Història de l'Unió Europea
La història d'Unió Europea engloba el periodo comprés des de la posguerra de la Segona Guerra Mundial fins a l'actualitat. l'Unió Europea és una unió política, econòmica i social que cobrix una gran part del continent europeu. La seua predecessora data de 1951, la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (SECA), i ha segut objecte de successives reformes constitucionals i institucionals en la finalitat d'alvançar en l'integració europea, açò ha dut a l'actual Unió Europea, i que en un principi sol hagueren 6 Estats membres (fundadors) a 27 en l'actualitat.
Despuix de declaracions com la cridada en 1946 de Winston Churchill per a crear els «Estats Units d'Europa», en 1949 es va establir el Consell d'Europa, com la primera organisació paneuropea. A l'any següent, el 9 de maig de 1950, el ministre d'Exteriors de França, Robert Schuman, va propondre la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (SECA). Sobre la base d'eixe discurs, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburc i l'Alemània Occidental varen firmar el Tractat de París (1951) que va crear la SECA a l'any següent. El Tractat va donar orige a les primeres institucions, com l'Alta Autoritat (hui la Comissió Europea) i l'Assamblea Comuna (ara el Parlament Europeu). Posteriorment una Conferència Intergovernamental sobre el Mercat Comú i Euratom es va centrar en l'unitat econòmica, i va donar lloc als Tractats de Roma, firmats en 1957, que varen establir la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom) la missió de la qual seria integrar als sectors de l'energia nuclear, mentres que la CEE desenrollaria una unió aduanero entre els membres.[1]
Per a crear un contrapeso a la Comunitat Econòmica Europea, el Regne Unit i atres sis països varen formar l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) en 1960. No obstant, per l'èxit de la CEE, el Regne Unit va solicitar el seu ingrés a la Comunitat en 1961. Pero el president de França, Charres de Gaulle es va opondre reiteradament al seu ingrés en la CEE, raó per la qual el Regne Unit va tindre que esperar a que De Gaulle es retirara del governe en França per a vore acceptada la seua candidatura. Entre tant es va establir la Política agrícola comuna (PAC), en crear-se el mercat únic per als productes agrícoles i una política de solidaritat.
En 1965 es va alcançar un acort per a fusionar les tres comunitats, en virtut d'un únic conjunt d'institucions, i per tant el Tractat de fusió es va firmar en Brusseles i va entrar en vigor l'1 de juliol de 1967, donant orige a les Comunitats Europees.[2] Ademés, els aranzel entre els països membres varen ser suprimits en 1968, adoptant-se un Aranzel Comú per als productes procedents de tercers països. D'esta manera es va alcançar l'Unió Aduanero.
En 1979 va ser elegit per vot directe dels ciutadans el primer Parlament Europeu, encara que en regles que varien de país a país. Eixe mateix any va entrar en vigor el Sistema Monetari Europeu (SME), que va anar el primer pas per a conseguir una unió econòmica i monetària. I és que durant este periodo, el tema econòmic estava centrat en bona mida en la PAC, per lo que el govern Britànic va exigir una retribució que va passar a conéixer-se com "chèc britànic", ya que en este país l'indústria agrícola ha tingut menys pes que en uns atres, com França.
En giner de 1985, Jacques Delors assumix el càrrec de President de la Comissió Europea, iniciant en això un nou impuls a l'integració, destacant el "Llibre Blanco sobre el Mercat Únic". El resultat va ser l'aprovació, en febrer de 1986, del Acta Única Europea, sent la primera revisió important dels tractats, des del Tractat de fusió, l'Acta es referix a la reforma institucional, inclosa l'ampliació de les competències de la comunitat, en particular en matèria de política exterior. Va ser un component important en la realisació del mercat únic, i va entrar en vigor l'1 de juliol de 1987.[3]
L'1 de novembre de 1993, en el Tractat de Maastricht es va fer efectiva la creació de l'Unió Europea en un sistema de pilars inclós,[4][5] i en 1995 va entrar en vigor l'Acort de Schengen. Esta década també va vore el desenroll ulterior de l'euro. L'1 de giner de 1994 va haver la segona fase de la UEM que començarà en la creació del Institut Monetari Europeu, en 1999 va ser creat el Banc Central Europeu, fixant-se la seua sèu en Fráncfort del Meno. L'1 de giner de 2002 Billets i monedes varen ser posats en circulació, que substituïx a les antigues monedes per complet.
Un tractat constitucional va ser firmat el 28 d'octubre de 2004. No obstant, la ratificació va alcançar un obstàcul important quan els votants de França i Països Baixos varen rebujar el document. En 2007 el Consell Europeu va acordar que la Constitució havia fracassat, pero la majoria de les seues disposicions es mantindrien en el Tractat de Lisboa de 2007.
La "qüestió europea" seguix oberta.[6] Des de 2017 existix la cridada "refundació de l'Unió Europea" que busca modificar els Tractats i el funcionament general de l'organisació per a adaptar-se als nous i futurs canvis geopolítics globals i alvançar en el proyecte europeu.
Proyectes anteriors
[editar | editar còdic]Grans zones d'Europa havien segut unificades per imperis construïts per mig de la força, com l'Imperi romà, l'Imperi carolingio, el Sacre Imperi Romà Germànic, el Primer Imperi francés i l'Alemània nazi. Algunes unions dinàstiques varen proporcionar mijos pacífics per a una certa consolidació dels territoris europeus, encara que també, en menor mida, unions a nivell de país, com la República de les Dos Nacions i l'Imperi austrohúngaro.[7]
Durant l'Antiga Grècia filòsofs com Platón, fundador de l'Acadèmia d'Atenes, i Aristóteles varen desenrollar una corrent de pensament denominada filosofia helenística, base de l'actual cultura europea. Ademés, ya en eixos primers temps de ciutats-estat, les primeres campanyes d'expansió territorial varen començar de mans d'Alejandro Magne.
En el naiximent de la gran Roma i la seua posterior expansió, que donarà lloc al Imperi romà, a la filosofia grega se li unix la forma d'Estat i dret romà que servirà com a model per a totes les formes d'Estat modern en l'Europa actual. L'Imperi romà expandix la civilisació greco-romana a llocs com Britania o la península ibèrica.
Despuix de la caiguda de l'Imperi romà, tribus germàniques es fan en el poder en varis dels seus territoris. No obstant, gran part d'elles estaven fortament romanizades, per lo que varis autors i historiadors consideren que no va significar un canvi qualitatiu en el continent. És el cas dels visigodos. No obstant, un dret romà vulgarizado, afegit per unes condicions culturals, sanitàries i educatives mediocres en comparació a les romanes, varen dur al continent a una etapa "obscura", a on atres civilisacions com l'islàmica cobraran força en regions propenques i intentaran expandir-se pel continent, fent-se en el poder en la península ibèrica i surest d'Europa.
Els líders dels menuts regnes continentals, molts d'ells convertits al cristianisme per la gran influència que dita religió adquirix despuix de la caiguda de l'Imperi, reaccionaran en conseqüència. Comença la reconquista espanyola i les lluites dels nobles d'Europa Central i Oriental contra el poder otomà.
Durant l'Edat Mija tota Europa es va vore esguitada per la pesta negra, que es va dur la vida de mils de persones durant l'época. Alvançant en esta época, nos trobem en una Europa feudal de mils de comtats i menuts territoris depenents d'un noble, els habitants del qual tenien per a en ell una relació de vassallage. Els estudiosos de l'época eren sobretot religiosos que disponien de fondos bibliogràfics que ningú més posseïa. El restant de la població no obstant era analfabeta.
l'Iglésia catòlica pretenia ser universal, en un pontífex en poder sobre tots els nobles, ocupant la figura que l'emperador romà ocupava en temps imperials. L'idea d'un poder per damunt de la noblea va ser ràpidament favorida pels menuts reis que carien de poder coactiu sobre el restant dels nobles. Els reis pretenien ser la font suprema de poder. Eixemple d'això és Alfonso X el Sabio.
El cristianisme té en l'Edat Mija un poder d'unificació important. Varis són els reis que conjuntament van a les creuades a Orient Pròxim per a salvaguardar els llocs sagrats del poder musulmà. El Papa de Roma recolzava dits moviments. Ademés, va ajudar als reis a absorbir poder en detriment de la noblea, sempre i quan estos dugueren polítiques d'expansió del cristianisme en els seus regnes i reconeixent un deure acatamiento i respecte a l'autoritat papal.
Eixa concentració de poder en mans reals nos du a l'actual Estat modern. Primer, en monarquies autoritàries i despuix, absolutes. El comerç resorgix, sobretot el marítim. Entrem en l'época dels descobriments, de les mans de regnes com el de Portugal i la Corona de Castella. En un primer moment estos viages varen estar dirigits a buscar rutes marítimes per al comerç en Àsia. En el descobriment d'Amèrica en 1492 i els alvanços científics i tecnològics, Europa comença la seua renaixença.
La cultura europea s'expandix a nous continents de la mà de Portugal i l'Imperi espanyol, als que despuix, s'uniran França i Gran Bretanya entre uns atres. Eixa renaixença cultural té grans conseqüències com l'aparició de personages de la talla de Leonardo dona Vinci, Miguel Ángel o la família Medici. La República de les Dos Nacions era la potència hegemònica en Europa Oriental en eixos moments, la renaixença cultural dels quals va ser un dels més importants d'Europa. En eixe context, Nicolás Copérnico realisa les seues teories.
Fins a la data, la religió cristiana havia segut un nexe d'unió dels europeus. Formaven part de la "cristiandad". Fins que Martín Lutero va començar en 1517 una reforma que va provocar guerres i persecucions religioses en tota Europa. Enrique VIII d'Anglaterra es autoproclama cap de l'Iglésia anglicana, i el Sacre Imperi Romà Germànic encapçalat pels Habsburgo, és atacat pels príncips protestants. Aixina mateix, en Europa Central polacs, lituans i hongaresos, adoptaren la tolerància religiosa entre catòlics, protestants i ortodoxos. En Espanya es fundarà, per part dels Reis Catòlics, l'Inquisició per a aixina evitar l'extinció del catolicisme en la península.
En el pas del temps, la ruptura de l'unitat cristiana junt a l'alvanç científic i tecnològic, va impulsar lo que es coneix com la secularisació dels ciutadans europeus. El nexe d'unió ya no era la fe cristiana, i es tenia que buscar l'unitat en atres punts. En el XIX, es va preferir seguir la teoria de la llengua i l'ètnia. Despuix de les guerres religioses i nacionalistes que s'havien dut en Europa durant sigles, es busca un concepte més secular d'unió, el de la ciutadania i el patriotisme constitucional. En eixe moment, les idees d'una Europa unida resorgixen en força.
Mentres, en França es dona la Revolució francesa que dona orige a tot el sistema jurídic-polític reinante fins a l'actualitat. És l'etapa del constitucionalisme i la codificació. La Revolució industrial dona pas a una nova economia i societat. En les fàbriques britàniques es crea el proletariat i apareixen noves ideologies com el lliberalisme i el socialisme.
Les colónies britàniques en Amèrica s'independisen i creen lo que en el futur serà la primera potència mundial, Estats Units. Les colónies portugueses i espanyoles també s'independisen. Eixa forma d'estat contemporàneu, lliberal i constitucional, és la que aplega fins als nostres dies. El primer constitucionalisme europeu ho veem en constitucions com la Constitució espanyola de 1812 o la primera europea, que va ser la Constitució del 3 de maig de 1791 de Polònia. El còdic napoleònic és la mostra del nou dret.
El XIX és el del romanticisme i el nacionalisme. S'unifiquen Alemània i Itàlia, i els Estats nació sorgixen en Europa com a nova fòrmula d'Estat. En eixe procés, es desmorona l'Imperi austrohúngaro i l'Imperi otomà lo que du a Europa Central i Oriental a un moment de crisis ètnica no resolt fins als nostres dies. Les divisions dels nous Estats nació crearen minories ètniques i religioses en tots els estats. Les conseqüències de les tensions nacionalistes varen ser desastroses per a Europa.
El XX europeu és un sigle ple de guerres fratricidas i marcat per l'auge d'ideologies com el fascisme. En conseqüència, una Europa en ruïnes va tindre que tornar-se a reconstruir despuix de dos guerres mundials.
En gran part pels efectes devastadors de la guerra, varis personages varen contemplar l'idea d'una certa forma d'Europa unificada, en particular, William Penn, Victor Hugo, Richard Coudenhove-Kalergi i Giuseppe Mazzini. Estes idees varen prendre major impuls en Europa Occidental despuix de la Primera Guerra Mundial, en la pèrdua massiva de vida que va comportar, pero no va ser fins despuix de la Segona Guerra Mundial que es varen donar passos reals. Un eixemple d'una organisació formada entre les dos guerres per a promoure l'idea de l'Unió Europea és l'Unió Internacional Paneuropea. D'esta manera, seria el periodo d'entreguerras quan sorgirien les primeres iniciatives, que posseïen un caràcter privat.
Aixina un eixemple seria, el Tractat de Locarno, firmat per Bèlgica, Gran Bretanya, Itàlia i Alemània en 1925 per a fixar les fronteres occidentals alemanes. Ha de destacar-se la crida que es fa a la solució pacífica dels conflictes entre nacions. Tots estos esforços no tindrien un resultat pràctic, més allà de deixar testimoni del sorgiment d'una voluntat per part de reduïts grups d'èlits, i que cap d'ells tindria repercussió efectiva, per lo manco a curt determini. Això és pel radical desplome que supon la Gran depressió i el començ de la Segona Guerra Mundial.
Despuix del final d'esta última guerra, les economies dels països d'Europa varen eixir danyades de manera crítica, lo que va donar fi a la tradicional hegemonia europea en el món. Les dos noves superpotencia - Estats Units i l'Unió Soviètica - tenien un poder econòmic, polític i militar superior al del conjunt dels estats europeus.[8] Davant esta situació, numeroses tendències polítiques pretenien reconstruir Europa com una nova nació unificada, per a evitar tornar a un enfrontament entre els estats europeus. Les dos guerres mundials s'havien iniciat com a conflictes europeus i, per això, el continent havia segut el principal camp de batalla.
Antecedents
[editar | editar còdic]| Iniciatives en el periodo d'entreguerras |
|---|
| Proyecte Kalergi
Impulsat pel pes de Richard Coudenhove-Kalergi, va fracassar per la rivalitat entre Alemània i França. Pretenia assentar una federació de caràcter paneuropeo que previnguera els conflictes interns del continent, aixina com la creació de vies de resolució pacífica de controvèrsia entre els països europeus. |
| Proyecte Stresemann
Aspirava a reintegrar a Alemània en la societat internacional. Gustav Stresemann, Ministre d'Exteriors, va conseguir incorporar al seu país en la Societat de Nacions (SDN) en 1926. |
| Proyecte Briand
Va ser propost pel mandatari francés, Aristide Briand en un discurs davant la SDN en 1929. Buscava superar la rivalitat franc-alemana per mig de la creació d'un eix entre abdós països, que permetera articular una federació de nacions europees per a previr un nou conflicte per mig de la cooperació política i social, aixina com el creiximent econòmic. |
Despuix del final de la Segona Guerra Mundial, Europa es trobava sumida en la devastación. Alemània estava destrossada, en térmens de pèrdues de vides humanes i danys materials.[9] Si ben França i Regne Unit varen resultar oficialment vencedores front a l'Alemània nazi en el conflicte, abdós països varen sofrir importants pèrdues (encara que menors que les d'Alemània) que varen afectar greument a les seues economies i el seu prestigi a nivell mundial.
La declaració de guerra de França i Regne Unit a Alemània va tindre lloc en setembre de 1939.[10] Una volta finalisat el conflicte en Europa el 8 de maig de 1945, el règim alemà va ser responsabilisat pel inici de la guerra, ya que la seua política expansionista li havia dut a ocupar i en alguns casos anexar territoris d'atres països del continent. Alemània, que va perdre una part considerable del seu territori anterior a la guerra, va ser ocupada per eixèrcits estrangers que varen dividir la seua superfície territorial en quatre parts, tal i com es va consensuar en la Conferència de Yalta.[11]
En els anys posteriors, els resentiment i la desconfiança entre les nacions europees, dificultaven una reconciliació. En este context el ministre francés d'assunts exteriors Robert Schuman va defendre decididament la creació d'Alemània Occidental,[12] resultat de l'unió de les tres zones d'ocupació controlades per les democràcies occidentals, deixant de costat la zona d'ocupació soviètica. Schuman, d'orige germà-luxemburgués, havia posseït les tres nacionalitats (francesa, alemana, luxemburguesa) durant diferents etapes de la seua vida. Eventualment este fet va poder haver-li fet comprendre la complexitat dels conflictes europeus i desenrollar pronte un interés per l'unificació europea.[13]
En 1946, Winston Churchill va donar un discurs en l'Universitat de Zuric, considerat per varis autors com el primer pas cap a l'integració durant la posguerra.[14] Encara que, generalment es considera que el verdader primer pas es va donar el 9 de maig de 1950,[15] cinc anys despuix de la capitulació del règim nazi, quan Schuman va llançar una crida a Alemània Occidental i als països europeus que ho desijaren per a que someteren baix una única autoritat comuna el maneig de les seues respectives produccions d'acer i carbó.[16][17] Este discurs, conegut com Declaració Schuman, va ser acollit de manera dispar dins dels governs europeus i va marcar l'inici de la construcció europea, en ser la primera proposta oficial concreta d'integració en Europa.[13] El fet consistia que en sometre les dos produccions indispensables de l'indústria armamentística a una única autoritat, els països que participaren en esta organisació trobarien una gran dificultat en el cas de voler iniciar una guerra entre ells.[13]
La declaració va marcar l'inici de l'integració dels estats europeus[18] com un moviment en contraposició a l'anterior tendència nacionalista i les tenses rivalitats que va ocasionar entre els estats d'Europa.[14] Esta nova realitat va ser propiciada en gran mida pel fi de la tradicional hegemonia europea en el món despuix de la Segona Guerra Mundial, que va conscienciar als europeus de la seua pròpia debilitat davant el sorgiment de dos noves superpotencia, Estats Units i l'Unió Soviètica, que tenien un poder superior al de l'heterogéneu grup d'estats europeus.[14] Ademés, les conseqüències del conflicte varen favorir el desig entre els ciutadans de crear un continent més lliure i just en el que les relacions entre països es desenrollaren de forma pacífica per a evitar per tots els mijos un nou enfrontament entre els estats europeus.[14]
Comunitats Europees
[editar | editar còdic]La proposta de Robert Schuman va ser acollida de forma entusiasta pel canceller de la República Federal d'Alemània Konrad Adenauer.[13] En la primavera de 1951, es firma en París el Tractat que institucionalisa la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (SECA), concretant la proposta de Schuman. Alemània, França, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburc (coneguts com “Els sis”), conseguixen un enteniment que favorix l'intercanvi de les matèries primeres necessàries en la siderúrgia, accelerant d'esta forma la dinàmica econòmica, en la finalitat de dotar a Europa d'una capacitat de producció autònoma. Este tractat fundador buscava aproximar vencedors i vençuts europeus al sen d'una Europa que a mig determini poguera prendre el seu destí en les seues mans, fent-se independent d'entitats exteriors. El tractat va expirar en 2002,[19] a pesar de que la seua funció va quedar obsoleta despuix de la fusió dels òrguens eixecutius i llegislatius en el sí de la Comunitat Europea, que va adquirir personalitat jurídica, i també gràcies al Acta Única Europea de 1986.
En maig de 1952, ya en plena Guerra Freda, es va firmar en París un tractat establint la Comunitat Europea de Defensa (CED),[20] que permetia l'armament d'Alemània Occidental en el marc d'un eixèrcit europeu. Cinc membres de la SECA varen ratificar el tractat, pero en agost de 1954, els parlamentaris francesos ho varen rebujar, com a conseqüència de l'oposició conjunta de gaullistas i comunistes. És aixina que l'antic Tractat de Brusseles de 1948 és modificat per a crear l'Unió Europea Occidental (UEO) que va ser fins a l'entrada en vigor del Tractat de Ámsterdam en 1999 l'única organisació del continent encarregada de la defensa i la seguritat europea. Encara que va reforçar l'antic tractat, la UEO va ser una entitat a l'ombra de l'OTAN, pese a la qual cosa es va encarregar durant la seua existència de la defensa dels països europeus davant un hipotètic atac.[21][22]
Un impuls d'importància major aplega en 1957 en la firma dels Tractats de Roma.[19] Els sis decidixen alvançar en la cooperació en els dominis econòmic, polític i social. La meta plantejada va ser conseguir un “mercat comú” que permetera la lliure circulació de persones, mercaderies i de capitals. La Comunitat Econòmica Europea (CEE) és l'entitat internacional, de tipo supranacional, dotada d'una capacitat autònoma de finançació institucionalisada per este tractat. Este document va formar una tercera comunitat de duració indefinida, l'Euratom.[23]
Entre tant, en la finalitat de dotar a la Comunitat d'una sèu central, Schuman i Adenauer promouen el cridat «Estatut del Sarre», que és rebujat per la població local, en un referèndum.
Unió dels Tres Pilars
[editar | editar còdic]En 1965, es firma un tractat que fusiona els eixecutius de les tres comunitats europees per mig de la creació de la Comissió Europea (CE) i el Consell de l'Unió Europea (CUE).[19][25] l'Acta Única Europea firmada en febrer de 1986 va entrar en aplicació en juliol de 1987,[19] i va tindre per missió el redinamizar la construcció europea, fixant la consolidació del mercat interior en 1993 i permetent la lliure circulació igualment de capitals i servicis. Per este tractat, les competències comunitàries són ampliades als dominis de l'investigació i el desenroll tecnològic, mig ambient i política social. L'Acta Única va consagrar també l'existència del Consell Europeu, que reunix els caps d'Estat i de Govern i impulsa una iniciativa comuna en matèria de política exterior (la Cooperació Política Europea) aixina com una cooperació en matèria de seguritat.[26]
El Tractat de Maastricht o de l'Unió Europea, firmat en febrer de 1992 i en vigor a partir de 1993,[19] va introduir una nova estructura institucional, la qual es va mantindre fins a l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Dita estructura institucional estava composta pels coneguts tres pilars de l'Unió Europea: el primer pilar era el pilar comunitari, que corresponia a les tres comunitats (la Comunitat Europea, la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica i l'antiga Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer); el segon era el pilar corresponent a la política exterior i de seguritat comuna, que estava regulada en el títul V del Tractat de l'Unió Europea; i el tercer era el pilar corresponent a la cooperació policial i judicial en matèria penal, coberta pel títul VI del Tractat de l'Unió Europea.[27] Estos tres pilars funcionaven seguint procediments de decisió diferents, ya que el primer pilar funcionava per mig del procediment comunitari, mentres que els atres dos es regien pel procediment intergovernamental.[27] El Tractat de Maastricht també va crear la ciutadania europea i va permetre circular i residir lliurement en els països de la comunitat, aixina com el dret de votar i ser elegit en un estat de residència per a les eleccions europees o municipals.[28] En este tractat també es va decidir la creació d'una moneda única europea, l'Euro, que entraria en circulació en 2002 baix control del Banc Central Europeu.
No obstant, la llabor de l'unió va ser ensombrecida per la crisis presupostària en març de 1999. El Parlament es va negar a aprovar a la Comissió de 1996 el presupost de la Comunitat per motius de mala gestió financera, frau i nepotisme. El Parlament va establir un comité per a examinar la situació, els resultats de la qual varen ser publicats el 15 de març de 1999 i varen ser crítics de la Comissió. Els socialistes, l'únic partit important de respal a l'eixecutiu, va retirar el seu respal Santer i, en el Parlament llest per a tirar-els, tota la Comissió Santer va dimitir la mateixa nit de la publicació de l'informe.[29][30] La crisis va produir danys a la posició de la Comissió en el Consell i el Parlament desafiant la posició de la Comissió en els següents anys.[31] En resposta, l'organisme de control anti-frau de l'OLAF va ser ràpidament establit per la Comissió.[32]
A lo llarc d'estos anys, la CEE/UE va començar a expandir-se pel continent europeu, fonamentalment entre els països de l'Europa occidental: Regne Unit, Irlanda i Dinamarca en 1973; Grècia en 1981; Espanya i Portugal en 1986; Alemània oriental en 1990; i Àustria, Finlàndia i Suècia en 1995.[33]
De Ámsterdam a Lisboa
[editar | editar còdic]En 1999, va entrar en vigor el Tractat de Ámsterdam que arreplegava els principis de llibertat, democràcia i respecte als drets humans, incloent explícitament el principi de desenroll sostenible.[34][35] Dos anys despuix es va firmar el Tractat de Niza, que entraria en vigor en 2003.[19] Mentrestant, en 2002, es va extinguir la SECA despuix de finalisar el seu periodo de validea (50 anys), i el seu àmbit d'actuació va quedar englobat en el de la Comunitat Europea.[19]
L'1 de maig de 2004 va tindre lloc la major ampliació que s'ha donat en l'Unió Europea, en l'entrada de 10 nous membres d'Europa oriental: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, República Checa, Hongria, Eslovàquia, Eslovènia, Malta i Chipre.[33] Més vesprada, el 29 d'octubre de 2004 es va firmar en Roma el tractat constitucional.[19] La ratificació del tractat va ser iniciada per l'aprovació del Parlament, pero alguns estats varen convocar referends en 2005. El primer va ser el que es va celebrar en Espanya, a on el document va ser aprovat en el 76,73 % de respal.[36] No obstant, la ratificació va alcançar un obstàcul important quan els votants de França i els Països Baixos varen rebujar el document.[37][38] Esta ratificació en gran mida es va detindre, en solament uns pocs estats tractant d'aprovar-ho encara. Luxemburc va seguir alvance en el seu vot i va aprovar la constitució en un 57 %.[39] Açò no va canviar les coses, no obstant, i els dirigents varen anunciar que entrabar en un "periodo de reflexió" sobre el rebuig.[40]
Seguidament, es varen incorporar Romania i Bulgària en l'ampliació de l'Unió Europea de 2007,[33] mentres que el 25 de març de 2007 (en el 50.º aniversari de la firma dels Tractats de Roma) els líders europeus varen posar fi formalment a el "periodo de reflexió" en la firma de la Declaració de Berlín.[41] La declaració tenia per objecte donar un nou impuls a la busca d'un nou acort institucional[42] abans de realisar les eleccions europees de 2009.[43] Adinsat ya 2007, el Consell Europeu va acordar que la Constitució havia fracassat, a pesar de que la majoria de les propostes que incloïa el text es varen incloure posteriorment en la reforma dels tractats de l'Unió, en contraposició a la constitució, la qual anava a reemplaçar tots els tractats anteriors. D'esta manera, el 13 de decembre de 2007, es va firmar el conegut com Tractat de Lisboa.[44]
Este tractat tenia com a objectiu millorar el funcionament de l'Unió Europea per mig de la modificació del Tractat de Maastricht i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea (Tractat de Roma).[45] Algunes de les reformes més importants que va introduir el Tractat de Lisboa varen ser la reducció de les possibilitats d'estancament en la presa de decisions del Consell de l'Unió Europea per mig del vot per majoria qualificada, un Parlament Europeu en major pes per mig de l'extensió del procediment de decisió conjunta en el Consell de l'UE, l'eliminació dels per a llavors obsolets tres pilars de l'Unió Europea, i la creació de les figures de President del Consell Europeu i Alt Representant de l'Unió per a Assunts Exteriors i Política de Seguritat per a dotar d'una major coherència i continuïtat a les polítiques de l'UE.[46][47] El Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor l'1 de decembre de 2009 també va fer que la Carta dels Drets Fonamentals de l'Unió Europea fora jurídicament vinculant per als Estats membres.[46]
Per una atra part, la Gran Recessió iniciada en 2008 i la Crisis de l'euro varen afectar l'economia de la majoria dels Estats membres,[48] pese a la qual cosa Croàcia va conseguir convertir-se l'1 de juliol de 2013 en el membre número 28 de l'Unió.[49] En mig de la recessió, l'UE i els seus Estats membres varen enfrontar la crisis migratòria de 2015 en Europa que va posar a prova el sistema europeu comú d'asil i l'espai Schengen.[50]
Constitució Europea
[editar | editar còdic]Proyecte pel que es dota d'una constitució a l'Unió Europea
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
El Brexit i la refundació de l'Unió Europea
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt». Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
El relat europeu
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Eleccions al Parlament Europeu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Eleccions al Parlament Europeu.
El 29 d'abril de 1976, els partits demòcrata cristians d'Europa funden el Partit Popular Europeu els partits nacionals del qual fundadors són: l'italiana Democràcia Cristiana, el neerlandés Partit Popular Catòlic, Unió Històrica Cristiana i Partit Revolucionari, el luxemburgués Cristià Social, els alemans Unió Demòcrata Cristiana i Unió Social Cristiana de Baviera, els francesos Centre Democràtic i Unió de Centristes del progrés, els belgues Partit Popular Cristià i Partit Social Cristià i l'irlandés Família irlandesa.
En 1979 va ser elegit per vot directe dels ciutadans el primer Parlament europeu, encara que en regles que varien de país a país. El Parlament carix de poders decisius; per eixemple pot rebujar el proyecte de presupost de la junta, com en efecte ha succeït, pero el consell pot seguir gastant. El Parlament és l'orgue del que ixen els proyectes de reforma i les propostes per a la seua aplicació. Varen participar en estes primeres eleccions va ser del 63% dels electors. El Parlament es va dividir de la següent manera: el Grup Socialiste 133 escans, Partit Popular Europeu 107, Demócrates Europeus 64, Grup Comuniste 44, Grup Lliberal Demócrata 40, els Demócrates Europeus Progressistes 22, els restants 18 llocs no estaven registrats. El total era de 410 escans.
Entre el 14 i 17 de juny de 1984 es varen celebrar eleccions per al segon Parlament Europeu. La participació va ser del 61%. El Grup Socialiste va conseguir 130 escans, el Partit Popular Europeu 110, els Demócrates Europeus 50, Grup Comuniste 40, el Grup Lliberal Demócrata 31, l'Aliança Democràtica Europea 29, el Grup Arc Iris 20, les Dretes Europees, grup format per primera volta, i integrat pel francés Front Nacional, l'alemà Els Republicans i el belga Vlaams Belang, 16 escans; i els atres, 7. El total era de 434 escans.
Entre el 15 i 18 de juny de 1989, els electors varen ser convocats a elegir el tercer Parlament Europeu. La participació va ser del 58,5%. El Parlament Europeu es va dividir de la següent manera: Grup socialiste 180 escans, Partit Popular Europeu 121, Grup Lliberal Demòcrata i Reformiste 49, Grup de l'esquerra europea 42, Grup dels Demócrates Europeus 34, Els Verts 30, Aliança Democràtica Europea 20 assents, Dretes Europees 17, Grup Arc Iris 13, i els atres 27; sobre un total de 518 escans.
En 1992 vi fundat el Partit Socialiste Europeu, en L'Aia. En eixe partit s'unixen el Partit Socialiste d'Albània, el Partit Socialdemócrata d'Alemània, el Partit Socialdemócrata d'Àustria, els belgues Partit Socialiste (Valonia) i Partit Socialiste-Diferent, el Partit Socialiste Búlgar, el Partit Socialdemócrata Chec, el chiprà Moviment per la Socialdemocracia, el Partit Socialdemócrata de Dinamarca, el eslovaco Direcció - Socialdemocracia, l'eslové Partit Socialdemócrata, el Partit Socialiste Obrer Espanyol, el Partit Socialdemócrata d'Estònia, el Partit Socialdemócrata de Finlàndia, el francés Partit Socialiste (França), el Moviment Socialiste Panhelénico, el Partit Socialiste Hongarés, l'irlandés Partit Laborista, l'italià Demócrates d'Esquerres, el Partit Obrer Socialdemócrata Letó, el Partit Socialdemócrata Lituà, el Partit Obrer Socialiste Luxemburgués, l'Unió Socialdemócrata de Macedònia, el maltés Partit Laborista, el Partit Laborista Noruec, el neerlandés Partit del Treball, el polac Aliança de l'Esquerra Democràtica, el portugués Partit Socialiste (Portugal), el britànic Partit Laborista, el Partit Socialdemócrata de Romania i el Partit Socialdemócrata Suec.
Entre el 9 i 12 de juny de 1994 els ciutadans europeus varen ser cridats a votar a per la quarta renovació del Parlament Europeu, a on va assistir el 56,80% de la població. No obstant, un any despuix els ciutadans d'Àustria, Suècia i Finlàndia varen ser capaços d'elegir a més diputats. El Partit Socialiste Europeu va guanyar 198 escans, el grup Partit Popular Europeu - Demòcratas Europeu 157 escans, el Partit Europeu Lliberal Demòcrata Reformiste 43 escans, el grup d'extrema esquerra 28 escans, el Grup dels conservadors 27 escans, el Grup Unió per l'Europa de les Nacions 27 escans, Els Verts Europeu - Aliança Lliure Europea 23 escans, l'Aliança Radical Europea 19 escans, el grup dels partits euroescépticos 19 escans, i els atres no membres 27 escans.
Entre el 10 i el 13 de juny de 1999 els ciutadans europeus varen ser cridat a votar per la quinta renovació del Parlament Europeu, a on va assistir al 49,80% de la població. El grup del Partit Popular Europeu - Demòcrates Europeus obté 233 escans, el Partit Socialiste Europeu 180 escans, l'Aliança dels Demócrates i Lliberals per Europa 50 escans, el grup europeu dels Verdes - Aliança Lliure Europea, un grup format per la Federació Europea dels Partits Verts i Aliança Lliure Europea, 48 escans, el grup d'Esquerra Unitària Europea - Esquerra Verda Nòrdica 42 escans, el grup conservador Unió per l'Europa 31 escans, l'Europa de les Democràcies i les Diferències, constituït per a l'ocasió pel danés Moviment de Juny, els francesos Chasse, Pêche, Nature i Traditions i Combatents per la Sobirania, el neerlandés ChristienUnie, del Partit de l'Independència del Regne Unit, la Lliga de les Famílies de Polònia i dal italià Partit escèptics, 16 escans, i pels atres 8 escans, per a un total de 626 escans.
Entre el 10-13 de juny de 2004, els 25 Estats membres varen participar en la major elecció trans-nacional en l'història (en el segon electorat democràtic més gran del món). El resultat de les sextes eleccions parlamentàries va ser una segona victòria per al grup Partit Popular Europeu-Demòcrates Europeus. També la participació de votants va caure novament per baix del 50%.[51]
Ampliació
[editar | editar còdic]A partir dels anys 1960, la Comunitat va començar a rebre solicituts d'incorporacions, pero fins a 1973 no es va fer la primera ampliació en Irlanda, Regne Unit i Dinamarca.[52] En 1987, Turquia va solicitar formalment unir-se a la Comunitat, donant inici al procés més llarc per a qualsevol país.
En 1989 el Mur de Berlín va caure, junt en la cortina de ferro. En la reunificación de les dos Alemanias (integració de la RDA en la RFA), es va ampliar la superfície de l'UE, pero no aixina el número d'Estats membres.
Cronologia constitucional
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Unió Europea|20px|Vore el portal sobre Unió Europea]] Portal:Unió Europea. Contingut relacionat en Unió Europea.
- Casa de l'Història Europea
- Cronologia de l'Unió Europea
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «A peaceful Europe - the beginnings of cooperation». Europa. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ Merging the executives bodies CVCE Centre for European Studies
- ↑ CVCE Centre for European Studies. «Single European Act». Consultat el 20 d'agost de 2013.
- ↑ 1993 [1] archivat en Wayback Machine. europa. eu
- ↑ Characteristics of the Treaty on European Union CVCE
- ↑ L'actualitat alemana (ed.): «Història i Present» (en espanyol). Archivat des d'el original, el 18 de decembre de 2011. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ CIA World Factbook. «European Union». Archivat des d'el original, el 11 de juny de 2020. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ CVCE Centre for European STudies. «Europe in ruins in the aftermath of the Second World War». Consultat el 20 d'agost de 2013.
- ↑ «[2]», El País. Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ «Declaració de Guerra de Gran Bretanya (3-9-1939)». Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ Juan Carlos Ocaña. «La Conferència de Yalta». Consultat el 31 de juliol de 2013.
- ↑ «Confiance et vigilance à l’égard de la jeune République fédérale» (en francés). Fondation Robert Schuman. Consultat el 26 d'octubre de 2011.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Robert Schuman: l'arquitecte del proyecte d'integració europea». Europa. Consultat el 31 de març de 2013.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Juan Carlos Ocaña. «L'història de l'Unió Europea. La ciutadania europea - Del fi de la guerra a la Declaració Schuman (1945-1950)». Consultat el 31 de giner de 2012.
- ↑ «Símbols de l'Unió Europea». Europa. Archivat des d'el original, el 2 de giner de 2012. Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ «La Declaració de 9 de maig de 1950». Europa. Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ «Robert Schuman». Consultat el 26 d'octubre de 2011.
- ↑ Rafael Calduch. «Els fonaments que sustenten l'integració europea». Consultat el 31 de giner de 2012.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 «Tractats i llegislació». El portal de l'Unió Europea. Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2010. Consultat el 26 d'octubre de 2011.
- ↑ «Tractat de la Comunitat Europea de Defensa - 27 de maig de 1952». Consultat el 17 de setembre de 2011.
- ↑ «[3]», El País. Consultat el 26 d'octubre de 2011.
- ↑ «[4]», Públic. Consultat el 17 de setembre de 2011.
- ↑ «Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom)». Europa. Consultat el 17 de setembre de 2011.
- ↑ Parlament Europeu (ed.): «Berlín, la ciutat de la reunificación». Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ «Consell Europeu». Europa. Consultat el 29 de març de 2008.
- ↑ «L'Acta Única Europea». Europa. Consultat el 21 de setembre de 2011.
- ↑ 27,0 27,1 «Pilars de l'Unió Europea». Europa. Archivat des d'el original, el 9 de novembre de 2013. Consultat el 13 de juliol de 2013.
- ↑ «Reflexiones preliminars sobre el concepte de «ciutadania europea»». Consultat el 16 de setembre de 2011.
- ↑ «The Santer Commission Resignation Crisis» (PDF). University of Pittsburgh. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ Hoskyns, Catherine (2000). Democratizing the European Union: Issues for the twenty-first Century (Perspectives on Democratization, Manchester University Press, pp. 106–7. ISBN 978-0719056666.
- ↑ «The resignation of the Santer-Commission: the impact of 'trust' and 'reputation'». European Integration online Papers. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ «EU Budget Fraud». politics. co. uk. Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2006. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ 33,0 33,1 33,2 Comissió Europea. «L'història de l'Unió Europea». Consultat el 31 de març de 2013.
- ↑ «Drets fonamentals i no discriminació». Tractat de Ámsterdam. Consultat el 13 de setembre de 2011.
- ↑ «Tractat de Ámsterdam». Parlament Europeu. Consultat el 27 d'octubre de 2011.
- ↑ «[5]», El Món. Consultat el 26 d'octubre de 2011.
- ↑ Isabel Ferrer. «Holanda també rebuja la Constitució». El País. Consultat el 25 de juny de 2010.
- ↑ «França rebuja la Constitució i provoca una greu crisis en Europa». El Món. Consultat el 25 de juny de 2010.
- ↑ «Luxemburc aprova la Constitució Europea». 20 minuts. Consultat el 25 de juny de 2010.
- ↑ «Reflexió i debat per la Constitució Europea». Consultat el 13 de setembre de 2011.
- ↑ Consell Europeu. «Declaració en ocasió del quinquagèsim aniversari de la firma dels Tractats de Roma». El Portal de l'Unió Europea. Consultat el 25 de juny de 2010.
- ↑ «Declaració de Berlín». Consultat el 13 de setembre de 2011. «L'Unió Europea és la nostra resposta a ells. Només units podem preservar en el futur el nostre ideal europeu de societat, en beneficio de tots els ciutadans i les ciutadanes de l'Unió Europea»
- ↑ «[6]», El Món. Consultat el 13 de setembre de 2011.
- ↑ «L'UE firma en Lisboa el tractat en el que busca superar la seua crisis». www. elmundo. es. Consultat el 25 de juny de 2010.
- ↑ «Diari Oficial n.º C 306 de 17 de decembre de 2007». Archivat des d'el original, el 9 de març de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ 46,0 46,1 «El Tractat de Reforma de l'UE – les principals novetats d'una ullada». Archivat des d'el original, el 7 de febrer de 2010. Consultat el 9 de maig de 2009.
- ↑ Comissió Europa. Representació en Espanya. «Principals novetats del Tractat de Lisboa: Podcast UE». Archivat des d'el original, el 8 de maig de 2013. Consultat el 30 de giner de 2012.
- ↑ «Dèu anys despuix de la crisis, ¿s'aveïna una atra?». El País. Consultat el 10 d'abril de 2020.
- ↑ «[7]», El País. Consultat el 22 de giner de 2012.
- ↑ «Crisis dels refugiats: la Comissió examina les actuacions de 2015 i fixa les prioritats per a 2016». Comissió Europea. Consultat el 10 d'abril de 2020.
- ↑ Vote EU 2004 news. bbc. co. uk
- ↑ CVCE Centre for European Studies. «The first enlargement». Consultat el 20 d'agost de 2013.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Carlos Fco. Molina del Pou, Dret Comunitari, ed. Cálamo, 2004, ISBN 84-95860-27-9
- Donato Fernández Navarrete, Fonaments Econòmics de l'Unió Europea, 2007, ISBN 978-84-9732-568-4
- Tony Judt, Postguerra Una història d'Europa des de 1945, 2005, ISBN 978-84-672-2509-9
- Francisco Aldecoa Luzarraga: L'integració europea: anàlisis històric-institucional en texts i documents. 2 vol. Madrit: Tecnos, 2000, ISBN 978-84-309-3780-6
- Mariscal, Nicolás. Teoria polítiques de l'integració europea. Tecnos. 2003, Madrit. ISBN 84-309-3984-9
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de la Unión Europea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.