre Faluya, involucrant a més de 2000 soldats (coneguda com la primera batalla de Faluya). Mentres, Muqtada al-Sadr començaria un tumult en Najaf, la qual s'ha vingut cridant en molts sectors de parla hispana com la batalla del 4 d'abril o coneguda d'una atra manera com batalla de Nayaf a on en ella principalment es va vore involucrat per part de la coalició el Batalló Cuscatlán del Eixèrcit del Salvador. L'alçament va començar en protestes pel tancament del-Hawza, un periòdic de Sadr, la semana anterior, i per l'arrest de Mustafa al Yacoubi el dissabte, acabant en un atac a gran escala sobre les tropes de la coalició. Abdós batalles resultarien un fracàs.

La primera batalla de Faluya s'allargaria fins al primer de maig, en retirar-se les tropes nortamericanes de la ciutat despuix d'una dura contraofensiva insurgent el dia dimarts 27. Mentres en Najaf, que amanecer el dia dumenge 4 en un atac sobre les posicions de la coalició en la ciutat, la lluita s'allargaria fins al dia següent sense aplegar a pacificar la ciutat. A la llarga, la greu deterioració de la situació forçaria a la retirada de les tropes espanyoles a finals del mateix més, sent substituïdes per elements del 2.º Batalló de la "1st Armored Division's Task Force" (2-37 AR). Els enfrontaments esporàdics durant el més de maig entre les diferents faccions iraquí en la ciutat, durien finalment a un dur enfrontament entre el 2-37 AR i l'eixèrcit de l'a el-Mahdi en el cementeri de Najaf.

Agost seria testic, de nou en Najaf, de nous enfrontaments entre tropes nortamericanes i l'eixèrcit de l'a el-Mahdi entorn al cementeri Wādī' as-Ixām. La batalla terminaria 3 semanes despuix quan el gran Ayatolá A elī Al-Sīstānī va conseguir en negociacions la cessació de les hostilitats.

En novembre de 2004 es produïx la batalla de Mossul en la qual les forces nortamericanes varen fer una pau civil en el sunita local. Posteriorment l'Agència Central d'Inteligència (CIA) es va aliar casi exclusivament en els kurdo, i els Estats Units s'havien vist com a aliat tribal dels kurdo, fent el conflicte inevitable.

Posteriorment es produïx l'ofensiva sobre Faluya. Es va recomençar en novembre de 2004 en la batalla més sanguinosa de la guerra fins a la data: la segona batalla de Faluya, descrita per militars dels Estats Units com «el més pesat combat urbà des de la batalla de Hue City en Vietnam». Durant l'assalt, les forces dels Estats Units utilisen fòsfor blanc com a arma incendiària contra els insurgents, generant controvèrsia. Els 46 dies de batalla varen donar lloc a una victòria de la coalició, en 95 nortamericans morts contra 1350 baixes entre els insurgents. Faluya va ser devastada durant els combats.

El cas Jessica Lynch va estremir a les famílies dels Estats Units i a l'opinió pública mundial. Una jove soldat, dotada d'un corage excepcional, havia caigut presonera dels secuaces de Sadam Huseín, torturada i violada, abans de ser lliberada per comandos de les Forces Especials. Donald Rumsfeld i George W. Bush es varen emocionar en el seu eixemple, pero algun temps despuix es va saber que esta història havia segut inventada pel gabinet de relacions públiques per a movilisar l'ardor patriòtica.

Archiu:UI.jpg

La soldat Lynndie England junt a varis presoners nuets.

Un atre acontenyiment important d'enguany va ser la revelació del abuse de presoners en Abu Ghraib que va rebre l'atenció dels mijos en abril de 2004. En primer lloc els informes d'abús, aixina com imàgens gràfiques que mostren el personal militar nortamericà abusant de presoners iraquí. El Departament de Defensa dels Estats Units va expulsar a 17 soldats i oficials del servici, mentres que sèt soldats varen ser condenats a penes de presó, rebaixats de ranc i daus de baixa en forma deshonrosa. La brigadier general Janis Karpinski, comandant de la presó, va ser rebaixada del seu ranc a coronel el dijous 5 de maig de 2005.

El dumenge 19 de decembre, un suïcida infiltrat es va immolar en el menjador de la base nortamericana en Mossul, causant 22 morts, incloent 14 militars nortamericans, i 51 ferits.

Vore també: Fosses comunes en Iraq

2005: Eleccions i govern de transició

Archiu:PurpleFingers - Iraqi legislative election, 051215-U.S..jpg

Ciutadans iraquí mostren els seus dits en tinta lila, fent saber que han votat en les eleccions de decembre de 2005.

El dilluns 28 de juny de l'any anterior, Bremer, en representació del govern dels Estats Units, va entregar formalment la sobirania al governe iraquí. En la pràctica, este govern es veu severament llimitat per l'absència en ell d'importants líders chiís, la falta de control sobre les activitats de les tropes estrangeres, i els atacs de la resistència iraquí.

El dimecres 26 de giner, 31 marines nortamericans varen morir en estrelar-se l'helicòpter en el que viajaven prop de la frontera en Jordània. El dijous 7 de juliol, Al Qaeda va assessinar a l'embaixador egipcíac en Iraq, Ihab al Sharif, al que havia seqüestrat dies abans.

Durant varis mesos, els Estats Units varen sostindre que tenien l'intenció de convocar una assamblea constituent, composta per iraquí influents, tals com a líders religiosos els quals són persones als que se'ls té major respecte dins de la religió, i considerats com a autoritats, per la qual cosa són els més "indicats" per a l'ocupació dels càrrecs. La data tope per a esta convenció va ser posposta vàries voltes fins que es va suspendre definitivament. Els llocs locals i regionals són elegits per un selecte grup en un intent per evitar l'elecció de persones que s'oponguen a la presència dels Estats Units i Gran Bretanya, incloent religiosos i atres funcionaris considerats radicals i perillosos.

El dimecres 31 d'agost, es provoca una estampida sobre el pont Al-Ayma de Bagdad durant el pelegrinage a la mesquita del Imam Musa Al-Kadem, santuari sagrat per als chiïtes. Les autoritats varen culpar a la ret d'Al-Qaeda de provocar la remugada, la qual va deixar com a saldo un aproximat de 900 fallits, i atres varis ferits.

2006: Guerra civil i governe iraquí permanent

Archiu:Defense.gov photo essay 080808-US.jpg

Soldat del Batalló Cuscatlán I de les Força Armada del Salvador.

Per a tractar de reprimir la resistència organisada i el creixent descontent popular, els Estats Units va començar l'entrenament de les forces policials, va desplegar per tot el país de forces paramilitars nortamericanes i va iniciar la creació del núcleu d'un nou eixèrcit al voltant de forces kurdo i antics mandos mijos de l'eixèrcit d'Husein.

L'establiment d'un nou govern civil en Iraq és complicat per les diferències religioses entre la majoria chií i la classe sunita governant. Ademés, en el nort iraquí, els kurdo varen tindre una autonomia de facto durant 12 anys baix la protecció de la zona d'exclusió de vol i reclamen la seua autonomia jurídica en el territori a on estan assentats.

Durant l'invasió, els Estats Units va declarar dissolts l'eixèrcit i les forces de seguritat iraquí, acusant-les d'estar corruptes i baix el control dels fidels a Husein. Poc despuix, davant l'incapacitat de controlar la situació, especialment en les ciutats suní, s'han vist obligats a tornar a reclutar un gran número d'efectius de tots els rancs. Açò, junt en la situació desastrosa despuix d'anys de bloqueig i l'invasió, que havien destruït gran part de les infraestructures del país, han motivat séries dificultats als nortamericans per a mantindre el control de ciutats, carreteres i infraestructura petrolífera.

Eixecució de Sadam Huseín

El dumenge 5 de novembre de 2006, despuix de dos anys de juí, Husein va ser condenat, junt en atres dos acusats, «a morir en la horca» pel Alt Tribunal Penal iraquí, que ho va trobar culpable d'haver comés un crim contra la Humanitat, per l'eixecució de 148 chiítes del llogaret de Duyail en 1982. També se li atribuïx la responsabilitat pel atac químic a Halabja (1988), el aplastamiento de la rebelió chií (1991), la guerra contra Iran (1980-88), i l'invasió de Kuwait (1990).

En els dos anys del juí, Hussein es va mostrar desafiant davant el Tribunal Iraquí que el dijous 28 de decembre de 2006, el va confirmar l'orde d'eixecució per al dimarts 2 de giner de 2007. Sadam Huseín va ser eixecutat el dissabte 30 de decembre de 2006. Va ser aforcat pel càrrec de crims contra la humanitat. Despuix de la seua eixecució varen circular per internet videos (captats en teléfons mòvils) que mostraven el moment en que Sadam Huseín era penjat.

2007: Onada de tropes nortamericanes

Archiu:Houseraidiraqaug2007.jpg

Una dòna iraquí veu cóm soldats nortamericans registren la seua casa

L'any 2007 va ser el més violent de tota l'ocupació. El número de morts i ferits es va disparar a màxims per l'ofensiva insurgent, tant en víctimes civils i forces de seguritat iraquí com en baixes de les tropes estrangeres. Solament en 2007 varen morir aproximadament en Iraq un total de 904 militars nortamericans i més de 6000 de la mateixa nació varen ser ferits, la qual cosa constituïx les sifres més altes en tota l'ocupació. Les baixes iraquí resulten més difícil de contabilisar, pero s'estima que durant eixe any varen morir de manera violenta 1800 membres de les forces de seguritat iraquí i més de 17 000 civils.

Tal aument de la violència es va deure a una ofensiva de la insurgencia chiïta en les principals ciutats del país aixina com als atacs de cèlules yihadistes que encara operaven en Iraq. Ciutats com Bagdad, Mossul, Kirkuk, Nayaf, Tikrit o Baquba, entre unes atres, varen ser escenari d'atentats i enfrontaments constants durant tot l'any en un intent per part dels insurrectos de frustrar el normal desenroll de la nova autoritat iraquí respalada per la força multinacional.

En el seu discurs a la nació del dimecres 10 de giner de 2007 George Bush va declarar que la prioritat més urgent per a l'èxit en Iraq era la seguritat i va anunciar com la pedra angular de la seua estratègia l'enviament de 21 500 soldats i 1.2 millons de dólars per a este programa.

Les pressions sobre tropes nortamericanes es varen vore agravades per la contínua retirada de les forces britàniques de la governació de Basora. A principis de 2007, el primer ministre britànic Tony Blair va anunciar que, a raïl de l'Operació Simbad les tropes britàniques podrien començar a retirar-se de Basora i entregar el maneig de la seguritat als iraquí. Este anunci va ser confirmat en l'autumne per primer ministre Gordon Brown, el successor de Blair, que de nou va esbossar un pla de retirada de les restants forces del Regne Unit en una retirada completa la data en algun moment a fins de 2008. En juliol el primer ministre danés Anders Fogh Rasmussen va anunciar també la retirada de 441 soldats danesos d'Iraq, deixant solament una unitat de nou soldats de la dotació quatre helicòpters d'observació.

La seguritat de la Zona Verda, sostinguda per l'Alt Mando nortamericà, va quedar en dubte quan el divendres 13 d'abril, un atacant suïcida va conseguir aplegar fins a la cafeteria del Parlament, per a detonar una càrrega explosiva que va provocar la mort de tres llegisladors iraquí i va causar ferides a 23 persones més. En 2007 també es va registrar un fort aument d'atentats insurgents en clor.

Tensions en Turquia

Artícul principal → Incursió turca en el nort d'Iraq.

Turquia inicia una ofensiva militar en el nort d'Iraq contra la guerrilla kurdo del PKK pese a l'oposició iraquí i nortamericana. Els combats es desenrollen en la província de Dohuk, en el Kurdistan iraquí. Fins a hui les autoritats turques han confirmat la mort de 230 rebels kurdo i 27 militars turcs.

2008: Enfrontament de les milícies chiïtes

Archiu:IDAMilitary in Iraq march 2008.jpeg

Soldats nortamericans i iraquí colaborant en un registre. Iraq, març de 2008.

Sectors chiïtes, d'els qui els invasores esperaven respal i acolliment, s'han alçat liderats del clerc Muqtada al-Sadr i s'han fet forts en la ciutat de Nayaf, de gran importància religiosa. Al Sadr, despuix d'haver vist cóm el seu periòdic era prohibit per les tropes invasorasPlantilla:Afegir referències i ell mateixa era objecte de persecució, ha cridat a l'unitat entre suní i chiïtes per a defendre la sobirania del país.

Aixina mateix, la ciutat de Faluya s'alça contra els ocupants i realisa una defensa davant el lloc al que va ser somesa, la qual cosa a l'eixèrcit dels Estats Units a buscar la mediació d'autoritats religioses per a la seua retirada i a la designació d'antics militars del règim de Sadam Huseín com a encarregats de la seguritat de la ciutat, en un irònic gir respecte a la seua estratègia inicial cap a membres de l'antic eixèrcit iraquí i militants del Partit Baaz.

A finals d'any el president nortamericà George W. Bush va firmar un acort de seguritat en el govern iraquí que estipulava el calendari per a la retirada gradual de les forces d'Estats Units del país; d'acort al mateix per al dimarts 30 de juny del 2009 les forces nortamericanes s'haurien retirat de les ciutats iraquí, per al dimarts 31 d'agost del 2010 les unitats de combat eixirien del país marcant el fi de les missions de combat i llavors solament quedarien 50 000 efectius per a llabors d'entrenament de les forces iraquí fins a la definitiva retirada el dissabte 31 de decembre del 2011. L'acort va ser ratificat pel Parlament iraquí el dijous 27 de novembre del 2008.

2009: Reducció de la violència

Archiu:080216 3-14 graduation.jpg

Cerimònia de graduació de les noves forces de seguritat iraquí en Basora

L'any 2009 es va iniciar en una reducció considerable de la violència en tot el país coincidint en la finalitat de l'administració Bush, que era el símbol de l'ocupació nortamericana. Este fet i els alvanços ya conseguits en matèria de seguritat, aixina com el propi desgast de la insurgencia varen reduir a nivells mínims les baixes en les tropes estrangeres. No obstant varen continuar produint-se atentats constants en un gran número de ciutats, castigant tant a les forces iraquí com a la població civil.

Archiu:Barack Obama 2008 Iraq 19.jpg

Barack Obama visitant a les tropes en Bagdad.

El recent elegit president Barack Obama va anunciar un pla per a retirar les forces nortamericanes progressivament en els pròxims anys, aixina com la seua intenció de revisar integralment l'estratègia en Iraq. Destaca també l'evolucionada cessió de les tasques de seguritat a les forces de seguritat iraquí i la reculada de les tropes britàniques en març, cedint a l'eixèrcit i a la policia iraquí el control de la província de Basora.

En juny es va produir una ofensiva insurgent en les principals ciutats del país coincidint en el traspàs de la seguritat en núcleus urbans a les forces iraquí i el replec de les forces estrangeres en les seues bases. S'atribuïx a clans chiïtes els atentats indiscriminats que varen causar més de 150 morts en Bagdad i Kirkuk durant l'última semana de juny en tal de desestabilisar el procés de traspàs de competències de seguritat urbana.

També en juny es varen celebrar eleccions al Parlament del Kurdistan iraquí, regió que dispon d'autonomia parlamentària respecte al restant del país. Els resultats varen donar la victòria al reelegit president Masud Barzani, del Partit Demòcrata del Kurdistan. No obstant, l'oposició ha acusat de frau el resultat de les eleccions.

El dumenge 25 d'octubre es va produir un doble atentat simultàneu front a l'edifici de la Governació de Bagdad i en les proximitats del Ministeri de Justícia, que varen causar 132 morts i uns 520 ferits. Ningú ha clarificat l'autoria de l'acció pero se sospita de grups vinculats en Al-Qaeda. El 8 de decembre es varen tornar a produir atentats en cadena en el centre de Bagdad els quals varen causar més de 127 morts i centenars de ferits. Els objectius varen ser vàries sèus ministerials i judicials en distints punts de la capital iraquí. Dites accions han segut reivindicades per la branca iraquí d'Al-Qaeda.

2010: Cadena d'atentats

El dilluns 25 de giner es va produir una cadena d'atentats contra hotels de Bagdad que varen causar a lo manco 36 morts i més de 70 ferits. També en giner, el Tribunal Penal Suprem Iraquí va condenar a pena de mort a Ali Hasan al Mayid, conegut com Alí El Químic, per organisar l'atac en gas letal que es va cobrar la vida de més de 5000 kurdo en la ciutat de Halabja en 1988, quan era ministre de defensa del règim de Sadam Huseín. Durant les semanes prèvies a les eleccions del dilluns 8 de març, grups insurgents varen iniciar una ofensiva en numerosos atentats en distintes ciutats en el propòsit de boicotejar el procés democràtic. Aixina, el dijous 4 de març, una cadena d'atentats varen causar 33 morts en la ciutat de Baquba. En març, el president Barack Obama va anunciar l'eixida de la majoria de les tropes nortamericanes per a agost d'este mateix any. En abril, una operació realisada per forces nortamericanes i iraquí va acabar en la vida dels dos principals líders de la filial d'Al Qaeda en Iraq. El 25 d'agost es varen produir varis atentats que varen causar 64 morts.

2011: Retir total i fi de l'ocupació

Archiu:Gate closing Iraq-Kuwait border.jpg

Forces nortamericanes i kuwaitíes tancant la porta fronteriça entre Iraq i Kuwait (18 de decembre de 2011)

Finalment el divendres 21 d'octubre de 2011 el president Barack Obama va anunciar el retir definitiu de la totalitat de les tropes nortamericanes assentades en Iraq (39 000 soldats) després d'una reunió en el primer ministre iraquí Nuri al Maliki. En el seu discurs Obama va recalcar que no quedaria cap soldat en Iraq per a realisar llabors d'ajuda a tropes iraquí.

«Estats Units està alvançant cap a una posició d'enfortiment. La llarga guerra en Iraq aplegarà al seu fi a finals d'enguany,» va assegurar Obama. I va agregar que «despuix d'una década de guerra, el país que devem construir i construirem és el nostre».

Obama va dir que Estats Units mantindrà en Iraq «una aliança ferma i duradora». També va anticipar que el primer ministre iraquí, Nuri al Maliki, viajarà a Washington per a una visita oficial en decembre de 2011.

El dilluns 12 de decembre de 2011 Obama i el primer ministre iraquí Nuri al Maliki varen sagellar el fi de l'intervenció nortamericana, ratificant que al final del més es retiraren casi tots els 6000 soldats nortamericans que queden en el país distribuïts en quatre bases; d'ells solament es quedarà un chicotet contingent per a protegir l'Embaixada d'Estats Units en Bagdad.

El dumenge 18 de decembre de 2011 Estats Units va culminar el seu retir d'Iraq; a les 7:38 del matí (hora local iraquí) varen creuar la frontera en Kuwait els últims 500 militars nortamericans que abandonaven el país a bordo de 110 vehículs blindats. Es tractava d'efectius destacats fins a eixe moment en la base de Camp Adder, 300 quilómetros al sur de Bagdad. En total els últims 4000 soldats nortamericans havien abandonat el país en sol 72 hores. En això s'alvançava la retirada en 13 dies con relación a lo estipulat en el tractat de seguritat entre Estats Units i Iraq que prevea la retirada per al dissabte 31 de decembre.

Nacions participants

Archiu:MultinationalForce-IraqDP..svg

Insígnia de la Coalició

Artícul principal → Força Multinacional Iraq.

La Força Multinacional Iraq va substituir a l'anterior força en maig de 2004. Els mijos de comunicació en els Estats Units han promogut l'us de l'expressió "Coalició dirigida pels Estats Units" per a descriure esta força, ya que al voltant del 93 % de les tropes desplegades pertanyen a eixe país. La majoria de les atres nacions han confinat als seus hòmens en la seua bases per la violència generalisada.

Vore també: Grup japonés de reconstrucció i respal a Iraq

Grups armats iraquí

Vore també: Resistència iraquí

A l'ocupació es varen resistir forces dins d'Iraq. En els primers mesos de l'ocupació, dotzenes d'iraquí varen ser tirotejats en manifestacions antiestadounidenses principalment en les parts chiís del país.Plantilla:Afegir referències L'ayatolá Sayed Mohammed Baqir al-Hakim, qui va tornar a Iraq després de decenis en l'exili poc despuix del començ de l'ocupació, va comentar: "A nosatres no nos esglayen les tropes britàniques i nortamericanes. Este país vol preservar la seua sobirania, i les forces de la coalició deuen anar-se."

En els mesos que varen seguir a l'ocupació, va escomençar a registrar-se un promig d'una mort diària de membres de les forces nortamericanes i britàniques, en atacs en francotiradorés, bombes suïcides i emboscades. Alguns atacs contra les forces de l'ocupació han resultat com a represàlia als abusos de les forces ocupants, com quan sis soldats britànics varen morir despuix de disparar contra quatre manifestants en una protesta.

Tals atacs són celebrats rabiosamente pels habitants del paísPlantilla:Afegir referències, desfogant l'impotència en la que es troben front a l'ocupació. Particular impacte va tindre el cas de Faluya, a on varis agents d'inteligència nortamericana varen ser incinerats i els seus restants penjats d'un pont de la ciutat, lo que desencadenaria una forta contraofensiva militar nortamericana sobre esta ciutat suní. Varis grups de diverses tendències polítiques i religioses continuen portant a terme una dura resistència contra l'ocupació. Dita resistència és particularment ferma en el centre suní d'Iraq, que va ser la base del poder d'Husein, si ben grups chiïtes adeptes al clerc Muqtada al-Sadr també han realisat una fera defensa dels llocs sants d'eixe cult musulmà.

Els atacs de la resistència se succeïxen diàriament, havent-se superat la sifra de 2600 militars nortamericans i més de cent d'atres nacionalitats caiguts des del començ de l'intervenció durant el més d'abril de 2004. Eixe més va presentar el balanç més negatiu per als invasores, fent-se palés una clara tendència a l'increment de les activitats de la resistència tant en Bagdad com en les demés ciutats importants del país. L'ofensiva dels rebels iraquí ha colpejat a les tropes nortamericanes i els seus aliats, tant en els centres urbans com en les carreteres. També s'han vist entorpides les llabors de construcció d'infraestructura que alvancen els contractistes estrangers en oleoductes, terminals petroleres del golf Pèrsic i les rutes de suministraments per a les tropes invasoras que són transportats per ferrocarril.

Part de l'estratègia de la resistència consistix en sabotejar la llogística de les tropes ocupants. Els Estats Units varen tindre l'intenció de reconstruir ràpidament l'infraestructura petrolera iraquí per a que la producció, ara en mans de contractistes nortamericans, tornara als nivells previs a la guerra, pero la destrucció dels oleoductes va assestar un dur colp a esta iniciativa. Entre alguns dels grups que reivindiquen els atacs contra l'ocupació de la coalició i el sabotage figuren el Front Nacional Iraquí dels Fedayines de Sadam, el Partit Serp i la Tornada.

Vore també: Aliança Unida Iraquí

Pèrdues humanes

Artícul principal → Pèrdues humanes de la Guerra d'Iraq.

Archiu:CBSCasualtiesC130DoverACBS.jpg

Cadàvers nortamericans sent repatriats

En la taula Infobox en la part superior dreta apareix la sifra de morts de la coalició, que inclou el número de víctimes per nacions, els contractistes, no els civils iraquí, els periodistes, els mijos de comunicació assistents, treballadors d'ajuda humanitària, ferits, etc. L'artícul principal també dona explicacions per a l'àmplia variació en les estimacions i mostra les moltes formes en que es produïx el conteo. Les sifres d'accidents, especialment les d'iraquí, són molt controvertides. En esta secció s'oferix una breu resenya.

El General nortamericà Tommy Franks va estimar poc despuix de l'invasió que s'havia produït 30 000 baixes iraquí a partir del dimecres 9 d'abril de 2003. Despuix d'esta primera estimació no es va fer pública cap atra estimació.

En decembre de 2005 el president Bush diu que hi ha 30 000 iraquí morts. El portaveu de la Casa Blanca Scott McClellan va dir més vesprada que «no era una estimació oficial del Govern», i es va basar en els informes de prensa.

S'han realisat varis intents dels mijos de comunicació, els governs de coalició i uns atres per a estimar les baixes iraquí:

• Ministeri de Salut iraquí. En giner de 2008, el ministre va informar dels resultats de l'investigació realisada en 9345 llars a través d'Iraq, portada a terme en 2006 i 2007. L'informe estima que 151 000 morts estan relacionades en la violència (95 % marge d'incertitut, 104 000 a 223 000) entre de març de 2003 i juny de 2006. Els empleats del Ministeri iraquí de Salut varen realisar l'enquesta per a l'Organisació Mundial de la Salut.
• Les Nacions Unides va trobar que 34 452 morts violentes de civils varen ser reportades per morgues, hospitals i les autoritats municipals a través d'Iraq en 2006.
• Els ministeris iraquí de Salut, de Defensa i de l'Interior diu que 14 298 civils, 1348 policies i 627 soldats varen ser assessinats en 2006. El govern iraquí no conte les víctimes crims, ni a les de seqüestres, ni ferits que moren despuix com a conseqüència dels atacs. No obstant, "una sifra de 3700 morts de civils en octubre de 2006, l'últim reconte donat per la ONU sobre la base de senyes del Ministeri de Salut i la morgue de Bagdad, va ser tildada exagerada pel Govern iraquí."
• El Iraq Body Count proyecte (IBC) ha documentat entre 73 264-79 869 morts violentes de civils no combatents des del començ de la guerra fins al 20 de setembre de 2007. No obstant, el IBC ha segut criticat per contar solament un chicotet percentage de l'número real de morts degut a que solament inclouen les morts comunicades pels organismes específics dels mijos de comunicació. IBC ha rebujat estes afirmacions.

• L'enquesta Lancet 2006 de víctimes de la guerra d'Iraq calcula que en 654 965 els iraquí morts (ranc de 392 979-942 636) des de març de 2003 fins a finals de juny de 2006. Eixe número total de defunció (tots els iraquí) inclou tot l'excés morts per l'aument de l'anarquia, la degradació de les infraestructures, etc., i inclou civils, militars i insurgents morts.L'estudi de Lancet ha segut descrit com molt controvertit. Numerosos estudis revisats per parells han criticat la seua metodologia i han descrit la seua estimació de baixes com exagerada.
• Una investigació de l'Opinió d'enquesta empresarial (ORB) realisada en agost de 2007 va estimar en 1 220 580 les morts violentes per la guerra d'Iraq (ranc de 733 158 a 1 446 063). El 28 de giner de 2008, ORB va publicar una actualisació basada en un treball adicional portat a terme en les zones rurals d'Iraq. Uns 600 entrevistes adicionals es varen portar a terme i la sifra es va revisar a 1 033 000 en un determinat ranc de 946 000 a 1 120 000. Esta estimació ha segut criticada com exagerada i mal fundada en la lliteratura revisada per parells.
• Un estudi publicat en 2013 per PLOS Medicine va estimar un excés de morts violentes i no violentes de 405 000 (ranc de 48 000 a 751 000) fins a finals de juny de 2011 segons senyes d'enquestes de llars. L'estimació inclou morts degudes a l'aument del crim, infraestructura degradada, atenció mèdica deficient, etc. Més del 60% de les morts es varen atribuir directament a la violència.

Baixes militars estrangeres

País	morts	ferits
Archiu:Flag of USA.png	4.497	32.292
Archiu:Flag of UK.png	179	315
Archiu:Flag of Itàlia.png	33
Archiu:Flag of Polònia.png	23
Archiu:Flag of Ucrània.png	18
Archiu:Flag of Bulgària.png	13
	11	18
atres països	43

Crítiques i costs

La coalició comandada per Bush no va trobar cap de les supostes armes de destrucció massiva que es varen utilisar com a pretext per a l'invasió d'Iraq.

Açò va provocar una encarniçada lluita de credibilitat de Tony Blair contra la BBC a la qual el Poder Judicial britànic havia llevat la raó front al premier britànic, pero les enquestes varen revelar que en 2003 la seua credibilitat va caure notablement en favor de la BBC. Alguns grups d'Austràlia varen reclamar la seua dimissió.^{cita requerida}

Sobre George W. Bush, va argumentar que havia actuat per informació de la CIA. El director de l'Agència va negar que s'haguera afirmat l'existència d'armes de destrucció massiva en Iraq. El president nortamericà va crear, en conseqüència, una comissió destinada a investigar si els informes d'inteligència justificaven l'invasió a Iraq.

Esta guerra va accelerar la deterioració de l'image dels Estats Units en el món. A açò cal afegir el fet de que alguns militars nortamericans han segut acusats formalment per crims de guerra, sent els casos més sonats els homicidis del camarógrafo espanyol José Couso i de l'agent italià Nicola Calipari. En abdós incidents l'eixèrcit nortamericà va rebujar que els seus efectius hagueren comés crims de guerra i va determinar que tals acusacions eren irrellevants, pero tant les autoritats espanyoles com les italianes varen aplegar a conclusions diferents, i per açò en Espanya es va dictar una orde d'aprehensió contra el sargent Thomas Gibson i atres dos soldats pel presunt assessinat del camarógrafo Couso, mentres que un tribunal de Roma va decidir enjuïciar al soldat Mario Lozano pel càrrec d'assessinat contra l'agent Nicola Calipari, i dos càrrecs més per intent d'assessinat contra la periodista Giuliana Sgrena.

Crisis humanitària

Archiu:Palestinian Iraqi ONUfamily near Jordanian border.jpg

Despuix de l'invasió la desnutrición s'ha disparat al 28 % de la població. En la foto, iraquí refugiats en Jordània.

Els índexs d'malnutrición s'han disparat del 19 % previ a l'invasió a una mija del 28 % quatre anys despuix.

En un informe titulat Els civils sense protecció: el continu empijorament de la crisis humanitària en l'Iraq, produït despuix de l'intensificació de les operacions militars nortamericanes portades a terme en Bagdad a partir de febrer de 2007, la Mija Lluna Roja va dir que millons d'iraquí es troben en una situació desastrosa que està empijorant. La Creu Roja va dir que els hospitals i atres servicis importants estan dramàticament curts de personal, ya que més de la mitat dels meges han abandonat el país.

D'acort en un funcionari del governe iraquí, 1944 civils i a lo manco 174 soldats i policies varen ser assessinats en maig de 2007, un aument del 29 % sobre les morts de civils durant abril. Les estimació del governe iraquí sobre el número de morts de civils ha segut sempre més baixos que els informes d'investigadors independents. Els atacs en morters en la capital s'estan convertint en letals.

La majoria dels aproximadament 20 cadàvers per dia trobats per la policia entre juny i juliol de 2007 duyen els ulls embenats i dispars a l'estil eixecució. La policia atribuïxen estes morts als esquadrons de la mort suní i chiïtes. D'acort en fonts mèdiques en Bagdad, molts també han mostrat senyals de tortura i mutilació.

Vore també: Missió d'Assistència de les Nacions Unides per a Iraq

Abusos de drets humans

Vore també: Tortura en Abu Ghraib i Massacre de Haditha

Insurgents i grups terroristes

Archiu:Car bomb in Iraq.jpg

Els coches-bomba varen ser una tàctica freqüent dels insurrectos en Iraq

Com a mida de pressió per a que els Estats Units i els seus aliats militars abandonen el territori iraquí, el 8 d'abril de 2004 va començar una campanya desordenada i espontànea de seqüestres de ciutadans de les nacions invasoras, en la retenció de tres japonesos, huit sur coreans i dos israelites àraps. A lo llarc del més, la sifra de retinguts va superar els 40 i, davant l'inseguritat, els països de la coalició conminan als seus ciutadans civils a abandonar Iraq. De fet les tropes filipines es varen retirar totalment del territori iraquí despuix de negociar en un grup de la resistència la lliberació d'un dels seus ciutadans.

Des de l'any 2006 els grups insurgents inspirats en el yihadismo i liderats per Al Qaeda en Iraq han experimentat un progressiu decliu, fins a convertir-se finalment en un actor menor del conflicte

Els insurgents varen matar a més de 12.000 civils iraquí entre giner de 2005 i juny de 2006, segons el ministre de l'Interior iraquí, Bayan Jabr. Els insurgents també han portat a terme numerosos ataque suïcidas contra la població civil iraquí, tenint com a objectiu principalment a la comunitat majoritària chií.

Durant la guerra, els esquadrons de la mort sectaris varen matar a molts civils principalment durant la primera guerra civil iraquí. Les senyes del proyecte Iraq Body Count mostren que el 33 % de les morts de civils durant la guerra d'Iraq es varen deure a eixecucions despuix de seqüestres o captures. Estos han segut portats a terme en la seua marejant majoria per actors desconeguts, inclosos insurgents, milícies sectàries i delincuents.

Opinió pública sobre la guerra

Vore també: Manifestacions contra l'invasió d'Iraq de 2003

En Espanya, una part important de la societat espanyola es va manifestar en contra del respal mostrat pel llavors president del govern José María Aznar a l'intervenció en Iraq. Este fet, els atentats del 11-M i el desastre del Prestige, entre uns atres, varen motivar un canvi de govern en el que el Partit Socialiste Obrer Espanyol va obtindre majoria despuix de les eleccions generals del dumenge 14 de març de 2004. Establit el nou govern, una de les primeres mides que va adoptar en el mateix més de març, va ser la d'ordenar la retirada d'Espanya d'Iraq. Seguidament, Hondures, Nicaragua, República Dominicana i Filipines varen adoptar la mateixa mida, restant respal internacional a l'ocupació.

Els nortamericans enquestats en giner de 2003 es varen mostrar àmpliament a favor de la diplomàcia sobre una invasió. No obstant, més tarde eixe mateix any, varen començar a estar d'acort en el pla de Bush. El govern nortamericà va mamprendre una elaborada campanya nacional de relacions públiques per a promoure la guerra entre els seus ciutadans. La gran majoria dels nortamericans creïa que Saddam posseïa armes de destrucció massiva: el 85 % ho va afirmar, a pesar de que els inspectors no les havien descobert. Per a febrer de 2003, el 64 % dels nortamericans recolzava l'acció militar per a derrocar a Saddam. En una enquesta de Gallup realisada en març de 2003, al sendemà de l'invasió, el 76 % dels nortamericans aprovava l'acció militar contra Iraq.

Segons una enquesta realisada en giner de 2007 pel Servici Mundial de la BBC a més de 26.000 persones en 25 països, el 73% de la població mundial desaprovava la gestió nortamericana de la guerra d'Iraq. Una enquesta realisada en setembre de 2007 per la BBC va trobar que dos terços de la població mundial creïen que Estats Units deuria retirar les seues forces d'Iraq.

Immediatament despuix de l'invasió, enquestes de NDTV i Gallup a residents de Bagdad varen revelar que una llaugera majoria dels enquestats recolzava l'invasió nortamericana. Les enquestes realisades entre 2005 i 2007 varen mostrar que entre el 31% i el 37% dels iraquí volien que les forces nortamericanes i de la coalició es retiraren una volta restablida la seguritat, i que entre el 26% i el 35% desijaven una retirada immediata. En 2006, una enquesta realisada a la població iraquí va revelar que el 52% dels enquestats va dir que Iraq anava en la direcció correcta i el 61% va afirmar que valia la pena derrocar a Sadam Huseín. En una enquesta de la BBC de març de 2007, el 82% dels iraquí va expressar la seua desconfiança en les forces de la coalició estacionades en Iraq. Segons una enquesta de 2009 realisada per l'Universitat de Maryland, 7 de cada 10 iraquí volien que les tropes nortamericanes es retiraren en el determini d'un any i, ademés, el 78% considerava que la presència militar nortamericana estava "provocant més conflicte del que intentava previndre".

Relació en la Guerra contra el terrorisme

Artícul principal → Guerra contra el terrorisme.

Guerra pel petròleu

Temps despuix de l'invasió Paul Wolfowitz declarava en Singapur en maig de 2003: «Vejam-ho de forma senzilla. La diferència més important entre Corea del Nort i Iraq és que, econòmicament, en Iraq no teníem alternativa. El país res en una mar de petròleu».

Més vesprada, Alan Greenspan, expresident del banc central nortamericà (la Reserva Federal), va assegurar en el seu llibre de memòries que el verdader motiu per a invadir Iraq seria capturar el petròleu i no les raons expressades públicament d'armes de destrucció massiva i lliberar al poble iraquí de la dictadura de Saddam o establir una democràcia.

Guerra pel dólar com petrodólar front a l'euro

William Clark, en el seu llibre The Real Reasons for the Coming War in Iraq, afirma que el verdader motiu de la guerra d'Iraq contra Sadam Huseín és que este estava negociant vendre petròleu per euros i abandonar el pagament en dólars -petrodólares-.

Richard Benson, president de Speciality Finance Group, va considerar que el factor que determina la prosperitat de EE. UU és el sosteniment del dólar com a divisa de reserva internacional i que això implica que els països productors de petròleu fixen el seu preu en dólars i solament accepten dólars. Afirma que el detonant de la guerra va ser la decisió d'Hussein d'acceptar euros -moneda de l'Unió Europea- en pagament pel seu petròleu.

El antropológo David Graeber afirma que quan Sadam Huseín va tindre la gosadia de passar, unilateralment, del dólar a l'euro, en 2000 (li va seguir Iran en 2001) va ser ràpidament bombardejat i ocupat militarment. Iraq, Iran i Corea del Nort varen ser considerats els eixos del mal. Els països europeus que ampren l'euro, Alemània i França es varen opondre a la guerra.

Retir de les tropes, Operació Nou Amanecer i fi de la guerra

El divendres 27 de febrer de 2009 el llavors president dels Estats Units, Barack Obama, va anunciar el retir de les seues tropes per al dia dimarts 31 d'agost de 2010, encara que quedarien 50 000 soldats fins al dissabte 31 de decembre de 2011.

Archiu:Usfi ceremony.jpg

Cerimònia d'activació del Eixèrcit Estats Units - Iraq l'1 de giner de 2010

El dijous 19 d'agost del 2010 Estats Units va retirar casi totes les seues tropes de combat d'Iraq, deixant en el país sol 56 000 efectius de combat; la retirada es va alvançar dos semanes al determini previst pel tractat firmat per l'anterior president nortamericà George W. Bush i el govern iraquí. En esta decisió de l'actual president Barack Obama va començar a posar fi a l'intervenció d'Estats Units en la guerra d'Iraq; el restant de les tropes de combat es retirarien en el determini previst llegalment pel tractat i llavors solament quedarien 50 000 efectius nortamericans en el país les llabors del qual no serien de combat sino d'entrenament de les forces iraquí que seguiran lluitant soles contra la insurgencia.

El dimarts 31 d'agost del 2010 Estats Units va retirar els seus últims efectius de combat d'Iraq i va posar fi oficialment a la seua missió de combat en la guerra; no obstant varen permanéixer, com estava previst, cinquanta mil efectius militars nortamericans en missions d'inteligència i respal llogístic i d'entrenament a les forces de seguritat iraquí.

Esta decisió d'Obama de donar fi a la guerra per a passar a una nova fase en Iraq d'ajuda per a conseguir la pau i la tornada de la sobirania en Iraq és coneguda com a Operació Nou Amanecer i està comandada pel general Lloyd Austin en lloc del general Raymond T. Odierno (el seu predecessor en la comandància durant la guerra), per a l'entrenament de les tropes iraquí contra el terrorisme i l'insurgencia iraquí. L'operació va donar començ el dimecres 1 de setembre de l'any 2010 i s'estendria fins al dissabte 31 de decembre de l'any 2011.

Situació posterior a la retirada de les tropes de la coalició d'Iraq

Artícul principal → Guerra contra l'Estat Islàmic.

La violència continuava i els atentats contra iraquí també. Al Qaeda ha elegit als cristians i a l'Iglésia copta com a blanc per a atentar des de l'inici de les operacions dels Estats Units. Un dels fets més sanguinosos portats a terme per una branca vinculada a Al Qaeda; denominada Estat Islàmic d'Iraq, va anar un atentat que varen morir vàries persones que es trobaven en un temple religiós. Pero la violència contra les tropes nortamericanes no va deixar de cessar, puix dos soldats nortamericans varen morir i nou varen resultar ferits, quan va esclatar un tiroteig dins d'una base de l'Eixèrcit iraquí al nort de Bagdad. Este fet va succeir pocs dies en acabant de que el president Obama declarara oficialment el fi de la guerra en Iraq en setembre de l'any 2010. Dos dies abans del tiroteig, els soldats nortamericans en Bagdad es varen sumar a repelir un atac altament coordinat pels insurgents en un dels principals comandos militars en Bagdad, un event que va posar de relleu les ambigüitats la nova fase de la funció militar nortamericana en Iraq. En total en l'any 2011 varen sumar 54 efectius militars nortamericans morts.

En una atra jornada de violència l'organisació terrorista Al Qaeda en Iraq es va atribuir el sanguinós seqüestre en la ciutat iraquí de Tikrit. Mentres que en un atre atac posterior perpetrat en un punt de control de les forces de seguritat en la ciutat iraquí de Kubaisa huit persones varen morir.

Segons varen informar testics presencials, entre les víctimes es troben tres soldats i un policia, mentres que atres dos agents de seguritat varen sofrir ferits. En l'atac al lloc de control va morir també uns dels atacants, que pertanyia a la milícia suní Sahwa, el lloc de control s'ubicava prop de la ciutat de Kirkuk.

En un atre atac Al Qaeda va portar a terme un assalt armat al parlament de la ciutat iraquí de Tikrit varen morir 65 persones i varen resultar ferides 95, la pren de rehens va ser el motiu pel qual forces de seguritat i soldats iraquí acodiren. L'atac a la sèu del Parlament provincial en Tikrit, va ser una «resposta als crims que les forces de seguritat de la província de Salaheddin han comés contra presos suní», va explicar l'organisació extremista en un mensage publicat en fòrums d'Internet. Durant l'acció varen morir tres diputats, varis funcionaris, amprats de govern, policies i dos periodistes.

En 2011 Forces Armades nortamericanes varen portar a terme dos atacs aéreus en Iraq contra milicians que estaven atacant a les seues tropes, un d'ells contra un grup recolzat per Iran, va afirmar en Washington un portaveu de la missió militar dels Estats Units. De manera posterior quatre explosions ocorregudes en la província de Karbala han deixat 17 morts i 83 ferits, ha informat el comandant d'operacions militars de la província, Othman Al-Ghanimy. La violència es produïx en acabant de que juny va ser el més més mortífero per a civils i militars iraquí en lo que va de l'any, i el més sanguinós en tres anys per a les forces d'Estats Units, que va perdre a 15 soldats en diversos atacs. En juny de 2011, un saldo 271 iraquí, 155 civils, 77 policies i 39 soldats varen morir en els atacs, d'acort en un reconte del govern d'Iraq.

El dilluns 15 d'agost de 2011 en el considerat més sagrat de Ramadà es varen registrar 70 morts i més de 200 ferits en una cadena d'atentats perpetrats en a lo manco 15 ciutats iraquí, li'l considera el dia més violent en lo que va d'eixe any. En Bagdad es culpen a Al Qaeda de realisar dits genocidis. Pel motiu de l'incapacitat de que les tropes iraquí no pogueren dominar la gran escalada de violència és molt provable que el determini de retir de les tropes nortamericanes es postergue per molt més temps.

L'atentat més greu es va perpetrar en un mercat popular de la ciutat de Kut, al surest de Bagdad, a on un artefacte explosiu i un coche bomba varen esclatar de forma consecutiva i varen causar la mort de 34 persones, varen dir fonts del Ministeri de l'Interior iraquí. Ademés, 65 iraquí, entre ells dònes i chiquets, varen resultar ferits com a conseqüència de les explosions, que també varen danyar tendes del mercat. Iraq no vivia una jornada de tanta violència des del dimarts 29 de març de 2011, quan a lo manco 65 persones varen perdre la vida durant l'assalt d'un grup armat contra la sèu del govern provincial de Salahedin, en la ciutat iraquí de Tikrit, al noroest de Bagdad. A diferència d'eixos successos de març, en els que les víctimes varen fallir en un únic atac, el dimarts 16 d'agost Iraq es va vore sacsat per prop de 15 atentats en varis punts del país. Aixina, en la província de Diyala, al nordest de Bagdad, 13 persones varen morir i 33 varen resultar ferides en una cadena d'atacs que varen tindre lloc en distintes poblacions. Al sur de Bagdad, en tant, un total de nou policies varen morir i atres 99 persones varen resultar ferides en tres atentats en les ciutats de Najaf i Kerbala, considerades santuaris per als chiítes, que varen obligar a autoritats de la regió a decretar el toc de queda. En la zona d'Al Hindiya, en l'est de la ciutat de Kerbala, l'explosió d'un vehícul junt a un edifici de la policia va causar tres morts i 41 ferits. En una atra série d'atentats, esta volta en Kirkuk (nort), tres persones varen perdre la vida i atres 37 varen resultar ferides per l'explosió d'una moto bomba i d'un coche bomba. També va haver atacs en Taji, Ramadi, Iskandariya, Mossul, Beleu i inclús Bagdad. Pero en cap lloc va ser més palés l'alcanç de la violència que en Diyala. Mentres les autoritats iraquí lluiten per a contindre els atacs dels terroristes, els 47 000 soldats nortamericans que quedaven en Iraq es varen preparar per a abandonar el país a fi d'any, en compliment del pacte de seguritat firmat en decembre de 2008 entre Washington i Bagdad.

A pesar de que este pacte establix el replec de les tropes nortamericanes, que varen ocupar Iraq des de 2003, un grup de soldats podria permanéixer en el país per a entrenar a les forces iraquí més allà de finals de 2011.

El dimarts 13 de setembre del mime any, 22 peregrins chiítes varen ser trobats morts a tirs en una zona remota de la província occidental iraquí d'Anbar, varen confirmar funcionaris des de Bagdad. L'incident es va registrar en la carretera que conecta Jordània en Bagdad, la província d'Anbar. Els restants mortals dels peregrins varen ser descoberts hores en acabant de que una banda d'hòmens armats varen detindre l'autobús en un lloc de control fals, a on varen obligar a baixar a totes les dònes, i es varen dur als varons, segons varen relatar supervivents. Els chiítes varen ser vists quan viajaven en un autobús i en un minibús rumbo a un santuari en Síria quan varen ser detinguts en el fals lloc de control en un àrea desértica. Una patrulla de l'eixèrcit iraquí va trobar a les dònes abandonades i plorant, a un costat de la carretera i les varen dur a la capital provincial de Ramadi en busca d'ajuda. Una de les dònes va dir als oficials que hi havia quatre hòmens armats que vestien uniformes militars i que varen ordenar detindre els vehículs en un territori que és dominat pels sunitas.

El dijous 22 de setembre de 2011, tres persones varen morir i 17 varen quedar ferides el dijous en la nit en esclatar un coche bomba en una localitat a 60 quilómetros al sur de Bagdad, va indicar una font de la policia de Hilla, capital de la província de Babilonia (centre).

Des de 2006 i 2007, la violència han disminuït en Iraq, pero els atentats es varen seguir suscitant de forma freqüent durant la guerra i ocupació. Varis atacs d'importància varen tindre lloc en agost, deixant 239 morts durant eixe més en el país, segons estadístiques oficials.

Encara després de la guerra, ocupació i retirada de les tropes nortamericanes, continua havent ataques suïcides en bombes sobre territori iraquí.

Àmbit sociopolític

En l'àmbit sociopolític, després de que el president iraquí, Jalal Talabani, encarregara oficialment al primer ministre, Nuri al Maliki, la formació d'un nou Govern en Iraq, més huit mesos despuix de les eleccions, celebrades el dilluns 7 de març i en les que el partit de Maliki va quedar en segon lloc, en 89 escans, dos menys que el partit d'un atre ex primer ministre, Iyad Allawi i Allawi renunciara a la seua victòria en els comicis, el país ha permaneixcut sense govern des de llavors, s'ha provocat una inestabilitat que els grups insurgents han aprofitat per a aumentar els seus atacs.

Actualment Maliki es nega a postular-se a un tercer govern en un Iraq que travessa protestes en inmolaciones, violentes manifestacions de reclam de millores en els servicis públics i enfrontaments entre sunitas i chiítes que van en aument a pesar de la retirada nortamericana d'Iraq.

Qüestió sobre la permanència de tropes nortamericanes en Iraq

En lo que respecta a la qüestió de permanència de tropes nortamericanes en dit país ocupat, Iraq i els Estats Units iniciaran en els pròxims dies les negociacions per a determinar el número de tropes nortamericanes que permaneixeran en el país àrap a partir de giner de 2012, segons va publicar hui el diari estatal Al Sabah. En anterioritat el govern d'Iraq havia demanat als principals blocs polítics del seu país si les tropes nortamericanes podien quedar-se un temps més o no del retir el dissabte 31 de decembre de 2011. En abril el Secretari de Defensa dels Estats Units Robert Gates va anunciar que la presència de les tropes nortamericanes podria estendre's. En l'actualitat el número total de forces nortamericanes s'estén a 47 000 soldats. El periòdic, que cita a una font nortamericana d'alt ranc, precisa que «en els pròxims dies començaran les conversacions sobre l'assunt de la continuació de tropes d'Estats Units en Iraq per a eixercitar llabors d'entrenament i rearmament».

El dijous 22 de setembre el Govern iraquí va decidir no firmar un nou acort en els Estats Units per a la permanència de les seues tropes en Iraq, sino “memoràndums d'enteniment” per a mantindre a un grup de formadors. Kacem al Aarayi, parlamentari de l'Aliança Nacional —la segona major coalició chiïta d'Iraq—, va afirmar en declaracions a eixe rotatiu que la seua formació no acceptarà un nou acort d'eixe tipo, ademés va expressar que l'acort actual de seguritat, subscrit entre Washington i Bagdad en decembre del 2008, estipula la retirada dels soldats nortamericans del país àrap abans de finals d'enguany, i qualsevol modificació del mateix deu contar en l'aprovació del Govern i Parlament iraquí.

Al Aarayi, membre de la comissió parlamentària de Defensa i de Seguritat, va revelar el dilluns passat al diari Al Shurok que EE. UU. havia solicitat al Gabinet iraquí llum verda per a que 3000 dels seus militars permaneixqueren en el país despuix de la replegue del restant. Alguns observadors iraquí no descarten que l'Eixecutiu de Bagdad recórrega a la firma de memoràndums d'enteniment, en lloc d'acorts, per a prologar la presència nortamericana, ya que els pactes requerixen de l'aprovació del Parlament, a on varis partits demanen la marcha completa de l'eixèrcit de EE. UU.

Senyes i sifres que va deixar la guerra d'Iraq

En l'àmbit social l'escalada de violència ha provocat una desocupació del 50 %, un trauma sicològic que afecta a dos de cada cinc iraquí, una suma de més de 2 millons de jóvens viudes i que el 75 % dels chiquets hagen desertat de l'activitat escolar i es vegen exposts la prostitució i el treball esclau. En els nou anys de guerra i ocupació 1 600 000 iraquí varen ser desplaçats de les seues llars, 151 000 civils varen ser assessinats, per una atra part en la guerra el govern nortamericà va gastar 3 billons de dólars.

En l'àrea dels servicis públics i les necessitats de la població i infraestructura els ciutadans iraquí tenen que viure en l'escassea de l'electricitat, mals servicis d'aigua potable i cloaques i els possibles acomiadaments d'empleats públics. Molts chiquets sofrixen malalties per problemes de cloaques i el fem acumulat en les zones.

Publicació dels Registres de la guerra d'Iraq per WikiLeaks

Artícul principal → Registres de la Guerra d'Iraq.

El divendres 22 d'octubre de 2010 la pàgina WikiLeaks pública Iraq War Logs (Registres de la guerra d'Iraq), 391 832 documents del Departament de Defensa d'EE. UU. sobre la guerra d'Iraq i la seua ocupació entre el dijous 1 de giner de 2004 i el dijous 31 de decembre de 2009 en els que es revelen, entre atres assunts, l'us sistemàtic de tortures, la sifra de 109 032 morts confirmats en Iraq —dels que 66 081 varen ser civils, el 63 %; 23 984 'enemics etiquetats com a insurgents'; 15 196 de el "país amfitrió" (les forces del governe iraquí) i 3771 varen ser morts "amics" (forces de la coalició)—. Cada dia, de mija, varen morir 31 civils, durant un periodo de sis anys. En els Diaris de la Guerra Afgana, publicat anteriorment per WikiLeaks, que comprén el mateix periodo, varen morir unes 20 000 persones. Ademés del número de morts, la filtració confirma l'ajuda d'Iran a les milícies iraquí. Com en la filtració dels Diaris de la guerra d'Afganistan el seguiment de la filtració es fa a través de la pàgina de WikiLeaks i de les edicions digitals de The Guardian i The New York Claves, Le Monde, Der Spiegel, Al Jazeera i The Bureau of Investigative Journalism.

Vore també

• Registres de la Guerra d'Iraq
• Invasió d'Iraq
• Guerra d'Afganistan
• Baralla de cartes dels més buscats d'Iraq
• Força Multinacional Iraq

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra d'Iraq.