Héroe

Erro al crear miniatura:

Héroe

Erro al crear miniatura:

Galahad, un héroe de la llegenda artúrica, detall d'una pintura per George Frederic Watts.

En la mitologia i el folore, un héroe o una heroïna és un personage eminent que encarna la quintaesencia de les traces claus valorades en la seua cultura d'orige. Comunament l'héroe posseïx habilitats i traces de personalitat idealizados que li permeten portar a terme ardits extraordinaris i beneficioses per a salvar a les persones del perill, per les que és reconegut (compare's en el vilà). En la narració mitològica es conforma per un inici casi sempre extraordinari, mediat de diversos conflictes que es resolen, i un event final en a on l'héroe es confronta en el seu contrari (ya siga un individu o conjunt d'individus) i finalment mor (ya perga o guanye) de manera gloriosa per a servir d'eixemple al gènero humà.

Etimologia i definició

La paraula «héroe» prové del llatí heros, -ōis, i este del grec antic ἥρως hḗrōs (el femení «heroïna», del grec ἡρωΐνη hērōḯnē); i podia ser aplicada tant a hòmens com a dònes ilustres. El concepte va aparéixer per primera volta en la Grècia clàssica i va ser aplicat en la cultura per Píndaro, qui distinguix entre deus, héroes i hòmens. A la seua volta, Platón distinguix entre deus, démones, héroes i hòmens. En l'época arcaica Hesíodo definix a l'héroe com «semidiós» o «deu local» mentres que Aristóteles declara que els héroes eren, tant física com moralment, superiors als hòmens. Pero el significat modern d'héroe o semidiós apareix en llatins com Cicerón i Virgilio.

La definició que Károly Kerényi dona de l'héroe és:

Rep un cult (de fet, bona part del cult es consagra als héroes [grecs]); pero no és, en modo algun una divinitat. Tampoc és un ser humà, o per dir millor, ya no és un ser humà. Ha segut un home, o una dòna, despuix d'haver vixcut, ha sofrit una mort heroizadora. La mort li ha conferit un estatus com a figura religiosa, activa tant en el cult com en el mit. Per açò els hòmens actuals poden solicitar la seua ajuda, o intentar conjurar el seu còlera; es dirigixen a ell, li invoquen i, en últim lloc, encara que no menys important, canten les seues altes proea, els designis de Deu, han segut constituïts com a mediadors entre la divinitat i els atres mortals, aquells que encara no han alcançat la bienaventuranza eterna.

Northrop Frye dividix a la ficció depenent l'acció de l'héroe:

• Si és superior als hòmens i a la naturalea mateixa llavors estem parlant de l'àmbit de la mitologia.

• Si és superior als hòmens pero no a la naturalea parlem llavors de l'èpica i la tragèdia, semblant a l'idea d'héroe que tenia en ment Aristóteles.
• Si no és superior ni als hòmens ni a la naturalea llavors parlem de la comèdia i de la ficció realista (aquella que parla sobre personages històrics).

Descripció de l'héroe

Segons el crític de la Generació del 27 Pedro Salines, l'héroe lliterari va ser, successivament:

1. L'immortal, o héroe del mit.
2. El guerrer, o héroe de la epopeya o cantar de gesta medieval.
3. El ser excelso, o héroe idealizado de les noveles sentimentals del renaixença i el romanticisme.
4. Un home corrent, o héroe de classe mija o burguesa de la novela realiste i naturalista del XIX. El trànsit del tercer estadi a l'últim es verifica, segons ell, en el antihéroe de la novela picaresca espanyola, en els sigles XVI i XVII.

Héroe en el sentit ampli

En ocasions es considera «héroe» a la persona que salva a atres persones d'un greu perill, produint en això un fet noticiable o mediàtic. Igualment es parlava en el món socialiste (Alemània, URSS) de «héroes del treball», aplicant-se el terme extensivamente a els qui mostraven molt especial dedicació o productivitat en el treball. Modernamente es tendix a confondre, en ocasions per motius propagandístics, polítics o sentimentals, als «héroes» en les «víctimes» (els «héroes de l'11/S», els héroes supervivents dels camps de concentració, etc), o simplement en les persones famoses o célebres. En caràcter general, el acervo popular tendix a associar la figura del «héroe» en la d'algú eixemplar i que servix de referent en la mida en que abandera la justícia i perseguix la consecució d'un món millor.

Héroe lliterari

En la lliteratura, o el cine, l'héroe és simplement el personage central d'una obra, les accions de la qual o ardits es relaten. En la lliteratura i especialment en les noveles i en les tragèdias, l'héroe pot també tindre greus defectes que li duen a la perdición, com en el cas de Hamlet. En la òpera i el teatre musical, l'héroe i l'heroïna solen ser interpretats per un tenor i una soprano, personages més vulnerables són interpretats per veus líriques, mentres que els més forts ho són per veus greus o dramàtiques. Un subtipo modern de l'héroe lliterari és el cridat «superhéroe», personage de còmic, novela o cine dotat de «superpoderes», i habitualment dedicat a salvar a la humanitat de delinqüents i varis perills.

Héroe mitològic

Vore també: Cult heròic grec

Els héroes mitològics de les cultures grega, romana, germànica o unes atres. Els héroes més célebres s'acosten a l'estatus de deus en algunes cultures. La paraula héroe procedix del grec antic (ἥρως hērōs), i descriu a l'héroe cultural que apareix en la mitologia. Els héroes grecs eren personages mitològics, fundadors epónimos de ciutats i territoris grecs. Estos héroes no sempre eren models de conducta o posseïen virtuts heròiques; molts eren semidioses, fills de mortals i deus. L'época d'estos héroes en la que se situen les històries de la mitologia grega es coneix com la «edat heròica», que termina poc despuix de la Guerra de Troya, quan els llegendaris combatents varen tornar a les seues llars o varen marchar a l'exili. L'héroe clàssic té lo que Lord Raglan (un descendent de FitzRoy Somerset) va denominar una «biografia cultivada» composta d'unes dos dotzenes de tradicions comunes que ignoraven la llínea que separa el fet històric del mit. Per eixemple, les circumstàncies del seu mateix naiximent són inusuals: un home poderós intenta matar-ho en nàixer, és raptat i criat per pares adoptius en un país lluntà. Rutinariamente l'héroe troba una mort misteriosa, a sovint en el cim d'un tossal, el seu cos no és enterrat, no deixa successors i té un o més sepulcros sagrats.

Característiques de l'héroe

Traces distintives generals de l'héroe

1. Una inteligència superior que els possibilita solucionar acertijos i problemes (p. eix., Edipo front a l'enigma propost per la esfinge).
2. Cometre un phónos akoúsios, és dir, una mort accidental, per lo que deuen sofrir un castic que determina l'exili (p. eix., Heracles).
3. Deu ser valent, honest, deu pensar en els demés, tindre valors, ser segur de sí mateixa, i perseguix els seus objectius sense importar els obstàculs.
4. La major part de les voltes han experimentat l'exili, lo que implica una sòrt de coneiximent o iniciació per la que, en retornar, es mostren com a sers un poc diferents (pensem el cas de Moisés, Jesús, Eneas o el Cid).
5. Posseïxen una morfologia fòra de lo ordinari; en la major part dels casos manifesten marques visibles –Lábdaco és agarre, Odiseo té una cicatriu; alguns són jagants; atres nanos; uns atres, com Heracles, posseïxen una força desmesurada; eixa morfologia singular els du a realisar accions també singulars.
6. Per raons diverses sempre existix algun ser (diví o mortal) que pretén desfer-se de l'héroe, per lo que ho somet a combats extraordinaris dels que s'espera que no retorne; mes sempre succeïx lo contrari, i l'héroe retorna victoriós. (p. eix., els treballs de Perseo)
7. Sortejar diverses proves i atres tipos de competències, de les que l'héroe sempre ix airós. (p. eix., qualsevol els héroes del deport)
8. Fundació de ciutats, la major part de les voltes per predicció d'algun oràcul.
9. El portar determinades armes que els caracterisen (en el cas d'Heracles una maza arrancada per l'héroe en la floresta o be un arc heretat i que, despuix de la seua mort, llega a Filoctetes)
10. L'haver tingut una gestació i un naiximent singulars (aixina, en el cas d'Heracles, Zeus per a gojar d'Alcmena, triplica la duració d'una nit i després Hera demora la gestació d'Alcida).
11. L'haver sorprés ya en la seua chiquea en ardits inimaginables (Heracles per eixemple estrangula dos serps sent un chiquet).
12. Posseir un fi generalment violent ya que moren dilacerats (Orfeo), cremats (Heracles), en combats singulars (Layo), fulminats per un raig, metamorfoseados, la qual cosa, en la major part dels casos es dona seguit d'una apoteosis o transfiguración (Heracles, Orfeo, Edipo).
13. Tindre un final sobrenatural; tal el cas d'Edipo, segons referix Sófocles al final de Edipo en Colon, que pròxim a morir –segons relata el mensager-, és invitat per una veu omnipotent a elevar-se i sumar-se al conjunt de deus els qui en eixe trance ho reconeixen com a un dels seus.
14. Tindre un destí desventurado en els seus fills (Yocasta i Layo en Edipo, Heracles en els que havia tingut en Megara).

Traces ètiques, morals i intelectuals

• Naturalea mixta: Per lo general, els héroes tenen una naturalea mixta, és dir, són mitat humans i mitat deus.
• Conflicte en el món exterior: L'héroe es posa, a pesar de la seua superioritat, al mateix nivell de la gent comuna a la que afligixen problemes semblants. Açò és lo que fa que l'héroe nos siga simpàtic i nos identifiquem en ell.
• Corage: El corage per a enfrontar la vida és una de les característiques més òbvies per a un héroe, perque no podria cridar-se héroe si tot li fera por o no mamprenguera cap aventura. L'héroe sempre té el corage suficient per a enfrontar els problemes de la vida i del seu propi destí.
• No té por a la mort: L'héroe no té por a la mort. En els seus combats i empreses que ho duen a la vora de l'existència ells mostren valor i corage.
• Ideologia utòpica: L'héroe es rig per valors universals els quals fan referència al cicle de la vida: de l'inici, al final i a la renovació de la vida. Si no té por a la mort, és perque no es fixa en la mort de l'individu, sino en la pervivencia de l'esperit humà.

Traces d'acció de l'héroe

• Separació del món: Els héroes constantment sofrixen un canvi de lloc per causes alienes a la seua voluntat, és dir, han segut moguts del seu lloc original. Açò fa que l'héroe busque en el seu viage la manera d'aplegar a casa a tota costa, a on la seua família, amics o uns atres ho esperen. El que un héroe siga mogut del seu lloc d'orige implica un viage per a tornar o per a trobar una nova llar. Dit viage pugues o no ser físic, perque lo que en realitat importa és el viage interior d'autoconocimiento, puix coneixent la naturalea de l'home i la seua conexió en el món és com s'entreveu la renovació de la vida, la transcendència de l'esperit humà i que al mateix temps fa que lo mortal i lo immortal siga un mateixa com realment ho és.
• Busca d'aventura: La busca constant d'aventura o sigau de sanc fa que el combat inicial siga una espècie d'iniciació per a l'héroe. Estos combats es donen per l'encabotament en superar la seua part mortal, dur lo mortal allímit i sobrepassar-ho, per lo que mamprén diverses empreses. Dites empreses se sumergixen en un temps distint al nostre, més be estan en els temps de l'orige de l'home i del món, i són paradigma del comportament humà. No obstant, també ocorre que la seua iniciació en l'aventura siga de manera involuntària, ya siga per un accident, per força de l'encert o per l'intervenció d'un segon.
• Resposta al cridat: La resposta al cridat, ya siga voluntari o involuntari (frut de la curiositat), per causa de l'encert, del destí o d'algú més, és imprescindible per a l'héroe per a demostrar la seua valentia, el seu corage; encara que també demostra cóm se somet davant el destí. És dir, el respondre al cridat és acceptar l'impossibilitat d'actuar front al destí.
• Mort inconscient: Als héroes, per lo general, la mort els aplega de manera involuntària, puix el seu error, imperfecció o comportament indigne ho comenten en actes d'alienació durant la batalla, lluita o circumstàncies a on no els és possible pensar de manera conscient. L'héroe no té por a la mort, se sap superior a ella. És sobretot una mort jove i prematura la que els diviniza, puix pels seus cossos no passen els efectes del temps: no es deterioren, no mostren vellea o maltia. I segons Campbell, la mort de l'héroe no és presa de manera negativa, sino com un acte per a la renovació del món.
• Batalla en el seu contrari: El antagonista pot ser el causant de la separació de l'héroe en la seua llar. Llavors l'héroe se sentirà atret en busca de la causa del seu viage o per venjança, com a mig per a conseguir l'equilibri. I encara que perga l'héroe, això no significa que els seus valors i la seua ideologia no hagen transcendit; al contrari: els seus actes, pensaments i valors passen a la humanitat.
• Tornada per a millorar el món: Si despuix de la batalla l'héroe retorna a la seua llar, dubte dels valors preestablits, de l'orde social, i pot, ya siga directa o indirectament, canviar i trencar dites regles per a millorar la societat.

Vore també

• Cult heròic grec
• Actante
• Héroe (arquetip)
• Héroe de Byron
• Superhéroe
• Anex:Heroïnes d'acció
• Camí de l'héroe
• La validea de l'héroe en els estudis històrics
• Fantasia heròica
• Realisme heròic
• Nuet heròic
• Paisage manierista
• Mitologia grega
• Èpica medieval
• Rei Arturo
• Lliteratura de la Renaixença
• Lliteratura del Romanticisme
• Antihéroe

Bibliografia

• Alvar Ezquerra, Jaime i José María Blázquez Martínez (coords.), Héroes i antihéroes en l'antiguetat clàssica. Madrit: Càtedra, 1997.
• Bauzá, Hugo Francisco, El mit de l'héroe. Morfologia i semàntica de la figura heròica. 3a. reimpressió 2007. Buenos Aires: FCE, 1998.
• Burkert, Walter, «Els morts, els héroes i els deus ctonicos», en Religió grega. Arcaica i clàssica. Madrit: Adaba Editors, 2007.
• Campbell, Joseph, L'héroe de les mil cares. Psicoanálisis del mit. Trad. de l'anglés Luis Josefina Hernández, primera reimpressió 1972. Mèxic: FCE, 1959; nova traducció revisada, millorada i ampliada L'héroe de les mil cares, Villaür: Atalanta, 2020.
• Carle, Thomas, On Heroes, Hero Worship and the Heroic in History.
• Dundes, Alan, Otto Rank i Lord Raglan, En la busca de l'héroe, New Jersey: Princeton University Press, 1990.
• Frye, Northrop, Anatomia de la crítica. Trad. Edison Simons. 2° edició. Caracas: Mont Àvila Editors, 1991.
• Girard, Rene. La ruta antiga dels hòmens perverso. Madrit: Anagrama, 1985.
• Fades, Moses i Morton Smith, Héroes i Deus. New York: Harper & Row, 1965.
• Hübner, Kurt, La veritat del mit. Trad. de L. Marquet. Mèxic: FCE, 1996.
• Kerényi, Károly, Els héroes grecs. Trad. de Cristina Serna. Villaür: Atalanta, 2009.
• Raglan, Lord, L'héroe. Un estudi de la tradició, el mit i el drama. Londres: Dover Publications, 1936.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre héroes.

Erro al crear miniatura: Héroe en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Erro al crear miniatura: Héroe en Viquidites.